Arxius: Projectes

[Un report d’Eduard Garrell.]

«Els soldats no han de seguir mai les ordres d’un general capturat per l’enemic.». L’art de la guerra, Sunzi  ((544 aC – 496 aC).

 «Si la dirección de un partido està en prisión, este està en manos del estado. Arnaldo Otegi, exdiputat del Parlament basc.

El 1r d’octubre de 2017, a mig matí, al col·legi electoral de Vic, acompanyava una periodista francesa a qui feia de traductor i d’intèrpret. En aquell moment es va presentar la Marta Rovira amb l’habitual escolania.

A la Marta Rovira la conec des de 1998, quan amb 20 anys acabats d’estrenar es va afegir a la colla de grallers de la colla castellera de Vic, els Sagals d’Osona. La Marta estudiava dret, volia ser jutge i era una noia discreta, extremament correcta i educada, aplicada en el seu aprenentatge de grallera. Em va sorprendre el seu ingrés a ERC, que va coincidir amb la meva dimissió després de vint anys de militància, decebut en constatar que les proclames d’independència s’havien amagat al calaix de sota a la dreta de les taules dels despatxos.

De fora estant del partit, sense renunciar a posar el meu gra de sorra per la llibertat de la meva terra (no ho he fet mai), un petit grup d’independents manteníem trobades amb la Marta per a contribuir a consolidar aquests esforços. Però, l’interès de la Marta, i d’ERC, no ha estat mai la independència de Catalunya. Aquest és un fet que pot esperar. Quan es va verbalitzar que l’objectiu era el poder i que se’ns demanava la nostra contribució perquè la Marta assolís els seus objectius personals, em vaig retirar. La Marta ho va aconseguir, és clar que deixant terra cremada al seu darrere, com és tradicional en aquest partit.

Quan la periodista em va demanar què en pensava, de la Marta política, em vaig adonar que la Marta cridava, cridava molt, no recordo què deia, segurament els tòpics que corrien aquells dies, però els deia cridant. «Té por, si crida tant és perquè té por» —li vaig contestar. «És massa jove, no coneix l’estat espanyol i no ha sabut mesurar els riscos ni afrontar-los amb sang freda.» No va ser l’única.

En aquell moment vaig intuir que les coses no anirien bé. Anar bé, evidentment no era proclamar la independència, i ja està. Era mantenir el «tour de force» amb l’estat espanyol amb els riscos que això comportava i durant molt de temps, perquè d’estructures d’estat no en teníem, i encara no en tenim ni una. Ni hisenda ni un servei d’intel·ligència, i per no dir, ni llibreries.

Si la por s’havia instal·lat al govern la gent seguiríem jugant-nos inútilment la pell i l’estat espanyol ens passaria per damunt com una piconadora amb el seu tradicional sistema de venjança rancuniosa.

Els successius fets d’octubre, que tots recordem, van donar com a resultat una divisió en el si del govern i dels actors del procés. Uns van optar per l’exili, des d’on, amb més o menys fortuna i fe, han seguit enfrontats a l’estat, i uns altres, incomprensiblement, si més no per a mi, es van lliurar a la «justícia» espanyola.

Tinc el pressentiment, sense que això sigui cap prejudici, que la majoria dels lliurats han estat formats, sinó en escoles, en ambients catòlics. Només així m’explico que, amb un reconeixement de culpa, s’esperi justícia, caritat i perdó de la fatxenderia nacional-catòlica espanyola. Lliurar-se per pretendre sortir-ne com a màrtirs per la pàtria em semblaria pervers, tot i que en algun cas no ho puc descartar.

Aquest és, de tots els errors comesos, el més greu, doblement greu, que hem comès entre tots plegats. D’una banda lliurar polítics o civils a l’enemic mantenint-los els càrrecs és donar-els un bagatge de gran valor amb qui poder-se revenjar i aplicar els càstigs més exemplars. Com diu Arnaldo Otegi és tenir els partits i les institucions en mans de l’estat.

Podríem pensar que mantenir els càrrecs s’ha fet per posar en evidència el desgavell judicial de l’estat als ulls d’Europa i forçar una sortida de la presó per apaivagar l’opinió internacional. Però, algú es creu encara que als carcamals dels tribunals això els importa?

Els indults són un engany: la lletra petita imposa condicions i amenaces de càstig si no es compleixen les condicions de comportament que, curiosament, no han transcendit. Aquests indults són parcials, condicionats i reversibles i, ull viu, el diari El Español, el dia 22-06-21 publica: «El Gobierno indulta a Junqueras por su “peso indiscutible en la relación entre España y Cataluña”». Sembla ben bé una rendició total: Oriol Junqueras aparca la via unilateral per no desitjable ni viable i, malgrat això, l’estat espanyol s’assegura que no pugui exercir cap càrrec públic durant molt de temps. Oriol Junqueras dirigeix ERC i mou els fils del mini president Aragonès que, per ara, té el govern de la Generalitat.

L’estat espanyol, com era d’esperar, mou tota la maquinària repressiva, sense límits, perquè sap molt bé que la pèrdua de Catalunya és la fi de l’estat com el conceben avui.

Un mínim de responsabilitat política i personal hauria de fer renunciar als sotmesos a aquesta mena de llibertat condicional a qualsevol  influència política i presa de decisions dels partits, el govern o les institucions. Tots ells tenien, no només el dret, sinó l’obligació de sortir de la presó i, jo, que no voldria per res del món haver estat a la seva pell, els reconec el dret de fer el que sigui per aconseguir-ho. El preu que han pagat em mereix tot el respecte i admiració, i per molts errors que cometessin, tot el reconeixement i respecte públic i institucional, una paga vitalícia  i veu per a explicar la seva experiència, però continuar mantenint càrrecs mínimament influents, els que ho fan,  és una indecència que a la llarga invalidarà el seu sacrifici. No ens podem fer víctimes de la seva por.