Reflexions d’un gandul fracassat. Trinxant el país [I]: Costa Brava, mar i muntanya

[Un report d’Eduard Garrell.]

Acabada la Segona Guerra Mundial, cap als anys cinquanta, els britànics s’havien fet càrrec de la fàbrica de la VolksWagen de Wolsburg i van emprendre la fabricació de les furgonetes Transporter T1 i T2.

Una furgoneta Volkswagen T2. [Foto: La Escudería.]

Aquests vehicles van suposar un element clau per al desenvolupament econòmic d’Europa. Un vehicle de propulsió, d’una gran simplicitat i resistència, capaç de carregar 1.000 kg i d’una enorme versatilitat: s’equipava com a cotxe de bombers, de transport de passatgers, d’ambulància, de furgoneta comercial, i el que interessa per a aquest comentari, com a vehicle habitable, equipat amb lliteres, sostre enlairable, armaris, cuina, pica, aigua, calefacció…

Les Transporter T1 i T2 van tindre un paper vital durant aquells anys. La gran mobilitat que va permetre a les classes mitjanes europees, i molt especialment als joves. Va contribuir a l’agermanament i la reconciliació després de les barbaritats viscudes durant la guerra.

Mentre Europa anava per aquest camí, per entrar i sortir de Barcelona es demanava el salconduit, i un aval si hom es volia moure per Catalunya. La mobilitat s’associava amb la conspiració-

Un salconduitals anys quaranta del segle passat. [Foto: Militària.]

Aquesta manera de viatjar, més que de fer turisme, ha donat peu al concepte  de «turisme itinerant».

Actualment es reconeix que el turisme itinerant contribueix a reduir els efectes del turisme de masses per tant que dispersa la concentració, és el model més sostenible i menys massificat i que deixa menys petja en el paisatge. És un turisme de gran mobilitat, que transita pel país i sol tenir interès per conèixer-lo, des del punt de vista paisatgístic, humà, cultural  i gastronòmic.

Mentre que a Europa, de fa dècades la majoria de països s’han dotat de les senzilles però imprescindibles infraestructures d’acollida, a casa nostra, i en el cas que ens ocupa, la Costa Brava, el nombre d’autocaravanes i campers creix de manera exponencial i encara hi ha enormes resistències en moltes poblacions per a donar-los acollida. El creixement constant i imparable de visitants i de nous usuaris d’aquesta modalitat, que per desconeixement de la normativa i/o mala educació, fa que sovint presenciem actituds que donen arguments als detractors, tan poderosos com els agents immobiliaris, els propietaris de càmpings i hotels, que sovint tenen els consistoris al seu servei.

A marina la situació és diametralment oposada. Ja fa anys que els ajuntaments i inversors privats es van llançar de cap a construir tota mena d’infraestructures per acollir als posseïdors d’embarcacions de lleure, com si aquests haguessin de treure la Costa Brava de la seva misèria endèmica. No bastant d’haver-se venut la terra i el patrimoni han decidit de portar el negoci mar endins, on no cal vendre res, només explotar allò que és patrimoni de tots.

La platja gran de Tamariu en ple estiu. [Foto: Arxiu LR.]

En veure uns quants pelacanyes vestits de blanc i gorra de capità es van emocionar i ara a la Costa Brava hi ha 17 ports esportius, 15.477 punts d’amarrament, 4.000 boies de fondeig. Això sense comptar en fondeigs furtius damunt els alguers i camps de posidònies i  en les raconades del Cap de Creus, del de Begur,  les Medes,  la costa de Palafrugell…

Les cales més boniques del Baix i l’Alt Empordà, els mesos d’estiu presenten una barrera d’embarcacions que produeix tal efecte que deixen de ser-ho, de boniques a la vista, i això sense comptar la contaminació d’uns motors que si passessin la ITV la majoria estarien desballestats, les pintures  prohibides, que malgrat tot es continuen fent servir i les escombraries que van a parar al mar i que els banyistes ens trobem quan el vent de gregal, xaloc o garbí les mena a les platges. Si més no, encara no he vist una sola d’aquestes embarcacions que dugui una galleda per a les escombraries.

No he pogut esbrinar la quantitat de barques avarades a les platges, que ja no són de pescadors que no siguin de canya i cap de setmana, però sembla ser que n’hi ha tantes com boies.

Estadísticament, la mitjana d’utilització de les embarcacions amarrades a la Costa Brava és de 4,5 dies l’any.

Cal entendrem doncs, que la immensa majoria d’aquestes barques, o surten 4 caps de setmana a la cala del costat o són utilitzades com a plataforma de bany i ostentació del seu propietari quan hi convida els amics.

La construcció de ports ha influït en la variació de la dinàmica litoral, també la instal·lació dels morts de fondeig que subjecten les boies: «Els ports actuen com a barrera física al transport longitudinal de sediments i generen un punt divergent (i per tant accentuen el procés) aigües avall. En els darrers quinze anys el ports del litoral català han experimentat una ampliació de les seves instal·lacions, amb el que només ha fet que augmentar la situació…» (Impacte dels ports a la costa catalana, de Núria Llauradó Cuesta). Aquest impacte en el moviment de sorres s’ha de veure sovint compensat amb aportacions artificials.

D’altra banda l’impacte econòmic dels ports és confús, atès que la Generalitat dóna xifres conjuntes d’activitat pesquera i de creuers en els casos de Palamós i Roses i de la resta sembla que la tendència és més aviat 0 o molt poc, comptant amb una absoluta plena ocupació. Capitania de Marina de Palamós reconeix que la Costa Brava ha arribat al seu punt de saturació de punts d’amarratge i pel que fa a les boies s’ha sobrepassat amb escreix, tenint en compte que una gran quantitat són il·legals. També, reconeix la seva incapacitat per a controlar-ho.

Els grans beneficiaris del lloguer de boies són les empreses, cada cop més de foranes, que guanyen les concessions. El benefici per als ajuntaments és escàs.

Per tant, si prenem en consideració l’impacte dels ports sobre la qualitat de les aigües, la fauna, la flora, la pesca, el paisatge i les dinàmiques que influeixen en el moviment de sorres, els fondeigs salvatges i els camps de boies, resulta que menystenim la solució més barata per atraure un turisme sostenible i convertim el mar en una selva on campen a lleure els depredadors més temibles.

La lliure mobilitat encara és mal vista, potser perquè l’ombra de les guerres és molt més llarga del que sospitem, i nosaltres, posats a trinxar el propi país, no tenim aturador.

Curiositats lingüístiques

[Encetem aquesta secció sobre «Curiositats lingüístiques», publicades periòdicament al Diari de Manlleu, de la mà d’Esther Pujadas, professional de la llengua de llarga trajectòria.]

El català, com a llengua viva, combina permanentment mots i expressions tradicionals amb neologismes ─noves unitats lèxiques─ com a reflex del progrés i l’evolució de la societat i de la necessitat de comunicació i entesa entre els seus parlants.

En aquest apartat que avui estrenem, inspirat en L’Estenedor, revista virtual del Servei de Català de Mollet del Vallès, es posa de manifest la riquesa lingüística de la nostra llengua amb exemples, com a mínim, curiosos.


No apretem!

El verb apretar no és correcte en català. Llavors, com l’hem de traduir? Doncs depèn del context. Vegem-ne uns quants exemples:

  • Estrènyer: sempre estreny la mà amb molta fermesa
  • Collar fort: aquest cargol s’ha de collar més fort
    · Prémer: vigila que no premis el gallet
  • Pitjar, polsar, tocar…: toca el timbre, a veure si hi són; engega la màquina polsant el botó groc; pitja l’accelerador
  • Serrar: diuen que qui serra els llavis no diu del tot la veritat
  • Apressar, cuitar: apressa el pas, que fem tard!
  • Encalçar, empaitar, acuitar: el temps m’acuita
  • Pressionar, collar, forçar: el collen perquè dimiteixi
  • Refermar (la pluja, el vent): en comptes d’amainar, sembla que el vent referma
  • Recruar, intensificar-se, ser viu (la calor, el fred): el fred és ben viu
  • Picar (el sol): com pica el sol avui!

I no digueu tampoc «qui molt abraça poc apreta» ni «apretar a córrer», sinó qui molt abraça poc estreny i arrencar a córrer, respectivament. I si estudieu intensament, en comptes d’«apretar els colzes» el que feu és cremar-vos les celles o fer colzes.


Acopi?

«Es faran acopis de terres contra incendis.» «La font ha quedat sepultada per un acopi de runes.» «He fet un acopi de llenya per passar l’hivern.» Segur que més d’un cop —i de dos— heu sentit o llegit algunes frases similars a aquestes. Però acopi és una traducció literal i totalment incorrecta del substantiu castellà acopio, derivat del verb acopiar, que vol dir reunir, ajuntar, aplegar. Per tant, com hem de traduir aquest mot al català?

  • Si ens referim a l’acció d’aplegar: aplegada, arreplegada, arreplegadissa, apilament, amuntegament, provisió… (Es faran amuntegaments de terres contra incendis)
  • En el cas d’un conjunt de coses: munt, pila, amàs… (La font ha quedat sepultada per un munt derunes)
  • I si volem dir que en un lloc hi ha un material en abundància: arreplec, conjunt… (Amb aquest arreplec de llenya no passaràs gens de fred).

Més sobre guilles i guineus

Fa temps vam parlar de l’etimologia de guilla i guineu i avui recuperem diversos refranys i expressions que contenen aquests mots:

  • Fer por a la guilla: es diu d’una persona molt lletja.
  • Anar fet una guilla: anar molt brut.
  • Pudir més que una guilla (o una guineu): fer molta pudor.
  • Ser més llest que una guilla (o una guineu): ser molt llest.
  • Escorxar la guilla: vomitar.
  • Portar la guineu al civader: anar amb mala intenció, amb traïdoria.
  • Pel febrer busca la guilla son joquer: en algunes zones les guilles s’aparellen durant aquest mes i, com que estan enfeinades, perden l’astúcia que les caracteritza i esdevenen més fàcils d’agafar.
  • Qui guineus vol enganyar, molt d’hora s’ha de llevar: cal esforçar-se molt per enganyar els astuts.
  • Guineu que dorm, no menja gallina: sense esforç no hi ha recompensa.
  • Amor de filla, amor de guilla: vol suposar que les filles només estimen quan necessiten alguna cosa.

I acabem amb el ‘camí de guineu’: camí gairebé intransitable. Sinònims: camí de cabres.


Estimar

Estimar és una d’aquelles paraules que tenen diversos significats, alguns més coneguts que d’altres:

  • Amar, tenir amor a una persona o a una cosa (Se l’estima molt, el seu gos)
  • Determinar el preu o el valor d’una cosa (Han estimat que el perjudici per la inundació és d’uns 20.000 €)
  • Considerar (El jurat ha estimat que cap obra no mereix el premi)
  • Calcular la posició aproximada d’una nau mitjançant diverses observacions (Si fa molt vent, cal estimar sovint la posició de la barca respecte al rumb definit).
  • Agrair (Si la vas a veure t’estimarà la visita).
  • Un jutge, un tribunal, acceptar les peticions de les parts (La jutgessa ha estimat la seva demanda)
  •  Tenir bona opinió del que val algú o alguna cosa (Tots estimem la intel·ligència de l’Aida)

Per acabar, us convido a fer servir l’expressió estimar-se més, molt més nostrada que el verb preferir (Què t’estimes més, carn o peix?).


Ni jarana ni txàtxara

En castellà, el mot col·loquial jarana té diversos significats: diversió esvalotada, amb gran renou i cridòria / agitació, revolta / trampa, engany, burla. Com hem de traduir aquesta paraula al català? Opcions en el primer cas: tabola, gatzara, gresca, barrila, xerinola… En el segon: avalot, tumult, motí, sarau, batussa… I en el darrer: jugada, broma, trampa…

No digueu tampoc «estar de txàtxara» (del castellà cháchara), sinó «fer petar la claca, fer-la petar» o «estar de xerrameca, de taral·la, de barbolla…» en el cas d’una conversa distesa i animada però amb poca substància.

I, si ho voleu més fàcil, sapigueu que ambdues paraules castellanes (jarana i cháchara) també es poden traduir al català pel mot platxèria: «És molt amic de la platxèria: sempre està a punt de gresca», «Fa mitja hora que estan de platxèria».


Fer catúfols

En sentit literal, un catúfol és un pot de terrissa o d’un altre material que serveix per pescar pops de roca, i també cada un dels caixons muntats en una cadena sense fi o una roda de sínia que serveixen per treure aigua d’un pou, un rec, etc.; s’omplen a la part més baixa del recorregut i es buiden a una altura determinada, quan comença el descens.

Variants de catúfol: caduf, cadup, caduc, gadúfol, gatúfol.

En sentit figurat, catúfol vol dir embolic, idea irracional, mancada de raó, i en deriva fer catúfols, que vol dir repapiejar, perdre el cap, ésser xaruc. Sembla que aquesta expressió prové precisament de les safatetes de les sínies que, quan l’aigua les anava movent, repetien contínuament el so xof-xof-xof-xof…, tal com a vegades una persona, per afebliment de les seves facultats mentals, diu coses repetides.

Per tant, si comenceu a perdre el senderi, no digueu que txotxegeu (del castellà chochear), sinó que repapiegeu o feu catúfols!


Muntar un sidral

El sidral és un preparat en pols o granulat compost d’àcid tartàric, bicarbonat sòdic, sucre en pols i essència que generalment es dissol en aigua com a refresc efervescent. Als seus orígens aquesta beguda era considerada un producte farmacèutic, però la comercialització del sidral es va estendre ràpidament i va esdevenir una de les llaminadures preferides dels infants. I és que sucar la pega dolça en sidral de taronja o de llimona era tota una delícia!

I potser és per aquesta similitud amb l’efervescència i agitació que produeix a la boca que sorgeix l’expressió col·loquial muntar un sidral, que significa causar un gran desordre, confusió, renou, desgavell: A la festa es va muntar un sidral de ca l’ample! (considerable, de grans proporcions).

Sinònims d’aquesta locució: muntar un ciri, fer un merder, fer un sarau, fer tronar i ploure…


Tirar capellans

(Dedicat a en Nan Orriols.)

Col·loquialment, es diu que algú tira capellans quan, en parlar molt de pressa o amb excitació, expulsa involuntàriament esquitxos de saliva: «Parla a poc a poc i no em tiris capellans!».

D’on prové aquesta expressió d’origen religiós? Quina relació tenen els sacerdots amb aquesta manera de parlar? Segons A. Beltran (2018), «aquesta expressió té el seu origen en l’aspersió amb aigua beneita que acostuma a fer el capellà en diversos actes litúrgics i que pot esquitxar les persones que hi ha més a prop».

Sinònims: tirar petitxos (Palafrugell), tirar civils (Vic), tirar perdigons (València).


Gelós, sí. Gelos, no

Si sou d’aquelles persones que tenen sentiments d’inseguretat, por o angoixa davant l’anticipació de la pèrdua d’una relació humana de gran valor, dedueixo que sou gelosos o geloses («És un marit gelós»). I si és així, no digueu que teniu gelos, sinó gelosia (en castellà, celos).

Però gelosia també significa:

  • Enveja que ens causa qui gaudeix d’alguna cosa que voldríem per a nosaltres («Li fa gelosia de veure’ls tan ben avinguts»). En castellà, celos, envidia.
  • Enreixat de llistons que es posa a una finestra o altra obertura similar, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist. En castellà, celosía.

Infern

Etimològicament, infern deriva del llatí infernus ‘estatge dels déus subterranis’, ‘de sota’, i té diversos significats; aquests són, potser, els més coneguts:

  • En la mitologia antiga, lloc subterrani on van les ànimes dels morts.
  • En la religió cristiana, lloc destinat al càstig etern dels damnats.

Per extensió, és molt habitual dir, per exemple, «aquesta casa és un infern» o «passar una vida d’infern». Però un infern també és…

  • Un lloc retret, subterrani, on es guarden coses que no convé que vegi tothom, on hi ha el motor de certs mecanismes, etc. (l’infern d’una biblioteca; l’infern d’una premsa d’oli…).
  • Una butxaca a la part interior d’una jaqueta, d’una americana, etc.: «S’ha guardat els diners a l’infern de l’americana».

Acabem amb un parell de frases fetes que contenen aquest mot i que no necessiten gaires explicacions:

  • A la plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern
  • Amb clero i govern, el món és un infern

Xiruca
(Dedicat a la Laura E. Hernández.)

La majoria deveu saber que una xiruca és una bota, normalment fins al turmell i lligada amb cordons, amb sola de goma gruixuda i resistent, pensada per a caminar o fer senderisme per entorns a l’aire lliure o en terrenys desiguals. Però, quin és l’origen d’aquest mot?

Xiruca prové del gallec Chiruca, marca registrada escollida pel seu fabricant, Esteve Fontfreda, empresari de Tortellà (Garrotxa). El mot és el diminutiu de Mercè en gallec, títol d’una obra de teatre del gallec Adolfo Torrado (1904-1958), molt representada els anys 1941-1942. El fabricant va fer servir el nom com a marca en honor de la seva dona Mercè (font: diccionari.cat).

I acabem despertant alguns records: «Vella xiruca quantes hores passades…», inici d’una de les cançons més populars de l’excursionisme català. Malgrat que aquesta composició de J. Arnella ja té els seus anys (és de 1967), encara avui es canta en diversos campaments i esplais del país.


A tres quarts de quinze

Aquesta expressió vol dir ‘molt fora del temps oportú, que no acaba d’anar com era d’esperar’. Sembla que es va originar a causa del rellotge de l’Ajuntament de Vic de 1901, en què van encabir 24 números dins d’un cercle on normalment n’hi ha 12; els dígits eren tan petits que era difícil de distingir-los, cosa que causava força confusió.

Exemples de frases fetes contenen aquesta expressió:

  • Tenir el cap a tres quarts de quinze: estar absent, distret (Tenia el cap a tres quarts de quinze i, en travessar el carrer, van estar a punt d’atropellar-lo). Sinònims: estar a la lluna, estar als núvols…
  • Arribar a tres quarts de quinze: fer tard (Es pensava ser puntual, però en realitat arribava a tres quarts de quinze). Sinònims: arribar a deshora, a misses dites…
  • Anar a tres quarts de quinze: anar molt tard (No cal que correm: a l’hora de dinar sempre van a tres quarts de quinze).
  • Estar a tres quarts de quinze: estar tort, mal posat, malgirbat (El barret que portes està a tres quarts de quinze; posa-te’l bé abans de marxar).

Una mica d’anatomia

Segur que algun cop heu dit o heu sentit a dir els mots castellans espinilla, empeine, juanete, cadera o tobillo. Si n’heu de parlar, feu-ho en català i digueu-ne, respectivament:

  • Canyella o canella: part anterior de la cama entre el turmell i l’inici del genoll (M’he donat un cop a la canyella). Per tant, quan jugueu a futbol, no oblideu protegir-vos les canyelles amb canyelleres (no espinilleres).
  • Empenya: part superior del peu corresponent al metatars, que forma un arc que va des del turmell fins als dits (Si et cordes molt fort la vamba et farà mal l’empenya).
  • Galindó: deformitat a la base del dit gros del peu formada pel desplaçament lateral cap a fora de l’os (Els galindons solen afectar més les dones, sobretot per les sabates de punta i els talons alts).
  • Maluc: part sortint a cada un dels costats del cos formada pels ossos superiors de la pelvis (Una faldilla tub és una faldilla que va cenyida als malucs i a les cames).
  • Turmell: protuberància del peroné i de la tíbia en el lloc on la cama s’ajunta amb el peu (S’ha torçat el turmell jugant a bàsquet). Llavors, la bena elàstica que subjecta i protegeix aquesta zona s’anomena turmellera (no tobillera).

Xibeca

Segur que, en llegir aquest mot, a moltes persones els ve al cap una famosa marca de cervesa catalana que es presenta en format de litre i data de 1931; però xibeca també significa:

  • Beneitot, curt d’enteniment.
  • Òliba, rapinyaire nocturn de plomatge groguenc, el pit completament blanc i la cara en forma de cor que habita pels murs i torres d’esglésies i pels forats de roques. Sinònims: xupa, babeca.

En cridar, les xibeques esgaripen o esgaldinyen i, després de menjar (principalment ratolins), regurgiten una egagròpila, una mena de bola amb totes les parts no digeribles de les seves preses (pèl, ossos, pell…).

Locucions amb aquest mot:

  • Tenir ulls de xibeca: tenir-los ulls grossos, rodons, lletjos.
  • Semblar una xibeca: amanir les menges amb molt d’oli. Es diu perquè s’atribueix a les xibeques el fet de beure l’oli de les llànties de les esglésies.
  • Anar a caçar xibeques: anar en cerca de coses imaginàries; ficar-se en coses il·lusòries.

D’escallimpada

(Dedicat a la Mercè Pla.)

Malgrat que no la recull cap diccionari, l’expressió d’escallimpada és ben viva en diverses contrades. Jo no la coneixia, però fa uns dies la vaig sentir a Manlleu mateix i vaig pensar que es mereixia un article en aquesta secció.

D’escallimpada vol dir veure algú o alguna cosa de reüll, casualment (He vist el teu germà d’escallimpada). Deriva de escallimpar, verb que sí que consta en alguna obra (Diccionari Alcover i Moll) i que, a més de ‘Veure ràpidament quelcom que passa o fuig’, també significa ‘Tocar superficialment i sense pressió’ (Sort que el bou, amb les banyes, només l’ha escallimpat!).

Expressions sinònimes: les locucions també dialectals de resquitllada —encara que si busqueu el verb resquitllaral diccionari el defineix com a ‘relliscar’— i d’escallimpantes i les normatives d’esquitllada, d’esquitllentes o de passada.


Va de nombres

D’expressions o frases fetes relacionades amb els nombres n’hi ha un munt i, moltes, les fem servir habitualment. Vegem-ne uns quants exemples:

  • Ser un zero a l’esquerra: ser inútil, no comptar per a res
  • Anar a l’una: treballar o actuar unidament, tothom d’acord
  • Cada dos per tres: molt sovint
  • En un tres i no res: en un moment, molt de pressa
  • No veure un bou a quatre passes: veure-hi molt malament
  • Fer-ne cinc cèntims: explicar breument una cosa
  • Tenir sempre un sis o un as: tenir sempre un mal o altre
  • Set n’hi entren i set n’hi han de sortir: es diu referint-se a un acte de tossuderia
  • Això són vuits i nous i cartes que no lliguen: coses falses, o mancades de valor o de solidesa
  • De deu, nou: la gran majoria, quasi tots
  • Tenir el cap a les onze: ser molt descuidat, no tenir el cap bé
  • Donar les dotze: esser esplèndid, suculent, que desperta l’apetit
  • Tretze són tretze: obstinadament, amb tossuderia

Un altre dia, més.


Entornar, entornar-se i entornar-se’n

(Dedicat a l’Anna Piella.)

El verb entornar té diversos significats:

  • Donar la segona llaurada a la terra. Sinònims: binar, besllaurar, bestornar, magencar (especialment pel mes de maig), mantornar.
  • Encavalcar la roba damunt de la costura perquè no es vegi.
  • Reprendre una conversa que havia estat interrompuda accidentalment.
  • Entretancar una porta, una finestra… (ajustar-la) i també els ulls (mig aclucar-los).

D’altra banda, quan un tall de carn (en coure’l) o especialment una roba (després d’una rentada) s’encongeix, diem que s’entorna: T’he fet el vestit una mica ample perquè aquesta roba s’entorna. És el contrari de donar-se, el que li passa a un jersei, unes sabates… quan, a causa d’haver hagut de suportar un treball o un esforç continuat, adquireixen més llargària o amplària: Se li han donat les sabates i ja no li fan mal.

Finalment, entornar-se’n vol dir tornar-se’n, anar-se’n al lloc de procedència, per exemple, cap a casa després d’haver-ne sortit.


Tocar el botet

Un botet és un sac de gemecs (gaita o cornamusa), una planta (colitx o petador) i també un instrument compost d’una bosseta de pell de be mig plena de pèls de cavall que, per un cap, va unida a un xiulet fet de canya o d’os i, per l’altre, acaba amb una mena de cueta. En clavar copets a la pell repetidament, emet un so que imita molt bé el cant de la guatlla mascle. Aquest reclam atrau les femelles, que són caçades amb engany.

Aquest instrument ha donat lloc a l’expressió tocar el botet, que té diversos significats segons la contrada on es fa servir: enganyar algú; empipar-lo dient-li coses que no li agraden; fer-lo cantar, confessar allò que volia tenir secret; i, malgrat que qui més solia anar a caçar amb un botet eren persones cèlibes (capellans i vicaris), també vol dir festejar algú.

Altres locucions amb el mot botet:

  • Inflat com un botet: molt inflat o gras.
  • Inflar lo botet: fer rareses i irritar-se sense motiu suficient, especialment els infants.
  • Fer lo botet: fer el bot, inflar els llavis i fer els gestos precursors del plor.

Llebrer i llebrera

(Dedicat a l’Enric Vilalta.)

El mot que avui ens ocupa té diversos significats:

  • Llest, molt ràpid:«Me’n vaig ben llebrer i arribaré abans que els altres».
  • En sentit figurat, astut, molt deixondit:«Va molt llebrera la noia; no l’enganyaran pas».
  • En femení, antigament, màquina de guerra consistent en una gran biga carregada de pedres que es deixava anar dels murs avall quan els assetjadors els escalaven.

I un llebrer també és un gos apte per a caçar llebres. De cos llarg i prim, veloç (pot córrer fins a 70 km/h) i afectuós, temps enrere només en trobàvem als canòdroms, però cada vegada és més habitual veure’n passejar en parcs urbans. Efectivament, estem parlant del galgo, nom castellà que cal evitar! Si ho preferiu, també en podeu dir gànguil.

Llavors, com hem de traduir «correr como un galgo», «¡échale un galgo!» (indicant la impossibilitat d’aconseguir quelcom) o «de casta le viene al galgo»? Doncs, per exemple, així: «córrer com una daina», «ves-li al darrere amb un flabiol sonant!» i «de porc i de senyor se n’ha de venir de mena», respectivament.


A qui tria i s’enganya, Sant Pere l’escanya

(Dedicat a la Joselina Soldevila.)

Segons el folklorista Joan Amades, «sant Pere és el sant que gaudeix de més simpatia entre el poble. Arreu es conten d’ell nombroses rondalles en què s’expliquen variades facècies* que li van passar, i deu ser per això que també és el sant més anomenat en els proverbis, moltes vegades basats en aquests fets».

La Joselina ens en recorda un, A qui tria i s’enganya, Sant Pere l’escanya, refrany que desaprova la curtedat d’una persona que, podent triar, s’equivoca i pren la cosa menys bona, malgrat que normalment qui reparteix s’endú la millor part, tal com s’interpreta amb una altra dita popular, Primer són les meves dents que mos parents.

I parlant de parents, acabem amb dues locucions que ens els recorden:

  • Fer el parent: fer l’orni, fingir ignorància.
  • No tenir parents ni herents: no tenir ningú de família.

*Facècia: allò que hom diu o fa per divertir fent riure.


Rampoina

En l’àmbit general, el mot rampoina té diversos significats:

  • Cosa d’escàs valor: «En aquella botiga només venen rampoines», «Avui em faré una hamburguesa de rampoines amb tots els sobrants de la nevera». Sinònims (segons el context): trasto, faramalla, andròmina; restes, sobralles…
  • Brot d’una planta que li és perjudicial i convé treure-li. Sinònims: rebrot, rebroll, lluc…
  • Gent baixa, menyspreable. Sinònims: púrria, xusma, gentalla…

En l’àmbit econòmic dels mercats financers, en contextos poc formals, una rampoina és un valor estret: valor d’elevada volatilitat, poca liquiditat i alt risc a la borsa que sol tenir un preu baix.

I en àmbits més locals, un rampoina és un infant ploraner, de mal geni, que dona molta molèstia; persona tossuda, de mal convèncer; persona que té poca gana i és de poca vida.


Xarbotar

Xarbotar (o xarbotejar) vol dir agitar-se dins el receptacle la superfície d’un líquid sacsejat, la qual cosa fa que colpegi les parets o es vessi en part, deixant anar bombolles o esquitxos: «El pot és ple: quan el traginis ves amb compte, o l’aigua xarbotarà».

En diverses contrades, aquest verb indica l’acció mateixa d’agitar o sacsejar un líquid: «Xarbota bé l’ampolla abans d’obrir-la». I també es fa servir en sentit figurat: «Vivim en un món xarbotat».

Xarbotar deriva de xarbot, que vol dir esquitx violent; pluja violenta i sobtada; brou mal fet, sense gust. També existeix un ou xarbot (ou covat que no conté pollet, només líquid) i un cap xarbot (persona poc assenyada).

I acabem amb el mot singlotar: quan un líquid fa soroll en xarbotar, es diu que singlota


Deixatar

En general, deixatar vol dir fer que una substància sòlida, en contacte amb un líquid, es disgregui i s’hi mescli (Com fas la xocolata desfeta: deixates la xocolata en pols amb llet o amb aigua?); però en algunes comarques deixatar és com s’ha dit tota la vida l’acció d’agitar o remenar els ous —per exemple, a cops de forquilla— per fer una truita.

Sinònims: batre, debatre, eixatar, desmarxar, desfer…

Aquest mot encara té un altre significat, en aquest cas, en sentit figurat: una obra literària, un espectacle, un acte, etc., perdre vigor, consistència (El debat s’ha deixatat a mesura que els participants s’han començat a insultar).

I també ha generat l’expressió ésser deixatat de cervelltenir poc seny. Sinònim: ésser un cap buit.


Tenir bona o mala pinta

El mot pinta té diversos significats; vegem-ne uns quants:

  • Estri de metall, fusta, vori… proveït de dents o pues que serveix per desembullar i pentinar els cabells.
  • Part inferior del barret de molts bolets, que correspon a les làmines o als porus.
  • Esparrall (peix).
  • Card (planta).
  • Taca o clapa petita en la pell, pèl o plomatge d’un animal, en la massa d’un mineral.
  • Aspecte exterior (Aquell noi fa mala pinta).
  • Senyal o ratlla que tenen les cartes de joc als seus extrems que permet saber de quin coll són (oros, copes, bastos o espases) sense girar-les.

És precisament del món de les cartes d’on prové tenir bona o mala pinta: un bon jugador sap immediatament per aquestes ratlles si el seu joc “té bona o mala pinta” en coincidir o no les seves cartes amb la del trumfo. I fora d’aquest àmbit, aquesta expressió s’aplica a una cosa, persona o situació que té bon o mal aspecte, o quan ens causa una impressió o sensació favorable o desfavorable, respectivament.


Ni de peu ni assentats

(Dedicat a l’Anna Casals.)

Caram! Això vol dir, per exemple, que si l’Anna té la sort d’aconseguir entrades per a un concert del Boss, un cop hi sigui no podrà estar ni de peu ni assentada? Llavors, com podrà gaudir de la música? Potser tot fent la vertical? A la gatzoneta? Estirada a terra?

Res de tot això! Tindrà dues opcions: si té ganes de ballar, podrà estar dreta o dempeus (i no de peu o en peu) al mig de la pista. I si ha comprat una entrada amb dret a seient, podrà asseure-s’hi quan vulgui (i no pas assentar-s’hi).

Aprofitem per recordar que el verb asseure’s vol dir ‘començar a seure’ («Asseu-te, que comença l’espectacle!»); asseure s’utilitza en el sentit de ‘fer seure algú altre’ («Intentaven asseure el malalt a la llitera»), i el verb seuresignifica ‘estar assegut’ («Va seure a terra perquè s’havia marejat»).


Empassar-se un gripau

En sentit literal, podem veure una serp o una llúdriga atipant-se de valent mentre s’empassa un gripau, amfibi de pell berrugosa, sovint amb glàndules que contenen líquid irritant, de costums menys aquàtics i moviments més lents i feixucs que la granota.

El nom científic del gripau és Bufo bufo, i es diu que Linné (científic suec que va establir els fonaments del sistema modern de la nomenclatura científica) va posar aquest nom al gripau comú per burlar-se del seu adversari Leclerc, comte de Buffon.

En sentit figurat, l’expressió empassar-se un gripau, molt utilitzada en política, significa retractar-nos d’alguna cosa que havíem defensat, haver de suportar amb impotència una situació humiliant: «El nou regidor ja s’ha hagut d’empassar uns quants gripaus». Segons A. Pla Nualart, prové del moralista francès Nicolas Chamfort, que deia que cada matí ens hauríem d’empassar un gripau perquè res del que ens trobem la resta del dia no ens sembli fastigós.

Sinònims: pagar la festa, carregar el mort, menjar-s’ho amb patates.


Cocó

(Dedicat a les Oncos.)

Un cocó és un clot natural en una roca, una llosa… dins el qual s’acumula aigua quan plou o quan hi arriba la mar. En el primer cas, els cocons eren una font d’aigua molt apreciada pels habitants de les muntanyes, habitualment per abeurar el bestiar, però també devien sadollar la set de caçadors, artiguers, etc

N’hi ha de tipologies ben diverses: alguns estan excavats i altres presenten una coberta de pedra seca amb un portalet d’accés. Aquesta coberta evita que l’aigua s’embruti i s’evapori i la manté fresca.

Aquest mot es fa servir principalment a les comarques tarragonines i a les Balears, tant en singular (cocó Recules, Baix Camp) com en plural (los Cocons, Priorat), en diminutiu (es Coconet, Mallorca), de manera genèrica (es Coconar, Mallorca) i com a determinant (cova dels Cocons, Montsià).

En el cas dels cocons marins, per exemple a Menorca, en evaporar-se l’aigua hi resta l’anomenada sal de cocó, molt apreciada per la seva qualitat.

Sinònims: cadolla, bassol, bassiot, toll.


Xargai

(Dedicat a en Nan Orriols.)

Xargai —i les variants sargai, sargall, saragall…— és la manera col·loquial de dir xaragall, regueró que forma l’aigua de la pluja, etc. en escórrer-se per un terreny inclinat: «Aquests dies els xaragalls van plens d’aigua: els animals poden abeurar-s’hi».

Però, en diverses contrades dels Països Catalans, xaragall també significa: munt de sorra o pedretes que una torrentada ha tret a les vores (Maestrat); o corrua, filera de coses que es deixen anar (Mallorca): «Vols que et digui mentides? Un xaragall, te’n diré».

També existeixen les expressions següents:

  • Fer xaragall dels doblers: llançar els diners, gastar-ne molts (Mallorca).
  • Guarda’t d’aigua que no corre, que, quan corre, fa sargai: es diu referint-se a les persones pacífiques, que quan s’arriben a irritar, són molt temibles (Menorca).

Sinònims de xaragall: aragall, corregall, xorregall, xòrrec, còrrec, escòrrec, escorranc, corranc, reguer…


Drapaire

Sempre m’ha agradat, el mot drapaire; potser perquè al meu carrer n’hi havia un i, quan hi penso, em venen a la memòria molts records d’infantesa. Un (o una) drapaire és una persona que teixeix per a altres, però en un sentit més general és qui comercia amb els draps vells, amb paperassa i amb altres objectes de rebuig: «D’això, no en farem res; ja ho podem vendre al drapaire».

El seu origen està vinculat amb els draps de teixit: com que antigament eren molt cars de produir, es tornaven a teixir o es reconvertien en altres peces per poder-los fer servir més vegades. Tot i així, el concepte de drapaire pot fer referència a qualsevol feina que inclogui la recollida de residus com a mitjà de vida, ja sigui paper i cartó, vidre, ferralla i, més recentment, productes electrònics.

En la cultura popular, sovint s’ha relacionat l’ofici de drapaire amb la figura fantàstica de l’home del sac, tal com fa Joan Manuel Serrat a la seva cançó El drapaire.

Sinònims: pedacer, parracaire, trastaire i també robavellaire (el qui compra i ven roba vella).


Baladred

Una persona baladrera és aquella que baladreja, és a dir, que té el costum de parlar a crits o que crida immoderadament: «En Roc és un baladrer: quan ens trobem tots, només se’l sent a ell». També hi ha gossos baladrers o venedors de carrer baladrers (que criden la seva mercaderia), tots, ben sorollosos i eixordadors.

Fins i tot podem parlar d’un follet baladrer: mal esperit entremaliat imaginat per la superstició popular que habita certes cases, turmenta la gent durant el son, etc. Es diferencia d’un fantasma (esperit silenciós però observable) perquè és fressós —fa molta fressa— i mou objectes.

Sinònims de baladrer: cridaner, escandalós, renouer, vociferant, bramaire, tenir bons pulmons, ésser una boca de trons…


Somiar truites

Moltes vegades, qui necessita o desitja una cosa, sol veure possible obtenir-la encara que no ho sigui; així, malgrat que el seu objectiu sigui irreal o molt difícil d’aconseguir, s’il·lusiona fàcilment i somia que es farà realitat. D’aquesta persona es diu que somia truites: «No ho veus, que no podrà ser? Sempre somies truites!».

L’origen d’aquesta expressió sembla que ve de la frase «Qui té gana, somia pa». Antigament, quan la gent passava gana, es deia que somiava pa, i dels que somiaven àpats més inabastables, es deia que somiaven truites; és a dir, tenien somnis «de color de rosa» i especialment «daurats», com una truita sortint del foc.

Expressions sinònimes: somiar ous, somiar despert, somiejar, fantasiejar, fer castells en l’aire, tenir el cap ple de pardals, fer volar coloms…

I també existeix el substantiu somiatruites (escrit junt): «És un somiatruites… hauria de tocar de peus a terra!».


Tocar el dos

Aquesta expressió popular, a banda de significar simplement ‘marxar’ o ‘anar-se’n’ té el matís de fer-ho immediatament, aspecte que és més palès encara en la variant toca el dos, que el tres ja és fora! que es diu per expulsar algú o recomanar-li que se’n vagi a l’instant.

Segons J. Amades, el terme «dos» en aquest cas no es refereix pas al número, sinó que és una evolució del mot «dors», o sia, esquena o espatlla; així, la forma correcta seria «tocar el dors» i faria referència a l’acció de xurriaquejar (pegar) l’esquena dels animals quan es viatjava en diligència: abans de reprendre la marxa es feien diferents avisos i senyals i el darrer era tocar el dors dels cavalls.

Sinònims: fugir, guillar, pirar, plegar veles, tocar el pirandó, agafar els trastets, fúmer (o fotre) el camp, llevar àncores…


Atxura

(Dedicat a l’Anna Piella.)

Si heu llegit alguns textos antics, és possible que hi hagueu trobat el mot atxura, castellanisme que prové de hechura. Per exemple, el fuster que va construir el retaule de l’església de l’Esquirol (Osona) va rebre la instrucció que fos «de la mateixa atxura» que el de l’església de Sta. Eugènia de Berga (document notarial de l’any 1594); o, al Memorial dels donants per a la construcció del retaule major de Núria (1638), hi consta una figura de plata «de la atxura de una cara».

Aquest mot no normatiu i altres de derivats (atxurar, atxurats…) s’han fet servir oralment al llarg dels segles —en alguna contrada encara es poden sentir—, amb significats diversos:

  • Forma, aparença externa d’una cosa: «Aquest jersei ha perdut l’atxura».
  • Arreglat, en el sentit de mudar-se: «La Lia anava molt ben atxurada, a la festa».
  • Mides: «Per fer-te el vestit, t’haig de prendre les atxures».
  • Prendre el pèl: «Noi, t’han ben pres les atxures; sempre et deixes enredar!».

Lloques, polles i més

(Dedicat a l’Eulàlia Casanovas.)

Avui, parlem d’unes quantes aus:

Un poll o pollet és el petit d’un ocell, especialment del gall: «La gallina i els pollets». Un poll volander és un poll que viu a la rodalia del niu i fa petites volades.

Una polla és una gallina jove que encara no pon. Existeixen la polla d’aigua i la polla blava (ocells que habiten en ambients aquàtics), la polla díndia (femella del gall dindi) o la polla fera (femella del gall fer), entre altres.

Una lloca o cloca és una gallina des que cova els ous fins que neixen els pollets i els cria. La covera són les ganes de covar que demostra un ocell femella quan es fa lloca, i el crit sord de la gallina lloca s’anomena cloqueig.

Per acabar, una llocada o covada és el conjunt de pollets que neixen dels ous covats alhora per una mateixa lloca. Quan la lloca reuneix els polls sota les seves ales, els apollega; quan els abriga posant-s’hi a sobre, els acubilla i, si els cria amb bon èxit, els agamba: «Aquesta lloca ja ha agambat tots els pollets».


Guanyar-se les garrofes

(Basat en L’Estenedor, Servei Local de Català de Mollet.)

La garrofa és el fruit del garrofer, un arbre baix, de tronc gruixut i de fullatge permanent del grup de les lleguminoses. Malgrat que en èpoques de fam també en menjaven les persones —i, en temps de contraban, s’havia fet servir per adulterar el cacau—, habitualment aquest fruit en forma de llegum s’ha fet servir per alimentar el bestiar.

L’expressió guanyar-se les garrofes significa treballar per guanyar-se la vida i sembla tenir l’origen a pagès, quan els animals de tir eren imprescindibles. N’hi ha diverses versions:

  • Després d’un esforç intens, menjar garrofes, digestives i carregades de sucre, reconstituïa els animals. Així, les bèsties «es guanyaven les garrofes».
  • Altres diuen que calia treballar per guanyar el menjar per alimentar el bestiar.
  • Fins i tot alguns diuen que ve del fet que abans es pagava en garrofes en comptes de fer-ho en diners.

Sinònims: guanyar-se el pa, guanyar-se les mongetes.


Perdre la xaveta

A les Terres de l’Ebre, una xaveta és un escorpí (aràcnid que pica amb les pinces que té a la cua) i, fora d’aquest àmbit geogràfic, una xaveta és una mena de clau molt petit, especialment el que subjecta les rodes d’un carro o una carreta a l’eix del carruatge.

De xaveta deriven enxavetar (fer forta una peça per mitjà d’una xaveta), xaveter (ranura tallada en un eix per ajustar-hi una xaveta) i l’expressió perdre la xaveta. Es diu que una persona ha perdut la xaveta quan està desequilibrada, igual que el carro quan perd la xaveta i surt la roda.

Sinònims: perdre el seny, tocar-se (de l’ala, del bolet), enfollir-se, perdre l’enteniment, estar guillat…


Creuar els dits

(Basat en ‘El perquè de les coses‘, larepublicacheca.cat.)

Segur que més d’una vegada, en voler que es compleixi alguna cosa, heu dit «creuem els dits!» i potser fins i tot heu fet el gest de creuar-los. Però, per què associem aquesta acció o expressió amb allò que desitgem veure fet realitat, amb l’oponent del mal ull?

Hi ha diverses teories sobre el seu origen, una de les principals neix amb el cristianisme pagà i està relacionada amb la creu, que era un símbol de protecció; així, es pensava que creuar els dits era equiparable amb un crucifix amb el qual foragitar dimonis, diables, tot tipus de malalties i mals pensaments.

Una altra teoria diu que és un gest que es feia quan els cristians eren perseguits: creuar els dits era un símbol per identificar-se entre ells i evitar que els agafessin.

Sigui com sigui, actualment, en què moltes esferes de la vida humana ja no estan relacionades amb la fe, es considera que els dits creuats són un imant per a la bona sort.


Fer patxoca…

Patxoca és el goig que fa una persona pel seu aspecte o tarannà ufanós, el seu cos exuberant, l’elegància del seu vestir, etc. Generalment es fa servir en l’expressió fer patxoca: «Quina patxoca que fa, amb el vestit nou!» Aquesta locució també s’aplica a les coses: aquest espectacle, aquest camp, aquest àpat… fa molta patxoca.

Cal dir, però, que en algunes contrades de la Garrotxa fer patxoca (o els adjectius patxoc/patxoca) té el significat contrari; així, dir-li a algú que fa patxoca vol dir que fa pena, que li convé arreglar-se una mica.

També com a adjectiu, patxoc fa referència a una persona malalta, com a sinònim de pioc (L’Aina està patxoca) i, al Diccionari Alcover i Moll, a una persona feixuga, mancada d’agilitat i de gràcia en els moviments, com a sinònim de patut (cast. patoso).

Sinònims de fer patxoca: fer tropa, tenir bona planta, ésser ben plantat…


Bernat

(Dedicat a en Bernat Vidal.)

És molt probable que tothom conegui algú que es digui Bernat, però avui explicarem altres significats d’aquest mot:

  • Per exemple, el que pren en la frase «…sentí grinyolar els forrellats del portal, el cop sec del bernat, les passes del pare…» (M. Dolors Orriols, El riu i els inconscients): barra de ferro travessera que es posa damunt d’altres elements per sostenir-los o reforçar-los (cast.: barrote).
  • En l’àmbit de la indústria química, plàstic que imita l’ambre. La denominació bernat prové de la marca comercial Bernat (cast.: bernat).
  • Cistercenc de l’orde del Cister reformada per sant Benet (cast.: bernardo).

I també existeixen el bernat pescaire, ocell d’uns 90 cm d’alçària de plomatge cendrós freqüent als nostres rius (cast.: garza real), el bernat ermità, crustaci decàpode que s’allotja dins la closca buida d’un caragol (cangrejo ermitaño), i el famós bernat pudent, insecte verdós d’uns 5 cm de llarg d’olor forta i irritant (chinche verde).


De gorra

Una gorra és una peça de roba generalment de tela i amb visera que serveix per protegir el cap de les radiacions solars i del fred; en castellà, gorra. I també és una peça de tela o de punt per cobrir i abrigar el cap; en castellà, gorro. És a dir, que si busqueu gorro al diccionari de l’IEC, no l’hi trobareu.

Sí que hi trobareu, en canvi, la locució de gorra: pagant altri. Sembla que l’origen d’aquesta expressió prové d’antic, quan els conductors dels carruatges duien una gorra que els identificava. Quan el carruatge s’aturava perquè els viatgers poguessin menjar en un hostal, tothom havia de pagar excepte els que “anaven de gorra”, o sigui els conductors dels cavalls. És per això, doncs, que encara avui “anar de gorra” significa no pagar. Els hostalers, en fer el compte, deien: “Tants senyors i tants que van de gorra”. (Font: Edicions Cavall Fort)

Amb aquest sentit, del mot gorra deriven gorrer (o gorrera) i gorrista (en cast., gorrón).

Sinònims: gorrejar; anar, menjar, beure… de franc, de baldraga, d’arròs (Ahir vam anar al teatre d’arròs).


Per quins set sous…?

Segur que moltes vegades us trobeu en situacions en què heu de demanar, de manera emfàtica, per quina causa o raó passa una cosa rara, irregular o injustificada; i és probable que en aquests casos feu preguntes com aquestes:

  • Per quins set sous no hi vols anar?
  • No entenc per quins set sous us he de creure.

Aquesta locució té un origen històric; segons el Diccionari Alcover i Moll, prové d’una expressió que es feia servir en l’època medieval que condemnava a pagar cinc sous* aquella persona que donava un consell sense que li haguessin demanat o que ficava el nas allà on no tocava.

Però, si la multa era de cinc sous, per què es diu “set sous”? Probablement perquè, malgrat que la locució inicial amb “cinc sous” encara es fa servir, amb els anys ha evolucionat per comoditat fonètica.

*Sou: moneda encunyada a diferents èpoques, de diversos valors i metalls.


Tocar el voraviu

El voraviu és la vora resistent d’una roba, teixida o cosida de manera que no es pugui desfilar. És una part important d’una peça que, un cop acabada, no s’ha de tocar i és un dels elements que en permeten valorar la qualitat.

De món del tèxtil sorgeix la frase feta tocar el voraviu a algú, que vol dir ferir-lo en allò en què és més sensible, molestar-lo fent al·lusió a quelcom que l’enutja, ferir-li l’amor propi.

Exemples:

  • Els van atacar allà on els toca més el voraviu: els diners.
  • No m’empipis més i vés a tocar el voraviu a la teva germana!

Sinònims: tocar el viu, els nassos, els collons, la moral; buscar les pessigolles o les puces; fer la guitza, posar el dit a la llaga, trepitjar l’ull de poll…


Perdre l’oremus

(Dedicat a l’Anna Casals.)

Els oremus són els senyals que hi ha als missals per indicar on s’ha de començar la missa i el res. Oremus també és la veu que deia el capellà —quan la missa es feia en llatí— per convidar a l’oració, i significa ‘preguem’.

La frase feta perdre l’oremus, presumiblement, té el seu origen en la situació en què algun capellà no trobava el text d’una part de la missa per haver canviat del seu lloc el punt o senyal del missal; llavors, perdia el fil normal de la lectura i es creava una situació de confusió.

Actualment, fora ja de l’àmbit religiós, perdre l’oremus significa desorientar-se, estar confús, oblidar-se d’allò que calia dir o fer.

Sinònims: perdre la xaveta, perdre el seny, perdre el cap.


Estantís

(Dedicat a l’Anna Piella.)

A alguns us sonarà aquest fragment de la cançó Amants perfectes d’Antònia Font:

«Un estel brillant dins un blau marí / és molt a prop comparat amb s’infinit.
Necesser de plàstic, galletó estantís, / penses que hi ha un màxim de posar-se trist?»

A d’altres de certa edat, aquest altre de la cançó Tango de La Trinca:

«Amor meu, vine aquí, / ballem l’últim tango a Manresa, /
i abans de que quedis estesa, / garrella meva, has de fruir
si el trobes estantís, / aquest últim tango a Manresa,
jo et cantaré la Marsellesa / i et semblarà que ets a París.»

S’anomena estantissa una cosa que…

  • S’ha fet malbé, no és fresca: La carn té un gust estrany, és estantissa / És una notícia estantissa, no és cap novetat.
  • Comença a corrompre’s per estancament: Amb aquesta brutícia i tan poca aigua, el riu cada cop és més estantís.
  • Fa temps que no es renova: Els polítics haurien de trencar amb el model estantís heretat dels seus antecessors.

Sinònims: alterat, passat, ranci, podrit, pestífer…

I acabem amb l’expressió «ulls de peix estantís (o de peix bullit)»: ulls poc expressius.


Moquem-nos

En català, el verb sonar té diversos significats:

  • Produir un so: «Ja sonen les campanes».
  • Tocar un instrument musical: «No facis sonar el piano més tard de les deu».
  • Ésser citat o esmentat: «El seu nom no sona en aquell article».
  • Ésser vagament conegut: «Aquell noi em sona».
  • Fer sonar una lletra vol dir pronunciar-la: «Va a un logopeda per fer sonar bé la erra».

Aquest verb es tradueix al castellà amb el mateix mot: sonar (sonar las campanas, un apellido…). Però, en aquesta llengua, aquesta paraula té més accepcions, una de les quals utilitzant el verb pronominal (sonarse): netejar el nas de mocs expel·lint amb força l’aire pel nas o prement el nas amb els dits, amb un mocador, etc.

I, com traduïm sonarse? En català no ens sonem el nas? No! En català, ens moquem: «Porta el mocador, que et mocaré», «No et moquis amb la tovallola»…

Acabem amb una expressió ben coneguda, «No mocar-se amb mitja màniga»: ésser esplèndid, desprès; no ésser mesquí; voler-ho tot en gran.


Guilles i guineus

(Dedicat a en Robert Levy.)

Tots coneixem aquest mamífer protagonista de moltes faules. Els mots equivalents guilla i guineu procedeixen de noms germànics de dona: Wisila (Guisla en català, dona del comte Guifré II de Cerdanya) i Winidhild (Guinidilda, dona de Guifré el Pilós), respectivament. No sabem com eren aquestes comtesses, però ens les podem imaginar astutes i llestes, malgrat que una persona guillada és curta d’enteniment o ximple. Sinònims: rabosa, guinarda.

L’abundància d’aquest mamífer a les nostres terres deu ser la causa que molts topònims continguin aquests mots o derivats: les Guilleries, la Guineueta…  Ambdós mots donen nom també a altres espècies animals —guineu voladora (ratpenat gegant), serp guineu i diversos peixos— i vegetals (cirerer de guineu, moixera de guilla…).

I, encara més: alguns professionals (paletes, llauners…) anomenen guilla l’acumulació de fulles, arrels, terra… que tapa una claveguera a causa de la pluja. Pren aquest nom perquè té una forma allargada que recorda la cua d’aquest animal.

Seguim amb una dita popular: «La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes»; és a dir, que molt sovint menyspreem les coses que no podem aconseguir.

I ara em toca guillar (fugir). Avui, no podia acabar de cap altra manera…


Eixarcolar

(Dedicat a en Ramon Comella.)

Ben sabut és que moltes paraules cauen en l’oblit perquè desapareixen les feines que representen, per exemple, moltes de les que estan associades al camp. En d’altres casos, però, cada vegada costa més sentir-les en una conversa malgrat que les tasques encara es mantenen.

És el cas del mot eixarcolar, arrencar les males herbes dels sembrats o d’un jardí; mot que ens transmet la idea que no n’hi ha prou amb sembrar, sinó que també cal cuidar el que s’ha sembrat.

En alguns indrets, eixarcolar també es feia servir per designar la feina de ‘calçar’: arrambar terra al tronc d’un arbre o a certes plantes, tal com es fa, per exemple, amb els calçots.

Sinònims de eixarcolar: birbar, eixartellar, eixermar, herbejar, herbassejar, escardar, escanyotar o fins i tot magencar (en aquest darrer cas, netejar els sembrats pel mes de maig).

Acabem amb tres dites populars:

«No vulguis estalviar la feina d’eixarcolar.»
«Eixarcola bé els sembrats i els veuràs multiplicats.»
«Per Sant Andreu, retira l’arreu de sembrar i posa’t a eixarcolar.»


Folgar i derivats

(Dedicat a l’Eulàlia Casanovas.)

A vegades, una peça de vestir, un calçat… ens va balder o folgat. El mot folgat (i no holgat) deriva de folgar, que, a més de significar ‘anar ample’, també vol dir:

  • Fer festa, reposar de treballar, estar desenfeinat. «Els nois folguen la tarda del dijous.»
  • Passar el temps divertint-se.
  • Fer l’acte sexual.

Folgat també vol dir ‘còmode, benestant’: «En Jan gaudeix d’una posició folgada, viu folgadament.» Sinònims: benanant, acomodat, ric.

De la mateixa manera, no hem de dir holgura sinó folgança, folga o amplitud: «Ajusta el collar al gos, però deixa-hi una folgança de dos dits amb el coll de l’animal».


Extrema(da)ment

Què tenen en comú paraules com demacrat, lil·liputenc, escuracassoles o mamarratxada? Doncs, que totes expressen el concepte ‘d’una manera extrema, en alt grau’:

  • demacrat: extremament amagrit
  • lil·liputenc: extremament petit
  • escuracassoles: persona extremament goluda
  • mamarratxada: acció extremament poca-solta, grotesca

Fixeu-vos que amb el significat de ‘molt’ hem de dir extremament (amagrit, petit…) i no extremadament. Extremadament vol dir d’una manera extremada, portant les coses a l’últim extrem.

Així, hem de dir que en Pol vesteix extremadament (per exemple, amb colors cridaners), però que les cremades són extremament doloroses, o que una substància és extremament inflamable.


Pacotilla

Quan parlem en català, atesa la pressió constant que pateix d’altres llengües, a vegades tenim una certa aversió a fer servir alguns mots perquè s’assemblen amb d’altres que coneixem com a forasters, especialment si són castellans. És el cas de paraules com tresillo (conjunt de sofà i dues butaques; joc de cartes en què participen tres jugadors), terminar (acabar) o hecatombe (gran mortaldat), que trobareu als diccionaris normatius.

Un altre exemple és la paraula pacotilla i algunes locucions que la contenen:

  • Pacotilla, gèneres que els tripulants d’una nau poden embarcar pel seu compte i gratuïtament.
  •  Fer la seva pacotilla, fer el seu negoci particular, especialment traient profit d’un càrrec.

O una de les més conegudes, de pacotilla: de qualitat inferior, de poc valor. «En aquella botiga només venen productes de pacotilla». Sinònims: de pega i mastega, de nyigui-nyogui, de fira, d’estar per casa.


El pebre no és una espècie…

Tothom coneix el pebre (i no la pebra), condiment de gust picant obtingut del fruit del pebrer. Tal com passa amb el safrà, la canyella, la mostassa…, es fa servir per donar més gust al menjar.

Aquestes substàncies vegetals picants o aromàtiques es coneixen amb el nom d’espècies, i poden provenir de diverses parts de la planta:

  • de les fulles o les branques, com el llorer, l’anet (en castellà, eneldo) o l’alfàbrega (albahaca)
  • dels fruits o llavors, com el pebre o el fonoll
  • de les flors, com el safrà (són els pistils de la flor del safrà)
  • de l’escorça, com la canyella (escorça del canyeller)
  • de les arrels o bulbs, com l’all o el gingebre

Però, llavors, per què diem que el pebre no és una espècie? Doncs, perquè és una espècia, acabat amb a! Una espècie, amb e final, és un grup d’individus que tenen atributs comuns i són designats pel mateix nom. Així, existeixen espècies animals, vegetals, fúngiques, bacterianes…


Moixeta

(Dedicat a en Lluís Badosa.)

Teniu cap moixeta a casa? Heu observat mai una moixeta o una moixeta voltonera amb prismàtics? Heu visitat la Moixeta? Heu fet mai moixetes a algú? Segons de quin àmbit geogràfic sigueu, pot ser que hagueu respost afirmativament a una o diverses d’aquestes preguntes. Però, què és una moixeta?

Si busqueu aquest mot en diversos diccionaris, hi trobareu alguns d’aquests significats:

  • moixeta: gata, gateta.
  • moixeta: esparver (rapinyaire d’uns 28 cm de llargada).
  • moixeta voltonera: aufrany (rapinyaire més gran, d’uns 66 cm de llargada).
  • la Moixeta: nucli de població del municipi del Montmell, al Baix Penedès.

Però en cap no hi trobareu fer moixetes, expressió que era molt habitual en diverses contrades d’Osona sinònima de fer moixaines, carícies, manyagues, carantoines… I, per fer riure els més menuts de casa, se’ls solia cantar «moixeta, moixeta, moixeta… pica la maneta», tot acompanyant la cantarella amb unes carícies a la mà que sempre acabaven amb un cop als dits que l’infant procurava evitar…


Escarràs

El mot escarràs té diversos significats. Vegem-ne uns quants:

  • Estellicó, estella petita.
  • Gotim, porció d’un raïm.
  • Penjoll de fruits (d’avellanes, cireres, olives…).
  • Persona que fa molta feina, i la més feixuga, d’una casa, un ofici… Fer d’escarràs, fer servir d’escarràs algú.

Així, ésser un escarràs de feina vol dir ser molt treballador. Sinònims: ésser un esdernec de feina, un ase de feina; fer-se un panxó de treballar. Castellà: ser un burro de carga, trabajar como un burro.

D’escarràs deriva el verb escarrassar-se, molt habitual en frases com aquestes:

  • No t’hi escarrassis tant, que tampoc no t’ho agrairan!
  • Ja em puc escarrassar cridant: ningú no em fa cas.

Can seixanta

[Basat en un article de Roger Costa a la revista Sàpiens.]

Can seixanta és un lloc on tothom fa el que vol, on hi ha un gran desordre, un gran desgavell: «Allò era can seixanta». Hi ha diverses teories que expliquen la possible procedència d’aquesta expressió, però totes coincideixen que prové del malnom d’una fàbrica de teixits de Barcelona, més famosa pel desordre que hi regnava que no pas pels productes que elaborava.

El folklorista Joan Amades en proposa tres:

  • La fàbrica s’assentava damunt d’un antic hort de cebes, l’amo del qual en una ocasió va preferir que se li podrissin abans que vendre-les per menys de ‘seixanta’.
  • El sobrenom vindria de la suma dels números que ocupava aquesta fàbrica al carrer de la Riereta: el 18, el 20 i el 22.
  • El tal Seixanta tenia molts fills, seixanta segons acostumava a dir de manera exagerada, i d’aquí provindria el nom.

El periodista Josep M. Huertas combrega amb la teoria del 18+20+22 i diu que el propietari dedicava més temps a organitzar festes que a la fàbrica, i que per això la tenia molt descuidada; tant, que va originar l’encunyació de l’expressió semblar can seixanta.

Sinònims: can garlanda, can xauxa, can pixa i rellisca, can penja-i-despenja, el país de l’olla…


… en negre

Diverses expressions acaben amb el fragment «en negre». Per exemple:

  • Vinificació en negre. La vinificació en negre o brisada és l’elaboració de vins negres. A diferència de la vinificació en blanc, es duu a terme a partir del most obtingut del raïm negre fermentat sencer, és a dir, amb les seves llavors i la seva pell, la qual condiciona el color del vi.
  • Fosa en negre. En l’àmbit del cinema, manera d’acabar un pla fent desaparèixer progressivament la imatge fins al negre complet.
  • Catalunya (o qualsevol indret) en negre. Fa referència a la descripció d’un lloc centrada en les històries de crims, violència i delinqüència que hi han tingut lloc.
  • I, probablement, la més famosa: treballar en negre, és a dir, sense pagar impostos. Sembla que aquesta expressió ve del francès travailler au noir. A l’edat mitjana estava prohibit treballar sense llum natural, però alguns patrons feien treballar els obrers a la nit, amb espelmes, per veure-s’hi. Així, treballar en negre volia dir en la negror de la nit, i ara, com abans, significa treballar de manera clandestina o fora de la llei (L’Estenedor, Servei Local de Català de Mollet del Vallès).

Catxumbo

Segur que més d’una vegada heu sentit a dir que una cosa és de color de catxumbo. Però, sabeu per què es diu? A quin color fa referència?

El catxumbo és la closca llenyosa i dura d’alguns fruits; matèria llenyosa i negrosa, procedent de certs arbres americans, de la qual feien grans de rosari, sivelles, bastons (un puny de bastó de catxumbo)… i també pipes de fumar.

A Costa Rica aquest material és molt comú i se l’anomena cachimbo —d’on deriva la paraula cachumbo per deformació fonètica—, motiu pel qual a les pipes, inicialment fetes amb aquesta fusta, també se les anomena cachimbas.

Encara que el catxumbo és molt fosc, quan —en sentit un xic còmic i irònic— diem que una cosa és de color de catxumbo volem dir que té un color indefinit, grisenc o simplement brut i que, a més, no ens agrada gaire. (Extret de Per què diem… L’origen de 100 dites populars, A. Vidal)

Sinònims: color de sal i vinagre, color de gos com fuig.


Aigua va, aigua ve

Tots sabem que l’aigua és un bé escàs imprescindible per a la vida; el que potser desconeixem és que n’hi ha de molts tipus. Vegem-ne uns quants:

  • Aigua viva o aigua morta, segons si corre o està estancada.
  • Aigua amunt o aigua avall, segons si es troba a la part de dalt o de baix d’una presa.
  • Aigua territorial o aigua internacional, segons si està sotmesa o no a la sobirania d’un estat.
  • Aigua dura o aigua tova, segons si és rica o pobra en calci, magnesi o altres metalls. L’aigua dura cou malament els aliments i dissol difícilment el sabó.

Algunes aigües ens perfumen, com l’aigua d’olor o colònia, i d’altres ens tonifiquen, com l’aigua de roses (infusió que conté essència de roses). També n’hi ha que ens curen, com l’aigua oxigenada, l’aigua d’arròs (remei casolà per a les diarrees), l’aigua de cop (conté àrnica i s’emprava en les contusions) o l’aigua de borratja (amb propietats sudoríferes i diürètiques).

I altres ens les bevem, com l’aigua tònica, l’aiguamel (primera beguda alcohòlica que es coneix) o l’aigua de litines(conté òxid de liti). La forma litines és l’adaptació de Lithinés, nom comercial del producte de farmàcia anomenat Lithinés del Dr. Gustin. Quins records!


Llevar (castellà) no sempre és portar

Moltes vegades, el verb castellà llevar es pot traduir al català amb el mot portar; per exemple:

  • Llevar los números, la casa: portar els comptes, la casa.
  • Llevarla al colegio: portar-la a l’escola.
  • No llevo dinero: no porto diners.
  • Lleva bien los años: porta bé els anys.
  • Llevar a cabo:portar a cap (o a terme).

Però, en d’altres casos, cal fer servir altres verbs. Vegem-ne uns exemples:

  • Llevar adelante un negocio:tirar endavant un negoci.
  • Hacerlo le llevó una hora: fer allò li ocupà una hora.
  • Lleva una vida tranquila: una vida tranquil·la.

O aquests altres, que massa sovint es diuen malament:

  • Llevo aquí desde la una: soc aquí des de la una (i no: porto aquí des de la una).
  • Llevo muchos años viniendo: fa molts anys que vinc (i no: porto molts anys venint).

Desavesar

(Dedicat a l’Anna Piella)

A l’article ‘Llibres sonors’ (Ara, 2019), J. Llovet hi escriu: «(…) les noves tecnologies ens han desavesat a rebre qualsevol informació d’una manera lenta…». I quanta raó que té!

Com que prové del verb avesar, que vol dir acostumar, desavesar significa perdre (un mateix) l’hàbit, el costum o fer-lo perdre a algú:

  • M’he desavesat de menjar fruita a la nit perquè no se’m posava bé.
  • Finalment ha desavesat el nen de fer la pipa.

Variant: desvesar. Sinònims: desacostumar, deshabituar, fer perdre l’avés.
Per tant, ara ja sabeu que us podeu avesar a llegir, a menjar sa o a fer esport saludable, i desavesar de fumar, d’anar a dormir tard o, fins i tot, de les manies!


Fer el passerell

(Dedicat a en Nan Orriols.)

Un passerell és un ocellet molt apreciat pel seu cant. En sentit figurat, també és un ‘aprenent’. Per això, l’expressió fer el passerell denota ingenuïtat, comportar-se com un inexpert deixant-se enganyar: «Si no fa el passerell i juga com sap, segur que guanya el partit». Sinònims: fer el préssec, el paperina; ésser un babau, un llonze, un colomí. En castellà: hacer el primo.

També es pot dir que algú és un passerell, perquè encara li queda molt per aprendre en un àmbit concret. No obstant això, el mot passerell també s’aplica a una persona viva, astuta o molt alegre.

Altres expressions que contenen aquest mot:

  • Haver-hi passerells: haver-hi lladres.
  • Cantar com un passerell: cantar molt i bé.
  • Estar alegre com un passerell: estar molt alegre, ser trempat, eixerit.
  • Tenir passerells al cap: tenir moltes il·lusions, poca reflexió.
  • Omplir a algú el cap de passerells: fer-li concebre moltes il·lusions.

Tenir més gana que la vora d’un riu

(Dedicat a en Quim Balada.)

D’algú que menja molt, amb avidesa, sense mida, es diu que té més gana (o que menja més) que la vora d’un riu, per similitud amb un riu quan augmenta de cabal, en què l’aigua es ‘menja’ les vores, s’ho emporta tot, especialment a les corbes o revolts: «La Mia menja més que la vora d’un riu; surt més a compte fer-li un vestit que convidar-la a dinar!».

Sinònims: tenir més gana (o menjar més) que un avenc, que una tractorada; menjar com un llop, com un bou; menjar més que un mal lleig; tenir les dents esmolades; afartar-se com un lladre…

I, sobretot si la persona no ho aparenta físicament, menjar més que una llima nova. Una llima és una eina formada per una barra d’acer emmanegada, amb solcs o dents de vores tallants, que es fa servir per desbastar —treure les parts més bastes— o polir fusta.


Estalvis

Estalviar significa no consumir, no despendre o no emprar alguna cosa. En deriva el mot estalvis, que són els diners que estalviem, si podem. Però uns estalvis també poden ser un estri de metall, de fusta, de terrissa, de trenat de palla… sobre el qual es posen les cassoles, les safates, etc. que es treuen a taula, per evitar que embrutin o cremin les tovalles. En castellà, salvamanteles.

Continuant amb els estalvis, un estalvi de pantalla és una utilitat d’un ordinador que, un cop transcorregut un temps preestablert d’inactivitat de la màquina, enfosqueix la pantalla o hi projecta imatges animades per evitar que l’exposició d’una mateixa imatge durant llarga estona provoqui danys en el monitor. En castellà: salvapantallas.

I l’adjectiu estalvi (estàlvia) vol dir que ha escapat d’un perill, que no ha estat perjudicat: «Afortunadament, totes les persones que han patit el terratrèmol estan sanes i estàlvies».


Arracades

Una arracada és un ornament que es porta a l’orella. Sembla que aquest mot prové de l’àrab hispà, concretament de arraqqáda (la dorment), ja que moltes d’aquestes joies eren molt voluminoses i filigranades —adornades amb filigranes: obres fetes de fils d’or, d’argent… entrellaçats i units per soldadures imperceptibles— i descansaven a les espatlles (I. Ferrando, 1995).

Però, entre altres significats, arracada també vol dir:

  • Persona pesada, enfadosa, que hom no es pot treure de sobre. Persona poc recomanable.
  • Penjoll de dues o més cireres.
  • Flor de l’avellaner.
  • Apèndix de pell que tenen a la part anterior del coll, formant parell amb un altre, les cabres, certes races de porc, etc.
  • Placa de plàstic o metall posada a l’orella del bestiar per a identificar-lo. Sinònim: cròtal.

Mots que mesuren

(Dedicat a en Gabriel Salvans.)

Fa uns dies, en Gabriel i uns amics van sentir almosta (variant: mosta) en una conversa amb gent del Berguedà i de seguida vaig recordar que el meu pare, d’Osona, també feia servir el mot del qual deriva: embosta.

Una embosta és el que cap en la conca de les dues mans juntes. Es fa servir per mesurar productes escampadissos com grans, llegums, fruites… (Per berenar, agafa una embosta de cireres) i també en sentit figurat: una embosta (o almosta) de generositat, de somnis o, fins i tot, «una embosta de mar entre turons» (J. Carner).

Altres exemples de mots que també signifiquen una mesura de capacitat:

  • Grapat, porció d’alguna cosa que cap dins el puny o la mà closa (Tirar la llavor a grapats). Sinònims: grapada, sarpat.
  • Manat, feix de tiges, de bastons… que es pot agafar i dur amb la mà (Un manat de pastanagues). Sinònims: manoll, maç.
  • Maniple, quantitat d’una substància que cap a la mà (Un maniple de fulles seques equival a 30 o 40 grams).
  • Badia, manoll de blat, de civada… (La garba es compon de moltes badies).

Sadollar

(Dedicat a en Florenci Crivillé.)

El verb sadollar vol dir satisfer plenament un desig, ja sigui de menjar o de beure o de tipus espiritual: Hi haurà prou menjar per a sadollar tota la quitxalla?

Sinònims: assadollar, saciar, assaciar, atipar, satisfer, afartar…

Potser aquest mot (i els seus derivats) no és dels que es fan servir més, però sí que té tradició d’ús, sobretot en la variant central. Vegem-ne uns quants exemples:

  • «…pel neguit de la carn insadollable…» (Mirador. Setmanari de literatura, art i política, 1935)
  • «Et vares sadollar d’un dolç verí cercant la mort d’amor que mai no arriba…», fragment del poema Et vares sadollarde Quima Jaume (1967), musicat i cantat per Juanjo Bosk (2009)
  • «Abeurador construït l’octubre de 1898 pel senyor Pere Tresserras (…) per poder sadollar els animals de tir durant el trajecte d’Olot a Sant Joan de les Abadesses» (2022)
  • «Gerra per a sadollar la set» (extret del catàleg d’una famosa multinacional que ven mobles i altres objectes domèstics a preus reduïts, 2022)

Ja veieu que podeu fer servir aquests mots en àmbits molt diversos!


Fet i deixat estar

Aquesta expressió es fa servir per referir-se a una cosa feta de qualsevol manera, sense mirar-s’hi gaire i deixada a mig acabar; que mostra signes de deixadesa o abandó. ‘Ja han acabat les obres? Mira com ha quedat l’habitació: sembla feta i deixada estar!’

Però ser fet i deixat estar (o semblar fet i deixat estar, o parit i deixat estar) també s’aplica a les persones; en concret, a qui és maldestre, desmanegat i, a voltes, maleducat. ‘Amb aquest aspecte tan desarreglat i abandonat sembla fet i deixat estar.’

I, en alguns llocs de la Garrotxa, es diu de qui viu despreocupadament i sense prejudicis, i també de qui vesteix de manera extravagant.

Expressions sinònimes:

  • Li falta una patata pel quilo.
  • Fet amb el cul, amb els peus, com Déu vol.
  • Alguna cosa, no tenir nas a la cara, no haver-hi per on agafar-la.

Tenir (o no tenir) virtut

(Dedicat a l’Imma Molist i a la Mercè Pla.)

Entre altres significats, virtut vol dir:

  • Potència, eficàcia d’alguna cosa, capacitat per a produir un efecte determinat. ‘La llimona té moltes virtuts medicinals’.
  • Calor vital, força per a escalfar. ‘El sol avui no té virtut’ (es diu quan el sol és dèbil).
  • Propietat, qualitat (encara que sigui defecte). ‘En Jan té dues virtuts: ser molt voluntariós i ser massa xerraire’.

No tenir virtut s’aplica a una persona delicada de salut, i també a algú que no té força, vigor. En aquest darrer cas, és sinònim de no tenir empenta, buf, tremp (fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència) o trempera (força i entusiasme).

Altres expressions amb aquest mot:

  • Be està qui té salut, millor qui té virtut.
  • Contra el vici de demanar, la virtut de no donar.
  • Fer de la necessitat virtut (fer voluntàriament el que s’ha de fer obligatòriament).

Ganyes, ganyots i ganyotes

(Dedicat a l’Anna Piella.)

Si busqueu ganyot al diccionari, veureu que té diversos significats:

  • Peça d’una premsa.
  • Gargamella, faringe; conducte de la respiració.
  • Ganyota; gest grotesc de la cara. ‘S’ha fet mal i ha fet una ganyota de dolor’. En castellà, mueca.

Ganyot deriva de ganya, principalment:
· Obertura dels òrgans de la respiració dels peixos als dos costats de la faringe. ‘Agafa el peix per les ganyes’.
· Costat del cap d’un ocell on comença el coll.

Expressions derivades d’aquests mots, la majoria d’àmbit local:

  • Fer ganyes: fer ganyotes.
  • Tenir mala ganya: una persona o una cosa, fer mala cara.
  • Fer ganyots: estrafer la veu, de nit, a la porta de les cases on hi ha noies casadores, per dir-los penjaments o qualsevol cosa sense ser coneguts.
  • Llepar-se els ganyots: a Osona, especialment a pagès, era la manera habitual d’expressar que un plat era molt bo. Ho podem llegir a Pa negre, del rodenc Emili Teixidor: «Ja he matat un conill i després faré un arròs amb pèsols que t’hi lleparàs els ganyots…». Sinònims: llepar-se els dits, llepar-se els bigotis.

Composar o compondre?

Malgrat que ambdós verbs existeixen, moltes vegades sentim o llegim frases redactades amb el mot composar en comptes de compondre. Aquests són els seus significats:

Composar

  • Imposar certa quantitat a pagar, generalment injusta o arbitrària.
  • Actuar envers algú imposant-li la nostra voluntat.
  • Jutjar, sentenciar com a àrbitre.

Exemple: «Li ha composat una multa per despit».

Es un verb molt poc usat.

Compondre

  • Crear un preparat, una obra artística… combinant elements diversos: «Abans, componia preparats farmacèutics» (i no composava).

. Formar o constituir un tot: «El jurat està compost per deu membres» (i no composat).

  • Algú, arranjar-se amb gran habilitat l’aspecte físic: «Tot el dia es compon» (i no es composa).

Per tant, si composeu cançons en comptes de compondre-les, ningú no les podrà cantar!


Mots relacionats amb l’esport (II)

Avui, uns quants mots més relacionats amb diferents disciplines esportives:

  • Gardela. Mot col·loquial no normatiu que, en futbol, és sinònim de xut molt fort. Sinònim: cacau.
  • Ganyips. Ve del caló* halipí, que significa gana, àpat. És una menjada lleugera (fruita seca, galetes…) que la gent s’enduu quan surt d’excursió: «Ens aturarem a fer un ganyip en aquell coll». [Caló: conjunt de parlars gitanos de la península Ibèrica.]
  • Portadorsals. Banda de goma que se subjecta a la cintura per fixar-hi el dorsal, utilitzada en diverses modalitats de curses.
  • Sabatilla voladora. Sabatilla molt lleugera, amb poca protecció per al peu i poc amortiment, pensada per afavorir la velocitat en cursa.

Entreguardar

(Dedicat a en Toni Orriols.)

En l’àmbit de la construcció, entreguardar vol dir mirar d’un sol ull allò que hom vol saber si és pla, si és a nivell, etc., segons la línia o el pla que passa per dos punts. Els fusters, observar amb l’entreguard o a cop d’ull si una peça de fusta té guerxesa (de guerxo: tort, balcat).

L’entreguard pot ser un joc de dos llistons —col·locats perpendicularment als extrems de la peça que s’examina—, un cartabó, un santanell, un salta-regle…

Així, amb la frase «I asseguts de cara a Sant Pol, que s’entreguarda per entre les branques dels alzinots amb l’estranya aparença d’un castell medieval…» (Jardins de Sant Pol, Pere Corominas) s’interpreta que la silueta del poble s’alinea amb les branques de les alzines per on es contempla.


Bordissenc

(Dedicat a en Jordi Remolins.)

En un dels seus microrelats a La Resistència (‘Història d’amor i odi dominical‘), en Jordi Remolins escriu «Els diumenges s’havien convertit en una veritable obsessió per al malcarat i bordissenc oficinista bancari…».

L’adjectiu bordissenc se sol aplicar, sobretot, a plantes bordes o que no fan el fruit gaire bo («Aquests ametllers són bordissencs, no donen fruit») i a animals que no són de raça pura («Malgrat que sembla un llebrer*, aquest gos és bordissenc»).

En l’àmbit de la geologia, una pedra bordissenca (també anomenada borda o maleïda) és una pedra molt dura i, en general, de mal tallar. I, en sentit figurat, també s’aplica a una persona que qualifiquem d’impertinent, que es creu superior a les altres.

Sinònims: bordenc, bordís.

*Llebrer: en castellà, galgo.


No feu el pi!

(Dedicat a en Nan Orriols.)

Tal com diu Ramon Solsona (A paraules em convides. Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge, 2005), encara que ‘fer el pi’ pot semblar una forma genuïna, és un castellanisme del tot innecessari. L’expressió pròpia del català per anomenar l’exercici gimnàstic que consisteix a posar el cos verticalment amb els peus cap amunt recolzant les mans a terra s’anomena fer la figuereta.

En el món casteller, ‘fer la figuereta’ vol dir, a l’hora de baixar, col·locar-se cap per avall un casteller, normalment la canalla, mantenint l’equilibri.

Sinònims: fer la vertical, capgirar-se, fer l’arbre de la cama, fer l’ullastre (un ullastre és una olivera silvestre) i fins i tot la bonica expressió ‘fer l’arbreforc’ (quan les cames es mantenen obertes).


Perdre, o no perdre, pistonada

El català va perdre pistonada quan es va deixar de renegar amb ganes.» Aquesta magnífica frase de @MiquelAguirre1 em serveix per parlar de les expressions perdre pistonada (o pistonades) i no perdre pistonada (o pistonades).

Malgrat que no consta al DIEC, pistonada és d’ús força corrent en diverses contrades. Deriva de pistó: disc que s’ajusta a l’interior d’un cilindre, dins el qual pot moure’s alternativament cap a un i altre extrem. A més, pot fer-ho molt ràpidament i de manera repetitiva.

