[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Un mes abans d’entrar en estat de coma, Vicente Ferrer (Barcelona, 9 d’abril de 1920 – Anantapur, Índia, 19 de juny de 2009) em va manifestar a Anantapur, enmig d’un atac de tos, que li restava molt poc temps de vida. Ho va dir sense el mínim accent de dramatisme, de la mateixa manera que podria haver demanat un cafè. La proximitat de «la fi d’una etapa», tal com ho diria ell, no sols es feia evident en els 88 anys d’edat que tenia i en la tos persistent. També, ho evidenciaven uns ulls blaus mig aclucats que semblaven mirar molt més enllà de les dimensions més immediates. Sovint s’il·luminaven amb murrieria, tal com fan sovint les persones velles que ja han perdut la por al final.

La tasca que ha dut a terme aquest home que s’autodefinia  com «un aventurer» és immensa. Cinc grans hospitals, centenars de centres d’ensenyament i d’ambulatoris i altres serveis, abasten de manera gratuïta una comunitat de 2,5 milions de persones. Va aconseguir crear un petit estat dins el gran estat d’Andhra Pradesh, al qual pertany Anantapur.

Vicente Ferrer. Foto: Rubio Rodes/Fundació VF.

L’any 1969 va crear l’RDT, actual FVF-RDT (Fudació Vicenç Ferrer-Rural Development Trust) que actua com a cooperativa productiva i centre de serveis bàsics al mateix temps. Des del centre d’operacions, una petita població amb vida pròpia als afores de la ciutat d’Anantapur, es gestiona tot: la marxa dels centres hospitalaris, els apadrinaments de nens, la formació per a dones, escoles, centres i escoles per a discapacitats, cooperativa agrària i centres de producció d’articles exportables.

En total hi treballen unes 1.500 persones índies, amb una gran proporció de dones, que cobren un sou. Dins l’RDT, és l’únic lloc de l’Índia on es pot escoltar gent del país parlant en català.

La ciutat d’Anantapur, situada al mig de la part sud de l’Índia és una població de poc menys d’un milió d’habitants i que no té cap mena d’interès turístic. Es tracta d’una terra àrida i dura on viu molta gent de la casta dels intocables, la més baixa. Les constants sequeres i la pobresa fan que dins la mateixa Índia es digui que Anantapur és tan pobre que hi ha anys que fins i tot els monsons hi passen de llarg. A pocs quilòmetres del centre hi ha una superfície d’uns 50.000 metres quadrats emmurallats i amb una caseta amb guardes de seguretat a la porta. Entrar a la FVF-RDT és com entrar en una petita població catalana.

Carrers amples i ben alineats amb cases noves unifamiliars per a les famílies dels indis que hi treballen. Hi ha les oficines, biblioteca i una enorme cantina gratuïta amb menjar indi i occidental.

Tota una zona està equipada per als visitants i convidats, la majoria dels quals són de l’Estat espanyol i han apadrinat alguna criatura. Aquest sistema d’apadrinament és un dels recursos econòmics que alimenten la fundació.

Es paga una quota mensual d’uns quinze euros i es rep informació puntual de l’evolució de l’afillat i s’obté el dret de visitar-lo amb estada gratuïta al centre. També hi viuen els voluntaris, majoritàriament espanyols i catalans.

Actualment, davant la gran demanda per treballar-hi només s’admeten com a voluntaris metges i arquitectes. Una de les darreres empreses que la fundació ha tirat endavant consisteix en la construcció d’habitatges dignes en règim de cooperativa.

La responsabilitat de la fundació recau en la dona de Ferrer, Anne, i en el seu fill Moncho. Vicenç Ferrer , en els darrers anys, no exercia  cap tasca ni administrativa, ni de gestió.

Des de la seva taula, al costat de l’entrada, rebia visitants, reflexionava  i redactava un llibre amb l’ajut d’una secretària que l’acompanyava  permanentment.

La vida de Ferrer, des del seu naixement, l’any 1921, va estar marcada per l’aventura. El seu pare, també tenia aquest esperit, la qual cosa va comportar que Ferrer nasqués a Cuba i visqués la seva infància i joventut entre Gandia, Barcelona i Calella de Mar.

El fill, però, va superar el pare. La seva vida a l’Índia no va estar fàcil. Abans de fundar el centre d’Anantapur havia estat com a jesuïta a la regió de Manmad, on el sistema que va implantar per a la construcció de pous i emmagatzemament de gra va sacsejar el país.

La seva feina va ser molt mal vista pels oligarques indis que l’acusaven de voler convertir la gent al catolicisme. Per altra banda, els jesuïtes l’acusaven de centrar-se només en la tasca de desenvolupament econòmic deixant de banda l’apostolat. Tot plegat va acabar amb la seva expulsió de l’Índia pel govern d’Indira Ghandi i el seu abandonament de la Companyia de Jesús.

Entrevistar Ferrer no és una tasca fàcil. Un home amb una vida tan rica en anècdotes, les defugia com la pesta. Es nega a parlar de futileses i se centre bàsicament en la transcendència de la qüestió religiosa. La constatació de la seva fe en Déu centra tot el seu discurs.

Afirma que la seva tasca ha consistit a intentar que a la Humanitat «siguin més els bons que els dolents». Malgrat les seves notòries divergències amb els jesuïtes i amb la cúpula de l’Església catòlica, es nega a manifestar la més mínima crítica i assegura: «Amb els jesuïtes vaig aprendre molt i formen part de la meva evolució positiva.» Lluny, però, de l’integrisme afirma que «totes les grans religions duen el mateix camí, malgrat molts vegin les distintes religions com una competició». Sobre aquesta qüestió diu que ho té molt clar: «Ens trobem en una fase evolutiva i arribarà un dia que no hi haurà adoradors de Déu, sinó adoradors de l’esperit de Déu. Aleshores ja no caldran temples.» I afegeix: «Jo ja m’he apuntat a la religió que hi haurà d’aquí a uns milions d’anys. He volgut ser dels primers.» Sobre la mort, opina que és «un signe d’evolució cap a un estat superior». El seu discurs no s’aparta mai d’aquest guió. Cada vegada que se li formula una pregunta sobre fets concrets o massa directa, riu amb una riallada, i amb ulls de vell murri es burla de l’interlocutor.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.