Una de les tècniques dels predicadors, siguin ateus, cristians, hindús o fills del santerisme africà, es basa a explicar a l’individu sa, innocent i normal que no es troba bé, que necessita ajuda, que ell creu que està bé però que en realitat està malament. Llavors li expliquen que li manca un déu o energia còsmica i abraçar els arbres o meditar un mes seguit, i així podrà fins i tot levitar.
Això mateix fan molts polítics: creen el problema i després es presenten com a salvadors de tot; ara, inversions milionàries a l’aeroport de Barcelona. Ens han robat durant dècades amb les autopistes de peatge i ara es presenten com els que n’han eliminat el pagament, quan ja tenen una altra taxa preparada per tornar a cobrar.
En fi, que estem tots tarats i ha de venir un polític, un bisbe o un curandero de barri a solucionar-nos la vida: Pedro Sánchez, Junqueras, Aragonès, Puigneró o Colau? Tenim un comissionista internacional, judicis i més judicis presidits per jutges més negres que el carbó. Algú s’atrevirà a criticar l’exbisbe de Solsona?
Milers d’anys construint piràmides i tombes amagades. Adorant déus. Anubis, xacal o gos, tant li fa, treballava dia i nit com a déu de la momificació. Més tard, déus grecs i romans. Bacus, déu del vi, també va treballar molt i l’hem adorat sempre. Ara, ja més centrats, adorem, per convertir-los en sants, Xirinacs, sor Lucía Caram o Oriol Junqueras, entre altres, no fos cas que d’aquí a dos o tres mil anys no fossin recordats per les seves obres, sempre benefactores.
Aquest setembre ens ha anat regalant unes coreografies monumentals que han sigut teló de fons per a la nostra petita, insignificant, però de vegades intensa i patètica obra teatral diària.
Mentre passem la vida mortificant-nos els uns als altres…, la vida, el cosmos, no deixa de mostrar-se. Què mostra? No ho sé pas, però atura tota creença, tota vanitat, tota esperança d’arreplegar, encara que sigui un xic, el sentit de tot plegat.
El Baix Penedès. [Foto: DIPTA.]De moment som en el mateix lloc: al sud el mar Mediterrani, al nord l’Alt Camp, a l’est el Garraf i l’Alt Penedès i a l’oest el Tarragonès. Som a la província de Tarragona, però a l’est limitem amb la de Barcelona.
En el període democràtic, des de la Constitució de 1978, en el seu article 2…, es garanteix al dret a l’autonomia de les nacionalitats… El 1936 es va aprovar la divisió comarcal de Catalunya amb vigència fins al 1939, suprimida pel franquisme. L’any1987 la Generalitat adoptà de nou la divisió territorial i avui són 42 les comarques de Catalunya, amb la singularitat del Consell General d’Aran.
La comarca del Baix Penedès està situada en un extrem de la demarcació de Tarragona al límit amb la de Barcelona, un fet que es coneix com a comarca ròtula; li passa el mateix al territori de la Tordera al límit del Maresme amb la Selva. Aquesta posició perifèrica pateix i molt de la desafecció de comandament de les dues àrees metropolitanes de Tarragona-Barcelona (Baix Penedès) i Barcelona-Girona (Maresme), és a dir, que són lluny del poder de decisió política.
El Baix Penedès
Amb la recuperació de les vegueries, en una llei aprovada el 27 de juliol de 2010, el Baix Penedès se situa en la vegueria del Camp de Tarragona. Però, en el territori del Penedès es recupera la voluntat de tenir una vegueria pròpia, que aglutini les quatre comarques següents: una part de l’Anoia (sud), l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.
Aquesta vegueria denominada Penedès és aprovada pel Parlament de Catalunya el 8 de febrer de 2017. S’ha aconseguit gràcies a la gent del territori i a la constància de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, presidida per Fèlix Simón i la seva junta, una constància de 12 anys de treball en el territori. Es publiquen titulars com «El Penedès deixa de ser perifèria per a ser el centre d’una Catalunya descentralitzada i vertebrada».
