[Un report de Gabriel Borràs.]

Travesso el Coll de Fatxes mentre deixo enrere Vandellòs i el Baix Camp i enfilo cap a Tivissa i la Ribera d’Ebre. Podria estendre’m en l’atribut del Coll, ara que els hereus del franquisme i els col·laboradors de la transició espanyola n’han transvestit el significat, però no és ni el lloc ni el moment. Constato, però, que fatxes és un mot que, en pronunciar-lo, em provoca una sensació de plenitud a la boca, com si les mandíbules haguessin de desencaixar-se per permetre que el vòmit surti a l’espai exterior.

Retorno a la ruta; una pintada a la paret, tocant la carretera “A Tivissa canten missa”. Més avall, una altra “Móra, gent traïdora”. Copets de fre al cotxe, que s’accelera tot sol en un tram de fort pendent abans d’albirar la cubeta de Móra. Boscos esquifits de pi blanc es transformen en ordenades parcel·les de fruiters a la plana al·luvial del riu Ebre; al fons, les serres de Cavalls i Pàndols: el pare, la guerra d’agressió conta Catalunya, la meva adolescència, els safareigs als horts, les figues i la clotxa.

Giro a l’esquerra per la C-12, direcció Ginestar, Rasquera i fins a Benifallet. El dia és rúfol però el paisatge em corprèn, com sempre. M’estalvio de descriure’l i aquí us regracio amb una instantània. Copseu el silenci, agombolat per la remor d’una brisa suau i el brunzit d’alguna abella —la ginesta dels vorals està esplendorosa, Raimon diu adéu als escenaris.

A poc a poc detecto el so cada vegada més potent de dues embarcacions que vénen de Móra i van cap a Benifallet, el poble de les casquetes més bones que mai no he tastat, d’unes cireres tan dolces com el primer òscul amb llengua a l’estimada, el poble que ha recuperat els llaguts al riu. Vaig fins a l’embarcador; hi ha les dues barques tipus zodiac que he vist i sentit riu amunt ancorades al costat de tres barques més. Ben a prop de l’embarcador, al marge esquerre de l’Ebre, s’hi alça una gran grua al peu d’una barcassa: la grua aboca contenidors de sorra a un gran contenidor emplaçat damunt la barcassa. Exactament, 41 m3 de sorra d’una gravera de la conca del Segre, un dels tres rius estudiats al Life MEDACC. Producte de quilòmetre zero; una sorra que resta per sempre més retinguda a l’embassament de Riba-roja però que avui es diluirà amb l’aigua de l’Ebre riu avall. Arribarà a la mar? A algun camp d’arròs?

Hi ha nervis, malgrat que avui –divendres, 5 de maig- sigui la segona jornada de la prova pilot d’injecció de sediments al riu Ebre en el marc del projecte Life Ebre Admiclim; dimecres 3 de maig fou la primera jornada i es féu a Móra. L’experiència de la primera injecció serà determinant en la logística d’aquesta segona injecció gràcies a la professionalitat dels treballadors de l’empresa encarregada de la navegabilitat de l’Ebre, i al bon fer dels companys de l’IRTA de Sant Carles de la Ràpita i de la Universitat de Còrdova. Mentre preparen tot el material m’allargo fins al primer bar que trobo: un Cacaolat fred i un entrepà de magre. La cambrera parla català amb accent romanès. A les taules de fora cinc homes que parlen anglès beuen cervesa. Són les 10 del matí i van tots disfressats de pescadors de riu. No pescaran esturions (salutació des d’aquí al Life MigratoEbre) però ben segur que aniran darrera d’algun parent carnal de l’Alien, digueu-li silur.

Surto del bar i faig la tercera cigarreta del dia; estic deixant de fumar. Just fa una setmana que he decidit deixar d’emmetzinar-me el cos i de contribuir a l’engreix de l’estat que ens vol esclaus. De 35 cigarretes diàries he passat a 15. El dia 31 de maig ho deixo del tot, i amb els diners que estalviï, compraré una urna farcida d’amonal i la desaré al peu del monument de la vergonya a Tortosa. Detonació, bon vent i barca nova. Fins aquí la museïtzació d’en Ferran Bel.

Ens distribuïm a les cinc zodiacs i uns quants –jo, entre ells- tenim la sort de pujar a la barcassa, el cor neuràlgic de l’operació. Us ho confesso: estic molt emocionat, seré testimoni d’una acció única mai feta a Europa (desconec si a Amèrica o a Àsia han fet quelcom semblant). Objectiu: monitoritzar la injecció de sorres al riu per tal de poder calibrar el model matemàtic de transport de sediments i, així, poder fer una avaluació força aproximada de la quantitat necessària de sediments que ha de transportar el riu Ebre perquè el Delta, literal, no desaparegui com a conseqüència de la subsidència i l’increment del nivell del mar. Feta aquesta avaluació, vindrà una acció posterior: com aconseguir que els sediments retinguts al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix baixin pel riu fins al Delta.