Per similitud amb aquesta acció mecànica continuada, l’expressió no perdre pistonada vol dir aprofitar qualsevol avinentesa en la consecució d’alguna cosa: «En Nil no perd pistonada; aprofita qualsevol ocasió per esdevenir cap de l’oficina». Sinònim: ésser una aranya.

I perdre pistonada significa:

  • Perdre força o energia, afluixar, desinflar-se: «L’últim any la recuperació econòmica ha perdut pistonada». Sin.: perdre bufera, anar fluix de bieles.
  • Tornar-se despistat, perdre la memòria: «No recordo com es diu; ja dec perdre pistonada». Sin.: ja ho diré demà, ja ho diré cantant.

Llençar la tovallola

Avui, una altra expressió que prové de l’àmbit esportiu, concretament del pugilístic (pràctica de combatre a cops de puny): llençar la tovallola.

En un combat de boxa, significa abandonar, renunciar a la victòria. Quan l’entrenador observa que el seu boxejador està rebent massa i no es troba en condicions de continuar, llença una tovallola a l’aire procurant que caigui dintre del ring o quadrilàter. Aquest acte indica la rendició del seu combatent, per evitar que rebi lesions majors que puguin comportar-li danys irremeiables, i finalitza el combat.

A partir d’aquí, l’expressió s’ha fet servir per expressar, en general, que algú desisteix de fer una cosa, que deixa córrer un projecte…: «La malaltia l’ha afectada molt, per això ha llençat la tovallola i no ha aconseguit llicenciar-se».

Sinònims: plegar veles, estripar les cartes, deixar estar (alguna cosa), tirar el barret al foc…


Farmaciola

Ja fa temps que la majoria hem après a dir farmaciola en comptes de botiquín. Però, quan ens referim als productes que conté, encara fem servir diversos mots en castellà malgrat que ja tenen traducció al català. Per això…

  • No digueu ibuprofeno ni ibuprofè, sinó ibuprofèn, nom d’un dels antiinflamatoris més consumits.
  • La tela molt clara de fil o cotó amb els fils col·locats de manera força separada s’anomena gasa (amb s sonora), no gassa (amb s sorda).
  • Si teniu una petita ferida, la podeu protegir amb una tireta, esparadrap proveït d’un petit apòsit; no en digueu tirita.
  • Una bena és una tira de fil que serveix per embolicar un membre i per subjectar apòsits aplicats a una nafra o una contusió. En canvi, una vena (amb v) és un vas sanguini, un filó, el nervi d’una fulla, un sinònim de inspiració (vena poètica)…
  • Si us heu de subjectar o protegir el canell, demaneu una canellera (no muñequera), i una turmellera (en comptes d’una tobillera) si us fa mal el turmell.
  • I, en el pitjor dels casos, si us han operat, és probable que a l’hospital us injectin sèrum (no suero).

Ploure a bots i barrals

En molts indrets, el març va ser un mes especialment plujós. En alguns llocs hi va roinejar, però en d’altres hi va ploure a bots i barrals.

Els bots, fets de cuir de cabra, i els barrals, que poden ser de vidre, terrissa, fusta…, són dues menes de recipients per contenir vi, oli o altres líquids. Així, ploure a bots i barrals vol dir que l’aigua cau de manera impetuosa i violenta, com si l’aboquessin des del cel amb aquests atuells; fer un gran xàfec.

Variant: ploure a semalades; una semalada és el contingut d’una portadora, estri generalment de fusta i amb dues anses laterals usat per transportar la verema.

Altres sinònims: ploure a cànters (càntirs), ploure a poalades (els poals són galledes), caure aigua per l’amor de Déu…


Orb

A l’obra Cavalcades, de Maria Dolors Orriols, hi he llegit aquesta frase: «I heus ací que ara tornava a ésser orb, com abans de no tenir ulls…». Feia molt temps que no llegia aquest mot, que en aquest fragment vol dir cec, privat de la vista, i del qual deriva orbetat (ceguesa).

Però aquesta paraula també té altres significats ben diferents:

  • Exorbitant, abundant. «Enguany hi ha hagut una collita orba de pomes.»
  • Càries (malaltia dels cereals deguda a un fong). Sinònims: blat orb, carbó del blat.
  • Nom popular amb què es coneixen les distorsions o taques que apareixen en fotografies i vídeos per la presència de pols, pol·len, pluja… rere la lent.
  • En l’àmbit de la telemàtica, ORB és una sigla que correspon a la denominació anglesa object request broker (gestor de sol·licitud d’objectes).
  • I a Santanyí (Mallorca), cabra o ovella que no duu llet a cap mamella.

Quin mot més productiu, oi?


Cafè…, i punt!

(Dedicat a tots els amants del cafè.)

Estic totalment d’acord amb l’article «El cafè, sol?», d’Antoni Vilanova (La Vanguardia, 2014). Hi comenta el mal costum de molts cambrers d’afegir «sol?» quan demanem que ens portin «un cafè». I és que així és com l’hem demanat tota la vida els amants d’aquesta beguda feta per infusió de les llavors de cafè torrades i moltes.

Ja sabem que el cafè es pot prendre de moltes maneres i, precisament per això, si el volem acompanyat d’alguna cosa, ja ho demanem explícitament:

  • un cafè amb llet,
  • un cafè amb gel,
  • un tallat (cafè amb una mica de llet),
  • un cafè llarg (amb més proporció d’aigua que l’habitual),
  • un cigaló (cafè amb licor). No ho digueu en castellà: carajillo,
  • un trifàsic (cafè amb licor i llet),
  • un caputxino (cafè amb llet escumosa o nata batuda, sovint empolsat amb xocolata),
  • etc.

Recordeu doncs que, en català, «un cafè» és un cafè i «un cafè sol» és… un castellanisme!


Mastegot

Un mastegot és un cop donat a algú amb la mà. Amb aquest significat, aquest mot té molts sinònims: màstec, cop, bufetada, fava, plantofada, manotada, cleca, clatellada, clatellot, calbot, castanyot, castanya, hòstia, pinya, bufa, galtada, bolet, nata, galeta… N’hi ha per a tots els gustos!

Un mastegot es pot donar, clavar, etzibar, fotre, fúmer, ventar… i fins i tot flocar: «Li ha flocat un mastegot».

Al Diccionari Alcover i Moll trobareu també altres accepcions de mastegot:

  • Tros de vianda o d’altra cosa mastegada (Camp de Tarragona)
  • Mala resposta (Lluçanès)

I encara més: si busqueu aquest mot a Google veureu que MastegoT també és el nom d’un grup de rock de Tarragona. Amb aquest nom, crec que la seva música no deu ser precisament gaire relaxant…


Enrogallat

Quantes vegades —ja sigui per un refredat, per xerrar molta estona o per alguna altra raó— perdem la veu, totalment o parcialment! És a dir, que estem enrogallats.

Enrogallar —enronquir-se la veu— prové de rogall: inflamació de la laringe que fa fer una veu aspra i sorda. I de rogall també deriven desenrogallar (deixar d’estar enrogallat) i enrogallament (estat de qui està enrogallat).

Sinònims d’enrogallat: ronc, enronquit, rogallós, afònic, escanyat, no tenir veu i també la curiosa locució haver vist el llop: No puc telefonar; fa dos dies que he vist el llop; no se’m sent gens quan parlo! (Raspall & Martí, Diccionari de locucions i frases fetes).


Parlem d’insectes: abella o vespa?

L’abella és de color marró i daurat (no groc brillant), d’aparença una mica peluda, viu en eixams i produeix mel i cera. La vespa, en canvi, es caracteritza pel color groc amb faixes negres, una «cintura» (unió de l’abdomen i el tòrax) molt prima i un fibló de picada molt dolorosa que no comporta la mort de l’animal, com sí que passa en el cas de les abelles.

Per tant, l’abella Maia, l’ídol de la nostra infància, ens va enganyar: no era una abella, sinó una vespa! (Basat en L’estenedor, Servei Local de Català de Mollet).

D’altra banda, una vespa també és una persona astuta o múrria, i una «mala vespa» és una dona de mal geni. I en el sector dels vehicles, és el nom comercial utilitzat freqüentment per referir-se a l’escúter.


Les mongetes, preferiblement, seques o tendres!

(Dedicat a en Xevi Verdaguer.)

La mongetera és una planta enfiladissa o en forma de mata baixa de la família de les lleguminoses, és a dir, que el seu fruit és un llegum (i no ‘una’ llegum): la mongeta.

Podem menjar mongetes seques —bullint el gra— amb cansalada i un raig d’oli, estofant-les amb xoriço o cloïsses, en un empedrat amb bacallà, en truita, saltades amb verdures… o mongetes tendres —amb la tavella, quan encara són verdes i pràcticament sense gra—, fetes també de diverses maneres: amb patata, saltades amb pernil, etc.

En alguns indrets les mongetes seques s’anomenen, simplement, seques (un plat de seques amb botifarra), fesols (no ‘fèsols’, per una possible barreja o confusió amb els pèsols) i fins i tot monges.

I les mongetes tendres s’anomenen bajoques o bajoquetes (i no ‘mongetes verdes’, expressió de clara influència del castellà ‘judías verdes’).


Pellucar

«La nina (…) després d’haver pellucat en el banc de musclos, joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se’ls.» (J. Ruyra).

Pellucar (o espellucar) vol dir prendre un menjar a miques, en petites quantitats. Hi ha qui pelluca mentre dina o sopa, pessigant petits mossos de diversos plats, i hi ha qui ho fa entre àpats, per matar la gana o fins i tot l’avorriment.

Sinònims: pellicar, espicossar, picar i també piscar: «Qui no s’arrisca no pisca» (per aconseguir alguna cal invertir-hi esforços).

Espellucar també vol dir collir alguns fruits d’un arbre, especialment, collir els raïms o altres fruits que han quedat en els ceps o arbres quan s’ha fet la collida general. I, en sentit figurat, indagar minuciosament: «Cal que li espelluquis la vida, perquè no sabem qui és».

De pellucar deriva pellucalles: deixes de menjar que es donen a pellucar al bestiar.


I vosaltres…, esclofolleu o esclovelleu?

(Dedicat a la Teresa Jové.)

Si dels embolcalls de la fruita seca, els cereals i els llegums en dieu clofolles (o esclofolles, esclofes o esclòfies), és probable que, en pelar-los, els esclofolleu. Però si els anomeneu clovelles (o escloves), llavors els deveu esclovellar. Sinònim: escloscar.

Del mot clofolla deriven, per exemple:

  • Clofoll: conjunt de clofolles utilitzades com a combustible o per a fins industrials. «He comprat una partida de clofoll».
  • Clofollós: que té molta clofolla.
  • Esclofollada: operació d’esclofollar.

I de clovella deriven clova o enclova i també clovellós (que té molta clovella).

El Diccionari Alcover i Moll inclou un altre significat per al mot esclofollar: xerrar; parlar d’una cosa, especialment d’allò que calia mantenir secret: «Tu ho vas esclofollar». I, amb aquest mateix sentit, també inclou l’expressió esclofollar de vint-i-quatre: enraonar massa.


Baguets i baguetes

(Dedicat a l’Alícia Marco.)

Ja fa temps que, a més dels pans tradicionals (barres llargues o xates, rodons de pagès, llonguets, panets de Viena…), a les fleques també en venen de més moderns, tant pel que fa a la composició com a la forma. Una de les varietats més populars és la baguet (en plural, baguets). Aquest mot prové del francès baguette, que al seu torn prové de l’italià bachetta, forma diminutiva de bachio (bastó), per la seva forma de barra llarga i estreta, d’entre 60 i 70 cm de longitud aproximadament.

En català també tenim un baguet (en plural, baguets): gemma o cristall tallat en forma sensiblement rectangular.

I, encara més, una bagueta (en plural, baguetes): cordonet en forma de llaç, fet amb fil o roba, per assegurar obertures en les peces de vestir. Sinònim: anseta. És el que en castellà s’anomena presilla.


Mots que desapareixen

(Dedicat a en Toni Casassas.)

Fa uns dies em van regalar un llibre preciós que us recomano: Castell de l’Areny. Memòries d’una comunitat rural, d’en Toni Casassas Bover. Entre els continguts destaco un recull de mots d’aquesta zona del Berguedà que ja gairebé no s’utilitzen, elaborat per la M. Rosa Boatella.

Aquí en teniu una mostra que, malgrat que no consten al Diccionari de l’IEC, també diem ―o dèiem― a Osona (i probablement en altres contrades):

  • Destirotar (per destarotar): distreure, enredar la troca. No em destirotis que haig d’estudiar.
  • Enclofornat (encofurnat): ficat dins un lloc fosc. Amb aquest sol, no t’enclofornis a casa.
  • Matxoc: cabdell. Li ha caigut un bon matxoc de cabells.
  • Pròsia: mala persona. Vigila amb aquesta pròsia, que t’ho xuclarà tot!
  • Xarbascat: pluja forta, patac. El xarbascat d’ahir va inundar l’hort.
  • Xabacà: escandalós, mal educat. Com que és tan xabacà, no el contracten enlloc.

Els heu fet servir alguna vegada?


Que es fina, la mussolina

(Dedicat a la Irene Pujadas.)

Aquesta expressió es diu per ridiculitzar una persona que pretén ser molt distingida. Variant: més fina que la sedalina!

La mussolina és una roba blanca de seda, de fil molt fi i transparent, però també n’hi ha de cotó i de llana. Serveix per fer-ne peces de vestit interior, vels, bruses i vestits vaporosos…

Diverses ciutats europees i asiàtiques es disputen la paternitat de la mussolina,  però el cert és que aquesta delicada tela va néixer a Mossul, a l’Iraq, d’on va prendre el nom. A la baixa edat mitjana, els mercaders venecians van guanyar molts diners amb la mussolina, un producte el nom del qual va passar al francès com a mousseline. Es diu que el dictador Benito Mussolini podria ser descendent de mercaders de mussolina (font: L’Estenedor, revista virtual del Servei Local de Català de Mollet del Vallès).

Altres significats del mot mussolina:

  • Vidre molt fi, sovint decorat amb motius esmerilats.
  • Salsa de gust delicat i textura molt suau. Per exemple, poden ser mussolines la salsa holandesa, el farciment d’unes mandonguilles de peix, una pasta de bescuit o un puré de patates.

Candeles i candeletes

Quan el fred de l’hivern és ben viu, és habitual veure candeles penjant de teulades, fonts i salts d’aigua. Una candela és un caramell o penjoll de glaç, però també…

  • Metxa de cotó envoltada de cera que fa una flama lluminosa quan s’encén.
  • Moc que penja del nas.
    ·Rebrot del pi, de l’alzina, etc.
  • Conjunt de flors que fan diversos arbres (candela del pollancre, de castanyer).
  • Diversos tipus de bolets.

Esperar amb candeletes vol dir esperar algú o alguna cosa amb delit. Antigament es feia servir una candeleta per fixar la durada d’alguns afers: a les subhastes s’encenia una candeleta en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava; en els judicis, l’acusat només es podia defensar mentre cremava una candela. Així, la candeleta va associada a la idea de l’ansietat per conèixer una cosa d’interès cabdal: «Esperem amb candeletes que aquesta pandèmia s’acabi!».

L’origen d’aquesta expressió pot fer referència al costum de repartir candeletes beneïdes a la mainada el dia de la Candelera, el 2 de febrer (L’estenedor, Servei Local de Català de Mollet).

Sapigueu també que moltes candeletes fan un ciri pasqual, és a dir, que de mica en mica s’omple la pica…


Expressions del món empresarial

Si sou professionals que participeu en brainstormings i en namings, redacteu newsletters o dissenyeu tècniques de merchandising i voleu continuar-ho fent però en català, aquest article us interessa.

A partir d’ara podreu prendre part en pluges d’idees i en procediments de creació de noms, escriure la revista d’empresa o elaborar tècniques de marxandatge, respectivament.

R+D+I és la sigla de recerca, desenvolupament i innovació. No en digueu, doncs, I+D+i, del castellà investigación, desarrollo e innovación.

I dins l’àmbit de la publicitat i el comerç electrònics, un bàner (banner en anglès) és un espai publicitari en una web, el qual, quan s’hi fa clic, permet d’accedir al web de l’empresa anunciant.

Si aquest tastet us ha despertat la curiositat i voleu saber-ne més, us remeto a 50 termes del món de l’empresa. Català i empresa. Ja estàs al dia? que es pot trobar per Internet.

Un apunt final: atès que les sigles no es dupliquen per indicar-ne el plural (excepte en casos consolidats com PPCC i CCOO), quan vulgueu abreujar el departament de recursos humans heu d’escriure RH (i no RRHH).


Criar malves

(Dedicat a en Manel Comas.)

Les malves són plantes de fulles dentades i, la majoria, amb flors d’un rosa intens. Se solen fer en indrets ruderals com voreres de camins, horts, llocs herbosos… i antigament era habitual trobar-ne en cementiris, per l’elevada presència al sòl de fosfat de calci, element que constitueix la major part de l’esquelet dels vertebrats.

D’aquí prové l’expressió criar malves (o fer malves) que s’aplica a una persona morta i enterrada: «És creença que damunt la terra en què hi ha enterrat un cadàver neix naturalment una alta i desenrotllada malva que pren gran ufana de l’adob que treu la terra per la descomposició del cos mort» (J. Amades, Refranyer català comentat).

Expressions sinònimes: menjar terra, ésser al sac, ésser al pot, ésser sota la llosa, podrir terra, donar menjar als cucs…

En un sentit similar, criar malves també s’aplica a una cosa oblidada, que pertany al passat: ‘D’aquí a quatre dies aquest fet ja criarà malves i ningú no se’n recordarà’.

Per acabar, sapigueu que la malva és una espècie amb moltes propietats nutricionals, antiinflamatòries i antitussígenes, per la qual cosa tradicionalment ha estat molt emprada amb finalitats medicinals.


Enjoncar

Fa temps que ningú no m’enjonca res. I, malgrat que és una sort que sigui així ―perquè enjoncar (o enjuncar) vol dir desempallegar-se d’un afer desagradable o difícil passant-ne l’execució o cura a una altra persona, amb promeses, persuasions, etc.―, em sap molt greu no sentir a dir aquest mot, que ha estat substituït per expressions de caràcter més general com endossar o endinyar.

Enjoncar deriva de jonc, i també vol dir cobrir el terra de joncs, rams, fulles o flors.

Amb el mateix significat existeix encolomar, que deriva de colom. Segons el lingüista Joan Coromines, «es tracta d’una comparació amb el colom que s’esmuny o es fica en un dels petits forats del colomar»: ‘Es va encolomar al saló del banquet’, en el sentit d’entaforar o introduir (especialment allà on no toca); i d’aquí degué passar a ‘fer passar una cosa, quan calia o se n’esperava una altra’ (extret de Rodamots): ‘Li va encolomar un bitllet fals’, ‘A la feina sempre m’encolomen les tasques que no volen fer els altres’.


Sant Tornem-hi!

(Dedicat a la Susanna Méndez.)

L’expressió Sant Tornem-hi! ―o senzillament tornem-hi!― es fa servir…

  • Per exclamar impaciència, enuig, reny, davant d’una cosa que es repeteix inoportunament: “Apa, tornem-hi! No cal que insisteixis, que no t’ho compraré”.
  • En reprendre la feina després d’un descans (especialment el dilluns, quan es torna a la feina després del cap de setmana, però també després de tornar de vacances): “Sant Tornem-hi, que no ha estat res”.

Diversos refranyers catalans també inclouen aquesta dita: “Tots els dilluns de l’any s’escauen els mateixos sants: Sant Tornem-hi, Sant Som-hi i Sant Agafa tots els dilluns de l’any, menys els dos de Pasqua”.

Però no només el dilluns té nom de sant: “Dilluns, Sant Tornem-hi; dimarts, Sant Ja hi som; dimecres, Sant Pica fort; dijous, Sant Tombet; divendres, Santa Esperança; dissabte, Sant Cobret i diumenge, Sant Gastet”, descrivint així tota la setmana com un viatge que va de la tortura del dilluns fins a l’alliberament del diumenge (pccd.dites.cat).

Doncs res, després de les festes de Nadal… Sant Tornem-hi!

I molt bon 2022 a tothom!


Què tal?

En català hi ha diverses fórmules que es poden fer servir com a salutació o per iniciar una conversa en comptes de l’expressió què tal?, d’influència castellana. Generalment, estan formades pels interrogatius què com més un verb, que pot portar algun complement. Per exemple:

Hola, com va? Com va tot? Com va això? Com va la vida?

Com anem? Com estàs? Com esteu? Què fas? Què fem?

Com prova la vida de jubilats?

Què expliqueu?

Què hi ha de bo?

De la mateixa manera, en comptes de dir…

A veure què tal es troba en Carles         

Què tal li va semblar el pis?

Què tal si anem al cinema?

…hem de dir, respectivament:

A veure com es troba en Carles

Què li va semblar el pis?

Què et sembla si anem al cinema?


S’ha acabat el bròquil!

(Dedicat a la Maria Escura.)

Expressió dita amb autoritat per dir que se’ns ha acabat la paciència, per donar per tancada una situació. L’origen el trobem en la Barcelona del s. XIX a la Fonda Nacional del carrer de la Boqueria, famosa perquè era econòmica i s’hi menjava bé; a més, feien un bròquil que agradava molt. Els cambrers demanaven els plats a la cuina amb una cantarella molt especial, per exemple: “Tres de seques per a un senyor que es porta el pa i de vi no en beu!”. I si un plat s’exhauria un mosso cridava, per exemple, “S’ha acabat el bròquil!”.

Quan van enderrocar l’edifici, el setmanari L’Esquella de la Torratxa (1899) en va parlar dient que “ara sí que a la Fonda Nacional se li ha acabat el bròquil”. La frase es va popularitzar perquè tothom trobava a faltar el bròquil d’aquella fonda (extret de parlacatalana.com).

Parlant de la verdura, el bròquil és un tipus de col amb la tija curta i les flors agrupades en petits brots verds, la part comestible de l’hortalissa. La varietat blanquinosa s’anomena coliflor. El bròcoli també és de la mateixa família, però els brots són menys compactes i de color verd fosc o blavós. El romanesco és un encreuament de bròquil i de bròcoli, amb els brots cònics i de color verd clar. I el brocolet (conegut comercialment com a Broccolini o Bimi) és un altre híbrid del bròcoli, però en este cas amb la col xinesa.

Trieu la varietat que trieu, mengeu-ne sovint, que totes són molts sanes!


Parlem de volcans

Ara que tots sentim cada dia el nom de Cumbre Vieja, és un bon moment per explicar que el mot volcà prové de Vulcano, nom aplicat a les illes sicilianes de Lipari, al sud-est de la costa d’Itàlia. Segons la concepció mitològica, a causa de la freqüència de les erupcions que s’hi produïen, els romans creien que allà hi havia la farga de Vulcà, déu del foc.

Un volcà és una manifestació de la dinàmica de la Terra, que s’expressa

mitjançant la sortida de matèria fosa de l’interior cap a l’exterior. Ser algú un volcà vol dir ser de caràcter impetuós, apassionat en alt grau; i estar sobre un volcà és una situació política o social en què és imminent una gran revolució o catàstrofe.

Volcà també dona peu a parlar dels falsos derivats, mots que no s’escriuen com la resta de mots de la seva mateixa família, ja que provenen directament del llatí i no de mots catalans. Així, de volcà en deriva volcànic (amb o), però, en canvi, cal escriure amb u les paraules cultes vulcanisme, vulcanòleg i vulcanòloga.

Acabem amb una recomanació: si voleu aprofundir en el món dels volcans, visiteu el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. El tenim a tocar!


Trencar el gel

Aviat arribarà l’hivern i probablement veurem que l’aigua de rieres i rierols comença a glaçar-se. Per això avui parlarem de trencar el gel, però no en sentit literal, sinó figurat.

Aquesta expressió vol dir fer el primer pas en qualsevol situació una mica complicada per esvair la tibantor, la vergonya o la incomoditat, per encetar una conversa perquè algú estigui més còmode, etc.

Es diu que, a l’hivern, la primera bugadera que arribava al safareig havia de trencar el gel per posar-se a rentar la roba, i d’aquí ve l’expressió, ja que era el primer pas que havia de fer (font: L’Estenedor, revista virtual del Servei de Català de Mollet del Vallès); o també, en altres contrades, del fet de trencar la superfície congelada d’un riu, llac o mar perquè hi puguin passar les embarcacions (neolosfera.wordpress.com).


Va d’olles

(Dedicat a en Nan Orriols).

Seguint el fil del ‘Serpent’ d’en Nan d’aquesta setmana, avui parlarem d’algunes expressions que contenen el mot olla:

  • Ésser (o semblar) una olla de grills. En un lloc, enraonar tothom alhora, sense entendre’s. Gran enrenou o confusió. Cosa molt embrollada i difícil d’ordenar.

Sinònims: olla de cols (o de bruixes, de cargols), orgue de gats, can seixanta, mercat de Calaf, torre de Babel, galliner, guirigall…

  • Ésser de l’olla. Ésser de les persones que governen o dirigeixen un afer, etc.
  • Fer bullir l’olla. Guanyar prou per alimentar-se. Donar voltes a una qüestió per extreure’n idees, per resoldre-la…
  • Estar fet (o ésser) una olla.Pensar, obrar… absurdament.
  • Olla de pressió (i no olla a pressió!). Olla que es pot tancar hermèticament, en què el contingut pot assolir una gran temperatura.

També podem menjar carn d’olla, olla barrejada, olla podrida…, jugar a trencar l’olla i fins i tot veure un documental sobre els caps d’olla (dofins).


Matasanos

(Dedicat a l’Eulàlia Casanovas i a la Montse Periago.)

De composició evident (de matar i de sano), aquest mot col·loquial castellà s’aplica despectivament a un professional de la medicina dolent, ignorant. En català, però, si volem dir d’algú que és un mal metge, podem fer servir la paraula medicastre (i medicastra).

Etimològicament, formació culta basada en el llatí medicaster, derivat de medicus, ‘metge’ amb el sufix -aster (-astre), que en el cas de les professions indica un sentit pejoratiu, com en els mots politicastre (mal polític) o poetastre (mal poeta).

Sinònim: metjastre/metjastra.

Altres maneres de dir-ho en castellà: medicucho, mediquillo.


Content com un gínjol

A part de ser una espècie de lliri, gínjol també és el nom del fruit del ginjoler, comestible, de forma i mida com una oliva, color vermell marronós i amb el gust àcid i la textura cruixent que recorden una poma. A Catalunya el seu consum es restringeix gairebé al Baix Ebre i el Montsià. Es feia servir com a expectorant i, les arrels, contra la febre.

Amb la fusta del ginjoler es fan les tenores i les gralles, instruments ben ‘alegres’. Potser per això, per expressar que algú és de tarannà alegre, és de bon tracte o és molt despert, diem que està content com un gínjol, que és més trempat que un gínjol o que és més eixerit que un gínjol.

Però també hi ha altres teories sobre l’origen d’aquestes expressions:

  • Potser perquè en general atribuïm característiques positives a les coses petites com els gínjols (o els pèsols: eixerit com un pèsol)?
  • Potser per la manera com salten i reboten els gínjols quan cauen a terra?

Derivats: ginjolenc -a (semblant a un gínjol), ginjolenca (olivera d’una varietat originària del Baix Ebre), reginjolat (trempat).

I en cast.: jínjol, azufaifa, azufeifa, yuyuba.


Mots relacionats amb l’esport

Cada dia hi ha més esportistes ―professionals o amateurs― i també més esports per practicar; per això, és comprensible que el vocabulari català que hi està relacionat també evolucioni i s’incrementi. Vegem-ne alguns exemples:

  • Pitxitxi. Persona que aconsegueix més gols en un determinat equip o campionat. Prové del sobrenom de Rafael Moreno Aranzadi, Pichichi, jugador de l’Athletic Club de Bilbao, que va ser un gran golejador. Sinònim: màxim-a golejador-a.
  • Vuitmilista. Alpinista que ha pujat algun dels catorze cims de més de 8.000 metres d’altitud.
  • Flat (i no flato!). Dolor sobtat, breu i punxant que apareix a la part alta de l’abdomen, generalment en un costat, mentre es fa una activitat física intensa.
  • Cèrcol (i no aro!). Peça circular de ferro unida a un tauler de la qual penja una xarxa i per on s’ha de fer entrar la pilota, per exemple en el bàsquet.
  • Hoquei. Recordeu que la vocal tònica és la e i no la o!
  • Golbol. Esport adaptat practicat entre dos equips de tres jugadors amb deficiències visuals que consisteix a introduir a la porteria de l’equip adversari una pilota sonora que fan rodolar per terra.

Ja ho sabeu: quan practiqueu esport… feu-ho en català!


Nombre o número?

[Ref.: Optimot.]

Aquests dos mots tenen significats diferents:

Nombre (abreviatura: nre.)

  • Quantitat indeterminada: Ha augmentat el nombre d’alumnes per aula.
  • Concepte matemàtic referit al conjunt d’unitats que formen un tot: El nombre 28 s’escriu amb dues xifres.
  • Nom d’una categoria gramatical: Digues el gènere i el nombre dels adjectius següents.

Hi ha moltes expressions d’àmbits diversos en què es troba aquest mot: nombre pi, enter, primer, aràbic, natural, negatiu, decimal, senar, trencat, atòmic, rodó, nombres amics, quàntics, de Love…

Número (abreviatures: n., núm.)

  • Signe amb què es representa un nombre entès com a concepte matemàtic: El 4 és el meu número preferit.
  • Representa cada element dins d’una sèrie o col·lecció: Calça el número 41.
  • Es refereix a cada edició d’una publicació periòdica: Ja he llegit el número d’abril de la revista.
  • Anomena una peça dins d’un espectacle: M’agraden els números de circ.
  • Anomena el bitllet amb què es participa en un joc d’atzar: Tens el número de la rifa?
  • En plural, números, pot significar ‘càlculs’: Els números no quadren.

 

Expressions que contenen aquest mot: número capicua, números romans, vermells i també llàstimes!

Parafernàlia?

Segur que molts de vosaltres heu dit (o heu sentit) aquesta paraula en frases similars a aquesta: ‘A la celebració no hi faltava de res: discursos, música, banderoles, coets… Quina parafernàlia!’. 

Quan ens referim a un conjunt aparatós i excessiu d’objectes, actes… de certa aparença però de poca importància, hem de substituir el mot castellà parafernalia per faramalla: ‘Aquest casament és tot faramalla’.

Sinònims de faramalla amb aquest significat: aparat, pompa…

Perquè faramalla també vol dir:

  • Orgull i ostentació sense fonament.
  • Conjunt de persones renoueres (que fan renou o enrenou).
  • Xicalla, mainada.

He guanyat…, per xiripa?

(Dedicat a en Nan Orriols.)

Hi ha qui, per dir que un fet o una cosa ha succeït per casualitat, fa servir l’expressió ‘per xiripa‘ per influència del castellà (por chiripa): ‘He encertat la resposta per xiripa‘.

En català, però, tenim altres maneres de dir-ho. Exemples: per sort, per atzar, per ventura, per carambola, per incidència o per xamba: ‘Quina xamba! Li ha tornat a tocar la rifa’. I encara més: si creiem que alguna divinitat ha tingut a veure en el fet, fins i tot podem dir per miracle.

Pel que fa a xamba (atzar favorable en el joc, en la vida), s’utilitza molt en l’àmbit del billar. En deriven xambó (jugador que té més sort que coneixement del joc, que si n’encerta alguna és per casualitat) i xambonada (jugada pròpia d’un xambó o una xambona).

Finalment, en el llenguatge col·loquial també tenim les expressions ‘tenir llet’ i ‘tenir mala llet’, per indicar que algú té bona o mala sort, respectivament: ‘Quina llet, hem tornat a guanyar!’.


Llosa o llossa?

(Dedicat a en Xevi Verdaguer.)

Habitualment, la paraula llosa se sol utilitzar per designar la pedra plana que serveix per fer paviment o teulada o, generalment amb una inscripció, per tapar una tomba. Però també té altres significats:

  • Peça plana d’un forn de pa, recoberta de draps, on hom col·loca la pasta per repartir-la segons el nombre de pans que cal fer.
    · Trampa formada per lloses petites, per agafar ocells, rates…
  • Durícia que es fa al voltant d’un gra.

En sentit figurat, ‘estar sota la llosa’ vol dir estar al sepulcre, i també es fa servir aquest mot en frases com aquesta: És una obligació que em pesa com una llosa.

Coure ‘a la llosa’ vol dir damunt d’una llosa de llicorella, prèviament escalfada i sovint untada i preparada amb certs ingredients. S’hi fan cargols, carn…

I també existeixen la llosa de rentar (pedra o fusta plana, posada al voltant del safareig, per rentar-hi la roba), la llosa de jaça (dolmen) i el sabó de llosa (sabó blanc, molt dur, molt poc soluble).

No confongueu la llosa amb la llossa! Escrit amb dues esses, vol dir cullerot (en castellà, cucharón) i també escumadora (cullera grossa, plana i amb forats amb què se separa l’escuma del brou, la llet, l’oli…; en castellà, espumadera).


A can rumia

(Dedicat a l’Assumpta Casellas.)

El verb rumiar vol dir pensar, considerar lentament i amb atenció: ‘Encara no m’he decidit; deixa’m rumiar una estona’.

En relació amb aquest verb existeix la locució a can rumia, típica de la plana de Vic però que també es pot sentir en altres contrades de Catalunya. Es fa servir en expressions com ara «engegar el cap a can rumia», «posar el cap a can rumia» o «tenir el cap a can rumia»: ‘Amb aquest final tan enigmàtic, l’autor del llibre ens deixa amb el cap a can rumia’.

Etimologia de rumiar: del llatí rumigare ‘remugar’, que en català prengué el sentit específic de ‘pensar reiteradament una cosa’, tal com mastega repetidament un animal remugant.

Can Rumia també és un edifici del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El nom d’aquesta masia remet al de les properes can Pensatibé (també anomenada can Goules) i de can Discorre.


Halar

(Dedicat a en Manel Comas.)

En català, la lletra hac (h) no se sol pronunciar. Exemples: hivern, hospital, alhora, tothom, ahir, Homer… Però hi ha excepcions, com per exemple en el verb halar, que vol dir ‘menjar’, però també ‘recollir, estirar (una corda, una cadena, un cable) manualment’.

En aquest cas, la hac es pronuncia aspirada (pràcticament com si fos la jota castellana de, per exemple, jamón). I també es pronuncia aspirada:

  • En algunes interjeccions: ehem! (usada especialment per cridar l’atenció d’algú o fer-lo adonar d’alguna cosa dissimuladament);ha! ha! ha! (onomatopeia per simular una rialla)…
  • En estrangerismes (generalment provinents de l’anglès, l’alemany o l’àrab) no adaptats fonèticament al català: hall, hippy, hàmster…
  • En noms propis no adaptats i els seus derivats, en què la hha conservat la pronúncia de la llengua d’origen: Hamlet, hamletià, Hawaii…

Cal recordar que, en aquests casos, la hac no s’apostrofa: el hàmster, el hobby, el barri de Harlem…


Esgarrapacristos

Segons el DIEC, esgarrapacristos és un sinònim del mot esgarrapacrestes, que defineix com ‘Fulla gastada del ribot de polir, fixada a un mànec de fusta, emprada per a descrostar la cola que com una cresta sobreïx d’una encolada’.

Al Diccionari Alcover i Moll, en canvi, hi trobareu el següent:

  • Home molt afectat a l’església (Empordà); cast. santurrón.
  • Ximplet (Vallès); cast. bobo.
    · Nom satíric que es dona als habitants de Sant Vicenç dels Horts.

La Paremiologia catalana comparada digital, de V. Pàmies, recull diverses expressions amb aquesta paraula: ‘Ser un esgarrapacristos’ (ser molt beat) i unes quantes relacionades amb el barri de Sants de Barcelona (però especialment citades al Prat de Llobregat), per exemple, ‘A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos’.

Sobre l’etimologia d’aquest mot, sembla que el va recollir J. Amades al Refranyer barceloní. En reprodueixo l’explicació d’Agus Giralt (2009): «Pel que es veu, un any, durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d’un sant Crist. Aquesta, però, es va demanar a corre-cuita i l’artesà la va lliurar acabada de pintar. Com que temien que els fidels s’embrutessin els llavis en anar-la a besar, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar a la imatge i va deixar-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant els santsencs a esgarrapar el borrissol al Cristo».


Probable o provable?

Segur que heu vist escrita aquesta paraula tant amb be alta com amb ve baixa. A tall d’exemple:

  • És probableque abans d’acabar l’any es tornin a apujar els preus.
  • Que els efectes d’aquesta planta vagin bé per al refredat no és provable científicament.

I és que ambdues formes són correctes, però tenen significats diferents:

  • Diem que una cosa és PROBABLE, amb b, quan tenim raons suficients per creure que s’acomplirà (en l’exemple anterior, malauradament no crec que hi hagi cap marge d’error!).
  • En canvi, l’adjectiu PROVABLE, amb v, vol dir que alguna cosa pot ser provada, demostrada.

Ja veieu que, a vegades, una sola lletra pot fer canviar radicalment el significat dels mots!


En doina

Si busqueu el mot doina al diccionari normatiu, hi llegireu ‘Cançó pastoral pròpia del folklore romanès, lenta i molt sentimental’, un significat que no té res a veure amb l’expressió en doina, que fa força temps que no sento dir a ningú.

Aquesta locució adverbial vol dir ‘En moviment, fora de lloc, en renou; agitat, desordenat’: En arribar, ho trobà tot en doina.

I, anar en doina, ‘Ésser tret del seu lloc i posat en moviment, fet anar d’una part a l’altra’: En aquesta casa, tothom va en doina!

Expressió sinònima: en orri (o a orri).

I, en castellà: estar patas arriba, estar en desorden o andar manga por hombro.


Veure-se-li el plegador

(Dedicat a en Quim Balada.)

Avui dedico la curiositat lingüística a un sabadellenquisme, és a dir, a un localisme lingüístic propi de Sabadell. En concret, es tracta d’una locució derivada del món tèxtil: ‘veure-se-li el plegador’.

En el tissatge (operació de teixir), el plegador és el corró en què s’enrotllen els ordits (fils disposats paral·lelament a les vores del teixit i que es mantenen en tensió) i els teixits.

L’expressió ‘se li veu el plegador’ s’aplica a algú que té pocs cabells o una calvície incipient i se li veu la closca, per similitud amb el plegador quan se li acaba el fil i ja es veu el material de què està fet (fusta o ferro).

En sentit figurat, també es fa servir quan descobreixes les intencions encobertes d’una persona que potser et vol vendre alguna cosa: No m’entabanis, que se’t veu el plegador!


Saó

Haig de dir que, malgrat viure tota la vida en una comarca en què encara hi ha activitat agrícola, m’ha sobtat llegir la paraula saó, que significa:

  • Estat d’una cosa que ha arribat a la maduresa, a la perfecció. El blat ja està en saó per a ésser segat. Cast.: sazón.
  • Avinentesa, ocasió. En aquella saó. Cast.: entonces, en aquella ocasión o coyuntura.

I, especialment:

  • Grau d’humitat d’una terra que fa que estigui en condicions òptimes per treballar-la. Aquestes regades deixaran una bona saó. Cast.: sazón, tempero.

Derivats: saonada (Amb aquestes pluges, quina saonada hi haurà!), assaonar (La fruita que s’assaona sobre l’arbre mateix és més bona / Ocells assaonats, a punt de saltar del niu).

Però assaonar també vol dir:

  • Fer saborós (el menjar) mitjançant ingredients culinaris.
  • Efectuar les operacions d’adob i d’acabament de la pell o del cuir.

I acabem amb un refrany: La saó, la de juliol és la millor; però segur que en coneixeu molts d’altres!


Fer l’entrebanqueta

Els diccionaris normatius recullen el mot entrebancar:

  • Una cosa, venir-se a posar entre cames d’algú impedint-li o dificultant-li la marxa: M’he entrebancat amb un tamboret i he caigut. Sinònim: ensopegar. Cast.: tropezar.
  • També existeix en sentit figurat: Al s. XIX, l’ús de l’ucraïnès va ser entrebancat per la política tsarista, que el considerava un dialecte rus. Cast.: obstaculizar.
  • I també ens podem entrebancar parlant: Quan es posa nerviós, s’entrebanca i ningú no l’entén. Sin.: enfarfollar-se. Cast.: farfullar, tartajear.

També hi consta entrebancada, acció d’entrebancar o d’entrebancar-se, però no l’expressió que encapçala la curiositat lingüística d’avui. No obstant això, tal com recull l’obra de Jaume Medina El parlar d’una família vigatana, la locució fer l’entrebanqueta és habitual a Osona.

Entrebanqueta seria un diminutiu del mot entrebanc (allò que entrebanca, que és un destorb, un obstacle), derivat de la subtilesa de fer entrebancar algú amb el peu. Sin.: encamellar, fer la traveta. Cast.: poner la zancadilla.


Quina hora és? El sistema de campanar

En una bona part dels parlars de Catalunya les hores se solen expressar pel sistema del campanar, específic de la llengua catalana (per contraposició al de rellotge i a l’internacional). En aquest sistema es divideix l’hora en quatre quarts i es fa referència a l’hora en punt següent i no a l’hora passada: És un quart de nou. (8.15 h).

Els quarts poden subdividir-se en mitjos quarts per indicar l’espai de temps comprès entre un i l’altre: És mig quart de nou (8.07 h). Són tres quarts i mig de deu (9.52 h).

També es poden afegir els minuts al quart o a l’hora precedent si la fracció afegida no arriba a un quart: Són les tres i cinc minuts. (15.05 h). Són dos quarts i tres minuts de quatre. (15.33 h).

Quan falten pocs minuts per tocar l’hora o els quarts, és correcte dir: Falten tres minuts per a les cinc (o per a un quart de sis, etc.).

I, finalment, hi ha altres expressions per fer referència a horaris més imprecisos: Són les set tocades. Vindran a quarts de deu.

Cal afegir que, quan no es parla de l’hora actual i pot haver-hi dubte del moment exacte a què es fa referència, s’afegeix a cada expressió horària un complement: El vol surt a tres quarts de sis del matí (o, segons correspongui, del migdia, de la tarda, del vespre, de la nit o de la matinada).

Sempre he pensat que aquest sistema tan nostre de dir les hores és una mica com menjar cargols: si t’hi acostumes de petit, tot va com la seda. En canvi, si t’hi has de posar de gran… això són figues d’un altre paner!


Mots arquitectònics

(Dedicat a l’Anna Casals.)

A més de l’estructura principal corresponent a l’habitatge, moltes cases disposen també d’un espai a cel obert (eixida, pati…) o d’una construcció annexa exterior coberta per fer-hi activitats diverses: menjar, llegir, prendre la fresca, penjar la roba, etc.

Segons la seva tipologia, i també segons l’àmbit geogràfic, aquesta construcció rep diversos noms:

  • Porxo o porxada, lloc cobert amb columnes o pilars de sosteniment. També s’anomena rafal, voltes i, si està construïda a la part solana d’una casa, solà.
  • Cobert, lloc cobert on hom està o pot tenir quelcom a l’abric de la intempèrie. Si està fet amb bigues, barres, llistons… que sostenen parres o altres plantes enfiladisses, en diem emparrat; enramada quan està fet amb rames entrellaçades, i encanyissada si el sostre és de canya.

N’hi ha per a tots els gustos!


Capicular

(Dedicat a la Maria Llorens i als seus companys d’El Serradet de Barneres.)

  • Capicular vol dir posar (dues coses similars) paral·lelament l’una al costat de l’altra però en sentits oposats, de manera que l’extrem superior de l’una coincideixi amb l’extrem inferior de l’altra: “Posa les sardines capiculades, te n’hi cabran més”.

És una paraula d’aquelles que, derivada d’un conjunt de mots separats (de cap i cul), acaba aglutinada, tal com passa, per exemple, amb bon home / bonhomia, set mesos / setmesó, blat de moro / blatdemorar (camp sembrat d’aquesta planta), per cent / percentatge, tot sol / entotsolar-se (fugir de la companyia de la gent)…

En castellà: gualdrapear, colocar pies con cabeza.

  • Però capicular també vol dir colpejar damunt un taulell (un conjunt de fulls, quaderns, etc.), per tal d’igualar-los pel cap comú: “Aquests fulls per reutilitzar, capicula’ls bé, que si no la impressora s’encalla”.

Atonyinar

El mot atonyinar vol dir apallissar, donar una sèrie de cops a algú amb la mà, amb un bastó, amb uns assots, etc.

Etimologia: atonyinar prové de tonyina, que alhora deriva del llatí vulgar tunnina, diminutiu de thunnus. Pel que fa a l’origen del verb i l’expressió, Joan Coromines va escriure: ‘donar tonyina, atonyinar; explicable pel fet que les tonyines s’han de rematar a cops a l’almadrava’ (lloc on es pesca aquest peix).

No obstant això, sembla que en l’origen d’aquesta mateixa expressió en genovès (fa tanta tonninn-a) hi ha no tant el fet de rematar a cops l’animal (tonno), sinó el procés d’elaboració i conservació; és a dir, el fet de tallar-lo a trossos fins a fer-ne tonninn-a.

Alguns sinònims d’atonyinar: bastonejar, garrotejar, escalfar algú, estomacar, estovar, flingantejar, blavejar algú (omplir-lo de blaus), esgarbissar, prendre la mida de l’esquena a algú, clavar-li un juli…

I en castellà: zurrar, currar, golpear, dar una tunda, dar una somanta.


Maldecap o mal de cap?

Ambdues formes són correctes, però tenen significats diferents:

  • Un maldecap és allò que pertorba i inquieta l’ànim, que preocupa profundament. El plural d’aquest substantiu és maldecaps. Per exemple:
  • Haver d’estar pels nens li representa un maldecap.
    · La nova feina li porta molts maldecaps.

Sinònim: preocupació.

Castellà: quebradero de cabeza. Donar maldecaps: quitar el sueño. Passar maldecaps: pasar apuros, estar en aprietos(o en apuros).

  • En canvi, un mal de cap és, literalment, un dolor al cap. El plural d’aquesta forma és mals de cap. Per exemple:
  • L’estretor del barret m’ha arribat a fer mal de cap.
  • El pacient afirma que els mals de cap són més intensos al matí.

Sinònims: cefalea, cefalàlgia.

Castellà: dolor de cabeza, cefalea, cefalalgia.


Manco i més

Atès que en Nan m’interpel·la a través del seu “Serpent” d’avui, aprofitaré la invitació per comentar un parell d’expressions que hi fa servir:

  • Manco. Tal com explica en el seu article, aquest adverbi usat en els parlars baleàrics, en alguerès i en valencià vol dir ‘menys’. Així, per exemple, l’expressió ‘el dia manco pensat’ —que es diu davant d’un fet que pot succeir qualsevol dia—

vol dir ‘el dia menys pensat’; i una frase com ‘aquesta coca t’ha sortit manco dolça’ significa que ha sortit menys dolça que altres vegades.

  • Escopir al sol o escopir al cel. La primera versió, malgrat que no la recull el Diccionari normatiu valencià, és força habitual en els parlars valencians i també és la que escriu en Nan; i la segona es pot sentir més a Catalunya. Vol dir rebre de retop el mal que es vol fer a d’altri, significat que queda ben clar amb l’expressió ‘qui escup al cel a la cara li cau’. Expressions sinònimes populars: ‘tirar-se pedres a la teulada’ o ‘disparar-se un tret al peu’.

De mica en mica s’omple la pica

(Dedicat a en Nan Orriols.)

A més de ser el títol d’una novel·la policíaca ben coneguda de Jaume Fuster, aquesta expressió també és un refrany que significa ‘fer alguna cosa sense presses, però tampoc sense interrompre-la’.

Es fa servir especialment per assenyalar la importància de fer una feina amb constància i força de voluntat, de manera lenta però insistent, talment com s’ompliria una pica amb el degoteig constant d’aigua.

Algunes expressions sinònimes:

  • De gota en gota s’omple la bota
  • Gota a gota es fa un gorg
  • La pluja fina fa saó
  • A poc a poc i bona lletra
  • A poc a poc s’encén el foc
  • Camí llarg, passa curta
  • Menjar poc i pair bé
  • De pressa i bé, no pot ser
  • Allò que fa l’esverat, sempre li surt esguerrat

I ara, un parell en castellà: sin prisa pero sin pausa, vísteme despacio que tengo prisa.


Altimira

(Dedicat a la família Altimiras.)

L’altimira (Artemisia vulgaris) és una planta herbàcia vivaç (perenne) d’olor poc agradable, de fulles blanques pel dessota i flors rogenques, que es fa en marges i bardisses de les valls pirinenques i en gran part d’Europa i del nord d’Àfrica.

Les fulles i les flors, que es cullen a l’estiu, han estat emprades en infusió com a aperitiu —tant per estimular la gana com per afavorir la digestió dels aliments—, com a remei tònic (per envigorir l’organisme) i per regular la menstruació. No en va en molts llocs se la coneix com a herba de les regles o herba de fer venir les regles.

Però també rep altres noms populars: botja, cintes de Sant Joan, donzell, herba de la bonadona, herba de la Mare de Déu, herba menuda, herba pansera, pulmonera, artemenya o artemexa, entre molts d’altres.


Escampar la boira

(Dedicat als Oncos.)

Ja fa anys que amb els Oncos sortim a córrer per la muntanya amb el propòsit d’airejar-nos, esbargir-nos i ‘desconnectar’ una mica de les nostres ocupacions (i preocupacions) diàries. És a dir, que quedem per anar a escampar la boira.

Però aquesta expressió també s’empra quan es vol foragitar de mala manera algú que fa nosa, de qui ja se n’està tip: «Ja no vull discutir més amb tu. Ves una estona a escampar la boira!».

Sembla que aquesta expressió té el seu origen entre els segles XV i XVII, en els temps de la bruixeria, en què els practicants d’aquest art caminaven pels camps cridant uns encanteris i fórmules màgiques per dissipar la boira quan era molt persistent (Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys; 2000).

Expressions sinònimes: que et bombin!; aire, que vol dir vent!; engegar a dida, a la porra, a la quinta forca, a pastar fang, a fer punyetes, a tomar vent, a prendre pel sac… N’hi ha per a tots els gustos!


D’aurora a aiguapoll

L’aurora és la claror rogent que precedeix la sortida del sol, i aiguapoll és un ou en el qual, un cop covat, no es forma cap pollet. Com podem relacionar, doncs, un mot amb l’altre?

El rosari de l’aurora és el rosari que hom resa col·lectivament i en processó a la sortida del sol, i acabar com el rosari de l’aurora vol dir acabar amb baralles, malament, amb ruïna, amb fracàs, etc. Segons Jaume Medina (El parlar d’una família vigatana; Llibres de l’Índex, 2014), aquesta expressió es fa servir per indicar que una cosa s’ha acabat per manca de matèria o de personal, per similitud amb el rosari de l’aurora, que, sortint d’una església determinada, va recorrent tots els carrers de la població i s’acaba quan ja no hi queda ningú, perquè la gent, a mesura que van passant per casa seva, ja s’hi queden.

Una altra manera de dir ‘acabar com el rosari de l’aurora’ és tornar-se aiguapoll: «A la fi tots els seus projectes es van tornar aiguapoll».

Altres expressions sinònimes: anar-se’n en orri, anar a can Pistraus. I en castellà: acabar como el rosario de la aurora, irse al agua o volverse agua de borrajas.


Lluna

Aprofitant la lluna plena d’aquesta setmana, parlem d’algunes accepcions del mot lluna:

  • Satèl·lit natural de la Terra que es mou al seu voltant. Ofereix diferents aspectes segons que el Sol la il·lumini més o menys: lluna creixent, minvant, nova, plena…
  • Vidre d’un mirall; vidre gruixut i gran: la lluna d’un aparador.
  • Clapa rodona que fa sobre un líquid una porció d’oli o de greix.
  • Clapa rodona estampada en una roba o impresa en un paper: un vestit de llunes.

També existeix la pedra de lluna (feldspat de color blanc blavós), una clau de mitja lluna (eina), la mitja lluna (islam) i un cop de peu a la lluna (salt invers en què s’executa un salt ordinari).

Estar a la lluna (o a la lluna de València) vol dir estar molt distret; estar de bona o mala lluna vol dir estar de bon o mal humor; voler fer veure la lluna en un cove significa voler fer veure una cosa increïble; la lluna de mel són elsprimers temps de matrimoni, i els selenites són els habitants imaginaris de la Lluna.

Per cert, no us deixeu enredar per la Lluna, que és una mentidera: està en fase creixent quant té forma de D, i en fase decreixent quan té forma de C!


Estirabot

(Dedicat a Maresmon.)

Dita, sortida, etc. incongruent, que no ve al cas: Sempre surt amb estirabots!

Etimologia (Diccionari etimològic): del castellà antic estribote o l’occità antic estribot, ‘composició en vers, sovint satírica’, d’origen incert, probablement procedent del centre o l’occident de la Península o de la lírica mossàrab i derivat del mot estribo ‘estrep’, pres com a ‘punt d’arrencada d’una composició poètica’; en català, el mot s’alterà en estaribot i després en estirabot.

Sinònims: poca-soltada, ximpleria, bestiesa, despropòsit, bacinada, disbarat, sortida (Tens unes sortides!) o estirabec (que també és sinònim de tirabec, una varietat de pèsol).

En castellà: disparate, despropósito, patochada, sandez, tontería, salida de tono, badomía

Altres maneres de dir sortir amb un estirabot: desbarrar, ficar la pota, ficar els peus a la galleda, pixar fora de test o sortir amb un ciri trencat.


No siguis catrús!

(Dedicat a la Montse Roca.)

Trobo molt curiós que el mot catrús no consti en cap diccionari normatiu, ja que en diverses contrades de Catalunya (poblacions d’Osona, el Ripollès, el Berguedà…) encara es fa servir, i també la seva variant femenina: «La Maria és tan catrussa com quan anava a l’escola».

Sí que la trobem, en canvi, al Diccionari pràctic i complementari (http://www.dicpc.cat/) amb aquesta definició: ‘encantat, ximple; persona d’escassa intel·ligència’. És a dir, que s’aplica a algú que no sap fer res a mode d’insult, per menysprear-lo, per no dir-li renecs més malsonants.

També surt a Els fills de Can Rovira, de Raquel Capdevila Carbajo (Ed. Autores del Mundo, 2020) i, si reculem molt més en el temps, en tenim constància escrita a la publicació La campana de Gracia (15 d’abril de 1876): «Han endavinat además totas tres solucions los ciutadáns Sipari, Estripa-qüentos, Tomaset, Valentí Julibert, Catrús de Reus…», en aquest cas, potser com a malnom o fins i tot com a cognom.

Sinònims: ruc, gamarús, toix, totxo, sòmines, aturat, curt de gambals… no acabaríem mai!


Mula

A vegades, quan corro molta estona per la muntanya amunt i avall, em surten mules a les ungles dels peus. No he trobat enlloc per què a aquesta petita acumulació de sang presa continguda sota la pell provocada per una pessigada o un cop fort l’anomenem així en molts llocs de la plana de Vic; potser per inspiració en un atribut visible de la bèstia homònima (habitualment, de color fosc)? Altres maneres d’anomenar aquestes mules: blaus, sangtraïts, mosteles… En cast.: cardenal, moretón.

Però una mula també és…

  • Mul femella; és a dir, femella híbrida de cavall i somera (femella de l’ase) o d’ase (o ruc o burro) i euga (o egua). En castellà: mula.
  • Durícia que es fa a les mans amb el fregadís d’una cosa que hom maneja. Cast.: callo, callosidad.
  • Agulleta d’alguer, peix de fins a 40 cm de llargada, de color gris brunenc o verdós, que viu en els alguers de posidònies. Cast.: aguja de mar.
  • Lleterassa, arbust laticífer (conté líquid lletós) propi del litoral mediterrani. Cast.: titímalo, lechetrenza.

I acabem amb una dita ben encertada: El temps és com la mula, mai no recula!


Que gafe que ets!

És molt possible que hagueu fet servir aquesta expressió per indicar que una persona porta mala sort. I també que, en fer-ho, us hagin fet mal les orelles perquè teniu clar que, de catalana, no en té res. Així, com ho hem de dir?

En català, ser gafe és portar mala sort (o mala pega), ésser el pot de la pega, ésser de mal averany i, potser l’expressió més curiosa, ésser malastruc (o malastruga). I també podem fer servir aquest darrer adjectiu en altres frases, per exemple: Ha quedat coix per una malastruga caiguda.

Etimològicament, malastruc deriva de malastre (desastre) amb el sufix -uc que trobem en el mot astruc ‘sortós’ i també en d’altres com poruc, xaruc, feixuc, caduc, etc.

De malastruc deriven malastruguesa i malastrugança (mala sort): Quina malastrugança que tenim avui!

Espero que no sigueu malastrucs i que tingueu molta sort en tot!


Reprotxar?

(Dedicat a en Toni López.)

Com podem traduir el mot castellà reprochar (echar en cara) en català?

  • Retreure: esmentar a algú (alguna cosa que ha fet i que es considera censurable) amb intenció de reprovar-la-hi. Vaig fer mal fet; però no cal retreure-m’ho tant.
  • Recriminar: respondre amb retrets. Els benpensants recriminen als artistes la vida que porten.
  • Fer retrets. No li facis retrets davant dels amics que l’avergonyiràs.
  • Tenir en compte (quelcom a algú). Si arriba tard no li tinguis en compte; darrerament va de bòlit.
  • Fregar pels morros. Quan el vegi li fregaré pels morros tot el que m’han dit.

I sí, malgrat que ens soni estrany, en català també existeix reprotxar (Li va reprotxar que se n’hagués anat tan aviat), del qual deriven, per exemple, reprotxe (acció de reprotxar; crítica que es fa a una persona per alguna cosa que ha dit o ha fet) o irreprotxable.


Baf

Aquest monosíl·lab té diversos significats:

  • Vapor o gas exhalat. Cast.: vaho.
  • Atmosfera viciada d’un local que ha estat molt de temps tancat amb persones dins. Cast.: tufo, hedor.
  • Alè, aire expirat, especialment amb referència a la seva olor: Quin baf d’alls que fas!Cast.: vaho, aliento.

Expressions derivades:

  • ‘Prendre bafs’ vol dir prendre inhalacions del vapor que desprèn una tisana bullent.
  • ‘Esbafegar-se’ vol dir perdre el baf.
  • ‘Esbafar-se’, en el cas d’un líquid, esbravar-se, perdre l’olor, el gas…; i, una persona, esbravar-se donant sortida als sentiments, als desitjos continguts: Sempre s’esbafa cridant.

De baf deriven mots com bafada, bafor… i també bafarada, que significa ‘baf intens, fort’, però també, en els còmics, ‘espai tancat generalment oval que conté els diàlegs o els pensaments dels personatges, els quals són assenyalats per un apèndix semblant a una fletxa que surt d’aquest mateix espai’ (en cast.: bocadillo).


Tenir que?

Per expressar una obligació o una necessitat, es poden fer servir diverses construccions:

  • haver de+ infinitiu (Demà he d’anar al metge)
  • caldre+ infinitiu, o caldre que+ subjuntiu (Cal arribar puntual / Cal que arribis puntual)
  • ser necessari+ infinitiu, o ser necessari que + subjuntiu (És necessari plegar aviat / És necessari que pleguem aviat)

La perífrasi tenir de + infinitiu, usada en la llengua antiga, actualment no es fa servir en registres formals. I no són acceptables construccions com aquestes:

  • tenir que+ infinitiu (Per aprovar tens que estudiar; cal dir: Per aprovar has d’estudiar)
  • haver-hi que+ infinitiu (Hi ha que viatjar a Dublín; cal dir: Hem de viatjar a Dublín)
  • ser precís+ infinitiu (És precís sortir ràpid de l’edifici; cal dir: Cal sortir ràpid de l’edifici)

Atenció! Ser precís és correcte quan significa ‘exactament definit, no equívoc’: Aquest esquema és molt precís.


Bola

El primer que ens sol venir al cap en sentir aquest mot és un cos esfèric i més o menys massís de qualsevol matèria: una bola de billar, de paper, de carn...

Però una bola també és:

  • una mentida;
  • una beguda feta barrejant cervesa i gasosa en un bol;
  • moble heràldic esfèric que es representa ombrejat per tal de donar-li relleu;
  • betum, pasta usada per donar color i fer llustrós el calçat; en molts llocs d’Osona, per exemple, no enllustrem ni embetumem les sabates, sinó que les embolem.

També existeixen les boles del món (globus terraqüis) i les boles de neu, expressió que, a més de fer referència als cossos compactes de neu de forma esfèrica, també s’aplica a un arbust ornamental i a diverses espècies de bolets.


Botifler

Com a adjectiu, el mot botifler vol dir:

  • Que té les galtes molt grosses; galtut, galtaplè. En castellà, carrilludo, mofletudo.
  • Presumit, arrogant. Cast.: hinchado, arrogante, orgulloso.

I com a substantiu té aquests significats, potser més coneguts:

  • En la Guerra de Successió espanyola, malnom dels partidaris de Felip V, oposat als sobrenoms que van rebre els partidaris de Carles III: vigatans (a Catalunya) o maulets (a València). Des d’aleshores, botifler s’empra a Catalunya per referir-se als «catalans traïdors», tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.

Sinònim: botifarra, filipista. Cast.: felipista.

  • Que col·labora amb els enemics de la seva terra. Cast.: colaboracionista.

Etimologia: segons el filòleg Joan Coromines, botifler és una reducció fonètica de botinflat (lleugerament inflat), amb la pèrdua de la –n– i canvi de sufix.

Cal afegir-hi que, en aquella època, el fet de ser galtaplè era signe de riquesa, ja que els rics eren els únics que podien menjar tant com volien; i sovint s’atribuïa la riquesa a la complicitat amb l’enemic borbònic.


Escarmalar

(Dedicat a la Fina Compte.)

Malgrat que aquest mot no consta en cap diccionari normatiu, sí que el recull l’obra El parlar d’una família vigatana (Llibres de l’Índex, 2014), del filòleg, investigador i catedràtic de la UAB Jaume Medina.

Escarmalar és una metàtesi (inversió de dos fonemes o de dues síl·labes, generalment contigus, en una cadena fònica) del mot escamarlar, que vol dir ‘eixamplar (els dits de la mà, les cames)’. Així, per exemple, estar escarmalat vol dir ‘estar eixarrancat o eixancarrada, amb les cames obertes, separades’: «En Gil camina ben escarmalat».

Del normatiu escamarlar en deriva el mot homònim escamarlà (Diccionari etimològic de l’Enciclopèdia Catalana), crustaci molt apreciat culinàriament, pels seus llargs tentacles separats, escamarlats. No us confongueu a l’hora d’escriure’ls! 


A matadegolla

(Dedicat a l’Imma Bufí i a la Irene Pujadas.)

Crec que no cal explicar l’etimologia d’aquesta expressió tan explícita, però sí els matisos de significat que té en diversos llocs de Catalunya*:

  • Entrar a matadegolla (o a degolla): matant i fent el màxim de mal possible; degollant. «Els soldats van entrar a matadegolla.» Cast.: Entrar a degüello, a cuchillo.
  • Estar a matadegolla: dues persones, dues famílies, etc., estar molt enemistades. «Està a matadegolla amb tothom: no li queda cap amic.». Sin.: Tenir-li el dit ficat a l’ull (a algú). Cast.: estar a matar (o de uñas).
  • Fer una cosa com qui toca a degolla: fer-la molt rabent, per acabar-la aviat.
  • Agafar-se les coses a matadegolla: d’una manera molt exagerada, a ultrança. «Tingues calma, no cal que t’ho prenguis a matadegolla: tot s’arreglarà.»
  • Actuar a matadegolla: furiosament, a la desesperada. / D’una manera implacable, cruel. «Ho va fer a matadegolla.»
  • Treballar a matadegolla: molt i obligat.
  • Informació extreta de la Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies i Riudor, i del Diccionari Alcover-Moll.

Espetec

(Dedicat a la Núria Mundet.)

Aquest mot és força prolífic, ja que, en diverses contrades, té significats diferents. Vegem-ne uns quants:

  • Soroll sec que fa una cosa en esclatar o esberlar-se bruscament: «L’espetec d’un petard, d’un tro, d’una branca que es trenca». Cast. estallido, chasquido, estampido.
  • Esclat de claror, gran llum que apareix sobtadament: «L’espetec d’un llamp». Cast. resplandor.
  • Xàfec, xafegada, pluja forta i de poca durada: «Quin espetec d’aigua que cau!». Cast. chaparrón, chubasco, aguacero.
  • Esforços i contorsions per obtenir una cosa (Camp de Tarragona): «Els estudiants han de fer molts espetecs per assolir l’assignatura». Cast. aspavientos. 
  • Tros d’escorça arrencada del pi (Penedès). Cast. peladura.
  • Botifarra crua que es deixa assecar. Cast. espetec, fuet, longaniza seca. A Sabadell i rodalia en diuen petador, però espetec té gairebé tants sinònims com processos d’elaboració i graus d’assecament existeixen: fuet, secallona, somalla, tastet, espet, pet, crac, llonganissa, llonganissa prima, llonganissa seca…

Romanços

(Dedicat a l’Arià Icart.)

Romanç: llengua romànica; narració, sovint amb il·lustracions, de les aventures d’un heroi o de la vida d’algú popular pels seus fets. En sentit figurat, un romanç és una conversa, assumpte, etc. que resulta impertinent, enutjós, que no interessa (en cast. cuento, canción).

Etimològicament: del llatí romanĭce ‘a la romana’, és a dir, ‘en la llengua de Roma o derivada del llatí’.

Expressions que se’n deriven:

· Estar carregat de romanços: tenir moltes manies, prejudicis; trobar pegues a tot. «Estàs carregada de romanços: no pots valorar les persones només per la vestimenta que porten!» Cast.: ser tiquismiquis.

· No estar per romanços: no voler-se distreure amb coses banals i secundàries; no entretenir-se en nimietats. «Li he dit que em pagui tot el que em deu, que no estic per romanços.» Cast.: no estar para bromas.

· Deixar-se de romanços: deixar d’embolicar amb converses o històries molestes, amb dilacions. «Deixem-nos de romanços i anem per feina.» Cast.: dejarse de cuentos.

Doncs això… deixem-nos de romanços i encetem el 2021 com cal. Bon any a tothom!


Celler o bodega?

[Dedicat a en Manel Colmenero, expert en vins.]

Un celler és el lloc on s’elabora i guarda el vi; el lloc d’una casa, especialment soterrani, on es guarda el vi i altres aliments, i també una botiga on es venen vins i altres begudes. Derivats: cellerat (celler ple, allò que cap dins un celler) i cellerer/a (persona que té cura d’un celler, especialment en els monestirs).

Una bodega és l’espai interior d’una nau (un vaixell, un avió…) situat sota la cabina de passatge destinat al transport d’equipatges, mercaderies i correu. Derivat: bodeguer (qui vigila i neteja la bodega d’una nau).

Ambdues paraules es tradueixen al castellà per bodega.

Mots o expressions relacionades: existeix el ‘vi de celler’ i el ‘pernil de celler’ i es pot ‘anar de cellers’. I també podem parlar de ‘catedrals del vi’: cellers grans i d’arquitectura espectacular; són cellers cooperatius construïts a Catalunya en època modernista, al principi del segle XX, o cellers privats construïts a Andalusia al segle XIX.

Ara que s’acosten celebracions, beveu bons vins i amb moderació. Salut i bones festes a tothom!


Rentable o rendible?

En l’àmbit de l’economia, el terme renda designa el ‘profit periòdic, especialment en diner, que ret un actiu material o financer’: «La Carme viu de renda». El verb corresponent és rendir, amb el significat de ‘produir un benefici o utilitat’. Per això, els derivats són:

  • Rendible. «No hi ha prou passatgers perquè el vol sigui rendible.»
  • Rendibilitat. «Ja has estudiat la rendibilitat d’aquest producte?»
  • Rendibilitzar. «Ara que hem comprat la màquina, l’hem de rendibilitzar tant com puguem.»

Llavors, el mot rentable no existeix, en català? Sí, si ens volem referir a una cosa que es pot rentar: «Aquesta funda està plena de pols. Sort que és rentable i la podré posar a la rentadora».


Fer l’orni

Si busqueu el mot orni al diccionari, només el trobareu en aquesta expressió, que, com molts ja sabeu, vol dir fer el desentès, com qui no sent el que es diu, no donar-se per al·ludit: «Li ha reclamat els diners que li deu, però ha fet l’orni i ha canviat de tema».

L’origen d’aquesta expressió no està clar, però hi ha dues teories:

  • Podria provenir de l’argot estudiantil del grec órnion(‘ocell de presa’) perquè fa voltes, com si dissimulés, abans de decidir atacar.
  • O d’una deformació de fer el borni, en el sentit de no voler veure-hi.

Alguns sinònims: fer l’enze, fugir d’estudi, com si sentís ploure, com si li diguessin Llúcia…

I, en castellà: hacerse el desentendido (o el despistado, o el tonto, o el sordo), llamarse andana, no darse por aludido


Múrris i múrries

«És molt murri: volent-li jo dir que no, m’ha fet dir que sí.» En aquesta frase, murri vol dir ‘sagaç, astut, picardiós, hàbil per a aconseguir allò que pretén’. Amb aquest sentit és com s’utilitza, per exemple, a la plana de Vic. Però en altres contrades catalanes vol dir:

  • Taciturn (silenciós, que defuig de conversar), esquerp.
    · Malacarós, que acostuma a fer mala cara a tothom.
  • Que té mala intenció, que és hàbil en la dolenteria.
    ·Vagabund que circulava en colla, amb dones i fills, robant i captant.

Segons el significat, té diversos sinònims: pillet, punyeter, guino, guinet, trinxeraire…

En castellà: pícaro, pillo, perillán, pillastre, guitarrón, tunante

Paraules o expressions relacionades amb aquest mot: garjol (home murri), murri de la pimpinella (espècie de papallona) i, per acabar, una dita breu: «Vigatans, murris o sants».


Repapats i repapades

Així és com ens agrada posar-nos a vegades al sofà (per veure una pel·lícula, escoltar música, etc.): deixant-nos anar en el seient, amb tota comoditat, repenjant-hi esquena i braços. ‘Havent dinat, s’arrepapava a la poltrona i s’adormia de seguida’.

Etimologia (segons el diccionari Alcover i Moll): formació onomatopeica damunt el radical pap-, imitador del so d’una cosa voluminosa que cau.

Sinònims de repapar-se: arrepapar-se, acomodar-se, escarxofar-se, aclofar-se, arrepetellar-se, posar-s’hi bé i, fins i tot, com a cal sogre! (amb tota la franquesa i comoditat, sense compliments).

Castellà: repantigarse, repanchigarse, arrellanarse


Tarannà

El tarannà és el caràcter o la manera de procedir i generalment es diu de persones o animals. Aquesta paraula té diversos sinònims, la majoria, molt coneguts: tret, característica, temperament, idiosincràsia, caire, naturalesa, índole, condició, personalitat…; però també n’hi ha alguns de menys habituals:

  • Tranc (Era un home d’un tranc orgullós).
  • Demble (No el conec prou: no li he pres el demble).

Existeixen tant tarannàs com persones hi ha al món, alguns dels quals han generat mots o expressions curioses:

  • Pagesejar: tenir el tarannà, les maneres, d’un pagès.
  • Senyorejar: tenir el tarannà d’un senyor.
  • Desentestar-se: tenir un bon tarannà, cessar d’estar entestat (obstinat).
  • Urc: tarannà altiu, arrogant.

Algú també pot tenir un tarannà rumbós (que en allò que fa no plany les despeses, és esplèndid, generós, etc.) i, d’algú que fa patxoca, que es fa admirar pel seu tarannà ufanós, exuberant o reeixit, es diu que ‘fa tropa’.

En castellà: talante, carácter.


A bocons

La locució adverbial a bocons (o de bocons) vol dir ‘boca per avall, ajagut amb la cara a terra, mirant a terra’: «Per fer aquest exercici, ens hem de posar ajaguts a bocons».

Etimologia: derivat de ‘boca’ o més aviat de ‘abocar’. Pertany, doncs, a la categoria d’adverbis indicadors d’una posició del cos transitòria i no habitual (com per exemple: de genollons, de reculons, etc.).

Sinònims: de cara a terra, de boca a terra, de panxa a terra, de bocadents, de bocaterrosa.

En castellà, boca abajo; i si volem dir que algú ‘ha caigut a bocons’, hem de dir ‘se ha caído de bruces’.

Mots relacionats: abocar (fer caure de boca a terra) i abocar-se (inclinar la part superior del cos de boca a terra, especialment traient-la per una obertura. «No t’aboquis tant, que cauràs.»


I si tornem a guipar?

L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateixa dient: «Amb aquest ressol gairebé no hi guipo». La sorpresa venia perquè feia temps que no feia servir ni sentia a dir el verb guipar, el qual té diversos significats i també sinònims, si l’un és curiós, l’altre encara ho és més:

  • Veure-hi. Sinònim: papar-hi, filustrar-hi.
  • Mirar d’amagat. Ep, no em guipis les cartes! Sinònim: espiar.
  • Veure de lluny o amb esforç. Des de l’última fila no guipo l’escenari.
  • Comprendre, adonar-se, observar. No l’enganyarem: ja ens ha guipat. Sinònims: clissar, filar, llucar, galivar.

L’etimologia de guipar és d’origen incert; potser és una variant expressiva de guinyar (fer guinyades —fer l’ullet, parpellejar—).

Utilitzem-lo!


Reveixí

Qui no ha tingut, un o més cops, un reveixí? Aquest és un d’aquells mots que molts hem pronunciat tota la vida però que, probablement, no ens ha calgut escriure mai. Per això m’he decidit a buscar-lo i, en fer-ho, n’he descobert la riquesa semàntica:

  • Llenqueta de pell que s’alça al costat mateix de l’ungla (a vegades, quin mal que fa!). Sinònims: repeló, repel, desenemic. En castellà: padrastro, repelo.
  • Floc de cabells o de pèls que creix en direcció contrària a la normal. Cast.: remolino.
  • Porció d’un objecte alçada en direcció contrària a la normal. Nas de reveixí: nas que té la punta girada cap amunt.
  • Formiga petita de cap vermell que excava galeries en el suro i produeix picades doloroses. Cast.: hormiga roja, hormiga del alcornoque.
  • Nus brinós (fibrós) de la llenya. Cast.: nudo.
  • Persona molt vivaç i sobretot molt irascible.

Etimologia: segons el Dicc. Alcover-Moll, prové probablement de la forma llatina reversīnu, derivada de revĕrsus ‘revés, contrari’.

Alguns derivats: reveixinar o enreveixinar, reveixinament o enreveixinament i, el més curiós de tots, barba-reveixí (que té enreveixinat —rígid— el pèl de la barba).


Felicitacions

(Dedicat a l’Imma Molist.)

Quan es vol felicitar algú pel seu aniversari, es pot fer amb una fórmula que expressa el desig d’una llarga vida: Per molts anys! Convé preservar aquesta expressió tan tradicional en català, que no és exclusiva de l’aniversari del naixement, sinó que també es pot fer servir en altres ocasions, per exemple:

  • Avui és el teu sant?Per molts anys!
  • Per molts anys ens puguem tornar a reunir!

Pel naixement d’un infant, en un casament, o per l’èxit en un examen, a la feina o en l’assoliment d’una etapa important en la vida d’una persona (finalització d’uns estudis, presentació d’una tesi, recepció d’un premi, etc.) també es pot dir Enhorabona! i Felicitats!

Per felicitar algú per Nadal, se sol dir Bon Nadal! o Bones festes!

I si es vol desitjar un bon any, es pot fer amb qualsevol de les expressions següents: Feliç any nou!Bon any! o Bon any nou!


Batall (i no badall)

(Dedicat a l’Helena Signes.)

«Aquell matí, els sonors cops de batall, que anunciaven les set, caigueren del campanar amb un retruny tot estrany. En sonar la primera campanada…» Llegint aquest fragment de Tres nits de Ramon Xuriguera ens queda força clar un dels significats de batall:

  • Peça metàl·lica en forma de porra suspesa a l’interior d’una campana per fer-la sonar colpint-la; o peça anàloga d’os, de fusta, etc. per fer sonar les esquelles. En castellà: badajo.

Però també se’n recullen altres significats:

  • Paraula grossera o indecent. ‘S’enfadava i començava a dir batalls i més batalls’. Cast: palabrota.
  • Desori, renou desordenat de gent que no s’entén. ‘En acabar el partit, el camp es convertí en un batall’. Cast.: guirigay.
  • Dona xerradora, que diu més que no sap i que es contradiu sovint. ‘Quin batall que estàs feta!’ Cast.: badajo.

Un batall de forca és un home de mala vida, que va per mal camí. I, per acabar, un parell de dites:

  • Batall de campana, si floreix no grana (cal treballar per obtenir resultats).
  • Un cony sense carall és com una esquella sense batall (crec que aquesta ja és força explícita).

Esterrecat

(Dedicat a en Nan Orriols.)

«”Apallissat per catalanista” [10 lletres]: ESTERRECAT. [Esterrecar és sinònim d’estossinar i el participi demanat conté elements com terra i com cat]». Aquest és un dels enigmes proposats per l’escriptor i periodista Màrius Serra a l’Enigmàrius (joc del programa El matí de Catalunya Ràdio).

Segons el Diccionari Alcover-Moll, etimològicament, el verb esterrecar prové de esternecar, ‘enderrocar i vèncer l’enemic’ (usat a Igualada, segons Aguiló Dicc.).

En llocs com la plana de Vic, el Lluçanès o Sta. Coloma de Farners, entre altres, eren molt habituals expressions com ‘Aquesta calor em deixa ben esterrecat!’, en el sentit d’extenuat o abatut. Malauradament, cada vegada són menys freqüents, però no perdem l’esperança: trobareu aquest mot (i també altres igual d’interessants com escarransit, esquifit, malxinat, nyicris o xitxarel·lo) a l’obra La mansió de William Faulkner (traducció d’Esther Tallada).


Tela marinera?

(Dedicat a la Berta Altimiras.)

Aquest modisme (construcció o locució peculiar d’una llengua) castellà es fa servir per expressar la importància o l’abundància d’alguna cosa o, tal com defineix el diccionari de la RAE, una gran dificultat: ‘Te va a costar conseguirlo tela marinera, La cosa tiene tela marinera‘.

El seu origen ens remunta als ambients mariners i fa referència al teixit utilitzat per confeccionar les veles dels vaixells: calia molta tela (centenars de metres), eren costoses de fer (material molt dur, difícil de cosir) i molt cares (material resistent no corrent). Aquestes característiques van donar lloc a l’expressió «tela marinera» utilitzada actualment.

Però, en català, tenim altres locucions per expressar aquest significat. Per exemple:

  • l’hòstia (S’ha comprat un cotxe que és l’hòstia / Se ha comprado un coche que es tela marinera)
  • que déu-n’hi-do (Fa una xafogor que déu-n’hi-do! / ¡Hace un bochorno que tela marinera!)
  • no en parlem (El vestit t’ha costat 300 €? No en parlem! / ¿El vestido te ha costado 300 €? ¡Tela marinera!)

Utilitzem-les!

(Basat en l’article «¿Sabes cuál es el origen de la expresión tela marinera?», de lavozdegalicia.es)


Tinya

Tinya és el nom de diverses herbes (morró, anagall, cuscuta), però també és una afecció cutània contagiosa, especialment del cuir cabellut i dels teixits cornis (pèls, ungles), deguda a fongs, caracteritzada per la formació de taques cobertes d’escates, crostes, etc. i per la caiguda dels cabells.

