15M i decreixement: sis anys a contracorrent

[Un report de Xavier Borràs.]

El naixement del 15M va desvetllar consciències, certament. Molta gent adormissada pel propi sistema —en què s’havia deixat atrapar—, adotzenada per la societat de consum, pel suposat «estat del benestar», va reaccionar furibundament quan l’anomenada «crisi» els va afectar la butxaca, el modus vivendi, la comoditat de la no intervenció, de la partitocràcia, de l’alienació en summa. I, evidentment, el 15M també se suposa que va ser una expressió més clara del final del transfranquisme i dels seus consensos socials, polítics i territorials.

No analitzarem ara ni l’estrany sorgiment ni el desenvolupament del 15M en aquests sis anys, ni la seva deriva (i desactivació) via Podemos o colauers. Altres veus, molt més autoritzades, ho han fet, amb encert i desencert, i una simple recerca als buscadors d’Internet en pot donar fe. Tanmateix, sí que ens interessa veure si el 15M és un moviment «revolucionari», tal com s’ha propagat a bombo i platerets, o un simple atac de reformisme per als nous temps que preconitza el neocapitalisme i que ja han començat a donar resultats, com, per exemple, la irrupció de diverses formacions polítiques a nivell europeu amb programes quasi calcats de la literatura «indignada».

Indignar-se i comprometre’s està molt bé sempre i quan hom tingui seny (coneixement) i no solament la simple i fins i tot lògica rauxa que poden provocar les conseqüències humanes i socials de, per exemple, les retallades que imposen el capital i els estats. Passar de criticar-ho tot des del sofà de casa o des del bar a fer-ho a la plaça, aprendre què és veritablement una assemblea, pensar, en definitiva, en el present abassegador i en el futur incert més enllà del propi melic, són fets que no es poden menystenir. Per bé que, és clar, fer tot això per acabar amb reclamacions cap als estats i el capital des de la mateixa òptica dels estats i del capital no sembla el més adequat per arribar a un altre món possible.

De fet, l’anomenat Estat de benestar què és?: una conquesta de les classes populars o una altra faceta del sistema de dominació que ofereix a la població alguns serveis socials necessaris? Deu ser per això que es continua demanant, incansablement, que l’Estat proporcioni drets i serveis, però, per contra, sembla que estiguem incapacitats per fer-nos responsables de la nostra vida i de com podem assolir la llibertat.

S’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre

Actualment, sis anys després d’aquell desvetllament, en què a molts llocs l’objectiu se centrava en el bastiment d’assemblees que es volia que fossin sobiranes i de diverses iniciatives per afaiçonar noves institucions i nous valors de caràcter popular i autogestionat, les mobilitzacions han esdevingut estèrils i continuades –reivindicatives, és clar, però de pura resistència quotidiana (això ja es feia al tardofranquisme i durant i després del transfranquisme, altrament dit Transició)—, i s’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre.

El 15M no va saber o, més aviat, no va voler trencar amb les institucions del sistema i molt menys bastir-ne de noves, el que condueix a una mena d’atzucac en què l’únic que s’aconsegueix és perpetuar el propi sistema. Evidentment, tot plegat no és ni revolucionari ni transformador i fa pensar, al capdavall, si no es tractava precisament d’això.

L’aposta del decreixement

Hi ha un aspecte clau, en relació al 15M: el fet que la protesta sorgeix, com dèiem al principi, en el moment que les classes mitjanes van descobrir tot d’una que ja no tenien diners per pagar el consum brutal amb què estaven anestesiades. La majoria de la gent vivien amb la creença —i la inconsciència— que era possible l’absurditat d’un creixement infinit en un món de recursos limitats. El veritable problema en les nostres societats, doncs, és que el decreixement per força, i que ara s’identifica com un creixement negatiu, es gestiona de forma autoritària, encara que es passi pel fals sedàs de l’austeritat mal entesa.

