Els projectes que afecten el país rural, tant sigui en boscos i conreus de la muntanya com del litoral catalans, cada cop són més cridaners i difícils d’escatir-ne les intencions, tret de l’afany recaptatori de les administracions i dels objectius creixentistes de l’empresariat nostrat; per la mateixa raó, també, costerut de lluitar-hi en contra: hi ha molts interessos, polítics i, també electorals, que s’hi barallen i, de vegades, es difícil destriar el gra de la palla, els projectes que són necessaris, però que trepitgen l’ull de poll dels «nimbys» (no it my back yard, no al meu pati del darrere), o els que no són necessaris i que signifiquen guanys per al complex agrotòxic o militar/industrial. Fóra el cas de l’Agroparc que es vol fer a Gelida per part d’Ametller Origen.
Una empresa polèmica des dels inicis
Ametller Origen, que és la marca comercial de l’empresa Casa Ametller (Olèrdola, 2011) —amb una facturació de 552 milions d’euros el 2023—, s’ha vist involucrada des dels inicis en diverses polèmiques i controvèrsies al llarg dels anys. A començaments de la dècada de 2010, la marca utilitzava l’eslògan «100% sense intermediaris», fet del tot incert, ja que un bon gruix dels seus productes ve de Mercabarna o d’altres països, i per això va rebre moltes crítiques. Ben sovint ha tingut i té problemes grossos amb sindicats agraris com la Unió de Pagesos, que ha denunciat diverses vegades la cadena per vendre per sota de preu de cost o quan els va denunciar a l’Agència Catalana de Consum per anunciar-se com a supermercat ecològic sense ser-ho, entre d’altres.
Com a anècdota dels enganys que sovint exerceixen contra els incauts clients, hi ha el cas d’un cuiner de Platja d’Aro, Lluís Dagà, que va denunciar que Ametller Origen venia a preu d’or (gairebé 50 euros/kg) gírgoles de panical (Pleurotus Eryngii) —que no costen més de 15 €/kg— com si fossin ceps (Boletus edulis).
L’Agroparc de l’Alt Penedès
Un dels temes més polèmics que actualment du a terme la firma agrioalimentària (que també ha entrat en el mercat de la restauració recentment) és la construcció del projecte Agroparc a Gelida (Alt Penedès), que ja ha intentat tirar endavant dues vegades: primer el 2017, amb una extensió de 120 hectàrees, però que va patir una moratòria el 2018 per la falta d’entesa amb agents polítics i socials del territori; i, segonament, el 2022, que torna a replantejar el macroprojecte, aquest cop ampliat a 258 hectàrees.
Vistes des del castell de Gelida cap a la plana on es vol desenvolupar l’Agroparc, al voltant de la Talaia d’Espiells. En primer pla, el poble de Gelida.
Tot i ser presentat per l’empresa com un exemple de sostenibilitat i innovació, ha generat rebuig i desconfiança entre molt actors del territori, que han creat la plataforma ciutadana StopAgroparc i han dut a terme diverses concentracions i tractorades en contra.
El macroprojecte d’Agroparc d’Ametller Origen Tot es pretén mostrar com a un projecte de «cicle tancat», virtuós i complet, però la realitat és que suposaria l’aplicació retorçada de la
normativa de planejament territorial per aconseguir la implantació simultània
d’una fàbrica d’elaborats, un parc fotovoltaic, a mésde granges i de cultius
intensius en hivernacles en sòl de secà de vinya protegida, entre d’altres
maleficis. Des d’StopAgroparc es reafirmem en l’oposició al projecte i diuen
clarament que no!
Títol llarg per a un article curt. Miro TV3 i a l’espai ‘El temps’ veig que en Tomàs Molina ha desaparegut. També veig tertulians que analitzen el que passa. Com en el temps dels dinosaures, apareix Montserrat Tura. El professor i catedràtic Joan Queralt, no, perquè és senador per ERC, com el periodista Francesc-Marc Álvaro, que és diputat, també per Esquerra.