I una tinya també és una arna, insecte que ataca alguns cultius, la larva del qual s’alimenta de teixits d’origen animal, de deixalles o de productes alimentaris emmagatzemats. Arna de la farina. Arna de la roba. 

Veient els dos darrers significats d’aquest mot, és fàcil d’entendre què vol dir ser més dolent que la tinya: algú o alguna cosa, ésser molt dolent, causar gran perjudici. La teva tieta és dolenta com la tinya, perjudica tothom i només mira pels seus interessos.

Expressions sinònimes: pitjor que la tinya, dolent com el dimoni, més dolent que el dimoni.

I, per acabar, una altra dita amb aquesta paraula:

«Si l’enveja es tornés tinya, mig món grataria» (és a dir, que hi ha més envejosos del que ens pensem).


Espona

Cognom present en diverses poblacions d’Osona, el Ripollès, la Garrotxa, la Cerdanya… Però, què és una espona?

  • Cadascun dels dos costats d’un llit. L’Anna dorm a l’espona dreta i en Jaume, a l’esquerra.
  • Espai que hi ha entre el llit i les parets de la cambra. L’habitació era tan petita que a les espones no hi cabia cap tauleta de nit.
  • Marge generalment de pedra per a sostenir les terres d’un bancal. Atansa’m el matxo en aquesta espona, que hi pujaré.
  • I, en l’àmbit de la medicina, un metge d’espona és un metge de capçalera o de família.

    Etimològicament, prové del llatí spŏnda, ‘carcassa d’un llit’.

L’expressió llevar-se per la mala espona vol dir aixecar-se de mal humor, tenir un mal dia, llevar-se amb el peu esquerre, tenir el dia girat.


Figaflor

(Dedicat a en Manel Comas.)

  • Figa primerenca que certes varietats de figuera fan pel juny o pel juliol, més grossa i basta i menys dolça que la figa ordinària, que ve pel setembre. Per Santa Elionor comença la figaflor.

Sinònim: bacora.

Castellà: breva, albacora.

  • En sentit figurat, i a mode d’insult, persona poc espavilada, sense força ni trempera, excessivament delicada. No siguis figaflor!

Etimologia: de figa i flor; probablement es diu ‘ser un figaflor’ per similitud amb una flor que és molt delicada i que es pot desmuntar amb facilitat.

Sinònims: bleda, fleuma, ésser un figa blana (o tova o molla), ésser neula, home moll, més delicat que una ungla d’ase.

Castellà: pavo, pavisoso, pavitonto, ablandabrevas.


Enxubats

Segons el DIEC, per anomenar un espai que no té ventilació o qualsevol cosa que està atapeïda, es fan servir les formes enxubat/enxubada i anxovat/anxovada, que signifiquen el mateix. Per exemple:

Quan vaig entrar a la casa, no havien ventilat i estava ben anxovada.
Aquell pis és petit: de moment no tenen més remei que viure enxubats
.

Etimologia: sembla que enxubat és una modificació de enxovat, per anxovat, derivat d’anxova, per similitud de sentit amb les anxoves apinyades en un barril. És a dir, que ambdós mots tindrien el mateix origen.

Però Albert Pla Nualart ―actualment, responsable lingüístic del diari Ara― no ho té tan clar i, segons ell, «els dos sentits (‘atapeït’ i ‘mala ventilació’), prou diferenciats, delaten dos orígens diferents». Ho raona en un article publicat en aquest mateix periòdic (‘L’atracció semàntica de les falses etimologies’) tot fent referència a l’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà, el qual defensa que enxubat ve de enxub, que ve de aljub (cisterna subterrània per arreplegar l’aigua).

I rebla el clau així: «El més probable és que anxovat sigui una versió popular de enxubat. A principis del XX pocs saben què és un enxub i tothom menja anxoves».

Sinònim: encubat.


Canvi de mobles

(Dedicat a en Joan Pujadas.)

Són molts els refranys populars sobre meteorologia, no ens els acabaríem mai! Avui parlarem d’una dita relacionada amb un fenomen molt freqüent al nostre país, especialment a l’estiu: les tronades.

Un tro és el soroll que segueix el llamp, degut a l’expansió de l’aire al pas de la descàrrega elèctrica: un tro eixordador.

En el llenguatge popular, quan trona són habituals expressions com aquestes:

  • Ja està sant Pere canviant els mobles; aviat plourà.
  • Quina fressa que hi ha per aquí dalt, sembla que sant Pere canviï els mobles de lloc.

De fet, el poeta valencià Carles Salvador (1893-1955) ja va fer servir aquest símil a «Tronada», dins de Vermell en to major, 1929:

«Diuen que Sant Pere els mobles
els transporta a nova casa.

Corre la gent a cobert,
va fugint de la tronada.

Diuen que Sant Pere els mobles
els transporta, i fan rialla.»

Val a dir que, a casa meva, el meu pare sempre deia Sidru en comptes de sant Pere (En Sidru ja mou els mobles) i, quan feia molt sol, deia: Com pica, en Llorenç!, expressions que encara ara fem servir.


I aquesta setmana, en masculí

La setmana passada apuntàvem uns quants mots que en castellà són masculins i en català, femenins, cosa que a vegades ens fa dubtar dels articles o adjectius que hem d’utilitzar per acompanyar-los. Avui farem el contrari i veurem mots que en castellà són femenins i en català, masculins:

 

Castellà (femení) Català (masculí) Exemple
afueras afores La presó és als afores de la ciutat
bacteria bacteri L’escalfor afavoreix la multiplicació d’alguns bacteris
corriente corrent Aquest aparell mesura el corrent elèctric
costumbre costum Ja saps que fumar és un costum malsà
cuenta compte Això t’ho ingressaré al teu compte
deuda deute un deute de milers d’euros
espinacas espinacs Menjo cigrons amb uns quants espinacs
hoja full (de paper)* Imprimeix el full per les dues cares
legumbre llegum Aquests llegums t’han quedat boníssims!
lejía lleixiu El lleixiu crema la roba
marioneta titella Un titellaire és una persona que fa ballar els titelles
pendiente pendent Aquest carrer fa un pendent fortíssim
pimienta pebre Em passes el pebre, si us plau?
señal senyal Atura’t en aquell senyal de STOP
ventaja avantatge L’equip local té un avantatge de 2 punts
  • En català també existeix la fulla (de plantes o objectes). Per exemple:
  • les fulles d’aquest arbre són caduques;
  • s’ha tallat amb la fulla del ganivet.

Avui, en femení

Sovint, la proximitat del castellà ens fa dubtar sobre el gènere d’alguns mots catalans, i llavors no tenim clar amb quins articles o adjectius els hem d’acompanyar. Avui n’apuntarem uns quants que, malgrat que en castellà són masculins, en català són femenins:

Castellà (masculí) Català (femení) Exemple
alud allau Ha rebut una allau de protestes
análisis anàlisi (i singular) T’has de fer una anàlisi clínica
aroma aroma Quina aroma que fa aquest cafè!
calor calor No suporto la calor!
chocolate xocolata Aquesta xocolata és molt bona
diente dent Ha caigut i s’ha trencat una dent
dulzor dolçor No m’agrada la dolçor de la mel
olor olor Què heu cuinat? Sento moltes olors!
picor picor Tens una pomada per a la picor?
postre postres (i plural) Jo ja portaré les postres
resplandor resplendor Has vist la resplendor del llamp?
resto resta La resta de documents són damunt la taula
síndrome síndrome Aquest fàrmac és per a les síndromesdepressives
sudor suor Aquest producte redueix la suor
verdor verdor Mira aquell camp… quina verdor!

Mers, mets i més

Continuem aquesta setmana amb més monosíl·labs amb la lletra e (II):

MER

  • Usat davant del nom, pur, sense mescla d’altra cosa: Això és una mera hipòtesi.

mEq

  • Símbol demil·liequivalent, unitat que expressa la concentració iònica d’una solució, que equival a la mil·lèsima part d’un equivalent.

MES

  • Dotzena part de l’any: Aquest mes té trenta dies.
  • Però: Vindré, mes hauré de marxa d’hora.
  • Les meves: Aquestes són mes germanes.
  • Forma del verb metre (posar): Han mes l’infant dins el bressol.

MÉS

  • En major grau o quantitat:Tinc més paciència que tu.
  • Afegint-hi: Vuit més quatre fan dotze.
    ·Signe de l’addició i de les quantitats positives (+).

MET

  • Símbol de la unitat de mesura de la calor que produeix l’organisme d’un individu en repòs, utilitzada per a calcular el cost metabòlic d’una activitat física.
  • Forma abreujada i afectuosa de Jaume.
  • Fer el paper de met: fer el paper de qui no s’adona de res. En castellà: hacerse el sueco.

MeV

  • Símbol del megaelectró volt.

Mecs, mels i mems

Avui, alguns monosíl·labs amb la lletra e com a protagonista (I). Vegeu-ne els seus significats:

MEC

  • Vedell.
  • Beneit, ximple.
  • Barbamec (que no té pèl a la cara, especialment un home adult).
  • Pinsà mec: un dels pinsans existents a Catalunya.
  • Fer el mec: fer-se veure.

MEL

  • Substància viscosa dolça elaborada per les abelles.
  • Pòmul (os de la galta).
  • Lluna de mel.
  • En sentit figurat: És un home tot mel. La mel de les seves paraules. Deixar algú amb la mel a la boca (privar-lo d’alguna cosa agradable que començava a assaborir).

MEM

  • A les xarxes socials, imatge, frase o vídeo que s’escampa viralment i que és constantment imitat, compartit o utilitzat. En castellà, meme.
  • Tretzena lletra dels alfabets hebreu i arameu.
  • En filosofia, unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l’evolució cultural d’una manera comparable als gens en l’evolució biològica.

Continuarà…


Vent de la fam

(Dedicat a en Joan Gili.)

La gent pagesa i sobretot la gent marinera mantenen la nomenclatura tradicional dels vents. En primer lloc, cal observar que els vents cardinals tenen quatre noms que són usats o almenys coneguts pertot arreu: tramuntana(nord), llevant (est), migjorn (sud) i ponent (oest).

Els quatre vents intermedis dels cardinals tenen quatre noms ben definits i permanents a les Balears i a la zona mediterrània: grec gregal (nord-est), xaloc (sud-est), llebeig (sud-oest) i mestral (nord-oest).

Però fora de la regió mediterrània, els vents prenen noms molt diferents dels esmentats; es refereixen principalment a localitats o als efectes que poden produir, com en el cas del vent de la fam: vent d’estiu ben calent provinent de l’oest o del nord-oest batejat així en diverses contrades perquè perjudica molt les collites a causa de la seva secor.

Sinònims: matablat i matapiocs (un pioc és un ocell d’aproximadament 1 metre de llargada que a vegades es pot observar en algunes zones de Catalunya; en castellà, avutarda).


Desangelat?

En castellà, l’adjectiu desangelado vol dir ‘falto de ángel‘, entès aquest darrer mot com ‘gracia o encanto‘.

Si busqueu la paraula àngel al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, hi trobareu diverses accepcions, però cap amb l’esmentat significat castellà:

  • Ésser espiritual intermediari entre Déu i l’home,
  • Àngel que suposadament té assignat cada persona per a la seva custòdia.
  • Persona molt bona, de molt bon cor.
  • Escat (peix).

Per això, malgrat que el Diccionari normatiu valencià inclou desangelat des de la seva darrera actualització (2016), en català normatiu no hem de traduir desangelado per desangelat, sinó simplement amb la construcció ‘sense encís (o encant)’, que pot qualificar tant persones com coses:

  • Trencar l’ambient sense encant del despatx infondrà ànim i alegria als treballadors.
  • Té una veu sense gens d’encís: no sé com pot fer d’actor de doblatge.

 

Sinònims (segons el context): sense gràcia, apagat, fred, gris.


Barrabassada

Etimològicament, el mot barrabassada deriva de Barrabàs, personatge bíblic que, malgrat que sempre s’havia descrit com un bandoler o delinqüent, també hi ha estudis que defensen la hipòtesi que era un famós auriga —en l’antiguitat clàssica, conductor d’un carro de cavalls—que solia participar en les carreres organitzades a l’hipòdrom de Jerusalem.

Fos el que fos, el que sembla més clar és que Barrabàs va ser indultat per Pilat en lloc de Jesús per demanda dels jueus, seguint el costum de l’època de deixar lliure un pres durant la Pasqua jueva.

El nom de Barrabàs continua present en el català amb l’expressió “fer una barrabassada”, que equival a cometre una malifeta, una acció insensata, contrària a la llei moral o a la raó.

I de la possible qualitat de criminal del personatge deriven també “ésser de la pell de Barrabàs” i “ésser pitjor que Barrabàs” per dir que algú és entremaliat o molt dolent.

Barrabassada té força sinònims, alguns, d’ús molt freqüent (disbarat, barbaritat, bestiesa…) i, altres, menys coneguts (atzagaiada, magallada, bacinada…).


Esparracagecs

(Dedicat a Manuel Comas.)

Malgrat que aquest mot no consta al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, s’utilitza col·loquialment en diverses contrades del país per designar les reixes de ferro forjat amb motius acabats en punta que protegeixen les finestres contra l’entrada dels lladres.

La formació d’aquesta paraula composta sembla clara: de esparraca (del verb esparracar, fer estrips a la roba) + gecs (gec: peça de vestir que cobreix el tronc fins a la cintura, amb mànigues i sense faldons).

Anàlogament s’haurien format altres mots que designen el mateix: esquinçarobes (esquinçar + roba) i estripagats (estripar + gat).

Però aquestes reixes encara tenen altres noms: espiga, sargantana o llangardaix; tots, per la similitud que mantenen les reixes amb aquests elements.


Olorar o fer olor?

En català el verb olorar significa ‘aspirar aire amb el nas per sentir l’olor d’una cosa’. Per exemple: En Joan olora una rosa.

En canvi, aquest verb no expressa que les coses desprenen una olor determinada. En aquest cas, es pot utilitzar el verb fer olor, entre d’altres: La colònia fa molt bona olor (i no: La colònia olora molt bé) o Fa olor de llenya cremada (i no: Olora a llenya cremada).

Per indicar que una cosa fa mala olor, malgrat que en castellà es diu que huele mal, l’expressió adequada en català és fer pudor. Així, cal dir: Ventila l’habitació, que fa molta pudor! (i no: Ventila l’habitació, que olora molt malament).

En sentit figurat, el verb olorar significa ‘descobrir, per algun indici, una cosa oculta’: Que ella hi tenia part, ja ho havia olorat, jo!

En aquests casos i per expressar que alguna cosa és sospitosa, també hi ha altres expressions: fer mala olor, fer pudor de socarrim, fer mala espina, etc.

Eviteu, per tant, frases com aquestes:

  • A què olora, això? (cal dir: De què fa olor, això?)
  • Les seves paraules no m’oloren gens bé (cal dir: Les seves paraules em fan mala espina).

Dalt més alt

(Dedicat a l’Enric Vilalta.)

Les cases poden tenir diverses plantes: soterrani, planta baixa (situada a nivell de carrer), primer pis, segon pis…, i així fins arribar a les golfes, part més alta que té per coberta la teulada, sovint destinada a rebost, guardar-hi mals endreços, etc.

Però, tradicionalment, a la plana de Vic i rodalia, el darrer pis habitable d’un edifici també s’anomenava —cada vegada se sent menys— dalt més alt; així, era molt habitual dir que una casa constava de planta baixa, dalt i dalt més alt: Ves a dalt més alt a buscar el sac / Mira quins jocs m’he trobat remenant a dalt més alt!

Sinònims: sotateulada, sostremort, antosta.

I, en castellà, les golfes o el dalt més alt s’anomenen desván, buharda, buhardilla o sobrado. Per tant, no us confongueu: les golfas castellanes són una altra cosa… ?


Donar compte? Donar-se compte?

(Dedicat a en Plàcid Bulló.)

L’expressió castellana ‘dar cuenta‘ es tradueix al català per donar compte i és adequada amb el sentit de ‘donar informació d’una cosa, o explicar-la’. Per exemple:

  • Donaré compte de les últimes publicacions que hem rebut.
  • Cal donar compte de la sentència.

Cal tenir en compte, però, que la locució castellana ‘darse cuenta‘ no es tradueix per donar-se compte, sinó per adonar-se:

  • No te n’adones, de la situació?(i no: No et dones compte de la situació?)
  • Per fi s’adona que l’ha vessada(i no: Per fi es dona compte que l’ha vessada.)

Ja ho sabeu, doncs: atenció amb els comptes!


Anar-se’n a can Pistraus

(Dedicat a Maresmon.)

Al diccionari, aquesta expressió (i les variants can Pistrac o can Pistracs) té dos significats:

  • Una cosa, fracassar; anar a la perdició, al desastre: Ho ha perdut tot, la seva fortuna se n’ha anat a can Pistraus.
    ·Algú, morir: Que estava malalt, l’Eudald? M’acaben de dir que se n’ha anat a can Pistraus.

També es pot engegar, algú o alguna cosa, a can Pistraus (desentendre-se’n de mala manera): Si l’atabales, t’engegarà a can Pistraus.

Etimològicament…

  • Pistraus podria provenir del castellà pistraje o pistraque (menja insípida o de mal gust), encreuament de pisto (mena de samfaina) i comistrajo (mescla d’aliments mal preparats).
  • I, segons es pot llegir al Refranyer barceloní de Joan Amades, Can Pistraus era un bordell situat a Montjuïc on sempre hi havia baralles.

Sinònims: desaparèixer, esvanir-se, anar-se’n en orris (o a fer punyetes).

En castellà: irse a hacer puñetas, a pique, al agua o al traste.


Espiguem o espigolem?

(Dedicat a la Teresa Jové.)

El verb castellà espigar es pot traduir al català bàsicament per:

  • Espigar:
  • Els cereals, treure espiga (Els blats ja espiguen).
  • Espigar o espigar-se una planta o una persona, fer la creixença (Les criatures, en aquesta edat, tot d’una s’espiguen).
  • Les cols i altres hortalisses, allargar-se del tronxo quan són prop de treure llavor («Les escaroles que s’espiguin les deixarem per a llavor»).

Espigolar:
· Collir les espigolalles o espigoladures, espigues que han restat en un camp després de la sega.
· Collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general.
· Arreplegar (allò que un altre ha deixat). Arreplegar d’ací i d’allà.
· Triar (allò que està barrejat entre altres coses).

  • En sentit figurat, recopilar, d’un o més escrits, dades que interessen a algú (Rellegia els diaris tot espigolant notícies de la guerra).

Però sapigueu que espigolar també és un substantiu que designa una formació vegetal dominada per l’espígol. Quina olor!


T’apeteix?

(Dedicat a la Fina Compte.)

El verb castellà apetecer es pot traduir al català per apetir o desitjar quan té el sentit de ‘anhelar o ambicionar’: Un jove irat apeteix (o desitja) la venjança.

Però amb el significat de ‘tenir gana de quelcom o ganes de fer alguna cosa’, les expressions catalanes que cal fer servir són les següents:

  • venir de gust (Et ve de gust fer un gelat?)

. venir de grat (Després de dinar sempre li ve de grat fer una bona sobretaula)

  • abellir (M’abelleix saludar el públic)
  • plaure (Ho farem així tant si us plaucom si no us plau)

Per tant, evitem frases del tipus: Us ‘apeteix’ menjar una poma (o una pera o un plàtan…)?


Visca els Nyerros!

(Dedicat als Nyerros de la Plana i a tots els seus simpatitzants.)

Nyerro: mot que deriva dels senyors de Nyer, al Conflent, i que designa els membres d’un dels dos bàndols enfrontats en què estava dividida la noblesa catalana entre els segles XVI i XVII (l’altre bàndol era el dels cadells).

El Diccionari Alcover-Moll també inclou altres sentits amb què es va utilitzar aquest mot en algun moment:

  • Llufa, tros de paper o drap que les criatures posen per riure a les dones.
  • Porc (a Figueres i a Torelló).
  • En plural, nom despectiu dels habitants de Santa Cristina d’Aro (i sembla que també de Bor i de les Planes d’Hostoles).

Amb aquestes darreres accepcions, etimològicament, nyerro també podria provenir de l’onomatopeia del crit dels porcs.

El 2010, el Centre Excursionista de Terrassa, per commemorar el centenari de l’entitat, va crear el GR Camí dels Nyerros, que va des del Vallès (Terrassa) fins al Conflent (Nyer). Un GR és un camí de gran recorregut —més de 50 km— senyalitzat que transita per llocs d’interès paisatgístic, cultural, històric, etc.

Però, des de 1998, aquest mot s’ha fet famós en el món casteller gràcies als Nyerros de la Plana, colla castellera de Manlleu que vesteix amb camisa de color gris (representa el color de la boira de la plana de Vic). Des d’aquí… molts èxits per als Nyerros!


Maleïts virus!

El refredat té diversos símptomes (mocs, nas tapat, mal de coll i de cap, tos i ulls plorosos) i al cap d’uns quants dies d’agafar-lo es cura sense tractament. No s’ha de confondre amb la grip, que apareix com a epidèmia a l’hivern amb febre alta, dolors musculars, mal de cap i de coll, malestar general, nas tapat i tos seca, entre altres símptomes. Pot durar tres setmanes.

Més de 200 virus diferents poden causar els refredats. En canvi, no n’hi ha tants que puguin causar la grip. És per això que hi ha una vacuna per a la grip i no n’hi ha cap per als refredats.

Quan patim aquestes malalties, és molt habitual eixavuirar o esternudar, estossegar o tossir, en alguns casos, també febrejar (tenir febre) i, amb freqüència, mocar-nos (no pas sonar-nos).

Però mocar també vol dir esmocar, treure el moc o caramell d’un llum (tros de ble recremat que es forma al capdamunt com un bolet). I, també, clavar un moc (un miquel, un menyspreu) a algú (en castellà: dar un chasco).


Per quaresma…, bacallà!

Bacallà: peix que viu a les aigües fredes del nord de l’Atlàntic i és molt apreciat com a aliment. El bacallà es pot posar a remull, espencar (tallar a penques), esqueixar (esquinçar) i assecar (el bacallà assecat sense salar s’anomena estocafix). Sinònims: abadejo. Derivats: bacallaner, bacallaneria i abacallanar-se (una persona, tornar-se seca com un bacallà, amagrir-se extraordinàriament).

Gastronòmicament, el bacallà dona molt de si, ja que es menja en amanides (esqueixada, xató, empedrat…), al pil-pil, amb mussolina d’all, a la llauna, a la bilbaïna, en bunyols, croquetes o carpaccio, en brandada… També és molt apreciada la prominència carnosa de la part inferior del cap (anomenada cocotxa).

I no oblidem l’oli de fetge de bacallà: emprat com a reconstituent i regulador del creixement en els infants, actualment ha estat substituït per les vitamines A i D en forma pura. Hom en fa també pomades per a tractar petites ferides.

Per acabar, un darrer significat de bacallà: ‘peça de fusta que, a les barques, uneix la barana a la coberta o al banc i serveix per a reforçar el costat’.


No ens agobiem!

(Dedicat a la Martina Comerma.)

El mot castellà agobiar té diversos significats:

  • Doblegar, per un activitat o una càrrega excessives; en aquest cas, en català disposem, per exemple, dels verbs aclaparar, afeixugar, cansar o sucumbir: L’excés de feina l’ha aclaparat.
  • Preocupar molt, causar un patiment gran; llavors, podem dir angoixar o carregar: Les responsabilitats i la feina de cada dia l’angoixen molt.
  • Confondre; els verbs idonis són desconcertar, confondre o avergonyirEm desconcerten amb tantes atencions.

. Rebaixar; en català podem fer servir humiliar: Li digué això per humiliar-lo.

Però agobiar també vol dir fatigar el cervell d’algú, marejar, amb sorolls, sons, preguntes… i, amb aquest significat, el mot català més idoni és atabalar: Amb tantes històries, m’estàs atabalant.

Ja veieu que, d’alternatives al mot agobiar, no ens en falten pas!


Andoles

En les expressions ‘per aquestes andoles’ o ‘per aquelles endoles’, el mot andoles significa lloc indeterminat, paratge desavinent, fora de camí: Què hi fas, per aquestes andoles? Sinònims: verals, endreçúries. En castellà: andurriales.

Però una andola també és una pesseta (sinònim: pela; en castellà: rubia, pela) i, al País Valencià, embotit elaborat amb cotnes de cansalada i una mica de magre. I allà també fan servir l’expressió ‘córrer l’andola’ amb el significat devagar, anar d’un costat a l’altre sense fer res de profit (En lloc d’estudiar, se’n va anar a córrer l’andola amb els amics).

Per acabar, una darrera curiositat, aquesta encara més llunyana: Andola és el nom d’una ciutat de la regió de Karnataka, a l’Índia, a uns 1.300 km al sud de Nova Delhi, la capital del país.


Enaiguar

El verb enaiguar, derivat del llatí in-aquare (dins l’aigua), té diversos significats:

  • Cobrir d’aigua (Amb tanta pluja, els camps estan ben enaiguats)
  • Aigualir, posar aigua (No enaigüis el vi, que no es podrà beure!)
  • Els ulls, omplir-se de llàgrimes (Està tan emocionat que se li han enaiguat els ulls)
  • Suspendre per molta pluja (Fira enaiguada)
  • Constipar-se un cavall, contraient-se-li els músculs de les extremitats, per massa fatiga o beure (Mentre suï, no donis aigua a l’euga, que s’enaiguaria)
  • Una criatura o animal, perdre la força, esdevenir flacs, tristos (En aquella casa, hi havia una nena que tot sovint se’ls enaiguava)

També es pot patir d’enaiguament: consumir-se de desig, generalment de menjar allò que s’ha vist menjar a algú altre (No mengis davant d’aquest nen perquè s’enaiguaria); i fer enaiguar: mostrar, fer, a la vista d’algú, coses que li despertin un desig.

Cal fer notar que, en algunes varietats lingüístiques, la ‘u’ no es pronuncia (enaigar).

Per acabar, un derivat curiós: enaiguatejar (especialment les plantes, tenir massa aigua).


Somiatruites

Somiatruites s’aplica a una persona visionària (que té visions, que veu coses que no existeixen sinó en la seva imaginació), que somia desperta o que s’il·lusiona fàcilment amb coses impossibles o estranyes.

Sinònims: il·lús, utopista, barrufell i, potser més idoni per als manlleuencs, tocaboires (mot que dona nom també a un jaciment arqueològic del Catllar, al Tarragonès).

També hi podríem afegir bufanúvols, ja que, malgrat que els diccionaris defineixen aquest mot com ‘persona creguda, presumptuosa, pedant’, sovint es fa servir per referir-se a algú que no toca de peus a terra, que fa castells en l’aire.

Ja sigui per la seva originalitat, sonoritat o per alguna altra raó, sembla que el mot somiatruites agrada molt, ja que dona nom a:

  • una cançó d’Albert Pla i una altra del grup de rumba gracienc AiMarai;
  • un restaurant-hotel d’Igualada;
  • un vi del celler Ferré i Catasús.

Quin mot mes prolífic, oi?


Testarrut

(Dedicat a en Nan Orriols.)

Segur que tothom té clar que testarrut (en castellà: testarudo, cabezón, cabezota, tozudo, testarrón o cabeza dura) prové de testa, ‘cap’. Si busquem el seu significat al diccionari, hi llegim porfidiós, mot, aquest darrer, que fem servir molt menys.

Porfidiós vol dir ‘que porfidieja’, del verb porfidiejar: posar porfídia (obstinació) en la consecució d’alguna cosa; és a dir, ser tossut.

De testarrut en (sinònim de porfídia). I, a més de tossut i obstinat, també té altres sinònims: entestat, caparrut, capitós, enterc o entemat.


A més de pics i piques… (II)

Continuem aquesta setmana amb la nomenclatura relacionada amb les muntanyes, en aquest cas, quan ‘no van soles’:

  • sistema muntanyós:conjunt de muntanyes, sovint discontinu, que presenta trets morfològics i geològics comuns, considerat una unitat descriptiva del relleu
  • serralada (serralada de Marina): vast conjunt de muntanyes que forma generalment un sistema més llarg que ample i que manté una alineació estructural i morfològica
  • serra (serra dels Llancers): alineació muntanyosa que constitueix una unitat orogràfica dins d’una serralada; muntanya més o menys prolongada, de cresta allargada
  • serrat (serrat Alt): cadena de muntanyes poc elevades; quan és petit, s’anomena serradell
  • massís (massís de Garraf): conjunt de muntanyes no alineades, de formes pesades i una altitud moderada, sovint format per terrenys antics

Amb la varietat geogràfica i la riquesa de parlars del nostre país, segur que la llista encara podria ser més llarga!


A més de pics i piques… (I)

Fa temps vaig escriure un article sobre els pics i les piques com a cims aguts d’una muntanya. Amb aquest mateix significat, en algunes regions de parla catalana podem sentir tucs o tuques (tuc de Colomèrs, tuca blanca de Pomèro), cuculles (cuculla de Fartàritx) o fins i tot agulles (les Agulles, al Bruc).

Però la geografia muntanyenca enriqueix molt més encara la nostra llengua. Així, podem parlar de…

  • puig (puig de la Força): elevació del terreny més o menys rosta (en pendent) i formant cim —o cimal o capcer—que sobresurt del terreny circumdant; quan un puig és petit, s’anomena pujol
  • tossa, tossal (tossa Plana de Lles): petita elevació del terreny de poc pendent, en una plana o en una serralada
  • mola (mola de Colldejou): tossal isolat de forma massissa, arrodonida i plana al capdamunt, amb els flancs superiors molt rostos
  • monticle, muntijol: muntanya petita
  • turó —o alturó, alteró o serral— (turó de Sant Marçal): elevació rosta i no gaire alta del terreny; serral també dona nom a una muntanya de cim allargassat
  • ras —o rasos—(rasos de Peguera): a muntanya, superfície extensa, llisa, no rocosa i no coberta de bosc

Continuarà…


No parlem tant i enraonem més!

(Basat en l’article «EnRAONA! Un verb amb tot el sentit», de Jaume Marfany)

Darrere dels mots d’una llengua —sistema de signes que serveix per comunicar-se— hi ha tota una història, de vegades curiosa, alliçonadora i apassionant, tal com podríem qualificar també el verb català enraonar.

En ser un derivat de «raó» (del llatí ratio, càlcul, raciocini, proporció), podem definir enraonar com parlar (algú, expressar el que pensa mitjançant el llenguatge articulat) però amb un matís: hi porta implícit que, a més, es «raona». Així, en el seu sentit més originari, significaria ‘parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar arribar a conclusions de manera raonada i constructiva’.

Intentar traduir aquest verb de manera correcta al castellà és gairebé impossible, no n’hi ha cap que equivalgui exactament al nostre enraonar. A més, el verb més habitual per traduir-lo, hablar, prové del llatí fabulari, un derivat de fabula, faula. I una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen. Curiós l’origen i la diferència entre ambdós verbs…


Posem-nos drets

Ni de peu ni en peu. Les locucions adverbials castellanes de pie o en pie (estar de pie, ponerse en pie) —manera d’estar o d’aixecar-se algú i descansar solament sobre els peus— es tradueixen al català per dret/dreta/drets/dretes. Per tant, hem d’evitar el calc del castellà i dir, per exemple:

  • En entrar la núvia, tothom es va posar dret.
  • Si estic dreta gaire estona, se’m carrega l’esquena.

Aquesta fórmula també serveix quan parlem de coses: Posa dretes les bitlles que començarem la partida.

Expressions sinònimes:

  • Dempeus: Després de l’operació, els cadells tenen dificultat per mantenir-se dempeus (o drets).
  • A peu dret: Un bufet és una taula assortida de menjar i begudes disposada de manera que els comensals, a peu dret (o drets), es poden servir lliurement.

Menester

(Dedicat a l’Arià Icart.)

El substantiu menester (allò que hom necessita) prové del llatí ministerium (servei; professió, funció), derivat de minister (servidor). S’utilitza especialment en aquestes expressions:

  • Fer menester. Ésser, algú o alguna cosa, útil o imprescindible a algú. M’emporto el llibre o encara et fa menester?Si no et faig menester, me’n vaig.
  • Haver de menester. Caldre, algú o alguna cosa, a algú. Ves amb el pare, que t’ha de menester una estona! / Hauràs de menester molts dies, per fer aquest projecte.

Sinònim: mester (fer mester, haver de mester).

I, per acabar, una frase feta: El bon vi no ha de menester ram. S’aplica a una cosa que és molt bona i no cal fer-ne propaganda; és a dir, que es ven sola.


Arc de Sant Martí

(Dedicat a en Manel Comas.)

Aquest arc que omple l’horitzó de colors —vermell (a la part més externa), taronja, groc, verd, blau, indi o anyil i violeta (a la part interna)— quan plou i fa sol al mateix temps (amb la pluja al nostre davant i el sol a l’esquena), el podem veure i fotografiar però no tocar. És més fàcil de veure a la tarda o a primera hora del dia, que és quan el sol està més baix. A vegades se’n veu un altre a sobre, més difuminat i amb els colors en ordre invers: el vermell és a l’interior i el violeta, a l’exterior.

Es diu així perquè, segons una llegenda, sant Martí va desafiar el diable a veure qui feia l’arc més gran i bonic al cel. El dimoni va acceptar i va fer un arc petit amb els colors difusos. Sant Martí, en canvi, va fer un magnífic arc multicolor. D’aquesta manera va guanyar al diable i va donar nom a aquest fenomen tan espectacular.

Per acabar, altres maneres d’anomenar-lo en català: arc del cel i, sí, Manel, també arc iris!


Biennal/bianual

Els adjectius acabats en -anual volen dir ‘que té lloc x vegades a l’any’, mentre que els acabats en -ennal volen dir ‘que dura x anys’ o ‘que té lloc cada x anys’.

Així, per exemple, si diem que…

… el julivert és una planta herbàcia biennal, volem dir que dura dos anys; o també podem parlar de la Biennal de Venècia, exposició internacional d’art que se celebra cada dos anys;

… la publicació de la revista El Ter és bianual, volem dir que té lloc dues vegades a l’any (concretament, per la Festa Major de Manlleu i per Nadal);

Anàlogament, podem parlar, per exemple, d’un conveni pluriennal (que té una durada de diversos anys) o d’un concurs plurianual (que té lloc diverses vegades a l’any).


Gurripato

(Dedicat a l’Anna Roca i família.)

En castellà, gurripato, o gurriato, designa una persona babaua (que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri), bleda (no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp) o badoca/badaire (que bada, que s’encanta mirant alguna cosa).

Però, com que deriva del diminutiu de gorrión, també s’aplica al poll del pardal. En aquest cas, en l’àmbit de l’ornitologia, en català es fan servir els mots caganiu o renyoc, aplicats de manera més general al darrer ocellet nascut d’una niuada i, també, al fill més petit d’un matrimoni.

Potser aquesta és l’associació que ha fet l’Anna dient gurripatos als seus fills de manera afectuosa, en el seu cas, en el sentit d’entremaliats.

Quantes coses s’aprenen, redactant curiositats lingüístiques!


U d’Octubre

(Dedicat a tothom qui el va fer possible.)

En general, per fer referència al primer dia de qualsevol mes, es fa servir el numeral 1. Per exemple: S’ha convocat un referèndum per a l’1 d’octubre.

Convé notar que els dies en les datacions s’escriuen habitualment amb xifres i que, per tant, cal apostrofar l’article el davant de la xifra 1 (l’1 d’octubre).

En el cas que es vulgui fer referència als fets de l’1 d’octubre de 2017, si es vol fer servir aquesta data en la denominació d’una via urbana o d’un organisme o entitat, cal recordar que aleshores el numeral s’escriu amb lletres i que cada component de la datació s’escriu amb majúscula inicial. Per exemple: Avui s’inaugura la plaça de l’U d’Octubre de 2017.

Finalment, també cal tenir en compte que per esmentar aquesta data concreta, l’1 d’octubre de 2017, es pot fer servir la xifra seguida d’un guionet i la inicial del mes en majúscula: l’1-O.


Castanyes i més

(Dedicat a l’Anna Piella.)

Ara que arriba la castanyada, a l’Anna li venen al cap diverses expressions que tenen en comú el mot (o un derivat) que designa el fruit del castanyer:

  • Treure a algú les castanyes del foc, salvar-lo d’una situació compromesa, fer-li la feina difícil.
  • Fotre una castanya (o un castanyot) a algú, donar-li un cop al cap amb la mà o amb les mans plegades.
  • Fotre’s una castanya, tenir un accident, rebre una patacada.
  • Assemblar-se com un ou a una castanya, ésser com de la nit al dia, no tenir res a veure.

Atenció! Algunes expressions que en castellà fan servir aquest mot, en català cal dir-les d’una altra manera:

  • A toda castaña, (anar) molt ràpid / (posar un so) molt fort.
  • Coger una buena castaña, agafar una bona borratxera, pítima, trompa, mona o paperina.

I, per acabar, castanya també significa:

  • Monyo, lligat de cabells de forma arrodonida.
  • Vas de vidre, d’argila, etc., en figura de castanya, per a guardar-hi licor. Quan el recipient és de mida gran, s’anomena damajoana.

Bona castanyada a tothom!


Manlleu

(Dedicat a tots els manlleuencs.)

A més de donar nom a la nostra vila, aquest topònim també forma part d’un altre nucli de població (el Pla de Manlleu, al municipi d’Aiguamúrcia, Alt Camp) i d’un element geogràfic (puig Manlleu, al municipi de Borrassà, Alt Empordà).

El ‘nostre’ Manlleu està documentat al segle X com MauseoloMasleolo i, al segle XII, com Manleuo i Manlevo, d’origen incert, potser del llatí mausoleum. Per etimologia popular, del llatí manus leva ‎(«mà esquerra») en què s’ha basat l’escut municipal.

Però manlleu també significa:

  • Contracte pel qual hom cedeix la possessió material d’un bé amb obligació de retornar-lo.
  • Element lingüístic, sobretot lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra. Alguns manlleus han estat adaptats al català (eslògan, flaix, xou, espagueti…), però altres mantenen la forma original i se solen escriure en cursiva (clown, fondue, attrezzo…).

Derivats: manlleuenc-a, manllevar (fer-se prestar).

Sinònims: emmanlleu, préstec.

Expressions: anar a Manlleu (manllevar).

Castellà: préstamo, empréstito.Ara ja podrem parlar de Manlleu amb propietat!


Tot ronsejant…

El mot ronsa (masculí i femení) és un substantiu sinònim de ronsejaire, dit d’algú que ronseja, és a dir, que va diferint l’execució d’alguna cosa que fa de mala gana.

S’utilitza majoritàriament en l’expressió fer el ronsa o, també, fer el ronso i ronsejar. Així doncs, es pot dir: Quan una tasca no el motiva, fa el ronso / fa el ronsa / ronseja fins a l’últim moment.

Sinònim: fer el romancer. En castellà: hacerse el remolón.

I, en l’àmbit dels transports per aigua, també existeix anar a la ronsa: una embarcació que no està ancorada ni amarrada, anar a la mercè del vent o del corrent.


Pepinillos i altres menges per picar

(Dedicat a en Joan Gili.)

A l’hora de fer un vermut o un pica-pica, a més d’olives (amb pinyol o sense, farcides, trencades o amanides) i patates xips podem optar per altres menges, algunes de les quals sentim a dir majoritàriament en castellà o mal traduïdes al català.

En comptes de… Podem demanar…
pepinillos cogombrets
boquerons seitons
gambes a l’ajillo gambes amb allada
ensaladilla russa ensalada russa
salpicó de marisc amanida de marisc
aros de ceba anelles de ceba
sortit d’embotits, formatges… assortiment d’embotits, formatges…
pinxos de dàtils amb beicon broquetes de dàtils amb bacó
montaditos amb guindilla barquetes amb bitxo
morcilla botifarró
chipirons calamarsons

Continuarà…


Cloaca o claveguera?

(Dedicat a la Irene Pujadas.)

El mot castellà cloaca té dues traduccions en català, segons de què parlem:

  • Claveguera: conducte, generalment subterrani, per on s’escorren les aigües residuals i les aigües plujanes d’una ciutat. No s’ha de confondre amb clavegueram, xarxa de clavegueres d’una població. També se’n deriva clavegueró, conducte per on les aigües d’una casa s’escorren cap a una claveguera, una bassa, etc. En castellà també es pot dir alcantarilla.

Claveguera també es fa servir en sentit figurat, per indicar el lloc on aflueixen les coses i les persones més vils. Exemple: Les clavegueres de l’estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya, títol d’un llibre de Jaume Grau. En cast.: madriguera, cueva, nido.

  • Cloaca: cavitat on desemboquen el recte i els conductes urinaris i genitals, pròpia d’amfibis, rèptils, ocells i monotremes (mamífers com per exemple l’ornitorrinc). Se’n deriva cloacal (relatiu o pertanyent a la cloaca).

Per tant, el mot català cloaca no sempre és un barbarisme!


Gandul

(Dedicat a en Joan Comerma.)

Derivat del castellà gandul, i aquest de l’àrab gandûr, aquest mot s’aplicava al ‘jove de classe modesta, fatxenda, que cerca d’agradar a les dones, viu sense treballar i agafa fàcilment les armes’. En català, el seu significat només fa referència al fet de lliurar-se a la peresa, de no voler treballar; és a dir, el que intentem fer molts durant les vacances…

Gandul té molts sinònims, alguns prou coneguts (esquenadret, vague, dropo) i d’altres no tant (gallof, gallòfol, malfeiner, torrapipes, colgafocs, baldragues, gambaire, vagarro).

També té derivats: gandulejar, ganduleria, engandulir, engandulidor, enganduliment…

I fins i tot dona nom a un trastorn: síndrome del leucòcit gandul.

Ja veieu quina riquesa se’n deriva, d’aquest mot!


Us heu fet mai un chequeo?

En l’àmbit de la sanitat i la salut, la paraula castellana chequeo, que és una adaptació del terme anglès check-up, designa un reconeixement sistemàtic que consisteix en una exploració general d’una persona aparentment sana o sense símptomes de cap malaltia precisa, per verificar-ne l’estat de salut o detectar una malaltia incipient.

Per tant, en català no fem ni chequeos, ni txequeigs, sinó reconeixements sistemàtics o revisions mèdiques, que n’és un sinònim complementari.


Magins que rumien

(Dedicat a en Ramon Cotrina.)

‘El teu incansable magí ja pot començar de rumiar una altra aventura’. Aquesta frase d’en Ramon em va captivar, i de seguida vaig tenir clar que em serviria per redactar una curiositat lingüística:

Magí

A part de ser un nom propi masculí que fins i tot té sant (sant Magí, patró de la ciutat de Tarragona), també és un nom comú d’ús col·loquial per designar el cap o testa. Sembla que prové del verb emmaginar (‘imaginar’); com que el cap és allò amb què imaginem, és el nostre magí: ‘El teu magí sempre en barrina alguna’, ‘No cabre una cosa al magí’.

Rumiar

Pensar, cavil·lar; sotmetre quelcom detingudament, un cop i altre cop, a la consideració mental: ‘Encara no m’he decidit; deixa’m rumiar una estona’.

Del llatí rumigare, ‘remugar’ (derivat de ruma, ‘primer estómac dels remugants’), que en català prengué el sentit específic de ‘pensar reiteradament una cosa’, com mastega repetidament un animal remugant. Sinònim: ruminar.

Les bèsties, però, en català no rumien, sinó que remuguen (o ruminen)!


Aforo: aforament o capacitat?

La paraula castellana aforo es pot traduir per aforament quan vol dir:

  • Acció d’aforar: avaluar una mercaderia per fixar-ne el preu de venda; determinar els ingressos d’un espectacle segons el nombre i el preu de les entrades, o establir el for o valor amb què ha de circular una moneda.
  • Mesura del volum d’un fluid que passa per una conducció; mesura del cabal d’un corrent d’aigua en un punt i en un període determinats.
  • Mesurament de la intensitat de trànsit en una via pública.
  • En dret processal, atribució de la competència per a jutjar determinades persones en un ordre jurisdiccional determinat legalment que no coincideix amb el que preveu la competència general.

Però quan ens referim a la quantitat de persones que caben en un cinema, un teatre o una sala d’espectacles, normalment expressada pel nombre de butaques de què disposa, hem de parlar de capacitat o de cabuda: Aquest cinema té una capacitat de dues mil cinc-centes persones.


Fer basarda

(Dedicat a l’Anna Piella.)

Basarda: sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que el fa pensar en possibles perills, mals… contra els quals se sent indefens. Aquest mot, que cada vegada costa més de sentir, sovint s’utilitza amb el verb ‘fer’ (Travessar la plana solitària aquella hora del vespre feia basarda). 

Fer basarda: fer por. En castellà: dar miedo, causar (o inspirar) temor (La nit em fa basarda / La noche me da miedo).

Fixeu-vos que ens trobem en un dels molts casos en què en castellà es fa servir el verb donar i, en català, el verb fer. Altres exemples:

  • dar un beso, dar un abrazo: fer un petó, fer una abraçada
  • dar un suspiro: fer un sospir
  • dar un banquete: fer un banquet
  • dar muestra de sensatez: fer mostra de sensatesa
  • dar un tirón: fer una estrebada
  • dar un salto: fer un salt
  • dar que hablar, dar que pensar: fer parlar, fer pensar
  • darse un paseo: fer un passejada
  • darse a entender: fer-se entendre
  • dar sed, dar sueño: fer venir set, fer venir son
  • dar vergüenza, asco, rabia: fer vergonya, fàstic, ràbia

Fato

(Dedicat a la Fina Serra.)

Tal com diu la Marta Rojals, «’fato’ és una paraula d’aquelles que es porten de naixement i es fan servir per instint; val per a designar tot de coses, molt d’això i allò en general, però el fato ha de fer embalum i ser una cosa física». Significats:

  • Conjunt de coses per a un viatge, per a un ús qualsevol (Ja t’hi cabrà, a la maleta, tant de fato?)
    · Abundància de menjar (En aquest plat hi ha massa fato)
    · Articles de comerç (En aquesta botiga tenen molt fato)

Però fato també té altres accepcions menys ‘tangibles’:

  • Feinada (No saps el fato que tinc, avui!)
  • A les Terres de Lleida, olfacte (Tenir fato de gos perdiguer)
  • En pallarès, persona de poc enteniment, encantada, beneita (No siguis fata!)

El substantiu fato es pronuncia amb u final (‘fatu’), però no s’ha de confondre amb l’adjectiu fatu/fàtua: ple de presumpció, de vanitat infundada.


Partícep o partícip?

La paraula adequada per expressar que algú té part en alguna cosa és partícip. Es fa servir sovint amb el ver fer (fer partícip algú d’alguna cosa). Per exemple: M’ha fet partícip de la seva alegria.

Aquest adjectiu és invariable pel que fa al gènere. Així doncs, la frase És partícip del seu èxit es pot referir tant a un home com a una dona (ella és partícip o ell és partícip).

Si els castellers us fan partícips de l’execució d’un castell tot col·locant-vos al basament (part inferior d’aquesta construcció humana), estareu fent pinya; expressió que, fora d’aquest àmbit, també significa ‘conjunt de persones o coses unides o agregades estretament. Una colla d’amics, formar una pinya.


Aplatanar

(Dedicat a l’Anna Llobet)

Amb aquesta calor, segur que molts de nosaltres estem ben…, aplatanats? No!

Amb el sentit de perdre les forces o debilitar-se, el verb castellà aplatanar es pot traduir per:

  • enervar (Fa una calor que enerva)
  • esgotar (o exhaurir) les forces (Amb la calorada ha esgotat totes les forces)
  • abatre’s (Aquesta calor m’abat)
  • esllanguir-se (Amb aquesta temperatura les plantes estan ben esllanguides).

I, amb el sentit de deixar-se dominar per la mandra, podem dir:

  • emmandrir (Amb l’excusa de la calor, en Roc s’ha ben emmandrit)
  • emperesir (Aquesta calor m’empereseix i no faig res en tot el dia)
  • endropir, esdevenir dropo —que defuig el treball— (És un dropo: no hi ha manera de fer-lo treballar)
  • empoltronir (La manca d’activitat empoltroneix alguns joves)

I encara n’hi ha més: engallofir-se, engandulir-se…

Per tant, a partir d’ara, res d’aplatanar-nos!


Rampoina

(Dedicat a l’Olga Collell, de Maresmon)

Heu anat mai al Mercat de la Rampoina de Santpedor? Que què podeu trobar-hi? Doncs roba, calçat, mobles, làmpades i altres rampoines de segona mà. En aquest cas, rampoina significa una cosa d’escàs valor o inservible. Sinònims: trasto, andròmina, fòtil, faramalla, requincalla, farda. En castellà: trasto.

Però també fem servir aquest mot quan ens referim…

  • als brots d’una planta que li són perjudicials i convé treure-li (‘Si no talles les rampoines del roser xuclaran tota la saba’). Sin.: pollís, pollanc. En cast.: chupones
  • a gent menyspreable. Sin.: púrria, purrialla, genteta, gentussa, gentalla, brivalla, plebs. En cast.: purria, chusma, gentuza
  • en contextos poc formals relacionats amb les finances, al valor d’elevada volatilitat, poca liquiditat i d’alt risc a la borsa, que sol tenir un preu baix i es negocia en un mercat estret (Diccionari dels mercats financers). Sin.: valor estret. En cast.: chicharro, valor estrecho.

Cabells i més

(Dedicat al sector de la perruqueria)

Podem parlar de cabells negres, rossos, castanys o fins i tot blancs (i no de canes). Cabells esbullats pel vent, cabells a lloure (o solts, deslligats, desfets) o recollits en un monyo (també anomenat trossa o castanya). A la perruqueria (o a la barberia), podem gaudir d’una estona de lectura o de conversa mentre:

  • ens renten, tallen, pentinen, arrissen o assequen els cabells (amb un assecador de mà o un eixugacabells),
  • ens apliquen un tractament de queratina o ceratina (i no keratina),
  • ens tenyeixen o ens fan flocs o blens (en castellà, mechas),
  • ens fan un massatge al cuir cabellut,
  • als homes també els poden afaitar o retocar la barba, encara que la tinguin hirsuta, és a dir, dura i aspra de pèl.

Expressions derivades: estirar-se els cabells (desesperar-se), fer sortir els cabells blancs (fer patir algú), fer posar els cabells de punta (espaordir, horroritzar)… i, ja en l’àmbit gastronòmic, podem menjar una sopa de cabell d’àngel (tipus de pasta) o una ensaïmada de cabell d’àngel (típica de Mallorca).


Postre o postres

(Dedicat a l’Alícia Marco.)

Parlem de les menges, com fruita, dolços, etc., que es prenen al final del dinar o del sopar. El mot postres en català és femení plural, no pas masculí ni singular com en castellà (el postre). Per exemple: En aquest restaurant les postres sempre són delicioses (i no el postre o els postres).

Pel que fa a la preposició que acompanya aquest nom, tradicionalment s’utilitza per, no pas de. Per exemple: Avui per postres hi ha macedònia (i no de postres).

Aquesta darrera elocució també es fa servir en sentit figurat per expressar ‘a més’, ‘a sobre’ o ‘per si no fos prou’ com a extensió de significat del sentit original. Per exemple: Li van robar la bossa i, per postres, va caure i es va torçar el turmell. Altres expressions amb un sentit equivalent són: a més a mésper acabar-ho d’adobarper si no n’hi hagués prou, etc.


Llàpissos o llapis?

(Dedicat a en Toni López)

En català hi ha noms que són invariables, és a dir, que tenen la mateixa forma en el singular i el plural. Aquest és el cas, per exemple, de llapis, i, per tant, diem: un llapis tres llapis.

Són invariables els noms següents:

  • alguns mots com ara tospolsalbatroscosmos, termos;
  • tots els que acaben amb el sufix grec –itisrinitishepatitisflebitis, etc.;
  • els que acaben amb –uscactusglobusfocus, corpus, fetus, porus, virus, etc.

Per tant, direm, per exemple:

  • S’ha espatllat el termos i no surt aigua calenta.
  • Se li ha escapat el globus i ara s’enfila cap al cel.

Cal recordar, però, que el nom ritu (conjunt de cerimònies d’un culte, per exemple: ritu catòlic) no és un nom invariable: el seu plural és ritus.


«Més boig que un llum de carbur»

(Dedicat a en Nan Orriols)

Un llum de carbur, també anomenat carburer, és un aparell d’il·luminació que utilitza el gas acetilè com a font de llum, aconseguint una flama molt lluminosa mitjançant la reacció química entre el carbur de calci i l’aigua.

El funcionament de vegades irregular d’aquests llums va donar lloc a la dita Estar més boig que un llum de carbur (o de carburo, mot no normatiu però molt més habitual en el llenguatge oral) per referir-se a algú que ha perdut la raó, que no hi és tot. Sinònims: ‘estar com un llum’, ‘estar com un llum de ganxo’ ‘estar malament del cap’, ‘viure en un altre món’, ‘boig com una cabra’.

Sovint, tot s’arreglava afegint-hi oli i d’aquí ve l’expressió És com posar oli en un llum. Altres vegades calia mocar el llum, o sigui, escapçar el moc, que era la part ja cremada del ble. Aquesta operació també s’anomenava llevar el cremallot.


Avui, un altre insult

(Dedicat a en Joan Dot, el pare Dot; aquest article, no l’insult!)

Fa uns dies, parlant amb en Joan i la Maria, uns bons amics meus, va sortir a la conversa, de manera afectuosa, el mot castellà gilipollas, i de seguida vaig pensar que calia dedicar-li una curiositat lingüística.

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, gilipollasés un adjectiu o substantiu propi del llenguatge vulgar que s’aplica a una persona nècia, estúpida (faltada d’intel·ligència). Però quan s’utilitza en català, moltes vegades es fa amb un altre significat, el de ‘persona enutjosa, que molesta, que a tot troba obstacles’. De fet, aquesta és la definició de torracollons, traducció degilipollassegons eldiccionari de l’Enciclopèdia Catalana.

Així, podríem dir, per exemple: M’ha tornat a trucar el torracollons d’en Marc: no li agrada el nou color de l’habitació. Ja l’hem pintada tres vegades!


Fotimer

(Dedicat a Maresmon.)

En la frase ‘Quin fotimer de llibres!’, tothom entén que n’hi ha una gran quantitat, però potser pocs sabeu que aquest mot prové de l’expressió ‘fot-n’hi més’ (fot-n’hi mé, fot-hi’n mé… fotimer).

En català, hi ha molts altres termes que expressen ‘abundància’: una pila, un munt, un tou, una mà, una colla, un grapat, un gavadal, una munió… i també fotra li fotralada, aquests dos darrers, com fotimer, derivats del verb ‘fotre’; tal com diu el lingüista Pau Vidal, «potser un dels verbs de més rendiment en català. No és estrany, tenint en compte que una de les conseqüències de fotre és parir. Quants fills té el verb ‘fotre’escampats pel diccionari? Un bon fotimer!».

I, en castellà, ‘fotimer’ té moltes possibilitats: una porrada, un montón, una burrada, una nubarrada, una bestialidad, un mogollón, la tira…


Vailets

(Dedicat a la Cristina Riera.)

Ja fa unes quantes dècades que s’instal·len en boscos i camps unes tanques fàcilment desplaçables formades per diversos fils metàl·lics electrificats que transmeten una petita descàrrega elèctrica d’un valor no perillós perquè els ramats no s’escapin de les pastures que tenen assignades.

Aquest element tan utilitzat pels ramaders s’anomena de diverses maneres: alguns mots fan al·lusió al seu aspecte tecnològic, com tanca elèctricao filat elèctric, i d’altres, a la seva funció, com fil vaquer(o, simplement,vaquer), fil pastorpastor elèctric (o pastor) o fins i tot vailet.

En aquests darrers casos, s’ha transferit al fil elèctric la tasca que desenvolupaven les persones. Per exemple, si un vailet (noi que ajuda o fa d’aprenent d’un pastor) guardava un ramat, el fil elèctric s’anomena també vailet, seguint aquesta lògica.

Cal recordar altres significats de vailet: patge o escuder, i també, nen o nena, i en aquest darrer cas, té femení: vaileta.


Bisbes exquisits

És evident que, en un territori com el nostre, els embotits havien de ser els protagonistes d’alguna curiositat lingüística. Avui parlem de la botifarra curta i ampla, feta dels budells més gruixuts del porc —sacsoner, culà i cec o paltruc—(i, en alguns casos, de la bufeta o l’estómac) i farcida principalment de carn magra adobada, blanca o negra (amb sang).

Bull/bisbe(Osona, Ripollès…), bisbot(Pallars), paltruc (Girona), donegal (terres de Ponent)…, hi ha molts noms per designar un producte molt semblant, la composició i la forma del qual varien segons la zona d’elaboració. N’hi ha de fetge, de llengua, de freixures, de ronyons, etc.

Hi ha qui diu que el nom de bisbe(en alguns llocs també en diuen abat) ve del costum de fer un present amb els millors productes a l’autoritat eclesiàstica, o com a ofrena noble al senyor feudal, com és el cas de donegal, que ve del llatí dominicalei significa ‘del senyor’. A aquests embotits se’ls afegien les carns més nobles i habitualment la llengua, sencera o a trossos.

I acabem amb una expressió que conté aquest mot clerical: fer un bisbe (dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment). Sembla que no és més que la deformació de fer un bis, repetir la lectura o l’execució d’una cançó, poesia, etc.


Pics i piques

(Dedicat a en Ramon Orriols.)

En Ramon sovint m’il·lustra amb paraules que sent entre els seus veïns ceretans sobre les quals m’agrada donar voltes. Avui parlem de picsi piques, primer, com a cims aguts d’una muntanya.

Malgrat que el mot pic és força freqüent en la toponímia orogràfica de Catalunya, el sinònim femení pica hi és més escàs; al Nomenclàtor oficial de Toponímia de Catalunyanomés consten la pica de Cerví i la pica d’Estats. Sobre l’ús d’un mot o l’altre, en Ramon té una teoria: els cims anomenats piquessón culminats per dos turons bessons i propers, com si fossin merlets.

Però, entre altres significats, pictambé vol dir:

  • Eina de ferro o d’acer amb mànec de fusta que serveix per a excavar un terreny.
    · Tanc situat a proa o a popa on s’emmagatzema l’aigua dolça d’un vaixell.
  • Cop donat a la porta amb el picaporta.

I, pica:

  • Arma antiga similar a una llança.
    · Peça còncava de pedra destinada a rebre aigua o un altre líquid.
  • Mida tipogràfica que correspon a la sisena part d’una polzada anglosaxona.

Pèsols i tirabecs

(Dedicat a la Nuri Mundet.)

Els pèsols són els fruits de la pesolera i, igual que els cigrons, les llenties, les mongetes seques, les faves o la soja, són llegums, aliments molt beneficiosos per a la salut.

De pèsols n’hi ha de moltes classes i es poden menjar de moltes maneres, generalment desgranats però alguns també amb tavella (embolcall o beina del llegum), com els tirabecs, varietat allargassada que es menja tendra i que també s’anomena estirabec, pèsol caputxí o pèsol garrofí; i en castellà, tirabequeo guisante flamenco.

Més eixerit que un pèsol: expressió que fem servir per indicar que algú és molt eixerit o despert. Sembla que podria provenir del fet que els pèsols contenen vitamines beneficioses per al bon funcionament del sistema nerviós, que ajuden a superar el nerviosisme i, fins i tot, a tenir un estat d’ànim més positiu.

També existeix la variant més trempat que un pèsol.


Abrilejar

Abrilejar té dos significats: d’una banda, l’hivern, presentar un temps primaveral; i de l’altra, l’abril, presentar un temps variable, amb ventades i pluges freqüents. Aquest any s’han donat tots dos, però avui em centraré en el fet de ploure i en algun tipus de pluges.

La precipitació és la caiguda d’aigua provinent de l’atmosfera que, en forma sòlida o líquida, arriba fins a la superfície terrestre. Quan plou lleugerament a gotes petites i nombroses, parlem de plovisquejar, però també de borrimejar, gotellimar, plovinejar, ploviscar, gotejar, repixar, espurnejar, repintar o roinejar (que no vol pas dir ser roí).

Si filem més prim, i parlant del nom de la precipitació de gotes d’aigua d’un diàmetre inferior a 0,5 mm, també podem remenar i triar entre plovisqueig, plugim, roina, ruixim, repix, aiguamoix, ploviscó, ploviscol, plovisc i també xim-xim (pluja menuda i seguida; en castellà, sirimiri, traduït a vegades pel mot no normatiu xirimiri).

Ja ho veieu: gairebé hi ha tantes maneres de parlar de la pluja com gotes deuen caure!


Insults…, amb afecte!

(Dedicat a Maresmon)

Insultar vol dir ofendre amb actes o paraules (insults) ultratjosos, però avui ens referim a tota una colla de mots que fem servir amb un to més aviat afectuós:

  • Capsigrany. A part de ser un ocell (molt bonic, per cert), també s’aplica a unapersona de poc seny, poc espavilada, no gens entenimentada.
  • Carallot. Home encantat, aturat, condescendent per badoqueria.
  • Vell xaruc o vella xaruga. Quan volem dir a algú que repapieja, caduqueja o fa catúfols. En castellà: carcamal.
  • Curt de gambals. Aturat, encantat, sòmines… De gamba, forma italofrancesa de camaGamba s’usa especialment en l’expressió tenir bona gamba (o tenir gamba), ‘tenir bona cama’.
  • Pallús/pallussa. El pallúsés el rebuig de la palla, i d’aquí n’ha sorgit el derivat pejoratiu per definir una persona aturada, beneitota.
  • Cràpula. Mot d’origen grec que vol dir ‘embriaguesa’.S’aplica a les persones que habitualment s’embriaguen o que, sovint, viuen en la disbauxa. S’aplica a qui passa de tot o és un fresc.

No acabaríem mai!


Combregar amb rodes de molí

Segur que molts de vosaltres heu anat a combregar alguna vegada; és a dir, que heu pres l’hòstia, tros prim de pa àzim (sense llevat) que el sacerdot consagra i ofereix en la celebració de la missa. Però… us han fet mai combregar amb rodes de molí? És clar que no em refereixo en sentit literal, no sabríem ni com posar-nos-hi!

Aquesta expressió significa creure, o fer creure a algú, coses absurdes, inversemblants: ‘Ens volen fer combregar amb rodes de molí. Es pensen que som estúpids’. Sinònims:

  • tenir un bon davallant (el davallant és la gola o l’aparell digestiu; en sentit figurat, empassar-s’ho tot)
  • tenir bona barra (ésser molt menjador; deriva a ésser excessivament crèdul)
  • beure a galet
  • tenir (o portar) llana al clatell
  • ésser un tros de carn batejada

Ja veieu quina varietat tenim per dir el mateix!


Clepsa

(Dedicat a en Nan Orriols)

La clepsaés la part alta o la closca del cap: ‘No és ben calb, però se li veu la clepsa’. També es fa servir, en sentit figurat, com a sinònim d’intel·ligència: ‘En Manel és molt dur de clepsa’. Etimologia: d’origen expressiu, probable combinació d’elements formals i semàntics de mots com closcacapça(capdamunt d’un cos) i clapa.

Amb aquesta mateixa varietat de sentits, en català tenim molts altres mots que, en diversos contextos, poden funcionar com a sinònims:

. calba; en un calb, part del cap desproveïda de cabell

. carbassot; en castellà, coco. ‘Li han ficat aquesta idea dins el carbassot’

. cervell; seu del pensament, intel·ligència, seny, judici

. closca; conjunt dels ossos que formen la part exterior del crani

. crani; cavitat òssia del cap en què està contingut l’encèfal

. crisma; enteniment, seny. ‘Tantes desgràcies li han fet perdre la crisma’

. ment; conjunt de les facultats intel·lectuals o de les funcions psíquiques

. testa; cap d’una persona o d’un animal

. tupí; cap d’una persona (només consta al Dicc. Alcover-Moll).’Al tupí, aquella dona hi tenia més pardals que cabells’

.xolla; closca del cap; seny o enteniment. ‘Quina poca xolla que tens!’


Al·logen o halogen?

Moltes vegades tenim dubtes a l’hora d’escriure aquesta paraula; i és que, en realitat, són dues i tenen significats diferents:

. El mot al·logen significa ‘originat fora del lloc actual, provinent d’un altre lloc’. Exemple: Aquell estat va néixer amb un trenta per cent de població al·lògena. Derivats: al·logènic.

. En canvi, halogen fa referència al grup d’elements químics amb capacitat d’unir-se directament amb un metall; comprèn el fluor, el clor, el brom, el iode i l’àstat. En el cas d’un llum o una làmpada, significa que conté una certa proporció d’un halogen i fa una claror blanca i brillant. Exemple: He comprat una bombeta halògena. Derivats: halogenació, halogenat, halogenant, halogenur.


Tisores o estisores?

Ambdues formes són correctes per designar l’instrument de dues làmines amb mànecs entrecreuades que serveixen per tallar. L’addició d’un fonema no etimològic (per comoditat articulatòria, per analogia, etc.) a un mot rep el nom general d’epèntesi. Vegem-ne altres exemples ben coneguts:

. esmolls(o molls), instrument metàl·lic a mode de pinces que serveix per agafar les brases del foc

. estenalles(tenalles), instrument de metall que serveix per agafar fortament alguna cosa, arrencar-la, tallar-la, etc.

. estovalles(tovalles), peça de roba de diferents mides i dibuixos que es posa estesa sobre la taula en parar-la per servir el menjar

. escarlet(carlet), bolet comestible de barret rosa porpra que viu en boscos de planifolis

. escarxofa(carxofa), part comestible de la carxofera. D’aquest mot deriva precisament escarxofar-se, posar-se ben ample en un seient amb tota comoditat. En aquest cas, però, no podem dir carxofar-se. Coses de la llengua…


Verbs curiosos amb la E

(Dedicat a Maresmon)

La meva amiga Mercè m’ha fet arribar una llarga llista de paraules que encurioseixen les dones, sempre infatigables, deMaresmon. Avui, alguns verbs que comencen amb la lletra E:

. Esmerilar. Tot i que vol dir polir el vidre amb esmeril (varietat de corindó) i envellutar una pell o un cuir fregant-los amb un abrasiu, qui no ha sentit algun cop l’expressió col·loquial ‘Esmerila, que faràs tard!’ per instar algú a afanyar-se?

. Esfilagarsar. Derivat de filagarsa (penjarella de fils), vol dir desfilar-se per l’ús: ‘Aquesta roba s’esfilagarsa amb facilitat’.

. Esmicolar. Desfer en miques (no en micos), en bocinets menudíssims; Sinònim: esmicar.

. Entortolligar. Retòrcer o embolicar en espiral, com p. ex. les lianes als arbres, o la llengua si volem parlar molt ràpid! Per bé que Verdaguer preferia ‘entortelligar’, tant a Canigócom a L’Atlàntida, a partir de les edicions de 1878 ja li van canviar la e per la o.

. Escatimar. Escassejar, regatejar, estalviar, donar menys del que convé o pertoca. Hi ha qui escatima esforços, recursos… però no escatimeu mai un somriure!


Gandòfia

(Dedicat a la Fina Vila i altres veïns dels Hostalets de Balenyà)

La Fina em va recordar aquesta paraula que feia molt que no sentia i que he descobert que té significats diversos:

. ‘Et fotré una gandòfia!’ Aquest és l’exemple que em va posar i, amb aquest sentit, precisament no surt en cap diccionari. El DIEC sí que recull, en canvi, mots sinònims com clatellot, castanyot, calbot, mastegot, plantofada…

. Al Diccionari Alcover-Moll, Gandòfiaés el ‘nom burlesc que donen a la ciutat de Gandesa els pobles de la seva rodalia’.

. A enciclopèdia.cat defineixen el mot com ‘possible escarni de la ciutat belga de Gant, terra utòpica on «als que treballen, assoten, i als que jeuen, passen renda», i on tot és de franc.’

. A Proverbis, dites i frases fetes de Blanesd’Elisa Sola (1999), hi surt l’expressió ‘Estar gras com en Gandòfia’. En aquest cas, Gandòfia era el sobrenom d’un jutge de primera instància de Blanes, un personatge molt popular i carismàtic, tant per la seva simpatia com per la seva condició de gras.

. I, ja per acabar, també hi ha qui fa servir gandòfiaper parlar d’un menjar de mala qualitat. En aquest cas, probablement derivat de ‘gasòfia’ (en castellà, bazofia).

I a vosaltres, us sona aquest mot?


Caga i més…

(Dedicat a l’Olga Collell)

A més de ‘cagar el tió’, aquest mot escatològic ha originat moltes altres expressions, per exemple:

. ‘Ésser un cagallàstimes‘. Es diu d’una criatura xicoteta i amb poca vitalitat que puja en un ambient pobre i, a més a més, és petita, desnerida i va mal vestida; és a dir: que ho té tot en contra. Ex.: Aquesta criatura és un cagallàstimes. Sinònims: desgraciat, infeliç, malaurat.

. ‘Més vell que cagar ajupit‘. Persona o cosa molt vella, que ha durat, que ha servit, llarg temps (oposat a «nou»). El meu germà porta un cotxe més vell que cagar ajupit. Expressions sinònimes: més vell que la tinya, que l’arna, que el pixar ajupit, que el pixar a terra, que l’escopir a terra, que els camins, que l’anar a peu, que la picor…

. ‘Donar una gla per fer cagar un roure‘.Vol dir ‘donar una cosa amb la finalitat d’obtenir-ne una altra de més valor’. Ex.: Sempre que el tiet ve de visita, ella el va a buscar a l’aeroport, i a canvi ell li paga els estudis. Això sí que és donar una gla per fer cagar un roure! Expressió sinònima: mirar-ho tot pel forat d’un ral.


Cançó de l’enfadós

Diem que una cosa és enfadosa quan ens causa enuig, és a dir, molèstia, fort desplaer o contrarietat i, per tant, ens la voldríem treure del damunt.

D’aquest mot sorgeix la ‘cançó de l’enfadós’. Aquesta cançó tenia la característica que, quan s’acabava una frase, lligava el final amb el començament i es tornava a repetir tota la lletra i, si volies, no s’acabava mai i sempre deia el mateix.

Per similitud, també fem servir aquesta expressió per descriure la conducta d’algú que repeteix excessivament i amb molta insistència una determinada actuació fins a enutjar o irritar qui l’envolta: ‘Per més que m’ho demanis no t’ho compraré. Sembles la cançó de l’enfadós!’

Expressions sinònimes, segons el context: repetir-se una i altra vegada, ser el conte de mai no acabar, fer la nyic-nyic, ser molt pesat, un plom, un corcó, una paparra…


Refredats i derivats

(Dedicat a la Teresa Llimós)

Avui que tinc un refredat de mil dimonis és el dia ideal per parlar de:

. Galipàndria, alteració de calapàndria o calipàndria (tots tres mots són al DIEC i signifiquen refredat fort) i, prèviament, probablement de calamàndria ‘espècie d’abric gros i pesant’ per comparació amb un mal pesat que ens tapa, amb possible influència de engalipar ‘ensarronar’. Ha agafat una bona galipàndria!

. Cadarn, substantiu sinònim de refredat. En deriven encadarnar (Què fas a la finestra en camisa? No tens por d’encadarnar-te?) i cadarnós (adjectiu: refredat, encadarnat).

. Constipat i grip ja ens sonen molt més, però potser avui també aprendrem que, de ‘covar un refredat’, també se’n diu coldre un refredat.

Apa, tapeu-vos força!


De quan jugàvem al carrer…

(Dedicat a l’Anna Piella)

L’Anna em va recordar una expressió que, quan de menuts jugàvem al carrer, fèiem servir sovint i ara, en canvi, costa molt de sentir: ‘fer estrafolla’ (fer trampes, enganyar). Està recollida al DIEC, igual que ‘mistificar’ (falsejar, enganyar algú abusant de la seva credulitat), però no hi és, en canvi, la variant col·loquial ‘mistrifals’.

Tot aquest vocabulari l’utilitzàvem tot jugant…

…a bales (en castellà, canicas); alguns en dèiem xinel·les, terme que el diccionari normatiu només defineix com ‘sabata lleugera, de sola prima, sense taló, que s’usa ordinàriament per a estar per casa’

…a la xarranca, a llançar baldufes, a saltar a corda i a goma, al joc del mocador, al dels disbarats, a tirar cromos, a picar paret, a la cuit de l’amagada, a pitxi, a arrencar cebes, a passar l’anell, a saltar gims, a cavall fort (també es va popularitzar el nom en castellà, churro, media manga, mangotero), a la pastora i també a matar (nom que ara, segurament, no seria políticament correcte)

Quins records!


Paraules agrestes…, amb la lletra c

(Dedicat a l’Anna Casals i a en Nan Orriols.)

Per a qui es mou o s’ha mogut per la muntanya o per àmbits rurals, els mots d’avui ─alguns, polisèmics─ els seran molt comuns.

. Com: pronunciat amb la o oberta, és un adverbi (‘de quina manera’) i una exclamació que denota sorpresa o oposició (Com! Encara sou aquí?), però amb la o tancada, un com és un tronc buit ple d’aigua per abeurar el bestiar a muntanya. I també és un sinònim d’obi, recipient de pedra o de fusta emprat com a menjadora de bestiar. D’aquest mot deriva vall d’Obi, una vall que precisament té forma de com, és a dir, de U.

. Cleda: clos fet amb canyes, boixos, etc. per a tancar-hi el bestiar i, també, tanca mòbil de fusta feta amb llistons o bastons que es col·loca al portal d’un corral o d’una pletao mallada (sinònims de cleda).

. Cossi: atuell gran de terrissa, de metall…, de forma troncocònica, destinat principalment a fer-hi la bugada. En deriven cossiada (contingut d’un cossi), encossiar/desencossiar (posar en un cossi/treure d’un cossi), cossioli cussol(receptacles més petits que un cossi, a vegades amb mànec llarg, per a trafegar líquids). I un sinònim de cossi és per (Porta’m el per, que faré la bugada). Quines coses té la llengua!


Epònims

Un epònimés un terme que prové del nom d’un personatge, real o fictici. Tot i que són molt freqüents en el camp de la ciència, també han fet fortuna en molts altres àmbits. Vegeu-ne uns quants exemples ben diversos:

. còctel Molotov, bomba casolana que pren el nom del polític soviètic Viatxeslav Mikhailovitx (1890-1986),conegut amb el sobrenom de Molotov, ‘martell’ en rus

. bany Maria, procediment de cocció que rep el seu nom d’una alquimista coneguda per Maria la Jueva, que probablement va viure durant el segle III

. derbi, partit disputat entre equips d’una mateixa ciutat o regió tradicionalment enfrontats. Prové del mot anglès derby, del nom del comte de Derby (1752-1834), que el 1780 va organitzar la famosa cursa de cavalls anual d’Epsom Downs a Anglaterra

. pantagruèlic/a, molt gran (la gana) o molt abundant (un àpat). Del nom de Pantagruel, gegant fartaner protagonista d’una novel·la de François Rabelais (~1494-1553)

. quinqué, llum, ordinàriament de petroli, proveït d’un tub de vidre i, generalment, d’un pàmpol. Del francès quinquet, del nom d’Antoine Quinquet (1745-1803), farmacèutic francès que perfeccionà aquest llum, inventat per un físic suís

. rímel, pasta cosmètica que s’aplica a les pestanyes per a espessir-les i fer-les semblar més llargues. Adaptació del nom de l’empresa Rimmel de productes de maquillatge, fundada originalment el 1834 per Eugène Rimmel a Londres.


Tabernacle

(Dedicat a la Dolors Aguilar.)

Mot d’origen llatí que significa ‘tenda de campanya’. El DIEC també inclou l’accepció de ‘cabana per a la festa jueva dels Tabernacles’, festa que commemora el suposat èxode del poble jueu en la seva sortida d’Egipte cap a la terra promesa durant el qual els israelites visqueren en tendes al desert; també tenia un sentit agrícola i se celebrava per donar gràcies per les collites.

Però segur que molts lectors heu sentit aquesta paraula aplicada també a les persones (És un bon tabernacle!), en aquest cas, amb un significat ben diferent i que només recull el Diccionari català-valencià-balear: ‘ximplet; persona curta d’enteniment o mancada de gràcia’. Tal com va dir l’escriptor i enigmista Màrius Serra després de visitar Manlleu amb el programa Divendresde TV3, «el lli­gam entre els dos significats no és evi­dent, però el vi hi deu jugar un paper. No pas el vi de la taverna, sinó el del sagrari. O el que devia córrer a la festa dels Taber­na­cles».

Sigui com vulgui, si us diuen que sou uns tabernacles, encara que sigui de manera afectuosa, sapigueu que probablement pensen de vosaltres que sou poc formals, poc de fiar, una mica sapastres o fins i tot tarambanes!


Apunts nadalencs

Ara que ja s’han acabat les festes i els àpats es van normalitzant, sapiguem què hem menjat aquests dies i quan ho hem fet.

A partir de la nit de Nadal (no digueu nit bonaencara que en castellà sigui Nochebuena) i fins a la festa de Reis, passant per la nit de Cap d’Any (igualment, no traduïu Nochevieja per nit vella), les taules s’han omplert de:

. polvorons o mantegades (pastís petit elaborat amb farina, sucre i llard o mantega que es desfà en pols en ser mossegat)

. troncs de Nadal

. torrons de gustos ben variats, com el de crema o crema cremada (en castellà, turrón de yema), el de crocant (no digueu de crocantio de guirlatxe) o el de trufa (la forma torró trufatno és adequada, perquè el verb trufar s’aplica als plats que han estat elaborats amb tòfona)

. tortell de Reis, en castellà, roscón o rosca de Reyes, nom d’on prové l’expressió castellana ‘no comerse una rosca’, però això són figues d’un altre paner…


Martingala

(Dedicat a en Valentí Morera.)

Déu-n’hi-do els significats que té aquest mot!:

. Peça de vestir antiga

. Joc i, també, cop hàbil d’un jugador, acció astuta

. Jugada del joc del monte en què s’apunta a tres cartes contra una
. Corretja que porta el cavall ensellat, que va des de la cingla fins a sota la gola del cavall

. Tira de cuir de determinades empunyadures d’una arma que se subjecta al voltant de la mà d’un tirador, utilitzada per a evitar la pèrdua de l’arma

En el cas dels jocs d’apostes o d’atzar, una martingalaés una combinació, més o menys científica, basada en càlculs de probabilitats, que intenta guanyar. En aquesta accepció, el mot podria provenir de la locució provençal ‘jouga (jugar) a la martegalo’, és a dir, segons la manera de fer dels habitants de Martigues (França) que feien servir calçons ‘a la martingalle’, peces de vestir àmplies en les quals podien amagar armes i sorprendre així els seus enemics, origen del sentit d’estratagema, tampa o engany: No em vinguis amb martingales! 


Cori-mori o corimori?

(Dedicat a la Mercè Pla.)

Fins a l’aparició de l’Ortografia catalana de l’IEC de l’any 2016, aquest mot de creació onomatopeica s’havia escrit amb guionet (cori-mori). Ara, però, cal escriure’l aglutinat: corimori. El mateix passa, per exemple, amb napbuf (persona de poca alçada) i ratbuf (rata d’aigua).

Però, d’on prové corimori i què vol dir? Etimològicament, és una formació ecoica (que imita l’eco) amb ‘cor’ i ‘morir’, potser del tipus ‘cor hi mor’, i vol dir tenir la sensació de defalliment, de buidor a l’estómac produïts per la gana: ‘Avui he esmorzat molt d’hora i ara ja tinc corimori’.

Aquesta expressió té un sinònim: mal de cor, del qual probablement pren el nom l’herba del mal de cor (Leonurus cardiaca), ja que, entre altres propietats, sembla que alleugereix alguns trastorns de l’estómac.