La reducció de salaris i de pensions, la negació de drets socials, l’atur creixent, les jornades laborals interminables…, s’accepten majoritàriament sense violència gràcies als mecanismes de psicologia social i als eficaços descobriments neurocientífics. De fet, el mercat som tots i governar és fer por, crear frustració política —tot fent creure que no hi ha alternatives possibles— i desanimar la gent, sobretot a través dels mitjans de comunicació de massa, perquè perdi de mica en la mica la capacitat de resiliència. Només cal veure com han incrementat les mesures restrictives a nivell socioeconòmic i de disminució de drets i de llibertats, acompanyades del control i de la repressió pròpies de governs paranoics.

Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital

És en aquest context que les tesis reformistes del 15M entren en crisi, perquè només hi ha dues alternatives, tal com ha resumit el filòsof Ramon Alcoberro: o tendim a un decreixement voluntari i convivencial, consensuat socialment i explicitat, o ens deixem endur pel «creixement negatiu» gestionat per governs cada cop més repressius i amb la policia del pensament instal·lada a la televisió, als diaris i a Internet. «Els governs menteixen quan diuen que el capitalisme actual pot créixer o que es pot implementar una ˝economia de creixement sostenible˝ sense reduir llibertats, esfondrar salaris i destruir el medi natural. Per això han ser cada vegada més autoritaris i manipuladors. Afortunadament, els pobles sempre són més creatius i en moments de crisi neixen també eines per superar-ho. O això volem creure. La filosofia, entesa com a saviesa vital més que com a eina d’anàlisi dels discursos, tindrà un paper important si hem de sortir de la crisi de civilització provocada per l’hiperconsum», escriu encertadament Alcoberro.

Quina mena de «benestar», doncs, és aquest que produeix malestar emocional i pobresa? Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital. «Una societat pensada des del i per al creixement, però que no és capaç d’oferir creixement es nega a si mateixa —i d’aquí bona part del desconcert social i polític que s’ha produït en el pensament polític progressista des de principis de segle», apunta Ramon Alcoberro.

El decreixement, que pretén trencar el llenguatge enganyós dels drogoaddictes del productivisme —amb què deixa de ser simètric al creixement— «no serà possible sense la limitació necessària del nostre consum i de la producció, l’aturament de l’explotació de la natura i de l’explotació del treball pel capital», diu Serge Latouche, un dels teòrics d’aquest concepte. Evidentment, no vol dir que haguem de «retornar» a una vida de privació i de feina, sinó tot al contrari: des de la renúncia al fals confort material, hauria de ser un alliberament de la creativitat, una renovació de la convivencialitat i la possibilitat de menar una vida digna, tot d’aspectes sobre els quals el 15M no sap/no contesta.

La utopia local, autònoma, autogestionada, independent, cooperativa…, dóna la possibilitat de començar a canviar la societat des de baix, l’única estratègia democràtica que ens pot menar a un altre món possible. Per contra, ni els mètodes estatistes, que ens proposen canviar la societat des de dalt a l’empara del poder de l’Estat, ni els acostaments de la «societat civil», com el 15M i altres, no apunten en absolut a canviar el sistema, ans al contrari: s’entesten a perpetuar-lo fins al fàstic. Però les alternatives hi són: complexes i necessitades de profunds canvis en les nostres consciències, veritablement alliberadores per a un escenari de democràcia ecològica.

[Una primera versió d’aquest article fou publicada al digital RADI (revolució acció desobediència integral), impulsat, entre d’altres, per l’activista català Enric Duran, actualment a l’exili després que l’any 2012 es negués a participar del judici-farsa que el volia jutjar per la seva acció d’expropiació bancària.]