Arribats aquí, però, podríem preguntar-nos: i què, si el Delta s’enfonsa i desapareix engolit per la Mediterrània? Bé que han desaparegut valls senceres engolides pels embassaments i la vida segueix. Sí, sí, teniu raó en enfadar-vos perquè aquesta pregunta fa tuf a aquella Catalunya urbana que coneix on és el Delta de l’Ebre gràcies a què els fills hi van de colònies amb l’escola i tornen farcits de picades de mosquits. Sí, del mosquit tigre i de la mosca negra, també. “Calla, home, no és allà baix que fan aquell arròs tan bo?”.

Bé que podríem fer un referèndum amb una resposta binària: “Us faria res que a l’any 2050 el Delta de l’Ebre hagi desaparegut? Sí / No”. O amb inclusió d’una tercera opció, per satisfer els tercerviïstes i els qui no es mullen mai: “Depèn del que diguin en Duran i en Rabell”. Massa conyeta per a un problema prou seriós i transcendent. “Això no serveix per res ¡¡”, que bramava el President de la Catalunya autonòmica quan apostava pel transvasament de l’Ebre a la Regió Metropolitana de Barcelona.

Rostre seriós, ara: la supervivència del Delta res té a veure amb el fet que hi visqui gent, que sigui un parc natural, o que l’arròs contribueixi en no sé quin percentatge al PIB de Catalunya. La desaparició d’aquest tros de país suposaria un fracàs absolut en la gestió dels recursos naturals per part de la humanitat. Una rendició a la nostra incapacitat, un escàndol mundial, una vergonya universal. Tan universal com la mort de la barrera de corall vermell a Austràlia o la desaparició dels ossos polars. Algun imbècil faria un referèndum sobre això?  Si el Delta de l’Ebre ha de desaparèixer, millor seguir sota el domini de la monarquia borbònica espanyola.

La manca d’estudis geològics i els errors en la interpretació de documents històrics van potenciar la creença que el Delta s’havia format, principalment, durant els segles XIV i XV. Estudis recents, però, determinen els seus inicis durant l’Holocè inferior (entre 6.800 i 3.000 aC), i demostren la presència d’un sistema deltaic de deposició ja durant aquest període. Es desmenteix, així, el mite de l’existència del Delta des de fa pocs centenars d’anys. Fixeu-vos, doncs, que la desaparició d’aquest tros de país que té la seva gènesi fa més de cinc mil anys és causada per quatre factors, i només un d’aquests quatre factors és natural, no induït per l’activitat antròpica: la subsidència. Els altres tres factors són causats directament per l’acció humana: la manca d’aigua i sediments, per una banda, i l’increment accelerat del nivell del mar, per l’altra. Podem revertir la situació? Sí, i tant. Com? Fent que arribi més aigua i sediments al Delta a través del riu, com fan la majoria dels rius del món. Poc podem fer respecte l’increment accelerat del nivell del mar, però si al Delta arribessin més de 2 milions de tones anuals de sediments amb cabals generadors de 2.000 m3/s i un règim variable de cabals ambientals com els aprovats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE), la subsidència minvaria i el Delta seria molt menys vulnerable del que ho és ara. Més resilient, d’acord, accepto el sinònim, malgrat sigui una paraula que de tant prostituir-la ha perdut el significat original; com la sostenibilitat.

Retorno a l’inici d’aquest curt relat, al Coll de Fatxes; us preguntareu —o no— per  què l’he titulat Sangoneres. Prego que cliqueu en aquest vídeo i aneu al minut 53, aproximadament [N. de l’editor: el podeu veure aquí sota, també.] És l’enregistrament d’un ple de l’Ajuntament de Deltebre; a partir del minut 53, el regidor del Partido Popular a l’Ajuntament insulta tots els científics, tècnics i servidors públics catalans que treballem en projectes Life com els tres projectes que aquí us he ressenyat. Ens titlla de “chupópteros” i també de lladres. Però jo, que sóc home gens bel·ligerant, no me’n sé estar i és per això que li dedico aquest articlet i, pel mateix preu, l’obsequio amb el sinònim de chupópteros en la llengua oficial de la meva nació, que no és la mateixa nació que la del regidor fatxa. De res, Sr. Tomàs Castells. Ah, i de propina, adquiriu una neurona; us la pago jo.

One Comment

Deixa-hi un comentari