El vici és la virtut de l’oci,
l’oci la del vici.
[Lluis Urpinell-i-Jovany.]
Les vacances, l’oci, el dret a la mandra, la classe treballadora no les assoleix fins ben entrat el segle XX. Fins aquelles dates l’oci era exclusiu de les classes benestants, de la burgesia i de la noblesa. Fins al moment l’aristocràcia havia tingut la missió de consumir el que produïen els camperols sense haver d’invertir-hi el mínim esforç. Només els escolars tenien vacances de l’estudi, no pas per excessiu cansament d’alumnes i docents, ja que se solia plegar de l’escola entre la sega i la verema perquè feien falta mans per a dur a terme les feines de l’estiu.
El treball és un concepte que el capitalisme lliga estretament amb la moral cristiana, amb l’obligació, el sacrifici i la renuncia a fruir dels instints naturals com són l’oci, la mandra i el sexe. Encara avui trobem algun ancestre que no ha fet mai vacances i considera febles i capriciosos els que malversen el seu esforç lliurant-se al pecat del «dolce far niente».
La petita burgesia i les classes benestants de Catalunya varen començar les seves vacances tot freqüentant els balnearis, les poblacions de mar o de muntanya properes a la urbs, sovint per la recomanació mèdica de practicar els canvis d’aires i els banys de mar i de les aigües sanitoses que tan saludables resultaven per a uns humans captius d’una ciutat molt més contaminada que no pas avui, i no pels cotxes, sinó per les seves pròpies fàbriques.
També, es posà de moda construir luxoses residències en aquests llocs tan saludables.
El proletariat, molts dels quals havien hagut d’abandonar les terres originàries i migrar a les ciutats per a buscar un futur millor en la societat industrial, tornava a les seves poblacions i masos originaris per recuperar-se de les dures jornades laborals. Els menestrals i obrers, i una naixent classe mitja, començaren a permetre’s llogar residències per passar l’estiu cap a mitjan segle XX.
Aquests desplaçaments estivals foren importants per al país, els estiuejants portaven nous aires, aires urbans al món rural, una mica més d’obertura mental i uns recursos que ajudaven a remuntar l’economia i estimular alguns emprenedors que solien obrir hotels, fondes i càmpings. Durant l’estiu, es revifaven els casinos, s’omplien les esglésies, s’animaven els balls i les festes majors i això donava uns resultats molt positius per a evitar les temibles endogàmies de la Catalunya interior.
Jo mateix, com molts coetanis, tot i no ser originari del món rural, vaig gaudir d’aquelles vacances escolars d’entre la sega a la verema, on vaig adquirir inestimables coneixements sobre les arts de segar, llaurar, veremar, munyir, collir naps, menar l’hort, conduir el carro, muntar la burra, matar pollastres, pouar aigua i algunes infàmies inconfessables que esgarrifarien a l’animalista més clement…, una infinitat de coses que ja no serveixen per a res però que han dut als humans (i a mi) on som. Aquell temps d’oci s’omplia d’estímuls, d’aventura i d’imaginació.
Tot i això, recordo les vacances com un espai de lentitud i de placidesa, me’n queda la sensació de matar la pressa, de deixar passar el temps sense haver-lo d’atrapar ni tenir la sensació de perdre’l, ans al contrari, deixant-lo lliure posseir-lo.
Mentre les mitjanes classes benestants anaven adquirint més temps lliure, dos fenòmens coincidiren en el temps: el concepte de «societat de consum» (1950) va adquirint força amb la complicitat de la publicitat. El descans, que fins al moment era una activitat passiva, es converteix en signe d’estatus i de prestigi social, que és una actitud que convida al consum i a l’espectacle.
El país va anar creixent en ambició i sobretot en la precipitació per a fer negocis. El pitjor: vendre’s la terra; construir sense planificar, especular, malmetre la terra, fer passar gat per llebre, vendre castanyoles i vestits de sevillana… L’únic progrés que recordo és que el feixisme va renunciar a una part de la seva beatífica hipocresia per tolerar carn, sexe i borratxeres a canvi de divises.
Tot i això, la gent que podia continuava fent vacances, anava a la caseta del mar o la muntanya, o a la casa del poble dels pares o dels avis.
L’oci encara tenia sentit, en forma de descans, de diversió o de temps emprat en el coneixement i en l’art. L’oci és un art i l’art és fruit de l’oci. Cito la reflexió de Francesc Pujols, que es considerava afortunat de poder treballar sense haver-se de guanyar la vida. Vist així, el treball podria ser un art.
Sense gairebé adonar-nos-en, la mentalitat consumista postmoderna, assimila l’oci al consum, el consum a la llibertat, al confort i a la qualitat de vida. La societat de l’oci condueix les masses al consum massiu. Els mass mèdia en són els còmplices necessaris i els mass mèdia estan controlats per governs que estan controlats pels poders econòmics.
Això, a més de fer-nos malgastar el temps en viatges absurds i vacances «actives» de les quals la majoria, en tornar, només recorden el que han menjat i el que han comprat —el que han consumit—, ens porta a situacions tant grotesques com la de fer-nos responsables de la destrucció del planeta pels béns consumits, pels nostres cotxes, pels nostres viatges amb avió. Ens amarguen la vida amb la mobilitat en ciutats com Barcelona per dissuadir-nos de tenir cotxe, però, la Generalitat, a través dels mitjans que controla, ens empeny a amuntegar-nos hores i hores a les carreteres per a sostenir la indústria turística, assistir a mercats medievals, fires d’avets, mercats de Nadal, fires de consum responsable i sostenible, pistes d’esquí amb neu artificial…
El consum és el que ara ens distingeix com a classe, com a expressió del nostre estil de vida i de la nostra capacitat econòmica.
Els béns de consum han sobrepassat els objectes, són la nostra identitat.
La societat de consum, la indústria de l’oci, els manifassers del lleure, ens han convertit en producte, individual, únic, representant de ningú, diferent i indiferent de la resta. Una colla de ximples.
S’han acabat les vacances!