Vicente Ferrer, en el meu record

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Un mes abans d’entrar en estat de coma, Vicente Ferrer (Barcelona, 9 d’abril de 1920 – Anantapur, Índia, 19 de juny de 2009) em va manifestar a Anantapur, enmig d’un atac de tos, que li restava molt poc temps de vida. Ho va dir sense el mínim accent de dramatisme, de la mateixa manera que podria haver demanat un cafè. La proximitat de «la fi d’una etapa», tal com ho diria ell, no sols es feia evident en els 88 anys d’edat que tenia i en la tos persistent. També, ho evidenciaven uns ulls blaus mig aclucats que semblaven mirar molt més enllà de les dimensions més immediates. Sovint s’il·luminaven amb murrieria, tal com fan sovint les persones velles que ja han perdut la por al final.

La tasca que ha dut a terme aquest home que s’autodefinia  com «un aventurer» és immensa. Cinc grans hospitals, centenars de centres d’ensenyament i d’ambulatoris i altres serveis, abasten de manera gratuïta una comunitat de 2,5 milions de persones. Va aconseguir crear un petit estat dins el gran estat d’Andhra Pradesh, al qual pertany Anantapur.

Vicente Ferrer. Foto: Rubio Rodes/Fundació VF.

L’any 1969 va crear l’RDT, actual FVF-RDT (Fudació Vicenç Ferrer-Rural Development Trust) que actua com a cooperativa productiva i centre de serveis bàsics al mateix temps. Des del centre d’operacions, una petita població amb vida pròpia als afores de la ciutat d’Anantapur, es gestiona tot: la marxa dels centres hospitalaris, els apadrinaments de nens, la formació per a dones, escoles, centres i escoles per a discapacitats, cooperativa agrària i centres de producció d’articles exportables.

En total hi treballen unes 1.500 persones índies, amb una gran proporció de dones, que cobren un sou. Dins l’RDT, és l’únic lloc de l’Índia on es pot escoltar gent del país parlant en català.

La ciutat d’Anantapur, situada al mig de la part sud de l’Índia és una població de poc menys d’un milió d’habitants i que no té cap mena d’interès turístic. Es tracta d’una terra àrida i dura on viu molta gent de la casta dels intocables, la més baixa. Les constants sequeres i la pobresa fan que dins la mateixa Índia es digui que Anantapur és tan pobre que hi ha anys que fins i tot els monsons hi passen de llarg. A pocs quilòmetres del centre hi ha una superfície d’uns 50.000 metres quadrats emmurallats i amb una caseta amb guardes de seguretat a la porta. Entrar a la FVF-RDT és com entrar en una petita població catalana.

Carrers amples i ben alineats amb cases noves unifamiliars per a les famílies dels indis que hi treballen. Hi ha les oficines, biblioteca i una enorme cantina gratuïta amb menjar indi i occidental.

Tota una zona està equipada per als visitants i convidats, la majoria dels quals són de l’Estat espanyol i han apadrinat alguna criatura. Aquest sistema d’apadrinament és un dels recursos econòmics que alimenten la fundació.

Es paga una quota mensual d’uns quinze euros i es rep informació puntual de l’evolució de l’afillat i s’obté el dret de visitar-lo amb estada gratuïta al centre. També hi viuen els voluntaris, majoritàriament espanyols i catalans.

Actualment, davant la gran demanda per treballar-hi només s’admeten com a voluntaris metges i arquitectes. Una de les darreres empreses que la fundació ha tirat endavant consisteix en la construcció d’habitatges dignes en règim de cooperativa.

La responsabilitat de la fundació recau en la dona de Ferrer, Anne, i en el seu fill Moncho. Vicenç Ferrer , en els darrers anys, no exercia  cap tasca ni administrativa, ni de gestió.

Des de la seva taula, al costat de l’entrada, rebia visitants, reflexionava  i redactava un llibre amb l’ajut d’una secretària que l’acompanyava  permanentment.

La vida de Ferrer, des del seu naixement, l’any 1921, va estar marcada per l’aventura. El seu pare, també tenia aquest esperit, la qual cosa va comportar que Ferrer nasqués a Cuba i visqués la seva infància i joventut entre Gandia, Barcelona i Calella de Mar.

