No vull límits, no vull nostàlgies. No vull sentir enyor dels dies de pluja, quan les aigües inflen el meu cabal, i salto per sobre dels marges inundant les ribes. No, no vull límits ni nostàlgies. Que cada núvol pagui el seu tribut. D’una gota d’aigua, en neix una flor; d’un ruixat, milers de tiges sobre els camps. Jo passo sense remor vora de les terres endormiscades. Sé que algú desitjaria deturar-me per tal de d’aturar el temps. Però el temps i jo anem per feina: no tenim límits ni nostàlgies. Tant ens fa destruir somnis com amors.
Jo sé ben bé on bat el temps en les hores calmes, quan tot a l’entorn sembla tan quiet que gairebé no t’adones que el sol s’alça. I sé que quan una fulla es desprèn d’un arbre i va a posar-se quietament damunt les meves aigües, no restarà gaire estona parada, per tranquil·les i reposades que semblin. la Fulla se n’anirà corrent avall, com una nau carregada d’esclaus impotents.
Jo jugaré amb la fulla. I la fulla errant sentirà que res ni ningú no la pot deturar.
¿On és, doncs, la bellesa?
¿Ets tu, l’artista? Vine! No temis! Posseeix els meus salzes, els meus verns, agafa les ratlles esveltes dels pollancres i dels àlbers… Roba’m tots els colors! Pren-me!… Agafa’m! Posseeix-me! No et demanaré si el que tu plasmes és realment el que jo sóc. Si ni jo mateix sé quina és la meva realitat. ¿Com puc exigir-te-la, a tu? pren-me, agafa’m!… I, si en les meves ribes descobreixes una espurna de bellesa, te la lliuro. Si puc fer-te sentir l’emoció divina del desig de crear, tots els teus sofriments i els meus seran vans. Pinta’m com vulguis, com sentis, com desitgis, Si tu ets un gran artista, jo seré un gran riu.
El passat 2 d’agost d’enguany, en Ramon, en Nan, en Toni i en Jaume van fer la pedalada que podeu veure al vídeo en una ruta circular entre Oristà i Olost, a la subcomarca natural del Lluçanès, a Osona, amb cuina casolana inclosa al final de la bicicletada.
El camí de l’Aline és un projecte que hem treballat amb la ONG TIC Rwanda i TIC Catalunya amb molta cura i emoció. La presentació serà el 16 de desembre a les vuit del vespre a l’Espai Teatre i Cinema (ETC) de Vic.
«Mostra la teva ferida per sanar-la.» Proverbi ruandès.
El camí de l’Aline és un projecte documental que s’endinsa des de la distància i la cura a la situació que viu l’Aline, una nena ruandesa que va néixer amb problemes de malformació a l’esquena i que va ser duta a Catalunya per a ser tractada a l’Hospital de sant Joan de Déu. La família que l’acull, membres de l’ONG, fan tot el possible perquè l’Aline visqui i es desenvolupi en el seu dia a dia com una nena més de la ciutat.
El documentari s’explica a través d’un viatge a Ruanda per a conèixer els seus orígens i l’organització que la va ajudar. Posem la mirada en famílies que es troben en aquesta situació i entrem en un espai emocional per a fixar-nos en les petites coses, els detalls insignificants, els silencis, les mirades, les complicitats, l’encontre amb els altres, i l’escola com a centre de la comunitat.
Illa i Junqueras volen que l’odi pugui aconseguir el seu objectiu: acabar amb el president Puigdemont. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Si busqueu la interpretació que fa la Viquipèdia del mot odi trobareu això: «L’odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen, així com el desig d’evitar, limitar o destruir el seu objecte». Bé, podríem afegir-hi «independentment del pensament, ideologia, raça o llengua», la visió que intenten generar tots els partits polítics espanyols quan expliquen el que som els catalans. La contradicció que tenen és que volen destruir l’objecte (l’independentisme, la llengua, la nació, etc.), però volen el benefici que genera.
L’estat monàrquic (franquista) no vol la convivència amb Catalunya, com diu l’actual president, Pedro Sánchez. Sap que la convivència és impossible en un estat repressor, fa segles, a Catalunya. Un estat que té una justícia que no compleix la seva sagrada Constitució, però que vol canviar les lleis per intentar extradir els exiliats. Volen amb urc el cap del Molt Honorable president Puigdemont, i el volen perquè els exiliats, amb moltes dificultats, han fet entendre un xic a Europa que a Espanya no va existir cap transició del franquisme a la democràcia; que el rei emèrit és un lladre, i que Felipe González era la X dels GAL i que, com molts polítics espanyols, s’enriqueix sense escrúpols.
Ara, a Catalunya l’Estat té dos predicadors per intentar rendir-nos. Dos catòlics de dogma i creu alçada, conjurant des dels comunidors, per espantar les tempestes i totes les misèries del diable. Oriol Junqueras i Salvador Illa ens volen salvar i predicaran perquè l’odi pugui aconseguir el seu objectiu.
Per què tant odi? Un exemple: el Banc d’Espanya, que aconsella no apujar les pensions d’acord amb l’IPC, disposa d’un fons de pensions privat de 281 milions d’euros per als seus treballadors. El sou mitjà dels treballadors del Banc és de 67.000 euros. El seu governador cobra aproximadament 200.000 euros i se’n va gastar 1.200.000 per fer dues piscines per als seus treballadors. Però tothom calla, perquè en molts ministeris i organismes fan el mateix. Això sí que és malversació! Espanya i la seva Administració són un club de malversadors.
Ara, amb l’ajuda dels predicadors, també de Podemos (senyor Asens), si els catalans ens portem bé no ens tancaran tant temps a les seves presons, i si demanem independitzar-nos, tal com diu el president, ens aplicaran el 155 «immediatament».