El Sr. Oriol Junqueras, mentint com un catòlic consagrat, amb un cinisme que esmicola qualsevol paraula ben escrita. Tot són mentides, traïcions, trebanquetes i gairebé enverinaments. L’espectacle és tan fabulós com esperpèntic. A Madrid, tots van als tribunals: uns, per lladres de mascaretes; els altres, per lladres i, tots, per robar. Els jutges, jugant amb els reis —el mèrit i l’emèrit—, i la princesa ha estrenat el vestit de guàrdia marina. Ah! I el Reial Madrid no té llicència de no sé què…
Quan els dies fan olor de castanyes
arriba l’estiuet de Sant Martí,
l’olor d’anys fumats per la castanyera,
la bufanda penjada a collibè
de la fresca suspesa a les carenes.
És gust l’escalfor de la paperina
arraulit sota el fanal solitari
de qualsevol banc. Mentre la pell negra
de les castanyes festeja la punta
dels dits, per un moment, s’atura el temps
a mirar altres peus que caminen més
enllà dels teus, mentrestant, pas a pas,
un plec de veus omple el buit dels silencis
de la tarda per compartir el desig.
Són clars els pensaments dins la foscor
dels dies que se’n van amb la maleta feta.
I queda el full on escric el poema
com pintat de carbonet a les puntes.
Tota la puta vida anant cada diumenge a missa de dotze al monestir de Ripoll, no havia servit perquè el dimoni els deixés tranquils. Eren una família més que correcta. No tenien deutes, votaven el Partit Popular i sempre col·laboraven amb el Banc dels Aliments. Per això, quan van descobrir que la seva única filla estava posseïda, totes les alarmes es van encendre simultàniament.
La mare plorava a cor què vols mentre feia mitja. El pare es fotia dobles racions de quina San Clemente i es colpejava el cap amb el vas de vidre fins que li sagnaven les temples. L’avi se’ls mirava esmaperdut, tement per l’estabilitat del matrimoni de la seva filla i, de retruc, per la salut de tota la família.
Mentrestant a la seva cambra, la noia es masturbava per sisena vegada consecutiva amb un cogombre XXL, gemegant com si realment fos Satanàs qui la penetrés. Des que havia descobert els plaers de l’onanisme —després d’haver vist una pel·lícula de pornografia lèsbica a casa d’una amiga— que s’havia avorrit de les xarxes socials, de les sèries d’Antena 3, i fins i tot es negava a tornar a trepitjar l’església per complir amb els seus deures litúrgics.
Feia una setmana que portava la família de mal borràs. Va ser en unes classes pràctiques d’internet al centre de dia on l’avi va descobrir l’adreça d’un exorcista italià. No va dubtar ni un moment a enviar-li un correu electrònic, sol·licitant-li els seus serveis.
Fins i tot quan vestia d’esport, Peroni era elegant. Feia tot just una setmana que va rebre la desesperada demanda des de Ripoll. Va mirar-se la platja d’Òstia des de l’apartament, amb el sol declinant sobre la tranquil·la aigua del Mediterrani i va pensar que no estaria malament passar una temporada a Catalunya. L’endemà va anar a visitar un amic que acabava de deixar els estudis al Vaticà i li va manllevar els hàbits. Més o menys feien la mateixa estatura i complexió física. Ryanair va vendre-li un bitllet fins a l’aeroport de Girona, i aquella mateixa tarda va emprendre el vol, aprofitant que la discoteca on treballava no tornaria a obrir fins a finals d’abril. Tot just eren a mitjans de febrer.
Fou així com va descobrir que Ripoll era ben bé al cul del món. Va arribar-hi amb un taxi, que va portar-li per l’eix Transversal. Quan el taxista va haver d’aturar-se al semàfor vermell, davant de l’Abat Oliba, Peroni va sortir-ne esperitadament amb la bossa de mà i es va perdre pels carrers del barri de la carretera de Barcelona. Al Concepció Ducloux va trobar una porta de garatge oberta, i s’hi va camuflar durant un parell d’hores.
El taxista no havia sigut prou hàbil per reaccionar, incapaç de deixar el cotxe mal aparcat i perseguir-lo. Va maleir l’italià, la mare que l’havia parit i, després de donar unes quantes voltes infructuoses pel poble, va tornar cap a Girona, rememorant els fracassos de la seva joventut a les discoteques de Platja d’Aro, mentre legions d’italians es morrejaven amb les noies més guapes del país.
