T’he dut flors i he enyorat el teu nom,
he recordat altres llocs i altres dies
en aquest espai de silenci i tendresa
on la terra t’acull sota el blau cel
infinit, on la soledat respira.
T’he dut flors i he parlat amb un somriure
a flor de llavi, al vent solitari
que m’escolta i s’endú, qui sap on,
les paraules que penso i que dic,
i aquelles pausades en el no dir.
T’he dut flors i tot plegat per servar,
íntims, vius records que cuegen sovint
en el llindar dels dies, a l’ombra de les nits,
en el miol dels gats i en el poema,
gerro de flors guardià de perfums.
No vull límits, no vull nostàlgies. No vull sentir enyor dels dies de pluja, quan les aigües inflen el meu cabal, i salto per sobre dels marges inundant les ribes. No, no vull límits ni nostàlgies. Que cada núvol pagui el seu tribut. D’una gota d’aigua, en neix una flor; d’un ruixat, milers de tiges sobre els camps. Jo passo sense remor vora de les terres endormiscades. Sé que algú desitjaria deturar-me per tal de d’aturar el temps. Però el temps i jo anem per feina: no tenim límits ni nostàlgies. Tant ens fa destruir somnis com amors.
Jo sé ben bé on bat el temps en les hores calmes, quan tot a l’entorn sembla tan quiet que gairebé no t’adones que el sol s’alça. I sé que quan una fulla es desprèn d’un arbre i va a posar-se quietament damunt les meves aigües, no restarà gaire estona parada, per tranquil·les i reposades que semblin. la Fulla se n’anirà corrent avall, com una nau carregada d’esclaus impotents.
Jo jugaré amb la fulla. I la fulla errant sentirà que res ni ningú no la pot deturar.
¿On és, doncs, la bellesa?
¿Ets tu, l’artista? Vine! No temis! Posseeix els meus salzes, els meus verns, agafa les ratlles esveltes dels pollancres i dels àlbers… Roba’m tots els colors! Pren-me!… Agafa’m! Posseeix-me! No et demanaré si el que tu plasmes és realment el que jo sóc. Si ni jo mateix sé quina és la meva realitat. ¿Com puc exigir-te-la, a tu? pren-me, agafa’m!… I, si en les meves ribes descobreixes una espurna de bellesa, te la lliuro. Si puc fer-te sentir l’emoció divina del desig de crear, tots els teus sofriments i els meus seran vans. Pinta’m com vulguis, com sentis, com desitgis, Si tu ets un gran artista, jo seré un gran riu.
El passat 2 d’agost d’enguany, en Ramon, en Nan, en Toni i en Jaume van fer la pedalada que podeu veure al vídeo en una ruta circular entre Oristà i Olost, a la subcomarca natural del Lluçanès, a Osona, amb cuina casolana inclosa al final de la bicicletada.
El camí de l’Aline és un projecte que hem treballat amb la ONG TIC Rwanda i TIC Catalunya amb molta cura i emoció. La presentació serà el 16 de desembre a les vuit del vespre a l’Espai Teatre i Cinema (ETC) de Vic.
«Mostra la teva ferida per sanar-la.» Proverbi ruandès.
El camí de l’Aline és un projecte documental que s’endinsa des de la distància i la cura a la situació que viu l’Aline, una nena ruandesa que va néixer amb problemes de malformació a l’esquena i que va ser duta a Catalunya per a ser tractada a l’Hospital de sant Joan de Déu. La família que l’acull, membres de l’ONG, fan tot el possible perquè l’Aline visqui i es desenvolupi en el seu dia a dia com una nena més de la ciutat.
El documentari s’explica a través d’un viatge a Ruanda per a conèixer els seus orígens i l’organització que la va ajudar. Posem la mirada en famílies que es troben en aquesta situació i entrem en un espai emocional per a fixar-nos en les petites coses, els detalls insignificants, els silencis, les mirades, les complicitats, l’encontre amb els altres, i l’escola com a centre de la comunitat.
Illa i Junqueras volen que l’odi pugui aconseguir el seu objectiu: acabar amb el president Puigdemont. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Si busqueu la interpretació que fa la Viquipèdia del mot odi trobareu això: «L’odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen, així com el desig d’evitar, limitar o destruir el seu objecte». Bé, podríem afegir-hi «independentment del pensament, ideologia, raça o llengua», la visió que intenten generar tots els partits polítics espanyols quan expliquen el que som els catalans. La contradicció que tenen és que volen destruir l’objecte (l’independentisme, la llengua, la nació, etc.), però volen el benefici que genera.
L’estat monàrquic (franquista) no vol la convivència amb Catalunya, com diu l’actual president, Pedro Sánchez. Sap que la convivència és impossible en un estat repressor, fa segles, a Catalunya. Un estat que té una justícia que no compleix la seva sagrada Constitució, però que vol canviar les lleis per intentar extradir els exiliats. Volen amb urc el cap del Molt Honorable president Puigdemont, i el volen perquè els exiliats, amb moltes dificultats, han fet entendre un xic a Europa que a Espanya no va existir cap transició del franquisme a la democràcia; que el rei emèrit és un lladre, i que Felipe González era la X dels GAL i que, com molts polítics espanyols, s’enriqueix sense escrúpols.
Ara, a Catalunya l’Estat té dos predicadors per intentar rendir-nos. Dos catòlics de dogma i creu alçada, conjurant des dels comunidors, per espantar les tempestes i totes les misèries del diable. Oriol Junqueras i Salvador Illa ens volen salvar i predicaran perquè l’odi pugui aconseguir el seu objectiu.
Per què tant odi? Un exemple: el Banc d’Espanya, que aconsella no apujar les pensions d’acord amb l’IPC, disposa d’un fons de pensions privat de 281 milions d’euros per als seus treballadors. El sou mitjà dels treballadors del Banc és de 67.000 euros. El seu governador cobra aproximadament 200.000 euros i se’n va gastar 1.200.000 per fer dues piscines per als seus treballadors. Però tothom calla, perquè en molts ministeris i organismes fan el mateix. Això sí que és malversació! Espanya i la seva Administració són un club de malversadors.
Ara, amb l’ajuda dels predicadors, també de Podemos (senyor Asens), si els catalans ens portem bé no ens tancaran tant temps a les seves presons, i si demanem independitzar-nos, tal com diu el president, ens aplicaran el 155 «immediatament».
Però el temps passarà, i una generació de joves ateus defensarà una societat justa, sense malversadors ni articles 155. Defensaran la biodiversitat i lluitaran per la seva vida en pau. És inevitable, excepte si els catòlics, dogmàtics, malversadors, monàrquics, franquistes i desequilibrats que ens governen els empresonen a tots. Pobra quitxalla!