Superposició de correspondència de capes territorials
En el lèxic del planejament urbanístic s’utilitzen capes superposades una sobre l’altra. Al Baix Penedès hi tenim:
Capa Comarcal: 14 municipis, però també som una de les 10 comarques de la província de Tarragona.
Capa provincial: formada per 183 municipis i la Diputació.
Capa de la Vegueria DEL Penedès: 4 comarques i 72 municipis, a cavall de dues províncies.
Jurídica i electoralment formem part de la demarcació de Tarragona.
Ampliació de l’àrea metropolitana de Barcelona?
Darrerament hi ha el debat de si s’ha d’ampliar l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). A les darreres publicacions que he pogut consultar sembla que va per aquí: es tracta d’ampliar la corona amb l’epicentre a Barcelona fins a Mataró, per a girar cap a Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i —oh, sorpresa!—, cap a Vilanova i la Geltrú.
I el Baix Penedès? Ja tornem a quedar en terra de ningú?
Urgeix el Pla territorial parcial del Penedès que, entre altres qüestions, aclareixi on som. I, si pot ser, que es descarregui de capes i despeses innecessàries.
El pistoler vestit de negre va alçar una cella, va desenfundar l’arma i abans que pogués disparar va ser abatut per una bala. A l’altra banda del carrer el pistoler vestit de gris va alçar una cella, va desenfundar la seva arma, i una mica més tard que l’autor del tret, que era el germà del pistoler vestit de negre. Afortunadament per a la integritat del pistoler vestit de gris, l’involuntari fratricida curt de vista i vestit de fúcsia era un dels homes amb pitjor punteria de tot l’oest.
Lliçó de vida
El nen de sis anys es mirava fascinat la capsa de bombons des de l’altra banda de l’aparador, però li mancaven deu monedes per a poder-la comprar. A còpia de passejar mirant permanentment a terra, on de tant en tant trobava algun cèntim, va reunir al cap de dos anys els diners que costava. Quan va entrar a la botiga per comprar-la no només ja l’havien venuda, sinó que el futur atracador més popular del país va constatar que ara el nou model era el doble de car.
L’únic tret errat
L’impecable assassí a sou es va arrepenjar a la barana del terrat des d’on podia observar el domicili de la seva futura víctima i va ajustar el visor del fusell amb mira telescòpica. Veient-la arribar acompanyat d’una atractiva jove, no va poder-se estar d’observar com es desvestien, estimulaven, copulaven, practicaven sexe oral i anal i, finalment, es dutxaven junts. Mentre es cordava satisfet els pantalons es va adonar que la parella s’havia vestit de pressa i ja tornava a sortir del pis, maleint per primera vegada en la seva trajectòria que l’únic tret que havia disparat fora de lloc fos una enganxifosa lleterada que li enfigassava els dits.
En la salut i la longevitat
L’únic gran temor que tenia el cosmonauta en aquesta vida era morir sol. Després de tres anys vivint en una estació espacial, va dedicar-se a procrear una família de deu fills que li van donar el mateix nombre exponencial de néts i besnéts. A la setzena generació la nissaga es va extingir, però l’home més vell de la història de la humanitat continuava amb una salut de ferro tot avorrint-se com en els darrers tres-cents anys a la butaca d’un geriàtric, quan va optar per suïcidar-se en una solitud tan fastigosa que fins al cap d’un parell de mesos una infermera no va adonar-se olfactivament de la seva absència.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Després del seu pas recent per l’Espai Rama, vora la seva vila natal de Ripoll, l’artista Jordi Llagostera ha estat entrevistat per TVOsona amb motiu de l’exposició de la seva obra que ha fet a Manlleu. Un vídeo que cal veure per entendre l’artista i la seva magnífica obra.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
[Un report de Xavier Borràs. Fotos de Montserrat Escayola i Xavier Borràs]
El cap de setmana del 17 i 18 de juliol d’enguany es va celebrar als Gorgs, un indret comunitari i paradisíac situat entre Castellfollit de la Roca i Oix, el desè aniversari de l’EcoXarxa Garrotxa, que va néixer a recer de les lluites del 15-M a la comarca, especialment a Olot, en paral·lel a l’esclat d’ecoxarxes que es va iniciar en aquells temps —amb la del Montseny al capdavant—, junt amb l’impuls i el suport de l’extinta Cooperativa Integral Catalana (CIC), cofundada, entre d’altres, per Enric Duran i jo mateix ara fa onze anys en una travessada pirinenca per diversos indrets dels Pallars.