El fill, però, va superar el pare. La seva vida a l’Índia no va estar fàcil. Abans de fundar el centre d’Anantapur havia estat com a jesuïta a la regió de Manmad, on el sistema que va implantar per a la construcció de pous i emmagatzemament de gra va sacsejar el país.

La seva feina va ser molt mal vista pels oligarques indis que l’acusaven de voler convertir la gent al catolicisme. Per altra banda, els jesuïtes l’acusaven de centrar-se només en la tasca de desenvolupament econòmic deixant de banda l’apostolat. Tot plegat va acabar amb la seva expulsió de l’Índia pel govern d’Indira Ghandi i el seu abandonament de la Companyia de Jesús.

Entrevistar Ferrer no és una tasca fàcil. Un home amb una vida tan rica en anècdotes, les defugia com la pesta. Es nega a parlar de futileses i se centre bàsicament en la transcendència de la qüestió religiosa. La constatació de la seva fe en Déu centra tot el seu discurs.

Afirma que la seva tasca ha consistit a intentar que a la Humanitat «siguin més els bons que els dolents». Malgrat les seves notòries divergències amb els jesuïtes i amb la cúpula de l’Església catòlica, es nega a manifestar la més mínima crítica i assegura: «Amb els jesuïtes vaig aprendre molt i formen part de la meva evolució positiva.» Lluny, però, de l’integrisme afirma que «totes les grans religions duen el mateix camí, malgrat molts vegin les distintes religions com una competició». Sobre aquesta qüestió diu que ho té molt clar: «Ens trobem en una fase evolutiva i arribarà un dia que no hi haurà adoradors de Déu, sinó adoradors de l’esperit de Déu. Aleshores ja no caldran temples.» I afegeix: «Jo ja m’he apuntat a la religió que hi haurà d’aquí a uns milions d’anys. He volgut ser dels primers.» Sobre la mort, opina que és «un signe d’evolució cap a un estat superior». El seu discurs no s’aparta mai d’aquest guió. Cada vegada que se li formula una pregunta sobre fets concrets o massa directa, riu amb una riallada, i amb ulls de vell murri es burla de l’interlocutor.

Josep Maria Sebastian

Josep Maria Sebastian (Campdevànol, 1955) va viure a Barcelona fins el 1978 on va cursar estudis de Filosofia. Va entrar a treballar primer a El 9 Nou com a comercial i després al setmanari, també vigatà, La Marxa de Catalunya, on va treballar com a redactor; més tard, va ser redactor al diari El Punt, d’on fa quatre anys va marxar per una regulació de treball, poc després que el diari adquirís l’Avui. Ha publicat el llibre La vida de pagès al Pirineu gironí, junt amb la fotògrafa Anna Pons, per un encàrrec de la Caixa de Girona. També, ha publicat el llibre de relats breus A peu del camí, i, recentment, l’editorial Neurosi ha editat la novel·la curta Ales trencades. Actualment resideix a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).

Sangoneres: a l’entorn de la prova pilot d’injecció de sediments al tram final de l’Ebre

[Un report de Gabriel Borràs.]

Travesso el Coll de Fatxes mentre deixo enrere Vandellòs i el Baix Camp i enfilo cap a Tivissa i la Ribera d’Ebre. Podria estendre’m en l’atribut del Coll, ara que els hereus del franquisme i els col·laboradors de la transició espanyola n’han transvestit el significat, però no és ni el lloc ni el moment. Constato, però, que fatxes és un mot que, en pronunciar-lo, em provoca una sensació de plenitud a la boca, com si les mandíbules haguessin de desencaixar-se per permetre que el vòmit surti a l’espai exterior.

