[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
Vivim en un món obsedit per la mobilitat i el canvi, fins al punt que algú l’ha definit com una societat líquida, sense forma definida; que, com qualsevol fluid adopta la forma del recipient on se’l fica.
Un contrast evident, no sols amb altres societats més conservadores, sinó també respecte de la que nosaltres mateixos provenim, on tot tendia a l’estabilitat —o, si més, no la buscava— imposant conductes morals, normes de comportament, categories o protocols, encaminats, tots ells, a la previsió i conservació dels béns i costums. És a dir, la conservació de la pròpia cultura. Un bagatge en el qual es fonamentava i era l’origen i la causa de la riquesa, prosperitat i possessions de la cultura titular.
Això no vol dir que les diverses cultures no es beneficiessin de l’intercanvi mutu de coneixements, productes o gent; de fet la major part de les fortunes derivaven d’aquest intercanvi.
Uns pobles aprenien (i/o abusaven) dels altres, cosa que enriquia uns i arruïnavaaltres i, a vegades, beneficiava ambdós.
No obstant, cada cultura, responia, era fruit, d’unes necessitats d’adaptació a un lloc determinat i era en funció d’aquesta adaptació que s’anava modificant, sense rebutjar, si calia, aportacions foranies. Probablement en els beneficis que proporcionava aquest intercanvi cal buscar l’impuls per viatjar i conèixer món; sovint amb risc per la vida. Si bé en un món on quasi cap activitat estava exempta de riscos, la de viatjar podia ser de les més lucratives. Hom anava d’un lloc a l’altre adquirint no sols productes més o menys valuosos sinó, també, coneixements, d’altres formes de vida, de sabers ignorats a la cultura pròpia, d’elements diferenciats amb els quals poder comerciar i sorprendre els conciutadans en retornar a casa.
D’alguna manera, això és el que continua buscant encara tota persona que viatja: experiències enriquidores per contrast amb el que hom coneix.
Però això, ara, és del tot impossible. No hi ha experiència ni riquesa, si més no de les catalogades com a culturals, que pugui extreure’s d’una altra cultura: totes són la mateixa. Ja no hi ha formes pròpies, diferenciades, per adaptar-se a un lloc.
Hi ha llocs diferents i gent que viu, i sobreviu, de maneres diverses, igual que en qualsevol barri de les nostres ciutats i pobles. Però ja no hi ha més cultura que la que es ven com un producte més destinat al turisme.
Ja no hi ha formes de vida que procurin als seus titulars l’autonomia, els recursos i els coneixements per adaptar-se a un entorn concret. Ara la cultura d’un país és un producte fabricat per ser venut a un exèrcit de visitants foranis.
«La funció crea l’òrgan», ens diuen les lleis de l’evolució i, de la mateixa manera, les habilitats s’aprenen exercint-les; però, ara, quasi totes les activitats són informatives (informàtiques) i no pas formatives: no creen res, només acumulen informació.
Ens visitem els uns als altres per conèixer la cultura de l’altre, però aquestes cultures ja només son cadàvers: tan sols queden les tombes desl que hi havien estat en altre temps. La prova és que els centres històrics de les ciutats ja no hi viu ningú, només hi ha «souvenirs» destinats als turistes que n’ocupen tots els carrers.
La causa, l’origen, de totes aquelles construccions ha desaparegut, ja només en queden les carcasses buides: ha esdevingut «cultura» i els seus habitants viuen de gestionar-la (a la manera com el cranc ermità ocupa la closca d’un altre animal).
Trobo que hi ha quelcom de pervers en l’explotació del visitant, si més no des del punt de vista de la cultura clàssica, on la cortesia exigia tractar-lo com a convidat, ja que, com a estranger que era, no disposava dels recursos del nadiu per a sobreviure en un territori al qual era aliè.
Ara, en canvi, se l’espolia de tot el que es pot dels seus recursos —tal com farien una banda d’atracadors— i es comptabilitza aquesta activitat com a recurs «cultural» del país, sense el qual ja no seria possible la subsistència.
És una perversitat —a més de miserable— no disposar de recursos propis que permetin convidar els forasters; no tenir mitjans de subsistència productius que ens enriqueixin, tant a nosaltres mateixos com als nostres visitants. Equival a convidar algú a dinar a casa i obligar-lo que es porti el menjar.
És miserable, enganyós i pervers vendre una cultura, però encara ho és més vendre’n el cadàver.
Com diu García Calvo: «Una cosa és allò que parla, l’altra allò de què es parla». Ara vivim en una cultura muda.
Han desaparegut els oficis: aquells professionals vinculats, de manera primordial, amb el medi, que dialogaven amb els materials i els objectes i en sabien extreure profit. Ara, tret d’un reduït grup d’especialistes, ja només hi ha intèrprets que recullen i ensenyen el que, en un altre temps, uns avantpassats van dir o fer.
Fins i tot edificis tan singulars com els temples, que transcendien la simple utilitat pràctica o de supervivència, eren l’expressió d’uns recursos, unes maneres de fer pròpies del lloc on s’erigien: manifestació de les capacitats, força i vitalitat d’un poble. Ara només són «cultura».
Ara tots vivim com a hereus orfes d’una cultura; venent-nos el patrimoni rebut, a causa de la nostra incapacitat per a utilitzar-lo i fer-lo productiu. (Ens venem el balancí de l‘àvia perquè ja no sabem fer-lo servir). I aixequem infraestructures, de la mateixa manera que l’aranya teixeix la seva tela: per a caçar.
Ja sigui per inadvertència, o seduïts per les seves formes, els incauts que visiten un país estranger, es veuen atrapats per una il·lusió de coneixement, de riquesa o benefici cultural de qualsevol mena; però, el que es trobaran, només, és un munt d’empreses i professionals dedicats a xuclar-los les seves energies i sucs vitals, igual com l’aranya xucla la mosca caiguda a la seva xarxa.
Perquè tot el coneixement actual, encarnat en les noves tecnologies (o xarxes de comunicació), només són eines de caça al servei de les modernes formes de depredació no productives. Pensades més com a armes ofensives que com a eines de treball. D’aquesta manera ens anem esquilmant els uns als altres, sense afegir res de creatiu, fins a l’esgotament de l’herència rebuda
I, com que ja no hi ha dins i fora (territorial o cultural) per a distingir, el meu pronòstic és que totes aquestes hordes turístiques (nacionals o estrangeres) acabaran fonent-se (i confonent-se) amb la immigració (legal o il·legal) fins al punt que ja serà impossible distingir els campaments de refugiats dels càmpings de temporada; convertits, uns i altres, en campaments provisionals de forces invasores en campanya permanent d’ocupació, competició i explotació mútua: reduïts tots (excepte una petita elit controladora dels recursos) a una societat de pàries, sense territori ni cultura propis.