La celebració d’aquests dos lustres de l’EcoXarxa Garrotxa és, fet i fet, un triomf de l’esperit revolucionari amb què va néixer, tot i les dificultats i els alts i baixos que ha patit durant tot aquest període. Precisament, la festa de celebració esmentada, en què van participar vora una quarantena de persones, a banda dels bons àpats oferts pels amfitrions i les músiques populars i contemporànies que es van poder sentir, va servir per fer capmàs de tot el que s’ha emprès i projecctar tot el que cal tirar endavant si es vol sobreviure lluny dels estats, del capitalisme i de les dependències de tota mena —energètiques, econòmiques, vivencials— que ambdós, de bracet, imposen, encara més ara amb la panicdèmia i l’estesa del 5G.
Què és una EcoXarxa?
Una ecoxarxa és una comunitat d’intercanvi de béns, de serveis i de coneixement, un espai d’autoorganització bioregional que promou el desenvolupament de l’activitat autogestionària en tots els àmbits de la vida, de manera integral.
La moneda social és l’eina d’intercanvi de béns, serveis i coneixements que les ecoxarxes promouen i que serveix per a construir un sistema de relacions econòmiques al marge del capitalisme i dels estats. Una EcoXarxa fomenta l’economia i les relacions humanes de forma local, amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques sense que calgui utilitzar moneda fiat (euro, en el cas català), crea mecanismes de suport entre les persones i permet desenvolupar noves habilitats més enllà de les purament professionals. Es fa feina per a recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superar l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsar una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia.
Formada per gent de la Garrotxa i rodalies, que participem en la transformació social, aportant a la societat un espai econòmic autònom, basat en les persones i la confiança.
Amb dos tipus d’intercanvis:
intercanvis directes, entre dues persones que es posen d’acord en intercanviar entre elles.
intercanvis amb moneda social, tot utilitzant la moneda pròpia de la xarxa, el trok.
Què és el trok?
La moneda social, el trok a la Garrotxa, és una eina que permet fer intercanvis multilaterals entre tots els integrants de la xarxa.
Una moneda social és creada i controlada per tots els membres de la comunitat que en fa ús, i és un instrument que mesura el valor dels intercanvis: valora feina i recursos.
Funciona gràcies a una plataforma virtual on cada integrant de la xarxa disposa d’un compte per a registrar els seus intercanvis. El total dels registres de tota la xarxa sempre suma zero, ja que a mida que es tanquen intercanvis els saldos es cancel·len entre ells. A diferència de l’euro, el valor del trok no augmenta amb l’acumulació, sinó que augmenta amb la circulació, amb l’anar i venir dels intercanvis.
L’EcoXarxa Garrotxa ha esdevingut una eina d’enxarxament de diferents projectes autogestionats, des del Rebost fins als grups de treball (bosc, fires…), passant per l’educació, els horts comunals o els laboratoris creatius com els que es van fer al Projecte Ishtar…
Es tracta d’un engranatge, d’una corretja de transmissió per a relligar una forma autoorganitzada de viure…, de fer-nos sostenibles econòmicament fins a estendre-ho a tots els àmbits de la societat.
La meva experiència a l’EcoXarxa Garrotxa
Així que vaig arribar a la Vall d’en Bas ara fa ja més de set anys, amb la voluntat d’allunyar-me de la toxicitat metropolitana i arrelar-me en el fet comarcal, vaig ser acollit, sempre amorosament, pels membres de l’EcoXarxa Garrotxa: Maru, Epi, Sergi, Carmen, Antonio, Joan, Frank, Ester…, desenes d’amigues i amics que d’aleshores ençà han estat puntals, amb molts d’altre, per a donar suport en els destrets i les necessitats.