Retorno a la ruta; una pintada a la paret, tocant la carretera “A Tivissa canten missa”. Més avall, una altra “Móra, gent traïdora”. Copets de fre al cotxe, que s’accelera tot sol en un tram de fort pendent abans d’albirar la cubeta de Móra. Boscos esquifits de pi blanc es transformen en ordenades parcel·les de fruiters a la plana al·luvial del riu Ebre; al fons, les serres de Cavalls i Pàndols: el pare, la guerra d’agressió conta Catalunya, la meva adolescència, els safareigs als horts, les figues i la clotxa.

Giro a l’esquerra per la C-12, direcció Ginestar, Rasquera i fins a Benifallet. El dia és rúfol però el paisatge em corprèn, com sempre. M’estalvio de descriure’l i aquí us regracio amb una instantània. Copseu el silenci, agombolat per la remor d’una brisa suau i el brunzit d’alguna abella —la ginesta dels vorals està esplendorosa, Raimon diu adéu als escenaris.

A poc a poc detecto el so cada vegada més potent de dues embarcacions que vénen de Móra i van cap a Benifallet, el poble de les casquetes més bones que mai no he tastat, d’unes cireres tan dolces com el primer òscul amb llengua a l’estimada, el poble que ha recuperat els llaguts al riu. Vaig fins a l’embarcador; hi ha les dues barques tipus zodiac que he vist i sentit riu amunt ancorades al costat de tres barques més. Ben a prop de l’embarcador, al marge esquerre de l’Ebre, s’hi alça una gran grua al peu d’una barcassa: la grua aboca contenidors de sorra a un gran contenidor emplaçat damunt la barcassa. Exactament, 41 m3 de sorra d’una gravera de la conca del Segre, un dels tres rius estudiats al Life MEDACC. Producte de quilòmetre zero; una sorra que resta per sempre més retinguda a l’embassament de Riba-roja però que avui es diluirà amb l’aigua de l’Ebre riu avall. Arribarà a la mar? A algun camp d’arròs?

Hi ha nervis, malgrat que avui –divendres, 5 de maig- sigui la segona jornada de la prova pilot d’injecció de sediments al riu Ebre en el marc del projecte Life Ebre Admiclim; dimecres 3 de maig fou la primera jornada i es féu a Móra. L’experiència de la primera injecció serà determinant en la logística d’aquesta segona injecció gràcies a la professionalitat dels treballadors de l’empresa encarregada de la navegabilitat de l’Ebre, i al bon fer dels companys de l’IRTA de Sant Carles de la Ràpita i de la Universitat de Còrdova. Mentre preparen tot el material m’allargo fins al primer bar que trobo: un Cacaolat fred i un entrepà de magre. La cambrera parla català amb accent romanès. A les taules de fora cinc homes que parlen anglès beuen cervesa. Són les 10 del matí i van tots disfressats de pescadors de riu. No pescaran esturions (salutació des d’aquí al Life MigratoEbre) però ben segur que aniran darrera d’algun parent carnal de l’Alien, digueu-li silur.

Surto del bar i faig la tercera cigarreta del dia; estic deixant de fumar. Just fa una setmana que he decidit deixar d’emmetzinar-me el cos i de contribuir a l’engreix de l’estat que ens vol esclaus. De 35 cigarretes diàries he passat a 15. El dia 31 de maig ho deixo del tot, i amb els diners que estalviï, compraré una urna farcida d’amonal i la desaré al peu del monument de la vergonya a Tortosa. Detonació, bon vent i barca nova. Fins aquí la museïtzació d’en Ferran Bel.

Ens distribuïm a les cinc zodiacs i uns quants –jo, entre ells- tenim la sort de pujar a la barcassa, el cor neuràlgic de l’operació. Us ho confesso: estic molt emocionat, seré testimoni d’una acció única mai feta a Europa (desconec si a Amèrica o a Àsia han fet quelcom semblant). Objectiu: monitoritzar la injecció de sorres al riu per tal de poder calibrar el model matemàtic de transport de sediments i, així, poder fer una avaluació força aproximada de la quantitat necessària de sediments que ha de transportar el riu Ebre perquè el Delta, literal, no desaparegui com a conseqüència de la subsidència i l’increment del nivell del mar. Feta aquesta avaluació, vindrà una acció posterior: com aconseguir que els sediments retinguts al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix baixin pel riu fins al Delta.