Ja era fosc quan Peroni va aturar-se a la plaça Vila de Prades, on José Montero i José Luis Garcia comentaven alegrament anècdotes del seu passat. Va demanar-los com arribar a la plaça Gran. Li van indicar en un italià macarrònic que amb prou feines l’home devia mig entendre. En tot cas va emprendre la direcció correcta. Mentre s’allunyava, els dos homes van descollonar-se mirant l’alçacoll de l’italià, comentant que devia tractar-se d’un exorcista.
Al pis de la jove posseïda van rebre’l com qui rep un regal del cel. Fins i tot la noia, que hores abans estava d’allò més apàtica, va somriure en veure aquell home a qui l’hàbit li esqueia d’allò més. Va llençar una llambregada a l’entrecuix oprimit pels pantalons grisos de tergal, deduint que podrien ser molt bons amics. La família no li havia explicat el perquè d’aquella visita, però li van prometre que l’endemà no calia que anés a treballar al supermercat de Torelló on feia tres anys que la tenien contractada. Havien demanat permís a l’encarregat i aquest els el va concedir.
Després de sopar van acompanyar Peroni a una habitació just al costat de la cambra de la noia. A les onze en punt va ser testimoni d’un sorollós orgasme. Fou el primer dels cinc que la filla tindria aquella nit.
L’endemà a les nou del matí, havent esmorzat i dutxat, Peroni va reunir-se amb els seus clients. Van asseure’s a la taula del menjador. Va intentar fer el seu italià tan entenedor com fos possible. L’havien de deixar sol amb la noia. Ell intentaria treure-li el dimoni del cos, però no havien de fer cas dels crits que sentissin. Tots van estar-hi d’acord. La mare se’n va anar fins a la cuina, va obrir un paquet de puros que tenia al calaix de les estovalles netes i va fer un petó a la fotografia del general Franco que hi guardava. Va fer-ho per demanar-li sort en aquell mal tràngol.
La noia encara dormia plàcidament quan el presumpte pare Peroni va acaronar-la suaument. Va obrir els ulls i li va somriure. Ell li va retornar el gest. Va agafar la creu que penjava del seu coll i li va posar sobre el front. La jove va tornar a somriure. Peroni, també. Va resar el parenostre en italià, ben alt perquè ho sentissin des de fora, mentre ella li feia lloc al llit, dins dels llençols. Eren calents, però no tant com aquell bé de déu de mossa que ja li havia descordat la camisa, pantalons i sabates, i encara no li havia tret del tot els calçotets que ja li menjava una polla endurida per la sang que hi circulava.
Va ser una sessió de sexe complet: seixanta-nous, francesos, grecs i sobretot molts italians. Els set orgasmes per cap van obrir-los la gana. A l’hora de dinar van menjar com si no ho haguessin fet mai. A la tarda, després d’una merescuda migdiada, van continuar amb l’exorcisme.
Tot i que els gemecs de la noia no només no s’havien aturat sinó que anaven en augment, els pares estaven satisfets amb les paraules de suposada millora que els va anunciar Peroni. Van avançar-li els cinc mil euros que costarien els seus serveis. Això sí, va garantir-los que no seria fàcil, i que hauria d’estar-se com a mínim una setmana a casa seva. A l’Institut van aconseguir que el metge de capçalera fes la baixa de la noia sense visitar-la. Hi havien de clavar la banya fins a alliberar-se de Satanàs.
L’avi, que havia estat qui més aviat havia apostat per Peroni, també va ser el primer a malfiar-se’n. Passaven els dies i no aconseguien treure el puto dimoni del cos de la neta. Cada jornada es repetien els gemecs i ara ni tan sols se sentien oracions. Només crits de plaer, compartits també per Peroni, que ja s’havia instal·lat a jornada completa a l’habitació de la noia. Només en sortia pels àpats, sense alçacolls, i unes bosses sota els ulls que delataven allò que realment passava a l’interior.