M’hi vaig implicar tant com vaig poder, especialment en afers de comunicació, a partir de la meva experiència professional i com a integrant llavors, fins al 2017, de la CIC, tant iniciant el nostre blog, prenent acta de les assemblees o fent troc de productes i/o coneixements.
L’escrit que l’amic Sergi Regales ha fet d’aquest desè aniversari de l’EcoxarxaGarrotxa crec que és pertinent de reproduir-lo, no solament perquè en resti constància escrita sinó, també, perquè crec que resumeix molt adequadament l’esperit que ens anima, just ara en aquests temps de maltempsades, en què tan necessari és ser conscients que els únic que podem canviar les coses som nosaltres mateixos.
Deu anys de l’Ecoxarxa Garrotxa
Durant la crisi de 2008 van aparèixer les primeres ecoxarxes a Catalunya. A la Garrotxa es va decidir l’any 2011 crear el trok com a moneda social. Les nostres hackers van fer el primer pas i van obrir la xarxa al CES (Community Echange System) i des d’aleshores més de 250 comptes han set oberts a la nostra xarxa. Moltes gràcies a tothom per mostrar que altres economíes són possibles.
En aquests anys hem après molt d’economia, sobretot hem compartit moltes experiències amb xarxes de tot el planeta en aquest estrany moviment alternatiu i hem vist que la varietat de sistemes monetaris és impressionant.
Cap de nosaltres no es podia imaginar que deu anys després ens trobaríem aquí parlant de l’Ecoxarxa, encara menys que figuraríem a tesines d’universitats com les de Milà, Zurich, Utrecht, Praga…, entrevistes a mitjans internacionals i/o activistes de tot el món que han passat pel Rebost. Tot això no té preu i, sens dubte, ha representat un estímul durant aquests anys, perquè sota el nostre prisma tampoc no hem fet gaire cosa més que jugar amb quatre troks.
Arribats aquí, i amb la crisi actual, fa mesos que reflexionem al voltant de diverses qüestions…, totes amb el mateix denominador comú: tindrà l’Ecoxarxa suficient empenta per a suportar la col·lisió econòmica (crash)? I la social? I la climàtica?
Des de la nostra experiència sabem que el suport i el crèdit mutus són eines imprescindibles que ha fet servir la nostra espècie per arribar fins on som ara. Però, nosaltres, adoctrinats en el capitalisme més salvatge, ens veiem constantment atrapats en els patrons d’aquest monstre. Durant aquests anys hem comés errors en aquest sentit, alguns els hem pogut resoldre amb imaginació, però d’altres tenen difícil solució, com ara el territori. En ell hi tenim l’ecosistema que ens dóna la vida i que afavoreix la reconstrucció del comú. Aquest és un dels reptes ara mateix insalvable, per tant continuem avançant amb consciència d’aquesta mancança: a cada poble una ecoxarxa…
També, és molt important el compromís i, més encara, la creença en la moneda. Recordem que la moneda té un valor perquè la gent li atorguem i si deixem de creure-hi s’enfonsa. I és que, durant aquests anys, hem vist les dificultats que tenim per a generar i gastar els troks, tancar les rodes és complicat en segons quins serveis, coneixements…, i, a més, som una comunitat dispersa a la comarca i amb la limitació que implica ser un grup reduït, qüestions de «massa crítica».
Aquests milers de troks que s’han prosumit aquests anys no són pas pocs, però més important que la quantitat són els seus fruits, com ara el naixement de projectes, l’impuls a l’autogestió, el suport mutu…, incomptables són els intercanvis directes que sabem que són molts.
En definitiva, continuarem construint altres formes d’interrelacions amb els éssers humans i amb el medi que ens envolta, perquè l’actual model no ens agrada, n’estem fins al capdamunt del capitalisme i no defallirem a cercar alternatives mentre continuem vivint.
Ecoxarxaires: endavant les aixades! I no oblideu de trocalitzar-vos i supermineralitzar-vos!
