Ecologies comunes: com aprendre dins els moviment socials

Ua de les taules rodones de l’escola d’estiu de Common Ecologies. [Foto: Maria Borràs.]
[Reports i fotos de Maria Borràs.]

Just ara fa un mes em trobava a Berlín, ben agraïda que allà ja podíem posar-nos un jersei a la tarda i contenta d’haver-me animat a anar a (Ecologies Comunes) on vaig poder connectar amb persones impressionants que volem fer un camí diferent plegades.

Ara fa ja uns mesos, la Federica, una de la meves directores de tesi, em va fer arribar un vincle web amb el missatge: «Maria, mira’t això té molt bona pinta!» Vaig entrar emocionada, només el nom ja em cridava: Common Ecologies…, quina curiositat! Mentre investigava el que havien fet i qui estava darrere de la iniciativa, vaig veure que a finals d’agost muntaven una escola d’estiu a Berlín! No m’ho vaig pensar ni dues vegades i la setmana següent ja m’havia comprat els bitllets per anar-hi i ja havia contactat alguns amics que viuen allà! Tot plegat em feia molta il·lusió: tornar a Berlín, veure les amigues i entrar dins d’aquesta xarxa de les Common Ecologies!

Així doncs, el divendres 26 a la tarda, sota una pluja torrencial, em vaig adreçar al New Yorck im Bethanien sense saber ben bé què era aquell lloc i quan hi vaig arribar em va robar el cor, em vaig trobar com a casa. L’espai on es va desenvolupar la trobada havia estat un hospital fa molts anys i ,posteriorment, va ser una casa de referència dins del moviment okupa a Berlín i actualment és una cessió d’ús públic (comunitària) —com Can Batlló a Barcelona, per exemple (resultat de l’extensió dels tentacles de l’estat per a controlar l’autogestió, però d’això en podríem fer tot un altre article…). Només entrar per la porta ja em vaig sentir molt acollida i amb ganes de compartir i vaig pensar: «Maria, sort que has vingut!»

Escoles de Moviments

La taula d’obertura de l’escola d’estiu portava com a títol: «Una escola des de la qual sembrar un futur. Les Escoles de Moviments que necessitem ara mateix». Un lloc per a reflexionar, un espai d’inspiració per a compartir idees sobre què hauria/podria fer una escola del moviment en aquest moment, de quines experiències podríem aprendre i com fer-ho perquè el coneixement i els aprenentatges que ocorren en els moviments socials es puguin documentar i compartir, per a aprendre sobre allò après i poder consolidar-nos i continuar endavant amb les nostres propostes per a la transformació social.

En aquesta taula hi van intervenir:

  • Janna Graham, investigadora basada en la pràctica, que ha treballat en el camp del comissariat durant gairebé vint anys, ocupant llocs de llarga durada en institucions com Whitechapel, Serpentine Galleries (Londres), Art Gallery of Ontario (Toronto) o al New Museum (Nova York), entre d’altres. Figura clau en el que s’ha anomenat «el gir educatiu» en comissariat, ha desenvolupat exposicions, residències, investigació i escriptura en la intersecció de l’art i les urgències socials contemporànies, com ara les lluites al voltant de la migració, la gentrificació, l’educació, l’antiracisme i la indigeneïtat;
  • Camille Barbagallo, activista i investigadora feminista. La seva investigació, situada dins de la teoria feminista marxista, els estudis de gènere i els estudis negres, explora com es valora la reproducció de la força de treball, el que costa i qui paga la factura. És coeditora de The Commoner, núm. 15, «El treball de cura i els comuns», amb Silvia Federici. Abans d’emigrar a Londres el 2005 va viure i treballar a Austràlia i va ser activa en lluites laborals, moviments nacionals d’estudiants i moviments socials radicals que es van centrar a posar fi a la detenció obligatòria de sol·licitants d’asil i campanyes per tancar els camps de refugiats;
  • Lasse Thiele, que treballa en els conceptes de les noves economies dins de l’equip de justícia climàtica a Neue Oekonomie, una organització independent sense ànim de lucre que feineja per a propiciar una bona vida per a tots, un espai crític i constructiu. També, escriu la columna climàtica a nd.Aktuell; i, finalment,
  • Manuela Zechner, que a banda de ser una de les promotores de Common Ecologies i organitzadores de la trobada, treballa a través de la recerca i la pedagogia/facilitació, centrant-se en els moviments socials, l’«embodiment» i la traducció. Al 2014 va acabar la seva tesi doctoral sobre precarietat i xarxes d’atenció a la crisi europea a la Queen Mary University de Londres. Treballa a través de mètodes relacionals (Teatre dels Oprimits, Somàtica, Coreografia, Escriptura), mètodes de recerca (mapping, entrevista performativa, co-recerca i recerca militant) i producció audiovisual (ràdio/àudio i vídeo). Els seus projectes principals són el Future Archive (2005- ), Radical Collective Care Practices (2012- ), el programa de ràdio «The Sounds of Movement» (2012-avui) i Vocabulaboratories (2007-2009). Forma part de diversos col·lectius i xarxes, entre ells el grup Nanopolítica (2010- ), el Centre d’Ètica i Política (2011- ), Kamion Magazine (2014- ) i l’Electrodoméstica (2014/15).

Des d’aquesta primera taula rodona va romandre prou clar que l’aprenentatge col·lectiu és fonamental per al desenvolupament de moviments socials resistents i gratificants. Sense estructures que facilitin el desenvolupament de les capacitats organitzatives i analítiques, tanmateix, aquest aprenentatge roman atrapat en la ment d’uns quants individus. Afrontar la catàstrofe de la nostra ecologia planetària requereix que es construeixin en els moviments emancipadors de primera línia actuals infraestructures per a facilitar l’aprenentatge dins i entre moviments. Parlant amb organitzadors i activistes d’arreu, vam posar sobre la taula quins coneixements s’haurien de desenvolupar i posar en circulació per a aconseguir el poder que necessitem per a canviar el món i; també, vam parlar dels reptes que comporta aquest esforç. Algunes de les reflexions que van sortir en la conversa —que va durar tota la tarda— van ser les següents:

  • Com negociem la velocitat de canvi que necessitem ara mateix amb la lentitud de presa de consciència?
  • Una escola de moviment hauria de descobrir altres maneres més participatives de crear anàlisi, que vagin més enllà de la intel·lectualitat del moviment.
  • Hauríem de tractar la dimensió psicosocial de les organitzacions, tot abordant-hi la violència micropolítica.
  • Ajudar-nos entres nosaltres a aprendre a ser ingovernables mentre a la vegada aprenem a governar-nos a nosaltres mateixos
  • És important que aprenguem a traduir políticament les lluites per a poder-les replicar a diversos territoris i enfortir-nos (copiar-enganxar no és possible).
  • El paper de l’acció directa com a forma ràpida de moure’s per l’aprenentatge/subjectivació/pedagogia: adonar-se que tots els cossos poden fer-ho, la força dels cossos, el poder que tenim.
  • La justícia climàtica com a forma de pensar a través de la interseccionalitat; la justícia climàtica és el moviment anticapitalista del nostre temps, un moviment de moviments.
  • Entendre que ens hem d’articular plegades.

Després de la taula inicial, i amb tot el que havíem parlat, vam fer una pausa i, en acabat, vam mirar el documentari Has de moure’t: històries per canviar el sud (You’ve got to move, 2015) que mostra el paper significatiu que va jugar el moviment-escola en el desenvolupament de la classe obrera i el poder antiracista al sud dels EUA.