Per això, diumenge a l’hora del vermut, just quan els brams procedents de l’enèsima penetració anal de la setmana eixordaven fins i tot els vianants que passejaven per la plaça Gran, el patriarca de la família va obrir la calaixera dels coberts, va treure’n les tisores de tallar el pollastre i va entrar a la cambra del pecat. Efectivament, tal com sospitava, va trobar Peroni enfilat sobre la neta, percudint-la frenèticament amb la seva encertadíssima eina. Foll de ràbia i dolor, l’avi va acostar-s’hi en silenci per darrere, va engrapar-li un testicle i va seccionar-li netament amb un cop de tisores. Els crits van deixar de ser de plaer per convertir-se en dolor extrem. La sang ja estava deixant un bassal sobre els llençols quan una altra tisorada va desprendre també l’altre ou de l’escrot que fins aleshores l’aguantava. La noia, excitada per l’escena de sexe extrem, va treure’s el membre ja flàccid de Peroni del cul, i va substituir-lo pel cogombre que guardava sobre la tauleta.
L’italià va sortir corrent de l’habitació, tement que el vell li tallés també la cigala que ara penjava lamentablement entre les cames. Va malvestir-se tot baixant les escales i va sortir al carrer, tallant tan bonament com podia l’hemorràgia amb un tovalló que va manllevar de la taula parada. A sota les voltes va caure d’esma a terra, desmaiat. Uns sanitaris de la Creu Roja van recollir-lo deu minuts més tard, alertats per un tafaner de cabells blancs que matava l’aranya des d’un balcó proper.
Tres malalts que s’esperaven des de feia hores al servei d’urgències de l’Hospital de Campdevànol van veure com Peroni els avançava. No van poder evitar uns quants renecs en veure que el tedi d’aquella sala blanca amb sanitaris obrint i tancant portes com en un autèntic vodevil mèdic es perllongaria encara més. A la sala d’operacions van obstruir els conductes amputats. La masculinitat del fals exorcista s’havia extingit, però com a mínim podria explicar amb un fil de veu als seus fills, adoptats, això sí, la marató sexual que havia protagonitzat abans de perdre la central d’espermatozoides.
Com que amb les presses s’havia deixat la bossa de mà a casa dels seus clients, i no tenia pas pensat de tornar-hi, va donar per perduts també els cinc mil euros. Des del mateix centre hospitalari on va estar-se tres dies en observació va contactar amb l’ambaixada italiana a Barcelona. Els va explicar la situació molt per sobre, demanant-los ajuda. Li van enviar un taxista amb una documentació provisional per substituir la que teòricament havia extraviat i un bitllet d’avió per tornar cap a Roma.
Des de la terrassa del cafè de la terminal de l’aeroport de Girona tres motoristes ripollesos que cada dissabte al matí mataven l’aranya cremant benzina amunt i avall per les carreteres del país van observar com baixava capcot del taxi i es dirigia directament al lavabo. Van aixecar-se i el van seguir. Dins d’un dels compartiments individuals, l’italià revisava la zona on li havien cosit diversos punts que més tard ja traurien al seu país. El motorista de barba blanca que semblava liderar el grup va fer saltar el baldet de la porta d’una puntada de peu. Peroni, amb els pantalons abaixats, va ser una víctima fàcil per al motociclista. Va omplir-li el cul de lleterades en una ràpida penetració i va deixar pas a la resta de companys. El darrer d’ells va tenir mitja arcada de fàstic quan el seu membre va entrar en contacte amb el semen i la femta que formaven un conglomerat de substàncies anals en plena liquació, però en iniciar el moviment copulatori va escalfar-se de seguida i es va escórrer a una velocitat similar a la resta.
Dins de l’avió, Peroni va intentar viatjar dret perquè l’anus li cremava com si l’haguessin fet servir de cendrer. L’hostessa li va pregar diverses vegades que s’assegués, i com que no va aconseguir-ho l’aparell va aterrar d’emergència a l’illa de Mallorca, on va ser-ne expulsat. La intenció de l’home era agafar un altre avió tan bon punt com se li calmessin els fogots anals i com la família li fes arribar una transferència per pagar-se el bitllet de retorn a casa, a condició que cap Àngel de l’Infern dels pebrots no s’obsessionés a rebentar-li el cul de nou.