*Quan escric aquesta curiositat lingüística, ja fa uns quants dies, massa, que 4 presos polítics fan vaga de fam. Tant de bo que, el dia que es publiqui, ja no tinguin corimori.


Ni ‘diferenta’ ni ‘intel·ligenta’

(Dedicat a l’Imma Molist.)

Els adjectius serveixen per descriure les qualitats i les característiques de les persones, els animals i les coses. La majoria són variables en el gènere (masculí i femení) i el nombre (singular i plural) i concorden en gènere i nombre amb el nom que complementen: ocell majestuós, casa majestuosa, cotxes majestuosos, ciutats majestuoses.

Però, pel que fa al gènere, també hi ha adjectius invariables, en què el masculí i el femení tenen la mateixa forma. Els més comuns són:

. els acabats en -ble: feble, amable… (noi amable, noia amable)

. els acabats en -ant o -ent: amargant, insolent… (sabor amargant, ametlla amargant)

. els acabats en -ista: esportista, altruista… (gest altruista, persona altruista)

. la majoria dels acabats en -al, -el o -il: actual, fidel, fàcil… (examen fàcil, lliçó fàcil o difícil)

. la majoria dels acabats en -ar o -or: particular, anterior… (camí particular, conversa particular)

. la majoria dels acabats en -a àtona o -e àtona: belga, jove… i molts colors ─taronja, lila, fúcsia, magenta, carbassa, turquesa…─ (vi jove, persona jove)

Per tant, no digueu: L’Ona, que és molt ‘amabla’ i ‘intel·ligenta’, ha regalat un rellotge al seu germà, un noi estupend molt ‘esportiste’ que porta un cotxe ‘taronge’.


D’animals i sàpiens

Fa uns mesos vaig parlar de tòtils i gamarussos com a noms d’animals que també es relacionen amb persones. Avui continuarem estirant aquesta madeixa (o troca) i parlarem de…

. Musaranya(atenció, escrit amb una sola s i pronunciat amb s sonora); no és pas una classe d’aranya sinó un mamífer insectívor més petit que el ratolí.

. Mirar les musaranyes. Sembla que aquesta expressió es podria haver originat quan alguns pagesos que estaven treballant al camp es distreien veient com les musaranyes sortien de sota terra cap a l’exterior. Llavors, se’ls deia que estaven (literalment) mirant les musaranyes i, per tant, estaven perdent el temps en comptes de treballar. Amb el temps, l’ús d’aquesta expressió s’ha generalitzat en altres àmbits i s’aplica a tothom que està absort en pensaments sense importància, sense fer res de profit.

I ara, unes quantes comparacions animals-sàpiens que no necessiten gaires explicacions:

. Arrapar-se com una paparra (persona enganxosa)

. Estar fort com un toro (persona molt robusta)

. Caure com mosques (morir)

. Estat més pelat que una rata (es diu d’una persona molt pobre)

. Estar com peix a l’aigua (trobar-se molt a gust en un lloc)

. Estar com una cabra (ésser eixelebrat, esbojarrat)

. Anar com sardines (anar estrets)

Continuarà…


Qui no té un all té una ceba

Aquesta expressió significa que tothom té problemes, i es diu quan algú vol relativitzar les xacres o les desgràcies d’algú altre.

Però, dieu ‘all’ o ‘ai’? I com pronuncieu aquestes altres paraules, amb ll o amb i?: jo, ull, fullola, genoll, treball, vell, vermell, vull, dalla, ullals, tovallola, senalla, cagallons, estenalles, cullera, palla, cella i, fins i tot, bleda assolellada (persona no gens espavilada, mancada de vivor).

El ieisme ─fenomen que consisteix a pronunciar ‘i’en comptes de ‘ll'(ella)─ dit històric o etimològic era general en el català oriental antic i és acceptat en els parlars on es conserva: català balear i català central al nord de Barcelona, per tant, també a Osona. Aquest fenomen és acceptable (només oralment) en els parlars en què és propi, llevat dels registres més formals, en els quals convé adoptar la pronúncia amb ll.

Fins i tot alguns cognoms pateixen ieisme: Botei o Botey (per Botell, tipus de bota), Monteis o Munteis (per Montells, topònim), Pahissa (per Pallissa, part d’un edifici)…

Però, atenció, quan aneu a comprar botifarra crua deixada assecar, demaneu ‘somaia’, no pas ‘somalla’… boníssima!


La riquesa del mot badar

Si el busqueu al diccionari, veureu que té diversos significats:

. obrir (Va badar tres dits la finestra / Va badar uns ulls com unes taronges)

. presentar una clivella (Les sabates et baden)

. guaitar (Tu, què bades?)

. encantar-se mirant una cosa (Davant l’aparador hi havia tot de gent badant)

. tenir l’atenció distreta, no adonar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa (Aquest camí passa arran d’un cingle: no badem / Noi, vaig badar, i tothom ha cobrat menys jo).

Hauríem de procurar no perdre aquesta paraula (i moltes de les que se’n deriven) ni, sobretot, l’acció que representa, entesa també com a meditació, abstracció del que ens preocupa, amb un component de tranquil·litat, de mirar allà enllà.

Actualment, a part de generar l’efecte badoc (alentiment de la circulació en un punt concret causat per la curiositat dels conductors per alguna circumstància, com ara un accident de trànsit),no tenim temps de badocar o badoquejar. La societat fa perdre els badocs o badaires, la badoqueria, els badabadocs… Reivindiquem-los!


Afrontar / fer front

El diccionari normatiu recull tant el verb afrontarcom la locució fer front aamb el significat de resistir sense acovardir-se, oposar-se, plantar cara: Afrontar un enemic; Afrontar la mort, els perills; Si feu això, caldrà que n’afronteu les conseqüències; Fer front als problemes, a l’adversitat…

Això no obstant, hi ha un ús d’aquests verbs que cal evitar: afrontar o fer front a un pagament, una despesa. En aquests casos, pròpiament, no ens hi oposem ni hi plantem cara; per tant, es recomana fer servir altres verbs com atendre, respondre a, fer, satisfero fer-se càrrec de.


Aigua de boca

En català, aquesta expressió no és correcta. La forma adequada és aigua potable, denominació documentada que designa l’aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments. La denominacióaigua de beure és una forma sinònima i es pot utilitzar si es prefereix fer èmfasi en la característica de poder-nos-la beure.

Els equivalents en anglès i francès confirmen també l’ús dels mateixos sinònims que en català per designar aquest concepte: drinking water o potable water en anglès i eau potable o eau de boisson en francès.


Tiberi (dedicat a en Jordi Canelles)

Un ‘tiberi’ és un àpat suculent. Aquesta paraula sembla que fa al·lusió a l’emperador romà Tiberi (Roma, 42 aC – Misena, 37 dC), gran amant de les orgies i de la bona taula, reforçada per la influència de mots com tibar, tip, atipar i el sufix derivatiu de mots com captiveri, encanteri, vituperi.

Per fer un bon tiberi no calen gaires delicadeses (en anglès, ‘delicatessen’; menjars refinats o selectes, normalment d’importació, que es venen preparats) ni llepolies o gormanderies. Amb un bon plat de cigrons, si són ben bons, també n’hi ha prou!

Sinònims: tec, festí, banquet, xefla, xeflis, fartera, fartanera.

En castellà: comilona, festín, banquete, hartazgo, atracón, tragantón, panzada, pipiripao, cuchipanda.


Avui…Mantis religiosa

Popularment es coneix amb el mot pregadéui és un insecte de la família dels màntids, de cos allargat, notable per com posa les seves potes anteriors, llargues i molt robustes, plegades davant el cap com si estigués en actitud de pregar. També se’n diu pregadéu de rostoll, plegamans i cavall de serpi, en castellà, santateresa.

Dues curiositats: els pregadéus són reis del camuflatge (els que viuen a terra es camuflen de color marró i els que viuen entre les fulles dels arbres, de color verd) i també caníbals sexuals (les femelles d’algunes espècies es mengen el mascle durant l’aparellament).

I dues frases fetes: Estar sol com un pregadéu de rostoll(estar o anar tot sol, o estar sense parents) i Semblar un pregadéu de rostoll(ser encantat, tot distret, que sembla beneitó).


Homes, homenets i cagamandúrries(o cagabandúrries)

Aquesta expressió originària, sembla, de terres valencianes ─fins i tot dona nom a un disc del grup castellonenc Almorranes Garrapinyaes─ també se sent dir per les nostres contrades, moltes vegades, de manera parafrasejada:

— «Hi ha presidents polonesos, falsos presidents i cagamandúrries… i també hi ha cagamandúrriesque acaben sent presidents»

— «Hi ha mags, maguets i cagamandúrries» (aquesta, del Màgic Andreu)

Cagamandúrriesno apareix al diccionari normatiu però es pot trobar a Rodamots: “Persona de poc seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera”.

En resum, la frase que encapçala la curiositat lingüística d’avui significa que hi ha tres tipus de persones: les que planten cara als problemes, les que en fugen i les que es riuen de la vida encara que les coses es compliquin.


Va de números

En els noms de les vies urbanes, les dates (llevat dels anys en les dates completes i dels segles) s’escriuen amb lletres: plaça de l’U d’Octubre, carrer de l’Onze de Setembre.

D’altra banda, hi ha nombrosos dies, decennis i anys internacionals declarats per les Nacions Unides. En aquest cas, hem d’escriure la xifra en números i els noms i adjectius, en majúscula. Per exemple, el 10 d’octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental i el Dia Mundial contra la Pena de Mort.


Botellón

Fa temps que en el llenguatge col·loquial sentim el terme botellón per fer referència a la pràctica de caràcter juvenil que consisteix a consumir en un espai públic begudes alcohòliques a baix preu, sovint barrejades en ampolles grosses.

La majoria de mitjans de comunicació han decidit no traduir-lo, perquè es tracta d’una expressió pròpia de l’argot madrileny i perquè en català no existeix un equivalent que expressi exactament el mateix significat i pertanyi al mateix registre.

No és aconsellable la traducció calcada botelló, perquè en català el sufix és diminutiu mentre que en castellà -ón és augmentatiu. Per això, si heu de fer servir aquest mot en un text en català, podeu mantenir la forma castellana botellón (en cursiva, per indicar que es tracta d’un mot d’una altra llengua) o utilitzar expressions descriptives més formals del tipus cultura o hàbit de beure al carrer.


Currículum i altres manlleus

Després de les vacances, segur que molts de vosaltres heu d’actualitzar les vostres dades personals i els mèrits acadèmics i professionals per sol·licitar un lloc de treball. Per tant, heu de redactar un currículum.

Recordeu que aquesta paraula ja està adaptada a la nostra llengua, per tant, és preferible evitar l’expressió llatina curriculum vitae. El mateix passa amb altres mots que ja tenen un equivalent en català, com fòrum, referèndum, quòrum, accèssit…, són manlleus llatins que s’escriuen d’acord amb les regles d’accentuació catalanes.

Així doncs, redacteu un bon currículum i molta sort!


Grata i alguna cosa més

El mot grata de seguida ens fa pensar en l’acció de gratar-nos per fer-nos passar la picor (Si et grates tant et faràs una ferida) o també en una cosa agradable (Una companyia molt grata).

Però també forma part de moltes altres paraules amb significats ben diversos:

  • gratabous, planta herbàcia perenne de la família de les compostes;
  • gratacul, fruit de la gavarrera;
  • gratapalles, ocell granívor groc verdós clapat de negre i rogenc;
  • gratapeus, peu de rata (bolet);
  • grata-sòl, edifici de grans dimensions en què l’amplària predomina notablement sobre la profunditat i l’alçària;
  • gratacel, vela petita que hom hissa a vegades a la part més alta del pal major d’una nau / bàner vertical llarg i estret situat als marges d’una pàgina web / casa de pisos que ateny una alçària molt superior a la normal (també s’anomena gratanúvols).

Sobre els cognoms

  • La ‘i’ entre cognoms. Molta gent posa una ‘i’ llatina entre els seus cognoms. Posar aquesta i depèn de la preferència de cadascú. De vegades, a més, pot ser útil per evitar confusions quan els cognoms coincideixen amb un nom de fonts. Per exemple, en el nom Pere Lluís i Rius, la i ens informa que Lluís és el primer cognom i que no es tracta d’un nom compost. Si es vol incloure aquesta i entre els cognoms i tenir-ne constància escrita, cal adreçar una sol·licitud al Registre Civil.
  • ‘De’ al davant d’un cognom. La partícula connectiva ‘de’ va en minúscula quan se cita el nom complet, però en majúscula quan només s’escriu el cognom: Homenatge a Alícia de Larrocha. Homenatge a De Larrocha.

Va de vacances

Per escriure el període de vacances hem de fer servir la correlació des del/des de l’ (escrit separat) fins al/fins a l’ (i no pas fins el) i el nom dels mesos en minúscules: Fem vacances des del 5 de juliol fins a l’1 d’agost.

D’altra banda, si aneu de viatge, esperem que la vostra agència no faci una reserva de places per sobre de la capacitat real amb la intenció de cobrir possibles anul·lacions, perquè hi haurà una sobrereserva (no overbooking).

Podeu reservar plaça en un hotel, un apartament o un bungalou o fer com els cargols i emportar-vos la casa a sobre viatjant en càmper o autocaravana.

Bones vacances a tothom!


Eixugar o assecar

Una cosa eixuta és la que ha perdut la humitat que la cobria i una cosa seca,la que ha perdut la seva aigua constituent:

  • Estén la roba, que s’eixugarà de seguida.

– Tinc la gola seca de tant parlar.

El castellà empra el verb secar per expressar els dos conceptes. Això fa que, a voltes, cometem errors: M’he assecat les mans (si ho féssim, ens haurien quedat com un fuet).

D’eixugar en deriven, per exemple, eixugavidres (rasclet de goma que serveix per a eixugar o netejar els vidres) o eixugacabells (també es pot dir assecador).


Està bo o és bo?

(dedicat a l’Imma)

Quan parlem de menjar o de beure, l’expressió castellana ‘estar bueno’ cal traduir-la per ‘ésser bo’. Per exemple: Está muy bueno este pastel / És molt bo aquest pastís.

Anàlogament, i en una altra situació, parlant per exemple de l’aigua d’un riu, direm que ‘és neta o és freda’, en comptes de ‘està neta o està freda’.

‘Està bo/bona’ és correcte si parlem d’una persona (o animal) que estava malalta i ja s’ha curat: ‘La Berta va tenir un atac de reuma però ara ja està bona’.

Les expressions del tipus ‘Aquell noi està molt bo’, cal reservar-les només per als registres més informals.


Empoderar/apoderar

Malgrat que darrerament sentim o llegim sovint el mot empoderar, la denominació catalana adequada per designar l’acció de donar els mitjans a una persona o un grup social per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials és apoderar. Per exemple:

És fonamental apoderar aquest col·lectiu perquè participi plenament en la vida del municipi. 

La confiança en un mateix i el reconeixement de la força interior són essencials per apoderar-se.

El verb empoderar no és adequat en català.


Hi ha frases que cremen

Durant la revetlla de Sant Joan, segur que molts de vosaltres vau fer una foguera (per eliminar objectes de fusta inservibles, per purificar la casa o per celebrar el solstici d’estiu). I és que el foc és gairebé màgic. Potser per això ha originat tanta fraseologia catalana:

. Ser foc d’encenalls (ser una fotesa).

. Treure foc pels queixals (manifestar gran irritació).

. Tirar llenya al foc (augmentar les discòrdies, afegir motius de baralla).

. Treure les castanyes del foc (fer una cosa que beneficia altri).

. Fugir del foc i caure a les brases (resoldre un problema i crear-ne un altre).

. Fer foc nou (recomençar una cosa que hom considera que l’havia començada malament).

. Trobar-se entre dos focs (estar en una situació conflictiva, entre dos perills, dos adversaris).

. Jugar amb foc (exposar-se imprudentment al perill).

. Per fondo que es faci el foc, el fum sempre respira (els problemes no es poden amagar).

. Posar les mans al foc (manifestar la certesa, la seguretat que hom té d’alguna cosa).


Sobre la celebració de Sant Joan…

El mot castellà verbena designa dues coses diferents en català:

— berbena, planta que escampa una olor profunda i a la qual s’atribueixen poders afrodisíacs; antigament s’oferia als déus com a ofrena;

— revetlla, festa popular que es desenvolupa les nits que precedeixen certes diades.

Ja vau celebrar com cal la revetlla de Sant Joan? Recordeu que, segons els estudiosos de la gastronomia festiva, la coca que es menja durant aquesta celebració ha de tenir una mida canònica: el doble de llarg que d’ample.


Marxandatge

Relació comercial establerta entre un artista i un marxant perquè aquest promogui, vengui i difongui les seves obres d’art (quadres, escultures…).

En l’àmbit de l’empresa, pràctica de màrqueting en què la marca o imatge(logotip, personatge, etc.) d’un producte o servei (p. ex.: un museu) s’utilitza per vendre’n d’altre (pins, tasses, bolígrafs…). En anglès, merchandising.

Moltes vegades, l’embalatge o presentació.


Va de vent

L’instrument per mesurar-ne la velocitat és l’anemòmetrei el penelln’indica la direcció. Els aerogeneradorsserveixen per aprofitar l’energia eòlica.

Algunes frases fetes en relació amb aquest mot:

. Cel rogent, pluja o vent (els núvols de color vermellós són senyal de mal temps)

. Bon vent i barca nova(expressió de comiat a una persona o una cosa que no ens fa res de perdre)

. Sap el vent i no sap el torrent(haver sentit parlar d’una cosa però no haver-ne tret l’entrellat)

. Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps (els dies de vent són molestos per a tothom, mentre que la pluja i la neu solen ser apreciades pels pagesos).


Tal com 

Per dir que les coses són d’una manera determinada,es fa servir la construcció comparativa tal com (i no tal i com). Per exemple:

La festa va anar tal com et vaig dir.
Ho faré tal com dius.
Tal com indica el calendari, dilluns vinent és festiu. 

Cal recordar que la funció de tal és reforçar el mot com. Així doncs, es pot dir La festa va anar com et vaig dir o bé La festa va anar tal com et vaig dir.


Uralita

La marca registrada i el nom comercial d’aquest producte han estat adoptats als diccionaris i es refereix al fibrociment, un material per a la construcció constituït per la barreja de pòrtland i fibres d’amiant que pren el nom de l’alemany Uralit, per la serralada dels Urals.

Fa un temps, un tribunal va condemnar l’empresa d’aquest nom pels danys derivats de l’exposició a la pols d’amiant que va generar la fàbrica i va perjudicar greument els veïns de la zona.


Punyetes!

Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui una bona estona amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Fer la punyeta a algúvol dir molestar-lo, fastiguejar-lo, sobretot impedint-li de fer el que volia, i enviar-lo a la quinta punyetasignifica enviar-lo a una gran distància, a un lloc on és penós d’arribar. I una cosa que se’n va a fer punyetes és que es fa malbé o desapareix: Amb això de la crisi, tot el negoci se n’ha anat a fer punyetes.

I el diccionari Alcover-Moll inclou una altra accepció relacionada amb aquest mot, una mica més grollera: “Originàriament, la locució ‘fer-se la punyeta’ significava ‘masturbar-se’.”


Els rellotges i les hores

Per parlar de l’hora en què succeeix alguna cosa, tenim dues opcions:

— Sistema tradicional (rellotge de 12 hores). En aquest cas, cal esmentar la part del dia a la qual es fa referència: dos quarts de nou del matítres quarts de nou del vespre. Però la part del dia, i fins i tot l’hora, es poden suprimir si qui escolta ja coneix aquestes informacions: són tres quarts de nousón tres quarts.

— Sistema de notació horària internacional (rellotge de 24 hores). S’utilitza en situacions que requereixen una gran precisió horària, com ara en horaris dels mitjans de transport: el primer tren surt a les 8.30 h i el darrer, a les 20.45 h.

El rellotge de vint-i-quatre hores no admet escriure matí, tarda, vespre, nit, perquè l’hora ja indica la part del dia corresponent. Per tant, el que no podem fer mai és barrejar els “dos rellotges”: Vindré a les 16 de la tarda.


Crac, un monosíl·lab amb molts significats

Crac, expressió que evoca el soroll d’una cosa que es trenca; fallida d’una casa o d’una empresa i, també, droga derivada de la cocaïna, en forma de cristalls i molt tòxica, que es fuma.

Però el més curiós és que aquest mot també s’aplica a una ‘persona d’escassa vàlua’, un significat totalment oposat al que la majoria de parlants li associem i que consta al diccionari normatiu des que l’Institut d’Estudis Catalans va acceptar la proposta de Joaquim M. Puyal, membre de la Secció Filològica, d’incloure aquesta paraula al DIEC amb una definició que partia de ‘persona que excel·leix en un esport’ (en aquest sentit, prové de l’anglès crack), però que s’ha ampliat a ‘persona que destaca molt en la seva especialitat’: L’autor del gol va ser el crac argentí. La Maite és un crac en informàtica.Sinònims: as, geni, virtuós, mestre, entès.


Massa majúscules!

El nom d’impostos i taxes l’escrivim en minúscula i les sigles, en majúscula i sense punts: impost sobre el valor afegit (IVA), impost sobre béns immobles (IBI), impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), impost sobre activitats econòmiques (IAE)…

El mateix passa amb altres noms comuns; encara que les sigles s’escriguin en majúscula, la forma desplegada ha d’anar en minúscula:

. el DNI, però el document nacional d’identitat

. les TIC, les tecnologies de la informació i la comunicació

. l’ADN, l’àcid desoxiribonucleic

. el PIB, el producte interior brut

. l’IPC, l’índex de preus de consum

. l’ESO, l’educació secundària obligatòria

. un CAP, un centre d’atenció primària

. etc.


Infinitiu o imperatiu?

En algunes màquines de cafè encara trobareu una nota que diu: En cas d’avaria, avisar a recepció. Recordeu que cal dir: aviseu a recepció, perquè per expressar una ordre, donar instruccions o fer una recomanació cal fer servir l’imperatiu i no pas l’infinitiu.

A més, per adreçar-se a destinataris desconeguts en contextos formals o públics, com ara rètols, avisos, manuals d’instruccions, etc., s’utilitza la segona persona del plural de l’imperatiu, és a dir, el tractament de vós, i no pas el tractament de vostè.

Per tant, també hem de dir: Espereu el vostre torn / No aparqueu / Vegeu la pàgina 20 / Empenyeu / No trepitgeu la gespa…


Planell / plànol / pla

Recordeu que és difícil donar un “planell” de Manlleu o d’algun altre municipi a algú, perquè un planellés un indret pla i elevat (Tenien la casa en un planell assolellat).

Per tant, tot i que us el demanin, segurament el que vol la gent que va a una oficina de turisme o d’atenció ciutadana és un plànol, és a dir, un mapa del municipi.

Amb aquest mateix significat de ‘representació sobre una superfície plana de la disposició d’un edifici, d’una ciutat, etc.’, també es pot fer servir el mot pla.


El nom dels plats

Si fem referència al mètode de cocció, hem de fer servir el lligam al/a la: carn a la brasa, arròs a la cassola, musclos al vapor. Si parlem de l’acompanyament del plat o de l’ingredient característic, hem de fer servir la preposició amb:espinacs amb crema, perdiu amb porto(i no espinacs a la cremai perdiu al porto). L’estil del plat també s’expressa amb al/a la:lluç a la basca, truita al gust, conill a la caçadora.


El pas del temps

La distribució de les parts del dia és subjectiva perquè depèn, en part, de l’època de l’any, que en determina la durada. De manera orientativa, tenim:

. matinada (de les 3 o les 4 fins a les 5 o les 6)
. matí (de les 5-6 a les 11-12)
. migdia (d’11-12 a 14-15)
. tarda (de 14-15 a 19-20)
. vespre (de 18-19 a 23-24)
. nit (de 20-21 a 3-4)

I és que el temps passa tan de pressa…


Curiositats gastronòmiques

En una taverna basca podeu demanar barquetes en comptes de montaditosi en un restaurant, broquetes en comptes de pinchosi tastar (no provar) gall dindi (i no gall d’indi, tal com es llegeix a la carta d’alguns establiments).

Per postres, borregos: espècie de carquinyoli molt dur de rosegar; per això es compara amb la tossuderia pròpia d’una ovella o borrec mascle quan ja no és ben jove; la terminació indica un mot creat per pastissers del Migjorn o per al·lusió a un terme de pastors aragonesos.

I per acabar, un bon xopet! (en castellà, chupito).


Caramell / estalactita / estalagmita

Durant les darreres nevades, segur que heu vist molts caramells(o candeles) a les teulades, penjolls de glaç o regalims glaçats. Un caramell també és el regalim de sèu, cera, etc. que es pren al llarg d’una candela.

En canvi, parlem d’estalactita quan aquest penjoll és calcari i de forma cilíndrica i penja de la volta de les coves. De l’estalactita se’n diu també caramell, però l’estalactita no pot ser mai de glaç.

I parlant de coves… també podem trobar-hi estalagmites,masses de matèria sòlida calcària en forma de columna que han crescut cap amunt, formades al sòl per les gotes que cauen de la volta.


Aviam o vejam?

Vejam, forma d’imperatiu que expressa la curiositat de veure què passarà, la por que una cosa desitjada no tindrà lloc: Vejam si no tindrem temps de fer-ho tot! Però també podem dir: A veure si no tindrem temps de fer-ho tot!

La forma aviam és un creuament entre a veure i vejam, i s’utilitza només en llenguatge oral i col·loquial: Aviam si ets capaç d’atrapar-me!


Ara que fa fred…

Febrer: a part de ser el nom del segon mes de l’any, també és una espècie d’eucaliptus (Eucalyptus globulus), les fulles del qual contenen un oli i són emprades per les seves propietats febrífugues.

Durant aquest mes, és fàcil que es formi gebre, cristalls de glaç procedents de la boira que quan fa molt fred es dipositen sobretot a les superfícies verticals, a les puntes i a les arestes dels objectes. Tinc el serrell gebrat. Recordeu que és un substantiu masculí: el gebre.

Per això, si us voleu fer passar el fred, podeu prendre un ponx, paraula d’origen sànscrit que vol dir ‘cinc’ i fa referència als cinc ingredients de la beguda: aigua, te, rom, llimona i sucre.


Conseqüent o consegüent?

Sovint confonem aquests dos adjectius. Conseqüent vol dir ‘coherent’: És conseqüent amb les seves idees. En general, consegüent és sinònim de posterior i vol dir ‘que segueix com a resultat, efecte natural o deducció’: La falta de pluja i la sequera consegüent són cada vegada més extremes.

L’expressió per consegüent, doncs, vol dir ‘com a conseqüència’ (i és incorrecte amb aquest sentit fer servir û per conseqüent): Enguany hi ha restricció pressupostària, per consegüent, les obres previstes no es poden executar.

També existeixen les expressions a conseqüència de (‘com a conseqüència o resultat de’) i en conseqüència (‘per tant’): Han perdut diners a conseqüència d’una mala gestió; Han fet una mala gestió, en conseqüència, han perdut diners.


Eixavuiro

Crec que un dels mots de què ens sentim més orgullosos de pronunciar a Manlleu és eixavuiro. Veure la cara de pòquer d’alguns dels nostres interlocutors no té preu! Prové de l’antic avuir, aüir ‘esternut’ i del llatí augurium ‘auguri’, pel valor d’auguri d’aquest acte reflex. Aquest localisme es pot sentir (malauradament, cada vegada menys) en diverses poblacions d’Osona, el Ripollès, la Selva, el Moianès i la Cerdanya.

No menys curioses són algunes de les seves varietats dialectals: estuforn (Masnou), uís (Illes Balears), atxem o atxim (Mallorca, d’origen onomatopeic i usats per evocar el soroll que fa l’eixavuiro) i també els mots no inclosos en el diccionari normatiu etxabuiro (Olot, Camprodon, Vic, Collsacabra) o buiro (Costa de Llevant, Pineda, Canet de Mar).


De carall a cavall

Un nom que es repeteix per tota la geografia catalana és Cavall Bernat (a Montserrat, Colldejou, Roses…), eufemisme substitutori del mot carall que persisteix en molt pocs casos, per exemple, a Torroella de Montgrí. Es tracta de roques fusiformes d’aspecte fàl·lic, sovint molt elevades. No hi ha cap dubte sobre l’evolució carall > cavall, canvi sorgit per evitar un mot percebut abans per tothom com a obscè, atès que significa ‘penis’.

No està gens clar, en canvi, per quin motiu gairebé tots els antics caralls rocosos de la toponímia catalana avui duen com a complement el nom de Bernat


Múscul, muscle o musclo?

Sovint, aquests substantius creen confusions força còmiques. Els músculs (en castellà: músculos) són òrgans carnosos del nostre cos que ens permeten moure’ns.

Muscle (en castellà: hombro) és sinònim d’espatlla, i al damunt ens hi podem posar muscleres, per aconseguir l’efecte estètic de tenir les espatlles rectes.

Però atenció!, les muscleres també poden ser llocs on es crien musclos (en castellà: mejillones), mol·luscs marins comestibles de conquilla negra que ens mengem al vapor, farcits, en escabetx…


Males influències

Que alguna cosa deixi de fer ‘olor de mandarina’ i, cada vegada més, faci ‘olor a mandarina’ o, directament, ‘olori a mandarina’; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com ‘ja tinc prou’, ‘ja vaig’ o ‘no hi ha cap’ (en comptes de ‘ja en tinc prou’, ‘ja hi vaig’ o ‘no n’hi ha cap’, respectivament); o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de ‘caure’, ‘es caiguin’… que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma de la salut del català. (Extret de Llorenç Capdevila.)


Dues quan han de ser dos i a la inversa

Quan és adjectiu numeral ordinal (indica el lloc que una cosa ocupa dins una sèrie), el mot ‘dos’ és sempre invariable: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues… Una altra cosa, però, és l’ús cardinal d’aquest adjectiu, on el nombre quantifica: dues pàgines, vint-i-dues línies (i no dos pàgines, vint-i-dos línies).


Anem a comprar

Quan anem al mercat, gairebé tothom sap que si el cartellet diu frambuesas el que estem comprant són gerds. Però la cosa es complica quan diu arándanos, perquè ens pensem que són aranyons i en realitat són nabius o mirtils. Els aranyons, en castellà, es diuen endrinas. I una cosa similar passar amb la cebada castellana, en català, ordi, perquè la nostra civada en castellà es diu avena.


Calçots

Sembla que van ser descoberts per un pagès a finals del s. XIX. Són cadascun dels grills de les cebes blanques conreats per ser cuits a la flama. El conreu comença quan es planta la llavor, a finals d’any. Quan la ceba ha germinat i ha crescut s’arrenca i, després de guardar-la una temporada, es torna a plantar una altra vegada de forma que quedi només mig colgada. A mesura que creix la planta cal anar-la ‘calçant’, és a dir, rodejant-la de terra. Es cullen (i es mengen) entre novembre i abril.


Caguem com cal!

Per designar la tradició nadalenca de picar un tronc i fingir que caga dolços i altres regals, l’expressió adequada és fer cagar el tió.

A vegades es fa servir la forma aglutinada cagatió per referir-se a aquesta festa o, menys habitualment, al tronc. No obstant això, es tracta d’un substantiu no admès per la normativa i, per tant, s’aconsella substituir-lo per altres formes. Per exemple:

Cada any fem cagar el tió. (i no Cada any fem el cagatió)
La festa del tió és una tradició molt nostra. (i no La festa del cagatió)
Va clavar una bastonada al tió. (i no una bastonada al cagatió)


Sí o sí?… No!

De sobte, com si fos una plaga, tothom fa servir l’expressió ‘sí o sí’ en molts àmbits (al carrer però també a la universitat, en tertúlies, mitjans de comunicació, discursos polítics, etc.). En català tenim moltes expressions genuïnes per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no: ‘costi el que costi’, ‘per força’, ‘de totes totes’, ‘peti qui peti’ o, sobretot, ‘tant sí com no’. Utilitzem-les!


Tòtils i gamarussos

Un tòtil és un gripau petit caracteritzat perquè el mascle porta els ous de la posta embolicats a les potes posteriors. I un gamarús és un ocell rapinyaire nocturn de mida mitjana, cara rodona i ulls grossos. En ambdós casos, els noms són invariables, per tant hem de dir tòtil mascle / tòtil femella i gamarús mascle / gamarús femella. Quan parlem de persones, en canvi, hem de dir tòtil i tòtila (si ens referim a una persona babaua, encantada) o gamarús i gamarussa (si és toixa o bestiota).


Vamba

Sabatilla de sola de goma. Procedeix de la marca registrada Wamba, que prové del nom d’un rei visigot, successor de Recesvint. D’aquí, probablement, el verb vambar i els actuals vagar, caminar. També hi ha un poble anomenat Wamba, a Valladolid (l’únic de l’Estat espanyol que conté la lletra w).


Slow food  

La proposta del TERMCAT per anomenar aquesta forma anglesa és ecogastronomia. Es refereix al corrent que promou la gastronomia tradicional basada en productes artesanals i ecològics i la preservació del patrimoni alimentari local. Per oposició a fast food, que en català es diu menjar ràpid, també pot tenir una alternativa catalana, menjar sense presses, en alguns contextos.


Va de tensions

Alta tensió és la tensió superior als 25 quilovolts (kV) destinada al transport d’energia elèctrica a través de línies d’alta tensió. Baixa tensió és la tensió inferior a 1 kV destinada a la distribució d’energia elèctrica a les persones abonades. Mitjana tensió és la tensió generalment compresa entre 1 i 25 kV. Aquí és on a vegades ens entrebanquem, perquè hi ha gent que en diu mitja tensió, que és incorrecte.


Fer l’aleta

Ve de l’expressió aplicada als coloms i a altres ocells quan el mascle sol·licita la femella. Per analogia, fer l’aleta és afalagar insistentment algú per guanyar-li la voluntat, per abellir-lo a fer una cosa, per recaptar-ne un favor. També, en el món casteller, és el gest que fa l’enxaneta amb la mà enlaire en el moment de coronar el castell o el pilar.


Rodalia

Dels voltants d’una localitat qualsevol se’n diu rodalia, i és sempre singular; el plural fa referència als encontorns de diverses localitats, no als d’una sola ciutat. Renfe en diuen Rodalies, però no és correcte. El TERMCAT, per exemple, parla del tren de rodalia com el tren destinat a enllaçar una capital important amb els nuclis de població veïns.


Quina calamitat!

La pagesia romana, quan deia Calamitas! (Quina calamitat!) es referia sempre al mateix desastre: les tiges dels cereals que s’havien migpartit i el gra era a terra a punt de podrir-se. Els calami eren les tiges. Quan la tempesta, l’huracà o l’exèrcit invasor abatia els camps de blat i doblegava els calami, la població es quedava sense l’aliment quotidià per excel·lència: el pa. Per això la paraula calamitat ha estat sempre sinònim de desastre.


Bestia (no bèstia)

En català, quan parlem de la germana de l’àvia o de l’avi diem bestia. En masculí és besoncle. És la mateixa fórmula que quan diem besnét, de mots formats per bes i el que correspongui. Però l’heu de pronunciar amb la síl·laba forta a la segona síl·laba, ti; altrament, si portés accent a la e, significaria una cosa ben diferent! I parlant de ties, sabeu què és una tia valenciana? Doncs la cosina del pare o de la mare.


Katiuska

Les botes d’aigua, més conegudes popularment com katiuskes, prenen el nom de la sarsuela Katiuska, de Pablo Sorozábal, de l’any 1931, on la protagonista apareixia a l’escenari amb botes altes. Es tracta d’una forma afectuosa del nom Caterina en rus. El TERMCAT l’accepta com a sinònim complementari de bota d’aigua, per referir-se a la bota tancada de cautxú, de mitja canya, que forma part de l’uniforme de la policia en dies de pluja.


Blaugrana o blanc-i-blau

Pel que fa al gènere d’aquests adjectius, en el primer cas, és invariable: un seguidor blaugrana, una seguidora blaugrana; i en el segon, sí que varia: un jugador blanc-i-blau, una jugadora blanc-i-blava. Quant al nombre, en el primer cas tampoc no varia: els seguidors blaugrana; però sí en el segon: els seguidors blanc-i-blaus. Quan fan de substantiu, optem en ambdós casos per l’ús variable: el seleccionador ha convocat dos blanc-i-blaus i set blaugranes.


Noms de cases i masies

El nom d’una masia o d’un casal consta del mot can, contracció de ca (casa) i l’article en, seguit del nom de la família. Escrivim can en minúscula, excepte quan passa de l’àmbit privat i familiar al públic. És el cas, per exemple, d’un casal que es destina a equipament cultural, com per exemple Can Puget.


Anar conill / Malxinat

Ja que m’ho demana públicament a través d’«El serpent» d’aquest setmana, dues curiositats lingüístiques dedicades a en Nan Orriols:

Anar conill: anar nu, completament despullat. La mestressa, conilla i desimbolta, anava i venia per l’estança. 

Malxinat: derivat de mal i de xinar ‘eriçar, estirar els cabells a algú’ o ‘tenir relacions sexuals’. En el context de l’article d’en Nan, fa referència a una persona dolenta. Sinònims: malparit, malnat.


Fullet/fulletó

A vegades, potser els follets, aquests éssers imaginats per la superstició popular i una mica entremaliats, ens deuen confondre i ens fan repartir fulletons o textos literaris, generalment de novel·la, en comptes de fullets o prospectes informatius (díptics, tríptics…). Alerta, doncs, que els follets no ens emboliquin! Per fer-ho fàcil, recordeu que un fullet és un full petitet.


A la primavera… pipiripips!

A la primavera els camps verdegen, però durant uns dies alguns també vermellegen amb el roig escarlata del gallaret, flor senzilla i vistosa el nom de la qual sembla que fa al·lusió clara al color de la cresta del gall. A Catalunya hi ha gairebé tantes maneres d’anomenar-la com exemplars es troben en un camp; a les nostres contrades també se la coneix amb el nom de rosella, gallaret o, el més curiós, pipiripip.


Canícula

Segons el diccionari, la canícula és el període d’unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l’agost de més calor a l’estiu (aquest any potser haurem de demanar que modifiquin la definició!). Deriva del llatí, diminutiu femení de canis, gos, nom donat pels romans a l’astre Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que al pic de l’estiu coincidia a la seva sortida amb la del sol; d’aquí la identificació del nom de l’astre amb el del període de més calor.


Xarlatà/xarlatana

Malgrat l’aparent intenció pejorativa, el mot xarlatà s’aplica al noble ofici del venedor/a de primera línia que amb la paraula lluita per convèncer el comprador indecís, valent-se de totes les manyes dialèctiques que el seu enginy li inspira. El fet que alguns professionals n’hagin fet un ús abusiu ha desprestigiat el mot, rebaixant-lo a sinònim d’informal, engalipador o escurabutxaques.


Pinganillo?

La denominació catalana orellera és la forma recomanada per designar l’auricular de petites dimensions que els presentadors i alguns tècnics d’un programa es col·loquen dins l’orella per sentir el que s’emet per antena i, alhora, per rebre instruccions del control de realització o d’altres membres de l’equip.


Què vol dir…, calçar-se?

A més de posar-se les sabates, també significa preparar-se per afrontar un perill, especialment amenaçant. Sembla que quan els frares descalços havien d’emprendre un viatge llarg i de trescar per indrets pedregosos i de mal caminar, solien calçar-se. Aquest costum originà les formes proverbials lligar-se bé les espardenyes, ja cal que es calcin i calçar-se bé les sabates, i encara d’altres que associen la idea de calçar-se amb l’empresa d’una feina dura i difícil.


Com-s’ha-fet

Reportatge audiovisual sobre el procés d’elaboració d’una obra cinematogràfica, d’una sèrie televisiva, d’un anunci, d’un disc, etc., o sobre la preparació d’un espectacle. En anglès es diu making of.


Pantalon

El mot pantalon s’origina l’any 1819 inspirat en Pantalone, personatge de la Commedia dell’Arte italiana, devot de sant Pantaleone, molt popular a Venècia, que vestia pantalons llargs. Generalment es fa servir en plural, pantalons, i el refrany portar els pantalons significa manar, tenir autoritat. Abans s’aplicava a dones, perquè no era usual que portessin pantalons.


Un parte?

L’equivalent català d’aquesta paraula castellana en expressions tan usuals com parte médico, parte de accidente, parte de baja, etc. és comunicat. Hem de fer servir, doncs, aquesta paraula en aquest sentit: comunicat mèdic, comunicat d’accident, comunicat de baixa, etc.


Fontaner, lampista o llauner?

El mot castellà fontanero es pot traduir per fontaner si es refereix a l’operari/ària que té cura del bon funcionament de les fonts i de la distribució de l’aigua, o també per lampista o llauner si fa referència a la persona que instal·la o adoba les instal·lacions elèctriques, les conduccions d’aigua, de gas…


Cinc vocals

En català hi ha 277 paraules que tenen les cinc vocals una vegada cada una. No n’hi ha cap, però, que les tingui per ordre alfabètic, i només quodlibetal* les té en ordre alfabètic invers. La més curta és ouaire i la més llarga, constructivament.

*Quodlibetal: relatiu o pertanyent a un quòdlibet (qüestió a dilucidar).


D’on ve l’expressió alt com un sant Pau si diuen que era baix?

Una possible resposta és que la seva tasca a l’Església va ser immensa. Els pintors clàssics el presenten com un home alt potser perquè creien que per la seva tasca important li corresponia una alçada també destacada. Alguns creuen que prové d’una festa popular que es feia a l’església de Sant Pau del Camp, on un home disfressat de sant Pau havia de brandar una espasa enorme. Per poder-la sostenir, calia que l’home fos d’una corpulència considerable.


La fulla/El full

Les fulles, senyores, només són als arbres o a terra, quan cauen; també tenim les d’afaitar, les d’un ganivet (làmines tallants d’un instrument) o les d’una porta o finestra (batents), per exemple. Quan parlem de paper, però, hem de parlar de fulls, senyors (A aquest llibre li falta un full).


No donem més del compte

En català, no es donen passos, salts, petons ni abraçades, sinó que es fan; una cosa no dóna la impressió (Em fa la impressió que em tocarà la loteria); tampoc es dóna la calefacció (cal engegar-la) i el llum (encendre’l), ni cal donar-li a una tecla o un botó (millor pitjar-los); i en aquella placeta, per descomptat, no hi dóna el sol, sinó que hi toca. Però en canvi, si volem vigilar, hem de donar un cop d’ull, no pas fer-lo!


Tarja/Targeta

Moltes empreses disposen d’un aparell de control d’entrada i sortida dels treballadors. El que cal introduir-hi és la targeta de treballador personal, i no la tarja de treballador personal. Una tarja és un escut militar medieval, una placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom o una obertura rectangular practicada a la part superior d’una paret o porta. En canvi, hem de dir: targeta de fitxar, targeta de crèdit, etc.


Google

Els creadors d’aquest web van buscar un nom en la matemàtica i el van trobar en la paraula googol, creada per designar un número format per un 1 seguit de cent zeros. L’empresa Google confirma que el seu nom s’inspira en la paraula inventada fa quasi vuit dècades i afegeix que el terme reflecteix la missió de la companyia d’organitzar la immensa quantitat d’informació disponible al web i al món.


Marro!

Tothom sap que el marro és el solatge de certes substàncies després d’haver-les fetes bullir per obtenir-ne una infusió. Parlem d’embolicar el marro quan dificultem les coses, o diem descobrir el marro, que és descobrir allò que algú portava ocult. Però… sabeu què és jugar al marro? Parlem d’un joc popular que es juga en un quadrat amb 3 fitxes on s’han traçat diagonals i mediatrius. El primer dels dos jugadors que les col·loca en filera, guanya. És el que en castellà es coneix com Tres en raya.


Torero/Torera

A més de la controvertida professió del homes (i les dones) que maten toros en una plaça, també es refereix a la persona que porta un carretó de forca (o toro). Així doncs, si veieu anuncis de feina que demanen toreros o toreres, fixeu-vos bé en la professió i en el lloc de treball (fàbrica o plaça).


Tenim agulletes o tiretes, després de fer exercici físic intens?

Les agulletes són un tipus de peix de cos llarg i prim i amb la boca molt petita. La tireta és el tros d’esparadrap que serveix per tapar petites ferides. Per tant, cap d’aquestes paraules no s’adiu amb el significat que busquem. Si el que volem dir és que tenim un adoloriment muscular, en forma de punxades, després d’haver fet exercici físic intens, hem de dir que estem cruixits, que tenim cruiximent o adoloriment o que estem baldats.


Què significa culer?

El camp del FC Barcelona al carrer Indústria es va inaugurar el 1909 i era conegut com l’Escopidora. Aquest camp tenia una tribuna de dos pisos (no en tenia cap altre camp), amb una capacitat de 6.000 espectadors, i el Barça hi va jugar fins al 1922. Expliquen que passar pels voltants del camp els dies de partit era un espectacle, ja que des de fora es veien els culs dels aficionats que s’asseien al capdamunt del mur. D’aquest fet prové el nom culer.


El Serpent

Nan Orriols

[Els articles que segueixen han estat publicats al Diari de Manlleu. El primer que trobareu a sota és el darrer que s’hi ha publicat.]


Najat El Hachmi

En un article al diari El País, la catalana Najat El Hachmi escriu: «Los catalanes, ya saben, son una raza superior donde las haya, así que la única explicación posible a los nefastos resultados del informe PISA es la sobrerrepresentación de nouvinguts». La Najat ha guanyat diversos premis escrivint en català, i la seva obra també ha estat traduïda a diferents idiomes. Va arribar a Vic i va escriure, crec, el seu primer llibre, Jo també soc catalana.

És una llàstima que no defensi la seva independència intel·lectual i que escrigui perquè el personal d’El País i del PSOE estiguin contents i feliços. Ella sap que, des que va arribar a Catalunya de criatura des de Nador, hem passat de sis a vuit milions d’habitants. Feminista i lliure, ha d’entendre que quan el servilisme es converteix en dogma es perden totes les llibertats. Llàstima, Najat, però m’agradaves molt més quan deies «jo també soc catalana»…


2024

Només de pensar que aquest any continuaran els mateixos tertulians a totes les ràdios i televisions d’arreu del país, entenent que al país dels castellans i Borbons passa el mateix, provoca un pànic que se’m faria insuportable si no fos perquè ja no n’escolto cap.

Tinc un amic que m’informa i em recorda que els tertulians Sergi Sol, Joan López Alegre, els del programa d’en Xavier Graset i els dels mitjans de Madrid —inclosos l’Enric Juliana i els de les tertúlies de futbol—, continuaran analitzant, pontificant i anestesiant el personal a cops d’amnistia, jutges caducats, ministres perpetus o Borbons exiliats.

Podria passar que la fi del món o el judici final ens agafés a tots amb calçotets o tanga. O, encara millor, en pilotes. Seria més divertit.


Gao Xingjian

Gao Xingjian, de 83 anys, és un xinès premi Nobel de Literatura que viu a França. He llegit una entrevista que li van fer el 2011 on diu amb contundència que «l’ésser humà és estúpid, i hem de ser conscients d’aquesta realitat». Hi explica que es pot ser feliç tot i que sapiguem que el desastre el tenim a sobre. Parla del desastre de les religions, que sempre s’han aprofitat de la debilitat de l’ésser humà i de la por de morir.

Llegir-lo et porta a un món filosòfic que s’entén. Explica que, de vida, només en tenim una, i que depèn de nosaltres que la gaudim i siguem conscients de la realitat. Tancar els ulls només porta al desastre. Diu que no podem canviar aquest món i que cal sortir dels «-ismes».

Any nou, vida nova. Recordeu: res d’«-ismes». És millor el pa amb tomàquet.


Girona Futbol Club

M’agrada que l’equip de Girona de futbol guanyi partit rere partit. Diuen que té el pressupost més minso de Primera Divisió i que el seu estadi és el més menut de tots els clubs d’aquesta categoria. M’agrada que el seu entrenador madrileny del barri de Vallecas decidís aprendre el català i que visqui feliç a Girona amb els seus jugadors. Ho entenc i m’agrada. Es fan estimar.

El meu mestre Ramon Cotrina, poeta del Grup de Vic que va impartir milers de classes en català i va ser cofundador de la Universitat de Vic, em deia sempre que si una prosa o un poema el llegeixes i no l’entens, que el tornis a llegir; i que si continues sense entendre’l, és que no diu res. A en Cotrina avui li agradaria veure el Girona.

Això del Girona s’entén, però una novel·la que no he entès mai —i que molta gent del món de les lletres diuen que tampoc l’entenen— és Canto jo i la muntanya balla, de la Irene Solà. Premiada i presentada arreu, no l’he poguda acabar de llegir. Què me’n diria en Cotrina, enamorat de Dant i de Verdaguer i que em suggeria que llegís Cohèletper entendre els desastres que neixen de la vanitat? Segurament trobaríem la resposta a l’Estadi Municipal de Montilivi.


Cap d’Any

Un any sense pluges, sense bolets. Un any, això sí, amb el pregó de la Mercè i fent actes de reconeixement als millors esportistes. També amb premis literaris, la celebració —com cada any— de La Marató de TV3, sopars de Nadal per als més necessitats, el Gran Recapte, etc. Dotze mesos més repetint i repetint el que fem cada any i criticant el que hauríem de fer millor i no fem mai.

Com cada any, guerres i misèria, odi i venjança. I aquest any, també amb una comissió encapçalada per l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat per informar que la immersió lingüística no respecta els drets dels castellans. En fi, seria millor que l’informe el fes directament la Guàrdia Civil…


Pedestals

En Ramon Cotrina —membre del Grup de Vic de poesia junt amb l’Antoni Pous i en Grau Jofre, entre d’altres, que van treballar sense recursos per defensar la nostra llengua— va ser el meu mestre. M’explicava que, estant al seminari de la Gleva, va anar a Manlleu a comprar el primer llibre a can Contijoch. En Cotrina, junt amb en Torrents, en López i en Puntí, van lluitar per aconseguir l’actual Universitat de Vic.

Sempre em deia que llegís Cohèlet o Eclesiastès de la Bíblia. Era per fer-me entendre que cal viure sense vanitat, que cal servir la societat de manera dolça i que anar amb un pedestal a l’esquena i enfilar-t’hi perquè tothom et reconegui com a persona sàvia i de la Viquipèdia no serveix per a res. Tenia raó. Ara veig molts pedestals, alguns d’amics meus. Em sap greu. D’altres compren el pedestal pensant que un dia s’hi podran enfilar, però el pedestal ja el tenen. Els regalaré l’escala.


Verí

Llegint la història de com Isabel de Castella va arribar a regnar amb Ferran d’Aragó t’adones que està farcida de falsificacions de documents i de verí. Molts van morir enverinats: el germà d’Isabel la Catòlica, el rei Enric de Castella, Felip el Bell… El bisbe Carrillo era expert en verins i falsificacions i les lluites internes a la cort eren constants.

Morta Isabel, Ferran d’Aragó veu el desastre que representa la unitat amb Castella i demana al rei de França una princesa per casar-s’hi i amb qui tenir fills, hereus de la Corona d’Aragó. Del matrimoni de Germana de Foix amb Ferran II el Catòlic va néixer un fill, Joan, que va morir poc després, el 3 de maig de 1509. Si hagués sobreviscut, hagués estat l’hereu de la Corona d’Aragó.

La cort castellana va defensar la unitat, i Ferran II el Catòlic la volia trencar. Tot el que veiem actualment ve de lluny. A l’acte d’obertura de les corts, el rei Felip VI va dir allò de «La unidad de España, dentro de la diversidad». El verí continua i la falsificació de documents, també. Què hi farem! Ara, per «salvar España», resen el rosari. Amén.


Xavier Trias

Al Congrés dels Diputats, a Madrid, els dos grans partits s’acusen de no estimar ni defensar l’Espanya monàrquica i la meravellosa Constitució, feta sota la vigilància de jutges franquistes, militars i monarquia. Tot va començar malament. Tot va ser fer trampes al solitari.

Xavier Trias manifesta que el cop d’estat del 23-F estava inspirat per la monarquia, el Partit Socialista i, evidentment, els partits de dretes. Diu que el resultat d’aquell esdeveniment va servir per aprovar la LOAPA, Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, aprovada el juny de 1982 amb els vots del PSOE i d’UCD. Cal recordar que el cop d’estat va ser el 1981.

Trias denuncia fets concrets. Es tractava de reduir Catalunya, de prendre-li competències. La monarquia, PSOE-UCD, jutges i militars, com sempre, contra Catalunya, contra la llengua, contra el mar, la muntanya, el vent, la lluna i el sol. Volen els nostres diners, però ens neguen l’existència.


Futbol femení

El Barça aposta pel futbol femení i ho guanya tot, a la Lliga i a Europa. Espanya es presenta a la Copa del Món de futbol femení i moltes jugadores no volen participar-hi perquè no volen col·laborar amb una Federació Espanyola gestionada per uns personatges impresentables, masclistes i corruptes que no creuen en el futbol femení. Les jugadores —no totes— finalment participen en aquest torneig i el guanyen. Llavors comença un espectacle en què el president de la Federació es toca els testicles, morreja una jugadora i organitza un espectacle típic d’Espanya.

Les jugadores es planten, i són elles qui posen les condicions per continuar. Seran elles les que canviaran la legislació de totes les federacions. La burla s’ha acabat, i ho fan amb criteri. Només Espanya i Xipre obliguen les jugadores a participar en la selecció. Espero que siguin elles qui obliguin a canviar la normativa. Crec que ho faran. L’exemple d’aquestes jugadores i de la seva lluita té molts suports, però no veig que tinguin el de la selecció masculina de futbol.


Festa de la Rosa

Pedro Sánchez i Salvador Illa —ave María Puríssima— fan els parlaments de la trobada socialista de la Festa de la Rosa. Sánchez necessita els vots de Junts per ser investit president i parla de convivència i de diàleg, de mirar endavant. Sempre diu que els límits els marca la Constitució «espanyola», no fos cas que penséssim en alguna altra constitució que permet referèndums dia sí dia també, com la suïssa.

El que costa d’entendre és que, a Catalunya, el PSOE tingui tants vots, tenint en compte que el maltractament de l’Estat també afecta els seus votants. El míting continua i gairebé tots els assistents marxen amb cotxe oficial i xofer. Mai no viatgen amb Rodalies.


ERC

Va fer més feina un minut del president Puigdemont des de Brussel·les que totes les taules de diàleg i sermons d’Oriol Junqueras —Gloria in Excelsis Deo— negociant beneficis personals i pactant humilitat com un rendit.

Esquerra ha d’exigir a Oriol Junqueras i Marta Rovira que es retirin. D’acord amb els seus estatuts, el seu mandat està més que caducat. No poden predicar matí i tarda que són ells qui tenen pactada una amnistia i no sé quantes coses més. ERC és un partit imprescindible a Catalunya, i s’ha d’acabar d’una vegada aquest ressentiment permanent contra Junts i Puigdemont. Seria bo que Junqueras és retirés. «Algú ho havia de dir!»


Radio Trinchera

Gràcies a l’aplicació gratuïta Radio Garden escolto Radio Trinchera, de Guantánamo. Música excel·lent i lletres i ritmes impossibles d’escoltar aquí. De fet, tal com deien els de Buena Vista Social Club, «esta revolución es eterna».

A Guantánamo, com a Baracoa —«pedazo de cielo que cayó al mar»—, poden viure amb poc i ser feliços. El problema és que, per a la dictadura cubana, «poc» a vegades és res.


Seleccions nacionals

Les seleccions nacionals de qualsevol esport no tenen cap sentit. Les competicions han de ser de clubs o en representació individual, com passa en molts esports. Eliminar les seleccions nacionals seria avançar cap a la normalització de la concòrdia. També s’haurien d’eliminar l’espectacle de les banderes i els himnes nacionals.

Però això no passarà, i les televisions i els locutors continuaran predicant que bandera, himne i selecció representen quelcom més que un esport. Aquest és l’absurd de tot plegat, ja sigui en nom d’una monarquia, una dictadura o una república.


Agost

Sense pluges, temperatures rècord i els aeroports, plens. Milers de creueristes. Les platges, a vessar. Els governs monàrquics de Madrid volen que el Corredor Mediterrani passi per Madrid però que no passi pel Mediterrani. És complicat d’entendre, però no volen que valencians i catalans estiguem ben comunicats. Tenen pànic, allò de «Com més cosins, més endins». De fet, l’única cosa del mes d’agost que té un cert interès és que els jutges estan de vacances.


Sumar

Actitud eufòrica de Yolanda Díaz, que es manifesta sempre amb uns amaneios d’agraïment als seus votants revolucionaris. Ella ja té clar que vol viure de la revolució, encara que això comporti acceptar una monarquia franquista o que la Sra. Colau voti amb el PP per tal de salvar l’Ajuntament de Barcelona de les terribles urpes de l’independentista Sr. Trias. Passades unes setmanes després de les eleccions, els únics cartells que queden als fanals de Ripoll són els de la Sra. Díaz, com passava amb els de Che Guevara i Fidel Castro a Cuba. Molts amaneiosi molta més cara dura.


Junqueras

No podem convertir l’independentisme en una guerra de religions. Això no va de catòlics contra reformistes, de martiritzats contra ateus. Vostè, historiador i vaticanista, amb la seva actitud dogmàtica intransigent, que només canvia no per convicció sinó per estratègia, perjudica molt el que més estimem: la nostra llengua, la nostra terra i la nostra gent.

Molts no s’atreveixen a demanar-li que plegui, que torni a casa i deixi per a altres persones la direcció del partit, persones que tenen clar que no es pot pactar res amb l’Estat espanyol, que no cal cap diàleg. Només, sí, només, cal crear les condicions per a una revolta. Cap país no s’allibera del seu botxí sense una revolta. Torni a casa, Sr. Junqueras, i farà feliç molts independentistes.


Rates

Les rates van aparèixer a l’Àsia fa cinc milions d’anys, però van començar a conviure amb els humans fa 10.000 anys. Van conquistar el món sencer viatjant en vaixells. Són molt llestes, crien molt i mai no mengen res que vegin que ha matat una altra rata.

Adaptades a totes les ciutats i a tots els governs, ja siguin municipals, comarcals o estatals, les rates saben perfectament bé que les eleccions es repeteixen cada quatre anys i que la democràcia, com els verins, només els farà pessigolles que només serveixen per adaptar-se millor.

La intel·ligència artificial no podrà acabar amb les rates, però pot acabar amb tots nosaltres. Darwin explica que no són les espècie més intel·ligents i valentes les que sobreviuen, sinó les que s’adapten millor. I els sàpiens? Més dèbils que mai…


Patum

A la Patum canten Els segadors. La festa és un desordre ordenat magnífic: el salt de Plens, el ball de l’Àliga, les Guites… La Patum ens fa lliures, independents. La Patum és l’anima d’un poble, i no veureu que la retransmetin per cap canal estatal de TV ni tampoc de TV3, no. La Patum és independentista.

A la TV espanyola veureu els Sanfermines, sense cap música i amb molta violència i maltractament animal. És una festa d’alcohol i collons. És una festa de què només poden estar orgullosos aquells a qui els agrada la violència. En fi, la Patum i els Cavallets o San Fermín amb dos cojones.


Yolanda Díaz

Als partits comunistes-leninistes, qui té el poder aplica el que s’anomena «centralisme democràtic», que no té altra funció que la d’eliminar els opositors a la direcció. Yolanda Díaz elimina sense contemplacions Irene Montero, Pablo Echenique i d’altres. Fa el mateix que va fer Pablo Iglesias amb Íñigo Errejón, que ara dona suport a Yolanda Díaz.

Aquest és el partit de la Sra. Colau, el Sr. Asens, etc. De fet, tenen incorporat el que ells creuen els beneficis de l’economia planificada i no suporten res que tingui a veure amb la iniciativa privada. Això sí, volen el rendiment econòmic de les empreses. Pensen que, si no es poden nacionalitzar, que paguin impostos, i com més millor. No val la pena patir gaire, perquè al final del camí ens trobarem tots al cel. Així sia.


Rodalies

Per mi és clar que els sistemes electorals de termini curt actualment són un desastre, perquè els polítics només miren a quatre anys vista i només pensen en ells mateixos i a perpetuar-se al poder en un càrrec públic.

Una de les coses que costa d’entendre és l’obsessió de l’Estat espanyol a no traspassar la gestió de Rodalies a Ferrocarrils de la Generalitat. Les incidències són constants i, per justificar-se, fins i tot s’inventen tempestes amb llamps que no han existit mai. Avui, trens parats a la R3 entre Manlleu i Torelló. El Ripollès i la Cerdanya, també sense tren.

La ministra catalana del PSOE explica que Rodalies no es pot traspassar perquè és una opció estratègica de l’Estat espanyol. Hem d’entendre que Catalunya i la Generalitat no som Estat espanyol. Gràcies per l’aclariment. Però, qui són aquests personatges que pugen als trens de Rodalies i voten el PSOE i partits espanyols? Suposo que, si mai s’emmirallen, el mirall es trencarà de l’espant. Ja sabem que el masoquisme és una opció de l’Homo sapiens que agrada molt…


Revolució

Si un dia l’Estat no pagués les pensions, seria un desastre: faria un corralito i ens paralitzaria els comptes corrents. Disminuiria el consum i l’Estat ingressaria menys IVA i menys impostos dels carburants. Els escombriaires i el personal sanitari farien vaga i els carrers s’omplirien de deixalles i els hospitals estarien tancats.

El president del Govern diria que hem d’estalviar per pagar el deute de l’Estat, però diputats i ministres continuarien anant en cotxe oficial i, evidentment, cobrant el sou, igual que el personal de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil. I llavors esclataria una revolució i seria molt, però que molt, bonic.


Pessoa

Llegir Fernando Pessoa a vegades trasbalsa, a vegades emociona… i a vegades no l’entenc. Pessoa, un home que també era Alberto Caeiro, Álvaro de Campos o Ricardo Reis, em fa pensar que tots hauríem de tenir altres personalitats amb noms diferents. Mai, però, no va firmar amb un nom femení.

Tots sabem que Víctor Català era Caterina Albert i Paradís i que va escriure la novel·la Solitud, que aquests dies de Sant Jordi no trobareu enlloc, tot i que és una obra cabdal del modernisme.

Sí, tots hauríem de tenir més d’una personalitat. Jo ho provaré, i segur que signaré com a Marylin. A en Toni Casassas no li veig, però a l’Esther Pujadas li quedaria bé Santiago Rusiñol.


Aigua

Fa un any que tenim poques pluges, però fa més anys que estem governats pels més mediocres. A la Terra gairebé som vuit mil milions i tenim la mateixa aigua de quan érem sis mil milions. Camps de golf, turisme, creuers i milions de parcs, jardins i piscines van deixant l’agricultura sense aigua.

A Catalunya tenim la mateixa infraestructura sanitària que fa uns anys i som dos milions més d’habitants. Les administracions augmenten el nombre de funcionaris i apugen els impostos, però el resultat és només un increment galopant de la burocràcia.

En fi, una solució seria que tots fóssim buròcrates, tots vestits iguals i parlant esperanto. Tot arribarà…


Univers

Això de la creació de l’univers en sis dies i un altre per descansar, no us ho cregueu, no és veritat. Ara, ja superada la creença, fem festa els dissabtes i aprofitem celebracions estranyes per fer ponts de tres i fins i tot quatre dies. El pont de la Constitució i la Puríssima és el més divertit de tots. I és que el nom és masoquisme en estat pur.


Realitat

Les eleccions, amb campanyes curtes i amb aparicions de polítics que fan basarda. No puc amb Salvador Illa. No puc amb Oriol Junqueras. Volen imposar les seves raons amb mentides i més mentides. Salvador Illa ha viscut sempre de l’erari públic i ens diu que no ens hem de queixar i que hem d’anar per feina. És un penques.

Junqueras me’l miro diferent. Ha volgut negociar amb l’Estat i li prenen el pèl cada dia. Va negociar sortir de la presó i ho paguem tots nosaltres. El veig trastocat. Però, una cosa que no aguanto de tots dos és que siguin catòlics. Ei!, si fossin de qualsevol altra secta diria el mateix.


Eleccions

Les eleccions, amb campanyes curtes i amb aparicions de polítics que fan basarda. No puc amb Salvador Illa. No puc amb Oriol Junqueras. Volen imposar les seves raons amb mentides i més mentides. Salvador Illa ha viscut sempre de l’erari públic i ens diu que no ens hem de queixar i que hem d’anar per feina. És un penques.

Junqueras me’l miro diferent. Ha volgut negociar amb l’Estat i li prenen el pèl cada dia. Va negociar sortir de la presó i ho paguem tots nosaltres. El veig trastocat. Però, una cosa que no aguanto de tots dos és que siguin catòlics. Ei!, si fossin de qualsevol altra secta diria el mateix.


Rector de Vallfogona

En record dels 400 anys de la defunció de Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, rector de Vallfogona de Riucorb, primer gran escriptor de la literatura catalana barroca.

Recordat rector,

Avui tot és diferent. Els homes i les dones, tots plegats, estem molt trastocats.

Tenim aparells que volen com els ocells i, per Setmana Santa, qui no viatja és un desgraciat. Tothom té una excusa per fer-ho, ja sigui per marxar dels problemes o per «fer el merda», ja que tot ve de lluny i és complicat.

I avui ja tothom sap que «caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú no se n’escapa».


Devaneres

En un llibre de poesia de Jacint Sala i Codony de l’any 1985, Joan Margarit escriu en el pròleg que la poesia no es pot descriure amb prosa. De fet, es tracta d’embolicar la troca com fan molts personatges de vanitat. Margarit ha anat tota la vida com unes devaneres: ara castellà, ara català. Sap greu que un home que va ser capaç d’escriure Casa de misericòrdia acabés acceptant premis, honors i pedestals dels hereus dels criminals feixistes que afusellaven els pares dels fills que després acollia la Casa de Misericòrdia.

L’amic Gabriel Salvans em demana que parli de prosa i de poesia. En Gabriel és un poeta matemàtic. Per ell, la poesia cal relacionar-la amb números, cartes del tarot o amb un número exacte de sonets. Res a dir. Només dic que Federico García Lorca, home de prosa i poesia, era un dibuixant excel·lent. Té una obra poètica que ell anomena Dibujos poéticos, amb uns dibuixos tan bonics que responen a totes les preguntes.

Acabo. Sense prosa ni poesia, el 19 d’agost de 1936 els feixistes van assassinar García Lorca, i amb ell, Gabriel, la nostra poesia i prosa.


Sant Jordi

Aquesta nit he tingut un somni: he pogut veure amb claredat que el drac es menjava sant Jordi, i després encara he pogut veure com, a cops de cua, enllestia les parades dels autors mediàtics protegits per TV3, TV1, TV2, TV8 i el Palau de la Generalitat, la Diputació i els ajuntaments. Visca el drac!!!

He cridat en somnis que ja vestia una americana de color fúcsia del professor Sala i Martín. Molts estudiants i canalleta cridaven «Visca el drac!», «Visca Catalunya!», mentre el drac repartia roses de tots colors per a tothom.

També he somiat, però podria passar, que la festa de Sant Jordi desaparegués i en diguéssim la Festa del Drac i les Roses, i que, de llibres, en compréssim tot l’any.


Avaries

El mòbil, l’haig de reiniciar cada dia perquè queda bloquejat. El vaig canviar per un de molt bo, boníssim. A la botiga em van passar, evidentment cobrant, tota la informació del mòbil vell al nou: vaig perdre la meitat dels contactes que tenia.

Vaig canviar el televisor perquè em van instal·lar, obligatòriament, la fibra òptica. M’agrada veure el Barça femení, però tinc aparells i comandaments molt complicats. Molts dies, quan aconsegueixo veure el partit, les mosses del Barça ja guanyen per 4 a 0.

Però el pitjor de tot és la bici elèctrica: bateria de 750 W, suspensió extra, frens de quatre pistons i un preu impossible d’anomenar. La goma de la tapa de l’endoll per carregar-la no s’aguanta, sempre és a terra. Un desastre! Sort en tinc d’una cinta adhesiva quadribarrada que, en ser quadribarrada, ho aguanta tot…


Sense vergonya

Cert és que voldria escriure de coses boniques que viuen refugiades al cim de les muntanyes. M’agradaria parlar de Josep Grau, Josep Esteve, Ramon Cotrina, Ricard Torrents i dels isards i cabirols. Però no: impossible.

Duran i Lleida, nou president de la patronal espanyola de supermercats (Mercadona, Dia, Lidl). També formava part del Consell d’Administració d’Aena i ara és conseller de la societat Bloco de Onze Aeroportos do Brasil. Portaveu parlamentari del catalanisme, abandona el partit que liquida Ramon Espadaler, que ara també viu del sou de diputat al Parlament de Catalunya amb el PSOE-PSC del catòlic Salvador Illa.

Parlar de Roca i Junyent és perdre el temps; el podeu veure a Madrid amb el rei el Dia de la franquista militar Constitució espanyola. Veure a la televisió el diputat Rufián amb Jose Montilla parlant dels que es consideren més o menys catalans, sense que Rufián li pregunti com ha fet els diners i de quantes portes giratòries gaudeix, és escandalós. Segurament Gabriel Rufián acabarà fent el mateix.

Bé, la llista de personatges que ens escupen a la cara i que, sense cap vergonya, trituren la democràcia i la poca esperança que queda per als ciutadans que treballen, per a la quitxalla i per als encara represaliats pels de «Por Dios, por la patria y el rey», és molt llarga. España és un país que ha fet fallida, però ja se sap que, a les despulles pudents i podrides, hi mengen els voltors.


Idiotes

A Grècia s’utilitzava la paraula idiotes per referir-se a aquells que no s’ocupaven de les seves obligacions públiques i sí dels seus interessos privats. També tenien un déu que representava els insensats.

Els sofistes, els periodistes de partit i pàtria, els tertulians comprats per un sou públic per ràdios i televisions, també els que pontifiquen des dels diaris espanyolistes com La Vanguardia, El País, El Mundo, ABC, etc. viuen astorats perquè Clara Ponsatí ha tornat i ho ha fet de manera que la seva detenció fos visible. Diuen que pot tornar perquè, gràcies als pactes d’ERC (Junqueras) amb el Govern, no la poden empresonar. Diuen que torna perquè… i més i més perquès. Diuen, diuen, diuen…, que diria el president Pujol. Uns, desesperats. Altres, emprenyats. Els uns, perquè ha tornat i no la poden empresonar. Els altres, perquè diuen que ha muntat l’espectacle premeditadament.

Cal recordar que, de la moció de censura de Vox presentant de candidat un avi excomunista de quasi 90 anys de nom Ramon Tamames, també van dir que va ser un espectacle. I el president Sánchez aprofita la moció per tenir visibilitat a pocs mesos de la campanya per a les eleccions municipals.

En fi, Espanya no és un espectacle: és un estat espectacle, amb jutges caducats i amb rei, aquest sí, fugit enllà enllà. Molts catalans, no volem discutir res. No volem tenir raó en res. Només volem votar. Volem democràcia. Volem decidir sí o no marxar d’Espanya. Res més. Només això. Sí, el meu vot és sí, marxar de l’espectacle.


Triops. Dietari 2018

Amb en Toni Casassas hem anat a pedalar a Banyoles rodant l’estany. Hem parat per veure el comunidor de Porqueres i encara hem escoltat les veus del passat que foragitaven tempestes i dimonis.

El dia, núvol. Poca gent. Fa temps que el monstre del llac va marxar per caus amagats i ara viu al clot d’Espolla. S’ha multiplicat i s’ha reduït molt. És petit i té tres ulls. Ja vivia al període triàsic i se’l considera un dels animals vius més antics del planeta.

Sí, millor monstres petits de tres ulls que dimonis escopits per litúrgies de capellans de capell negre amb borla. Triops, tres ulls. Els petits monstres mantenen intacta la innocència de les estrelles.


Cafè de la vila

Taules, cadires, senyores amb senyors esmorzant —o dinant, qui sap?— bocates de pernil o formatge o biquinis, nom inventat per un il·luminat de dues peces. Xupa-xups, mames amb canalla, diaris del dia i de la setmana passada. Salutacions de vius i morts de got de vi i carajillo. Tertúlia de futbol.

Entra un home desconegut que deixa una esquela a la barra:

—Qui és?

—En Ramon fuster.

—Òndia, encara em va arreglar una porta la setmana passada!

Tothom astorat. Ningú no sabia que estava malalt.

—Un infart. Avui hi som i demà, no. Com és la vida!

—Ei! Els hereus estaran contents…

—I tant! Tant treballar per a res. Sí, els hereus estaran contents.


Aurora Picornell

Sempre procuro viure amb els ocells i estimo molt més la quitxalla que els poetes. Poc m’interessa l’obra pública i, encara menys, els aeroports. Dels jutges, del cardenal Omella i de l’Oriol Junqueras, i dels Borbons, el franquisme i el feixisme —que per mi ho governa i ho destrueix tot—, no en voldria saber res, com d’ERC, el PSOE i el PP.

Aurora Picornell Femenias, modista de professió, sindicalista i feminista, es va convertir en una dirigent del Partit Comunista d’Espanya a Mallorca i va col·laborar en publicacions antifeixistes. Després del cop d’estat de 1936, fou detinguda i torturada i, la vigília del dia de Reis de 1937, fou afusellada junt amb altres companyes. Tenia 24 anys.

La guerra la va guanyar el feixisme, que, a Espanya, el 2023 encara governa.


Criticar

Feia dies que tenia ganes de criticar el poeta Joan Margarit, perquè no podia entendre que, després d’escriure el llibre Casa de misericòrdia, acceptés premis i honors del règim feixista monàrquic espanyol. Però no ho faré, perquè ell, ja finat, no em podria contestar el perquè de la contradicció.

Sempre he pensat que els poetes són molt carrinclons, que no saben escriure prosa, que són incomplets. Conec poetes molt bones persones, però… guarda’t d’un recital poètic: et poden estabornir!

Això només és un comentari; avui, res de criticar a ningú, ni vius ni morts. Tot, de bona fe, que no entenc gaire què vol dir, perquè la fe no és res més que un monstre que habita al PSC-PSOE i ERC.


Vic, carrers i tallats

Carrer Morgades: camino absent de pensaments i curiositats lingüístiques i, també, de ‘Serpents’. Faré un tallat.

—Què fas, que no et veiem mai?

Bla, bla… dono mitges explicacions. Em parlen de morts, de vius malalts i de moribunds.

—Adéu, adéu!

Faré un tallat.

Unes noies de mitjana edat que conec també em pregunten. Dic que sí i que no, però també dic que i tant! Riem. Elles encara somien en el príncep blau, però que tingui un punt de bomber. Dic que, jo, encantat d’apagar foc!

—Sí, però tu no ets un príncep blau.

—Ah, no? I com ho sabeu? La dita diu: «Si res no li escau, foteu-li blau». Bon dia!

Res, el tallat haurà d’esperar…


Memòries [4]

Centenaris, mil·lenaris, aniversaris, recordatoris i garrotades. La Primera Guerra Mundial… la primera? La Segona Guerra Mundial… la segona? La Guerra de Cuba. La Batalla de Tetuan guanyada pel general Prim, fill de Reus, amb un batalló de voluntaris catalans amb barretina.

Evidentment, hauríem de recordar que al general Prim el van assassinar a Madrid, i podríem recordar Hiroshima i Gernika i el bombardeig de Granollers, i els assassinats franquistes i de la FAI, d’ETA i dels GAL de Felipe González, que va començar la seva carrera política essent pobre i ara és ric, com molts hereus del franquisme.

Cal recordar que fa molts anys feia fred, nevava i plovia. Recordar, recordar, recordar… Memòria i més memòria. Recordar Borbons, jutges i polítics de dretes i d’esquerres, tots franquistes, que simulen una democràcia únicament i exclusivament per continuar robant els més pobres i enriquir els més rics. Sí, memòria. Els de Podemos i la Colau, també.


Memòries [3]

El 1994, el Centre Excursionista de Catalunya va celebrar actes amb motiu del centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra. El meu silenciós mestre Ramon Cotrina recitava Sagarra de memòria. Cal llegir Sagarra, no fa cap mal.

Diu una targeta d’invitació que el grup de rapsodes Sinalefa recita fragments d’El comte Arnau (…) el dijous 10 de març a les 19.45 h. Diria, però, que ningú no es molesti a anar-hi; que és millor llegir Sagarra a casa o fent la travessa del canal de Panamà, que Sagarra descriu en dos magnífics llibres, La ruta blava i Entre l’Equador i els tròpics.

Bé, ara també ha fet 600 anys de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda. No puc explicar-ne gaire res perquè els ‘Serpents’ són petits, però si llegiu el llibre no us perdeu el moment en què una mosca demana permís a l’ase per parlar amb els fills d’Adam.


Memòries [2]

El canonge Collell va escriure un magnífic llibre que porta per títol Memòries d’un noi de Vic. Si el busqueu el podreu trobar, perquè el Patronat d’Estudis Osonencs el reedita. Aquest llibre es va publicar el 1908. Collell hi explica un Vic impossible d’imaginar ara:

«De les barbacanes penjaven uns carmells de glas, com unes espases; essent precís senyalar, per toch de pregó, una hora al matí per fer-los caure de les teulades, sense perill dels que poguessin transitar per sota.»

«…y encara no haviau dat quatre passes, que’us topavau ab la gatzara de la matança del porch, que’s feya al mitx del carrer devant de la porta de la casa que se’l havia de menjar.»

El llibre, excel·lent. El canonge, no tan excel·lent…; coses de capellans. Una làpida de marbre que podeu veure a l’exterior de l’església de la Pietat de Vic en defensa de Catalunya ens recorda Collell:

«No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven;
poble que mereix ser lliure,
si no li donen, s’ho pren.»

Bé, ara tenim la “taula de negociació”, i el cardenal Omella té un concordat firmat amb la monarquia dels Borbons perquè cap canonge no escrigui com Jaume Collell i Bancells. Ells, els Borbons i els hereus del franquisme, sí que van entendre allò de «si no li donen, s’ho pren».


Memòries [1]

Volia escriure sobre la filosofia de l’absurd. Ho faré un altre dia. Em passa que, escoltant els catòlics Salvador Illa i Oriol Junqueras, he tingut temptacions de fer-ho. Diré, però, que quan surten aquests personatges a la televisió, encara que sigui un instant, les nines i els nins ploren, i els moixos marxen escapats.

Ah! Memòries, sí sí. Cal llegir, encara que sigui un minut, Pere Quart, i recordar-lo:

«Els savis,
caçadors i cuiners d’idees mortes,
desemboliquen i emboliquen
la troca de llurs filosofies;
i alguns, tímidament, pretenen de guiar-nos
per laberints de suro
amb l’esquella de les paraules bambes.
Però no saben res de res.»

(Del llibre Vacances pagades)


Quatre mil milions d’anys

Expliquen que, al planeta Terra, la vida va aparèixer al mar fa uns 4.000 milions d’anys; i els primers homínids, els nostres antecessors, fa 200.000 anys. Els homínids vam desenvolupar una certa intel·ligència evolutiva que ha servit, fonamentalment, per fer tot tipus de barbaritats.

Vam inventar déus, religions, dictadures, jutges, campionats mundials de futbol, poetes, diputacions, monarquies, repúbliques, guillotines, granges de porcs, purins, pizzes i ramadans, Nadals, bombes i míssils.

Els meus amics escriptors i poetes no paren, com jo, de fer el ridícul. Ara bé, si els pessebres repartits per totes les ermites i cims ja són un homenatge al fum-fum, no sé com definir el delit que tenen moltes poblacions d’homínids de fer pessebres vivents.