Però el temps passarà, i una generació de joves ateus defensarà una societat justa, sense malversadors ni articles 155. Defensaran la biodiversitat i lluitaran per la seva vida en pau. És inevitable, excepte si els catòlics, dogmàtics, malversadors, monàrquics, franquistes i desequilibrats que ens governen els empresonen a tots. Pobra quitxalla!
Ineluctable. [Etimologia: del ll. ineluctabĭlis, íd. 1a font: s. xx, Carner.] adjectiu Dit del fet, l’esdeveniment, contra el qual hom no pot lluitar, inevitable.No hi ha res de més ineluctable que la mort. Això vol dir que, tota la resta, amb més o menys mesura, hi ha la possibilitat que sigui eludible.
Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet. Òbviament aquest concepte o la mateixa paraula no els vaig conèixer fins molts anys després. Però, el cas era que, més que el fet en si o el que allí hi passava, em desagradava la inevitabilitat, l’obligació quotidiana d’haver d’assistir a l’escola quan, segur, al món hi havia possibilitats infinites de fer altres coses i anar a d’altres llocs. Era com si a la meva ment infantil hi digués: “Al col·le ja hi vaig anar ahir, així que avui, podem anar a un altre lloc?».Amb els anys un s’adona de com de programada està la vida, com de condicionats, encarrilats i decidits estan els nostres actes, fins al punt de fer-nos creure que allò que fem és perquè volem, perquè ho hem triat.
En resposta a la pregunta «per què he d’anar al col·le?», que tots els nens es fan en un o altre moment, se’ns diu que la societat per a ser eficaç ens imposa unes determinades obligacions a cada etapa de la vida. Així que, després de l’escola és preceptiu («ineluctable?») estudiar una carrera, un ofici, anar al servei militar, trobar feina, casar-se, tenir fills, pagar impostos…
Després, ja es veu com de difícil és complir amb totes les expectatives que la societat ens imposa, ja sia per incapacitat personal, dificultats de l’entorn, insubmissió, ideologies contràries, conflictes o crisis socials i/o econòmiques.
Un pot entendre que calgui establir normatives a l’hora de coordinar determinades empreses. Que el be comú requereix renúncies personals i consensos programàtics que facin eficaces les activitats previstes. De vegades, però, la normativa (o la imposició sota amenaça) esdevé protagonista, per damunt de la seva intenció pràctica, i es converteix en objectiu per si mateixa. Així, hom sospita que tenir a les criatures tancades al col·legi unes hores determinades esdevé més important que el que s’hi pugui fer. Que el servei militar, més que la defensa del territori, tenia com a objectiu disciplinar els mascles joves de l’espècie en una edat propensa a la rebel·lió. Que les cues diàries d’accés a les ciutats donen més benefici, en sí mateix, que l’activitat on es dirigeixen els ocupants dels vehicles.
Si en qualsevol activitat hi ha consens entre les parts implicades, no hauria de caldre la imposició de condicions, reglaments o vigilància per dur-la a la pràctica (com pot ser una cosa un dret i una obligació, al mateix temps?) i n’hi hauria prou amb el compromís dels participants.
Que calgui valer-se de l’amenaça per aconseguir quelcom ja ens hauria d’advertir que, allò que se’ns proposa, potser no té res a veure amb un interès o benefici comú, sinó més aviat amb la conservació de privilegis o interessos inconfessables; normalment d’un tercer, o d’uns tercers, que no participen en l’esforç sinó que només se’n beneficien.
Fa anys era l’Església qui, amb l’amenaça del més enllà, s’encarregava d’atemorir-nos amb la «ineluctabilitat» de la mort i, per si encara no era prou, amb les penes de l’infern.
Actualment, en un món descregut, el tercer en discòrdia moltes vegades és el mateix Estat, o els seus representants, qui s’encarreguen de la imposició, ja que altrament ningú no contribuiria amb la hisenda. Així que els cal fer-nos creure en la «ineluctabilitat» de la justícia sancionadora.
Però, recentment, ha aparegut una altra amenaça que te la pretensió de substituir, en l’imaginari col·lectiu, les calderes d’en Pere Botero: són les successives onades pandèmiques que, «com a conseqüència de la nostra poca fe en el canvi climàtic, amenacen la nostr supervivència com a espècie…, tret que ens vacunem».
Després de generacions seguint de manera obedient els designis inevitables del poder econòmic, ara hem de pagar pels «nostres» pecats. I una vegada conduïts a les portes de l’Infern —«Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate»— es veu que la manera de salvar-nos de la hecatombe passa per encomanar-nos uns als altres de temor i de desesperació. Ineluctable, tot plegat.
L’any 1969, a l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, seu de l’escola Massana, es va fer una exposició dedicada a Joan Miró a l’espai que havia estat la capella: hi penjaven tres quadres de grans dimensions titulats «Decorat per a la cel·la d’un pres», consistents, cada un d’ells, en un fons blanc travessat únicament per un traç simulant una esquerda a la paret. No trobeu que és la millor representació possible de la darrera esperança que li queda a un pres, que els murs que l’engarjolen es trenquin?
Pot ser que l’art vagi més enllà de servir per a decorar parets? A alguns activistes els ha donat ara per fer-lo servir com l’ase dels cops en les seves reivindicacions climàtiques. No seria millor —com es deia abans— «fugir d’estudi»? Deixar de creure en tot allò que se’ns ha imposat com a inevitable i començar a fer evidents les esquerdes i contradiccions de tot allò que es vol «ineluctable».
Diguem-ho doncs: «Fins aquí hem arribat, ara podem anar a un altre lloc?». O, com a l’acudit de l’Eugenio: «Hi algú més?».