La veritat és que el primer dia ja va ser molt intens. I vaig arribar a casa l’Emilio amb moltes ganes de parlar de tot el que havia escoltat i amb ganes de continuar activa a tots els grups on sóc, cosa que em va anar molt bé, perquè últimament, —segurament des de després del confinament— la militància ha patit un fort embat…, i les forces cada cop son més escasses.

La simbiosi moviment-aprenentatge

L’endemà, dissabte 27, vam passar-nos tot el dia allà. Al matí vam fer una taula rodona amb diferents experiències d’escoles de moviment titulada «La simbiosi del moviment-aprenentatge: què fan les escoles de moviment i com podem treballar juntes»- En aquestsa taula hi van participar: Nociones Comunes (Kike España), Ulex Project (G), Xarxa Europea d’organització comunitària (Tashy Endres), Bewegungsschule (Alice Hamdi), Institut del Comú (Nic Beuret) i Casa dels Futurs (Dan), que ara explicaré amb una mica més de detall.

Common Ecologies no és l’única escola dedicada a l’aprenentatge per moviment. Durant les últimes dècades, hem assistit a una floració de diferents escoles en diferents contextos i terrenys polítics a Europa. Alguns més nous, altres més antics, cada escola ajuda a satisfer el nínxol ecològic de proporcionar infraestructures a través de les quals els actors que componen els nostres moviments poden desenvolupar conjuntament les capacitats per a construir moviments socials poderosos i transformadors. L’existència de múltiples escoles arreu d’Europa, o fins i tot al mateix país o ciutat, és un fet increïble. En aquesta discussió, vam inspirar-nos en tot d’exemples actuals i històrics que tenen i estan jugant aquestes escoles en els ecosistemes polítics actuals. Al mateix temps, també van destacar les diferències en nínxols que tenen les escoles actuals, per millorar i entendre com crear sinergies entre elles i treballar formes complementàries més que competitives.

Així doncs a la taula rodona hi van participar:

  • La Bewegungsschule, que existeix des del 2017. Donen formacions i faciliten processos per enfortir les persones actives en els moviments per la justícia social. Treballen amb grups autoorganitzats, sindicats i organitzacions polítiques. El seu objectiu és implicar-hi més gent dels moviments de justícia social per lluitar pels seus objectius i guanyar! Volen apropar persones amb antecedents, estratègies i experiències diverses per juntes crear espais interseccionals on aprendre sobre la transformació: en nosaltres mateixos, les nostres comunitats i tota la societat. El seu enfocament es basa en una metodologia d’aprenentatge vivencial i directe. Nosaltres. https://bewegungsschule.org/
  • Nociones Comunes és l’àrea d’autoformació de la Fundación de los Comunes, que organitza cursos presencials als diferents nodes de la nostra xarxa, i cursos en línia a través de la seva Aula Virtual. Pretén generar itineraris formatius propis que valorin el coneixement produït al marge de la societat i les acadèmies. Coneixement crític múltiple que es genera tant en els circuits acadèmics i els seus límits com en moltes altres institucions i col·lectius. En són exemples l’anàlisi de l’economia global i la crisi metropolitana, els feminismes heterodoxos, els estudis subalterns i postcolonials o les interpretacions de les noves realitats culturals de la societat. Per a això, prenem com a punt de partida experiències d’autoformació impulsades per espais com la Universidade Nómada, Universidade Invisibel o ULEX (Universidad Libre Experimental). La idea central de l’àrea d’autoformació és garantir que aquestes obres guanyin presència i impacte dins d’una xarxa que aspira a assolir almenys una dimensió nacional. En definitiva, es pretén articular una sèrie de tallers, cursos i seminaris que produeixin continguts propis, acompanyats d’un model pedagògic replicable i participatiu. La possibilitat de ser replicats és la base perquè la seva reproducció sigui distribuïda i horitzontal, a partir del treball en xarxa i l’experimentació amb plataformes d’autoformació en línia. https://aula.fundaciondeloscomunes.net/
  • Projecte Ulex, que dóna suport a la creació de capacitat estratègica a tot Europa per a moviments socials. Tenen centres a Catalunya i a Granada, on ofereixen un ampli programa de formació residencial, dissenyat en base a una avaluació i anàlisi exhaustiva de les necessitats amb xarxes d’organitzacions de moviment. La seva capacitat de construcció implica una combinació de formació presencial immersiva i acompanyament organitzatiu a llarg termini. Son un equip de 14 persones a temps complet que operen com a col·lectiu i treballen amb una gran bossa d’entrenadors. Durant el 2022 han estat donant suport activament a projectes de desenvolupament de capacitats a llarg termini amb més de 40 organitzacions i en funcionament de formació residencial per a més de 900 activistes. Es refereixen a la seva pedagogia com a formació Integral d’activistes, que combina l’aprenentatge transformador i l’educació integral i estratègia política. El treball d’acompanyament inclou el desenvolupament estratègic de xarxes i organitzacions, com ara Resistència de la societat civil hongaresa al règim de Fidez, Comunitat de xarxes de lluita contra l’auge de l’extrema dreta, Resiliència LGBTQI+, programes a l’Europa central i oriental i la xarxa de justícia climàtica estratègica, entre d’altres.
  • La Xarxa Europea d’organització de la Comunitat (ECON), fundada l’any 2018. És una xarxa basada en membres d’organitzacions que fan comunitat organitzant-se sobre el terreny en 16 països d’Europa. ECON se centra en construir el poder de les persones  mitjançant el desenvolupament de la capacitat organitzativa mitjançant formació, tutoria i acompanyament organitzatiu a llarg termini, a facilitar la solidaritat entre les iniciatives organitzadores de la comunitat a tot arreu Europa impulsant l’intercanvi i l’alineació entre les iniciatives organitzatives en diferents països i regions, i en donar suport al sostenibilitat del sector organitzador a Europa ajudant a augmentar diners buscant “créixer el pastís” dels recursos disponibles per al sector d’organització comunitària.
  • L’Institute for Commoning és un col·lectiu d’estudiosos, activistes i proveïdors del màster en administració dels comuns. Se centren en els comuns perquè cada cop és més evident que ni els mercats ni els estats són capaços d’oferir solucions a la infinitat de problemes que provoquen les múltiples crisis a les quals ens enfrontem avui dia. En aquest context, les discussions i els moviments socials per als béns comuns són cada cop més rellevants.
  • I, finalment, La Casa dels Futurs, un projecte per a crear infraestructura física i educativa a llarg termini per a donar millor suport a moviments socials i ecologistes per a construir solidaritat i cooperació en temps de crisi climàtica. Sorganitzen al voltant de l’objectiu de convertir en espai permanent de creació l’abandonat Hospital Sant Llàtzer de Barcelona i fer el nou Centre de Justícia Climàtica i Escola de Moviment per a pol·linitzar l’encreuament social i les solucions locals perquè els moviments prosperin en un planeta danyat.

Després de dinar vam fer una sessió de mapeig de necessitats de coneixement on se’ns va convidar a fer un treball conjunt per  identificar bloquejos i potencials per a l’aprenentatge del moviment, en particular al voltant d’alinear les seves demandes als objectius ecològics, així com identificar articulacions o llacunes dins dels ecosistemes polítics que aporten als moviments junts per a compartir visions i estratègies al voltant de la crisi ecològica.

Eren més enllà de les vuit del vespre i encara continuàvem allà, entusiasmats amb totes les idees que havien sortit. Vam quedar-nos a sopar per a seguir connectant-nos i aquell dia me’n vaig anar a dormir amb un somriure d’orella a orella: que bé, estan passant coses!

Fragment del «Cant de batre»

[Cant i vídeo de Toni Casassas.]