Cadaqués i Formentera

Tinc amics i família que tenen per costum passar uns dies a Cadaqués, a Port de la Selva o a Formentera. Tinc amics que s’autodefineixen d’esquerres; que, fent posturetes, diuen que Cadaqués «els atrapa», que hi troben molta energia, llum i llibertat. De fet, fa molts anys que no he estat a Cadaqués, i a Formentera no hi he estat mai.

Un dia, un conegut em va ensenyar una fotografia de «la colla de Cadaqués» i vaig veure que tots anaven amb espardenyes de set vetes. No crec en la gent que s’implanta cabells. No crec en les operacions d’estètica. No crec en els que queden «atrapats». Cal ser molt dropo per deixar-se «atrapar». Si pots ésser lliure parlant amb una pedra, o callant, per què deixar-te atrapar?


Jutges, tertulians i analistes

Els jutges no volen plegar. Volen continuar gaudint de privilegis franquistes. Deia Josep Pla que la justícia no existeix però els jutges, sí. Sempre ha estat així. El jutge sempre és de part, perquè la justícia no existeix. No pot existir.

Veig per la televisió tertúlies amb analistes i personatges que, alguns, conec personalment. Res del que diuen pot tenir interès, no aporten res. Vomiten a favor de qui els paga. Són sofistes que es jubilaran repetint les mateixes barbaritats. És per aquest fet, i per cap d’altre, que Sòcrates es va prendre la cicuta.


Malversació

No entenc res. Diuen que volen regular el delicte de malversació: que si robes a l’Estat i et quedes els diners, ets un lladre. Però si el que fas és gastar uns diners del pressupost d’una partida en una cosa diferent però no te’n beneficies, llavors la pena es redueix fins a un màxim de quatre anys de presó.

Però, els sous dels milers d’assessors contractats pels partits polítics… són malversació o no? Les portes giratòries dels senyors Montilla, Aznar, Duran i Lleida… són malversació o no? Com es va fer milionari Felipe González? Els privilegis de molts funcionaris de molts ministeris que gaudeixen d’apartaments… són malversació o no? El rei emèrit i la monarquia dels Borbons, en general, són malversació o no?

L’AVE que han tancat i les autopistes rescatades, què són? Aquí no jutjaran mai ningú. Estan encegats per Puigdemont i les despeses del referèndum. Són molt mala gent. Només volen venjança.


Tot va bé

No passa res. Tot va bé. La capacitat dels sàpiens per solucionar els problemes que hem d’afrontar és il·limitada. A bots i empentes, fent una guerra o anant a caminar pel camí de Sant Jaume trobem solucions. Diuen que, molt aviat, al mar tindrem més plàstics que peixos. No passa res. Trobarem una solució i menjarem plàstics. De fet, ja en mengem.

Un amic vegetarià em va dir que si els escorxadors fossin de vidre deixaríem de menjar carn. S’equivoca: estem absolutament adaptats a totes les barbaritats. Som tan cruels, criminals i miserables que, si fos necessari, ens tornaríem caníbals i ens menjaríem a nosaltres mateixos. Bé, en realitat, ja ho fem. Sí, cada dia ho fem. Som caníbals.


Síndrome

La síndrome d’Estocolm és una malaltia en què la víctima desenvolupa un vincle positiu cap al carceller. S’ha observat tant en l’esclavitud com en segrestos, en dogmàtics d’ordes religioses o sectes, en casos d’abusos sexuals, etc.

A Catalunya, el carceller, segrestador i maltractador és l’Estat espanyol, i les víctimes, tots els que creiem en la independència del nostre país. La modificació trampa del delicte de sedició és un acte del segrestador maltractador —l’Estat espanyol— pactat amb ERC, Podem (Sr. Asens)…, els quals no fan res més que acceptar el captiveri i, així, aplaudir el criminal.


En Pep i la Laura

Entrem en un restaurant vegà de Camprodon. El meu amic Gabriel Salvans crec que no les tenia totes. La Laura ens diu que a la taula del costat vindrà una noia amb un gos. La noia, molt jove i bonica, porta un gos, en Roc. La Sílvia —així es diu la noia— i jo mengem el mateix, recomanats per la propietària; en Gabriel, tria ell. El dinar és exquisit. Saludem el cuiner i marit de la Laura, en Pep.

Tot podria ser diferent i evitaríem el maltractament animal. Explico que, a la vall de Camprodon, molts pagesos dels arbres en diuen aures, com a la Garrotxa de les alzines en diuen aulines.

Al restaurant, el pop no té nom, com el poltre o el corder. Això sí, en Roc també es podria dir Quer, i nosaltres podríem recordar aquell merengue que diu «El trabajo lo usó Dios como castigo». De fet, a cal Pep i la Laura ningú no treballa perquè tot és felicitat.


Rellotge

Un amic nostre ja jubilat que veiem molts dies prenent el sol amb un capell i una fària, home de pagès de cuidar animals i estimar muntanyes, a la indecent, lladre i criminal «la Caixa» li van vendre un rellotge. Havia de pagar 23 euros al mes durant tres anys. El rellotge tenia la virtut que, prement un botonet, avisava un familiar si et trobaves malament.

L’home, que li diem el General, es va emprenyar quan li vam fer veure que tot era un engany, que aquest servei ja l’ofereix l’ajuntament sense pagar. Va anar a «la Caixa» i va retornar el rellotge, però van informar-lo que havia de complir el contracte i pagar durant els tres anys acordats.

Això és culpa dels polítics de portes giratòries: Montilla, Felipe González, Aznar, Duran i Lleida, Hereu, etc. De fet, al «Gobierno de España», fa anys i panys que hi mana «la Caixa», i les ministres de Podemos, mascles i femelles, i l’Ajuntament de la Colau, mascles i femelles, fomenten que aquesta entitat vengui rellotges i assegurances dentals fins i tot als que no tenen dents.


Neolític

La Clàudia, néta meva arqueòloga i de mirada de llum, es preocupa per mi i em regala un llibre que parla del neolític. Sap que m’agrada intentar entendre per què els sàpiens som tan inútils. Maleït neolític! Cert que vam aprendre a domesticar les plantes, però també vam aprendre a domesticar els animals. Al neolític van néixer, també, els sentiments de propietat i d’herència, i comencem a veure esperits estranys que acabaran sent déus i dimonis.

Però el neolític que va començar als actuals Israel, Palestina i Jordània (de fet, encara en podem veure les conseqüències), més tard va arribar a la Xina (11.000 anys), l’Amèrica del Sud i Central (8.000 anys) i l’Àfrica (6.000 anys). Bé, llegint el neolític, veig que encara hi vivim.

Les conseqüències per a la humanitat de domesticar animals i plantes són terribles. Passa també que uns sàpiens en volen domesticar uns altres, els volen esclavitzar, imposar-los per la força una religió, una llengua, etc.

La meva néta Clàudia m’estima molt, i jo a ella. Segurament, si poguéssim triar, marxaríem a tot córrer amb els ocells. Si poguéssim triar, segur que seríem més, els que marxaríem. On? Enllà enllà, que diria un pagès dels de no deixar-se entendre.


El riu i els inconscients

Si voleu llegir una magnífica novel·la que parla del drama —sempre drama— dels vençuts a totes les guerres; del cant poètic meravellós, petit i gran, amb paraules perdudes i que no hauríem de perdre mai (segur que l’Esther Pujadas hi dedicarà també el seu temps per guarnir-les en el seu amor per la llengua); si voleu plorar de ràbia i estimar més del que sou capaços, llegiu El riu i els inconscients.

Aprendreu a viure a la presó i veureu com els afusellats pel franquisme (que encara governa) marxen cap a la mort amb un somriure als llavis. Per ells, la mort és la llibertat. També entendreu que, per estimar-se, no cal resar a cap déu.


1784-2022

El 8 de juny de 1783, el volcà Laki, a Islàndia, va entrar en erupció. L’emissió violenta de materials no va acabar fins al 1784. Hi van morir milers de persones i pràcticament tot el bestiar.

El volcà, expulsant gasos, va crear un núvol que va cobrir Alemanya i França. I el català Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, també parla de les seves conseqüències a Catalunya: les temperatures van baixar tant que es van perdre les collites. També es produïren moltes tempestes i pedregades. Es relaciona la fam creada pel volcà amb l’esclat de la Revolució Francesa. També he llegit que es va glaçar el Mississipí. En fi, una tragèdia.

  1. Ara, aquí, tenim l’Oriol Junqueras i els seus deixebles, i les desgràcies tampoc no tenen fi.

Esclaus encadenats

Crec que la Generalitat ens està convertint en esclaus. En no tenir competències importants, es legisla des de Barcelona per a un país i una gent que no coneixen. Diuen que els gossos s’han de censar als ajuntaments; també les gallines, etc.

En un poblet petit, els agents rurals amenaçaven de denunciar un pagès que tenia una cerva que, atropellada per un cotxe, havia curat. Qui donarà de baixa les gallines que s’emporta la guilla? Aviat, al padró dels ajuntaments tindran gossos de 25 anys.

Estan pirats. Això sí, les multes només les podem pagar a “la Caixa”. Només. Sí, només.  Per què? Per mi, “la Caixa” és una institució terrible que va marxar de Catalunya amb el 155. Sí, aquesta és l’Administració del meu país.


Ràdio Garden

Un projecte neerlandès sense ànim de lucre va crear una aplicació totalment gratuïta anomenada Radio Garden. Degut a l’estat mental esquizofrènic de la classe política mundial, Radio Garden em salva la vida. Puc escoltar-hi milers i milers d’emissores de tot el món. Aconsello molt les emissores de l’Àfrica negra (de Mali, el Senegal, Costa d’Ivori, Libèria, Guinea, etc.): canten ritmes increïbles durant hores, sense publicitat ni locutor.

Avui he esmorzat i he escrit els serpents escoltant Radio Kankan de Guinea. Bé, una meravella. De Catalunya escolto Montserrat Ràdio. És l’emissora del Monestir. Diuen i repeteixen que «Et portem la paraula», però no diuen res. Al matí diuen la missa. Marxo a tot córrer i escolto Radio Sao Paulo Geraldo del Brasil.


Poetes

Llegeixo llibres de poesia que em regalen, cosa que agraeixo. Sempre penso que la poesia ha de cridar la llibertat. No cal fer rodolins, versos alexandrins, sonets, etc. Ara, per a contraposar-se als aforismes, els poetes han descobert el haiku japonès, un breu de 17 síl·labes (5-7-5) sense rima; o sia, com un harakiri literari.

També, llegeixo pròlegs indecents, inacabables, escrits per delinqüents de les lletres. Una altra cosa que no em sorprèn però comento és que els poetes fan servir paraules entremaliades per no dir res i allargar molt les poesies.

M’agradaria explicar-me, dient que una temporada tots tancats a l’armari ens aniria bastant bé.


Bicicleta elèctrica

M’agrada sortir amb bicicleta. A vegades em paro en algun poble a fer un tallat. En un bar d’un polígon industrial demano un tallat amb la llet natural i m’assec a la terrassa. Tot d’una, veig que passa un tractor amb una cisterna immensa de purins. Un trosset més enllà aparquen dos tancs dels de repartir gasoil. Vaig pensar: «Quin mal lloc per fer un tallat!».

Encara no tenia la beguda a taula que, de mala manera, un cotxe de la Guàrdia Civil aparca al davant. Molt alterat, marxo a tot córrer amb el turbo de la bicicleta i, de cop i volta, veig que venen dos camions carregats de porcs que van cap a l’escorxador.

Vaig pensar que tot això era necessari per fer els Jocs Olímpics d’Hivern, i vaig plorar de ràbia i d’impotència.


Got

Els dies són plujosos i assolellats al mateix temps. No sabrem veure mai si el got és buit o ple. Ja fa milers d’anys que tot era fosc com avui i Salomó digué: «Vaig veure que tot era vanitat i afliccions de l’ànim».

Cal quedar indiferent davant de la veritat i la mentida de totes les religions; de les terrenals, també. Cal escoltar els sofistes a les televisions i a la ràdio i llegir-los als diaris per saber i entendre que val més mirar un pardal i escoltar el cant d’un merlot que la paraula de qualsevol sàpiens, que sempre mentirà. Fins i tot si és mut.


Alimentació alcalina

Per tenir el cap clar i escriure serpents i més serpents, cal menjar sense colesterol, fer exercici i seguir una alimentació alcalina.

Fa molts anys, un premi Nobel de medicina ja va dir que amb una alimentació alcalina desapareixen gairebé totes les malalties. Res de carn vermella, embotits, pernil dolç o salat. La cansalada ja porta la calavera pintada, i l’excés de vi és tan terrible com fumar. De lactis, els justos, i res de sal, sucre i fins i tot mel.

Molts diran que així no es pot viure. I tant que sí! Amanides, peix a la planxa, patés de poma i ceba, macedònies de fruites, etc. Les fruites seques, sense torrar. Pastanaga per a la vista i menjar de cullera. L’aigua, sempre natural, i el bacallà, amb taronja. Ei, ei! I, sempre, en bona companyia. Cada edat té la seva!


Campanar

Si analitzem les coses, ens cansem de pensar per arribar a una conclusió. Si pensem per què encara existeixen les religions i els capellans, també analitzem per què aguanten, com si plogués a bots i barrals, predicant la paraula de Déu.

A Manlleu, l’església es troba en un punt enlairat fent de gran mirador. No hauríem d’analitzar tant. Tot és així perquè els sants i els déus dels que viuen en el cau eclesiàstic ho volen així. Un dia es podria acabar, però no és una conclusió; és una reflexió i prou.

A mi, el campanar de l’església de Manlleu m’agrada ple de cigonyes.


Calor tropical

El fred de l’hivern amaga avis solitaris al cau. Finalment, la primavera esclata i, sense temps, arriba l’estiu de nits tropicals.

— Ei! Ja ho veus! Amb aquesta calor ja ens podrem tornar a dutxar!

— Sí, sí, aviat. Avui ja m’he rentat el cap!!!

— Bon dia!


El problema

El problema és que el problema és el problema. El temps es perd pensant com resoldre el problema. Però el temps passat ja és temps perdut. Per tant, el problema que és problema consumeix temps que es va perdent intentant resoldre el problema. Si analitzem el problema, veurem que tots tenim un problema.

Però el verdader problema no és personal. El veritable problema és col·lectiu, comunitari. Podríem raonar que el problema és existir. També són un problema els que van a missa o els que no recullen les cagarades del seu gos. Per als criminals feixistes, el problema és que jo escrigui en català. Cert. I si parlem del català a l’escola, tenim un problema. Acceptem ser una colònia espanyola? Doncs sí, tenim un problema.


Llibertat

Llibertat i sentit és el títol d’un llibre de l’amic Lluís Solà. La llibertat no pot existir, ningú no sap què és. Els presoners no tenen llibertat, però… i els carcellers? Tampoc el jutge que els va sentenciar.

La llibertat només existeix, en part, en els instints animals. L’educació és contrària a la llibertat. De fet, «llibertat» només és una paraula que prediquem molt i no serveix ni per acomiadar un difunt.


Angela Merkel

Una dona que va treballar per la unitat europea. Llesta, senzilla i treballadora. No puc imaginar-me què pensaria de la bandada de lladres que viuen de la política i la burocràcia espanyoles. Preocupada pel canvi climàtic, Merkel deia que «La pregunta no és si som capaços de canviar, sinó si estem canviant prou de pressa». Segur que no.

Milers de milions de dòlars estan en mans de dictadures que compren polítics europeus perquè res no canviï. Clubs de futbol, grans fons d’inversió, bancs, etc. estan en mans d’aquestes dictadures. Imparables. Res no canviarà. Però, que no veuen com és la ministra de defensa d’Espanya? Sembla impossible que pugui existir. Però existeix. Res no canviarà.


Escrit curt

Deia la gran feminista Victòria Sau, desapareguda fa uns anys, que «L’obra perfecta de l’agressivitat és aconseguir que la víctima admiri el seu botxí».

Sí, és això. ERC, amb la taula de diàleg i el pacte del 25 % del català a les escoles, admira el seu botxí? Sí. I Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, etc.. obeint el botxí al Congrés? També. Diuen: «És que, si cau el Govern, vindran el PP i Vox. De botxí a botxí: quina diferència hi ha? És millor el botxí que dona la cara que l’encaputxat.


Immersió lingüística

El debat de savis, mestres, catedràtics, periodistes, polítics, etc. no para. Uns no accepten el 25 % obligatori de castellà que imposen els jutges espanyols. Altres diuen que és millor això que res. La batussa és seriosa: tots criden i callen al mateix temps. Tot és un engany.

Penso que Catalunya nació, regió, estat o autonomia, si no té dret de legislar totes les normes necessàries per a protegir la llengua pròpia, és que és una nació, regió, estat o autonomia ocupada per un invasor que busca la destrucció de la comunitat que formem els Països Catalans.

Això és el que fan els castellans, siguin del PSOE, el PP, Vox o Podemos. Aquesta és la realitat, i és per això que hem de marxar d’Espanya.


L’animal que es va convertir en déu

Yuval Noah Harari és doctor per la Universitat d’Oxford. El 2011 va escriure Sàpiens. Una breu història de la humanitat. El llibre s’ha traduït a molts idiomes i aconsello llegir-lo per entendre el que passa al món. El llibre acaba així:

«Som déus fets a si mateixos que, amb l’única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l’ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets.

Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?»


Multisex

L’Ajuntament de Girona eliminarà els lavabos d’homes amb urinaris i convertirà tots els lavabos de les instal·lacions municipals en lavabos unisex o multisex. Hi veig un problema d’higiene important, perquè els homes continuaran orinant drets i les dones, no. Bé, esperen que tothom es comporti i que això no acabi en una batussa general per culpa dels orins.

El regidor de l’Ajuntament ha dit que estudien la possibilitat que els vestidors de les instal·lacions municipals també siguin unisex. Això pot ser molt divertit i terrorífic al mateix temps. Serà una mica com el tren de la bruixa, penso jo.

La Colau tindrà un atac de banyes; però ella, el garbuix ja el té amb el túnel de les Glòries i defensant «la sagrada unidad de España».


Alcarràs

Una noia directora de cinema guanya un premi europeu important. Ho fa amb una pel·lícula que té el nom d’un poblet de Lleida, Alcarràs, amb actors improvisats del poble que parlen català. La pel·lícula té la virtut que és pràcticament impossible traduir-la; per tant, cal veure-la subtitulada.

Els cridaners de Barcelona, de TV3, RAC1, Catalunya Ràdio, diversos diaris, etc., s’apunten a l’èxit de la Carla Simón i en parlen matí, migdia i vespre. Aplaudeixen la lluita d’una família que vol continuar vivint de la terra.

Els cridaners, molts polítics i periodistes de Barcelona, no entenen res. En Basté, de RAC1, farà un programa des d’Alcarràs. Són uns miserables. També defensen els Jocs Olímpics d’hivern. Què faràs, Basté? Què fareu, Govern de la Generalitat? Molts, «farem un Alcarràs».


Tot d’una

Tot d’una, m’agradaria no pensar. Tot d’una, no penso. Però cal recordar els amics. L’Esther i en Toni no els recordo, perquè no penso. I els meus néts? Com es diuen? Tinc néts? No ho sé, perquè no penso.

Intento recordar el nom d’amigues, amics, gosses i ocells. Res. Tot d’una, sí, tot d’una, penso que no penso perquè ja ho tinc tot pensat. Vull dir que no cal pensar tant. Que no passeu pena, que néts, ocells i amics hi són també sense pensar.


Paràsits

Un dels problemes que té el món cultural actual —a Catalunya en som capdavanters— és el de pagar, subvencionar, enriquir personatges inútils que no fan altra feina que viure dels altres. Són els paràsits que, per viure, es dediquen a buscar diners per recordar l’obra d’un poeta, escriptor, polític, etc.

També busquen diners en fundacions, patronats de tots colors, regidories de cultura, TV3 i, si cal, també a Madrid. I així no avancem, i cada any ens mengem la Incerta glòria (ara, en xinès), Mercè Rodoreda, la vida i miracles —diuen, aviat per televisió— de Xirinacs, etc.

És trist però és així. Podríem dir que en saben tant que ens prenen el pèl. Viuen sense treballar i, això sí, ho fan per la cultura, que quedi clar.


Pardal

«Sóc important!». Es mirava al mirall i repetia un cop i un altre: «Sóc important!» «Sóc important!». Finalment, convençut ―o convençuda, ara no se sap mai si som tots o totes―, va pensar en l’estètica: intel·lectual? Cabells llargs, barret, vestit informal, ulleres rodones? Finalment s’acceptava una escultura seva en una exposició col·lectiva d’una ciutat del Japó.

L’escultura, de més de dos metres, era de ferro forjat. Simulava una reixa que empresonava la llibertat. Títol: Somni empresonat (Dream prisoner). Va pensar que l’obra seria molt valorada, a l’exposició.

Mentre caminava, satisfet de la seva importància, un pardal el va cridar:

— Hola!

— Sí… què vols?

— Et veig molt satisfet, avui.

— És que sóc important.

— Important? Què vol dir?

— Que una escultura meva anirà al Japó.

— Al Japó? Què és el Japó? Què és una escultura?

— Tu no ho pots entendre perquè ets un pardal.

— Pardal? Què és un pardal? —va respondre el pardal.

— Tu. Als ocells com tu els anomenem pardals.

— Ah! Així que jo sóc un pardal i tu ets una escultura al Japó important?


Quaresma

A les Illes Balears diuen que «la quaresma i la justícia són fetes per als pobres». És que no caldria comentar res i podríem donar ‘El serpent’ per acabat, però seria massa curt. Tot té un final, fins i tot en tindran els dogmes. Polítics i eclesiàstics, xinesos o espanyols, sí, tots tindran un final.

Acabo: a les Illes, per quaresma, els rics s’afarten de peix i marisc. El plat estrella és la llagosta a la samaritana. «Mal parits de capellans!», que diria el meu avi. Tot ve de lluny. Sí, la quaresma i la justícia, són fetes per als pobres…


De bon matí

A punta de dia «els estels es ponen», diu la cançó. Res. Si tinc la debilitat de llegir o escoltar unes notícies, els estels bramen foc i els ocells marxen a tot córrer de veure o sentir tanta i tanta misèria.

Apareixen les neurosis obsessives de ministres d’esquerres que ho volen reformar tot i penjar-se medalles, però no volen plantejar cap referèndum monarquia/república. Aproven lleis que encara retallen més la miserable autonomia que tenim i ni es plantegen que els catalans decidim el nostre futur. Democràcia? Res de res.

L’ultradreta, que encapçala el moviment antivacunes, no vol comptar els morts perquè se’ls en fot la vida. Això sí, estan contra l’avortament. Neuròtics obsessius, treuen a passejar l’Anticrist, els genets de l’Apocalipsi i, aviat, Nostradamus. Aviat constituiran tribunals inquisitorials i un servidor serà cremat com Miquel Servet pel calví de torn o els papes catòlics. Lluiten a mort, sí, a mort, per imposar la seva miserable veritat.


Coneixement

Moltes vegades ens diuen que el coneixement ens fa lliures. És complicat d’entendre, perquè, a més coneixement, menys llibertat. Però, què és el coneixement? No és el mateix per als sàpiens que per a la resta d’animals.

Per als sàpiens, el coneixement ens esclavitza, perquè s’utilitza fonamentalment per controlar els administrats i també per a la cosa més estúpida que podem fer: lluitar contra la mort.

Cap animal no fa servir el coneixement per autoesclavitzar-se. Cap animal no l’utilitza per lluitar contra la mort. De fet, els animals ignoren la mort. Aquest seria el veritable coneixement.


Alcaldessa

Vaig veure l’alcaldessa Colau que explicava en una entrevista que ella lluitaria contra el canvi climàtic. Ella i milers com ella són, precisament, el canvi climàtic. Les metròpolis, són el canvi climàtic, com ho són els milers i milers de porcs de la plana de Vic. El model de ciutat de Barcelona és canvi climàtic, el congrés de mòbils és canvi climàtic, els Jocs Olímpics d’Hivern Pirineus-Barcelona són canvi climàtic, i també ho és l’aeroport del Prat.

Si els buròcrates i els polítics tenen privilegis i cobren moltíssims diners sense treballar, també són canvi climàtic, perquè el canvi climàtic el genera el consum desenfrenat i galopant de coses que no necessitem.

En fi, l’inútil president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, explica que les vídues i els jubilats de 700 € de pensió passaran a cobrar-ne 50 o 70 més al mes. I voldria que l’aplaudissin amb les orelles! A Espanya, la corrupció és canvi climàtic.

La Sra. Colau va ser alcaldessa amb els vots de la dreta espanyola. Què pebrots vol fer, vostè, si no té vergonya? Ah!, que quedi clar que no està sola. Res, que m’han vingut al cap el catòlic del Sr. Illa i el cardenal Omella.


Criptomonedes

Són molts els que diuen que es faran rics amb les criptomonedes. De fet, fa anys que la gent de terra endins va comprar accions d’una companyia que es dedicava a la pesca marítima. Els primers anys, aquesta empresa va repartir molts dividends, i el personal de terra endins va invertir-hi molts diners. Finalment, tot es va acabar: la flota marítima ―que, de fet, mai no va existir― es va enfonsar a les profunditats de la mar.

Parlen del bitcoin. Diuen que és una de les millors criptomonedes i que cal invertir-hi, que ara és el moment. De fet, com sempre, ningú no sap si la moneda és una flota marítima o un peix. Segurament, en aquest món inexistent, com tantes altres coses, res no és més que res i tot és massa. I tots, milionaris.


Tip i cansat

Molts negacionistes de la pandèmia m’envien vídeos de gurus, acadèmics, metges, savis i esperits invisibles que expliquen en detall que el virus és un invent dels laboratoris per robar. D’altres, que el que es pretén és reduir la humanitat perquè la població mundial és insostenible.

Volen demostrar que tenen raó, i jo sempre els dic que són uns fanàtics de tots els dogmes i que no penso perdre ni un minut en tanta estupidesa. Sigui el que sigui, és i serà, i ni ells ni jo no hi farem res.

La vida segueix. Els sàpiens fem el ridícul, com sempre, però veig que molts medicaments funcionen, i a molts dels que bramen dogmes els han operat de tot, i és la medicina el que els ha curat. El cert és que el virus té una virtut: ara sabem qui són els més insolidaris.


Salvem el planeta!

Som tan ridículs que molts titulars de diaris, molts polítics i tertulians parlen, diuen i expliquen que hem de salvar el planeta. Perdonin? On tenen la carbassa, vostès? No veuen que és precisament el planeta el que ens fa fora perquè no som capaços d’estimar res?

El planeta continuarà el seu curs i, d’aquí a 100.000 anys, que per a la Terra no són res, dels plàstics, els sàpiens, els cotxes, els avions i els AVE, del PSOE, el PP i el Vaticà i de la Torre de Londres, no en quedarà res.

Saben? El planeta és independentista.


Cultura + cultura = Cultures

El 1952 es van recopilar més de 164 significats de la paraula cultura. Avui serien centenars. Aquest mot va aparèixer a Europa entre els segles XVIII i XIX i es referia als processos de cultiu i millora de l’agricultura i l’horticultura.

Avui, aquesta paraula es fa servir fonamentalment per reivindicar ajuts. Moltes persones exigeixen subvencions a totes les administracions per defensar una cultura, ja sigui del folklore o de la fusió de la sardana amb el cancan. Tothom vol una subvenció per viure d’aquest mot. De fet, com més subvenció, menys cultura i més inútils.


Reciclar

Tinc clar que les pressions de les empreses per evitar que bona part del sucre desaparegui de les begudes i els aliments infantils són difícils d’aguantar. És tristíssim veure com es permeten els anuncis d’hamburgueses amb ració doble de formatge i més cansalada viada que mai, patates rosses i salses de mil colors i, tot, per vuit o nou euros. Les pressions de les empreses són terribles i, per molt que molts nutricionistes demanin moderació, res de res.

Ja fa molt temps que em van avisar d’aquest fet. I ara també m’expliquen que tot això de separar el plàstic del vidre, l’orgànica del rebuig… és moltes vegades fraudulent, perquè tot acaba al mateix abocador. Paguem per un servei que, possiblement, no fan. Crec que, com tantes vegades, massa gent calla. Els hi va el sou.


Deixar d’existir

Voldria deixar d’existir sense morir-me. Impossible, haig de pagar tributs, renovar carnets i assegurances.

Intentaré fer el mínim. Tot, al mínim. Seré un sàpiens mínim però observaré i analitzaré al màxim. Però… llavors ja no seré mínim, segur que no. I què seré? Català? Sí, això és cert. I espanyol? Això no. O potser sí, però seré espanyol mínim i català màxim.

Catòlic? D’això, res! Però molts polítics són catòlics espanyols i catalans. Això es complica. Ho tinc fotut. I no tenim polítics ateus? Sí, sí, però tots són a l’exili.

No soc ni mínim ni màxim. De fet, necessito una taula de diàleg. Ara ho tinc clar.


El poder de les formes

En Josep Nogué, un guiller de Sant Hilari, ha escrit el Manual del creador. El poder de les formes. És un llibre imprescindible per a entendre coses tan evidents com que la figura de l’alfil engloba tots els representants del poder, tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre fins a l’últim funcionari i, per extensió, tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el senyor. Són els administradors, i assumeixen aquest paper des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.

Bé, el llibre dóna vida a figures del joc d’escacs, que també raonen sobre l’univers i totes les coses que ens pensem que existeixen o no. «Creador és aquell que oblida que sap.»


Tristos

La tardor ens porta la melangia, cau la fulla i s’acosta el terrible Nadal, festa de consum i més consum. Tips de torrons, galets i neules, encarem l’any nou. Però veig tristesa. Veig que el sàpiens comença a ser conscient del seu fracàs.

Ningú no farà res per combatre l’escalfament global. Ningú no farà res per acabar amb els lladres, amb corona o sense. Ningú no farà res per la innocència. La tristesa és això, veure que el Vaticà, la monarquia i el petroli ens tenen encadenats. Volen que combreguem amb la seva bogeria. I això entristeix molt.


Anna Gabriel

La cupaire exiliada a Suïssa, Anna Gabriel, l’han nomenada, per majoria, secretària del Sindicat Unia, que té 13.000 afiliats de les empreses privades. Gabriel serà la primera dona que en serà secretària general, i ja ha dit que el seu equip estarà format només per dones.

Tot i que l’euroordre contra Gabriel no s’ha activat mai, fa tres anys es va exiliar a aquest país centreeuropeu. Va fer bé, ja que a España la justícia té necessitat de donar carn a la fera.

En el que no estic d’acord, però, és en el fet que exhibeixi com un èxit la composició del seu equip exclusivament per dones. El feminisme és una altra cosa, i el que no és mai és ni radical ni dogmàtic.


Burros i mules

Eren temps de rosecs amb mules i, també, de burros llestos. Al santuari de Bellmunt en tenien un que baixava tot sol a comprar a Sant Pere de Torelló. I tornava amb les sàrries carregades. Ara, al santuari, s’hi puja amb cotxe i l’administren els buròcrates de la no democràtica Diputació de Barcelona.

Al meu veí Joan, a les Guilleries, sempre el sentia discutir amb la seva mula:

―Quieta! Tira enrere! T’he dit que quieta! Què, avui no vols treballar?

Vaig dir-li:

―Però, Joan, que no veus que la mula no t’entén?

I em va contestar:

―Prou, que m’entén. Però fa veure que no!

Ara, això passa molt. Demano, si no, l’opinió de tots vostès.


Olla de grills

És tot tan fabulós, que tot és res i tot al mateix temps. Els jutges no fan de jutges. El Gobierno no governa. L’oposició es dedica a reivindicar l’ordre militar i madridista d’obediència monàrquica. I, també, personatges fantasmagòrics com Felipe González voldrien tornar al passat i demanen al rei emèrit que torni.

El futur pinta molt malament. Em preocupa la quitxalla, ningú no pensa en ells. Pensem que la intel·ligència artificial i la tecnologia solucionaran tots els problemes, i l’espiral de bogeria és infinita.

Conec un home que no té mòbil, que viu al bosc en una cabana. S’escalfa amb llenya. És amic dels ocells i menja amb les guilles. Viu enllà enllà, que és el país dels rovellons. Només baixa a mercat dos cops a l’any. Ja el coneixen i l’esperen. Hi té amics. Tot ho té de franc. L’altre dia em digué: «Això és una olla de grills!». I va marxar a tot córrer.


Divina Comèdia

Dant, acompanyat de Virgili, visita l’infern, on sent crits, esgarips i sorolls tempestuosos. Reconeix, penant, clergues, prínceps poderosos i mercaders. També visita el purgatori i fins i tot coneix gent que viu en els llimbs. Beatriu, la seva enamorada, li ensenya els cercles concèntrics del paradís, la Lluna, el Sol, Venus, etc.

Dic això perquè La divina comèdia traduïda per Josep M. de Sagarra que intento llegir a estones em porta ràpidament a la realitat d’avui, i puc veure el catòlic Salvador Illa i tot el PSC-PSOE que es cremen al foc que Pedro Sánchez-Llucifer alimenta amb pressupostos, mentides i subvencions.

M’acompanya Virgili, que ho coneix bé, i no puc mirar ni un instant Beatriu, perquè és tan gran la seva bellesa que embogiria sense remei, i no em puc permetre perdre l’enteniment. Entre inferns, purgatoris i danses terribles per seduir-me, marxo escapat de Madrid-Espanya i de l’Aragó del Sr. Lambán. Finalment, veig el Montseny, el Collsacabra i, més tard, el Canigó.

Diré que, a l’infern, mirant de reüll, hi vaig veure polítics catalans que feien crits esgarrifosos. Tots els jutges, vestits amb toga, els tenien en piscines d’aigua bullint. No vaig veure el rei emèrit; Virgili em digué a cau d’orella que estava lliure de tot perquè tenia pactes secrets amb Llucifer i els regalava el petroli.

Puc assegurar que el president Puigdemont no hi era, però el cardenal Omella, sí. El vaig veure en una caldera amb el diputat etern Zaragoza i amb Alicia Sánchez-Camacho. Les terrorífiques veus que bramaven arreu eren de José M.aAznar. Finalment, Virgili ―oh!, gran poeta romà― em digué: «Marxem, marxem que ara vindran les promeses de Rodalies i ens podríem tornar bojos, perquè en el moment que les anuncien els crits són esgarrifosos». Llavors encara vaig veure un moment el conseller Puigneró que preguntava per la pista de l’aeroport.


Menteixen fins i tot quan dormen

Un dia vaig escriure «La por a la democràcia la fa perdre», un aforisme que m’agrada. La democràcia va fer que Tony Blair, ex primer ministre britànic, demanés perdó per la guerra contra l’Iraq. La democràcia va enllestir el desastre de Donald Trump als Estats Units. I la democràcia decideix tantes i tantes coses a Suïssa, Holanda, etc. Si es vota molt, la gent no té dret a queixar-se, i si s’equivoquen perquè els van enganyar, en poc temps poden rectificar.

Acabo: Espanya no és un país democràtic. El Gobierno de España menteix sempre, només busca beneficis electorals. Votar monarquia o república? Impossible. Canviar la Constitució és un dogma impossible. Acabar amb el concordat… impossible!

I l’encantador de serps de Pedro Sánchez diu, sense immutar-se, que «España es una democracia plena». Plena de què? La resposta és lliure. Que tothom ompli el sac com li vingui de gust.


Pere Botero

Una novel·la de fa molts anys d’autor desconegut explicava el viatge que va fer un tal Pere Portes a l’infern. Allà, l’home hi va conèixer les calderes d’en Pere Botero.

Cansat de tant tràfec a l’Alguer, ahir vaig fer un tomb pel Capcir amb bicicleta i, després del gol d’en Messi a l’equip del savi Guardiola, que com sempre mereixia guanyar, vaig anar a dormir. El somni no es va fer esperar i, tot d’una, sense cap encanteri, ja puc veure en Messi dins d’una caldera fent xup-xup, xup-xup. Serà pels diners? Serà pel gol?

— Pere! Deixa’l marxar, pobre Messi! Ara et porto catòlics per bullir!

Llavors, sento en Pere Botero que em diu:

― No en portis més, que no tinc prou calderes!

Hi puc veure Salvador Illa (ora pro nobis); Fernández Díaz i el seu àngel aparcador de cotxes; Lesmes, el jutge caducat, també resant el rosari, i més i més jutges. La senyora Colau, que bull amb lentitud i promet Jacuzzis a les classes pobres. Ah! I Trapero i el rei, a la mateixa caldera!

Vaig acomiadar-me d’en Pere Botero amb el ritual de sempre:

― Ateus per sempre, Pere!

― Ateus per sempre, Nan!

― I Junqueras i Ana Rosa Quintana?

― Cert. No es pot pensar en tothom!


Gabriel Salvans

Amic meu i poeta. Ja jubilat, es cuida de Sant Martí Xic, que estima amb bogeria. Aviat en farà setanta. L’altre dia, a Santa Perpètua, buscava un camí. Es va embardissar molt. Cansat i bastant perdut, va trucar al 112 i els va donar la seva ubicació explicant que estava bé, que res d’ambulàncies o helicòpters. Finalment, dos bombers amb estris de desbrossar van aparèixer com dos senglars i li van dir que, a la seva edat, no pot fer aquestes coses; coses que de ben segur continuarà fent. Com voleu que aquest home que escriu poesia i viu dalt dels teulats deixi de viure amb passió?

Del seu darrer llibre, TantaSet (2021):

Brots de poesia

He posat una cadira de boga
al carener del teulat, per badar
i ser del gat de casa companyia
lluny de l’antena del televisor,
on somiar truites de dotze ous,
airejar-me sense cap interferència,
tot provant de desencallar paraules
mentre badallem junts mirant el cel,
que he descobert ple de núvols de totes
mides, formes, colors… viatgers a
totes hores. Penso, mentre em distrec,
que a Ràdio Roda ho vaig dir,
la poesia deu ser: bufar núvols,
i desemboirar el blanc del paper.

Regalarà llibres, als bombers? Segur que sí.


Politòlegs

Veig tertúlies a la televisió sempre amb els mateixos tertulians. Es fa molt pesat. En esdeveniments especials, com el Brexit, les eleccions d’Alemanya o el president Puigdemont a Sardenya, apareixen a la pantalla els politòlegs que expliquen, perquè ho tenen tot analitzat, el que pot passar o afectar o, segons ells, el que hauria de passar, si passa.

Van amb compte, analitzen fent veure que no prenen partit. Bé, per mi, també són molt avorrits, carques i sempre estan «molt encantats d’haver-se conegut».

Recordo que a Sòcrates el van acusar ―fins que el van condemnar a prendre cicuta― de negar l’existència dels déus i de denunciar els sofistes. Ei, i Sòcrates no tenia televisor!


Museus

Estic cansat de veure que fem museus i més museus. Tots els pobles, la meitat de les viles i ciutats grans i petites fan museus. Tothom està orgullós del seu passat. No. Estem orgullosos d’exhibir estris, pintures, llibres, incunables, etc. Seria bo que algun poble fes el Museu de la Pesta Negra o el de la Crema de Bruixes per la Inquisició.

És cert que a Santillana del Mar existeix el Museu de la Tortura, dedicat precisament a la Inquisició, però tot queda curt. Sobretot ara que un secretari d’estat del Gobierno de España defensa que la comissaria de la Policia Nacional Espanyola de la via Laietana (ara, Pau Claris) és una mostra de democràcia policial de generacions de policies. Això és per vomitar, i els superiors que li han fet costat s’han menjat el vòmit a gust. Que li demanin al president Pujol i a tants d’altres.

En aquesta comissaria t’electrocutaven, et feien «banyeres», t’apallissaven amb plaer infinit. T’amenaçaven de fotre’t un tret al cap. Com la Gestapo o la policia de Stalin. El Guantánamo dels catalans es diu «comissaria de la Policia Espanyola de via Laietana».

Viure a Espanya, encara avui, és viure en un país feixista que viu sense escrúpols de l’herència del franquisme.


Català/Castellà

Els talibans espanyols imposen a garrotades a tots els catalans la igualtat del castellà amb el català.

Els talibons catalans de l’Administració autonòmica retallen, manipulen i grapegen els textos d’una exposició museu que s’inaugura l’1 de setembre a Núria sota la responsabilitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Un dels comissaris de l’exposició ha renunciat a assistir a la inauguració per denunciar la manipulació dels textos per tal de traduir-los al castellà.

La talibona presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat és la senyora Marta Subirà. Aquesta dona, de 49 anys, ha tingut molts càrrecs públics i es manifesta independentista. En castellà? Segurament.


Epicur

Epicur defensava que l’home ha de buscar el plaer i la felicitat; que la filosofia basada en la lògica, la física i l’ètica ajuden molt a viure, sense egoismes, sense por dels déus, perquè diu Epicur que l’home és lliure i la felicitat està a les seves mans. Diu que no cal témer la mort, perquè la mort, quan nosaltres hi som, ella no hi és. I quan la mort hi sigui, nosaltres ja no hi serem.

Esperant l’extinció de la nostra espècie, cal llegir Epicur. Per entendre que cal viure feliç, també amb reis, tricornis, constitucions dogmàtiques, feixistes que volen que parlem formenterenc i un partit socialista inútil, incapaç, club d’ignorants, torturador de totes les espècies vives i mortes del planeta.

Cal viure al jardí d’Epicur. Procureu viure amagats. Gaudiu d’un pa amb tomàquet i marxeu lluny de les massificacions. I penseu allò de «No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita».

Ningú no podrà robar mai la llengua al bosc. Cap ocell no sap que Espanya, la Xina i totes les lleis i jutges són excrements que embruten l’aire que respirem. Aquests dies, llegir Epicur ajuda a entendre que hem d’ignorar els maleïts ignorants.


Autopistes

Ministres i més ministres i el president Sánchez, encantats d’haver-se conegut, expliquen amb ulls radiants i somriure benefactor que a Catalunya «España cumple» i que tots els peatges de les autopistes de concessió estatal queden lliures de pagament. Una ministra també explica que som el primer país del món que ja té el 70 % de la població vacunada.

Les inundacions degudes al canvi climàtic s’emporten centenars de cotxes riu avall i destrossen habitatges i negocis. Però tranquils, que, com diu el president Pedro Sánchez, «España es una democracia plena». No sap que la democràcia plena no pot existir?

I el rei mèrit i l’emèrit… són «democràcia plena»? I els 50 anys de peatges renovats amb corrupció infinita? «En Cataluña, el Estado cumple». Sí, ara pagarem una taxa per mantenir les autopistes i les autovies, també les espanyoles en què no s’ha pagat mai. Inútils, ignorants, idiotes, imbècils… Res. Se superen cada dia.


Canícula. 43 °C. Foc

El siroco ens porta la pols del Sàhara.

En condicions extremes, veig que la roda de l’estupidesa no pot parar, i encara molts creuen perquè diuen que ho poden pagar: gaudir d’una casa amb piscina, d’un apartament a la costa a primera línia de mar, d’un viatge amb avió, en transatlàntic o autocaravana, etc.

Se’ls en fot el canvi climàtic. La bogeria no pot parar. Els Sapiens sapiens hem creat ficcions que mai no es faran realitat. Tenim de tot i mai no en tenim prou. Però, per què no busquen un mascle o una femella i fan un trio? O també un intercanvi de parelles. Sense avions ni ficcions. En pilotes i prou.


Gamarús

Després de l’hora malva, tot quiet, vam sentir el gamarús que rondava. Teníem la casa amb els finestrals oberts, sense llum. Els ratpenats entraven i sortien. Faltava un dia perquè la lluna fes el ple.

Com cada dia, vam deixar les sobres del sopar a prop de l’entrada de casa per a les guilles, que ens miren sense por.

Avui també n’ha vinguda una acompanyada d’un teixó. Teníem ganes de plorar. Sense llengua, sense pàtria, sense jutges ni rei. No tenen déus. Llavors hem pensat en les nines i els nins i ha tornat a cantar el gamarús.


Aeroport

Tots vacunats però encara amb mascareta ja celebrem amb entusiasme la victòria militar dels sàpiens contra el maleït virus. Els més descerebrats fan un acte per reivindicar l’allargament de la pista sud de l’aeroport del Prat.

Cal continuar el col·lapse, cal continuar venent Barcelona a trossets. Que en gaudeixin turistes alcohòlics, amb molta droga i prostitució. Cal que els hotels puguin cobrar per una nit més del que cobra en un mes l’esclava o l’esclau que neteja la cambra al migdia.

Volen rebentar Catalunya perquè sigui monàrquica, del PSOE, del PP i de VOX d’una vegada.

Els mapes de la NASA indiquen que, amb l’augment de les temperatures, l’aeroport del Prat desapareixerà, igual que el delta de l’Ebre. Ells viuen el benefici del moment. Ells o els seus hereus en faran un altre i, si cal, aplanaran el Pirineu o el Montseny.

I la quitxalla? Seran esclaus. Són esclaus, víctimes innocents d’uns criminals dogmàtics; molts, catòlics i també de sectes com l’Opus Dei. La monarquia els protegeix perquè puguin continuar delinquint sense límits.


Acords i pactes

Recordo un acudit que explicava que un boig anava a casa d’un altre, trucava a la porta —toc, toc, toc— i des de dins se sentia una veu que deia: «No hi soc! No hi soc!», i el primer responia: «Encara bo que no he vingut, doncs!» i marxava.

Tot plegat, això és el que fa temps que passa a tots els àmbits: pactes per a la investidura, taula de negociació a Madrid… El Sr. Pedro Sánchez és al davant o al darrere de la porta? I els jutges? Res, aquests no tenen ni porta. Són a dins o a fora segons els convingui.

Per no afrontar un diàleg amb Catalunya, Espanya ho ha resolt de manera que tots truquen a la porta i marxen perquè diuen que no contesta ningú. Segurament, a Espanya només manen els jutges, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el rei. Pedro Sánchez, com Casado, no té cap poder. En realitat, un complementa l’altre, que seria com dir que és el mateix el PSOE que el PP, o la Sra. Ayuso, igual que l’alcaldessa Colau.

De fet, tots pensen que, si molts catalans tenim un problema amb Espanya, ells creuen que el problema no existeix: «¿Qué quieren? España es un gran país.» I qui dia passa any empeny. Però la repressió continua a tots els nivells…


Trapero

Vaig intentar veure a estones l’entrevista de TV3 al cap dels Mossos, el Sr. Trapero. L’entrevistadora tenia les preguntes pactades, només van parlar de la policia. Trapero va afirmar que creia en la justícia. Va assegurar que creure en la justícia era imprescindible per exercir de policia. Jutges, policies, fiscals… al servei de què?, de qui?, de quina llei?, de la Constitució? El botxí complia la llei. El seu ofici era executar condemnats a mort.

No m’agrada el Sr. Trapero: defensa un rei franquista que no ha votat ningú. A ell, molts presos el van defensar. No m’agraden els uniformes ni les gorres de plat. Aconsellaria a Trapero i a tothom llegir el llibre de Stefan Zweig Els ulls del germà etern. Si el Sr. Trapero creu en la justícia, és un senyor molt perillós.


Pedro Sánchez al Liceu

«No es pot entendre Espanya sense Catalunya ni Catalunya sense Espanya.» «L’únic camí és el compliment de la llei i de la Constitució.» «Els indults obren el camí per al retrobament.» I bla, bla, bla, bla…

Quins savis assessors té aquest home per triar el Liceu? La claca dels senyors Montilla, Iceta, Espadaler, Zaragoza, Illa i tots els de la menjadora perpètua, aplaudint. Fora d’Espanya no tindrien ni menjadora ni portes giratòries.

El Sr. Sánchez i el PSOE no són demòcrates. No volen negociar ni parlar del rei. Volen una Catalunya rendida i apallissada. La democràcia seria un referèndum: monarquia o república?, Espanya?, independència?

El Sr. Sánchez i els seu trepes volen rei, Franco i jutges franquistes; si cal, a garrotades.


Hermitage

La bacanal barcelonina continua. Tots volen vendre Gaudí, la cuina mediterrània de mil estrelles, la Barcelona gòtica, el Museu Picasso i cent museus més. Bons hotels i fires, el Barça i prostitució. Sí, és una ciutat que genera beneficis en la qual molts volen invertir.

Un fons d’inversió pagarà cinc milions d’euros anuals per utilitzar el nom Hermitage. Un altre museu? No. Diuen que serà un edifici on faran exposicions, i que el volen ubicar al port de Barcelona perquè, quan arribin els milers de creueristes, només de baixar del vaixell ja entrin a l’Hermitage, que només és un nom, que no és un museu, que és una estafa més de les moltes que tenim a Barcelona.

Ahhh!, i els impostos, a Madrid, per mantenir l’Alí Babà i quatre milions de lladres.


Vacunats

Els pobres administrats, tractats com a ovelles, anem a la filera dels centres mèdics per rebre la vacuna que servirà perquè els administradors de la nostra misèria aconsegueixin la vacunació del ramat. Bee, bee!!!

Però la democràcia espanyola, que té la virtut que surtin elegits els més lladres, inútils i encantadors de serps, és una democràcia «Marca España», que vol dir que és una democràcia manipulada, trinxada, escopida i lapidada. En fi, és una no-democràcia que l’inútil «presidente Sánchez» en diu «una democracia plena».

Si la vacunació del ramat ha de servir perquè tornin a navegar els creuers, milers d’avions tornin a aixecar el vol, continuem convertint els nostres camps en basses de purins i consumint plàstics d’un sol ús i tot tipus de coses innecessàries, és que la Covid-19 no ha servit de res.

Llavors vindrà un virus terrible que ens rostirà i ens deixarà a tots carbonitzats. Això sí, satisfets de l’últim model de mòbil que haguem comprat, amb intel·ligència artificial, és clar.


Democràcia a la madrilenya

Crits esgarrifosos de canalleta que crida. Pares irresponsables que no entenen res. Mares que viuen al segle dinou i crien com conills de granja. Si el bosc ja s’acaba, de la granja tampoc no en quedarà res. Quin desastre!!!

Miro la quitxalla i començaria a fotre coces al cul dels pares. La iaia que contempla el desastre mira estorada la tribu de pares i d’infants que ploren, criden i bramen com un ramat.

La mama, feliç amb el nadó. El papa, entretén l’altra criatura. I el sol ponent, un dia deixarà de sortir. Per mi, ja pot ser demà.


Processó de Verges

No era jo, però tampoc vaig descobrir mai ningú que no fos jo. Sé que costa d’entendre, però tampoc tant. Tot té a veure, no amb els misteris, que només són misteris; té a veure amb la realitat exacta i precisa de les coses.

Diré que, un dia, llegeixo llibres, escric Serpents i altres coses, miro la televisió i escolto música, vaig a prendre un cafè, compro vianda i passejo amb bicicleta. També, si cal, faig de cangur de nets petits i grans. Tot això és cert i evident.

Al matí, en llevar-me, veig que algú ha remenat llibres, llibretes i esbossos de la taula d’escriure. Fins i tot veig dibuixos que no he dibuixat i escrits que no he escrit. També puc trobar el llum encès i una tassa damunt la taula. La porta, tancada. El cert és que a la nevera hi tenia raïm negre i veig que només en queda el plat. Ara recordo que, quan m’adormia, vaig veure la dansa de la mort de Verges i tots els jutges del món jutjant els morts. Passaré uns dies vigilant qui m’obre la nevera. Ja us diré coses.


Pedagogs

Tota la meva vida he vist que els plans d’estudis els canvien contínuament consellers, ministeris, assessors, tècnics i pedagogs. Són rucs? (gran respecte per als rucs). Són inútils. Sí, molt.

Un dia vaig llegir un aforisme de Joseph Joubert (1754-1824) —va ser secretari de Diderot i amic de Chateaubriand— que deia que «ensenyar és aprendre dues vegades». Són els mestres, els que han d’aprendre dels alumnes. No es pot ensenyar pensant que tots som iguals, i tot necessita el seu temps. Cal raonar, per explicar-se. L’ensenyament cal convertir-lo en un diàleg. Conec noies i nois que ho passen molt malament per aprovar. Ningú no ha de fracassar.

A mi, els mestres em van destrossar. Sort que els vaig expulsar de la meva vida, com a personatges inútils amb excel·lent. Mai no vaig deixar de llegir, observar, escoltar… i també parlava amb les bestioles, que em van explicar moltes coses de l’univers. He estat un autodidacte i, quan sento el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, militar i dogmàtic, sento la mateixa repugnància que quan veig un torturador. La llibertat s’ensenya amb llibertat. Ho enteneu, capsigranys?


Més o manco

Avui faig la competència a l’Esther Pujadas. Nosaltres diem «més o menys» i, a les Illes Balears, «més o manco». Són dies de menys? Sí, però també de més: més venjança, més odi, més presó, més impostos, més vicepresidenta Calvo explicant com un robot de plàstic que la Sra. Ayuso és igual que els presidents Puigdemont i Torra. No para perquè porta piles Duracell; això sí, feministes.

També són temps de manco: manco solidaritat, sinceritat, transparència; manco reducció d’administracions i de sous de polítics; manco justícia democràtica; manco respecte a la biodiversitat…

Venen temps de més o manco. L’Esther, que s’espavili i que ens expliqui si això és un “Serpent” o una “Curiositat lingüística”. Que no busqui encanteris; no tenim temps, perquè, amb el canvi climàtic, ja fa temps que totes les administracions escupen al sol cada dia.


Perdut a la selva

La notícia repetida i comentada per tots els mitjans de comunicació és la d’un pilot d’avioneta que va caure a la selva del Brasil i hi va sobreviure més de 30 dies. L’home, que explica que s’alimentava dels mateixos fruits que menjaven els macacos i que de nit s’allunyava de l’aigua perquè tenia por dels animals que hi vivien, surt a totes les televisions del món.

De fet, si ho pensem bé, per a moltes famílies, dones i homes, és més difícil viure a Barcelona, Madrid, Vic o Alcalá de Henares que a qualsevol selva. La selva no és cruel i et dona oportunitats, està plena de vida. En canvi, les ciutats, regulades per les administracions, són terribles, perquè et prometen el que no et donaran mai.

A la selva, ocells, serps i monos són els teus companys. A la ciutat, només hi sobreviuen els depredadors dels dèbils que, sense cap escrúpol, roben cada dia en nom d’un jutge o d’un rei.


Foie gras i Astrazeneca

A l’Índia el foie gras està prohibit perquè consideren que és un producte elaborat gràcies a la tortura d’ànecs i oques, que els obliguen a menjar blat de moro amb greix per aconseguir que el fetge d’aquestes bestioles augmenti deu vegades el seu volum natural. Califòrnia també el va prohibir, i ara també ho fa Nova York, ciutat gastronòmica de totes les sensibilitats. Tot això està molt bé, però la verdadera solució seria prohibir la nostra existència criminal.

El Govern britànic també vol prohibir-ne el consum. De fet, a les illes Britàniques també està prohibit, des de 2006, fabricar-ne. Les importacions de França d’aquest producte representen un volum de 200 tones. Sembla que, els britànics, faran servir el foie gras per respondre a la manipulació d’Europa de les desqualificacions que ha rebut la vacuna britànica AstraZeneca.

Ningú no pensa en els pobres ànecs ni en les oques; se’ls en foten. Tots plegats viuen en un caïnisme permanent i ens porten a la resta a entendre que el nihilisme, en realitat, ho governa tot.


Vacunes

Era evident que això de les vacunes al país de la «Marca España» portaria moments de ridícul i misèria sense límits. Diuen els que en saben que cal vacunar tota la població mundial. Fàbriques de vacunes treballen dia i nit i apareixen vacunes de mil noms i colors.

Però el que és tràgic de veure és que cardenals, bisbes, majordoms, consellers, alcaldes, etc. es dediquin a robar les vacunes que necessiten els avis de les residències. Les filles del rei emèrit, també vacunades. El germà rei diu que no en vol saber res; diu que ja no són família. Fabulós.

De fet, aquests personatges, com sempre, entenen que tot és seu i que tenen el privilegi de la protecció judicial i, molts, també de la protecció divina que ells diuen representar. Bisbes i cardenals panxuts disfressats de coloraines i amb creu pectoral vacunats i satisfets és la imatge d’aquests dies.

Si Déu existeix, que plegui de treballar immediatament. I si no existeix, també. Pobres criatures!


Temple budista

Avui, quan escric aquestes línies, és el dia que el Parlament de Catalunya aprovarà o no la investidura de Pere Aragonès. Llegeixo que sindicats i patronals fan una reunió telemàtica per convèncer Oriol Junqueras perquè es pugui constituir un govern solvent.

Junqueras és al temple espanyol de Lledoners com a hostatge de la Justícia, el Govern, la monarquia, etc. Presos i exiliats i més de 3.000 encausats. El babau del Sr. Illa diu que «Tenemos que pasar página». El carrer, en canvi, diu «Ni oblit, ni perdó».

Un dia, fa molts anys, perdut per les muntanyes d’Osca, vaig veure un monestir budista.

Vaig entrar-hi i em van explicar que en una hora començava no sé què de la lluna. Vaig comprar quatre coses a la botiga per quedar bé. Van arribar cotxes de totes mides, tothom va entrar al temple i els monjos van començar a fer cops de cap, a tocar campanes i a resar amb paraules repetides mil vegades.

Jo em vaig asseure a l’última fila, al costat de la porta. El temple vermell, ple d’estatuetes, ben ple. De sobte, tothom es va estirar a terra i van tancar els ulls. Vaig aprofitar per fugir. La moto em va salvar. No m’agraden els temples ni els budes, ni els déus, cardenals, papes o jutges. Sense déus, seríem lliures.


Radio Garden

Existeix una aplicació fantàstica que ens podem baixar al mòbil de franc: Radio Garden. S’hi poden escoltar milers d’emissores de tot el món: italianes, japoneses, mexicanes, cubanes, etc. També s’hi pot escoltar Ràdio Manlleu o Ràdio Montesquiu des de Rússia o Xile. Amb Radio Garden pots esmorzar escoltant una ràdio de Sicília o Radio Manaus del Brasil.

Us aconsello l’aplicació. Descobrireu un altre món, una altra música. Us la recomano també per qüestions sanitàries i mentals. Deixar d’escoltar els tertulians de les nostres ràdios i televisions (Toni Bolaños, Joan López Alegre, Sergi Sol, Xavier Sardà, Inda, Herrera, altres personatges de Catalunya Ràdio o RAC1 o el Sr. Cuní a la Cadena SER i milers i milers d’altres que ens estan deixant sense sang) purifica el cos i millora l’aire que respirem.

Us aconsello Radio Garden per descansar un xic. També podeu escoltar-la dia sí dia no, i així podreu veure la diferència entre «Ai nena si vols venir al bosc a collir maduixes» de Ràdio Castell de Menorca i les pamfletades de les senyores Colau i Albiach dient que són d’esquerres, quan en realitat són «caradures» d’esquerres. Ah!!! Em descuidava els socialistes Illa i Espadaler. Tot molt curiós. Cal canviar d’emissora. També us aconsello Radio Pinar del Río, de Cuba.


Qui paga, mana

Veig els intel·lectuals que diuen que cal salvar la cultura; que la pandèmia està castigant el teatre, el cinema; que ho passen malament. Cert. Crec que la pandèmia canviarà moltes coses. Crec que treballarem d’una altra manera i que la tecnologia canviarà definitivament la nostra manera de viure amb menys desplaçaments.

És possible que Barcelona i la seva àrea metropolitana expulsin famílies senceres i altres persones cap a la resta de Catalunya, i això canviarà les nostres vides. Els intel·lectuals s’hauran d’adaptar a aquesta situació. De fet, ja ho fan, perquè fa anys que observo que són independentistes o no en funció de qui els paga. No tots, però molts, sí. Si observem bé, veurem més misèria que IN-TEL-LI-GÈN-CI-A.


Demografia

He intentat escriure i parlar dels habitants de Catalunya a l’edat mitjana. De fet, eren quatre gats que van viure durant molts anys amenaçats per la pesta negra. He pensat que escriure misèries no era convenient. Llavors he recordat que, quan governava Jordi Pujol, la Generalitat va fer una campanya de publicitat que anunciava que érem 6 milions. Ara som 7,5 milions; Barcelona, 1,6 milions i l’àrea d’influència de la Ciutat Comtal, més de 5.

Dic que he intentat escriure perquè costa molt d’imaginar-se l’evolució demogràfica de Catalunya i del món sencer. Jo diria que tot és impossible de gestionar democràticament, perquè la democràcia ja ha fracassat en tots els aspectes: jutges injustos, reis que no es poden votar, parlaments segrestats, gent passant gana i, d’altres, ben farts i que vomiten caviar. Per molt que fotin el xerrameca, el pobre, si un dia es torna ric, es converteix en un cabronàs, i el polític d’esquerres pacta amb el diable per no perdre el sou públic.

Acabo: pobra quitxalla! Enteneu que el canvi climàtic farà la feina en quatre dies? Per què parlar dels habitants de Catalunya i del món? Poc val la pena. Mirant el sol, la Sra. Colau i els que resen el rosari, ja en tinc prou.


Esquerres, dretes o Tutankhamon

Els Comuns, són d’esquerres? I Esquerra Republicana de Catalunya? I el PSOE: de dretes, de centre o d’esquerres? I Junts?

Els de la CUP demanen a ERC que, per entrar al Govern, s’activi el dret d’autodeterminació fent un referèndum i s’apliqui un pla de xoc de polítiques socials. Suposo que també parlaran del canvi climàtic. És que algú pot estar-hi en desacord, dels que vam votar independència? Això és el que cal fer. Si es discuteixen per les cadires, malament.

Els independentistes vam votar a favor de la unitat i per un govern que es posi a treballar immediatament. I aquest govern, serà d’esquerres o de dretes? El Sr. Junqueras voldria, no sabem per què, que s’hi incorporin els Comuns de les senyores Colau i Albiach. Llavors serà més d’esquerres? No sé què serà. El que és segur és que no serà independentista. Podria acabar sent una vergonya.

I Tutankhamon? De dretes o d’esquerres?


Catòlics, virus i republicans

La Conferència Episcopal organitza un funeral a la catedral de l’Almudena de Madrid per totes les víctimes de la Covid-19. L’Església busca el protagonisme i s’apropia fins i tot dels morts ateus, laics o d’altres religions. Al funeral hi assisteixen els reis perquè, junt amb la Conferència Episcopal, segueixen les pautes del franquisme.

Aquest virus no para i va enviant persones al cel, a l’infern o enlloc, qui sap. No distingeix entre monàrquics o republicans ni entre votants del PP o del PSOE. El virus ens dona una lliçó d’igualtat. Ens diu que hem de rectificar. Ens diu que els funerals no serveixen i, per més que reis, reines, bisbes i cardenals es disfressin, ell continuarà.

El virus exigeix sentit comú. I nosaltres, trempats com sempre, inútils sàpiens sense cua, denunciem el virus a la justícia, que, catòlica i apostòlica, diu que dictarà sentència.


Tots a l’exili

El vicepresident Iglesias va reconèixer que a Espanya existeixen presos polítics i exiliats. També va dir que ell no criminalitzava l’independentisme. Imagino que el discurs vol marcar diferències amb el PSOE. Els defensors perpetus de la pàtria van sortir a bramar com ases, assegurant que Espanya és un estat de dret i que allò que deia el vicepresident no era cert.

El més curiós és que la Sra. Colau, sempre atenta, va contradir el seu soci dient que l’exili actual no era el mateix que el dels republicans que van passar a peu per les muntanyes. El Sr. Pedro Sánchez va dir que «el PSOE sí que conoce el exilio».

Són tan inútils que encara no entenen que d’exili només n’hi ha un, que és el de viure en un país estranger perquè al teu et detindrien per raons polítiques. En acabar la guerra, uns van anar a l’exili amb vaixell; d’altres, amb cotxe i, molts, a peu. El president Tarradellas, més de 40 anys exiliat. La discussió és inútil, no val la pena.

El que hauria d’explicar la Sra. Colau és com va arribar a l’alcaldia de Barcelona: amb els vots dels partits de dretes. També podria explicar com, dies enrere, es va saltar el confinament municipal i es va «exiliar» uns quants dies de vacances a la Garrotxa. Sra. Colau: són o no són exiliats? Són o no són presos polítics? Defensa el dret a l’autodeterminació encara que vostè voti en contra de la independència, sí o no? Però, d’això, no en parla.


Eleccions

Penso que qualsevol persona que visqui a Catalunya i no voti un partit independentista, després de tot el que ha passat des que el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut que vam votar en referèndum al Parlament i a les Corts espanyoles, és una persona que ha perdut el respecte per ella mateixa i pels altres.

Votar per partits unionistes i a favor de persones que viuen i volen continuar vivint de l’erari públic o de les portes giratòries en agraïment pels favors atorgats quan eren al poder, és mesquí.

Votar els que permeten que la política estigui intervinguda per jutges que, si no surt el resultat electoral que creuen adequat, posen en marxa tot tipus de mecanismes per impedir que s’apliqui, és votar contra la democràcia.

El president Puigdemont, a l’exili. El vicepresident Junqueras, a la presó. Diversos consellers, a l’exili o a la presó. El president Torra, inhabilitat. Els CDR, empresonats per terroristes. I milers de persones, represaliades per defensar pacíficament el dret a ser lliures. I l’exministre d’Interior, de l’Opus Dei, condecorant la «Virgen del Pilar». Si algú no entén això, que s’ho faci mirar.


Montilla

Un personatge que es riu de tot i de tothom, que no té escrúpols i que tot li rellisca. És José Montilla, que va ser investit president de la Generalitat per la gràcia d’algun déu misteriós que va il·luminar ERC i va decidir fer un tripartit per governar Catalunya.

Actualment, Montilla, amb el despatx que li paguem tots com a expresident, dues persones al seu servei, escortes, llum, calefacció, etc., sí, des d’aquest despatx treballa com a conseller per allò de les portes giratòries d’Enagás, amb un sou de 160.000 €.

Però José Montilla ja fa anys que fa estalvis: va ser alcalde de Cornellà de Llobregat, senador, president de la Diputació de Barcelona i ministre d’Indústria i Turisme. La seva parella, Ana Hernández, diputada provincial, cobrava més de 10.000 € perquè feia de consellera o assessora d’empreses vinculades a la Diputació.

Bé, la llista és infinita. És clar que Montilla passa de la política actual i, seguint l’exemple d’Aznar, Felipe González, el rei emèrit, etc., participa sense escrúpols en el saqueig de diners dels contribuents.

Per acabar, cal recordar que Montilla va ser president del Govern català amb els vots d’ERC, i també cal aclarir que el candidat del PSOE-PSC a la Generalitat de Catalunya per a les properes eleccions, Salvador Illa, és del mateix partit.

Ah! L’únic president de la Generalitat que va renunciar voluntàriament a la paga d’expresident es diu Carles Puigdemont.


Sado

La pràctica eròtica de donar o obtenir plaer a través d’actes que impliquen rebre o infligir dolor o humiliació es practica a vegades de manera inconscient o malaltissa. Votar els presupuestos del Gobierno és buscar plaer en la litúrgia eroticoreligiosa del sadomasoquisme definida com a poder i càstig o esclau/esclava.

Viure tancat a la presó dels espanyols que cada dia t’humilien i et maltracten i donar suport parlamentari al PSOE – Unidas Podemos és un espectacle de sadomasoquisme. Sí, a les escenes hi veiem també jutges, fiscals i advocats de l’Estat. L’eròtica del sado creix i només es pot entendre perquè en el sacrifici i el càstig algú hi veu el benefici del martiri.


Tramvia

Diuen que tancaran moltes oficines i que molta feina es farà des de casa. També en pocs anys els cotxes seran elèctrics i s’imposarà la mobilitat amb bici, patinet o moto elèctrica. Molta gent marxarà a viure a fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Això pot ser la part positiva de la crisi actual. 

Però la Sra. Colau ara vol el tramvia. Vol l’estació de La Sagrera i la ruïnosa Línia 9 del metro. És molt possible que, si les famílies marxen de l’àrea metropolitana, millorin molt la qualitat de vida, viatgin menys i l’aeroport no torni a la bogeria de fa pocs anys.

Però l’alcaldessa vol una Diagonal verda, sostenible i no sé quantes coses més. Vol una Barcelona turística? Vol el congrés dels mòbils? Vol cues a la Sagrada Família, la Pedrera i la Casa Batlló? Quin és el model de la Sra. Colau? Capitalista, neocapitalista, lliberal, comunista? Cap no és sostenible.

Si volem que Barcelona sigui capital de Catalunya, cal sentit comú. I la Sra. Colau no en té. Viu al segle XX, com els senyors Collboni, Maragall, etc. Pensen més en els turistes que vindran que no pas en totes les persones que hi viuen. Aquest és el fracàs de Barcelona.


Kultura

Diuen que hem de salvar la cultura: el teatre, el cinema, el circ, El Liceu, els premis literaris, els poetes i els escriptors. Parlen de la cultura dels creatius. Ah!, me n’oblidava: dels pintors, dibuixants, titellaires…

Demanen subvencions. Tothom demana subvencions. Però els diners no arriben per a tothom. Els militars volen tancs i avions, i els jutges, com tots els funcionaris, sí, repeteixo, tots els funcionaris, privilegis. Però molta gent ha d’anar a buscar menjar a la beneficència de les ONG.

De fet, què és la cultura? La traviata? El Liceu? La Sagrada Família? Milers de museus? Segurament, la cultura és entendre que no som res, o menys que res.


Flaire

Al diccionari català, flaire vol dir ‘aroma, olor’. 

Les granges de porcs, a centenars. Les cases dels seus propietaris, endreçades i amb bons cotxes a la porta. Els camps, sense vida: res, cap insecte ni males herbes. El còctel és: purins, herbicides i insecticides. Milers de porcs d’engreix i de truges que viuen torturades i que, com els seus fills, no veuran mai cap arbre, cap muntanya, cap riu.

Hem creat la indústria del maltractament animal. La «flaire» s’escampa per tota la plana de Vic. No tenim mesura en res. No en tenim mai prou. Ho volem tot. Diuen que, a la Plana, cada dia es maten milers de porcs. Diuen que els porcs es venen a la Xina, que paga molt bé. Sí, sí, amb la COVID-19. I, aviat, la 20.


Mentides

Existeix la veritat de res? Segurament. L’única veritat és l’existència de la mort, però en poc temps algú es va inventar la mentida de la resurrecció. De fet, les mentides serveixen per manipular, dividir, utilitzar, comprometre i sotmetre el comú que som tots plegats.

Antigament, les ficcions i mentides les organitzava el bruixot. Més tard, ja organitzats, els religiosos i els polítics. Ara, les mentides viuen al núvol de la xarxa, i el desconcert és tan gran que el pobre sàpiens que som tots, com uns autòmats inútils, ens podem passar hores empaitant mosques al mòbil.

Uns diuen que el virus és mentida. D’altres, que existim sense existir. Segurament, la mentida més gran de totes és el valor de l’or, la plata, els diamants, etc.

La quitxalla no creu en les mentides, per això riuen, juguen i s’estimen. Pobrets, no saben que totes les mentides les ensenyen a l’escola.


Can Rumia

El cert és que he viscut i visc molt de temps a «can rumia». M’agradava quan preguntava: «Què li passa?», i em responien: «Res, que viu a can rumia».

Resultat: si després de tants investigadors, déus i religions per donar i vendre ideologies de tots colors, ah!, i de la fabulosa democràcia, encara estem com estem, no sé si anem endavant o endarrere o no anem enlloc.

Molts tenim enveja de molts animals, sobretot dels ocells, que viuen lliures sense euros i s’adapten a les noves situacions. Molts, viatges enllà enllà i, amb el vent de cua, en un dia fan centenars de quilòmetres. Sense papers ni fronteres. L’únic enemic: el sàpiens. Però el sàpiens també és l’enemic del sàpiens, per raó de religió, color, sexe, llengua, etc. A vegades empresonem els ocells i altres animals en gàbies perquè també empresonem dones, homes i nens i el que faci falta.

L’únic acte digne que pot fer un rei és abdicar. L’únic acte digne que pot fer un jutge és dimitir. L’únic acte democràtic que existeix, no existeix, i aquest és el desastre. A vegades, anar a «can rumia» és un problema. Aviat, eleccions. Ah!, també a la Presidència del Barça.


Mascaretes

Finalment, el Gobierno de España cobrarà l’IVA reduït del 4 % quan comprem mascaretes. La ministra d’Hisenda deia que complia la llei europea del 21 %. El cert és que molts països només cobraven el 4 %, però ella necessitava els diners. Per pagar autònoms sense feina? No. Per finançar autonomies? No. Per augmentar els sous dels funcionaris? Sí.

Les empreses privades redueixen sous, acomiaden personal, etc. Establiments tancats sense pràcticament cap ajuda. Això sí, el sou públic, des dels generals i jutges fins als conserges, creixerà gairebé un 1 %. Si hi afegim que estem en deflació i que els preus han baixat un 0,8 %, el resultat és que els buròcrates cobraran gairebé un 2 % més.

Mentre tot això passa i la ministra d’Hisenda viu apassionadament els compromisos perquè li votin els pressupostos, el Sr. Rufián, investit de chulo, fa el discurs de suport a la ministra més vomitiu que he sentit en els últims temps. La chulería del Sr. Rufián i la del Sr. Aznar, exactament la mateixa. Algú ho havia de dir…


El valor de la vida

Arrimadas, Casado, Vox, diputats socialistes… discuteixen a les Cortes Generales els xantatges i el preu de la vida d’uns i altres per aprovar els presupuestos generales del Estado. El Sr. Otegi (sis anys a la presó sense ni un dia de permís) diu que Bildu votarà sí als pressupostos. Automàticament, acusen el Gobierno d’acceptar «el voto de los asesinos de ETA». El judici d’Otegi el va anul·lar Europa i Otegi va ser fonamental per acabar amb el terrorisme d’ETA. Ara, Otegi accepta el xantatge del PSOE per acostar presos d’ETA al País Basc.

També acusen el Gobierno d’acceptar «el voto de los independentistas que quieren romper España». Els independentistes tenen presos i exiliats, i el PSOE també els fa xantatge perquè votin els pressupostos.

Dels morts a l’Iraq del Sr. Aznar, res de res. Dels GAL, tampoc. I de l’ús criminal de les clavegueres de l’Estat, encara menys. Dels informes falsos de la Guàrdia Civil que han servit per condemnar independentistes a anys de presó, ningú no en vol parlar. Fàstic, vergonya, crim.

La ruta del món amb més morts de persones que, tot i la pandèmia, marxen del seu país és la de la costa africana a les Canàries. En quatre dies, 500 morts ofegats al mar, dels quals ningú no en parla. Aquests, no serveixen per als presupuestos. Són els meus morts, i espero que també siguin els vostres i que no acceptem mai viure en un país com España, que viu del crim i de l’odi.


«Esta guerra la vamos a ganar»

Avui, llamps i trons de tardor. Somnis i malsons. He vist militars i policies lluitant contra un virus invisible i una veu d’ultratomba que deia: «El virus no conoce de fronteras». La veu, terrible veu nocturna, em trasbalsava molt. Llavors han entrat a la meva cambra i he pogut veure fantasmes militars amb medalles i polítics de kukurutxo que cridaven: «Vamos a vencer al virus».

Espantat, he mig obert els ulls i he pogut veure el ministre de Sanitat, Salvador Illa, del PSOE-PSC, que s’ha tret el kukurutxo un instant i m’ha dit: «S’ha acabat. Ara, les mascaretes, les compro jo». Ha marxat amb els altres malignes, que han traspassat el vidre de la finestra sense trencar-lo. «Ara, les mascaretes, les compro jo!!!»: el del kukurutxo més gran cridava com una ànima en pena. «El virus no conoce de territorios!!!»

Els generals fantasmes han enviat el Ejército a desinfectar Catalunya, no fos cas que tinguéssim mals pensaments.


Ens en sortirem?

Sento queixes que tot va de mal borràs, que tot és un desastre, que els partits independentistes, que són els meus, no es volen entendre, i més i més coses. De fet, algú va dir que seria fàcil, que democràticament tot és possible, etc. Llavors ens van aplicar el 155 i la democràcia «a la española», que es basa en presó, garrotades i persecució judicial amb proves falses.

Tots els partits espanyols, de dretes i d’esquerres, els Comuns inclosos, mirant cap enlloc i cantant el Virolai (no el saben, però el canten igual). Bé. Que no ens en sortirem? Se’n sortiran, ells? I el rei, se’n sortirà? Jo no sé si ens en sortirem d’evitar el genocidi cultural, lingüístic, territorial, etc.

Defensar els partits espanyols des de Catalunya és humiliar-se un mateix.

I si ens en sortíssim?


Aniversaris

Avui és el teu aniversari. Demà, el seu. De què? De casament? Que fa anys? Tot són aniversaris. L’11 de setembre, el 12 d’octubre i cada dia plorem per morts i vius empresonats. Aniversari de la sentència i també de l’assassinat del president Companys.

Hauríem d’entendre, i això és impossible, que només seríem lliures sense aniversaris. Només seríem lliures si deixéssim de celebrar aniversaris. Nadal? Res. Sant Esteve? Res de res. I la Puríssima?

Avui he vist una noia (no en sé el nom) que treballava en una botiga de queviures. Era jove, preciosa, tenia de tot, no li sobrava ni li faltava res. Puríssima? Però, que estem sonats?


Sucre, plàstics i penques

El Gobierno de España anuncia nous impostos. No poden pagar els sous de tants jutges, fiscals, coronels, senadors, diputats de tots colors, ministres, expresidents, exministres, ambaixadors, reis presents, reis vacacionals, periodistes… sí, sí, periodistes, i fantasmes de llençol blanc o negre, qui sap.

La solució, impostos nous: ara apugen l’IVA de les begudes ensucrades al 21 % i gravaran amb un impost els plàstics d’un sol ús. Són dolents? Són inútils? No. Són criminals. Ens diuen que, pagant, podem continuar contaminant. No prohibeixen pas els plàstics d’un sol ús.

Com en el cas del gasoil o els creuers o les embarcacions de luxe, s’aprofita el principi de «paga i contamina», que en llatí seria «ut stipendium de y contamina». De fet, no volen salvar l’espècie ni les llàgrimes de vells, joves i quitxalla. No. Són tan cruels que només volen salvar el seu sou. D’esquerres? Lliberals? De dretes? Lladres i prou.


Sol llevant

El sol surt per llevant, ara ja ho sap poca gent. Però l’Homo sapiens viu mirant a ponent. Pensem més en el passat, la venjança, els greuges, els deutes, les guerres de religions, salvar o derrocar monarquies, etc. que no pas què podem fer perquè la quitxalla tingui un futur millor.

La canalleta veu sortir el sol i no sap que ningú pensa en ells. Fem molta comèdia amb sistemes pedagògics que anem canviant tot sovint. De fet, cada any ho canviem tot, però no deixem d’arruïnar-nos la vida mirant enrere, i això no té solució, perquè ni el rei ni el règim del 78 ni ningú vol mirar endavant. Mentre la quitxalla juga al pati, uns encara pensen en «los Reyes Católicos y el Imperio».

En fi, tampoc volen veure el canvi climàtic. Nens i joves fan plorar. Però, què fem? I la Sra. Colau traient la medalla a Heribert Barrera. Sí, l’alcaldessa dels senyors Valls i Celestino Corbacho.


Recordatori

Torra, inhabilitat. El rei emèrit, fugat als Emirats Àrabs. El rei actual és fill de l’emèrit comissionista descarat. L’expresident de la Generalitat José Montilla, del PSOE-PSC, cobra 154.103 € anuals com a expresident. Té una oficina d’expresident que és la més cara de totes les persones que han ocupat aquest càrrec. Aquesta oficina, de 310 metres quadrats, té un cost anual de 101.076,10 euros. Les despeses augmenten si tenim en compte l’equip de seguretat, etc. I ara, gràcies a les portes giratòries, José Montilla cobrarà d’Endesa 160.000 euros.