Arribats aquí, però, podríem preguntar-nos: i què, si el Delta s’enfonsa i desapareix engolit per la Mediterrània? Bé que han desaparegut valls senceres engolides pels embassaments i la vida segueix. Sí, sí, teniu raó en enfadar-vos perquè aquesta pregunta fa tuf a aquella Catalunya urbana que coneix on és el Delta de l’Ebre gràcies a què els fills hi van de colònies amb l’escola i tornen farcits de picades de mosquits. Sí, del mosquit tigre i de la mosca negra, també. “Calla, home, no és allà baix que fan aquell arròs tan bo?”.

Bé que podríem fer un referèndum amb una resposta binària: “Us faria res que a l’any 2050 el Delta de l’Ebre hagi desaparegut? Sí / No”. O amb inclusió d’una tercera opció, per satisfer els tercerviïstes i els qui no es mullen mai: “Depèn del que diguin en Duran i en Rabell”. Massa conyeta per a un problema prou seriós i transcendent. “Això no serveix per res ¡¡”, que bramava el President de la Catalunya autonòmica quan apostava pel transvasament de l’Ebre a la Regió Metropolitana de Barcelona.

Rostre seriós, ara: la supervivència del Delta res té a veure amb el fet que hi visqui gent, que sigui un parc natural, o que l’arròs contribueixi en no sé quin percentatge al PIB de Catalunya. La desaparició d’aquest tros de país suposaria un fracàs absolut en la gestió dels recursos naturals per part de la humanitat. Una rendició a la nostra incapacitat, un escàndol mundial, una vergonya universal. Tan universal com la mort de la barrera de corall vermell a Austràlia o la desaparició dels ossos polars. Algun imbècil faria un referèndum sobre això?  Si el Delta de l’Ebre ha de desaparèixer, millor seguir sota el domini de la monarquia borbònica espanyola.

La manca d’estudis geològics i els errors en la interpretació de documents històrics van potenciar la creença que el Delta s’havia format, principalment, durant els segles XIV i XV. Estudis recents, però, determinen els seus inicis durant l’Holocè inferior (entre 6.800 i 3.000 aC), i demostren la presència d’un sistema deltaic de deposició ja durant aquest període. Es desmenteix, així, el mite de l’existència del Delta des de fa pocs centenars d’anys. Fixeu-vos, doncs, que la desaparició d’aquest tros de país que té la seva gènesi fa més de cinc mil anys és causada per quatre factors, i només un d’aquests quatre factors és natural, no induït per l’activitat antròpica: la subsidència. Els altres tres factors són causats directament per l’acció humana: la manca d’aigua i sediments, per una banda, i l’increment accelerat del nivell del mar, per l’altra. Podem revertir la situació? Sí, i tant. Com? Fent que arribi més aigua i sediments al Delta a través del riu, com fan la majoria dels rius del món. Poc podem fer respecte l’increment accelerat del nivell del mar, però si al Delta arribessin més de 2 milions de tones anuals de sediments amb cabals generadors de 2.000 m3/s i un règim variable de cabals ambientals com els aprovats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE), la subsidència minvaria i el Delta seria molt menys vulnerable del que ho és ara. Més resilient, d’acord, accepto el sinònim, malgrat sigui una paraula que de tant prostituir-la ha perdut el significat original; com la sostenibilitat.