El projecte «Entre cor i branca. Veus del pou», és un projecte que  explora el cant com a forma d’expressió artística lligada directament a la veu dels ancestres, al so de la llengua pròpia, que és únic per a cada llengua,  únic i personal per a cadascú, per a cada cos dins la seva pròpia comunitat cultural.

Els cants antics populars són la referència que ens queda d’aquesta expressió i vibració pròpia deslligada de l’artifici musical modern, de l’estandardització i de l’espectacle.

Podem intuir i experimentar que aquest cant o cantúria d’arrel o millor de l’arrel del cant, és testimoni, sens dubte, d’un tronc comú a tots els altres cants i llengües del món.

En aquest vídeo es pot veure un fragment del «Cant de batre», que Pep Gimeno, Botifarra, ha convertit en un himne al País Valencià, amb versió de Jonatan Penalba i enregistrat aquest setembre a Castell de l’Areny (Berguedà).

[EXPOSICIÓ] «Babel», Josep Nogué, a Mollet del Vallès

Josep Nogué exposa Babel a La Marineta de Mollet del Vallès. [Foto: Som Mollet.]
[Notes de Redacció.]

L’artista i col·laborador de La Resistència, Josep Nogué, exposa al Centre Cultural La Marineta de Mollet del Vallès, el seu projecte Babel fins al 22 d’octubre d’enguany.

Llegim, del diari Som Mollet, la següent i interessant crònica:

El pintor molletà Josep Nogué ha estat homenatjat en la present edició de la Fira d’Artesans. Nogué va ser el creador del símbol de la Fira, el sol, i enguany tant ell com la seva creació n’han estat protagonistes.

D’una banda, la decoració de la fira ha estat monopolitzada pels sols amb els colors irisats de la bandera LGTBI. Però alhora la inauguració de l’esdeveniment va coincidir amb la presentació a La Marineta de l’exposició Babel, amb pintures a l’oli creades per Nogué.

L’artista explicava que a la sala s’hi poden trobar quadres “de diferents èpoques, moltes tendències i molts temes”. També refermava que la vinculació de la seva disciplina amb la Fira: “La pintura podem dir que és artesania; potser abans tenia una altra concepció, però ara veure una cosa feta a mà cada vegada és més difícil”. En aquest sentit, afegia que pintar a mà “porta una feina diferent de treballar amb un ordinador”.

L’exposició Babel, de Josep Nogué, es pot veure a Molles del Vallès fins al 22 d’octubre.

Més enllà de la tasca per executar les obres, Nogué també convidava a veure-les sense presses: “Estem acostumats a passar molt ràpidament sobre les coses, tot és efímer, i ficar-se al món de la pintura és oblidar-se del món. Crec que la pintura és l’art que elimina el temps: tant per pintar com per veure-ho t’hi has de dedicar una estona”.

És per això que el pintor també deia: “Per entendre una mica i gaudir un quadre t’hi has d’estar tant de temps mirant-lo com el temps que ha estat el pintor fent-lo”.

Per últim, en Josep Nogué agraïa divendres en la presentació de Babel que hagi pogut exposar al Centre Cultural La Marineta: “Feia temps que tenia ganes de venir a exposar a Mollet i n’estic encantat”.

[Podeu viure aquest vídeo de VallesVisió sobre l’exposició de Josep Nogué.]

Turisme pària

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Vivim en un món obsedit per la mobilitat i el canvi, fins al punt que algú l’ha definit com una societat líquida, sense forma definida; que, com qualsevol fluid adopta la forma del recipient on se’l fica.

Un contrast evident, no sols amb altres societats més conservadores, sinó també respecte de la que nosaltres mateixos provenim, on tot tendia a l’estabilitat —o, si més, no la buscava— imposant conductes morals, normes de comportament, categories o protocols, encaminats, tots ells, a la previsió i conservació dels béns i costums. És a dir,  la conservació de la pròpia cultura. Un bagatge en el qual es fonamentava i era l’origen i la causa de la riquesa, prosperitat i possessions de la cultura titular.