Bé, podríem seguir amb altres membres del PSOE i del PP amagats als consells d’administració d’empreses, i són centenars! Aquest mes de setembre, en plena pandèmia, les exministres del PP Tejerina i Báñez entren com a conselleres de filials d’Iberdrola del Brasil i Mèxic.

El saqueig és constant. La justícia franquista persegueix ideològicament l’independentisme, i el Tribunal de Cuentastreballa per arruïnar el patrimoni dels presos polítics, els exiliats i altres independentistes imputats. Una compra del Palau de la Zarzuela van ser dues caixes fortes i una màquina de comptar diners. Els que defensen la Transició, la monarquia i la Constitució del 78 són tan lladres que robarien (o roben?) fins i tot els que no tenen res.


Dimissió

L’alcalde Garrido surt en un vídeo amb el qual en fan festa els mitjans de comunicació de Madrid, que l’han descobert. La vida privada de les persones, en mans de l’extrema dreta per defensar una monarquia més que corrupta i poder continuar amb privilegis que només serveixen per enriquir-se i destrossar les esperances de la joventut, que només demana democràcia i poder treballar.

Ànim, alcalde! Molts no acceptem el joc brut i vostè l’ha patit.

Una cosa: jo, que soc ateu per mandat de l’univers i l’observació de totes les religions, inclosa la catòlica, li diria que serà molt difícil que a Montserrat trobi res que el pugui ajudar. Tot i que respecto a tothom i les seves creences, penso sincerament que totes les maldats i crims del món són culpa dels dogmes i les religions. Sort i llibertat.


Gats i gossos

La Paeria de Lleida ha decidit aplicar un nou impost als propietaris de gats i gossos. Altres ajuntaments ja l’apliquen. La notícia només serveix per recordar-nos l’estupidesa de moltes decisions de l’Administració. Els gossos pagaran 20 € i els gats, 10 €. Però, qui controlarà els gossos i els gats?

Tindran un cens d’aquests animals i cobraran una taxa. Si algú torna el rebut, el cobraran amb recàrrec? Quan es mori un gat o un gos, l’hauran de donar de baixa? Quan es mori el propietari de l’animal, qui pagarà la taxa?… No entenen que els ingressos derivats d’aquesta taxa només serviran per pagar els funcionaris responsables de gestionar-la? No veuen les molèsties per al pobre ciutadà administrat?

Aquest és el drama que patim cada dia, el de l’estupidesa que només serveix per amargar la vida a tothom i no treure cap benefici per a ningú. I les granges de porcs? I els purins? I el maltractament animal? De fet, veig molta estupidesa però també veig molts inútils.


Tirania

A l’obra El contracte social, de Jean-Jacques Rousseau, hi podem llegir: «En sentit vulgar, un tirà és un rei que governa amb violència sense respectar la justícia ni les lleis però observant rigorosament. Un tirà és un particular que es pren l’autoritat real sense que hi tingui cap dret». Diu també Rousseau que ja els grecs deien que tirà i usurpador són paraules sinònimes. Plató i Maquiavel també ho interpretaven amb aquest mateix sentit. Acaba Rousseau: «El tirà pot deixar de ser dèspota, però el dèspota sempre és un tirà».

Si el rei d’Espanya el nomena Franco i el rei consagra la Constitució del 78, és fàcil d’entendre que fa molts anys que vivim en una tirania despòtica que beneficia uns ciutadans per damunt dels altres. No crec que l’Estat pugui canviar el sistema actual, perquè no accepten resoldre res democràticament. No accepten cap resultat que modifiqui el dret d’uns quants privilegiats de saquejar-lo. En fi, la COVID-19 i l’imparable canvi climàtic faran més que nosaltres.

De fet, molts estats (Xina, Espanya, Rússia, Corea del Nord, Nicaragua, el Vaticà, Iran, etc.) són organitzacions que justifiquen la tirania i el despotisme perquè cal defensar els súbdits de terribles enemics, interiors o exteriors. Acaben sempre justificant la violència i el crim. Us en recordeu de l’«a por ellos»?


Josep Pla

Poca gent sap que Josep Pla va escriure un llibre de poesies, Versos del retour d’Âge. El llibre, il·lustrat per Salvador Dalí i editat el 1997, té una llarga història i no té pèrdua. Al pròleg, de Josep Martinell, s’explica la història dels versos de Pla, que es van començar a publicar a la Revista de Palafrugell.

Pla, solter ―conco, que deia ell―, era reservat amb les coses íntimes. Mai no parlava de l’Aurora, a qui va dedicar moltes cartes. Pla era un home sensible, de llàgrima fàcil.

Al llibre, Josep Pla dedica una poesia a l’Aurora i la publica. De fet, sorprèn. És l’única poesia que Pla, crec jo, escriu pensant en ell:

Mentre moria Aurora,
la lluna feia el ple.
Tot em semblà fictici.
La inflor blava del vespre,
els records del passat i els records de
la imminència del plaer.
Mentre moria Aurora,
la lluna feia el ple.

A vegades penso que costa molt sobreviure també en el periodisme i la prosa si ets un solitari que encara saps per on surt i per on s’amaga el sol.


Egipte

Si parlem d’Egipte, parlem de milers d’anys, de faraons i sacerdots, de piràmides i tombes farcides de riqueses. Moltes vegades, aquestes tombes eren saquejades sistemàticament pels mateixos sacerdots i altres càrrecs de l’administració. L’ofici de robar i saquejar des del propi poder ve de lluny, i la història diu sempre que el botí era per als que havien d’evitar el saqueig.

Aznar, Felipe González, Alfonso Guerra, Joan Rossell (president de Foment del Treball), Roca i Junyent, etc. firmen una carta per defensar el gran saquejador, el rei emèrit Joan Carles I, i el franquista camisa azul Rodolfo Martín Villa. Costa d’entendre? No. Defensen el dret a saquejar. No tenen escrúpols. Ells són «hombres de estado», que deia Fraga Iribarne. I, per si algú no hi està d’acord, tenen el jutge Marchena i el Tribunal Suprem.

Els exiliats catalans jutjats a Europa, per ells, són «unos fugados». El rei emèrit, per ells, està de vacances.


Flors i rierols

Al Pirineu, a la tardor, cau una tupinada d’aigua i tot verdeja. Les flors no paren de florir i les fonts ragen de manera abundant. Veig bestiar a muntanya i els corders, sempre amb uns mastins que els acompanyen.

Ja fa dies que es van collir ceps, i les llebres de l’any corren i s’escapen. A les fagedes s’han trobat rossinyols i, a finals de juliol, si els núvols fan de les seves, vindran bolets de tardor.

Dit tot això, diré que em desespera de veure com els ajuntaments i altres administracions treballen aferrisadament per massificar rierols, camins i muntanyes. No serveixen de res els exemples de la Costa Brava. Volen quantitat de tot. Han perdut el cap.

No saben que les coses tenen límits? Suposo que l’orgasme municipal per excel·lència és quan tot queda col·lapsat i no pot ni circular la merda del tren turístic.


Gràcies, Pessoa

Avui tinc mandra d’escriure i de pensar. Estic esgotat i he perdut el cervell. Tampoc no sé si l’he perdut perquè és probable que no n’hagi tingut mai.

Saludo els meus companys de columna al Diari de Manlleu, que tampoc no sé si tenen cervell, però diria que sí i que no, així aprenc l’ofici de quedar bé.

Per buscar la veritat que no pot existir llegeixo Pessoa:

«Et vull només per a un somni, diuen a la dona estimada, en versos que no envien, els que no s’atreveixen a dir-li res. Et vull només per a un somni és d’un antic poema meu. El recordo amb un somriure, i ni el somriure comento.»


Tallers

La demència progressiva imparable que com un tsunami ens devora fa que, per justificar la nostra existència en el món de la bondat social, ens inventem paraules i treballs que, tot i que han existit sempre, ara ens els expliquen de manera que si no existissin  s’acabaria el món. En realitat, els relators de les feines busquen una subvenció o un sou públic, i el món no s’acaba, però l’espècie humana, sí. També gràcies a ells, verdaders paràsits de la societat.

Tallers de titelles interculturals, tallers bàsics per comprendre el llenguatge del cos, tallers per observar el silenci a la tercera edat, tallers per comprendre l’eficàcia dels tallers transversals, etc., etc.

De fet, entre la incapacitat dels gestors dels partits polítics que volen comprar vots en els tallers, hi ha la Sra. Colau, que faria tallers fins i tot per explicar que és alcaldessa amb el vot de l’extrema dreta, o sobre el virus, que no s’adorm; o el Sr. Bartomeu, president del Barça, que no fa tallers però sempre fa el ridícul. Crec que seria bo muntar uns tallers de supervivència per al 2021. I en Junqueras, a missa.


Sense descans

Escric a finals de juliol un parell de Serpents per al setembre. Com que el virus no para i la venjança tampoc, no sé si l’agost serà un mes de descans. De fet, crec que veurem els partits unionistes, tots, des de Vox fins a Podemos – En Comú – Izquierda Unida…, defensant amb ungles i dents el règim imposat pel franquisme del ’78 i la monarquia; i tot, per a mantenir els privilegis, els sous públics, les portes giratòries, etc.

De fet, la seva maldat i egoisme no té límits. Que tothom sàpiga que tot el desastre democràtic, econòmic i de respecte el paguen la quitxalla. Ells, els senyors Iceta, Iglesias, Abascal, Arrimadas, Sánchez, etc. etc., roben la vida dels meus nets. Necessiten el règim imposat pel franquisme i gaudir d’una seguretat econòmica que només volen per a ells.

Estan destruint el futur i devoren la innocència.


Diaris i dietaris

He intentat escriure diaris i dietaris. No puc. Voldria però no puc. Quedo clavat amb els ulls fixos davant de la llibreta i em poso a dibuixar quatre gargots o a escriure un aforisme. També escriuria coses convenients però que no són convenients. Segur que és una qüestió de disciplina.

Però, què haig d’escriure? El que passa cada dia a la política? La demència dels humans que caminem acollonits per les pàtries, perquè observem que els que ens volen ajudar de tantes desgràcies vingudes i arribades són uns curts de gambals inútils masturbadors de l’erari públic i benefactors de la monarquia franquista?

Ja sé que mai no faré un dietari. Hauria de fer un màster. M’ha cridat l’atenció un escrit signat per un xicot que manifesta que és periodista i filòsof. No podré fer un diari. Mai. Com em podria entendre un periodista filòsof? Com deia en Ramon Cotrina: «Bah! Gaudim el moment dels dies clars».


Deute

Totes les guerres i crisis econòmiques creades per fanàtics dels dogmes, neuròtics obsessius o els propis sistemes capitalistes o comunistes tenen conseqüències dineràries. Les dues grans guerres europees del segle XX, la Guerra Civil espanyola, etc. deixen molta destrucció, pèrdua de vides i un deute ingent.

A Espanya, la victòria franquista va acabar deixant la monarquia, el sistema judicial i la policia actuals i, també, l’odi visceral entre unes dretes i unes esquerres espanyoles que només es posen d’acord per represaliar Catalunya o la classe obrera.

Bé, totes les crisis mal gestionades, guerres, saquejos sense manies de l’erari públic, AVEs, autopistes, aeroports, etc. generen un deute impossible de retornar.

Els inútils governs espanyols no pensen en els joves ni en la quitxalla. Mentre el sistema és un «Alí Babá y los cuarenta ladrones», els meus nets, a la motxilla d’anar a l’escola, només hi porten deute per pagar encara les conseqüències del franquisme que està governant. Tots els de les portes giratòries, la monarquia i l’Estat actual d’esquerres i dretes gestionant el franquisme roben cada dia aquesta quitxalla innocent que ho trobaran tot per pagar.


La maldat a l’ADN

Vaig veure a la televisió la presidenta del Banc de Santander, Ana Botín, que explicava que els bancs podien crear 1.700.000 llocs de treball si el Gobierno de España aprovés un decret que avalés les hipoteques als joves: es podrien construir milers d’habitatges. Això també ho defensaven, d’acord amb la Sra. Botín, la patronal de la construcció.

En resum, per salvar-se ells, volen il·lusionar els joves perquè comprin un habitatge amb un sou insuficient i amb una hipoteca avalada per l’Estat. Volen endeutar la gent jove i esclavitzar-los amb un deute que no podran pagar. Són uns miserables.

Per construir pisos per als joves no calen els bancs ni avalar res. Aprovant un decret que poden gestionar les comunitats autònomes, l’Estat pot finançar a interès pràcticament zero. Per què ha d’avalar hipoteques dels bancs?

Els bancs cada vegada són més prescindibles, i ho saben. Veurem com acaba, tot plegat. Les portes giratòries tenen molt poder. Espanya és un país d’estafadors. La justícia, inexistent. La monarquia, un frau. I la democràcia, de tercera divisió. Ara s’inventen una ficció i juguen amb la il·lusió de la gent jove. Compte!


La grip

Diuen que la grip va arribar a Amèrica el 1493, amb el segon viatge de Cristòfor Colom. L’emoció del descobriment va emocionar tant i tant Ferran el catòlic i Colom que en el segon viatge van embarcar en 17 vaixells animals domèstics (a Amèrica no hi havia cavalls), 1.200 homes i també el virus de la grip.

El virus es va propagar ràpidament per Amèrica i va provocar la mort d’una tercera part dels homes de Colom i de milers d’indígenes. Fra Bartolomé de las Casas explicava que la malaltia va ser terrible, i el 1503 es va fundar a Santo Domingo el primer hospital per intentar que el virus no s’escampés.

El virus va matar molta gent, però la conquesta d’Amèrica en va matar molta més. Ara, el coronavirus també genera tragèdia, però la necessitat de sotmetre els altres, amb virus o sense, continua matant més que el virus.

Estat d’alarma? Una excusa per amenaçar-nos. Primer ens maten i després ens diuen que els hem de donar les gràcies perquè ens enterrin. I cap polític, assessor, etc. no es rebaixa el sou. L’alarma, per a nosaltres, i els privilegis, per a ells, que defensen fins i tot amb violència.


Normalitat

Crec profundament en l’estupidesa humana. De fet, no en conec cap altra, perquè, als mars i boscos, els estúpids són devorats sense remei.

Fan reportatges a la televisió en què es veuen els primers avions que arriben als aeroports i com obren els primers hotels. A les platges, la gent, separada fins i tot per edats. Tothom amb mascareta. A les Balears i a les Canàries arriben els primers turistes, que reben amb salutacions de Mister Marshall.

¿De dónde viene? De Berlín. España, ¡bonito! Sol, sangría. Muy bien. Tot, molt bé. El que més em va sorprendre és quan entrevistaven gent que venia amb tren de Sevilla o d’altres capitals i, amb mascareta, deien: «Todo normal. Muy bien. Hemos decidido dar una vuelta por Barcelona. ¡Todo es fantástico!».

Fins a l’últim dia de l’espècie humana, molta gent moriran asseguts a l’avió perquè «Nos gusta mucho volar. Perdone, ¿a dónde va este avion?».


Dibuixar l’existència

Llegeixo a l’Ara que l’Espai Art l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses torna a obrir després del confinament. Diu la notícia que el centre exposa la mostra col·lectiva Escriure el paisatge, dibuixar l’existència. S’hi exposen dotze obres de dotze artistes de renom.

Tot això ho explica la directora de projectes de la Fundació Vila Casas, Natàlia Chocarro, la qual afegeix que l’art també pot servir com a canal per «tornar a la normalitat». «Són moments complicats i l’art té moltes coses a dir», afegeix.

Escriure el paisatge i dibuixar l’existència. Tornar a la normalitat. Artistes de renom… intento entendre-ho. Diria que tot té a veure amb intentar explicar la falta de creativitat amb paraules que no diuen res, com també fan molts poetes i escriptors. Dibuixar l’existència!!! Escriure el paisatge!!! Tornar a la normalitat!!!

Llegeixo que la Sra. Colau es gasta milions d’euros en publicitat de l’Ajuntament de Barcelona per explicar la seva bondat. Es tracta d’idiotitzar-nos. La violència no és només física. Dibuixar l’existència perquè torni la normalitat!!! Quina normalitat??? Avui, els ocells han deixat de cantar…


Sanitat

La sanitat ara està de moda perquè uns serveis retallats i mal finançats fan front a una pandèmia que ningú no sap com pot acabar. Això porta a reflexionar sobre què podríem fer perquè tingués recursos i fos més eficient.

L’única manera d’assumir les conseqüències i exigir comportaments no abusius als ciutadans seria prohibir la sanitat privada. Si polítics, jutges, militars i empresaris de tots els colors no tinguessin accés a la sanitat privada, de ben segur que la pública funcionaria bastant bé. Al Canadà, és així.

Això sí, mútues i grans especuladors de la sanitat privada es dediquen a destrossar amb notícies falses aquest sistema públic. No els interessa la socialització de la sanitat. Els interessa l’especulació de la sanitat.

En fi, més sanitat i menys tancs i submarins, que no serveixen per a res.


Escriure

Costa molt escriure de coses que no estiguin infectades per les pandèmies que hem creat o inventat. Costa encara més viure aïllat intentant regalar-te unes vacances mentals. Passa que, fins i tot quan llevo la tapa del vàter, sento una veu que diu: «Barcelona té poder». Astorat, dic: «Què?» i la veu repeteix: «Poder! Poder!».

Tanco la tapa a tot córrer i marxo a passejar. Ep!, la mascareta!!! Torno, l’agafo i surto escapat per un corriol estret, bonic, groc de ginesta florida. Des d’un petit rierol, unes granotes m’observen i em parlen:

—Per què portes mascareta? No en teníeu prou amb les sabates i el vestit? I el cotxe i l’avió i la moto…? Pareu, pareu!

—Sí, teniu raó —responc. Però avui buscava un dia per a la llibertat, no volia pensar això; avui volia ser com vosaltres…

Em van observar i, finalment, van reblar el clau:

—Digues, quin poder té, Barcelona?


Estat d’alarma

Terribles discussions per tornar a aprovar l’estat d’alarma. Cansa molt. El Gobierno de España vol continuar limitant els drets dels ciutadans. Amenaça diàriament. Ho vol tot i no justifica res. Cada dia, el president Torra li diu que retiri l’estat d’alarma, que no serveix per a res que no sigui endarrerir les decisions per evitar els danys del coronavirus.

Jo penso que caldria explicar al Gobierno de España que, a Catalunya, dos estats d’alarma és massa, que ja vam entrar en alarma extrema amb les garrotades de l’1 d’octubre i amb els judicis i la sentència vergonyosos als nostres polítics. Tanta alarma és molt i molt cansat.

Això sí, el rei, el primer soldado.


Sous, dietes i…

El Govern de Nova Zelanda ha decidit cobrar un 25 % menys de sou durant sis mesos. La mesura afecta també alts càrrecs. El Parlament de Catalunya decideix cobrar un 25 % menys durant un mes. A la resta de l’Estat, no conec que governs, ajuntaments, parlaments, etc. es rebaixin res. No obstant això, totes les mesures, sí, totes, fins i tot la de Nova Zelanda, són una vergonya.

La Covid-19 no apareix a la Xina per culpa dels ratpenats, etc. etc. No. El coronavirus apareix per culpa dels abusos, la contaminació, la corrupció i els purins. Neix als parquets de totes les borses mundials i a les grans empreses productores d’insecticides i herbicides, de petroli i d’adobs químics intensius. També neix de l’especulació.

Si pagant aquests sous a tota la classe política, alts funcionaris, militars i jutges passa això, és evident que són uns inútils o uns corruptes. Segurament, les dues coses. I ara repartiran engrunes perquè la gent no mori de gana. Són repugnants.


Pregunta

Intento escriure un serpent sense parlar del virus i les seves conseqüències. Intento distreure’m llegint coses dels temps passats. El cert és que, aquests dies, i no pel virus, he perdut amics que han sigut mestres: un guiller, en Joan Burjada, de 96 anys, i en Ramon Cotrina, que en tenia 87.

En Cotrina era molt amic d’en Josep Grau de Manlleu i explicava que, de seminarista a la Gleva, va venir a Manlleu i va comprar el primer llibre de la seva vida a la impremta Contijoch.

El temps transita i la Gleva ja no és seminari, ni res és com abans. Però avui em pregunto, malgrat que sé com era l’abans, com serà el demà?


Terrats

Veig que, en confinament, la gent s’organitza i canta des de balcons i terrats. Tothom fa el que pot. També és una manera de comunicar-se.

Ens hem passat “trenta pobles” amb els abusos que hem fet consumint: avions, vestits i sabates, plàstics i McDonald’s. Sí, ens hem passat, per creure que això no tindria conseqüències. Els responsables polítics han permès que rebentéssim el planeta i ens carreguéssim la biodiversitat.

Canvi climàtic? Res de res, deien. Barcelona, fulminada per un turisme depredador. Tothom content. Per vergonya de la intel·ligència artificial i de sant Pancraç, la Sra. Colau, per pujar al carro del populisme estúpid, organitza un concert als terrats de Barcelona amb un pressupost de 200.000 euros. Els propis artistes i grups musicals li diuen que no i que no, que ara no és hora de llençar els diners.

Ella, ara, monàrquica i governant a Madrid, sempre en campanya electoral. Fàstic.


Grills i cabirols

Tots confinats. Senglars, cabirols i cérvols entren als pobles i ciutats per veure on ens hem amagat. Els caçadors, desapareguts. L’aire, més net. Els ocells canten més, i només angoixa el desastre que es viu a les nostres residències d’avis.

Ara diuen que no es consumeix carn de vedella. Amb els bars i restaurants tancats, costa més de vendre. El que no afluixa és el porc. S’exporta a la Xina (d’on ha vingut el virus) i això comporta milers i milers de tones de purins als nostres camps i prades.

La Plana està destrossada. Les bestioles retornen però… no sentireu cantar els grills, no veureu llagostes i ben poques papallones i altres insectes. Els purins ho maten tot, també a nosaltres, i enverinen l’aigua. I el maltractament industrial dels porcs és terrible.

La Covid-19 ens dona una oportunitat, probablement l’última. El coronavirus ha pogut amb els avions i els creuers i ens ha igualat a tots. Però encara no ha pogut amb els purins ni amb el maltractament. Un dia, les nostres comarques hauran d’entendre que la terra és per plantar-hi vianda, no un femer.


Venjança

«La venjança més cruel és el menyspreu de tota venjança possible» (Goethe)

L’existència de l’Estat espanyol és un fracàs. Existeix el PP, Vox i els socialistes i, ara, també Unidas Podemos. Podemos… què? S’han venut per tres poltrones, una caseta amb piscina i un sou perpetu. Sí, com tots: Felipe González, Aznar, Soraya Sáez de Santamaría, Rajoy, etc. I tots, sí, dic tots, aplaudint un rei que representa la unitat de la pàtria.

Si no acceptes aquesta dictadura col·legiada, t’empresonen i la Guàrdia Civil i la Policia Nacional et persegueixen, perquè ells també viuen de les engrunes dels dictadors col·legiats. El rei no es toca encara que et robi el menjar del rebost i exigeixi el dret de cuixa.

La venjança inquisitorial l’aplica el Tribunal Suprem amb odi i plaer de torturadors malaltissos. Això és Espanya. «Juntos venceremos al virus». Quin virus, inútils de merda? I els presos polítics, a la presó. Per què? Per catalans.


Escalivada

Al somni estava confinat però, com en una cuina infernal, no parava d’escalivar pebrots, molts pebrots, i quilos i quilos de cebes i albergínies que introduïa en uns grans pots de vidre. Tenia tants pots que vaig pensar que podria viure anys confinat i que en regalaria als veïns; això sí, guardant les distàncies i amb mascaretes. Era fabulós. Pebrots, pebrots, pebrots.

Tot d’una em vaig despertar. La televisió i la ràdio no estaven apagades i els llums de casa, tampoc. Encara impressionat pels pebrots i les cebes, vaig escoltar una veu que deia «El Gobierno no se arrepiente de nada». Era el senyor Marlaska.

De què s’ha de penedir, el Gobierno? També parlaven molt del «pico». «Pico? Quin pico?», vaig pensar jo, que encara veia escalivada arreu. Però què passa? Ah!, ara recordo que estic confinat i no m’he assabentat gaire de res.

Una altra notícia deia que Espanya era el país del món amb més morts per milió d’habitants, i vaig tornar a escoltar la veu que repetia: «El Gobierno no se arrepiente de nada», «pico, pico, pico». Vaig despertar-me del tot; no pel coronavirus, no. Vaig plorar. Havien de guardar els morts en pistes de gel. Les persones morien sense assistència. «El Gobierno no se arrepiente de nada». No, mai no es penedeixen de res. Això és ESPAÑA.


Confinats (III)

Economia del virus

Fins fa poc, l’Estat espanyol era «el palco del Bernabéu». Les grans corrupcions es cuinaven en aquest lloc. De fet, l’Estat són cinc-centes famílies de Madrid, el rei, els jutges, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. L’Exèrcit, pel fet d’estar a l’OTAN, s’ha modernitzat.

L’Estat sempre va contra tots els espanyols, siguin d’on siguin. L’Estat sempre defensa privilegis, portes giratòries, jubilacions anticipades, pagues extraordinàries, mútues i, fins i tot, a Madrid hi ha un camp de golf gratuït només per a ells. Bé, no acabaríem mai.

Ara comencen a tenir problemes, perquè, després de tantes preferents, abusos hipotecaris, ajudes de milers de milions a la banca, etc., els maltractats espanyols comencen a reaccionar, tot i que la dona d’un conserge del Museu del Prado accepta aquesta situació perquè, encara que siguin engrunes, també viu de la tómbola madrilenya.

Una altra cosa és el Govern, que sempre arriba al poder amb promeses que no compleix mai. Molts d’esquerres es tornen ràpidament defensors de l’Estat, i així podem veure com el Sr. Pablo Iglesias, la Sra. Colau, etc. s’han tornat monàrquics i també volen viure del xanxullo madrileny.

Les ajudes de 200.000 milions d’euros anunciades pel president espanyol, el Sr. Sánchez, un cop més són una mentida. L’única manera d’ajudar la gent que tanquen el negoci o es queden sense ingressos és fer el que fan els països democràticament avançats: pagar un sou de 1.000 €, per exemple, a tots els que demostrin que s’han quedat sense ingressos pel coronavirus.

Però no ho faran perquè volen controlar a qui ho donen, perquè en el seu instint centralista i miserable pensant més en el vot que en les persones. De fet, l’Estat i el Govern espanyol són molt inútils, i és per això que necessiten les porres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.


Confinats (II)

Fàcil d’entendre. El generalísimo Franco, després de perpetrar un cop d’estat contra la República conjuntament amb altres militars, d’imposar després de la guerra una dictadura de repressió amb afusellats i exiliats, i també de donar suport al nazisme d’Adolf Hitler i al feixisme de Benito Mussolini, va amagar els camps d’extermini nazis als espanyols i va enviar una divisió de l’Exèrcit a donar suport al Tercer Reich.

Franco va afusellar demòcrates i va perseguir la llengua i la cultura catalanes. En fi, el generalísimo Franco, que va morir al llit, no ha estat mai repudiat en la franquista democràcia espanyola, perquè a tots els partits unionistes ja els va bé, perquè pràcticament tots els membres dels partits polítics que pasturen per Madrid, com jutges i militars, gairebé tots, dic, són fills o nets de polítics franquistes.

Acabo. Franco era tan dolent i criminal que, per acabar de maltractar tots els espanyols (menys els buròcrates de Madrid), per morir-se tranquil fent mal, va restaurar la monarquia dels Borbons. És la venjança per haver-lo desterrat del Valle de los Caídos.

Franco continua ben viu, reencarnat en la misèria dels Borbons. Ara bé, haig de dir que em costa d’imaginar el criminal Franco de bracet amb la Sra. Corinna o la reina Leticia. Però tots els partits de Madrid defensen el rei, tots defensen Franco. Els hi va el sou i els privilegis.


Confinats (I)

«Juntos, vamos a vencer el virus»

Escriuré ‘Serpents’, farem endreça, llegirem i, tot d’una, veurem que el cert és que nosaltres ens confinem però l’estupidesa imperial espanyola no es confina mai. Si existís físicament un ser que s’anomenés vergonya, es moriria de vergonya. Mort, no pel coronavirus; sí pel presidente del Gobierno de España, que no para de dir que «Unidos, venceremos el virus», que ha mobilitzat l’Exèrcit per vèncer-lo i ha posat sota les ordres del ministre de l’Interior totes les forces de l’ordre públic segrestant competències.

No deixa confinar les zones de més risc per allò de la «unidad» i a Madrid els morts es compten per centenars. La ministra de Defensa amenaça el president Torra perquè no va voler firmar un document amb el qual no estava d’acord, i Vox demana que el detinguin perquè diu el que pensa.

El rei fa de les seves (en parlarem un altre dia) i, ara que sabem que també és un lladre com el seu pare, el PP, el PSOE, Unidas Podemos (Sr. Iglesias i Sra. Colau), Ciudadanos i Vox el defensen. Madrid requisa fins i tot el material sanitari.

Espero que, quan acabi aquest episodi («Juntos, vamos a vencer el virus»), el coronavirus deixi una imatge clara, diàfana i transparent a tot Espanya dels inútils que ens governen.

El coronel Pérez de los Cobos, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, condecorats per reprimir els que defensem la democràcia. El personal sanitari de Catalunya, maltractat i escopit per un ministre del PSOE-PSC que es diu Salvador Illa. Vergonya. Si fossis un ser viu, et moriries de vergonya o et mataria el Sr. Iceta o la Sra. Colau.


Coronavirus

Segurament, i encara que sigui temporalment, farà més el coronavirus per lluitar contra el canvi climàtic que totes les Administracions de bona i mala voluntat: deixarem de viatjar amb avió, ens desplaçarem només el necessari, menjarem més a casa, farem vacances al territori, passejarem pels boscos, llegirem llibres i tornarem a jugar a escacs. Contaminarem menys perquè procurarem evitar el contagi.

Diuen que el fet que estiguis curat no vol dir que no et puguis tornar a contagiar. De fet, el coronavirus posarà en evidència la gran quantitat de mentides que hem inventat.

Si deixéssim de menjar porc i de celebrar el dijous llarder, fins i tot tornarien les papallones. Ja ho veurem… No veig polítics capaços d’entendre el que està passant. Per què no denuncien el coronavirus a la Fiscalia?


Marta Pascal

Moltes vegades, els polítics prenen decisions que costen molt de comprendre. Moltes vegades, no obeeixen a raons ideològiques ni de programa. Obeeixen a raons personals.

Per què Marta Pascal es va entrevistar un dia secretament amb Pérez Rubalcaba? De què van parlar? Puigdemont li va perdre la confiança i ella, sobre això, diu que «el president no accepta la discrepància».

A mi, Marta Pascal tampoc no em genera res de bo, i la prova que el president Puigdemont tenia raó és que la senadora s’entrevista amb diverses persones i explora la possibilitat de crear un partit nou.

De fet, està en fase venjativa («No m’estimes, doncs et cremaré la casa»). Res, que amb la seva actitud dona la raó a tots els que desconfiem d’ella. Evidentment, a totes les televisions i ràdios unionistes té les portes obertes de bat a bat. A TV3, també, per descomptat. El cert és que cada vegada que obre la boca escup escarabats pudents.


Justícia i més justícia. Visca la justícia!

És evident que el que Einstein va dir fa temps, «Quan la tecnologia superi la nostra capacitat de comprensió, només tindrem generacions d’idiotes», ja és una realitat. Fa dies que viu entre nosaltres un personatge que compleix a la perfecció la predicció d’aquest científic: el secretari general del PSOE-PSC, Miquel Iceta.

Iceta no entén que la vaga de La Canadenca a Catalunya va regalar les 40 hores de treball setmanal a tot Espanya. No vol entendre que els presos i els exiliats polítics lluiten per una república perquè entenen que el rei és una herència de totes les dictadures. No entén que volem un sistema diferent, de respecte al dret a l’autodeterminació.

Diu que la manera de no judicialitzar la política és complir la llei. Sí, la llei franquista de Vox, Aznar, Felipe González, el rei i, evidentment, d’Iceta.


Setmana dels barbuts

En la tradició catalana, la setmana dels barbuts inclou la celebració de Sant Pau ermità i Sant Maur abat (15 de gener) i de Sant Antoni abat (17 de gener). Aquests sants es representen sempre lluint llargues barbes. Tradicionalment, aquesta setmana es considera la més freda de l’any.

El canonge Collell (Vic, 1846-1932) escriu, referint-se al fred que feia: «De les barbacanes penjaven uns caramells de glas, com unes espases; essent precís senyalar, per toch de pregó, una hora al matí per fer-los caure de les teulades, sense perill dels que poguessen transitar per sota» (Memòries d’un noi de Vic).

Bé, tot camina a pas lleuger i tot canvia molt de pressa. Aquest any, la setmana dels barbuts, molts prenien el sol amb samarreta i ja s’anunciava la llevantada Glòria, la qual, degut al canvi climàtic, deixava la tardor per presentar-se a l’hivern. Aigua arreu. Acabada la llevantada, altre cop amb samarreta.

Aviat, això sí, per decret de compliment obligat, sortirem de nit vestits amb gel·laba, amb calçotets/tanga o sense, qui sap? De dia, 50 oC. República o monarquia?


Mimoses

A vegades prefereixo no pensar gaire perquè, si analitzo el món actual de consumisme ferotge i bogeria encara més ferotge, podria passar que m’emprenyés, i això no em convé perquè… per què emprenyar-me si no puc canviar res?

Moltes persones que viatgen busquen lluny de casa nostra muntanyes, pobles, museus i ciutats d’anomenada. Crec que no cal anar amb avió i fer cues per veure tot això, ja que Catalunya té llocs amagats magnífics. Aviat arribarà la primavera i floriran les mimoses, i a Maçanet de Cabrenys podran gaudir d’un bosc sencer amb aquestes plantes: la muntanya es torna groga i emociona.

Les Alberes, el Solsonès, el pla del Revell, els sallents que tenim arreu, el Pla de l’Estany, Mieres o la serra de Finestres. Els llocs hi són a milers, amb gent amable i bona cuina. Si busqueu bé, trobareu l’encant de les coses petites. Penseu que ni Roma ni Rio de Janeiro podran tenir mai l’encant i la pau que cada dia ens regalen Cabrera i el pla d’Aiats. Salut!


Intel·lectuals del futbol

Tot és tan fabulós que costa de creure. Els tertulians de futbol parlen i analitzen, i ja feia dies que volien que l’entrenador del Barça, Ernesto Valverde, fos destituït. Cap no demanava que la Junta dimitís.

El president Bartomeu, amb cara de bona persona, junt amb la Junta de Sandro Rosell, van ser protagonistes de l’Assemblea més vergonyosa que s’hagi vist mai a can Barça. Van intentar arruïnar la Junta de Joan Laporta judicialitzant la gestió del president i de tota la Junta que més resultats positius —esportius i econòmics— ha aconseguit en la història del club.

El Barça portava Unicef a la samarreta i l’equip ho guanyava tot. Ara, en fase de decadència, malgasten els diners i depenen de dos o tres jugadors i, per salvar els mobles, «fan dimitir» Valverde i fitxen un entrenador que té el cruiffisme com una religió, sense deixar marge als jugadors. Això fracassarà, perquè el dogma mai no pot vèncer la creativitat.

En fi, si no glaça, anuncien virus xinesos, i els polítics ja només viuen pensant en ells mateixos. Sous, portes giratòries, jutges defensant un estat repressor, i uns presos polítics amb sentències que són pura venjança. La decadència del Barça avorrirà fins i tot els cargols bovers. Només falta —tot podria passar— veure Mariano Rajoy presidint la Real Federación Española de Fútbol. Fabulós!


Llevantada de gener

Costa d’entendre com s’ha gestionat la regulació del Ter durant la llevantada. Han obert i tancat comportes com si juguessin al parxís: han inundat Girona quan la llevantada ja afluixava i no les van obrir quan ja s’anunciava molta precipitació i gruixos de neu de dos metres a les capçaleres del Ter i el Freser. El problema: garantir l’aigua a Barcelona, però no saben ni gestionar la vida de les formigues. És el centralisme de la Ciutat Comtal.

I, per acabar de fer una mica més el ridícul, entre altres desastres, van demanar als habitants de Vilanova de Sau que es confinessin a casa perquè la riera Major baixava desbordada. Per si algú no ho sap, aquest poble osonenc es troba a quilòmetres de la riera.

Venen dies complicats. Alguns dels que explicaven que tot era possible, ara diuen que volen pactar amb el seu botxí. Se’ls en fot la quitxalla, el canvi climàtic i l’univers sencer. Això sí, parlen amb les lleis del Vaticà i els dogmes de l’estupidesa.


Ecocidi

La Cimera del Clima de Madrid ha fracassat. Les dotze campanades de Cap d’Any, un èxit. Oh, que maku!!! Tothom, encegat.

Paul Kingsnorth manifesta en una entrevista que «L’ecocidi ens demostrarà que estàvem equivocats. I arribarà l’apocalipsi». Explica que ja no val la pena entregar-se a l’ecologia i que el capitalisme ho absorbeix tot. «El canvi climàtic és imparable», diu, «i la nostra extinció i la d’altres espècies és inevitable». També afirma que el planeta no té cap problema. Hi estic d’acord. La Terra ja ha tingut moltes extincions. Les conseqüències del desastre actual ens afecten a nosaltres i moltes bestioles, però el planeta continuarà i tot farà el seu curs.

Un anunci que veig a la televisió aquests dies de consumisme nadalenc explica que «El primer home que posarà els peus a Mart ja ha nascut». I tant, que sí! I els que ens extingirem abans que l’home arribi a Mart, també!!!

I per què lluitar? Per viure en una monarquia imperialista, violenta i repressiva? Tancaran l’extinció a la presó? Vòmit sense fi.


Rates

Els sàpiens no volem acceptar que som el problema, que la nostra capacitat de destrucció actual ens converteix en l’animal més pervers de l’univers conegut. I no té solució. Continuem vivint la mentida de Nadal, convertint en ficció l’existència de la felicitat, i ens deixem explotar per monstres de deu caps polítics, religiosos i del crèdit il·limitat.

La paraula rata els genera repugnància, però la paraula sàpiens, no. És curiós. Els que no creiem ni en l’home ni en Nadal preferiríem viure amb les rates. Sense governs, parlaments, ajuntaments ni museus. M’agradaria veure tot Manlleu i la Plana plens de rates que juguen i corren pels camps menjant flors i arrels. Les rates, a la Barcelona de la sostenible Colau, hi conviurien en pau amb coloms i cotorres.

Les rates ja vivien a l’Àsia, el nord de la Xina i Mongòlia fa cinc milions d’anys. Al neolític van començar a conviure amb l’home. Són molt llestes i s’adapten molt. També viuen al desert: en un viatge que vaig fer-hi, feia dies i dies que no vèiem res, ni camells ni sàpiens. Al vespre van aparèixer unes rates blanques i vam sopar junts. Tot va ser molt agradable.

Al desert, les rates, les estrelles i el sopar. A Barcelona, la Colau i l’Iceta, la catedral i “la Caixa” i, al Vaticà, el papa Francesc. No cal pensar gaire, per triar.


Perfumats

Aquests dies de joia nadalenca, de torrons, més torrons i pastorets; sí, aquests dies d’amic invisible, tió i tiona, Pare Noel —uh, uh, uh!— i també dels Reis d’Orient; aquests dies de tanta desorientació per anar a esquiar o a la platja perquè sí; i per què no?

Aquests dies veig anuncis de perfums, molts, més, encara més, amb noies exuberants parlant en castellà però amb pronunciació galàctica: Caggoliiina Heguera, oh!, Dolxxe Gabannna, Rouuuge de Ninna Riccciii, Aaqua Fressca d’Adolfffo Dominguesss, Bosss, Scandalll de Jean Poool Gauttieggg, Pago Gabanne… Noies seductores, homes perfectes en calçotets, piscines, transparències, ulls insinuants, etc.

I tot això, per a què? Per seduir? Per demostrar amor, sentiment i passió? Per despertar hormones amagades i desconegudes? Quines coses!!!

Què diria Garcia Lorca si veiés això? No podria escriure La casada infiel: «Y que yo me la llevé al río creyendo que era mozuela, pero tenía marido. Fue la noche de Santiago…».

Acabo. Una dita que té més anys que tots els perfums que venen de París, i que encara es diu i és ben certa degut al passat volcànic, clama que «qui no carda a Olot, no carda enlloc». És ben cert.


Kim Jong-Un

Volia parlar de política però em costa molt. M’anima veure la retirada que Kim Jong-un, líder de Corea del Nord, té amb Miquel Iceta, del PSOE-PSC. Vaig veure que al congrés del PSOE-PSC, amb més de 1.000 delegats, el Sr. Iceta va ser aclamat per unanimitat. En realitat, els votants no eren militants. Tots eren funcionaris o polítics (pràcticament tots cobren de l’erari públic).

El sou mitjà d’un funcionari és de 2.650 €; a l’empresa privada, el d’un treballador és de 1.772 €. Costa d’entendre, però els que cobren menys en realitat són els que paguen el sou als que cobren més. Dels autònoms no en parlem perquè ningú no en parla, i menys encara el que segurament serà president del nou Govern investit amb l’ajuda d’ERC. Costa d’entendre, jo no puc; és com si, el dia abans que ens decapitessin, anéssim a fregar el pis del nostre botxí.

El Sr. Sánchez i ara també el Sr. Iglesias, que serà vicepresident (com la senyora del Sr. Iglesias, que ara serà ministra; i la filla del terriblement assassinat Ernest Lluch, que també serà ministra —perquè es veu que el problema és que tothom vol ser ministre, i aviat tindrem més ministres que parlamentaris perquè és urgent descentralitzar el poder; i llavors em pregunto què faran, però es veu que ells no ho pensen perquè, de fet, no descentralitzaran res de res, perquè és el que han fet sempre); deia doncs, i per acabar, que aquesta colla de penques tenen inclòs en el programa apujar un 2 % el sou dels funcionaris —oh!!!, que són els dels 2.650 € de mitjana— i un 0,9 % la renda dels pensionistes. I dels altres treballadors, no en sabem res.

Bé, tot això, amb el suport de la Judicatura, la Guàrdia Civil i el rei. I, si algú que cobra la no-contributiva es mor de gana i es queixa, a Catalunya algú diu que perquè ens robin a Madrid preferim que els lladres siguin catalans, almenys així alguna cosa es queda a casa.

Llavors, el govern progressista, amb el suport d’ERC, vindrà i ens trencarà la cara com l’1 d’octubre perquè «España no se rompe»!!! De fet, pel que veig avui, 1 de gener, l’espectacle està assegurat. La desgràcia és que la imbecil·litat de tots la paguin els més innocents.


Dissabte a Barcelona

Els llumets (leds) de Nadal cremaven com les flames de l’infern a la innocent Barcelona. Cues per comprar i comprar. Persones sense rostre caminaven cap a enlloc i omplien tota la ciutat. Eren condemnats i condemnades a l’infern dirigit amb mà solidària i sostenible per l’arcàngel Colau?

Els busos sostenibles passaven per les parades farcits d’inconscients i no s’aturaven enlloc, i els taxis estaven desapareguts en la tarda nit de felicitat. Dimonis de colors i molt banyuts dansaven sense descans per la gran ciutat, i les dimònies, totes prenyades, miraven sense ulls el futur.

Vaig veure una noia que portava un llaç groc a la solapa i vestia de vermell. Vaig preguntar-li com podia sortir de la meravellosa ciutat. Em va mirar sense ulls ni orelles i em va dir que ella no era de Barcelona i que s’escaparia de l’urbs amb els Ferrocarrils Catalans. Catalans? Sí, catalans. Puc venir amb vostè? I tant! I ara ja fa tres mesos que visc a Terrassa.


Charles Dickens (1812-1870)

Tot i que a Dickens se’l coneix per la seva producció realista, és imprescindible llegir la seva obra de contes de temàtica sobrenatural, fantàstica i terrorífica, on els fantasmes prenen vida en contes curts com El passeig del fantasma, Conte de Nadal, Per llegir quan es fa fosc o El guardaagulles, narració que rellegeixo tot sovint per sobreviure a la realitat terrorífica monarquicojudicial actual.

Avui, Charles Dickens, o no escriuria res o es passaria la vida fent de fantasma cronista de qualsevol parlament del món. Això sí, en el cas de fer de fantasma al Parlamento de España, el jutjarien per rebel·lió.


Política

Voldria parlar de política i no puc; parlar dels senyors Iceta o Zaragoza o de la senyora Camacho sobre La Camarga, i no puc.

La veritat és que llegeixo i escolto notícies molt difícils d’entendre que parlen de Gobierno i de consultes en els partits. També em va cridar l’atenció una altra que deia que el rei Felip VI, en un viatge a l’excolònia de Cuba, demanava més democràcia a l’illa. I, pocs dies després, visitava l’Aràbia Saudí. És per tot això que no puc escriure sobre política.

Avui, qualsevol analista polític que tingués un xic de sentit comú ingressaria immediatament com a trapenc a l’orde Cistercenc de l’Estricta Observança. Un servidor, que no analitza res, em plantejo seriosament la possibilitat d’ingressar a l’orde dels Frares Muts.


Fum, fum, fum

Il·luminarem els carrers; això sí, ara, amb leds perquè són més ecològics. I veurem el tió amb barretina a totes les botigues. Les associacions de pessebristes faran de les seves, i els pessebres vivents continuaran ben vius, com cada any. Veurem aquells Pares Noel vermells que s’enfilen pels balcons i, en una fartanera de paràlisi mental, menjarem tota mena de torrons i neules.

Ja ho sé, que ho critico tot, que res no m’està bé. Soc destructiu i apocalíptic. M’agrada la innocència, m’agrada pensar en un altre món que he conegut, que existeix i mor de gana.

No m’agrada el Nadal per cristià, comercial i de consciència malaltissa. El Gran Recapte? La Marató? No tenim vergonya. Com a mínim, hauríem de callar. Sabeu? El fum, fum, fum no amaga res.


Màgia pura

La Vanguardia publica fotos de Savassona. Explica la màgia de les seves pedres i parla gairebé d’encanteris i de boscos farcits de follets. Situa Savassona prop dels pantans de Sau i Susqueda.

Els administradors de l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona de la Diputació de Barcelona van triomfant en el seu objectiu que aquesta àrea sigui un parc temàtic. Serps i llangardaixos de plàstic? Per què no? Com les flors. I, aviat, rovellons musicals que, quan els trobin, els mateixos bolets cridaran: «un rovelló!!!».

Aviat, a Savassona veurem zombis nocturns parlant amb les bruixes i amb l’ànima d’en Serrallonga. Però, que no en tenen prou amb la Sagrada Família? Que no en tenen prou amb l’Aquàrium i el Zoològic? Naturalment, la màgia, perquè sigui autèntica, no pot venir de la Sra. Colau. Ella hi pot ajudar molt, però els ancestres només els poden trobar els que llegeixen La Vanguardia.


Ai las!

Costa d’entendre el comportament dels humans. Costa d’entendre que tinguem lleis, i costa encara més d’entendre que l’aplicació de la llei acabi sempre només amb violència. Costa d’entendre que es defensi el feudalisme, un rei, una princesa i tota la corrupció dels que defensen el sistema per enriquir-se; però el que costa encara més d’entendre és que els que deien que eren progressistes d’esquerres i mil coses més defensin el mateix que els feixistes.

Perquè tothom m’entengui, em refereixo a la Sra. Colau, el Sr. Iceta, el Sr. Asens, etc. Al final, el resultat és acceptar la repressió i acostar-se al poder de l’Estat per tenir, també ells, més poder.

El Sr. Sánchez és igual que el Sr. Aznar i la Sra. Colau, la qual, no ho oblidem, és alcaldessa amb els vots de l’exministre Corbacho i l’exprimer ministre francès Manuel Valls. Tots dos, de Ciutadans. Misèria humana. Sense fi.


Pedro Sánchez

Són dies de tardor sense bolets. Avui, llevantada. Rius i rieres que, amb crit fer, s’emporten vides i patrimonis. Tot passa esperant que el Valle de los Caídos lliuri la mòmia de Franco.

Són dies tristos. Els bisbes callen i no volen veure la violència de l’Estat contra els independentistes catalans, no fos cas que l’Estat, hereu del franquisme, deixés de pagar. Cal complir amb el concordat.

Pedro Sánchez ha exhumat Franco per salvar el rei. Però la realitat és una altra. Als socialistes, Franco, al Valle de los Caídos, no els servia per a res. A fora, sí. És el record de la dictadura, el que mostren els socialistes. És el record del franquisme i la repressió.

Sánchez, que és un gran manipulador.


Radicals

És fàcil ser radical dogmàtic i no aconseguir res. És fàcil demanar la dimissió del conseller Buch i criticar el president Torra únicament i exclusivament per tacticisme electoral.

Els unionistes no demanen la dimissió de ningú de la CUP o d’ERC. El president Torra és el problema, com el president Puigdemont, perquè volen negociar un referèndum d’autodeterminació. No volen pactar res més. És per aquest fet que són perseguits.

El que fa el Govern gestionant la intervinguda autonomia que tenim, esperant el moment que haurà d’arribar, és d’una radicalitat increïble. És fàcil fer posturetes com fan molts d’ERC i la CUP.

Recordeu allò de les 155 monedes de plata? Compte, que no us les fotin pel cap!


Mal camí

L’Estat espanyol ha triat un mal camí. Pedro Sánchez, tot i que té molta informació, un cop més, com tantes vegades, ha triat el pitjor camí convocant eleccions. Finalment acabarà governant amb el PP, que «por el bien de Espanya» li facilitarà vots quan siguin necessaris. En realitat, acusant Catalunya d’insolidària, el que fa és mantenir els privilegis de qui saqueja l’Estat cada dia.

Acabarà amb les portes giratòries? No.
Reduirà les administracions i els ministeris? No.
Congelarà les pensions i fins i tot les reduirà? Sí.

Per tal que tots els presidents autonòmics es tranquil·litzin, ja va anunciar que aplicaria l’article 155 a Catalunya per poder garantir el finançament d’una estructura autonòmica insostenible. En fi, el pitjor camí. Demagògia i amenaces.

I el PSC callarà. Fa temps que el PSC dels senyors Iceta, Zaragoza, etc. mengen de la cassola del PSOE. Sí, un plat de misèria humana amb patates. Venen temps complicats.


Linx ibèric

La Junta d’Andalusia ha gastat molts milions d’euros per criar el linx ibèric en captivitat.
Unes instal·lacions magnífiques amb tota mena de professionals: veterinaris, biòlegs, etc.

L’os bru introduït al Pirineu, on la Generalitat també gasta molts diners, serà el centre de debat en una reunió internacional entre l’Aragó, Catalunya i França per tal de regular el seu comportament perillós. Fantàstic. Malgastem els diners intentant introduir animals i els exigim que es comportin i que no ens ocasionin problemes.

Tots aquests savis, buròcrates de sou assegurat i malgastadors, encara no han entès que, per salvar l’os, el linx i l’àguila de cua barrada i mil espècies més, el millor és que marxem nosaltres.

Ben mirat i raonat, en un acte democràtic senzill, un dia podríem votar: polítics i capellans, o bestioles? Jo encara tinc molts dubtes del resultat. Què votarien els funcionaris? Què votarien els bisbes i els cardenals? Pobre os bru! Pobres orenetes! Pobre de mi!


Manifest comunista

Les últimes paraules del manifest comunista diuen: «…i que les classes directores tremolin enfront de la idea d’una revolució comunista! Els proletaris només poden perdre les cadenes i tenen tot un món per guanyar. Proletaris de tots els països, aneu tots ben units».

Bé. Han passat anys i el cert és que tot pertany al segle XX. El centralisme democràtic i les purgues dels perdedors i assassinats fets en nom del proletariat van resultar un desastre. El comunisme, com el socialisme i totes les ideologies, només eren ficcions; però els morts, els torturats i els empresonats van ser una realitat.

L’existència d’una nacionalitat espanyola és una ficció. Però els presos, les imposicions, les tortures i les corrupcions són una realitat.

Un advertiment molt seriós que no és cap ficció: he menjat molt tomàquet i tonyina, cada dia. Finalment m’ha pujat l’àcid úric i el dit gros del peu s’ha inflamat com un tomàquet.

Ara, els comunistes fan de professors universitaris amb plaça de propietat i els socialistes, els del PP i altres viuen instal·lats a les portes giratòries defensant els seus privilegis. El manifest comunista no el recorda ningú. De fet, prefereixo menjar tomàquet amb tonyina i suportar la gota que aguantar socialistes i comunistes defensant la monarquia.


Porcs gegants

Les granges de porcs xineses estan afectades per la pesta africana i per això s’han hagut de sacrificar molts animals. La falta de carn porcina ha obligat a prendre mesures urgents. Ja han començat a criar porcs gegants que pesen més que un os polar mascle: 500 quilos.

Tot va de mal borràs, i llegeixo que el cabal actual del riu Ter és el més reduït des de 1931. La diferència és que, ara, l’aigua està molt contaminada pels purins. Vist que tot té solució d’urgència, si aquí, per competir amb els porcs gegants xinesos, també en criem uns de més gegants, els purins seran tan abundants que el cabal del Ter augmentarà molt. Els diaris podrien explicar que tenim reserves d’aigua per a Barcelona per a un any.

No tinc clar d’on trauríem l’aigua per abeurar els porcs, i em costa d’imaginar pernils tan i tan grandiosos. I les culanes? Tothom tranquil, el món és una meravella. Cal confiar en els sàpiens i, evidentment, en els porcs.


Sentència. Sentències. Sentenciats

Anton Txékhov deia que l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules. Era ateu i doctor en medicina. «La medicina és la meva legítima esposa i la literatura, la meva amant», va dir. Té contes molt bonics i també obres de teatre.

Aquests dies publicaran la sentència dels presos polítics catalans. Serà llarga, llarguíssima. En realitat, no diran molt amb poques paraules com Txékhov. Escriuran molt per justificar un càstig d’Estat en nom de la democràcia. En realitat, un crim.


Everest

El personal que som tots plegats portem milers d’anys fent el ridícul. Finalment, el ridícul ja ens mata. Aquests dies ha mort gent fent cua per fer el cim de l’Everest. El Sr. Rajoy, sempre de vacances; ara i abans, fa el ridícul menjant marisc.

Margarita Yourcenar va escriure que «La por al futur facilita la mort». Es va equivocar. Vivim tan innocents fent el ridícul que aquí ho rebentem tot, fins i tot el cervell; i tenim fe absoluta en els medicaments i en la medicina pública i privada.

Sopa de colesterol, sucre, tensió, etc. Tot té la seva pastilleta. Tenim un telèfon que respon a tot: «La Generalitat, al teu costat». No tenim por de res. Al ridícul? Però si portem milers d’anys fent el ridícul, ara hem de parar? De cap manera!

El papa catòlic, la reina d’Anglaterra, en Putin i, ara, en Neymar. En Messi, lesionat. Això sí que és un problema!!! Un petit secret (que ningú no s’emprenyi): penso molt seriosament que els déus i el ridícul van arribar el mateix dia.


Culpable

El rei, Pedro Sánchez, Aznar, Duran i Lleida, Pablo Iglesias, etc. no són culpables de res. Ells i molts altres tenen la llengua castellana, una pàtria i una constitución o carta magna i van colonitzar molts països per tal de civilitzar els desgraciats indígenes que no coneixien les grandíssimes virtuts de la Corona castellana.

Els pobres indígenes van aprendre els manaments de la llei de Déu: van aprendre amb molt d’interès «no robaràs» (el número 7). «No mataràs» (el número 5) també el van conèixer ràpidament.

Senyors Iceta, Zaragoza, Camacho, Fernández Díaz i Arrimadas: confesso que vaig néixer culpable. Pobre de mi, soc català!!! El castellà el vaig aprendre al col·legi a força d’hòsties i, com un indígena, vaig estudiar Formación del espíritu nacional. Els capellans, negres com en Marchena, em feien cantar el rosari en castellà: «Dios te salve Mariaaa…».

Soc culpable, vaig néixer indígena com els meus fills, nets i molts amics. Nosaltres, culpables. Vostès, orgullosos de la seva llengua, pàtria i religió. El cert és que només són uns criminals. Pensen que la seva vida val més que la dels altres. I, això, és feixisme.


Agost II

Els diputats, trastocats (o descentrats o desequilibrats), discuteixen si cal salvar els nàufrags. Donald Trump vol comprar l’illa de Groenlàndia. Milers de persones fan cua als aeroports en vaga fugint de la realitat. Ryanair tanca la base de Girona. Una bona notícia. La Generalitat i els hotelers, emprenyats.

L’Amazònia es crema. Volen que no quedi res. Volen acabar amb els indígenes. Plantaran soja per engreixar porcs, i tot seran herbicides, insecticides i, finalment, purins. Foc a l’Amazònia, desforestació, soja, porcs, purins i botifarra. McDonald’s i Espetec (ja ho saben… dos millor que un).

La justícia prepara la venjança prenent el sol. Franco: «todo atado y bien atado». Governa momificat des del Valle de los Caídos. Els reis imposats, de vacances l’un i operat del cor l’altre. Del cor?

Els independentistes practiquem el caïnisme de dia i de nit. L’Església aprofita per escripturar edificis i augmentar el seu patrimoni. El canvi climàtic, amb temperatures de rècord, amenaça la supervivència de la nostra (i d’altres) espècies.

Tot és plàstic. Molts neguen la realitat. Els gossos, immensos en la seva bondat, acompanyaran els sàpiens cap a l’extinció amb una tristesa indescriptible.


Patinet

L’altre dia vaig provar un patinet elèctric. Peso més de 100 kg i el patinet em portava arreu. Vaig pensar que haurien de fer el dia del patinet. Veig que fan el dia de l’aigua i alguns, el del pa amb tomàquet i la sardana. També, el dia dels vius i els morts.

Seria bo provar de fer el dia del patinet en un àmbit reduït. A Manlleu i Torelló, o a Vic i Tona. Seria un dia fabulós. Sense cotxes, fins i tot sense bicicletes. Vindrien patinets de tot Catalunya i seria un èxit comercial. Molts patinets lligarien amb les patinetes i en naixeria un amor sostenible i silenciós. Sense casc, sense permís de conduir, sense edat, sense normes, sense Mossos. Una mica, seria com si tots plegats ens regaléssim un dia feliç, que ja ens toca.


Agost

Carreteres plenes a vessar. Platges sense sorra i sense aigua. Només gent. Restaurants i bars, servint cerveses i patates braves.

La Lluna, cansada de la música de milions de quilowatts de totes les nits. Les havaneres, per als d’El meu avi i la droga, de tots colors, venuda arreu com caramels per a la quitxalla. I que el mes d’agost no s’acabi, que tot rebenti!

Temps de banyes i banyuts. I, el setembre, canalleta que sobreviuran en un conveni judicial, víctimes de molts que pensen que la vida és passió, hormones, porros i Bucay.

Vindrà l’hivern i ens queixarem per tot. Vindrà la primavera i, també. Vindran les vacances i ho tornarem a rebentar tot. Visca Eivissa i Formentera!!! De fet, ja està tot rebentat.


Europa

Diuen els buròcrates europeus que volen cobrar una taxa als que envasen productes en plàstic. Volen fer negoci amb els que contaminen. Fàcil: a més contaminació, més negoci. Aquest és el sistema pervers que ens ha portat fins a la terrible situació que vivim.

Si pagues, pots fer el que vulguis. Si pagues, pots cremar tones de querosè amb el teu avió privat o gasoil amb el teu vaixell. Si pagues bé, em pots comprar a mi, el jutge, el Govern i el Parlament.

No es tracta de prohibir res; es tracta de cobrar. No es tracta de pensar en el futur de tots plegats; es tracta de mantenir privilegis i tancar els ulls.

Buròcrates de tot el món: sou uns criminals.


Diputació

Tanco la ràdio i el televisor. No llegeixo cap diari. Miro el cel, diuen que avui plourà. Faig un cafè al bar. Jubilats i mames amb criatures. Dos funcionaris (els conec) parlen de la Diputació. Em distrec amb uns gossos que juguen. Veig els plataners del passeig i quatre pardals que busquen molles de pa.

Tots, jubilats, mames amb criatures, gossos i pardals, vam anar a votar l’1 d’octubre. Tots vam pintar de groc la vila. Maleït sigui. Ara, tots plorem en silenci.


Imperi

Soc independentista. Mai no em rendiré. Mai no perdonaré l’imperi espanyol que maltracta el meu país. Les nostres relacions amb Espanya, sempre impossibles: franquisme, dictadura de Primo de Rivera o els temps de Prat de la Riba. Tant li fa. Presidents de la Generalitat empresonats, exiliats o afusellats. L’imperi dels Borbons, actualment imposat pel generalísimo Franco, és tan cruel que no va acceptar un estatut votat fins i tot pel Parlament espanyol.

Estic tip i fart de tertulians que volen dividir-nos i que, com la Montserrat Nebrera (ex-PP), ens volen alliçonar. Tip de personatges que volen fer partits catalanistes per pactar amb Espanya. Fart dels que parlen malament de Catalunya perquè els paguen el cul.

Soc independentista, i qui no és radicalment independentista és el meu contrari. Millor, és el meu enemic. I, com Mandela, De Valera o el Vietnam, no em rendiré mai. Sí, per mi, i ho dic clar, «España ens roba», fins i tot la sang.


Madrid [Sant Joan]

Estació de Lleida. Dia de Sant Joan. Pujo a l’AVE. Demà tinc una reunió i acabo la temporada. Fins a la tardor, vacances. Al tren m’ofereixen tots els diaris espanyols. Demano l’Arao El Punt Avui. Em parlen de La Vanguardia. Finalment, apareix l’Ara. Ja fa anys que no compro diaris en paper.

L’Ara sembla el butlletí intern d’ERC. Donen per liquidats els antics convergents i el que representa el president Puigdemont. Un article diu que, a Catalunya, només hi quedaran dos grans partits polítics: el PSC i ERC. Recordo els tripartits d’en Carod i companyia. La unitat independentista és impossible i el problema, i ho sento amb l’ànima, es diu vanitat.

Tots els que piquem pedra ho tenim complicat. Es veu que els ateus, agnòstics, vegans, vegetarians i verds no tenim cabuda en la Catalunya de patriotes dogmàtics que ja és ERC. Espero que pensin que els que no som creients —els que no creiem en els déus del cel ni de la Terra— també podem ser lliures i republicans. Estaria bé que algú expliqués que Sant Joan era una celebració pagana, que no era cristiana. Discursets, els justos, i quan siguem independents, si us plau!


Barcelona

Baixo a Barcelona. El dia passa molt feixuc. Dino amb uns amics. Gent, moltíssima gent. Fum, turistes i no-res. Ingràvids personatges alienats. Barcelona em deprimeix i marxo a tot córrer. Ja emmalaltia, començava a sentir pànic i la necessitat de vomitar. Si Dante hagués conegut la Barcelona d’avui, mai no hauria escrit La divina comèdia.

L’Esther Pujadas em comenta que, fins aquí, aquest Serpent queda «un pèl curt». Té raó? Segurament. Però el cert és que, en marxar corrents, recordo que fa temps que l’Ajuntament progressista, sostenible, transversal, feminista i coral de Barcelona vol organitzar uns jocs olímpics d’hivern.

El pànic es converteix en terror i pujo fugint cames ajudeu-me cap al Pirineu abans que els capitans Collboni i Valls, sota les ordres de l’emperadriu dels «desnonaments i manters», ho acabin de trinxar tot.


Caritat

Tot podria ser més senzill, però ho fem tot complicat. Tot podria anar més lent, però anem a tot córrer. Com més tecnologia, més neguit, més papers i, això sí, cada vegada menys diners.

Des de l’Administració simulen una realitat que no existeix. No és cert, que la universitat tingui un cost baix. No és cert, que existeixin ajudes per a la gent gran. No és cert, que les llars d’infants tinguin costos assequibles. No. Gastem fortunes en festes i bacanals de Festa Major.

De fet, som tan inútils, que encara no hem desterrat les paraules caritati beneficència. Som tan inútils, que els ajuntaments només atenen en funció dels models del segle XX que haurien d’estar oblidats.

El Gran Recapte, La Marató de TV3, fundacions, voluntariats, Càritas, Sant Tomàs, casals d’estiu i d’hivern, etc., la necessitat de crear la ficció que col·laborem amb aquestes institucions és una vergonya per a tots nosaltres.

En realitat, creiem més en la caritat que en la justícia. Mireu els sous de Soraya Sáenz de Santamaría, Felipe González, Aznar i el «màster» Pablo Casado i ho entendreu. Hem de viure rebels i pensar que tot ha de canviar.


Rubalcaba

La mort de Rubalcaba ha sobtat tot el bestiari que encara queda de polítics de la transició. Espanya no és un país democràtic i, als que defensen la democràcia simulada i juguen brut, els donen el títol d’«hombres de Estado», perquè són capaços de burlar-se de l’autèntica democràcia per defensar privilegis, amagar corrupcions i comprar voluntats.

A Espanya pensen que el referèndum d’Escòcia no s’hauria d’haver fet mai («Los referéndums los carga el diablo», dirien els«hombres de Estado»). Només saben guanyar. No saben perdre. Defensen un rei franquista, neguen drets fonamentals, manipulen la justícia, etc.

És per aquest fet que l’Estat, el rei, els jutges i el poder legislatiu van reunir-se tots plegats, sense retrets, per acomiadar-se de Rubalcaba, l’únic mèrit del qual és que no va acceptar cap «porta giratòria». Un honor, sí senyor. Va tornar a la universitat.

Rubalcaba (PSOE-PSC), com Fernández Díaz, Soraya Sáenz de Santamaría, Corcuera… tots ells van construir «las cloacas del Estado», mai la democràcia. I és que Espanya, per molt que disfressin la mona, no és un país democràtic.


Anunci

Un anunci d’aigua mineral ens regala uns segons de tranquil·litat. Hi podem veure un riu de muntanya d’aigües cristal·lines amb uns cims nevats al fons. Passats uns segons, surten unes lletres i hi podem llegir que el millor que pot passar és que no passi res. Tot és un engany miserable, perquè l’aigua mineral la venen embotellada amb plàstic. L’anunci hauria de dir que el millor que pot passar és que no «ens» passi res.

Si la monarquia és un engany; si la Constitució és un engany; si la justícia és un engany; si la Colau, Borrell, Valls, Iglesias, Pedro Sánchez, etc. són un terrible engany de la democràcia, seria d’agrair que deixessin d’enganyar-nos dient que «el millor que pot passar és que no passi res», perquè seria tan bonic, que no passés res, que un dia aniríem a dormir feliços i ens despertaríem tots disfressats de Marchena.


Els ocells fugen

Tots els informes sobre la biodiversitat són negatius. Tots els informes sobre el canvi climàtic, també. Els ornitòlegs parlen de la reducció de milions d’ocells al planeta.

Continua el judici per rebel·lió, sedició i malversació. La candidata al Parlament Europeu, la Sra. Montserrat, i també la Sra. Levy, la Sra. Arrimadas, el Sr. José Zaragoza, el Sr. Llarena… existeixen, cosa que, segons el meu parer, provoca el canvi climàtic i la desaparició dels ocells i dels peixos.

L’espècie humana, en el teatre del ridícul infinit. On paren els senyors Aznar, González, Rajoy, Santamaría, Obiols, Narcís Serra, etc.?, verdaders culpables de saquejar un estat, de crear les clavegueres per on transitaven les rates que ara també es moriran de fàstic en veure la degradació de l’Estat, fins al nivell d’haver-lo convertit en un femer.

Vostès també, Sr. Iceta i Sra. Batet. No es pensin que m’oblidava de la seva tasca de repressió…


Colau

Tots embogits, intenten aconseguir l’alcaldia de Barcelona. Escric això el dia 5 de juny a les 9 del matí, i crec que Ernest Maragall no serà alcalde de Barcelona. L’Estat, que vol dir monarquia, jutges, oligarques de l’IBEX 35, PSOE-PSC, Ciutadans, etc., aconseguiran, «para el bien de España», que Barcelona «no tenga un alcalde independentista».

Acabo de llegir que Pablo Iglesias ha «purgat» Pablo Echenique per tal de resoldre el seu propi fracàs electoral. Perdut Madrid, Ajuntament i comunitat, només els queda Barcelona. Crec que Ada Colau serà alcaldessa un altre cop, i els comuns faran tranquil·lament el triple salt mortal. Una vergonya? Sí.

Però el verdader escàndol és que el mar s’omple de plàstics i, nosaltres, també; que el canvi climàtic ja sigui irreparable, i que els ocells ens abandonin farts d’insecticides i herbicides.

El verdader escàndol és que parlin d’una Barcelona sostenible perquè esperen que la solució sigui que tots anem en patinet. El món urbà i la demència són el mateix. L’espectacle és repugnant. Sí, Ada Colau, alcaldessa.


Eleccions

El resultat electoral ensenya les vergonyes de molts partits polítics que, poques hores després de prometre que mai no pactarien amb un partit, hi acaben pactant. Els socialistes, que no tenen vergonya, faran alcalde Xavier García Albiol a Badalona. Iceta conspira per destrossar tot el que pot, ofès perquè no va poder presidir el Senat.

Ara, Ciutadans ja pacta amb els socialistes, i la Sra. Colau s’oblida alegrament que els socialistes van cometre un dels actes més antidemocràtics de les darreres dècades, carregar contra els votants d’un referèndum, i van donar suport a l’aplicació de l’article 155.

A part de venjances, interessos inconfessables, etc., també hi podem veure interessos personals de poltrona. Són tan inútils que cap empresa no els voldria a treballar. Ara, les clavegueres de l’Estat les controla el senyor Ábalos, home cínic i que sempre juga brut, com en el seu dia feien Corcuera, Fernández Díaz o Rubalcaba.

Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan tampes; i tot, per defensar privilegis, una monarquia franquista i una constitució que no garanteix res.


PSC-PSOE. La democràcia derrotada

El president Puigdemont explica que s’ha d’aprofundir en noves fórmules per tractar els problemes. Molts, però, es refugien en fórmules dels segles dinou o vint. Un dels problemes més greus que té plantejada la societat actual és el de la classe política, la qual, per defensar interessos moltes vegades inconfessables, utilitza la democràcia i la llibertat d’expressió per acabar amb la mateixa democràcia.

Ja comença el Partit Popular quan, amb majoria absoluta, saqueja i roba. Però el més gran és que, per perpetuar-se en el poder i limitar els drets de les minories, organitza les clavegueres de l’Estat.

El ministre José Luis Ábalos, que el 1976 militava en les joventuts comunistes, devia aprendre molt bé allò del «centralisme democràtic», que es resumeix explicant que el que guanya un congrés del partit purga la minoria perdedora. Ell diu en públic, i no se n’amaga, que, si guanyen les eleccions però necessiten suport parlamentari, ha de ser de Ciudadanos. Està clar que Ábalos vol carregar-se les minories encara que siguin majoritàries a la seva circumscripció electoral.

Pedro Sánchez, Meritxell Batet, Ábalos, etc. volen utilitzar la democràcia per reduir els que no pensen com ells. «La independencia es imposible», diuen, «Es que los catalanes no la quieren», però no permeten fer un referèndum per preguntar-ho. I el soci desitjat és feixista; sí, feixista. Perquè en el moment que es va limitant la democràcia per tal de reduir les minories i l’oposició utilitzant la mateixa democràcia i llibertat d’expressió, això és anar cap al feixisme. Només cal llegir la història de Hitler, Mussolini i tants d’altres.

Pedro Sánchez no vol canviar el règim del 1978. Vol conservar la monarquia imposada pel general Franco, que continua més viu que mai. Tots plegats són tan pocavergonyes que utilitzen els morts republicans de la Guerra Civil per, sense escrúpols, viure de les rendes del franquisme. Meritxell Batet, Iceta i tots els que militeu al PSC, no teniu decència.


Calçat foradat

En només quatre dies hem perdut el passat. Eren temps d’hores més calmes i diàlegs obscens. Encara no érem rics, i ara, més pobres, ho volem comprar tot. I diem que tenim drets i poques obligacions.

Vivim sense paraules i els estris digitals parlen per nosaltres. No veig fills amb els genolls pelats, amb calçat foradat, calces brutes, descamisats. Veig pares administratius amb somriures de plàstic. I, pels pebrots d’un, tots monàrquics. Botox i Benidorm i «estado de derecho». Quina felicitat!


Present o futur?

És evident que el futur és urbà, de ciment de tecnologies que ens esclavitzen; però, per damunt de tot, el món és cada vegada més dels moviments urbans que idiotitzen fins a extrems inimaginables.

L’estat del benestar ha fracassat a tot Europa. Prometre constantment per guanyar eleccions que l’Estat et cuidarà els fills i els avis i que si no tens feina et pagaran un sou, i que tot, escoles, llars d’infants, universitats, colònies d’estiu, menjadors escolars, etc., etc. serà de franc, ha fracassat.


Canigó

Els ocells no necessiten ponts per travessar els rius i volen lluny, molt lluny, per passar les vacances. Al peu del Canigó, a les cingleres de les gorges de la Fou, a finals de febrer principis de març hi arriba la parella d’aufranys. Sabeu d’on vénen? D’Egipte.

Només cal viure amb els ocells per parlar-hi, escoltar-los a punta de dia i cridant a la vesprada. Tots els ocells són amics i ens estimen. Els ocells, com tots els animals, no entenen els homes. No poden comprendre que als homes els agradin més les ciutats que les muntanyes.

Tampoc no entenen per què els homes els volen engabiar. Els ocells ho saben tot perquè miren per les finestres i enfilats dalt dels arbres i les cingleres.


I vostè? Bé, molt bé

Ben mirat, tot va bé. Som a mitjan febrer i les temperatures són de primavera. Les platges de Barcelona estan plenes de congressistes que vénen al congrés mundial de mòbils, a l’acte inaugural del qual el monarca espanyol explica que Españaés una de les vint primeres democràcies del món.

El president Torra explica que el president electe és a l’exili i molts consellers electes, a la presó. La senyora alcaldessa explica que és republicana, i la senyora Arrimadas visita Waterloo per afirmar que la república no existeix.

En un acte de reflexió amb bisbes i cardenals, el papa Francesc entona el «mea culpa» pels abusos sexuals comesos a nens, nenes i monges per sacerdots del món sencer. Però la justícia, que, com sabem, va molt bé, no deté cap pederasta.

Per acabar de palesar que tot va bé, el monàrquic Pedro Sánchez va a Cotlliure 80 anys després de la mort de Machado per retre homenatge als exiliats republicans. I és que, tot va tan bé, que costa de creure.


«Millisme»

No m’agrada escriure de política però no puc deixar de fer-ho encara que no m’agradi. Què hi farem!

Avui, Puigdemont ha anunciat que anirà de cap de llista a les eleccions europees. El president ha defensat la unitat del món independentista fins a l’últim segon. La notícia ha fet mal. Puigdemont marca el temps i actua. Només cal llegir els sofistes i articulistes dels diaris i els comentaristes que, tot i que segurament mal pagats, bramen avui acusant-lo de tots els mals de la humanitat.

Dic i afirmo que el «millisme» fa i farà escola. Mireu ara com, en una entrevista, el periodista i escriptor Miquel Giménez treu faves d’olla comentant tots els moviments dels partits independentistes en pla burleta i amb actitud de profeta i de mèdium. Vomitiu. En Monegal fa el mateix però en sap més. Ara aniran a mort contra en Puigdemont. I aquest és el millor senyal.

Bon dia…, són les 8!


Alba

Res no és veritat. L’absurda classificació dels animals, dels colors, de les plantes o les pedres és un atemptat a l’univers.

Fa dies que no existeixo i molts pensen que he perdut el cap. Si no existeixo, no em poden veure, tot i que ells diuen que sí i que sí. De fet, és també la seva no-existència qui els nega la possibilitat de posseir res, tot i que molts asseguren que tenen un déu i el món sencer. Viuen en la ficció d’entendre l’evolució com un fet material, i no saben que l’evolució és sempre mortal.

Aquests tipus de serpents no haurien d’existir. Valoro la possibilitat de deixar d’escriure per fer realitat la meva no-existència. Bé, si la lluna tanca la nit, l’Alba em podria convidar a un cafè. El cert és que no sé si existeix, l’Alba, ni tampoc el cafè.


Romper España

El «señor» Casado, el «señor» Rivera i molts «señores» diuen de dia i de nit que «no se puede hablar, pactar, etc. con los que quieren romper España». I per què no és democràtic, trencar Espanya? I per què haig de viure en una Espanya que no es pot trencar? I qui ho diu, que Espanya no està trencada? Què és el que uneix tan fort Espanya que no es pugui trencar?

Però… per què, si ens odien tant i tant (sí, odien, està ben escrit), no permeten que es trenqui la part odiada? Què són torturadors, que de l’odi en fan un plaer? I per què paguen amb diners de tots nosaltres els tertulians de les televisions estatals que repeteixen per un plat de sopes que Espanya és una democràcia i el «poder judicial espanyol es de los más garantistas del mundo»?

Vergonya pardade personatges de ment desequilibrada que creen ficcions ridícules que l’univers desmenteix cada dia. Foten fàstic. I les vomiten, ells mateixos, cada dia. Espanya està trencada, triturada, esmicolada, polvoritzada, i ells en són l’evidència.

Jo i dos o tres o tots els catalans ens podem entendre amb tots els espanyols, només amb unes excepcions: els que defensen continuar saquejant España. És per aquest fet que, molt fart, jo la vull trencar. Amén.


Servidors de la misèria

Ja fa molts anys que vaig prendre una decisió: no deixar-me robar el temps. M’agrada dedicar el temps a badar. Si observem els ocells aturats, els gossos i totes les bestioles lliures quan estan asseguts amb els ulls mig clucs, veurem que estan badant. Badar és l’única manera feliç de passar la vida, perquè el conscient es transforma en saviesa estàtica que no mira enlloc però que et comunica amb els teus orígens universals.

Per això moltes persones intenten aconseguir aquests beneficis amb el ioga, la meditació o diverses teràpies, fins i tot amb l’oració. Diran que els va bé i els cobraran uns diners que pagaran a gust. Però mai no aconseguiran el badar verdader. Aquest, no costa diners.

És per aquest fet que, quan veig en un diari o a la televisió d’un bar els senyors Pablo Casado, Inés Arrimadas, Pedro Sánchez, Nicolás Maduro, Donald Trump i milers més, m’excito fins a uns extrems inimaginables. Són tots tan miserables que els veig com els senyors del petroli, del plàstic, de les bombones de butà o del quitrà de les carreteres. Els veig a tots, quan criden demanant democràcia, com els servidors de la misèria que criden demanant petroli. Són els miserables que no podran badar mai perquè el seu objectiu és maltractar-se i robar-se i, si convé, matar-se.

El problema és que la seva misèria la paguem tots. Sabeu que podríem viure sense petroli i sense plàstics? Sabeu que aquests servidors de la misèria ens roben la vida?


Mala gent

Temps d’urgències que no poden esperar. Temps de mala gent. Temps d’eleccions. Temps de mentides. Escolto un dia i cada dia, mil vegades, que els senyors Iceta, Pedro Sánchez, Andrea Levy, la ministra de Defensa, Margarita Robles, i molts més acusen el president Torra que només governa per a una part dels catalans. Ho diuen perquè no el poden sotmetre, no aconsegueixen que es rendeixi. Compte!!! El més odiat (sí, «odio») és qui, governant per a tots els catalans, manté ferma la voluntat de tots els que van votar l’1 d’octubre.