Retorno a l’inici d’aquest curt relat, al Coll de Fatxes; us preguntareu —o no— per  què l’he titulat Sangoneres. Prego que cliqueu en aquest vídeo i aneu al minut 53, aproximadament [N. de l’editor: el podeu veure aquí sota, també.] És l’enregistrament d’un ple de l’Ajuntament de Deltebre; a partir del minut 53, el regidor del Partido Popular a l’Ajuntament insulta tots els científics, tècnics i servidors públics catalans que treballem en projectes Life com els tres projectes que aquí us he ressenyat. Ens titlla de “chupópteros” i també de lladres. Però jo, que sóc home gens bel·ligerant, no me’n sé estar i és per això que li dedico aquest articlet i, pel mateix preu, l’obsequio amb el sinònim de chupópteros en la llengua oficial de la meva nació, que no és la mateixa nació que la del regidor fatxa. De res, Sr. Tomàs Castells. Ah, i de propina, adquiriu una neurona; us la pago jo.

«El càstig», de Maria Dolors Farrés

L’any 2007, Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) va sorprendre amb força el món literari català amb la publicació d’El monestir de l’amor secret, finalista del premi Sant Jordi de novel·la. L’obra introduïa el lector en les interioritats d’un monestir d’Osona, Sant Llorenç del Munt, en ple segle XIV, on dos monjos joves, intel·ligents i cultes, veuen com neix, entre ells, una gran atracció amorosa.

Ara, gairebé una dècada després, l’autora ens sorprèn novament amb la publicació d’El càstig (2017), una preqüela d’aquella història protagonitzada per Galzeran de Monsingle, un jove de la noblesa, intel ligent i homosexual que, en plena Edat Mitjana, vol ser metge i cirurgià, i ha de lluitar des de la infància contra els dos fantasmes que el mortifiquen: un intel lecte superior al normal i una sexualitat «diferent».

L´homosexualitat de Galzeran passa desapercebuda fins i tot per la seva germana bessona. Però, hi ha una persona que necessàriament n’estarà al cas, el sacerdot confessor de la família, el qual imposarà al noi una penitència que el menarà a un destí que ningú no s’hauria figurat mai.

Farrés ja ha presentat el seu nou llibre a Sant Julià de Vilatorta, Torelló, Vic i Barcelona.

Podeu llegir aquesta interessant entrevista amb l’autora que li van fer a Osona.com: M. Dolors Farrés: «Literàriament, encara hi ha pudor en relació a l’homosexualitat».

«Els arbres del camí», de Gabriel Salvans

Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951) viu de fa molts anys a Sant Hipòlit de Voltregà. De professió fotògraf, ha fet de la poesia el seu segon punt d’interès des de fa temps, com a poeta i com a rapsode. El seu darrer llibre, quasi introbable —una edició molt personal i bibliòfila—, Els arbres del camí.
La poesia de Salvans es caracteritza per un estil directe que, sense rebuscades floritures literàries, farceix els versos de jocs de paraules on parla de la seva experiència personal i de tot allò que veu i que el fa reflexionar: «M’agrada començar a parlar d’una cosa i acabar parlant-ne d’una altra, que no sàpigues el final».
A banda d’això, no abandona el seu toc característic enjogassat amb el llenguatge i amb virtuositat: «Escric poesia per entendre-la jo i per què l’entenguin els altres», recullen a L’Escriny de Manlleu. També, en Biel Barnils n’opinà a Núvol: «Salvans escriu poemes de gran plasticitat, amb la mirada pròpia d’un fotògraf».
I per als que creieu que una imatge val més que mil paraules, no us perdeu el seu compte d’Instagram (@gquios), on ara penja fotografies d’amics, coneguts i saludats junt al seu llibre preferit.

Obres editades

  • Els arbres del camí, autedició, 2016. 119 pp. (edició numerada).
  • Fotografies: un poema per cada dia de l’any, àlbum de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2016. 127 pp.
  • Nadales des de Sant Martí Xic [2004-2016], autoedició, 2016, 32 pp. (edició numerada).
  • Octubre: 52 poemes i una cançó enamorada, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2014, 115 pp.
  • Sonets: 100 sonets sol solet, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2013, 123 pp.
  • Carallot : seixanta dies de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2011, 82 pp.