Això no vol dir que les diverses cultures no es beneficiessin de l’intercanvi mutu de coneixements, productes o gent; de fet la major part de les fortunes derivaven d’aquest intercanvi.

Uns pobles aprenien (i/o abusaven) dels altres, cosa que enriquia uns i arruïnavaaltres i, a vegades, beneficiava ambdós.

No obstant, cada cultura, responia, era fruit, d’unes necessitats d’adaptació a un lloc determinat i era en funció d’aquesta adaptació que s’anava modificant, sense rebutjar, si calia, aportacions foranies. Probablement en els beneficis que proporcionava aquest intercanvi cal buscar l’impuls per viatjar i conèixer món; sovint amb risc per la vida. Si bé en un món on quasi cap activitat estava exempta de riscos, la de viatjar podia ser de les més lucratives. Hom anava d’un lloc a l’altre adquirint no sols productes més o menys valuosos sinó, també, coneixements, d’altres formes de vida, de sabers ignorats a la cultura pròpia, d’elements diferenciats amb els quals poder comerciar i sorprendre els conciutadans en retornar a casa.

D’alguna manera, això és el que continua buscant encara tota persona que viatja: experiències enriquidores per contrast amb el que hom coneix.

Però això, ara, és del tot impossible. No hi ha experiència ni riquesa, si més no de les catalogades com a culturals, que pugui extreure’s d’una altra cultura: totes són la mateixa. Ja no hi ha formes pròpies, diferenciades, per adaptar-se a un lloc.

Hi ha llocs diferents i gent que viu, i sobreviu, de maneres diverses, igual que en qualsevol barri de les nostres ciutats i pobles. Però ja no hi ha més cultura que la que es ven com un producte més destinat al turisme.

Ja no hi ha formes de vida que procurin als seus titulars l’autonomia, els recursos i els coneixements per adaptar-se a un entorn concret. Ara la cultura d’un país és un producte fabricat per ser venut a un exèrcit de visitants foranis.

«La funció crea l’òrgan», ens diuen les lleis de l’evolució i, de la mateixa manera, les habilitats s’aprenen exercint-les; però, ara, quasi totes les activitats són informatives (informàtiques) i no pas formatives: no creen res, només acumulen informació.

Ens visitem els uns als altres per conèixer la cultura de l’altre, però aquestes cultures ja només son cadàvers: tan sols queden les tombes desl que hi havien estat en altre temps. La prova és que els centres històrics de les ciutats ja no hi viu ningú, només hi ha «souvenirs» destinats als turistes que n’ocupen tots els carrers.

La causa, l’origen, de totes aquelles construccions ha desaparegut, ja només en queden les carcasses buides: ha esdevingut «cultura» i els seus habitants viuen de gestionar-la (a la manera com el cranc ermità ocupa la closca d’un altre animal).

Trobo que hi ha quelcom de pervers en l’explotació del visitant, si més no des del punt de vista de la cultura clàssica, on la cortesia exigia tractar-lo com a convidat, ja que, com a estranger que era, no disposava dels recursos del nadiu per a sobreviure en un territori al qual era aliè.

Ara, en canvi, se l’espolia de tot el que es pot dels seus recursos —tal com farien una banda d’atracadors— i es comptabilitza aquesta activitat com a recurs «cultural» del país, sense el qual ja no seria possible la subsistència.

És una perversitat —a més de miserable— no disposar de recursos propis que permetin convidar els forasters; no tenir mitjans de subsistència productius que ens enriqueixin, tant a nosaltres mateixos com als nostres visitants. Equival a convidar algú a dinar a casa i obligar-lo que es porti el menjar.

És miserable, enganyós i pervers vendre una cultura, però encara ho és més vendre’n el cadàver.

Com diu García Calvo: «Una cosa és allò que parla, l’altra allò de què es parla». Ara vivim en una cultura muda.