No tenen vergonya. Que governa per a tots els espanyols, el Sr. Pedro Sánchez? I la Sra. Robles, que va dir allò que «El Ejército es el garante de la unidad de la patria»? Però què s’han pensat? Això és democràcia? I no es posen vermells. El rei, no el volem pas, els republicans. I l’Exèrcit, no volem que garanteixi res, els demòcrates.

Tots aquests que acusen el president Torra i el president Puigdemont, l’1 d’octubre portaven porra. En realitat, actuen com psicòpates perquè no tenen consciència del dolor que creen amb el seu fanatisme. Som al segle XXI i encara no han superat ni el desastre de la colonització ni la tragèdia de la Inquisició. Per ensenyar encara més les seves misèries, Margarita Robles va dir que «Las mujeres son más inteligentes que los hombres». Això és el que tenim governant, i escup cada dia a la cara d’homes i dones. Mala gent. Molt mala gent.


Urgència

Volia jugar amb el sarcasme i la ironia, i també amb l’estupidesa de tot plegat. Pensava que faria un tomb pel món dels vidents africans, asiàtics i celestials. També per l’impossible món de les promeses electorals de buròcrates, premis literaris i subvencionats. Si mirem i critiquem els abusos i les trapelleries d’uns contra els altres, deixem de mirar lluny. Avui escriuré sobre la urgència. La de tots.

Avui han donat el Premi Ramon Llull a Rafel Nadal per la novel·la El fill de l’italià. En aquesta obra, que es traduirà al castellà i a l’italià, Nadal recull la història d’uns mariners italians refugiats a Caldes de Malavella. El Jurat considera que el text agradarà molt perquè és amè i fàcil de llegir.

Avui han rescatat un nen de dos anys que va caure dins d’un pou. El nen va morir i han aterrat una muntanya per lliurar una criatura morta als seus pares. Totes aquestes notícies han obert portades en diaris digitals i impresos i en telediaris.

Una notícia que també donava algun mitjà, no tots i sense tractar-la a la portada, era que els científics diuen que, observant el desgel ─en aquest cas, a Groenlàndia─, a la humanitat només ens queden 12 anys per arribar a un punt d’inflexió, sense retorn. Ja no podrem controlar l’augment constant de la temperatura del planeta. Això vol dir que hauríem de canviar moltes coses, perquè més tard (12 anys) ja no hi serem a temps.

Contents pel Llull de Nadal. Tristos per la mort del nen. Vivim i volem viure immersos en la inconsciència. Egoisme? És molt possible. Tenim consciència de la urgència?


Fake news

Fa molts dies que no escric res. Segurament m’he convertit, degut a una metamorfosi possible, en un robot. Cert és que sento veus que parlen de coses que no comprenc. També podria passar que la meva memòria atàvica esclatés amb força en el meu inconscient i estigués hivernant com fan els óssos.

És poc probable que, per les meves dimensions, els meus avantpassats fossin monos. Tampoc no recordo gaire la vida viscuda, a causa de l’estat d’inconsciència en què els que em miren i em parlen es pensen que em trobo. La realitat és que els veig i els sento però no hi són.

Segurament tot va esclatar quan vaig entendre que jo també soc una fake news, tot i que, a vegades, quan era viu i mirava l’aigua del riu, la podia veure clara i transparent. Però el riu era sec, no portava ni una gota d’aigua.

Algú dirà que aquest serpent és diferent dels altres, i tindrà raó. Si no soc res o soc un robot evolucionat d’un os que està hivernant, té tota la lògica que sigui diferent. Ara bé, entenent sempre que la lògica no existeix.


Corb marí

Aquests dies passen cigonyes que van allà enllà. Molts ocells, els veig al Ter i a les rieres. Els bernats pescaires pasturen pels camps i els corbs marins, ara són fluvials. Vaig llegir que, aquest gener, encara algú va veure una puput, i jo mateix vaig veure els aufranys que encara volaven pel cel de Vallfogona. Tot és estrany.

Si parlo que només podem viure gràcies a la inconsciència, em miren com si hagués perdut l’enteniment. Si dic que ja hem estat totalment vençuts per la intel·ligència artificial que portem a la butxaca, em diuen que no i que no. Però som al 2019, al segle XXI, i, tot i que el corb marí ja és fluvial, el rei i els dogmàtics defensen la doctrina imperial i el pensament únic. El Bisbat de Vic es desintegra i aviat no en quedarà res, com de les pensions i l’estat del benestar. Quatre dies i buuum!!!, buuum!!!

Si, per distreure’m, tinc un somni eròtic, em diuen que miri els ocells. Amb l’edat, les noies milloren molt perquè tenim la sort de veure-les amb els ulls tancats, i sempre tenen la mateixa edat.


Any vell. Any nou. 300 anys

El cert és que ja fa dies que està clar, com sempre i en totes les circumstàncies, que el PSOE del Sr. Sánchez és igual que el de Felipe González o d’Alfonso Guerra; que, per molt que el Sr. Iceta o la Sra. Meritxell Batet i milers més ho disfressin, tots plegats gaudeixen i es volen continuar beneficiant de la victòria feixista de la Guerra Civil. Accepten i defensen la monarquia i, per compensar la submissió al rei, volen exhumar el cos del general Franco, més present que mai. I conviuen sense escrúpols amb una extrema dreta, ara ja sí encapçalada pel PP, amb els senyors Rivera i Arrimadas, i els senyors de Vox.

El PSOE vol continuar traient rèdit del trencament dels acords Suárez-Tarradellas, del 23-F, de la LOAPA i de l’espoli que representa el «café para todos» imposat d’acord també amb el Sr. Aznar, que va presidir el partit més corrupte, beneficiant l’IBEX 35 i el «palco del Bernabéu», que és on realitat es fan els grans fraus i negocis. En el fons, Felipe i Aznar, PSOE i PP són exactament el mateix.

Sánchez parlarà ara de concòrdia, de «nuevo Estatuto» i de «todo, dentro del marco de la ley». Porten 300 anys intentant deixar Catalunya sense llengua, sense història, sense lideratge. Volen una Catalunya submisa i que treballi callant. El temps crea consciència de poble maltractat, també en els nouvinguts. Els que estan al poder, ara, van cap al feixisme. Catalunya, cap a l’Europa democràtica. Venen temps difícils, però, com diu el president Torra, «ni un pas enrere».


Cocodril del Nil

El cocodril del Nil és un sauri que va sobreviure als dinosaures. Viu entre 70 i 100 anys, no va mai al dentista i menja una cinquantena de cops a l’any, tot i que pot estar més d’un any sense menjar. Canvia el metabolisme i s’adapta a les circumstàncies adverses. Els mascles arriben a mesurar cinc o sis metres de llarg i les femelles, quatre o cinc. Cacen en grup grans mamífers i tenen més de 50 sons diferents per comunicar-se.

Mai no he estat ni penso estar al Palau de la Música. Només he estat un cop a la meva vida al camp del Barça, i perquè em van enredar. Mai no vaig al cinema ni al teatre. Mai. Som tan estúpids que no sobreviurem al sauri cocodril. De cocodrils, n’hi ha arreu del món, fins i tot d’aigua salada. S’adapten tan bé que ja han descobert que les centrals nuclears deixen anar aigua calenta i allà els tens, en un jacuzzi. Però soc sàpiens i miro el futbol a la televisió i vaig al dentista, i menjo tres cops cada dia i no sobreviuré a cap cocodril.

Cap cocodril no escriu res. Tampoc cap pinsà o corb. Ells ho diuen tot sense escriure. I nosaltres, un poeta a cada poble i mil mentiders a les televisions i parlaments. I no ens en podrem escapar mai!!!


Sant Esteve

Catalunya fa festa. Som carolingis i europeus… què hi farem!!! Diu l’Ajuntament de Barcelona que aquests dies de Nadal el monument més visitat és la Sagrada Família. Els turistes, molt obedients, creuen que és d’en Gaudí. Si el gran arquitecte ressuscités, cosa poc probable, moriria infartat en veure la usurpació i el negoci en què s’ha convertit la seva obra.

Però tots sabem que les festes de Nadal són complicades: emocions, sentiments i discursos del monarca, que ens diu que hem de ser bons súbdits. La canalleta ja han fet cagar el tió, i a Roma han recordat amb pompa el déu fet a la seva mida i que van inventar.

Avui he anat amb bicicleta i he pujat al coll de Canes, que separa el Ripollès de la Garrotxa. He vist la parella d’aufranys que volava com si ja fos la primavera. Ei!!! Què feu??? Que no sabeu que ja hauríeu de ser a l’Àfrica? M’han mirat i s’han enfilat cel amunt per no sentir-me.

Bé. Si la Sagrada Família no té família, el Vaticà encara no ha descobert l’univers i la parella d’aufranys viu a cavall entre les gorges de la Fou i el coll de Canes, també podríem pensar que allò dels Reis Catòlics «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando» és el títol d’una pel·lícula porno.


Carta magna

Amb en Juli, de tres anys, i l’Indi, la gossa, hem anat a buscar quatre bolets per dinar. A les boires els costava molt de llevar-se, però tots sabíem que avui el sol acabaria guanyant. En Juli ja coneix els rovellons, les trompetes, els rossinyols i les llengües bovines. Els carlets no els collim perquè amarguegen molt i espatllen l’àpat. Quatre tudons s’escapaven en veure en Parcet que passejava l’escopeta. És el seu costum, tot i que diu que fa anys que no mata res.

A la gossa li ha crescut el pèl d’hivern i no entén de cap manera que perdem l’estona caçant bolets. En Juli també ha trobat unes quantes castanyes amagades sota les fulles i ens hem assegut en un cap de roc per veure com s’encenia la cinglera amb el sol llevat. L’Indi ha vist que m’entristia i, mirant el no-res d’un moment exacte, ha portat un tronc per fer-nos jugar una estona.

El nostre veí, en Joan de can Burjada, ja n’ha fet 95 i diu que els diners només són papers pintats. A Madrid avui celebren el Dia de la Constitució, proclamada perquè un rei i els seus beneficiats puguin disposar de tot si els convé: tallar els boscos, estacar la gossa i robar-li les castanyes a en Juli. A Madrid desfilen gent armada, i els jutges fan grans reverències al rei.

I, tot, en nom de la democràcia que defensen amb les armes i empresonant els que diuen que el rei el va nomenar el dictador feixista Francisco Franco. Molts, prediquen i diuen que Déu viu al cel. Nosaltres, només hi veiem estrelles.


L’home que plantava arbres

Jean Giono (Manòsca, França, 1895-1970) era fill d’un sabater anarquista d’origen italià. La seva mare tenia un taller de planxadores. Totalment autodidacte, deia que va passar-se hores llegint Virgili a la trinxera del front de Verdun durant la Primera Guerra Mundial.

El 1928 va escriure la novel·la Colline. L’èxit li va somriure i es va poder dedicar plenament a la literatura. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, però, va tenir molts problemes en declarar-se contrari al nazisme.

La natura té un gran protagonisme en totes les seves obres. Va escriure el conte que protagonitza Elzéard Bouffier, L’home que plantava arbres(Viena, 2008). El situa en una comarca deshabitada de la Provença i explica una història que no revelaré.

Conec gent que han anat a veure l’obra que va deixar el pastor Elzéard Bouffier i diuen que l’han vista. D’altres diuen que no volen tardar gaire a anar-hi. És cert que llegir el llibre crea la necessitat de visitar la Provença i buscar la petja de Bouffier. L’obra de Giono és tan extraordinària que crea la ficció que el conte no és altra cosa que una crònica d’un fet real.

Voldríem que el món fos diferent i que la ficció fos possible. I no, no pot ser. En realitat, Jean Giono ho sabia. Els sàpiens només sabem destruir (i això no és una ficció). És per aquest fet que Giono ens regala aquest llibre.


Sense vergonya

Els Mossos tallen carrers a Barcelona i demanen que s’equipari el seu sou amb el dels Bombers. I per què no amb el dels mileuristes? O amb el sou dels diputats? Tinc amics que cobren la pensió mínima d’autònoms i també voldrien que els l’equiparessin amb la pensió dels Mossos. I la Guàrdia Urbana? I els camioners? Podrien demanar que el seu sou s’equiparés amb el dels diputats provincials.

Un dia ens haurem d’emprenyar i haurem d’explicar que els funcionaris són uns privilegiats, i que els metges, quan fan vaga perquè treballen una hora més perquè tenen la consulta plena, tampoc no tenen raó. Mecànics, paletes, electricistes, repartidors, fusters, administratius, comptables, etc., moltes vegades fan una o dues hores de més per deixar acabada una feina. Hem d’acabar amb els privilegis dels funcionaris. Tothom, amb el mateix règim laboral. Tothom, igual. Hem d’anar cap a la renda bàsica universal.

Avui, el govern socialista de Pedro Sánchez anuncia que, en el provocador Consell de Ministres que se celebrarà a Barcelona, apujaran un dos i mig per cent el sou dels funcionaris. Els socialistes compren vots i fidelitzen privilegiats sense cap vergonya. Un dia, tots els treballadors, jubilats, autònoms, canalla sense llar d’infants, estudiants sense beca i amb matrícules impagables, sí, impagables, direm prou als privilegis dels funcionaris i també a la MUFACE, que és la mútua que només teniu vosaltres però que paguem entre tots plegats. Un dia, sí, aviat, us equipararem amb la gent que treballa, que poden quedar sense feina i que a vegades dormen poc i malament. No teniu vergonya.


Res

Avui, com sempre, i també demà, com deu anys després, i dotze o més dels últims passats o, qui sap, potser també trenta, la crueltat i la tirania sempre han existit. Un dia va morir Ramsès II, diuen, terrible faraó, i avui fa anys que va morir el generalísimoFrancisco Franco Bahamonde. Ramsès, Franco, Hitler, Mussolini, Stalin i mil milions de milions més.

Som tan cruels, que tot ho fem pel bé comú que som tots plegats. També ho fem en nom de Déu. Avui és sempre, i sempre ha estat així i no canviarà. Però un dia el professor Joan Oró em va dir que només som pols d’estrella. Per tant, no existim. Així, encara que els jutges i el rei ens tanquin a la presó, ells també estan tancats.

La vida del rei i del senyors Casado, Iceta o Rivera és tan inexistent com la de la senyora Colau o de l’alcalde de Sant Jaume de Frontanyà i la de tots els éssers vius. Per tant, mai ningú no ha escrit res i ningú no ha pogut llegir res. Arribats a aquest punt, aneu a tot córrer a veure la quitxalla com surten de l’escola i veureu l’univers sencer.


Terror

Tinc pautes personals per alliberar-me per una estona dels que ens administren per poder «gaudir» dels programes dels partits polítics, que sempre són meravellosos. Però reconec que em costa d’alliberar-me dels que representen el terror legal autoritzat i constitucional.

Desapareguda la gran manipuladora Soraya Sáenz de Santamaría, no respondrà mai davant de cap tribunal de totes les barbaritats que va cometre en nom de l’Estat. Apareix ara la vicepresidenta actual del Govern del PSOE, Pilar Calvo, que, fent pactes inconfessables, canvia el tribunal que hauria de jutjar els nostres líders empresonats, evidenciant absolutament que les sentències es fabriquen a conveniència del poder polític del moment.

En una entrevista de Lídia Heredia a TV3, explica la vicepresidenta de Pedro Sánchez que ella va pactar l’aplicació del 155 amb el PP. Què va pactar? Que ens apallissessin? Això sí, sense morts. Què va pactar? L’«A por ellos» i els piolins?

Només de pensar com manipulen, pacten, roben, empresonen, sentencien, etc. els dos principals partits constitucionalistes, la paraula terrorqueda curta i ridícula. Són actituds gairebé criminals per defensar els seus privilegis i poders inconfessables que paguen els torturats, apallissats i empresonats i, també, la innocència. Això sí, en nom del rei.


Anem de judicis

L’Evangeli segons sant Mateu: «No jutgeu i no sereu jutjats». Fals. Ningú no va jutjar els jutges del Tribunal de la Inquisició. Ningú no jutjarà els jutges que defensen constitucions postfranquistes. Tots els jutges cobren per jutjar.

Els jutges sempre prevariquen perquè la justícia no pot existir. És cosa dels homes. No veig gossos ni elefants que siguin jutges. Els homes hem creat la terrible i ridícula ficció de la justícia.

Transcripció literal d’un fragment de l’interrogatori a Rafela Puigcercós a Sant Feliu Sasserra el 1620, extret del llibre Les bruixes segrestadesde Lluís Orriols i Monset (Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1994; Col·lecció ‘Camí Ral’ n. 5; pàg. 105):

«—Sou bruxa?

—No cert.

—Perquè [h]y anàreu a la Rocha de la Pinya?

—No [h]y só estada may.

—Com féyeu los ungüents? Com curaveu?

—Lo beneyt Senyor ho feya.

—Sou bruxa?

—No cert. Deslligaume y dix la veritat.

—Sou bruxa?

—No cert.

Y després de haver estat un poch de temps la rea en lo dit turment del potro fonch manat als ministres affluxassan las cordas y affluxadas, fonch la rea per dit Magnífich Assessor interrogada y exortada que diga la veritat de tot lo que sap y ha fet de art de bruxeria y que no vulla que las suas carns sian masseradas. Y vist que negava, fonch manat als ministres tirassan las cordas, y tirant ja dits ministres, li fonch demanat per dit Magnífich Assessor:

—Voleu dir lo que [h]y ha? Sou bruxa?

—No cert, no só bruxa.

—Perquè [h]y anàreu a la Rocha de la Pinya?

—No [h]y só estada may. Senyor de tot lo món, ajudaume!

—És veritat que sou bruxa? Què dieu?

—Ay ay ay ay!

—És veritat que sou bruxa?

—No u só.

—Determinauvos de dirho. Sou bruxa?

—Ay ay!

—Sou bruxa? Què dieu?

—No.

—No es ara hora de dormir.

—Misericòrdia!

—Sou bruxa?

—No u só.

[…]»

Un petit exemple. I un altre fragment del mateix llibre: «A Catalunya les autoritats civils penjaren més de tres-centes bruixes entre els anys 1616 i 1619, abans que intervingués la Inquisició imposant la seva llei.» I la Inquisició encara va ser pitjor. Sempre, en nom de Déu o de qualsevol ser superior. Això sí, tots catòlics. Potser encara vivim al segle disset?


Volar molt lluny

Diuen els homes del temps que ja arriba el fred. El cert és que aquesta tardor ha plogut a bots i barrals i les aigües, com en el diluvi universal, han malmès, camins, camps i cases. La canalla ja va a l’escola i la lluna ja decreix de dos dies que va fer el ple.

Les ànimes que som nosaltres estem molt perdudes, no en el temps dels dies i dels anys. Estem perduts en el temps dels segles perquè ara ja, definitivament, no sabem ni el dia ni l’any ni el segle que vivim.

Tenim un rei de segles com embalsamat, i unes lleis perquè sempre tinguem la culpa de tot. El dictador Franco, que encara mana i no vol marxar. I el Congrés dels Diputats, «con luz y taquígrafos».

Molt espantat, veig la canalla que surten de l’escola i els veig feliços. Riuen i juguen, nens i nenes de tots colors. I si existissin els miracles i es tornessin ocells i marxessin a volar molt lluny? Llavors podrien viure feliços i, per sempre, sense rei embalsamat.


Escriure ‘El serpent’

Haig d’escriure ‘El serpent’. Som a principis de novembre i el Tribunal Suprem, un cop més, ha fet el ridícul amb tot allò de les hipoteques. No, no faré cap serpent del Tribunal. Ahir, el Tribunal Europeu va sentenciar que Arnaldo Otegi i quatre companys seus no van tenir un judici just a l’Estat espanyol, i es van passar sis anys a la presó. No, no faré un serpent del judici injust.

Penso que el podria fer d’en Franco, que es passeja per Madrid i arreu de l’Estat guanyant batalles després de mort com el Cid Campeador. No, no faré cap serpent del dictador. I del rei? El podria fer, però… de quin rei: de l’emèrit o de Felip VI? També el podria fer de Felip V, fins i tot de la Beltraneja. Però no, no en faré cap serpent.

Avui, el serpent el faré dels senyors Iceta, Arrimadas, Albiol, Meritxell Batet, José Zaragoza, José Borrell, Pedro Sánchez, José M.ª Aznar, Felipe González, José Bono, ah!… i de M.ª Dolores de Cospedal. També de tots els que buiden papereres buscant malversació de fons públics dels polítics independentistes.

Aquest serpent és per a ells que, gràcies, gràcies, gràcies, ens garanteixen l’estat de dret. Bé, si estem tan garantits, ja veig que mai no tindré problemes per escriure serpents. Visca la República!


Octubre de 2018

Avui, 15 d’octubre de 2018, es compleixen 78 anys de l’assassinat del president Lluís Companys. El 12 d’octubre, el secretari general del PP, Pablo Casado, va manifestar, a Màlaga: «La hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre». El virrei Avilés va assassinar milers d’indis que no volien entendre de cap manera que la hispanitat era l’etapa més brillant de la història de la humanitat. I l’etapa brillant va afusellar, decapitar, esquarterar, etc. etc. milers i milers d’indis per brillar un xic més.

Però els senyors, Casado, Rivera, Llarena, Sánchez, Iceta, Aznar… i el rei diuen que Espanya és un estat de dret i de divisió de poders i no es posen vermells. Fa 78 anys, el franquisme vivia admirat de l’obra de Mussolini i de Hitler, als quals molts veien com uns enviats de Déu a la Terra. La seva obra va provocar, com va passar amb la conquesta d’Amèrica, la mort i la misèria de milions de persones.

Tres dies després de l’assassinat de Lluís Companys, el Ter va bramar amb ràbia i van morir dotzenes de persones a Torelló i Manlleu. Avui és dia de tristesa. Un pensament de Fernando Pessoa diu: «Ningú no s’estimaria a si mateix si de veritat es conegués, i així, si no existís la vanitat, que és la sang de la vida espiritual, moriríem d’anèmia en l’ànima».


1r d’octubre (i III)

La vida és curta, i això ens ajuda molt. Quan els científics parlen d’allargar-nos la vida m’espanto molt perquè, si ens passem la vida fent el ridícul, aquest s’allargarà i apareixeran monstres de dos i quatre i mil caps incapaços de somriure. Tots fem el ridícul. El problema és que molts no ho saben i ens volen alliçonar i també robar, fins i tot en nom d’un rei. Per això apareixen els senyors Casado, Rivera o Felip VI i, ara, també Manuel Valls.

Qui es deixa adular i és vanitós fa el ridícul. Penso que, per sobreviure en aquest món de promeses d’igualtat, «todos, iguales y solidarios», el que caldria és que tots fóssim autònoms amb una sola quota, des del rei fins als aturats. I, per a més igualtat, renda bàsica universal. Llavors sí que seríem «todos, iguales y solidarios». Sabeu? Prometen la igualtat per mantenir els seus privilegis. És per aquest fet que la història té milers de dies 1 d’octubre.

Uns consells per sobreviure: apreneu a no plorar, no deixeu que els diners arrosseguin la vostra felicitat. El silenci i la soledat ens regalen el somriure. El millor plaer és no desitjar cap privilegi. Moltes persones busquen el plaer en la riquesa, en les joies, en el luxe. Busquen sempre aduladors.

És per això que l’1 d’octubre és també el 2, el 30 i tots els mesos i anys i és sempre. Sabeu? Contra el ridícul no es pot lluitar. Perdríem sempre. Desgraciadament, molts dels que no tenen consciència del ridícul han comès els crims més grans de la història.


1r d’octubre (II)

Ho explicaré en titulars i així serà més curt i, acostumats a les noves tecnologies, donaré la font per si voleu més informació: «Susana Gallardo, la exdueña de Pronovias, el otro apoyo de Manuel Valls en Barcelona» i «Susana Gallardo (53 años) quizá abandone las oficinas empresariales y las cambie por los actos institucionales»(www.elespanol.com).

Susana Gallardo és accionista hereva de la farmacèutica Almirall (2.700 milions d’euros de valor borsari). Diuen que es van conèixer a Menorca. Valls va querellar-se contra Paris Matchper violar la seva privacitat en publicar fotos íntimes d’ell amb Susana Gallardo. Bé, veig fotos de Manuel Valls, Susana Gallardo i l’exgeneral Luis Alejandre a Menorca (www.elespanol.com).

També la revista Hola explica que a l’exmarit de Susana Gallardo, Alberto Palatchi, copropietari amb ella de Pronovias (el 2017 van vendre l’empresa per 550 milions d’euros a un fons, etc.), se’l relaciona sentimentalment amb Zita Serrano Súñer, neta del ministre d’Asuntos Exteriores del generalísimo Franco, Ramon Serrano Súñer.

També diuen els digitals que, ara fa un any, Susana Gallardo «El día del referéndum ilegal se paseó con una capucha y una bandera española por los puntos de votación».

Bé, n’hi ha de tots colors. Inacabable. Diners, SICAV, privilegis, passió, interessos. Arrimadas, Rivera, patriotes, Ciudadanos. Manuel Valls, socialista? Molts, molts interessos i, evidentment, molt poca felicitat. Deia Charles Chaplin que «un dia sense riure és un dia perdut». Mai no he vist riure a ningú de Ciudadanos, mai. I a Manuel Valls, tampoc.

La setmana que ve, més.


1r d’octubre (I)

Avui fa un any, un exèrcit de policies nacionals i guàrdia civils tancats en dos vaixells al port de Barcelona i al crit de «¡A por ellos!» va protagonitzar, per ordre de l’Estat de dret i democràtic espanyol, una repressió brutal contra ciutadans que volien votar.

Per entendre què defensa l’Estat i per què tenen tant pànic a la democràcia, cal llegir la premsa del cor: «Quiénes son los nombres tras la campaña de Manuel Valls», «Entre los promotores de su proyecto están el empresario cazatalentos Luis Conde, la escritora Núria Amat i actores en torno a Ciudadanos».

Si ho recordeu, Luis Conde va fitxar Esperanza Aguirre perquè treballés a la seva empresa de «cazatalentos». L’equip del Sr. Valls intenta penetrar en la burgesia catalana unionista a la qual molesta el procés, perquè posa en perill els seus privilegis i patrimoni.

Pregunta: vistes les darreres declaracions, acabarà el Sr. Santi Vila a l’equip de Manuel Valls fent un «espadaler»? Però, per què aquest interès de Manuel Valls per venir a Barcelona, posar ordre a Catalunya i salvar-nos de tots els mals que anuncien pèrfidament la Sra. Arrimadas i el Sr. Rivera? Perquè s’ha  enamorat, diuen, diuen, diuen…

En continuarem parlant.


Súplica perfecta

L’estiu s’acaba i tot torna a començar de nou: tertúlies a la ràdio i a la televisió, debats parlamentaris i, a Barcelona, celebren el Dia sense Cotxes. La senyora Colau, de manera testimonial, talla la circulació en un o dos carrers.

Jo proposaria un dia a tot Catalunya en què no parlés ningú. Les ràdios, mudes, com les televisions. Sense judicis, sense parlaments. Tothom mut, als supermercats, als bancs i a les empreses.

Escoltaríem, això sí, el soroll dels cotxes, trens i avions i també els crits de les ambulàncies i dels bombers. Als pobles més petits podrien escoltar molt bé els ocells i, ara, la brama dels cérvols a Sant Jaume de Frontanyà.

Descobriríem el benefici del silenci de les paraules. Ja fa molt temps vam descobrir que el mes d’agost és inhàbil per a la justícia. És l’únic mes de l’any en què la justícia existeix perquè ella mateixa s’ha inhabilitat.

Descobriríem que, callant, tindríem més temps per viure i quedarien inhabilitats els incendiaris de les paraules. Llegirien un llibre, el Sr. Casado i la Sra. Arrimadas? I el rei, també amb un llibre?


Tempesta perfecta

Llegeixo que el FMI i molts organismes internacionals anuncien ja una crisi important a Espanya. Itàlia, Grècia, França, Gran Bretanya amb el Brexit i molts altres països europeus ja intenten adaptar-se des de fa temps a les realitats econòmiques actuals.

Espanya no ho ha fet. El PP del Sr. Rajoy va aconseguir amagar un xic la crisi gràcies al rescat camuflat de la Sra. Merkel (rescat bancari, finançament al 0 % d’interessos i tolerància amb el dèficit). El PSOE intentarà fer el mateix però no podrà. Finalment, tot esclatarà. Diuen que a Espanya es donen totes les condicions per a una tempesta perfecta.

Grècia va rebaixar les pensions i va reduir la despesa. També els sous dels funcionaris. És evident que els socialistes, al Govern, intentaran com sigui amagar la realitat, però qui marcarà la pauta de l’economia espanyola seran les institucions europees, i llavors ens explicaran on vivim realment.

Convocaran eleccions abans de la tempesta per salvar-se? Podran continuar enganyant? És evident que no. Al Congreso de los Diputadoses trauran el fetge. A tots nosaltres, ja fa temps que ens el van treure. El fetge, el cor i l’ànima.


Màster

Per a què serveix un màster? I una tesi doctoral? En l’àmbit de la docència, és molt important publicar en revistes d’ensenyament especialitzades. I a l’estranger, en anglès? Evidentment! I tot això, per a què serveix? Per ampliar el currículum, per accedir a places convocades per oposicions, per firmar com a doctor en el que sigui, etc.

La pregunta és si els que tenen màsters i publiquen tesis doctorals són més savis que el comú que som tots plegats. Per cobrar, sí; per guanyar oposicions, sí, i per lluir pedestal i corona, també.

De fet, sembla que els màsters no milloren la vida de l’home a la Terra. Tampoc no serveixen per humanitzar res. Això sí, per acusar-se els uns als altres de màsters i tesis falsos o plagiats i per arrencar-se els ulls a mossegades, sí que serveixen.

És tristíssim de veure que els més il·lustrats s’han desil·lustrat perquè han plagiat la il·lustració que ja no era il·lustrada perquè també era un plagi desil·lustrat. Fàcil, això ho entén tothom; menys les universitats. Molts doctors i pocs doctes.


Onze de Setembre

Pluges, molts bolets i manifestació. Diu la Guàrdia Urbana de Barcelona que érem un milió de persones. El Sr. Casado, del PP, hi va veure un aquelarre, i el Sr. Rivera intentava encendre com fos la metxa de la violència.

Compte!!! A Madrid ja van amb el punyal a la boca, no per anar contra Catalunya, que això ja forma part de la vida diària. Ara és per apunyalar-se entre ells. Veuen perillar l’Estat immensament dèbil per la corrupció ─tant econòmica com política─, les misèries monàrquiques, els màsters fantasma, les comissions a la butxaca i les lluites internes. Busquen culpables per tota la «villa y corte».

El drac està desfermat i traurà foc per la boca. Farà anar la cua com una porra del 155. Serà tot complicat. Els jutges volen (ara sí) demostrar que són independents i estan amb el fang a les orelles. Els autors del desastre, tots a casa cobrant de l’Estat. Algú ha obert les gàbies de les panteres, els tigres i els lleons.

On és José María Aznar? Vindrà l’elefant que és l’amo dels diners i acabarà la festa amb un cop de trompa?


Llibres cremats

[Publicat el 17-8-2018]

Espero que un dia l’Univers esclati davant de tanta inconsciència dels humans i que tots els llibres cremin. I quan ja tot sigui cendra, algú pugui tornar a començar sense escriure mai més res.

Escric això per descansar i per somiar un xic que tot el que fem els sàpiens no és veritat. Una mica és com si estigués de vacances mentals. Però no puc. En el moment del somni veig coses que no em trasbalsen perquè són certes, encara que costin molt d’entendre.

El ministre Borrell i el Sr. Iceta són el mateix? I amb Inés Arrimadas formen la Santíssima Trinitat? Estic convençut que, vestits amb porres, cascs i escuts de tortugues Ninja, sí, allà amagats l’1 d’octubre, hi havia Felipe González; l’esperit i ànima del «Generalísimo», José María Aznar, i el diputat del «PSOE català», José Zaragoza, acompanyats per la, també molt disfressada, Sra. Camacho.

La Santíssima Trinitat i tots els disfressats, beneïts pel cardenal Rouco Varela? I tot això, per què ho fan, em pregunto en el somni? Segurament perquè creuen en l’eternitat de la pàtria i de l’ànima i, també, crec jo, perquè no els agrada treballar.


Gobierno de España

[Publicat el 10-9-2017]

De tretze ministres, passem a disset. Això vol dir més directors generals, secretaris d’estat, càrrecs de confiança, etc. Torna el Ministeri de Cultura, totalment prescindible, com el Ministeri de Sanitat.

Anuncia el nou Govern que pagarà el 100 % del sou quan els funcionaris estiguin de baixa. Per què els funcionaris tenen uns privilegis que no tenen els treballadors de les empreses i els autònoms?

Comença amb fúria el clientelisme polític i, qui té el poder, paga favors a amics i coneguts. Un amic de Madrid em diu que estan col·locant a tot córrer gent en el Govern de la comunitat encara en poder del PP.

Meritxell Batet, cara amable del PSOE i que va callar quan s’aplicava l’article 155 o s’apallissava els demòcrates que volien votar, anuncia vestida de verge de la innocència transparent que el «Gobierno de España», del qual forma part com a ministra d’«Administraciones Territoriales», tornarà a subvencionar des de Madrid obres per als ajuntaments de menys de 20.000 habitants, i que s’arribarà a acords especials amb els municipis grans. Madrid vol intervenir-hi directament sense la Generalitat.

Torra es veurà amb Sánchez, que parlarà d’autonomia, vistos Borrell, Batet i l’agència de col·locació del PSOE. Per què Sánchez no li escup a la cara directament només d’entrar per la porta? El problema és sempre el mateix, i és que «el Estado español» no és altra cosa que una organització per repartir privilegis a canvi de vots i també robar.

Que ningú no oblidi que Sánchez, Batet, Iceta, Borrell… tots, absolutament tots, com Ciudadanos i el PP, van donar suport a les polítiques del Sr. Aznar i la Fundación FAES de repressió judicial i policial i a l’aplicació de l’article 155.


Criptes i cementiris

[Publicat el 3-8-2018]

L’altre dia vaig visitar la cripta romànica d’Olius i el magnífic cementiri modernista que hi ha al costat de l’església. A la cripta, com en totes les esglésies, hi veig sempre els altars de mil misteris inventats i sacrificis reals que ja venen de la mitologia egípcia. Si ho pensem bé, veurem que el temple de Luxor i la cripta d’Olius són el mateix.

El cementiri d’Olius és molt bonic i representa, com tots els cementiris, la mort inevitable i mal acceptada pels sàpiens. Tots els que avui criden, bramen, ordenen garrotades, amenacen, prohibeixen, separen els nens dels pares, fan electoralisme amb la misèria dels altres, apliquen l’article 155 i altres articles, tots, sense excepció, acabaran muts, quiets i sense veu ni compte corrent cremats o en un cementiri que no es mereixen.

Això tranquil·litza. «Aquí descansa el señor Alberto, el señor José María, la señora Inés, etc.». I, els reis, «descansarán en El Escorial». Visca sempre la mort i la mare que la va parir!


Inconscients

[Publicat el 27-7-2018]

Vaig llegir que les principals funcions vitals gairebé sempre les prenem de manera inconscient. Estima, solidaritat, odi, enveja, gelosia, fanatisme, tolerància, respecte, imposició, etc. són moltes vegades funcions vitals que apareixen a la nostra vida.

Segurament això explica molts comportaments. Diem: «compta fins a deu i, llavors, respon», però ningú o gairebé ningú no compta fins a deu. Moltes vegades es decideix d’acord amb la informació acumulada, també, inconscientment.

Si els jutges són meus, guanyaré el judici. Si tinc les porres, imposaré les meves raons.      Si no fas el que et mano, et deixaré morir de gana. Si no creus en el meu déu, et cremaràs a l’infern eternament. Per sempre? Sí, per sempre.

Reflexionar sobre aquestes realitats fa por. La majoria de decisions polítiques es prenen en funció de la defensa vital de la pròpia supervivència i, ben cert, de manera inconscient.

Ningú no rectifica, ningú no demana perdó de res. En realitat, adorem el fanatisme.


Llamps i manaies

[Publicat el 20-7-2018]

Diumenge de finals de maig. Tot trasbalsat. Les mentides caminen, i totes les promeses dels grans manaies i faraons caminen darrere les mentides. Avui és un dia fantàstic per engegar tothom a fer puntes. Però no ho faré perquè ja ho vaig fer ahir, i la setmana passada, i l’any passat, i més enllà. Ja no em queda ningú. Tot, tothom fa puntes. Fins i tot jo, estic fent puntes. Algú em diu que ell, degut als seus coneixements, en queda salvat. Li dic que sí. És el puntaire principal.

També veig coses meravelloses estel·lars, coses que, encara que tothom podria veure, només les podem veure els escollits. Són dies de tempestes de primavera i, en els instants que la Plana s’il·lumina pel llamp nocturn, es pot veure la ciutat de Vic petita i ridícula, farcida de monstres il·lustrats. Quines coses!!!

Llavors puc veure que no parem de fer coses inútils. Amb els últims llamps de la tempesta observo que, en realitat, tot és inútil. Finalment surt la lluna, que il·lumina el castell d’Orís a vessar de prínceps i princeses que es prometen amor etern. Observo també amb satisfacció que el Diari de Manlleués l’única publicació seriosa de l’univers.


Lluís Solà

[Publicat el 13-7-2018]

Lluís Solà, a qui estimo, ens coneixem d’anys, al qual admiro i tinc per amic, sempre em trasbalsa. Actualment, costa molt de trobar poetes, filòsofs, escriptors, etc. de l’honestedat d’en Lluís. Ell viu en el seu món poc contaminat de crítics i farsants. Finalment, ara l’han «descobert» els mitjans de comunicació i en parlen. El cert és que no entenen res però en parlen. Són tan rucs que es pensen que en Solà és poeta i, en realitat, és músic.

Però a mi em trasbalsa una altra cosa. Deixant de banda la seva música excel·lent, en el seu llibre de reflexions Llibertat i sentit escriu (pàg. 304): «A part de si la llibertat és alguna cosa factible o real, el fet notable és que ens hàgim trobat dins d’aquesta qüestió; és a dir, que hàgim aspirat i que aspirem a una condició com la de la llibertat, sense la qual la vida humana no ens sembla ni digna ni real».

Solà creu en l’home, parla de respecte, de violència, de responsabilitat. No assumeix la realitat del fracàs de la nostra espècie i plora. Creure en l’home és creure en Déu. Tots els animals eren lliures i és l’home qui els maltracta i esclavitza. I el sàpiens ho fa en nom de Déu.

Quan veig en Lluís lluitant pel dret que tenim a la llibertat i a la pròpia llengua, respectant totes les llengües i totes les llibertats, el veig com un heroi. Lluís, molts dies he mirat l’univers en tots els deserts i als cims de les muntanyes. A mi m’agradaria veure els sàpiens muts, sense lletra ni música ni paraula. I que cantin els ocells.


Evident

[Publicat el 6-7-2018]

És evident que es perjudica menys el comú cuidant un hort que fent classes a la universitat.

És evident que observar l’univers és molt més saludable per a l’estat d’ànim que anar a missa.

És evident que la quitxalla ajuda els més grans i ens donen moments de felicitat.

És evident que el teatre és al carrer, de franc i sense butaques.

És evident que els més perduts de nosaltres busquem retrobar-nos fent tot tipus de meditacions, iogues i teràpies mixtes.

És evident que ens barallem cada dia per robar-nos els uns als altres.

És evident que tots els avions, trens i cotxes només serveixen per allunyar-nos de la realitat.

És evident que el rei és un ésser humà com tots nosaltres.

És evident que escriure evidències no serveix de res.

És evident que només som pols d’estrella.


Dubtes

[Publicat el 30-6-2018]

Tinc molts dubtes de si val la pena d’escriure sobre crítics culturals que fan poesia. Han viscut anys i panys de l’erari públic fent de polítics i també són traductors i filòlegs que guanyen premis literaris. (En Xavier Borràs diu que a Catalunya se’n convoquen uns 750 a l’any, la majoria manipulats i pactats.)

Vaig anar a la presentació d’un llibre de poesia en una llibreria de la plaça de Vic. La llibreria, impecable, presentava el llibre d’un poeta també impecable. El llibre el va presentar un impresentable poeta premiat, expolític, filòleg, traductor i també crític literari.

Va començar advertint al públic que estiguéssim atents perquè el que diria seria dens i de contingut profund. Va sentenciar que a Osona només hi ha trobat tres o quatre poetes que valguin la pena, afirmant amb actitud pontifical que tots tenien l’empremta de Verdaguer.

En aquell instant de ridícul insuperable vaig recordar Miquel Barceló quan, en tornar de Gao el 1988, va escriure: «Però, per favor, Senyor del cedre i dels hisops, allunyeu de mi els ramats, els crítics i els estudiants de Belles Arts».

Del crític, exdiputat poeta premiat, traductor i més, diu la Viquipèdia que forma part del col·lectiu P de Poesia, que des de l’any 2007 convoca a l’església de Sant Pere de Premià de Dalt els més reconeguts poetes catalans, amb música i espectacles poètics.

Un dia vaig llegir en un magnífic llibre de prosa un aforisme que recordaré tota la vida que m’ha ajudat a superar el dubte que tenia d’escriure de la presentació del poemari: «Visc en un món de muts que no callen mai».


Hormones

[Publicat el 23-6-2018]

Per molt que els buròcrates intentin controlar-ho tot, amb les hormones, no podran. Prou que amb l’ajuda d’ordinadors controlen les rendes i les taxes de les classes mitjanes i pobres que persegueixen sense aturador. Les rendes altes i de grans empreses estan sempre descontrolades. No les persegueixen perquè no els convé.

Però mai no podran gravar les hormones; el plaer de perdre el cap buscant l’amor, la passió, llargues nits i dies respirant l’elixir de les hormones embogides. En el seu imaginari, prou que a l’Estat i als seus inquisidors els agradaria penalitzar les hormones i els hormonats i hormonades. Prou que al Sr. Rivera i a la Sra. Sáenz de Santamaría els agradaria multar i empresonar els hormonats. Però passa que les hormones no es deixen veure, no saben de quin color són.

Sí que saben que la justícia és negra com els vestits i les togues dels magistrats. També com la nit sense lluna, la sotana dels capellans i els pobres corbs. No saben que el negre fa por a la quitxalla? Si entrem en un jutjat, un ministeri o una caserna, no hi trobarem mai hormones verdaderes; en tot cas, hormones d’interès, i aquestes es veuen fins i tot sense ulleres.

Diu el bolero d’Alberto Domínguez:

Mujer,
si puedes tú con Dios hablar,
pregúntale si yo alguna vez
te he dejado de adorar.

I les hormones, que molt sovint canvien i marxen lluny, molt lluny, deixen un rastre transparent però malaltís.

I acaba el bolero dient:

Y tú, quién sabe por dónde andarás,
quién sabe qué aventuras tendrás,
que lejos estás de mí.

Tancaran algun dia el Sr. Bolero creient que així exterminaran les hormones? Després del que hem vist, podria passar. Cert, no costa d’imaginar.


Sant Jordi

[Publicat el 16-6-2018]

Amb el temps m’he anat assabentant de la realitat de les coses absurdes. Em negava a creure en l’absurd. Creia en l’estupidesa i en la ignorància, també en la mala bava, però l’absurd em costava perquè té una mica de tot i és difícil de criticar.

Sant Jordi viu a Barcelona?

Al Palau Robert amb en Basté?

És un cavaller de les Rambles?

Coneix Catalunya, sant Jordi?

Les roses, sí, les roses són arreu. Sant Jordi, no.

La diada és absurda. La televisió l’ha feta absurda. Els autors, posats en fila índia signant i volent encapçalar el rànquing del llibre més venut.

Coneix Catalunya, sant Jordi?


Exclusivitat

[Publicat el 9-6-2018]

Com va morir, Sòcrates? Fart. Fart de què? Com va morir, StefanZweig? Fart. Fart de què? El que és segur és que els posseïdors de les veritats no moriran com Sòcrates ni Hawking ni Fernando Pessoa, que vivia d’acord amb el sentit apocalíptic de la vida.

Els posseïdors de ficcions exclusives viuen tots de neurosis obsessives. Tots, sense exclusió. L’exèrcit i la justícia i totes les lleis només serveixen per imposar ficcions que no són altra cosa que neurosis obsessives. No conec cap pardal ni rinoceront que tinguin neurosis obsessives. Ara bé, de sàpiens obsedits a matar rinoceronts o a robar ous, fins i tot dels pobres pardals, els que vulgueu.

Tot el que jo pugui escriure no serveix de res. Els neuròtics obsessius no afluixaran mai, ja sigui en defensa de l’Esperit Sant, de l’existència d’un honor inventat o d’una justícia que no ha existit mai perquè no pot existir. En realitat, la història dels homes és la crònica d’un ridícul perpetu. Profetes, arcàngels, àngels, Marx, Mao, Llucifer, rotaris, l’Opus Dei i el Banc de Santander.

El fotut és que els infants neixen nus, innocents, i encara són unes bestioles esperant entrar a la roda de la tortura de l’educació per fer el ridícul. Pobrets. És per això que encara escric.


Manuel Valls. Ciudadanos

[Publicat el 2-6-2018]

Els neuròtics obsessius que tenen aficions com l’antropologia, l’arqueologia, etc. poden canviar les coses en benefici de les seves obsessions.

Els neuròtics obsessius que col·leccionen papallones ho tenen més difícil. Costa, inventar-se una papallona.

D’altres, veuen castells i grans llacs on només es pot veure una barraca i una bassa per abeurar el bestiar.

Els realment perillosos són els neuròtics obsessius que es dediquen a la política. Manuel Valls: «L’independentisme és la guerra». Com Rivera, Arrimadas i molts altres de Ciudadanos, creuen que l’enemic és arreu i cal exterminar-lo. La guerra que diu Valls.

El PP es conformava a saquejar el país i a guanyar vots anant contra l’Estatut de Catalunya. Valls i Ciudadanos volen exterminar el pensament contrari al seu. Això té un nom: feixisme.


Creativitat

[Publicat el 26-5-2018]

És cert que aquests dies de jutges, garrotades i màsters cansen molt. Però què hi farem!!! La força vol matar la raó. I ara, quines coses!!! La raó viu a Suïssa, Escòcia, Bèlgica, Alemanya i empresonada en centres penitenciaris a Madrid.

Llegeixo que al candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Sànchez, l’han castigat perquè li han trobat segells a les cartes que cada dia li envien els que l’estimen. Segells!!! Déu meu, han trobat segells!!! Càstig. Sabeu?, és que els segells s’han de comprar a l’economat de la presó. Sí, exactament aquest és el problema. Ara bé, la bondat de l’estat del benestar és tan gran que en Jordi Sànchez podrà continuar rebent les cartes dels familiars més pròxims. Gràcies, Mariano. Gràcies, «rey». Gràcies, Soraya. Gràcies, FAES. Gràcies, Felipe.

Bé, volia escriure de la creativitat i he acabat parlant dels botxins i dels inquisidors. Creativitat vol dir mirar endavant, mai enrere. Creativitat vol dir trobar camins nous. Creativitat vol dir veure colors que diuen que no poden existir. Creativitat vol dir defensar la innocència dels infants, les bestioles i la llibertat de tothom com ho fan el president Puigdemont i tot el Govern que està a la presó i a l’exili.

Creativitat és mirar als ulls els repressors que porten toga o una porra a la mà i no dir res perquè el silenci parli per nosaltres. Creativitat vol dir engegar a fer punyetes els segells i l’economat.


Ernesto Sabato

[Publicat el 19-5-2018]

José María Aznar
Felipe González
Albert Rivera

En el seu llibre La resistencia (Seix Barral, 2000), Ernesto Sabato escriu: «La degradación de los tribunales y el descreimiento en la justicia provocan la sensación de que la democracia es un sistema incapaz de investigar y condenar a los culpables, como si resultara un caldo de cultivo favorable a la corrupción, cuando en realidad lo que ocurre es que en ningún otro sistema es posible denunciarla. No es que en otros no exista; hasta termina siendo más corrupta y degradante, si creemos en el conocido aforismo de Lord Acton “El poder corrompe, pero el poder absoluto corrompe absolutamente”.

Qui jutja el jutge? Un altre jutge d’un estat immensament corrupte i amb un poder absolut permanent. Espanya simula una democràcia però en realitat és un poder absolut permanentment corrupte, participat i suportat pel PP, el PSOE i, ara, també per Ciudadanos. Simulen debats al Parlament sobre qüestions que no afectin mai la Constitució ni la unitat de la pàtria.

José María Aznar, Felipe González i Albert Rivera diuen exactament el mateix, i són tan corruptes que fins i tot denuncien la corrupció d’uns i altres, però sempre tenint la majoria absoluta tots tres.

«A la presó només hi van els lladres de bicicletes», em va dir un dia un magistrat. Sí, és cert, però també els que volen marxar d’aquesta Espanya de la llotja del Bernabéu i d’aquesta monarquia que, ara sí, ja està confirmat que estava al darrere del 23-F.


Epístola de despullats

[Publicat el 12-5-2018]

Benvolgut Nan,

Veig que tothom vol garantir la llibertat dels altres. Uns ho fan a garrotades i amb l’estat de dret, i diuen que la llibertat la garanteix la seva llei. D’altres diuen que la seva llei no garanteix res. I empresonen i garrotegen els que no volen gaudir de la llibertat que també diuen que garanteix la seva llei. I així cada dia i cada any i cada segle, aquí al meu país i al món sencer.

M’agradaria analitzar per què passa, això. La culpa és dels uniformes. Si no existissin els uniformes, això s’acabaria tot d’una, segur.

Treus l’uniforme al rei i la pompa.

Treus l’uniforme al papa i la pompa.

Treus l’uniforme a la Guàrdia Civil ─no podran portar porra─ i també la pompa.

Treus l’uniforme alsnazarenosdel «Cristo de la Buena Muerte» i la pompa.

Així podria seguir sense fi i parlar dels exèrcits, policies, jutges, fiscals, ajuntaments, parlamentaris, senadors, diputats, etc.

T’imagines, senyor Nan, que s’acabessin els uniformes? Però, llavors, si anéssim tots vestits, aniríem tots iguals? Està clar que, si anéssim tots iguals, ja seria un altre uniforme. I si algú no es vol vestir l’uniforme igual per a tothom? Qui li farà posar? Ja ho veus, amic, tot és un desastre.

I si anéssim tots despullats? Sí, però, en no tenir pèl, a l’hivern tindríem fred. Ho veig complicat. Podríem portar sabates? Totes iguals? I en Messi, jugaria descalç i en pilotes? Com distingiríem els del Madrid?

És evident que mig món és una presó per a l’altre mig, i això ja no té remei.

Rep una forta abraçada del teu amic Nan.


Epístola de savis

[Publicat el 5-5-2018]

Estimat Nan,

Vaig llegir ─no recordo l’autor que ho va escriure─: «Savi és aquell que s’acontenta amb l’espectacle del món».

Deia Churchill en el seu llibre El meu viatge per l’Àfricaque el ferrocarril que van construir els anglesos que sortia del nord d’Àfrica i acabava al llac Victòria era una finíssima línia de civilització en el salvatge món africà.

Et diré, estimat Nan, que observant l’espectacle del món, l’altre dia vaig anar amb l’AVE a Madrid i, tot i fixar-m’hi molt, no vaig veure cap línia de civilització enlloc. També vaig veure clar que el ferrocarril no uneix res, d’això ja n’hem parlat moltes vegades; és evident, però, que no ho volen veure.

En fi, continuaré observant l’espectacle del món (encara no he entès mai per què la gent va al teatre). Saps? Avui, tornant de Madrid, he vist i he escoltat com unes noies parlaven i parlaven sobre el sentit de la vida. Els he dit allò que va escriure Pessoa de l’inútil que és buscar el sentit de la vida, ja que la vida no té cap sentit. Crec que no m’han entès. Sort que ja arribàvem a Lleida, final del meu trajecte.

Una abraçada del teu amic Nan.


Llistes d’espera

[Publicat el 28-4-2018]

Tinc companys, familiars, netes i nets, cavalls, ocells i mil bestioles. Som tots amics. Amb les bestioles, parlem molt de política municipal i del desastre de l’espai natural que gestiona la Diputació. De política espanyola, en parlem molt amb la gossa i el cavall. Amb les netes i nets, parlem de colors, pedres, arbres i borinots. Tot i que tot el món va malament com sempre, les prades i carenes i, quan fa fred, una estona vora l’estufa, serveixen per somriure i estimar-nos.

Tinc molts amics que em parlen de coses que no m’interessen. Em parlen de pel·lícules, actrius i directors de cinema. Els prego sempre que parin, que tot això no m’interessa. S’enfaden.

— I de què es pot parlar, amb tu?

— De formigues —dic.

També m’expliquen malalties pròpies i d’amics i familiars. Parlen de visites als metges, d’anàlisis i medicaments, etc. Amb educació, els torno a dir que no m’expliquin malalties perquè tothom ja té les seves.

— Així, no t’interessa la meva salut?

— No.

— I tu creus que això és normal?

— Sí.

— I si et dic que m’han d’operar i que hi ha una llista d’espera de sis mesos?

— Et prego que paris d’emprenyar-me!!! Escolta: nets, cavalls, mosquits, ratpenats i el món sencer fem cua a la llista d’espera dels milions de cementiris que cuidem arreu de l’univers. No demanem ni número ni dia; allà, hi som tots, vius i morts. I tu, també, encara que te n’amaguis. Ah! I la Loren, la Cardinale i… no en recordo cap més, també hi són.


Arbre genealògic

[Publicat el 21-4-2018]

En un somni ben despert veig un món de monstres que ho guarden tot: arxius, ossos humans, fòssils; col·leccionen ràdios, mòmies, cafeteres, incunables i màquines de rentar, edificis i tocadiscos, rentaplats i pintures romàniques, gòtiques, neoclàssiques i modernistes. Braços incorruptes i poesies, vestits medievals i esquelles, destrals, forns microones.

On ho guardarem, tot això? Demanaran subvencions per tal que els conservadors ho conservin. Estic espantat. Per què conservar el passat, si el passat ja ha passat i no pot tornar a passar?

També guardem constitucions, la Bíblia, l’Alcorà i les profecies de Nostradamus.

Que no estimem els nostres fills i nets? Estic segur que les papallones, les alzines i els ocells i el bosc sencer marxaran lluny, univers enllà, per no haver de suportar tanta estupidesa.

No canviaria mai una formiga o un rantell per la Casa Batlló o La Gioconda.


Tertulians

[Publicat el 14-4-2018]

Crec que el model de tertúlies de ràdio i TV acabarà cansant. Cal buscar fórmules noves. Un tuit de Puigdemont des de Brussel·les dona més informació al món independentista que tertúlies d’hores amb analistes que diuen saber-ho tot i no diuen res.

Els tertulians ja són molt previsibles, i les tertúlies són petites bronques de vol curt. Els tertulians unionistes semblen robots. Veure la Sra. Levy acusant Anna Gabriel de covardia per no anar a declarar davant d’un jutge unionista és tan ridícul com la mateixa existència política d’Andrea Levy.

En Basté, Herrera en la onda, la Terribas, la Griso, etc. hauran d’entendre que les noves tecnologies ens donen tanta informació que és el ciutadà qui decideix. Aquest món nou és el que finalment acabarà amb aquesta nefasta oligarquia que administra l’herència del franquisme. Cada vegada els costarà més enganyar-nos.

Acabo. Quin ridícul, Joan Manuel Serrat. Quin ridícul, Xavier Sardà. Quin ridícul, molts intel·lectuals espanyols, en silenci quan l’Estat té presos de consciència. Quin fàstic! Serà que la pela és la pela?


La terra en miniatura

[Publicat el 7-3-2018]

Vaig llegir que, si a la Terra només hi visquessin 100 persones, 57 serien asiàtiques; 21, europees; 8, africanes i 4, americanes.

52 d’aquests habitants serien dones; 48, homes. 70 no serien blancs i 30, sí. 89 serien heterosexuals i 11, homosexuals.

70 no sabrien llegir. 50 no tindrien aliments suficients. Hi hauria 1 criatura a punt de néixer, i només 1 persona tindria formació universitària. Només 1 tindria ordinador. Al món, encara avui 2.000 milions de persones no saben llegir.

Si tu tens accés a la sanitat, no tens por que t’empresonin o et torturin, ni t’humiliïn o et matin, estàs millor que 3.000 milions de persones.

Si tens diners en una caixa forta, al banc o a la cartera, ja ets del 8 % de persones més riques del món.

Si tens roba a l’armari, menjar a la nevera i un sostre on viure, estàs millor que el 75 % de la població mundial.

Si els teus pares estan vius i formen una família amb tu i els teus, sàpigues que ets una persona molt rara.

Per entendre el problema dels immigrants, cal entendre això. Uns ens mengem el planeta a mossegades; d’altres, no l’han tastat mai. Però ara tenen parabòlica. Aquest és el problema.


Orada al forn

[Publicat el 28-2-2018]

L’altre dia, dinant amb la família, a la meva neta de cinc anys li van portar una orada al forn que l’hi havia demanat la seva mare. La nena es va mirar el peix, la cara, la boca amb les dents i els forats dels ulls, i es va negar a menjar-se-la.

Diumenge, per televisió, vam veure unes imatges terribles de maltractament d’uns porcs. Ja fa mesos que he reduït molt el consum de carn. Hem d’aprendre a no deixar-nos influir per la publicitat. Hem de fer el que ens convé a nosaltres, no el que convé als altres.

Diria que, des que ha baixat dels arbres, l’home no ha parat d’esclavitzar-se, i que és més esclau qui menja pernil que qui només menja pa amb tomàquet. Tanta tecnologia i no som capaços de deixar d’esclavitzar i de matar les bestioles.

La nena va mirar l’orada i va veure que l’orada la mirava a ella, i ho va entendre tot. I es va negar a menjar-se-la.

Carls Lewis, atleta olímpic nord-americà, és vegà i va guanyar nou medalles d’or en proves olímpiques d’atletisme. El davanter del Manchester City de Guardiola Kun Agüero és vegetarià. Patrik Baboumian va guanyar el títol d’home més fort d’Alemanya; diu que «els animals més forts del món són herbívors: goril·les, búfals, elefants i… jo». Explica que només els covards maltracten els animals.

Ciclistes, muntanyencs, atletes… cada dia n’hi ha més de vegetarians. Ah!!! Les feres del tennis, les germanes Serena i Venus Williams, també ho són.


«Cocu»

[Publicat el 21-2-2018]

Veig molta preocupació per entendre com ens funciona el «cocu». Sento, escolto, diuen que si és culpa de l’hemisferi dret, del còrtex, etc. Avanço una cosa: com més ens preocupem pel «cocu», menys funcionarà. Del «cocu», se n’han escrit llibres infinits i molts que no es poden escriure.

Em pregunto: com funciona el «cocu» del rei d’España? Com funciona el «cocu» de l’Iceta? I el d’en Rajoy? Tenen «cocu»? Per uns, sí; per altres, no.

Com funciona el «cocu» dels que voten i donen el poder al partit més corrupte d’Europa? Diputats, presidents, senadors, etc. cobren sous de 50.000 a 200.000 €, mentre que amb els seus sous, els pobres assalariats, sí, pobres, van perdent poder adquisitiu.

«Cocu», «cocu», «cocu» = canvi climàtic.

«Cocu» = aviat, només el 3 % dels sàpiens tindran la riquesa de tot el planeta.

«Cocu» = el papa demanant perdó pels abusos sexuals d’alguns capellans amb la canalla. Fàstic!!!

«Cocu» = Boadella, Arrimadas, Ribera, Sánchez, etc.

«Cocu» = Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó.

The end: «Cocu», en realitat, l’Estat; tots els estats no són altra cosa que uns sistemes de repressió al servei dels buròcrates que l’administren. «Cocu»: molts volen ésser buròcrates.

«Cocu»: ¡¡¡A por ellos, que viene el coco!!!


Heretges

[Publicat el 14-2-2018]

Per a tots els creients de totes les religions soc un heretge. No crec en cap dogma ni en ningú que es dediqui a inventar-se déus, constitucions ni fons d’inversió.

El papat volia extirpar l’heretgia càtara, l’heretgia arriana i l’heretgia albigesa. Quan parlen d’«extirpar» volen dir matar, cremar, torturar, empresonar, etc.

En realitat, soc un heretge també per a marxistes, musulmans, militants del PP o del PSOE, per a Arrimadas, els masons Rosacreu i els rotaris.

Els constitucionalistes espanyols, des del Sr. Echenique fins al Sr. Aznar i la vicepresidenta Soraya, apliquen, per defensar els seus privilegis, tot tipus de tortures ajudats per uns tribunals molt semblants als de la Inquisició.

Sempre seré heretge, fins i tot cremat, torturat o empresonat.

M’agradaria salvar les criatures.


Rosari de l’aurora

[Publicat el 7-2-2018]

«Els poetes tenen cent vegades més enteniment que els filòsofs. Buscant la bellesa, troben més veritats que no pas aquests darrers buscant la veritat.» (Pensaments. Joseph Joubert, 1754-1824)

El filòsof Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) escriu, en el seu llibre La lectura com a pregària: «Freud diu que Els germans Karamàzov és la millor novel·la que s’ha escrit mai. I té raó.»

Bé, poetes i filòsofs busquen la bellesa, la raó o la veritat prenent partit, com fan Joubert i Mèlich; em costa d’empassar. L’afirmació de Mèlich dient que la millor novel·la que s’ha escrit mai és Els germans Karamàzov de Dostoievski, com deia Freud, és una estupidesa absolutament innecessària. Mèlich hauria de tenir en compte que Freud era moltes coses, i també un mentider.

Em quedo, i perdoneu, amb Groucho Marx quan deia que pregava, quan el volien fer soci d’un club, perquè acceptessin la seva renúncia: «No desitjo participar en cap club que m’accepti com a soci».

Si us plau, deixem la barraca i anem a respirar. O acabarem tots amb un ciri cantant al rosari de l’aurora.


Història

[Publicat el 24-1-2018]

És inútil llegir història. És inútil creure el que escriuen els historiadors. És inútil la història escrita fins i tot pels propis protagonistes. La història s’escriu d’acord amb els interessos, siguin de guanyadors o de perdedors. També per a l’autocomplaença personal.

Per què Manlleu és una «vila fidelíssima»? I la història de les marededeus trobades? Històries ocultes de tresors perduts i mai trobats. La història d’en Serrallonga és tan falsa com la dels comtes catalans o el califat de Còrdova.

Els Reis Catòlics? Tan catòlics com el dictador Francisco Franco. Uns, «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando»; Franco, «Una, grande y libre», i Mariano Rajoy, «Ni puedo, ni quiero». L’única veritat de la història sempre és que tothom l’explica a conveniència dels seus interessos.

Ara ja tenim història digital. Segurament, les històries més interessades, falses i d’antologia les trobareu a la Viquipèdia. Ah!!! Totes les històries de reis, reines i princeses són absolutament falses. Excepte les dels Reis d’Orient.

Desembre, mig gener

[Publicat el 24-1-2018]

Les boires baixes amaguen les valls i les muntanyes. El sol, no pot. Prou que les lleva de les carenes i turons més sobirans, però no pot. L’aligot vola baix i et sorprèn veure’l fins i tot caminant per terra com fan els corbs tot l’any. Estols de lluers baixen del Pirineu que, entorpat, brama tan fer que fins i tot els isards baixen escapats a prades més baixes.

Els falcons compten cotxes i saluden la quitxalla des dels fils del telèfon que segueixen la carretera. Veig els bernats pescaires majestuosos de colors impossibles al mig dels camps. Els tudons, com les tórtores, fan colla, com les gralles i els pardals. Els cotxes transiten llampants, i als pobles d’Osona i el Ripollès hi pengen fanals i lluminetes fabricats a la Xina. L’aufrany i la marcenca volen per l’Àfrica esperant tornar a la primavera.

Arribant a casa, a Vilanova de Sau, la nit del gall, prop de can Valentí un ramat d’una vintena de senglars m’atura al mig del camí. Hi anaven pares, mares, tiets, tietes, fills d’un any i nodrissos. Es decanten un xic però una truja que ja conec de temps es queda embadalida al costat del cotxe. Abaixo la finestra i, quan es disposa a parlar-me, m’avanço i li dic: «No, si us plau, vosaltres, no! Si us plau!» Em mira i em diu, com perdonant-me la vida: «Ets un torracollons!! No volia pas parlar-te del Nadal» «Ah, no?» «Només volia desitjar-te bones festes!!» «Ahhh! Ai, que t’atrapo!» I va marxar a tot córrer amb la ramada…

Herois nadalencs

[Publicat el 17-1-2018]

Desembre. Costa de passar. Llumenetes, ning-nongs, sopars, dinars, punyalades, hipòcrites, centres d’interpretació pessebrística, llàgrimes i neules.

Crec sincerament que els veritables herois de Nadal no són ni sant Josep (de sant Josep, en tinc dubtes) ni la Verge Maria ni el nen Jesús. Salvo el bou, els pastorets i la mula per innocents. Res. Els veritables herois nadalencs són els pollastres cruelment assassinats i farcits de prunes, panses i pinyons, i el secret de l’àvia, els ànecs i les oques torturats i torturades fins a extrems inimaginables per arrencar-los el fetge sense pietat per a gaudi dels sàpiens.

Un amic em va confessar cofoi que aquest any, per Nadal, menjarien lletó al forn. Be, be, beeee… Sí, va dir-me que encara mamava. Oh, que bé! Be, be, beeee… Va marxar feliç. I el garrinet al forn amb una poma a la boca, això és meravella dels fogons!!

Nadal, bon Nadal! Bones festes! Torrons! Torrons! Fins i tot de pa amb tomàquet! I que visqui per sempre sant Esteve gloriós! Si us plau… una fulla d’enciam! I millor si és d’orella de ruc. Per cert, els d’Arbúcies, molt bons, diuen.


Metamorfosi

[Publicat el 10-1-2018]

Busquen solucions per al terrible problema que tenen el Govern de Madrid i l’oposició amb «el desafío catalanista», i he pensat que es podria fer un decret, ai, no!, un «decreto ley», que en el termini màxim de 45 dies obligués tots els catalans a anar a viure a Andalusia i tots els andalusos, a Catalunya. Som més o menys la mateixa problació.

Crec sincerament que amb això resoldríem el problema. La Susana Díaz, al Palau de la Generalitat, i el Barça, al camp del Sevilla. Catalunya, ai, perdó, Andalusia, continuaria rebent les ajudes de Catalunya, sí, dic bé, de Catalunya i d’Europa només durant deu anys, i el PER, també només durant uns anys.

Crec que és una bona proposta i que no ha de crear alarma ni angoixa a ningú. Hauríem d’anar per feina i enllestir-ho ràpidament. També podríem incloure en el decret una clàusula resolutòria que digués que, en cas que el Govern andalús a Catalunya es cansés de pagar perquè no pot, i la població andalusa a Catalunya no pogués suportar la pressió fiscal, podrien demanar tornar a Andalusia, i a la inversa.

Això sí, llavors, Catalunya, independent. Fins al judici final! Llavors sabríem qui tenia la raó.


Votar

[Publicat el 3-1-2018]

L’article 155 ens ha convocat a les urnes. Hem anat a votar, i ha estat complicat. L’Estat «democràtic» espanyol ha convocat eleccions amb els candidats a les llistes independentistes a la presó o a l’exili.

És tot tan esperpèntic que fins i tot un candidat del partit del PP del «Gobierno de Madrid» ha dit «I qui els ha dit, als catalans, que tenen dret a decidir?». Serà que, si guanyen els que creuen que tenen dret a decidir democràticament, també els tancaran a la presó. Comprendreu que amb aquesta carn d’olla costi d’escriure.

Al conte Les mil i una nits s’explica que el sultà Xahriar (‘gran rei’, en persa) es casava amb una verge cada dia, i també que ordenava decapitar l’esposa del dia anterior. Tot això ho feia com a venjança, car va trobar la seva primera esposa traint-lo. Ja havia ordenat matar tres mil dones quan va conèixer Xahrazad.

La història diu que el rei escolta com Xahrazad narra un conte a la seva germana. El rei volia conèixer el final i Xahrazad li va dir que ja no hi havia temps perquè s’estava fent de dia. Llavors ell la va perdonar, pensant que la propera història encara seria més emocionant. El cert és que els contes són magnífics, emocionen el sultà i el temps s’allarga cap a l’infinit; i el sultà deixa de decapitar una noia cada dia.

Trobaríem una Xahrazad per enviar a la Moncloa? Una narradora que tingués encanteri i expliqués la història del comte Arnau o d’en Patufet o, per allò del bilingüisme, interpretés La venganza de don Mendo. Proposo la Pilar Rahola, l’Empar Moliner o fins i tot la Lídia Heredia de TV3. Només és un pensament que busca solucions. Les decapitaria, la vicepresidenta?

Sixena

[Publicat el 13-12-2017]

No entenc per què ens hem de preocupar pel fet que la Guàrdia Civil, per odre d’un jutge i per voluntat del conseller de Cultura de la Generalitat per dret de l’article 155, el Sr. ministre de Madrid, s’emporti trastos antics del Museu de Lleida. Jo els donaria aquests que s’emporten i uns quants més farcits de caramels de «La vaca que riu».

La necessitat de posseir trastos del passat és un costum que tenim els humans i, per aquest fet, litiguem aflorant llàgrimes, sentiments, passions i estupidesa, molta estupidesa.

Si això fa feliços els maños, doncs endavant. El problema el tindríem si ens fessin anar a viure a Sixena, pàtria menuda de Miquel Servet, humanista, teòleg i científic d’abast universal que va morir a la foguera acusat d’heretge per Calví. Defensava el dret al baptisme en edat adulta i també negava el misteri de la Santíssima Trinitat. El van cremar a Ginebra el 27 d’octubre de 1553.

Val més anar a la República d’Ikea, perquè a mi, per no agradar-me, no m’agrada ni el Mercat Medieval, per medieval. Com el Nadal.


Dies del 155 (i 3)

[Publicat el 6-12-2017]

A la Guilleria, amb els més menuts, el cavall i la gossa, mirem la cinglera per veure com s’amaga el sol. Tots sabem que el sol tornarà a sortir de matinada. La Bruna i la gossa discuteixen el lloc exacte per on sortirà el sol llevant. El cavall, que és l’únic que dorm sempre a fora, sentencia: «El sol fa el que vol». Sí. Com tots nosaltres, perquè el sol també viu al bosc. Ningú no diu res perquè tots sabem que els cavalls són molt savis.

1750 anys abans de Crist, en una pedra hi ha gravades 282 disposicions per aplicar justícia (el Codi d’Hammurabi). Sempre preocupats per la justícia, la Llei del Talió diu «Ull per ull, dent per dent». Com podré explicar a tots els innocents del món que la justícia no existeix? Com podré explicar-los que la justícia l’aplica sempre qui té la força? Com podré fer entendre que el desastre de la humanitat es deu tot a la ficció de l’existència de la justícia?

Perquè algú m’entengui, diré que és igual de repugnant un uniforme de la Guàrdia Civil que un dels Mossos d’Esquadra. Sí. També l’uniforme de l’Escolania de Montserrat.

Arribarà un moment que la llibertat només existirà a les presons, perquè del bosc no en quedarà res. Això sí, com deia el cavall, «El sol fa el que vol». I ho farà.


Dies del 155 (2)

[Publicat el 29-11-2017]

L’independentisme neix de la consciència que tenen la petita burgesia i les classes mitjanes de preservar la cultura i els valors que els són propis. A Catalunya, les classes altes no són independentistes, això sí, amb algunes excepcions.

Però l’independentisme creix quan autònoms i classe assalariada s’adonen que no poden gaudir de les rendes del seu treball i veuen amb estupefacció que els imposen una solidaritat perpètua amb l’agravant que els que reben la solidaritat disposen de més diners que els que paguen. Aquest és el problema.

«No és veritat que els diners són dels territoris», diuen els unionistes. Tenen raó, els diners són dels que paguen impostos. “la Caixa” paga poc. El Sabadell paga poc. L’Esclat paga poc. Els treballadors paguen molt. I ara, després de tanta mentida, n’han pres consciència.

I el PP, Ciudadanos i el PSOE, també Podemos, volen controlar la caixa per comprar vots. Espanya es pot permetre el concert econòmic al País Basc i a Navarra, però no se’l pot permetre a Catalunya, al País Valencià i a Ses Illes. És fàcil d’entendre: tots els partits d’esquerra han predicat mil vegades «La tierra es para el que la trabaja». Sabeu? Un 2 % dels propietaris d’Andalusia tenen el 50 % de tota la terra d’aquella comunitat autònoma.

I parlen de justícia i parlen de Montesquieu, i ens fotran a tots a la presó en nom del rei, d’en Franco, en Felipe, en Rajoy o l’Arrimadas. Ah! I també de l’Iceta. Ara, els fills dels esclaus andalusos i de tot Espanya que un dia van arribar aquí per treballar s’han cansat d’aquests «xoriços», sí, chorizos. Ara tenen un problema.


Dies del 155 (1)

[Publicat el 22-11-2017]

Aquests dies del 155 són complicats. Costa d’entendre aquests sentiments de possessió i de submissió als quals ens volen sotmetre en nom d’una democràcia inexistent. Si no em vaig rendir amb el franquisme, tampoc no ho faré ara. El cert és que el postfranquisme ha estat un engany, i els unionistes actuals són els que cobren les rendes de 40 anys de dictadura franquista.

Europa, un desastre. Paga senyors de la guerra al nord d’Àfrica perquè assessinin emigrants i no arribin a cap país europeu. Si Europa accepta els crims d’Erdogan a Turquia, ho acceptarà tot. Europa és un banc i un lobby per defensar interessos inconfessables.

Aquests dies penso molt en Stefan Zweig. Vaig llegir-lo fa molts anys. L’últim llibre, El món d’ahir, subtitulat Memòries d’un europeu, em va impressionar. El llibre autobiogràfic explica la desesperació de Zweig en veure el fracàs d’Europa. Zweig no podia entendre que l’Europa política i teòricament culta no pogués crear espais de pau per a la convivència. Els camps d’extermini nazis, el feixisme a la Itàlia de Mussolini, la dictadura i els crims del generalíssimo Franco a «España», el desastre bolxevic, etc. desesperen Stefan Zweig, que emigra al Brasil amb la seva dona i, el 22 de febrer de 1942, tots dos se suïciden. No poden suportar el fracàs permanent dels sàpiens.

Aquests dies també penso molt en els meus nets i en tots els nets del món, que no mereixen viure en aquest mon de malparits.


Purins

[Publicat el 9-11-2017]

És ben cert que, per menjar castanyes, no cal tallar els castanyers. També que, per menjar ous, no cal matar les gallines. I si deixéssim de menjar porc? No passaria absolutament res. Ens estalviaríem moltes malalties i s’acabarien els purins. Podem menjar formatges i tots els productes lactis sense matar les vaques.

No crec que haguem de fer un canvi radical, però amb els porcs i els purins, sí, per les nefastes conseqüències de la «cultura del porc». Tinc amics sikhs que viuen feliços i grassonets i no necessiten la carn per a res. Bé, jo no ho veig com un dogme, ho veig com una necessitat.

Consumirem més vianda i els pagesos treballaran igual. La «cultura del porc» està convertint el país en un veritable femer. Respirem merda arreu, i les aigües gairebé estan totes contaminades.

Faig l’esforç de no menjar porc i puc viure perfectament bé. M’agradaria que tots féssim vaga de menjar porc per posar fi als purins. Ja sé que predico en el desert, però penseu que, per més que ens ensabonem, molts ja ens dutxem amb purins.


Notícia D’El País

[Publicat l’1-11-2017]

«Renfe saca billetes de AVE entre Valencia y Madrid para los sábados por 24 euros». «La oferta se aplica sobre 10.000 plazas y está vigente todos los sábados hasta el próximo 25 de noviembre» «La oferta de billetes de tren a 24 euros colapsa la web de Renfe». La notícia aclareix que l’oferta és «entre ambas capitales».

Eldiario.es diu: «La Xunta oculta información sobre los incendios forestales por noveno año consecutivo». En un llarg informe, el diari explica que la Xunta amaga molta informació dels dispositius de prevenció d’incendis, del material i del nombre de bombers.

Poc abans de començar els incendis d’aquests dies, la Xunta va acomiadar quasi un miler de bombers de reforç de l’estiu. A Galícia sempre es diu que els incendis són provocats. Aquests últims han començat quan s’anunciaven vents de més de 100 km/h que poden arrasar milers i milers d’hectàrees de bosc.

Bé, de Madrid a València per anar a sucar el cul al mar, 24 euros. De València a Madrid per visitar la capital, 24 euros. Els bombers acomiadats a Galícia, 0 euros. L’AVE, deficitari arreu, insostenible com les autopistes radials. En realitat, aquest és el món dels Rajoy, Bono, Guerra, Felipe i Arrimadas. Insisteixen en la «Marca España».

El trist i terrible és quan diuen que els catalans i el president Puigdemont hem perdut el cap. No ho diria mai, però avui, sí: Déu meu senyor!


Tot acabat

[Publicat el 25-10-2017]

Després de totes les desgràcies inimaginables, els meus néts petits, les bestioles i jo caminem pel bosc. Mengem aglans de roure i alzina, castanyes i fages. El cert és que vivim feliços, amagats en els esqueis i les esplugues.

Ja fa dies que totes les empreses van marxar de Catalunya i els caixers automàtics ja no vomiten res. Es van emportar el gas, el corrent elèctric i l’aigua de l’aixeta, fins i tot els trens AVE i els vaixells del port. Diuen que també s’han emportat la Casa Batlló i La Pedrera, i que a la Rambla només hi queden lloros i canaris. El Barça, també intervingut, el presideix un coronel de la Guàrdia Civil i juga a La Romareda.

El Sr. Iceta ja només és del PSOE i el Sr. Albiol ja només és del PP i viu a Leganés. El Sr. Rivera està satisfet de l’aplicació de l’Article 155, i els Mossos d’Esquadra ara són conserges a tots els edificis del «Patrimonio Nacional».

És cert que caminant pel bosc trobem més quitxalla, pares i avis. Trobem més bestioles i no parem de riure i jugar. Avui hem fet una festa i no ens faltava de res, perquè, per molt que ens amanacin, per molt que s’ho emportin tot, no tenen res. Mai no tindran res, tot i que tenen un «Rey» i una «Constitución».

Avui, milions d’ulls hem mirat la lluna i els estels, la quitxalla els comptava; i així, cada dia, i no ens en cansarem mai.


Lleis, Constitució i servidors de la pàtria

[Publicat el 18-10-2017]

Ja de molt petits, la canalla vam aprendre una dita excel·lent que ja ens advertia de la realitat que ens tocaria viure, primer amb el Franquisme i més tard amb la Monarquia. La dita, que els més grans recordaran, deia així: «D’acord amb l’article 36, l’Estat, en cas de compromís, té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país».

Aquesta és la legalitat que aplicaren per carregar-se l’Estatut i la que apliquen per carregar-se tots els acords que els ve de gust. En aquell temps, era la Dictadura del «Generalísimo» qui ho aplicava; en els moments actuals, ho apliquen els que gaudeixen de l’herència del Franquisme.

L’any 1934, l’Estat va enviar tropes de la Legió i de Regulars del Marroc comandades per Franco i Manuel Goded per reprimir els obrers asturians que s’havien organitzat i volien proclamar la República d’Obrers i Camperols. El resultat de la repressió va ser de més de 1.000 obrers i camperols morts, i també 335 soldats.