«El bisbe ludòpata i altres contes», de Toni Coromina

El periodista, escriptor, guionista, humorista, happeningsista i tot el que vulgueu, en Toni Coromina (Vic, 1951), ens sorprèn agradablement amb El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions), la seva darrera creació literària, amb sis relats escrits entre 1999 i 2016 que se situen a Balafiu, una població imaginària de la Catalunya interior que molts lectors sagaços poden confondre amb la capital d’Osona. Cada relat passa en èpoques molt diverses i extenses en el calendari: des de les acaballes de la Guerra Civil fins al futur més immediat, el 2022.

«Amor de gendre» és una aproximació als vodevils teatrals d’amor mentre que «Els desnonats de can Seixanta» tracta d’un artista caigut en la indigència que rememora la seva joventut. El llibre el completen «El botiguer», «Les Gòtiques», sobre dues bessones modernes i criticades al poble, i «Teodor Mistral», sobre el poder de la música, a més del conte que dóna títol al volum, «El bisbe ludòpata», que s’endinsa en els hilarants i patètics envitricolls d’un bisbe que és addicte al joc.

Banderes descolorides

Toni Coromina.

[Publicat a La Vanguardia el 03/092013.]

El simbolisme de les banderes és canviant com la meteorologia. Durant els anys cinquanta, l’única bandera visible era l’espanyola, la «rojigualda». La senyera només es podia contemplar a les parets d’algun centre excursionista, al cim de determinades muntanyes sagrades de la catalanitat, als aplecs sardanistes o al menjador d’alguna família catalanista.

El 19 de maig de 1960, la interpretació subversiva d’El Cant de la senyera per bona part dels assistents a l’homenatge a Joan Maragall organitzat per l’Orfeó Català al Palau de la Música, va significar la resurrecció de la bandera catalana. Però l’eclosió de la senyera es va produir els anys setanta, coincidint amb les primeres classes de català organitzades per Òmnium Cultural i, sobretot, les primeres manifestacions democràtiques massives, que van culminar en la multitudinària concentració de Sant Boi, l’11 de setembre de 1976.

Des d’aleshores, la senyera va guanyar cada vegada més protagonisme i va acabar convertint-se en una icona normalitzada entre les anomenades «classes populars», incloent-hi els sindicats democràtics, que estaven farcits de nouvinguts castellanoparlants (els «altres catalans», en paraules de Francesc Candel). Però, amb el pas dels anys, la força del missatge reivindicatiu de la senyera es va anar diluint i moltes persones vinculades a l’antic règim la van començar a penjar als balcons per Sant Jordi.

Més endavant, durant la dècada dels noranta, alguns ciutadans van començar a col·locar banderes blanques als balcons com a protesta per les massacres de la guerra de Bòsnia. Però la bandera blanca va durar poc i a l’inici del segon mil·lenni va ser substituïda per la bandera negra anarquista, amb la proclama «No a la guerra!» estampada amb lletres vermelles (de color de sang), com a mostra de rebuig a la guerra d’Iraq.

Aquests darrers anys, les manifestacions amb motiu de la diada de l’Onze de Setembre han representat l’esclat triomfal d’un nou símbol popular: l’estelada independentista. Des d’aquell dia en moltes finestres i balcons del país hi ha una estelada penjada. No voldria fer un mal averany sobre el futur de Catalunya, però si donem tanta importància als símbols potser convindria analitzar perquè bona part de les estelades que senyoregen als balcons avui estan ben destenyides.

Un any després, moltes tenen les quatre barres de color rosa pàl·lid o ataronjat; i l’antic fons groc ara és blanc; semblen velles banderes descolorides de l’Atlètic de Madrid. Els catalans, que durant molt de temps havíem tingut fama de ser uns excel·lents teixidors i millors tintorers, potser ens ho hauríem de fer mirar i procurar confeccionar estelades d’una millor qualitat, a preus competitius. No fos cas que la independència acabi tan descolorida com les barretines vermelles que fabriquen els xinesos de la costa catalana.