Han desaparegut els oficis: aquells professionals vinculats, de manera primordial, amb el medi, que dialogaven amb els materials i els objectes i en sabien extreure profit. Ara, tret d’un reduït grup d’especialistes, ja només hi ha intèrprets que recullen i ensenyen el que, en un altre temps, uns avantpassats van dir o fer.

Fins i tot edificis tan singulars com els temples, que transcendien la simple utilitat pràctica o de supervivència, eren l’expressió d’uns recursos, unes maneres de fer pròpies del lloc on s’erigien: manifestació de les capacitats, força i vitalitat d’un poble. Ara només són «cultura».

Ara tots vivim com a hereus orfes d’una cultura; venent-nos el patrimoni rebut, a causa de la nostra incapacitat per a utilitzar-lo i fer-lo productiu. (Ens venem el balancí de l‘àvia perquè ja no sabem fer-lo servir). I aixequem infraestructures, de la mateixa manera que l’aranya teixeix la seva tela: per a caçar.

Ja sigui per inadvertència, o seduïts per les seves formes, els incauts que visiten un país estranger, es veuen atrapats per una il·lusió de coneixement, de riquesa o benefici cultural de qualsevol mena; però, el que es trobaran, només, és un munt d’empreses i professionals dedicats a xuclar-los les seves energies i sucs vitals, igual com l’aranya xucla la mosca caiguda a la seva xarxa.

Perquè tot el coneixement actual, encarnat en les noves tecnologies (o xarxes de comunicació), només són eines de caça al servei de les modernes formes de depredació no productives. Pensades més com a armes ofensives que com a eines de treball. D’aquesta manera ens anem esquilmant els uns als altres, sense afegir res de creatiu, fins a l’esgotament de l’herència rebuda

I, com que ja no hi ha dins i fora (territorial o cultural) per a distingir, el meu pronòstic és que totes aquestes hordes turístiques (nacionals o estrangeres) acabaran fonent-se (i confonent-se) amb la immigració (legal o il·legal) fins al punt que ja serà impossible distingir els campaments de refugiats dels càmpings de temporada; convertits, uns i altres, en campaments provisionals de forces invasores en campanya permanent d’ocupació, competició i explotació mútua: reduïts tots (excepte una petita elit controladora dels recursos) a una societat de pàries, sense territori ni cultura propis.

Pensaments

«Si fóssim cuques de llum, de nit tot seria bonic», escriu Nan Orriols. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Nan Orriols.]

Tot i que m’agradaria no pensar, fer-ho em recorda algú que soc, com tots els sàpiens. Aquest és el desastre. Si fóssim cuques de llum, de nit tot seria bonic. Sí, com un petit univers.

Penso que, si tots els jutges negres i inquisidors i gens democràtics no es posen d’acord per renovar els òrgans de govern, és perquè el que volen és manipular les sentències.

Penso que, si totes les multes de trànsit i d’aparcament a Catalunya les hem d’anar a pagar a «la Caixa» és perquè «la Caixa» és corrupta i els que ho permeten, també.

Penso que, si la vicepresidenta de Podemos a Madrid predica ara que els supermercats han de tenir una «cesta de la compra» bàsica de 30 euros, ens enganya a tots. És vicepresidenta d’un govern monàrquic amb milers de càrrecs inútils, assessors, amics i coneguts i amb portes giratòries on els senyors Montilla, Aznar, Felipe González, Duran i Lleida, Hereu…, cobren fortunes perquè bancs, elèctriques, empreses del gas o aeroports surtin sempre beneficiats i siguin rescatats amb els diners de tots. Per tant, és millor que la vicepresidenta tercera deixi de fer posturetes de «Calcuta».

Penso que això no té remei, perquè ja fa dies que a ningú no li preocupa que el titllin de lladre. Si tens els jutges, la policia, la Guàrdia Civil, les presons i els piolins a favor teu, la bacanal és gratis i, sempre, amb premi inclòs.