L’Estat imposant-se per la força d’acord amb l’article 36. És evident que l’Estat ha perfeccionat molt els sistemes repressius en benefici dels oligarques que el dirigeixen. Tinc una amiga que neteja habitacions en un hotel de Barcelona per 800 €/mes. L’esclava viu en un pis compartit amb esclaus; viu amb res i cada mes envia uns quants euros a uns pares que van ser reprimits per Putin a canonades fa quatre dies. L’Estat, sempre corrupte, treballa per als que poden comprar voluntats.

Alfonso Guerra ha dit que no pot entendre com, en la revolta catalana actual, els anarquistes i els burgesos estan en el mateix front. L’home, que deu somiar misteris irresolubles, s’hauria de preguntar per què ni ell ni Felipe González no van expropiar ni un pam a la duquessa d’Alba i van deixar que els latifundis andalusos es convertissin en immensos vedats de caça per als oligarques del poder. Recordin la «milana bonita» de Los santos inocentes de l’estimat Delibes.


Mediadors

[Publicat l’11-10-2017]

Mal va quan, per posar-se d’acord, s’han de buscar intermediaris. Ara bé, he sentit i llegit als mitjans de comunicació que el president Rajoy s’ha entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona perquè l’ajudin a fer entrar en raó el «terrible» president Puigdemont.

També he llegit que el vicepresident Junqueras s’ha entrevistat amb l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Molt malament. L’Església fa segles que és sempre un problema, mai una solució. En nom dels déus, fonamentalment els de les regions monoteistes, s’han comès els crims més terribles.

El cert és que si Rajoy visita bisbes i Junqueras també, és perquè són creients i van a missa. I també és cert que, tot i que estimo molt el meu país, defalleixo quan veig que els cardenals i arquebisbes se’ls valoren com a part d’una solucó. En tot cas, un rector de poble dels que estimen la gent.

Si diuen que Crist va fer fora a garrotades els mercaders del temple, perquè ho entengui el clero, el meu Crist es diu Puigdemont i tots els catalans. Algú em dirà que no tots volen la independència, d’acord. I per què aquests parlen sempre en castellà quan els entrevisten per televisió tot i saber parlar bé el català? Què venen? Per tant, mercaders.


Machado de Assis

[Publicat el 4-10-2017]

Machado de Assis era un escriptor del segle dinou. Era mulat i va fundar l’Academia Brasileira de Letras. En un magnífic llibre, L’alineista, descriu els estudis que fa un doctor en un manicomi.

Descriu un boig fill d’un sastre que explicava a les parets (perquè no mirava mai cap persona) tota la seva genealogia, que era aquesta: «Déu va engendrar l’ou, l’ou va engendrar l’espasa, l’espasa va engendrar David, David va engendrar la porpra, la porpra va engendrar el duc, el duc va engendrar el marquès, i el marquès va engendrar el comte, que soc jo.»

Penseu que molts polítics, presidents, alcaldes, etc. són fill de l’ou, i entendreu moltes coses.

Un altre boig tenia la mania de repartir ramats de vaques per a tothom: a un li donava tres-cents caps de bestiar; a un altre, sis-cents; a un altre, mil dos-cents, i no acabava mai.

Penseu també en els repartiments en períodes electorals i veureu polítics arreu.

La realitat és que tot són ficcions impossibles de realitzar, però el cert és que vivim d’emocions i sentiments. L’altre dia, un amic meu em va demanar quin personatge de ficció m’agradaria ser. Vaig pensar que està boig, que no s’assabenta de res. Ja fa molts anys que sóc en Pluto i encara no se n’ha adonat…


Odi

[Publicat el 27-9-2017]

Els atemptats de Cambrils i Barcelona són un episodi més de l’odi que neix dels dogmes i de les estúpides creences en déus inexistents, tant celestials com terrenals.

Al món animal es mata per menjar o, els mascles, lluitant per una femella. Al món dels animals racionals que som tots els homes es mata per defensar ficcions que mai no seran realitat.

Aquests dies, els sermons de molts sacerdots (Omella —arquebisbe de Barcelona i cardenal— i altres) han estat absolutament miserables; l’espectacle de Jordi González a Telecinco intentant dividir-nos entre bons i dolents, vomitiu.

Però això no té remei, perquè els sàpiens hem d’afrontar dues realitats que no volem veure i que són el que, avui, ja generen més terrorisme. La primera és el canvi climàtic i la segona, el creixement brutal de les desigualtats entre pobres i rics.

Si en aquesta reflexió recordem persones que encara intenten influir en l’opinió pública, com José Mª Aznar, Jaime Mayor Oreja, Antonio María Rouco Varela, Antonio Cañizares o tots els moviments feixistes i marxistes dogmàtics, entendrem que és impossible viure en una societat sense violència. Maduro és violència, com Erdogan, Putin i tants i tants d’altres. Tots els que defensen el seu poder negant la democràcia i amb violència són terroristes.

Aquests dies val la pena recordar que, no fa gaire, «España» tenia Fernández Díaz de ministre de l’Interior. Mai no demanaran perdó, perquè el terror es basa, també, en el dogma, i les creences en el dret de conquesta també ho són.


Susana Díaz, Aznar, Rivera, Rajoy, Sánchez, Arrimadas i molts més

[Publicat el 20-9-2017]

Un dogma és una doctrina sostinguda per una ideologia d’autoritat i que no permet rèplica; és a dir, és una creença individual o col·lectiva no subjecta a cap prova de veracitat el contingut de la qual pot ser religiós, filosòfic, social, etc.

He escrit i manifesto sempre que puc que molts dels problemes que tenim els sàpiens s’originen a causa dels maleïts dogmes. Les tiranies, les dictadures o les falses democràcies sempre se sustenten en els dogmes. Prediquen que l’ordre només pot existir en el compliment de la llei, però no accepten que les lleis es canviïn.

Moltes vegades, per defensar interessos de les classes privilegiades, parlen d’igualtat. Ells són els sacerdots que preserven el bé comú. En realitat, tot és una fal·làcia, perquè saben perfectament que la igualtat no existeix.

En aquests moments que vivim a Catalunya, els senyors Rajoy, Rivera, Iceta, etc. ens diuen que, federals o autonòmics, hem de ser tots iguals, i ens exigeixen que ho acceptem per compliment institucional. El que haurien d’entendre és que molts catalans no volem ser com Aznar, Sánchez o Díaz, i que ho volem manifestar democràticament.

Llavors, el president del Govern diu allò de «Ni quiero, ni puedo» i se’n va escapat cap a la llotja del Bernabéu.


TV3-3/24

[Publicat el 13-9-2017]

17 d’agost de 2017

Encara no són les 8 del matí. Prenc el primer cafè i miro les notícies del 3/24. Així m’assabento de totes les desgràcies que els humans produïm de nit i de dia. L’home del temps diu que avui farà un temps esplèndid: farà sol i calor arreu. Les temperatures passaran dels 30 ºC i poden arribar als 37.

I ara! Que ens hem tornat bojos? ¿Diu que el temps és esplèndid perquè fa sol i les temperatures arriben als 37 ºC? I quan plou, el temps no és esplèndid? I quan nevava, el temps no era esplèndid? ¿I serà esplèndid quan torrents i rieres siguin seques i el Ter i el Llobregat siguin cadàvers de la natura?

¿És esplèndid que més avall de la depuradora de Sant Joan de les Abadesses no es pugui veure en l’escassa aigua del riu ni truites ni barbs ni rat-bufs ni serps d’aigua ni…? Per què TV3 anuncia dies esplèndids? A qui volen enganyar? No valdria més que callessin?

Tot això s’acaba, però, a les cinc de la tarda, quan una furgoneta mata i atropella, a la Rambla de Barcelona, una munió de persones que gaudien d’un dia esplèndid.

I això mai més no tindrà remei.


Any 2050

[Publicat el 6-9-2017]

Existeix una preocupació al Govern de la Generalitat per l’augment del nombre de motoristes que moren a les nostres carreteres. Diuen que volen prendre mesures, diuen que faran campanyes, i es posen la fita d’aconseguir zero morts a les carreteres el 2050. 2050!!! El qui ha fet aquesta previsió és evident que és estúpid. Crec que no cal aclarir per què.

Moren canalla ofegada a les piscines i excursionistes a la muntanya. A les mitges maratons, maratons, curses d’ultrafons… moren corredors per esgotament, cops de calor i problemes cardíacs. Kilian Jornet i molts d’altres com els pilots de competició, ciclistes, homes voladors, etc. corren el risc de morir practicant la seva modalitat esportiva. Ho fan lliurement i s’ha d’assumir, i no cal legislar gaire per evitar-ho perquè és perdre el temps.

En realitat, polítics i buròcrates moltes vegades legislen perquè mai volen assumir responsabilitats (haurien de dimitir, i això no els agrada). Haurien d’entendre que moltes lleis, ordres i decrets que s’aproven ens fan perdre la llibertat, i que moltes vegades les fan per penalitzar una part de la població i acaben perjudicant l’altra. Una llei per regular problemàtiques a les ciutats l’acaben pagant tots els pobles de Catalunya. La llei que regula el trànsit de gossos la paguen també els gossos dels pastors i de les cases de pagès, que queden immediatament il·legalitzats. A vegades crec que tot està prohibit i, si ens ho mirem bé, és així.

Jo, personalment, encara avui no puc expressar amb claredat el que penso, perquè, per dir que els senyors Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Iceta, etc. són «capos» d’un estat mafiós, haig de matisar que no és el mateix Rajoy que Iglesias, ni Domènech que Rivera, o Colau que Sáenz de Santamaría. Però per mi és el mateix des del moment que no reconeixen el meu dret a decidir com a ciutadà de la nació catalana. La diferència és que uns ho fan disfressats i els altres, conills. Uns fan por i els altres, mitja por; però tots, per mi, són uns mal xinats. (Demano a l’Esther Pujadas que expliqui aquestes expressions tan nostres i desconegudes a bona part de Catalunya.)

Acabo:

Com seran les pensions el 2050?
I el mar, haurà crescut molt? I les temperatures?
Quedarà res, de l’Antàrtida?
Monarquia o república? O res?
Continuarà, l’estat mafiós?
Ja haurem exterminat totes les bestioles?

Ben mirat, és molt probable que el 2050 ja no mori ningú, a la carretera. Un èxit, sí senyor. És probable que el que va fer la previsió no fos tan estúpid.


Filosofia 2017

[Publicat el 16-8-2017]

Estiu. Camino per la carena de la vall de Santigosa que travessa cap a Vallfogona. Fa molts anys que faig aquest camí. M’agrada.

A tres o quatre cops de roc del camí, una casa sobirana veu la vall i el món sencer. Hi viu una vídua que no conec i que ja ha de tenir molts anys. Quan hi passo, sempre miro la xemeneia; és el fum, el que em diu que tot continua com sempre.

Avui l’he vista immòbil com una estàtua, dreta amb un bastó mirant la vall, la seva vall. Com una estàtua? No. Avui era una àliga a punt d’enlairar-se i d’acomiadar-se com fan els polls quan deixen el niu. Estic segur que els fills que la van a veure i la cuiden van respectar la voluntat de la mare de quedar-se aquí quan va enviduar. On podria viure millor?

L’àvia s’emportarà el temps, els mots i un món sencer. S’emportarà la filosofia dels astres i el sentit comú, sense publicar, sense ISBN per al currículum, sense entrevistes a la ràdio i a la TV per repetir i repetir el que ja s’ha escrit un trilió de vegades. Ella, que ha parlat sempre amb els conills, els gossos i les oques i ha maleït la guilla, també ha vist el llamp i les tempestes com bramaven en el ressò de les muntanyes, i tot era del seu món, i si un llamp porta un tro, l’estiu porta la tardor.

Avui, quan l’he vista, he pensat que el temps corre tant com les paraules, i que mai res podrem abastar. També he pensat que la verdadera filosofia deu ser la que ensenya que s’han d’estimar les gallines perquè et regalin ous.


Dietari d’estiu

[Publicat el 9-8-2017]

Aquests dies tenim rècords de temperatures: 40 oC a Muntanyola, Osona, i 47 oC en pobles i ciutats  d’Extremadura i Andalusia. També s’ha desprès a l’Antàrtida un iceberg de tres trilions de tones tan gran com tota la província de Girona. L’any que ve tot es repetirà, però augmentat.

També desapareixen carpetes amb documents imprescindibles per jutjar els casos de corrupció del PP. Cal recordar que el Partit Popular, el més votat a Espanya i que diuen que és la garantia de la llei, la salut, l’estat de dret i l’ordre constitucional, també va destruir els disquets dels ordinadors del seu tresorer per evitar que les dades arribessin als jutjats. Ara el PP, que parla de democràcia cada dia i arreu del món, amenaça amb destruir les urnes que vol comprar la Generalitat per fer un referèndum d’autodeterminació. Tot ve de lluny.

Quan es van casar la princesa de Castella, Isabel, i el príncep Ferran d’Aragó, ja van exhibir una autorització papal falsa que era preceptiva. El bisbe Carrillo la va falsificar. Més tard, els prínceps, el mateix bisbe i homes de confiança d’Isabel i Ferran van enverinar el rei Enric, germà d’Isabel casat amb una filla del rei de Portugal. El rei Enric era homosexual i la seva filla era del primer ministre Beltrán de las Cuevas (per això l’anomenaven la Beltraneja). La Cort de Castella, conspirant sempre, també van enverinar l’altre germà d’Isabel, Alfonso, que va morir poc després de menjar-se una truita de riu.

És així com els prínceps es coronen reis i s’anomenen «Reyes Católicos». Morta Isabel de Castella, van prendre possessió del tron Felip «El Hermoso» i Joana «La Loca», filla de la reina Isabel. Felip, que va arribar de Flandes, no era ben vist per la Cort de Castella ni tampoc pel rei Ferran, vidu d’Isabel. També el van enverinar. I així fins ara.

A algú li estranya l’«Operación Cataluña»? Al centralisme de la cort castellana que viu a Madrid, representada els darrers anys per Soraya, Rubalcaba, Zapatero, Margallo, Aznar, etc., se’ls en fot la democràcia. Ells lluiten pel poder. Us en recordeu, del «Tamayazo» que va fer presidenta Esperanza Aguirre?

Si fem una llista dels morts, enverinats, comprats, venuts…, sempre per salvar «España», se’ns acabaria el paper. La pregunta és: què s’ha de salvar? En la lluita permanent pel poder central, la conspiració és l’única cosa que els distreu. Si una part llunyana de Madrid diu «prou!», llavors s’ajunten els conspiradors i, tots a l’una, l’esclafen.

Què voleu que hi fotin, vivint a Madrid? Per no tenir, no tenen ni riu. Això sí, tenen «España» encara que no la puguin veure ni entendre.


Hòsties

[Publicat el 2-8-2017]

El cardenal Robert Sarah ha enviat una carta a tots els bisbes amb indicacions clares per recordar-los que l’eucaristia només es pot celebrar amb hòsties fetes amb farina de blat i sense llevat. La carta, del 15 de juny, recorda que no es poden acceptar les hòsties sense gluten. Diu també que avui dia es poden comprar fins i tot en supermercats i per Internet. El cardenal demana que tant les hòsties com el vi tinguin certificat de garantia, i que tant el vi com les hòsties hagin estat elaborats per persones íntegres i competents.

El cert és que jo no sóc creient i tot això em costa d’entendre. Penso en molts països que no tenen blat, consumeixen quinoa o blat de moro. No puc entendre com la norma pot condemnar els celíacs a no rebre el sagrament de l’eucaristia.

Recordo que, quan vaig als enterraments catòlics, observo amb molt d’interès el moment de l’eucaristia i puc veure amb claredat absoluta com prenen la comunió persones que conec bé i que estan en pecat mortal permanent. Són persones que confonen el bé i el mal segons el seu interès. Veig que el seu món miserable els crida a exhibir-se prenent la comunió.

Una biografia no autoritzada de la vicepresidenta del Govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, explica que és atea i que es va casar pel civil al Brasil, però que quan va al Vaticà s’emporta un fotògraf perquè la retrati prenent la comunió (tot sigui per Espanya i el PP). El Vaticà no diu res.

No és cert, que Crist va fotre fora del temple a fuetades els mercaders? Qui són, ara, els mercaders? No s’ha dedicat l’Església a vendre trossets de cel a terminis?

Què diria Crist d’aquesta carta de gluten sí, gluten no? Més endavant, la carta diu que, transgènics, sí; diu exactament: «organismes genèticament modificats».

El cert és que la humanitat camina ja directament cap al seu final. Vivim, sort n’hi ha, de manera inconscient, i ja tothom comença a viure cada any com si fos l’últim. Sabem perfectament bé que ningú no creu en les pensions del 2040. L’Església també ha perdut els papers i no sap on para.

Avui a la vesprada resaré un parenostre. Per tots nosaltres? No, pels celíacs.


Catòlics i comunistes

[Publicat el 26-7-2017]

No trobareu cap catòlic ni cap comunista ingenu. Els ingenus encara avui poden aconseguir viure la vida sense sentir-se desgraciats. Catòlics i comunistes (i altres dogmàtics) ho justifiquen tot d’acord amb un bé superior.

En una casa de colònies de Vilanova de Sau, aquest estiu organitzaran el BioRitme, un festival amb acampada que començarà amb pallassos per a la canalla de dia i continuarà amb el «txumba-txumba» tota la nit, i així tres dies les 24 hores.

Tothom es justifica: els pallassos justifiquen el «txumba-txumba», l’alcalde diu que hi treballarà gent del poble, i la fundació que lloga la casa de colònies diu que els beneficis del lloguer serveixen perquè els nens pobres puguin anar de colònies a l’estiu. Raonen exactament igual que el neocapitalisme, que diu que s’ha de créixer un mínim del 3% anual per crear llocs de treball («Somos el país de Europa que más crece» —diuen els del PP).

En el fons, catòlics i comunistes prediquen buscant el benefici de la secta, i, entre un món pobre i un de miserable, sempre trien el de la misèria que vol justificar-ho tot, encara que això comporti destrucció de la natura o dels cervells que un dia van néixer per ésser lliures.

Malparits! Per què no us quedeu a casa fent macramé? Deixeu d’enganyar! Busqueu un benefici personal que no és cap altre que el de justificar el vostre fanatisme i bogeria.


Notícia

[Publicat el 19-7-2017]

Acaba de sortir la notícia que al Marroc han trobat restes de sàpiens de més de 300.000 anys. La informació, l’hem d’interpretar de dues maneres.

La primera és que no sabem res. Tot canvia ràpidament, i els que juren i perjuren les veritats absolutes són uns mentiders compulsius. Què diran, ara, a les universitats? Bé, faran una tesi i algú demanarà una subvenció per estudiar la «visualització de l’error».

L’altra interpretació és que ara també sabem que fa 100.000 anys més del que pensàvem que els sàpiens fem el ridícul. Algú pot pensar que el més fàcil és fer el que fa un servidor, que m’agrada trinxar-ho tot; però no és cert, perquè des del dia que vaig néixer ja em van trinxar a mi i a tots els que pensen així.

Algú creu que és fàcil sobreviure al món dels «principios inamovibles del movimiento»? O sia, ja de menut em van explicar que «el movimiento es inamovible» i encara dura, i passo dels setanta. Un món de pecats mortals, i de dimonis. Tampoc no ha canviat. Sí, sí, fixeu-vos en el Sr. Domènech i el Sr. Iceta, fan cara de dimoni, i el Sr. Albiol és Beelzebub. Com es pot sobreviure amb caretos com els dels senyors Hernando i Millo i la predicadora de la veritat Andrea Levy?

I fa més de 300.000 anys que estem igual. Això sí, ara tenim mòbil.


Memòria

[Publicat el 12-7-2017]

Tinc amics a qui els agrada recordar. Parlen del temps de la mili, la dictadura i el col·legi Sant Miquel. Sempre els dic que jo no recordo res. Per què recordar? Diuen i repeteixen que és impossible que no recordi la processó dels «papus» i les excursions pel Pirineu. «Papus»? Pirineu? També passen hores discutint si la lluna és grisa o blanca, per recordar altra vegada els temps de la dictadura i la monarquia.

Per què no parleu de culs i mamelles i cases de putes? —els pregunto. Però, què és més important de recordar, per a vosaltres —els dic—: el primer polvo o l’últim ajuntament franquista? La primera comunió o aquell enconyament amb aquella meravellosa bibliotecària del Vallès Oriental? No enteneu que l’única cosa important és no recordar? Que només hem viscut misèries de sàpiens? No enteneu que només ens hem realitzat per acabar fracassant i que els instints i els sentiments sempre ens han fet perdre el cap?

El cert és que no em diuen res i continuen discutint el color de la lluna. Uns diuen que blanca; d’altres, que grisa. Què hi farem!


Bartomeu

[Publicat el 5-7-2017]

El president del Barça, Josep M. Bartomeu, hauria de dimitir. De fet, sant Bartomeu apòstol va morir escorxat i decapitat. Penso que seria injust que l’actual president, que junt amb l’anterior president Sandro Rosell va intentar escorxar i decapitar tota la Junta del senyor Laporta, no dimitís.

L’espectacle que van oferir en aquella assemblea on es va decidir presentar una demanda contra la millor Junta del Barça i contra un dels millors presidents amb resultats esportius i econòmics excel·lents va ser més que deplorable. Laporta i els seus van defensar Unicef a la samarreta, i aquells sàtrapes de la nova Junta van córrer a vendre-la a Qatar.

El club actual no té ànima i Bartomeu sembla més un president del Rotary Club que l’home que lidera un club de futbol que vol i ha de continuar sent més que un club. Dues observacions; la primera: tots els socis del Barça que van votar en Sandro Rosell i en Josep M. Bartomeu sou uns orelluts. La segona: no s’ha de creure mai en els que venen el cel a terminis i que van de justos per la vida. Aquests, sempre roben.


Alcaldes

[Publicat el 28-6-2017]

L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, primera dona a assolir l’alcaldia de París, és filla d’un electricista i d’una modista de San Fernando. La família es va traslladar a França l’any 1961. Sadiq Khan, fill d’un conductor d’autobusos pakistanès, és el primer alcalde musulmà de Londres. Als EUA van escollir Barack Obama primer president negre del país. Cap català no pot presidir «el Estado español». Cap català no serà mai «presidente del Gobierno de España».

Joan Prim i Prats, nascut a Reus, militar i polític lliberal del segle XIX, va arribar a presidir el Consell de Ministres d’Espanya. Prim va ésser un home d’estat, i va intentar modernitzar Espanya. Va fracassar. Finalment el van assassinar. L’autoria de l’assassinat encara avui no s’ha desvetllat perquè no interessa.

L’altre dia, un amic meu m’explicava que a Vic no s’hi pot viure, que tot són «moros», negres i pakistanesos. És terrible, —deia, costa de veure vigatans pels carrers! Em vaig emprenyar i vaig dir-li que no tornaria mai més a Vic fins que l’alcalde fos xinès. Els xinesos són molt treballadors i estalviadors, i segur que l’Ajuntament funcionaria molt bé.

També crec que a Manlleu una alcaldessa berber seria excel·lent, i al meu poble, Vilanova de Sau, m’agradaria un pakistanès sikh. Estic segur que lluitaria per la independència del poble i fotria coces al cul a tot el desastre que representen els membres de la Diputació de Barcelona amb el seu espai natural. Natural? Ciment natural? Asfalt natural?

Cicle de música i poesia, Tast de formatge, Òpera al parc, Música, poesia i perfum, etc. Sí, tot natural. La paraula imbècils queda curta. En el fons, és corrupció. L’alcalde sikh estic segur que no es deixaria enganyar.

Però tot això és impossible. Tots els alcaldes cobren i mataran si veuen en perill la merda de tamboret on viuen miserablement apoltronats. Tenim el mal d’Espanya? Adéu.


La vaca Margarita

[Publicat el 21-6-2017]

Tenim tan mala consciència del maltractament a què tenim sotmeses totes les bestioles, que fins i tot som capaços de lluitar perquè l’Administració —en aquest cas, el Departament d’Agricultura— indulti una vaca que pastura tranquil·lament i no sap que no té els papers reglamentaris per fer-ho. Perquè ens entenguem, s’han recollit milers de signatures per salvar-la (és com si la vaca conduís sense carnet).

El problema és que volen sacrificar la vaca (per què no diuen matar?). A quin déu la volen sacrificar? Bé, deixem-ho aquí. És evident que el Departament no vol córrer cap risc; o sia, que no vol cap responsabilitat. Mata la vaca i s’ha acabat el problema.

L’altre dia va morir una criatura en un castell inflable que s’havia col·locat al pati d’un restaurant per al gaudi de la quitxalla. L’alcalde de la població va manifestar que el restaurant no tenia permís. Per al buròcrata de l’alcalde el problema principal no era la mort de la criatura, el problema era salvar-se ell. Vaig sentir repugnància.

Els Mossos van concloure que el castell estava mal lligat i que la responsabilitat era de l’empresa que es guanyava la vida llogant el castell. Per què no sacrificaven el castell? Per què no es recullen signatures per salvar l’empresa, el castell, el restaurant i també per comprar milers de flors i llàgrimes per a la criatura morta i la seva família?

El problema rau en els buròcrates —ara ja també polítics— que volen cobrar cada mes i no volen cap responsabilitat de res. I així ens llueix el pèl.


Madrid-Barça

[Publicat el 14-6-2017]

El Barça guanya el Madrid i continua lluitant per la lliga. Per al coneixement de tothom que tingui curiositat per saber-ho, vaig copiar una llista dels assistents més coneguts  a la Llotja («Palco») del Bernabéu:

Florentino Pérez, Josep M. Bartomeu, José Mª Aznar, Ana Botella, Fernando Fernández Tapia («empresario naviero»), Carlos Espinosa de los Monteros («comisionado de la Marca España»), Guillermo de la Dehesa (ex-secretari d’Estat d’Economia amb el PSOE i actualment presideix el Patronat del Museu Reina Sofia), Luís María Ansón (director de l’ABC), el seu germà Rafael Ansón (periodista), Casimiro García Abadillo (exdirector del diari El Mundo i ara director d’El Independiente), Pilar Gómez (de La Razón), José Antonio Vera (president de l’Agencia EFE), Miguel Ángel Noceda (corresponsal econòmic d’El País), els exministres José Mª Michavila, Isabel Tocino, Pilar del Castillo i Beatriz Corredor, i el «secretario de Estado para el deporte» José Ramon Lete.

També el president de la constructora Sacyr, Manuel Manrique, el delegat de l’asseguradora Société Générale a Espanya, Donato González, i Jaime Pérez Renovales, secretari general i del Consell de Banco Santander i ex sub-secretari d’Estat del Govern de Rajoy; els esportistes Carlos Sainz i Luis Figo, l’humorista José Mota i el cantant José Mercé.

I mirant bé el llistat, encara hi vaig veure Borja Prado, president d’Endesa, José Manuel Martínez, expresident de l’asseguradora Mapfre, Antonio Catalán, president d’AC Hoteles, i Fernando Ruiz, que dirigeix l’auditora Deloitte a Espanya.

Se m’acaba el paper. Les conclusions són vostres.


Ciudadanos

[Publicat el 7-6-207]

M’emprenya molt escriure d’aquest partit polític però és imprescindible. Ciudadanos va néixer a Catalunya exclusivament per ajudar l’Estat a imposar el castellà com a llengua única a Catalunya.

Parlen de bilingüisme —o fins i tot de trilingüisme— i ells saben perfectament que el bilingüisme sempre acaba devorant la llengua més dèbil. No demanen el català a la justícia ni el bilingüisme al Congreso de los Diputados ni al Senado. Diuen que no és necessari perquè és un absurd, atès que tothom coneix el castellà. A Catalunya pretenen exactament el mateix: que el català no sigui necessari perquè amb el castellà ja és suficient.

Ideològicament saben que la llengua és un signe d’identitat nacional que cal exterminar. Fonamenten aquest genocidi lingüístic perquè no reconeixen Catalunya com a nació. En el fons, actuen com el Partit Popular però tenen molta més mala bava.

El Sr. Rivera, la Sra. Arrimadas, etc. utilitzen els seus regidors als ajuntaments catalans per imposar el bilingüisme pèrfidament. Lleida, amb un alcalde del PSC-PSOE submís, n’és un exemple clar. Les actituds del Sr. Rivera em recorden molt la Santa Inquisició i em fan molt fàstic. Com deia el filòsof romanès Emil Cioran, m’agradaria menjar-me’ls per poder-los vomitar.


Immortals

[Publicat 31-5-2017]

Diuen que els humans podrem viure entre 250 i 1.000 anys. Un estol de «pensadors» converteixen ja en dogma aquesta possibilitat. Diuen que fins i tot tindrem extensions del nostre cervell en suports biològics. Això és el que defensen les grans empreses com Google o Microsoft. L’home del futur, diuen, es fusionarà amb les màquines i ja s’inverteixen milions de dòlars per aconseguir les patents que aturin l’envelliment i aconsegueixin la intel·ligència artificial.

Bé, podria continuar parlant de genètica, robòtica o nanotecnologia, però el que vull explicar no és el que es pot aconseguir, sinó les conseqüències que se’n poden derivar. En realitat, la espècie humana ja té al seu abast molts coneixements com la clonació, l’extermini per vacunes, l’autodestrucció total, etc. Un sol submarí nuclear amb míssils atòmics pot anihilar totes les capitals de l’hemisferi nord o sud. El submarí nuclear és l’arma més mortífera que existeix.

Diuen aquests nous profetes de la immortalitat que haurem de reconèixer els robots intel·ligents com uns éssers equivalents a nosaltres. Tot això costa molt d’entendre, o no; qui sap?

Uns altres encara volen vendre trossets de cel pagats a terminis. I d’altres venen la igualtat de tots i la justícia universal. Ara en venen uns que diuen que podrem anar a fer el vermut amb un ordinador amb potes. D’acord. Si els robots fan de professors universitaris i de tenors i figurants al Liceu, podria passar que els pressupostos de la Generalitat no tinguessin dèficit i també que s’acabés el vergonyós acte d’entrega de les Creus de Sant Jordi.

Algú va dir un dia que el fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure. L’única, en realitat. Ara bé, 1.000 anys… i els gossos?


L’èxit de Barcelona

[Publicat el 24-5-2017]

Barcelona rep turistes a milions. Diuen les notícies que mig món fa cues llarguíssimes per visitar la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Museu Picasso, etc.

També diuen que en un any l’aeroport del Prat ha crescut un 7 % en nombre de viatgers. «1.000 operacions cada dia!», diuen emocionats.

I és que la ciutat és una verdadera meravella, tot i que anar a Barcelona també vol dir pagar per tot: l’autopista, l’aparcament, la taxa turística…, però la gent paga feliç. Els apartaments turístics són arreu i hi ha el doble d’hotels que a Madrid. Els fons d’inversió compren edificis i el preu del lloguer dels pisos augmenta tant que Barcelona expulsa els barcelonins de tota la vida a viure a l’àrea metropolitana.

La gastronomia és de luxe i les joieries del passeig de Gràcia venen or i diamants nit i dia. Diuen que ho compren els creueristes, que ja no es poden ni comptar de tants i tants que n’arriben.

És tal, l’èxit, que ja diuen que el segon aeroport de Barcelona serà el de Girona. ¿Suplicarem un dia, tots els catalans, perquè puguem ser barcelonins? ¿Canviarem el nom de Catalunya pel de Barcelona?

Tot és molt estrany, perquè els caps de setmana i els ponts de tres o quatre dies els barcelonins marxen escapats de Barcelona i col·lapsen totes les carreteres, i ataquen sense pietat tots els poblets i boscos de Catalunya gairebé com una plaga bíblica.

¿I si fos cert allò que diuen alguns astrofísics catalans, que els extraterrestres tenen por de no entendre la pregunta del referèndum?


Valors

[Publicat el 17-5-2017]

Discutia amb un amic que estimo sobre el desastre que representen les doctrines, ja siguin celestials o terrenals. Li explicava que sense doctrines dogmàtiques (poc o molt totes ho són), viuríem més tranquils.

Em va comentar que moltes doctrines, com el marxisme, el cristianisme, el socialisme, el budisme, etc. han aportat valors importantíssims a la convivència. No és cert. Vam conversar inútilment sobre Càritas i l’Opus Dei, Marx i Engels o Stalin i Mao.

¿O és que els valors del cristianisme han evitat l’existència de Fernández Díaz, membre de l’Opus, o de José Mª Aznar, que va donar suport a la guerra contra l’Iraq? Aquesta mena de persones fan la guerra, roben i enganyen per defensar els seus, de valors, que sempre converteixen en interessos «lícits» per defensar la seva doctrina.

Totes les religions són sectes, i és per culpa dels valors que defensen que l’home no té esperança. La notícia seria que un papa, l’IBEX 35, els imams, Pablo Iglesias, etc. tanquessin la barraca i se’n tornessin cap a casa a cuidar gallines i cultivar l’hort.

Malauradament, això no serà així i defensaran els seus valors fins i tot quan ja no quedin ni gallines ni hort per conrear.


El nostre temps

[Publicat el 10-5-2017]

Admiro les persones que tenen temps per fer les coses que els ve de gust. Observo que no corren mai, i allarguen o escurcen el temps d’acord amb les seves necessitats. Normalment, són persones que saben dir que no.

Un dia, un amic meu em va definir què volia dir estar jubilat. Ell ho concretava amb aquestes paraules: «No fer res que no et vingui de gust». ¿No seria important assolir també aquest objectiu fins i tot abans de jubilar-nos?

¿No és un error creure que la mort és una cosa que encara ha de venir si la tenim a tocar? Joves i vells tenim el mateix temps; per tant, hem de valorar el que ens queda com un tresor.

Avui he fet una llista de coses que podria fer per tenir més temps: deixar d’escoltar alguns programes de ràdio i TV (tertúlies, notícies, etc.). Catalunya Música és una alternativa per als matins, però a la tarda és com una gàbia de lloros que no paren de xerrar.

El verdader secret per tenir més temps és aprendre a dir que no i que no. Ben mirat, tot pertany als altres, excepte el temps, que és un bé exclusivament nostre. Per això, tot i que els incompetents buròcrates que manen ho roben tot, no podem permetre que ens robin el temps.


Fidelitat

[Publicat el 3-5-2’17]

Un estudi de la Universitat de Califòrnia sobre pràctiques homosexuals determina que molts animals són bisexuals i homosexuals per raons socials i per compensar un problema de desequilibri entre mascles i femelles.

Ara bé, i els animals monògams que s’aparellen de per vida? No arriben al 5 % de les espècies, però per a gaudi de la cúria romana i el bisbe de Vic, tenen comportaments de fidelitat que entendreixen fins i tot els més partidaris de l’amor lliure.

Els pingüins, fidelitat per sempre. Els albatros, grans ocells marins, viuen l’un per l’altre (que bonic!). També els llops grisos. Ah!, i les òlibes, deu ser per això que viuen en els campanars de les esglésies. Les llúdrigues gegants cacen, mengen i juguen sempre juntes, i fins i tot dormen juntes agafades de la mà. Els cignes dels llacs sempre naveguen amb la senyera de l’amor perpetu. També aus com el guacamai blau; o els gibons, encara que aquests, en un acte de planificació familiar perfecta, només tenen quatre fills al llarg de la vida.

Ara bé, els ànecs collverd i les grues de cua blanca, quan mor la parella deixen d’alimentar-se o moren de tristesa. Els voltors negres, si descobreixen una infidelitat de les seves parelles, ataquen l’infidel i l’apallissen. Bé, molts més: el ratolí de bosc, el peix àngel francès, etc.

Per acabar i per emocionar-nos fins a l’infinit de tanta fidelitat, sapigueu que el cavallet de mar, quan un mor, l’altre es queda al seu costat fins que també mor per falta d’aliments.

Avui ja és primavera i l’amor serà per sempre o no, homosexual o bisexual. El que és cert és que les hormones invisibles volen arreu, i per molt que prediquin els més ceballuts, totes les bestioles faran el seu camí.


Llebres

[Publicat el 26-4-2017]

Abans creia que, un cop assumit que les coses no poden canviar ─perquè la nostra espècie està tan malalta que l’esperança d’un petit canvi és impossible─, deixaria d’irritar-me. Estava equivocat.

Malgrat que procuro escoltar música clàssica a la ràdio del cotxe i també a casa per distreure’m, tot i que de música no hi entenc res, no puc evitar assabentar-me de les coses que m’irriten i que creia que ja tenia superades.

Encara m’irriten, i no puc evitar-ho, tot el que està relacionat amb les sectes. M’irrita veure a la TV el Sr. Joan Boada d’Iniciativa. M’irrita veure bisbes i cardenals, els membres de l’Opus Dei i la maçoneria. M’irriten Bertín Osborne i Florentino Pérez.

En realitat, crec que m’irriten l’estat de dret i la justícia. M’irriten molt Pablo Iglesias i Xavier Domènech, perquè diuen que ells poden, podem, podemos; podemos què? No és cert. Menteixen. Només cal llegir la història. Des que l’home va crear déus ─siguin cristians o de Podemos─, va de mal en pitjor.

Avui he vist l’Aznar i en Fernández Díaz uns segons a la TV. També he vist criatures que es morien pels efectes de les bombes químiques llançades per l’aviació del seu propi país. M’han caigut les llàgrimes de ràbia i d’impotència.

Sort que a les Guilleries han tornat quatre orenetes i la puput encara vola, i les basses de senglars serveixen de balneari. Avui, a punta de dia, moment musical impossible de descriure, els ocells cantaven l’amor de dos mascles que festejaven una llebre. Per uns moments m’ha amolsat la tendresa del bosc, però… en queda tan poc!!!

Aquí a l’espai natural de la Diputació de Barcelona treballen perquè aviat no quedi res. A la Plana, ja tot són insecticides i herbicides. Per tant, la vida s’ha acabat. Això també m’irrita. I a vosaltres?


Lobbies

[Publicat el 19-4-2017]

L’oposició del Congrés dels Diputats ha demanat un registre dels lobbies que van a veure els grups parlamentaris. Ens continuen enganyant, tractant-nos de rucs, ases i orelluts.

Si volen fer un registre de lobbies, el que han de fer és difondre els propietaris, convidats i saludats de la llotja del Bernabéu de Florentino Pérez i publicar el nom dels que hi assisteixen cada dia de partit.

La llotja del Bernabéu és molt més gran que el Congrés dels Diputats. Els grans negocis i corrupteles passen gairebé sempre pel Bernabéu. El veritable rei d’Espanya és Florentino I, El Intocable, que cobra per tot. Us en recordeu, del dipòsit de gas de les costes de Castelló i Tarragona? (ja no en parla ningú), de les autopistes radials, etc.

Podeu estar segurs que a l’assemblea de Podemos de Vista Alegre va guanyar Iglesias per decisió de la llotja del Bernabéu. Errejón no convé; interessa algú que aixequi el puny i espanti el personal. Tot es decideix al Bernabéu.

L’Espanya que ens diuen que hem d’estimar és aquesta? Les presons, plenes de lladres de bicicletes, i l’autoritat, per descomptat, al Bernabéu.


Sentències judicials

[Publicat el 12-4-2017]

Ens parlen de les sentències polítiques, de parlamentaris inhabilitats pel «procés» o «el desafío catalán». Diuen que «la justicia es igual para todos». Això diu, un dia sí l’altre també, el ministre de Justícia del Gobierno de España, Rafael Catalá.

L’empresari Manuel Torreblanca, condemnat a dos anys de presó per set delictes fiscals, va evitar entrar a la garjola gràcies a un pacte amb la Fiscalia. El ministro Catalá va anar a Baqueira-Beret amb la família per assistir a una festa que organitzava l’empresari condemnat. L’estada i les despeses de la família del ministro de Justicia les va pagar Torreblanca. Preguntat el ministre sobre aquest fet, va respondre que «simplemente fue un viaje particular». Ni la UDEF ni la UCO ni cap fiscal no diuen res.

El 4 de setembre passat, un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona va dirigir-se en català a un policia del control de passaports de l’aeroport de Barcelona. El policia el va acusar de falta de respecte i de poca estima a Espanya. Sis mesos més tard, el professor va rebre una notificació que l’advertia que s’iniciava un procés «por dificultar la labor policial». El procediment podria acabar amb una multa de 601 €.

És evident que, tot això, de divertit no en té res. El Sr. Rajoy presideix el govern d’un estat que, amb la connivència del Sr. Rivera i la Sra. Arrimadas, el Tribunal Constitucional i d’altres, a més de l’aparell del PSOE i del PSC del Sr. Iceta, vol continuar gaudint de privilegis i del dret d’abusar d’una societat indefensa.

La corrupció és general a tot l’Estat. El problema que tenen és que, si s’acaba aquest règim, no tenen on caure morts. No han treballat mai, no en saben; només coneixen la nòmina pública i parar la mà. És per això que han convertit la Constitució en les taules de la llei de Moisès.


Dia

[Publicat el 5-4-2017]

La Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Diuen «La poesia és una finestra a la diversitat excepcional de la humanitat». El dia 23 de març és el Dia Mundial de la Meteorologia. Encara sort que la força de la gravetat i les matemàtiques fan rodar el món sense permís dels sàpiens! La Unesco no és res més que una institució de buròcrates que no serveix per a res.

I el Dia Mundial de la Processionària del Pi?

¿No va inventar-se l’Església de Roma, per distreure el personal, la celebració d’un sant o santa per a cada dia de l’any que en diuen santoral? No en teníem prou amb els sants Joan, Ramon, Rita o Bàrbara que els de la Unesco descobreixen la poesia. Que sant Jordi no servia per a tot?

En alguns llocs, l’1 de desembre és el Dia dels Bombers Voluntaris. El 8 de març és el Dia Internacional de les Dones. Que no servia sant Valentí per als enamorats? Dia del Pare, de la Mare, dels Innocents, etc. L’Església romana i la Unesco, competint per fer el ridícul i per continuar cretinitzant el personal.

Els morts pels bombardejos no tenen dia; el cert és que no tenen ni hora, com les criatures violades. Tampoc existeix el Dia dels Herbicides, dels Pesticides, etc. Tenim, això sí, el Dia Mundial de la Justícia Social, i fins i tot un dia internacional dedicat als rucs.

Avui em sento més poeta que mai perquè no sé ni quin dia és. Només sé que a la poesia, com als rucs, l’amor i els innocents, no els cal tenir cap dia. No pararem mai de fer el ridícul? És evident que no. Aquesta és la nostra poesia.


Agraït

[Publicat el 29-3-2017]

El cert és que dona gust viure en aquest país. Veig la felicitat arreu, i persones orgulloses de viure protegides per «el imperio de la ley». Tothom sap que, gràcies a l’«estado de derecho», la justícia és igual per a tothom.

Enviaré una carta d’agraïment a tots els que es preocupen tant per mi i per «todos los catalanes». Però, on l’envio? A la Moncloa? També la podria enviar a la Zarzuela. Segur que ho agrairien molt.

Ara bé, si l’enviés al Congrés dels Diputats l’agraïment seria col·lectiu, i tothom content!

Ben mirat, tampoc crec que valgui la pena capficar-m’hi tant. Ho tinc decidit: enviaré una carta al Sr. Iceta, al Parlament de Catalunya, i una altra al Sr. Domènech, a Madrid. Crec que ells ja ho entendran…


TV3

[Publicat el 22-3-2017]

És evident que, cada dia més, tot el territori de Catalunya està al servei dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les comunicacions actuals per carretera hi ajuden molt.

Els habitants dels pobles petits van començar a veure el turisme que venia de les grans ciutats com una esperança per a la seva economia. Ara bé, el preu que cal pagar no tothom el vol assumir.

TV3 anuncia pluges cap al Ripollès i la Cerdanya en temps de bolets i els savis diuen que, en 21 dies, si no venta, hi sortiran bolets a cabassos: milers de persones es desplacen i envaeixen els boscos d’aquestes comarques. TV3 diu que l’estany d’Espolla —sobreeixidor de l’estany de Banyoles— està ple i que els Triops o tortuguetes estan a punt de néixer: milers de persones cap al petit estany. D’exemples com aquests, n’hi ha a centenars.

El fet és que, els que som de poble, per anar a la meravellosa ciutat de la Sra. Colau hem de pagar l’autopista, el pàrquing, els lavabos a l’estació de Sants, la zona blava, els museus, la Sagrada Família i l’ou com balla.

Per visitar els boscos no paga ningú, ni per pujar al Puigmal o a la Pica d’Estats. Per transitar per les pistes dels parcs o espais naturals de les diputacions o la Generalitat, tampoc. TV3 promociona Catalunya per a tothom. MENTIDA. El desastre ecològic que paguen animals i plantes per aquesta política és terrible.

El fet —i s’ha d’entendre— és que, si la massificació ha destruït —sí, destruït— Barcelona, exportar aquest model a Catalunya també és un verdader desastre.

TV3, valdria la pena que no ajudéssiu a globalitzar els desastres i que penséssiu que els boscos també tenen dret a l’existència.


Robots

[Publicat el 15-3-2017]

El Parlament Europeu ha aprovat una resolució ─amb 396 vots a favor, 123 en contra i 85 abstencions─ on s’intenta preveure els conflictes que podem tenir els humans amb els robots i la intel·ligència artificial.

Aquesta resolució vol regular els aspectes ètics de la robòtica i s’interessa per les relacions entre els robots i els humans. Diu que els humans ens podrem negar a ésser cuidats per robots (en hospitals, residències, etc.). Vetlla per preveure què pot passar quan un alcohòlic o un trastornat doni ordres a un robot. Preveu que els robots paguin seguretat social i tinguin una assegurança de responsabilitat civil.

Així mateix, explica que ha d’estar prohibit que els robots s’enamorin, i que tots han d’incloure, ben visible, un «botó de la mort» que els humans podran prémer per desconnectar-los en cas que es rebel·lin. Diu que els robots més sofisticats han de tenir un codi de conducta on constaran els seus drets i les seves obligacions.

Als redactors de la resolució també els preocupa el risc que comportarien els robots manipulats. Parlen d’igualtat d’accés a la robòtica i al mateix temps diuen que cal restringir aquest accés pel perill que algú creés una criatura híbrida, un cíborg, amb el qual els éssers humans quedaríem oblidats o estaríem obligats a millorar els nostres coneixements o desapareixeríem.

Bé, això és el que avui ja tenim aquí. Els drons bombardegen Síria, l’Iraq… controlats des dels EUA. Està previst que els soldats siguin robots. Avui, preparar i mantenir un exèrcit té uns costos impossibles. Un robot soldat no costarà més de 9.000 dòlars.

Els robots ja fan cotxes i, des d’ara, donaran menjar a les granges i podran fer de mestres a l’escola i a la universitat. Tindran tanta informació que podran respondre amb una eficàcia molt superior a la de qualsevol educador actual.

Bé, aquest és el «meravellós món que ja tenim aquí». Atenció!!! L’ordinador és un robot; el mòbil, també; el cotxe, aviat no l’haurem de conduir; el metro ja no té conductor, i els avions ja podrien volar sense pilot.

I els polítics? Què seria millor…

…en Fernández Díaz o un robot?
…l’Iceta o un robot?
…en Puigdemont o un robot?
…en Rajoy o un robot?
…la Susana Díaz o un robot?
…en Rufián o un robot?
…el rei o un robot?
…els jutges o uns robots?
…els alcaldes o uns robots?

Prou.


Política (III)

[Publicat el 8-3-2017]

La notícia, del 3 de desembre de 2016, diu: «El districte barceloní de Nou Barris estrena una gran àrea d’esbarjo per a gossos de 700 metres quadrats». La puc llegir a Vilaweb, El Punt Avui, El País, a l’Ara, al Racó Català…

A www.noubarris.net/web40 diu: «La Prosperitat (és el nom d’un barri) estrena la nova àrea d’esbarjo per a gossos». S’hi han instal·lat diversos elements de joc especials per a aquests animals i una font adaptada. Atenció!!! Diu: «L’àrea es netejarà cada dia traient la femta, etc., etc.». L’anunci té un eslògan: Guau, quin espai. No puc continuar llegint perquè em demanen que m’inscrigui, que m’identifiqui, etc. Paro. Res a dir, ho diuen tot ells. L’Ajuntament diu que treballen perquè cada districte disposi d’un espai d’aquestes dimensions (700 m2).

Més. Més notícies. Vilaweb: «Els 385 càrrecs electes de la CUP aniran als ajuntaments el 6-D “com qualsevol dia laborable”».

Més. El País: «En un mundo globalizado, la independencia es imposible».

Diari Ara: Entrevista a Rafael Marín, doctor en lingüística per la UAB, investigador titular del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) a la Universitat de Lilla i, des de l’octubre passat, nou director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. De l’entrevista, el periodista ressalta la frase següent: «Ens comunicarem amb els robots amb llenguatge natural».

Tinc por. Millor dit, tinc pànic. Àrees d’esbarjo de 700 m2 per als gossos, els de la CUP que volen treballar, els que diuen que «En un mundo globalizado, la independencia es imposible» i ara, per acabar, el savi més savi nomenat savi del tot diu que parlarem amb els robots amb llenguatge natural.

Ho tinc clar: l’àrea metropolitana de Barcelona finalment ocuparà tot Catalunya i podrem sobreviure perquè tots podrem portar el gos a l’àrea de 700 m2. Però… en quin llenguatge li parlarem, al gos? Natural? Sobrenatural?

Estic preocupat perquè, molts dies, als polítics de Barcelona no els entenc. Tot és transversal. Ells són elles; elles, ells; tots som ells i elles. Serà per això que els robots ho entendran tot? I si ja fóssim tots robots?


Política (I)

[Publicat l’1-3-2017]

Al congrés de Podemos ha guanyat el tàndem Pablo Iglesias-Irene Montero, la seva cap de gabinet. Des de fa un any són parella i, tot i que viuen en pisos separats, la relació és coneguda.

L’exparella de Pablo Iglesias, Tania Sánchez, també diputada, ha donat suport a Íñigo Errejón, el qual tenia una relació amb la regidora de l’Ajuntament de Madrid Rita Maestre. L’Íñigo, abans de reconciliar-se amb la Rita, va tenir una relació amb la periodista de La Sexta Glòria Mena, filla d’Amposta i, atenció, ex d’Alberto Garzón d’Izquierda Unida.

Meritxell Batet, del PSC-PSOE, té dues nenes bessones. El pare i exmarit és José María Lassalle del PP (sector aznarista).

I Andrea Levy? I la Sra. Arrimadas? I…? Crec que si escric… Ah!!! Al Sr. Monedero, de Podemos, no se li coneix parella però diu que el rey Felipe va a motor i a vela, i ho diu públicament.

Jutges, fiscals, consellers, ministros i presidentes, banquers, IBEX 35. I La Camarga? La Sra. Sánchez-Camacho fent d’espia, florero inclòs.

Una dita catalana diu que «quan a baix piquen, a dalt no hi ha ningú». I així anem. Sempre ha estat així. Un consell: voteu sempre després de llegir el conte d’En Patufet. El d’El Capitán Trueno, no.


Futur

[Publicat el 22-2-2017]

A Rússia, el president Putin vol despenalitzar la violència domèstica. Diuen que pegar els fills, la dona o els avis un cop a l’any no comporta delicte. El president dels EUA, Donald Trump, vol tornar a autoritzar la tortura que el president Obama havia prohibit. Els tribunals i els polítics, cada vegada més seran el mateix.

Acabarem, o ja hem acabat, metrallant els immigrants que volen entrar en països on creuen que poden trobar un xic d’esperança. El més trist és que els immigrants establerts ja fa temps en aquests llocs aproven aquestes mesures. Això som nosaltres.

Diuen que perquè la nostra espècie sobrevisqui, sobra la meitat de la població mundial. Per tant, cap país ajudarà els més dèbils. Els més savis diuen que l’home viurà 200 anys. Aquesta és la nostra contradicció: un home, 200 anys; un milió no arribaran als 10. Això és el que ens espera.


Factura

[Publicat el 15-2-2017]

No és veritat que els estats o nacions distribueixin bé la riquesa. Mai en tindran prou. Només cal veure la quantitat d’observatoris, direccions generals, institucions, etc. que no serveixen per a res.

No és veritat que l’accés a la sanitat pugui ésser universal. No és veritat que la qualitat de l’ensenyament depengui de la inversió. No és veritat això que diuen constantment els nostres polítics que cal acabar amb l’austeritat. L’austeritat és un valor, no un problema. No és veritat que les administracions hagin de solucionar els problemes de tothom.

Sí que seria veritat que les administracions no haurien de posar obstacles perquè la gent pugui treballar. I tot són obstacles. Les lleis, decrets, reglaments, etc. es fan perquè l’administració no hagi d’assumir cap responsabilitat.

El pensament actual d’alguns filòsofs és que, si les institucions solucionen els problemes de la gent, les persones deixen de lluitar per solucionar-se els seus problemes.

Ni Europa ni cap estat del món podrà resoldre els problemes amb el bonisme catòlic i cristià que aplica la socialdemocràcia. Molts polítics no entenen com es genera la riquesa. Parleu d’igualtat? Doncs, tots autònoms, com els fusters, llauners i pagesos. La primera desigualtat és la diferència dels que treballen a la funció pública amb tots els altres. Tothom vol entrar a la funció pública. Ningú no vol treballar d’autònom.

Gastem més del que produïm, i acabarem deixant la factura als nostres fills i néts. L’obligació de tothom és treballar i servir la societat, no viure de la societat.


Dignitat

[Publicat el 8-2-2017]

Els pagesos fan una tractorada cap a BCN demanant respecte pel seu treball. Demanen dignitat.

A Catalunya, el món actual és urbà. Ningú no respecta els pagesos. Les administracions es preocupen de la massa urbana. El pagès no compta per a res. Els pagesos ja mengen. Sobreviuen en l’anonimat més absolut.

Un pagès, un vot. Un aturat, un vot. Un capellà, un vot. Un diputat, un vot. Un alcalde, un vot. Un metge, un vot. Un periodista, un vot. Les vaques, cap vot. Les alzines, cap vot. Un peix, cap vot. Els ocells, cap vot.

Parleu de dignitat? Pobres pagesos, no us entendran mai. Per què reclameu dignitat si sou els únics que en teniu?


Univers

[Publicat l’1-1-2017]

La galàxia d’Andròmeda és més gran que la nostra Via Làctia. El diàmetre mitjà de la nostra galàxia és d’uns 100.000 anys llum, i es calcula que el nombre d’estrelles que la formen és de 200.000 a 400.000. La distància de la nostra estrella (Sol) fins al centre de la galàxia s’estima en uns 27.700 anys llum.

La nostra galàxia forma part d’un conjunt de quaranta galàxies anomenades Grup Local. A l’univers, el nombre de galàxies no se sap. Quan parlem del Grup Local, parlem del més pròxim a nosaltres. El nombre de planetes i altres astres de la nostra galàxia és difícil de calcular.

Parlant de l’univers, els números s’acaben sempre. Nosaltres vivim al planeta Terra ignorant aquesta realitat que podríem veure de dia i de nit. I en aquest petit astre nostre és on la nostra espècie busca energies ocultes i hi crea déus i dimonis i ens matem els uns als altres i ens esclavitzem. I anem caminant sempre amb la veritat, ara de la democràcia, ara de l’estat del benestar i la igualtat, i sempre, del terror i el ridícul. S’acabaran, algun dia, els salvadors perpetus?


La cavalcada de Reis

[Publicat el 25-1-2017]

La cavalcada de Reis de Vic ha encès totes les fúries de l’infern. Els fanalets amb estelada han terroritzat els més criminals i manipuladors de pàtries i justícia i els més puristes dels dogmes del PP, PSOE, Ciutadans, etc.

—Infants amb fanalets estelats! —bramaven ells, tan demòcrates, tan innocents i tan amics del bou i la mula i el nen Jesús. Acusaven la ciutat de Vic de cometre un infanticidi terrible.

Per sort, els vigatans no en van fer cabal i els fanalets es van esgotar. No cal que esmenti ni La Roja ni el discurs del monarca ni la marca Espanya per alliçonar-nos. Ho esmento però no ho analitzo. Només recordaré que al Congrés dels Diputats no fa molt temps algú va dir allò de: «Hay que españolizar a los niños catalanes». Prou.

Ara bé, a la cavalcada van presentar per primer cop una carrossa nova amb un cartell que deia «Vic, una ciutat a la mesura humana». Un desastre. A l’Ajuntament han perdut el cap? Una ciutat regada amb purins i rodejada de porcs, amb un estol de vigilants de la zona blava i un bisbat sectari no serà mai a la mesura humana.

Compte que l’any que ve no ens diguin allò de «Vic, capital de la Catalunya catalana». Han perdut el cap?


Tren

[Publicat el 18-1-2017]

La boira espessa no deixa veure res. Asseguts a les butaques, homes i dones miren constantment el mòbil. Molts porten auriculars. D’altres escriuen a l’ordinador.

Veig un departament tancat. Un cartell diu “Sala Executive”. Penso en els misteris i contradiccions. Em pregunto si a la Sala Executive també miren el mòbil i veuen la boira espessa. I si els de l’Executive tinguessin sol?

El tren camina per la boira i tot és molt estrany. I si no anés enlloc? El tren es para. S’obre la porta de l’Executive. En surt una noia molt bonica. Té els ulls verds i els cabells d’or. Vesteix una minifaldilla molt mini i mitges negres. La veig terroríficament atractiva. La noia camina i ningú la veu. Continuen mirant el mòbil.

El tren no és enlloc. La noia surt del tren i camina per la boira. Jo vaig al seu darrere. Tot d’una desapareix. Em quedo sol. Veig el tren que torna a caminar. La noia em saluda des de darrere de la finestra de la Sala Executive.

Estic sol, enlloc no veig res. Rodalies? L’AVE? Tant li fa, sempre ha estat així.

En realitat, crec que tothom està sol. Encara que molts diuen que no i que no, i diuen que viuen en companyia. Aquesta, per mi, és la solitud més terrible perquè fins i tot et nega el dret de pensar. Són sàpiens. Rendits o claudicats.


Raó/Razón

[Publicat el 11-1-2017]

Obro el diari La Razón. A la portada i a cinc columnes donen la notícia de l’entrega de guardons dels IX Premios Alfonso Ussía. El titular: «El valor del esfuerzo. Ussía destaca el coraje y el compromiso con España de los premiados. Reconocimiento a la Trayectoria Ejemplar a Antonio Brufau; a los Héroes del Año, Unidades Cinológicas de las Fuerzas Armadas, Servicio Cinológico y de Remonta de la Guardia Civil y la Unidad de Guías Caninos de la Policía Nacional; a los estudiantes Jaime Redondo Yuste y María Vázquez Rufo, y al Personaje del Año, Ruth Beitia».

Enhorabona a tots els premiats. Només això? No. Fixant-me en la foto amb detall he pogut veure que, darrere dels premiats, amagats, es podien veure quatre o cinc gossos llop de la Unidad de Guías Caninos de la Policía Nacional. Això m’ha dolgut molt, perquè els gossos i les gosses (és el que haig de dir) no estan “a primera línia”.

No ho puc entendre, i més si són guías caninos. Sempre he pensat que, si al món manessin els gossos (i les gosses) llop, o els llops (i les llobes), aniríem molt més bé.

Cap ca llegeix La Razón, cap ca vol votar, cap ca té la maldat i la misèria de tots els premiats. Cap ca dóna premis ni en rep. No conec ningú de la meva espècie que tingui la bondat dels gossos. Ningú.


Faraó

[Publicat el 4-1-2017]

Avui, les agències de viatges ens anuncien anades a Egipte. Ens diuen que en cinc dies podrem visitar les piràmides de Gizeh i l’esglaonada de Saqqara, ens portaran a veure l’Esfinx i, amb un creuer pel Nil, podrem visitar els temples de Luxor, el de la reina Nefertiti, etc. etc.

Ara tot va molt de pressa i, després de preguntar-nos com feien les piràmides i les tombes amagades, tornarem cap a casa i, l’any que ve, cap a Sant Petersburg a veure l’Hermitage.

Els faraons lluitaven pel poder. Egipte passava anys de caos i assassinats. Al llarg del Nil trobem la petja de les trenta dinasties d’aquell món. Molts faraons van ser molt cruels. Però, deixant de banda els més terribles, només parlaré del rei (faraó) Ramsès II. Diu la història que es mostrava indiferent amb el seu poble que vivia pobrament. Diuen que afavoria les classes altes, que s’enriquien. Era desconfiat i col·locava trampes per protegir els seus tresors. Tenia el costum d’exhibir els cadàvers dels seus enemics penjats a les muralles. Com els cérvols, tenia moltes dones, i els fills i filles es podien comptar per dotzenes. Va regnar 66 anys.

L’últim faraó reconegut va ser la reina Cleòpatra VII (sí, la de la pel·lícula). Ben mirat, tot això tampoc no ha canviat tant: Donald Trump, les miss univers, els reis… posen trampes per no perdre els seus tresors, concubines, etc. I Rajoy, penjant cadàvers constitucionals a les muralles. I, per damunt de tot, afavorint les classes de la llotja del Bernabéu. Haurem d’aguantar 66 anys?


Crisi existencial

[Publicat el 28-12-2016]

Veiem dones i homes que parlen molt i no diuen res. D’altres no parlen mai, per tant, tampoc no diuen res.

Molts només tenim nom i cognoms però no sabem ni qui som. Algú sap qui és? En realitat, existim? O existim sense existir? Un home va dir: “Penso, per tant, existeixo” i un altre, “Només sé que no sé res”.

Jo sóc partidari d’entendre que, si podem veure els gols d’en Messi, és que gairebé segur que existim; però si en Messi deixés de fer gols o caigués lesionat, tornaríem a la no-existència?

¿És en Messi semblant a les multes de trànsit i a la declaració de la renda o a la taxa d’escombraries de l’ajuntament, que ens recorden la nostra existència encara que no existim? Si li diem a l’ajuntament que no existim perquè no volem existir, ens cobrarà igualment la taxa de les deixalles?

Jo, personalment, crec que l’ajuntament vol cobrar sempre. Tot i que és evident que, si no existim, no fem deixalles. Els ocells paguen taxes? I si no existís l’ajuntament, existiríem nosaltres?


Falcó

[Publicat el 21-12-2016]

A finals de novembre transitava per la carretera que va cap a la Vall de Bianya pels túnels de Capsacosta. Estava tot emboirat i queia una roina fina. El matí era excel·lent o lleig. Això no ho sabrem mai.

Un falcó mirava com passaven els cotxes immòbil, enfilat dalt d’un pal de telèfon. Els comptava? Segur. Fins i tot els comptava per colors. Vaig saludar-lo: Adéu!, i em digué: Compte!, que tens els Mossos quatre cotxes darrere teu.

Fins a Olot vaig pensar en el falcó que té tot el temps, no es mulla i no ha de portar els fills a l’escola. Vola més enllà de qualsevol avió i té la casa al bosc, i sap, ell sí, que tots els dies són bonics amb sol o roina.

Passat un o dos dies, a les deu del matí poso la televisió per veure les notícies del 3/24. És un costum que tinc per assabentar-me de si ja arriba galopant la fi del món o si encara s’ha aturat una estona a prendre un cafè.

Emetien el Ple del Parlament de Catalunya. La presidenta anuncia: Pregunta del Grup Parlamentari XXX (sempre X) a la consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (no és literal): “Quines accions té previstes la Conselleria per controlar l’excés de fauna salvatge que provoca accidents de trànsit i fins i tot pot transmetre malalties, etc., etc., etc.?”

La consellera respon i parla de decrets, normes, reglaments i plans especials per als senglars (pobres senglars!). Els ocells (alguns no, tot sigui dit) també eren culpables de moltes malifetes, junt amb els cabirols i les daines, i així em vaig assabentar que tots els animalets que agraden tant a la canalla ara són un terrible problema pel mal que ocasionen.

Vaig pensar un moment en el mal que fem nosaltres. Només un moment. Em va salvar el falcó (Compte!, que tens els Mossos quatre cotxes darrere teu).


El riu (Congo)

[Publicat el 14-12-2016]

La revista Nature publicava el 2013 que finalment s’havia aconseguit seqüenciar completament el genoma del bonobo ─primat molt semblant al ximpanzé─, l’últim simi que quedava per desxifrar. Nature diu que els bonobos són els parents més pròxims als sàpiens que som tots nosaltres, i que el nostre codi genètic només difereix del d’aquesta espècie en un 1,3 %.

Explica la revista que el bonobo i el ximpanzé es van separar fa un milió d’anys. Creuen que, quan es va formar el diu Congo, els simis que van quedar a una riba i a l’altra van perdre el contacte i evolucionaren de manera diferent.

En una banda del riu, els ximpanzés van mantenir una estructura de manada, per categories de mascles dominants que actuaven com a amos i senyors de cada grup, amb comportaments molt agressius que fins i tot els portaven a organitzar algun sarau important entre manades. A l’altra banda del riu, tot anava molt diferent. Els bonobos van entendre el sexe com una funció social i pacificadora que reduïa molt el nivell d’estrès. En una riba del riu, gelosos i agressius; a l’altra riba, orgia pacificadora permanent.

I si tot això de dretes i esquerres també vingués de les ribes del riu Congo?

La intel·ligència animal negada per tots els papes i dogmàtics de la religió del puny enlaire va resistir-se a la temptació de construir piragües o aprendre a nedar per veure què passava a l’altra riba, que és el que vam fer els sàpiens, perquè nosaltres sí, que som intel·ligents.

Riba del Sr. Rajoy? Del Sr. Ribera i la Sra. Arrimadas? Penso en el president Puigdemont i recordo que va dir que l’esforç més gran que havia de fer per presidir la Generalitat era baixar a treballar a Barcelona. Riba de Girona? Riba de Barcelona? Riba de Vic amb bisbe, catedral i universitat? O riba de Manlleu sense Opus Dei?

Per molt que ens hi trenquem el cap, aquí el Ter no separa res, però, si ens hi fixem bé, els bonobos i els ximpanzés es distingeixen a la perfecció. Un servidor, bonobo? És vostè un ximpanzé?… Sàpiens!


Estrellats

[Publicat el 7-12-2016]

Cal preguntar-nos si comprem només el que necessitem o comprem el que volen els altres gràcies als impactes publicitaris. Els creatius de les agències elaboren anuncis basats en fantasies i entren al nostre cervell i l’esclavitzen. La cantant Shakira anuncia una empresa que ven creuers: Shakira + creuer = felicitat.

Tots els cotxes són excel·lents si el veí té un atac de banyes quan veu el cotxe que ens acabem de comprar. No tots, però molts anuncis de venda de cotxes creen aquesta estúpida emoció.

Els anuncis de roba interior són exteriors. La fantasia es fa sola. Sempre hi apareixen les millors femelles i mascles.

Ara vindrà el temps de vendre perfums. Tot serà seducció, sensualitat possible per aconseguir l’impossible.

Els restaurants amb estrelles són molt desitjats per l’estúpid humà que som tots nosaltres. Com més llarga és la llista d’espera per aconseguir taula, més i més desitjats. I tot per menjar un desestructurat de cua de sardina acompanyat d’una escuma d’oli arbequina fruit d’una olivera invisible.

En fi, ara vindrà Nadal i entrarem en una espiral de bogeria de consumisme desenfrenat que no passarà fins que emocions, canelons i fantasies ens surtin per les orelles. Antigament, el Nadal era el solstici d’hivern. Més tard, el clero (sempre el clero) es va inventar el bou, la mula i molt més. Els ajuntaments (sempre els polítics) començaran amb els llums, llumets i llumins. Ning-nang-nongs, nadales, pessebres, més tard avets (ciutats no confessionals) o avets de plàstic (interconfessionals) o avets amb pedals per estalviar electricitat (…).

Sopars d’empresa, l’amic invisible, amor arreu, maratons per recaptar, el gran recapte per recollir, i ara sí que serem bons i ens estimarem per sempre més.
Antigament deien que, el dia de Nadal, les guerres s’aturaven i ningú no disparava. Treva? Guerra? Nadal? Ara sí que serem bons? Sant Esteve ens ajudarà a acabar de pair i… tornarà el Nadal perpetu del Tribunal Constitucional. Treva? Guerra? Ara sí que serem bons?


Decidir

[Publicat el 30-11-2016]

Sempre hem de triar, i de les nostres decisions, n’hem d’assumir les conseqüències. Però això no és cert. Moltes vegades la nostra decisió és un desastre que assumeix un altre o tots de manera col·lectiva.

Aquests dies, el món canvia molt de pressa, i les inèrcies de la vella política basada en un bonisme repartidor s’acabaran de cop. I haurem de triar entre el radicalisme dogmàtic i el radicalisme moderat.

Existeix, el radicalisme moderat? La diferència entre l’un i l’altre és que el radicalisme dogmàtic fonamenta la seva doctrina en el “tot o res”, mentre que el radicalisme moderat aconsegueix els seus objectius entenent que amb el “tot o res”, sempre s’acaba amb el res.

Al teòleg escolàstic Jean Buridan, nascut l’any 1300, li atribuïen un experiment mental que serveix per analitzar un xic tot això. Hem de triar. Diem que els homes som animals racionals. Però si les decisions que prenem tenen males conseqüències, són racionals?

Buridan explica que a un ase que tenia molta gana i molta set li van col·locar una pila de blat i un gran cossi d’aigua. Van posar l’ase just al centre, a la mateixa distància de l’aigua i del blat. L’ase dubta i no sap què ha de fer, ja que té tanta set com gana. Queda immòbil i no pren cap decisió, i finalment l’ase mor de gana i de set.

L’ase es comporta de manera absolutament racional. No pren cap decisió. Quan hem de triar i tenim diferents opcions, intentem analitzar quina és la més bona o la menys dolenta, i ho intentem fer de manera racional. Analitzem també la indecisió i entenem que no prendre cap decisió ens pot portar conseqüències no desitjables. En fi, vist tot plegat, els sàpiens… som racionals? I l’ase?


Sofistes

[Publicat el 23-11-2016]

A l’antiga Grècia, els sofistes eren savis que es dedicaven a formar joves que es volien dedicar a la política. Ensenyaven retòrica i també l’art de convèncer i persuadir. Va acabar malament.

Amb el temps, el sofisme que s’inspirava en la natura (cosmològic) va evolucionar i va acabar cobrant per defensar qualsevol religió, mite o ideologia. Els filòsofs van denunciar els sofistes. No va servir de res.

Ja fa temps que el sofisme és arreu. Periodistes, catedràtics, investigadors, religiosos, escriptors… el practiquen. Quan llegim una entrevista o mirem una tertúlia per televisió, el primer que hem de tenir en compte és qui paga el sou de l’entrevistat i el de l’entrevistador.

A les tertúlies de ràdio i TV de mitjans estatals no hi veureu polítics independentistes: Marhuenda, Xavier Sardà i Garcia Albiol representen Catalunya. Les entrevistes les fan gairebé sempre al Sr. Rivera o a la Sra. Camacho. A TV3 o al 8TV ho maquillen un xic, però només és per guardar les formes i enganyar millor. La Sra. Rahola, sofista? Sí, com el mateix Sr. Cuní o els tres tenors que apareixen el divendres. La Terribas i el Basté, també.

Avui, l’objectiu d’un periodista o un polític joves és defensar el que sigui cobrant. No cal angoixar-se, ja fa segles que és així. No té remei. Els filòsofs han perdut sempre. Fan nosa i pràcticament no els escolta ningú. No els volen. Pensen massa.

Goethe va escriure: “Per comprendre que el cel és blau a tot arreu, no cal pas donar la volta al món”. Actualment, l’èxit dels sofistes és tan gran que molt pocs llegeixen Goethe, i si volen saber com és el cel arreu del món, ho miren a l’smartphone o a Google. Ara els sofistes diuen que el món el salvarà la “intel·ligència artificial”.


Micos i democràcia

[Publicat el 16-11-2016]

Diuen que som micos urbanitzats. Vam inventar els diners i la pólvora. Mala cosa. El fet és que els micos que tenen més pólvora són els que tenen més diners. I tot, gràcies a la democràcia, màquina —diuen perfecta— de lleis justes per repartir diners i pólvora per a tothom.

Canvi de president als EUA. Tothom tranquil, tot seguirà exactament com sempre. Aquí diem que totes les masses piquen. President? Presidenta? Tant li fa. Aquí, Rajoy o Susana. Cap diferència. El radicalisme de la CUP aixecant el puny és el mateix que el dels capellans que organitzaven el rosari de l’aurora a les sis del matí. Tot, inútils dogmes de fe.

Els homes mico que som tots plegats ens dedicarem a prometre el que no es podrà complir ni pagar. Un dia el sol ens rostirà a tots. El dia, ja el tenim a tocar. Tots els dogmàtics miren el dit que assenyala la lluna. Malparits de merda!

I els innocents? Mireu els infants i digueu-los que ara sí, que si guanyeu les eleccions el món serà tan feliç que el Ter tindrà aigües cristal·lines, i que els purins, ens els podrem beure com a remei per als constipats.

[CÀMERA AL BOSC] Guilla, teixó i geneta

La guilla, el teixó i la geneta captats per l’ull ocult d’una càmera en boscos ignots del país. Encara hi ha esperança!

La transhumància per la vida: de Mieres al pla d’Anyella

La transhumància des de MIeres va arribar al pla d’Anyella el passat dijous 30 de juliol. [Foto: Saül Roca.]
[Un report de Xavier Borràs.]

L’eminent i destacat etnòleg i folklorista català Joan Amades (1890-1959) escriu al número XIX de la segona època del Butlletí de Dialectologia Catalana (gener de 1931) l’article «Vocabulari de pastors» (pp. 64-241), en què justifica considerar com un deure «de no menysprear ni abandonar l’aspecte referent als usos i costums dels pastors, sense deixar de donar al nostre treball un caràcter lexicològic. Dóna un major interès al nostre treball la dolorosa circumstància que la majoria dels costums que apuntem són ja del tot perduts, pel canvi que s’ha produït en la vida durant aquests darrers anys. Aquest canvi ha arribat molt intensament fins als rústecs i senzills pastors, i ha operat en llur vida simplicíssima i primitiva una transformació radical i absoluta, que desfigura completament llur manera d’ésser, i els fa perdre aquella suau sentor de poesia de què tan delicadament estaven rodejats […] La vida típica i característica del pastor es perd i es desdibuixa per moments i a passes de gegant. Per això hem cregut de conveniència consignar-ne tot el que en sabíem».

Amades escriu aquest llarg article el 1931 sota l’atenta mirada de Pompeu Fabra i Antoni Griera. Més de noranta anys després, a la comarca de la Garrotxa, un pastor i formatger, en Prem Puig de Can Torrent de Mieres, feia temps que rumiava de refer la carrerada cap als prats pirinencs i, tal dit tal fet (vegeu el vídeo aquí sota): el passat 27 de juny va emprendre amb seixanta-nou de les seves ovelles, l’incert viatge transhumant cap al pla d’Anyella (1.840 m d’altura), a cavall entre la vall d’Alp (Baixa Cerdanya) i la vall de Ribes (Ripollès), on durant els mesos d’estiu s’hi trobaven grossos ramats d’ovelles de les terres baixes del Ripollès, del Lluçanès, de la Garrotxa, d’Osona i del Berguedà.

Un nombrós grup de socis de l’Ecoxarxa Garrotxa han donat suport a aquesta iniciativa, tant a nivell logístic (amb acompanyants i un vehicle de suport) com de difusió, amb un primer comunicat en què afirmaven: «Des de l’Ecoxarxa Garrotxa hem constituït un grup de suport, tant logístic com d’acompanyament i seguiment de la ruta, per a recolzar en Prem i, alhora, fer visible la necessitat de recuperar els comunals i els camins ramaders —molt d’ells asfaltats, perduts o destrossats per polígons i quitrà, com és el cas d’aquesta carrerada.  També, es pretenen reivindicar les tradicions pageses i el pastoralisme —ambdós estils de vida allunyats del consumisme desenfrenat o la preeminència dels combustibles fòssils— i l’alimentació natural de proximitat i el respecte i la convivència amb la natura».

La carrerada va transcórrer, des de Mieres, cap a Riudaura, Vallfogona del Ripollès, Gombrèn i el pla d’Anyella durant quatre dies i més de vuitanta quilòmetres. Durant el camí —molts cops perdut, enquitranat o urbanitzat—, la gent, especialment la gent gran dels pobles per on passaven, a més de dur-los bones menges durant les parades obligades, contava les històries i les anècdotes de les antigues transhumàncies, amb què la carrerada d’en Prem ha pres, també, un sentit de rescat de les tradicions quasi perdudes, a la manera que contava Joan Amades. En realitat, per bé que des de la Garrotxa es fan transhumàncies internes a l’hivern i hi passen pastors (sobretot per l’Alta Garrotxa) camí del Pirineu provinents de l’Empordà, feia vora trenta anys que no se’n feia cap cap des de la comarca als prats de l’alta muntanya de Toses.

Un dels objectius de l’acció d’en Prem Puig és, precisament, ser un revulsiu, un primer pas perquè d’altres pastors i pastores de les terres garrotxines puguin sumar-se en temporades vinents a la transhumància i així aplegar un bon ramat cap al Pirineu i, de passada, poder gaudir, si es pot, d’un temps de vacança.

El seguiment puntual a les xarxes socials, amb fotografies i vídeos, especialment al compte de Twitter de l’Ecoxarxa Garrotxa (amb les etiquetes #transhumànciaxlavida i #transhumarperlavida) ha estat molt ben rebut pels mitjans de comunicació comarcals i nacionals, amb bons i amplis reportatges: EcoDiari, Nació Garrotxa, El Punt Avui, Garrotxa Digital, La Comarca d’Olot, Olot Televisió, TV3, Catalunya Ràdio… Durant uns dies, doncs, la «revolució» engegada amb aquesta transhumància ha travessat l’agenda política i mediàtica per a esdevenir un racó de reflexió sobre la vida autèntica dels pastors, l’alimentació, el consumisme, la globalització i un sistema socioeconòmic que no té en compte els éssers vius, en aquesta cursa en què la disjuntiva, la cruïlla de la civilització, es mou entre el transhumanisme o la transhumància. L’aposta, si volem viure amb dignitat i respecte —també amb l’estoïcisme i la frugalitat que ensenya la vida pastoral, que és d’esforç i tenacitat— crec que és prou clara.

Els borrecs, els xais, les xeres…, en summa, les ovelles, també han viscut en aquesta carrerada un nova vida fora de l’estable i dels indrets ja coneguts dels entorns de Mieres. La sonsònia dels atàvics esquellots, els bels, els esbufecs mentre remuguen ajagudes als herbassars, esdevenen una experiència inoblidable, que s’endinsa en la consciència i no et deixa de petja, un cant a la vida que cal servar i celebrar.

Per acabar aquesta primera aproximació a aquesta bella aventura, que seguirà amb altres projectes relacionats, també, amb la prevenció d’incendis i la recuperació de la ramaderia, us oferim un recull d’imatges, en què han participat, entre d’altres, a més del mateix Prem, els amics i amigues Sergi, Epi, Beti, Nanin, Saül, Montserrat, Xavier… Gràcies a tothom! [Podeu veure més fotografies en aquest vincle.]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[FOTOGRAFIA] Capvespre a la Catalunya Vella

[Originals d’Octavi Ponce.]

S’incorpora a La Resistència el jove Octavi Ponce, amb una excel·lent incursió fotogràfica per les boscúries de Borredà: flora i fauna al captard de la natura. Gaudiu-ne!

Octavi Ponce

Octavi PonceOctavi Ponce Vallin (Vic, 2002), és un jove arrelat a Folgueroles però engendrat a Comillas [Cantàbria].

Comunicador audiovisual apassionat a les llargues passejades pels boscos, muntanyes i tot tipus d’entorns naturals.