[Redacció]
Les guilles ja van de gest a mig febrer, vuit setmanes i canalla. No aniran a estudi, neixen ensenyants.
[VIDEOALBUM] Pedalada des de Campdevànol per Saltor, Corones i el Sagnari
[Video de Ramon Comella.]
Desde Campdevànol ens enfilem seguint el Torrent de Muiols, per tombar cap a Saltor, al peu de la Serra de Sant Amand, i baixar cap l’oest fins a Corones, Sagnari i tornar a Campdevànol per la carretera. Ruta feta el 13 de març de 2023, per en Nan, en Gabriel i en Ramon.
[AUDIOTEXT] Del llibre «Som mentida» [XII]
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[LLIBRES] «Cavalcades», de Maria Dolors Orriols
[Ressenya d’Eusebi Puigdemunt.]
Parlar de l’escriptora Maria Dolors Orriols (1914-2008) és parlar, malauradament encara, d’una escriptora, no diré desconeguda, però sí mal coneguda, tot i el reconeixement que l’any 2022 li reté pòstumament la ciutat de Vic en nomenar-la «vigatana il·lustre» i penjant el seu retrat al costat d’altres vigatans il·lustres com ella a la Sala Noble de l’Ajuntament.
De molt jove s’inicià en el món de l’escriptura —estem parlant de l’any 1949—, primer com a contista i ben aviat com a novel·lista, essent la novel·la El riu i els inconscients la més coneguda, al mateix temps que un relat d’allò més punyent i esfereïdor de la postguerra a Catalunya.
Cavalcades és el títol que avui portem a col·lació; es tracta d’un recull de set contes que es féu mereixedor del Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Motevideo i que a casa nostra la censura franquista el vetà sota l’infamant etiqueta de «suspendido».
Els protagonistes d’aquestes set narracions —tal com el títol deixa entreveure— són els cavalls, que no són res més que una clara transposició del gènere humà, car pensen, senten i s’expressen de manera força, per no dir molt, semblant a nosaltres.
En paraules de Montserrat Bacardí, estudiosa i divulgadora de la seva obra literària, Cavalcades està «en la línia dels bestiaris medievals i moderns, en què el suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals queda en un segon pla i emergeix la narració pura, la força i l’empenta de les històries i de la llengua».
Jo encara hi afegiria que Cavalcades segueix el camí, ni que sigui de retruc, que encetà Jonathan Swift el 1726 amb la publicació de la seva obra mestra Els viatges de Gulliver, on podem trobar el capítol titulat ‘Viatge al país del Houyhnhnms’, nom que ell dona a una mena de cavalls parlants, molt intel·ligents, sensibles i honestos que tenen com a animals domèstics les criatures humanoides que ells anomenen yahoos… Així, doncs, i si el lector em permet la humorada, entre cavalls es mou la cosa!
[CÀMERA AL BOSC] El ruc i el gorjablanc s’han fet amics
[Redacció]
Curiosos i juganers, decideixen marxar junts a la cerca de noves aventures.
[VERSOS] «Davant del casino», de Gabriel Salvans
[Text i veu Gabriel Salvans.]
És subtil la màgia de l’instant
i fràgil i no apareix quan vols
sinó quan menys ho esperes; un banc
potser n’ha sigut l’element espontani,
la conversa amb en Biel, el Quadern
de La fàbrica de Martí i Pol i Sarrate,
l’ambient de Festa Major, gent i gent
amunt i avall i, de sobte, en Lafon
i la Montsita han fet més explícit
el xoc d’idees latent en el lloc
capturat en una fotografia
que deixarà constància del clic
fet al banc de davant del Casino, i
en Ton, que ens ha dut aquí de rebot.
Tot és present i absent mentre ets banc
on buscar la vida oculta dels mots.
A cau d’orella, 2024
Cartes a Màrius Torres
[Text d’Helena Bonals.]
- A Mercè Figueres, 28 de febrer de 1936
Començo pel començament i, sense apuntador (sé ben poc encara de Joan Sales), ja hi he vist tres o quatre elements dignes de comentari.
“Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent”; això em fa pensar en l’anticànon que vaig tractar al meu blog, el d’Animals destructors de lleis de Ricard Salvat, quan diu: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (…) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (…) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (…). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. En definitiva, les faltes d’ortografia, com el desordre, són aquell trobar bellesa en el fet d’equivocar-se, de ser imperfecte, perquè és senyal que hi ha vida.
Quan li demana d’imaginar-lo “com un monstre”, i li fa aquest sonet tan ocurrent a Mercè Figueres, diu que “D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor»”: la millor manera de suportar les adversitats és afegir adversitats a les que ja tenim, perquè d’aquesta manera les anteriors no ens ho semblaran pas tant. També quan pensem que una pel·lícula ens agradarà resulta que no ho fa, i a l’inrevés.
Sobre “després d’haver-me empassat El capital de Marx que és una indescriptible lata”: Jordi Malé, a la carrera, ens deia que la cultura universitària és haver fullejat aquest llibre, no cal res més.
I, per acabar, “Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» (les noies) no els està bé de ser-ho”; o sigui, això de menystenir-les només els passaria als masclistes. Després de dir que no se sent pas superior als que no són pares de família, però que a ell el fa feliç. Poc convencional, del principi al final.
[LES NOSTRES ERMITES] Sant Joan dels Balbs (la Garrotxa)
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
Es tracta d’un petit temple que havia estat la parròquia del veïnat dels Balbs, a tocar del poble de la Pinya, a la serra de la Rauta de la Vall d’en Bas, al ponent de la Garrotxa.
L’edifici, documentat l’any 977 per la donació del comte Miró a l’església de Sant Vicenç de Besalú, consta d’una sola nau i un absis semicircular amb coberta de quart d’esfera. El campanar, de cadireta amb dos ulls, ocupa tot el frontispici.
El s. XV quedà molt malmesa per un terratrèmol, i en la reedificació que es va fer el s. XVIII s’hi van afegir dues capelles laterals i un porxo. Des de l’exterior s’observa que en la refecció de l’absis es van utilitzar carreus de dimensions menors dels que tenia antigament.
L’any 1977 va ser objecte d’una acurada restauració. En aquesta església s’hi conservava una imatge policromada de Santa Maria, romànica del s. XII, desapareguda el 1936.
Per arribar-hi heu d’anar d’Olot a la Pinya, ja sigui per la carretera de Riudaura o la d’Anglès. A tocar de la depuradora de la Vall d’en Bas surt en direcció oest el camí rural que porta a Sant Joan dels Balbs (7,5 km).