Arxius: Projectes

[Una narració de Jordi Remolins.]

L’últim comboi de metro de la jornada acabava d’arribar a l’estació i una munió de gent s’amuntegava davant les portes per no haver de tornar a casa a peu, o pagar molt més agafant un taxi. El dissenyador gràfic es va obrir pas entre la multitud i a empentes i cops de colzes va guanyar un lloc a dins del vagó. Aquell dia coincidia que els espectadors que sortien de l’estadi de veure uns quarts de final de la copa d’Europa de futbol que havia acabat tard per la pròrroga i penals, multiplicaven per molt l’afluència que un dia normal a aquella hora tenia la línia. Necessitava arribar a casa abans de la mitjanit si no volia guanyar-se l’enèsima esbroncada de la seva parella, que ja començava a sospitar una infidelitat camuflada sota excuses de reunions de feina que acabaven massa tard, o de muntanyes de projectes per signar. Un altre amuntegament, l’humà que hi havia a l’interior del vagó, era aclaparador, un tetris de braços, caps, espatlles, troncs i extremitats inferiors que encaixaven com bonament podien per satisfacció dels aprofitats que allargaven la mà cap als atributs aliens per satisfer les seves perversions. Un cop tancades les portes una veu sorgida de la megafonia va informar que caldria esperar uns minuts a la sortida per quadrar els horaris amb la resta d’estacions.

La cella esquerra del dissenyador gràfic va alçar-se buscant la complicitat de l’individu que tenia al davant, un home de mitjana edat no gaire ben vestit i que desprenia un indissimulable tuf de resclosit. L’home el va mirar i va somriure lleument. Haurien de suportar-se en estreta comunió fins que el metro tingués la gentilesa de portar-los a l’estació de destí. Però la màquina no arrencava i la fortor que desprenia aquell individu s’amplificava cada cop més. La cara de l’un estava a pocs mil·límetres de la de l’altre. Va evitar-li els ulls fins que en un gest per corregir la posició el dissenyador va impactar amb la maleta en el tòrax del seu veí.

— Perdó, això és tan comprimit que encara prendrem mal.

— No passa res, no pateixis. A veure si arranca aviat. El transport públic sempre ha sigut un drama.

La repulsió nasal que fins aleshores sentia per aquell individu, va convertir-se en una fotesa comparada amb la que experimentava ara que li acabava de parlar directament a la cara. Una alenada de putrefacció se li va introduir al nas i la boca, talment com si estigués participant en l’exhumació d’un dictador qualsevol. Malgrat tot, va imitar un sospir per donar-li la raó i alliberar-se alhora de la glopada pestilent que acabava de menjar-se. Va intentar moure’s, però no li va ser possible. No només estava presoner físicament d’aquella circumstància, sinó que es trobava absolutament sol cara a cara amb l’enemic olfactiu número u de la humanitat. La resta de viatgers s’havia posicionat d’esquena a l’aura nauseabunda que impregnava l’espai comprimit. Cada vegada entenia menys com havia estat tan lent a l’hora de detectar-ho, i com podia ser que el fill de puta de conductor no arrenqués d’una puta vegada la locomotora dels collons.

— Vostè encara és jove, però recordo que fa quaranta anys la freqüència dels combois era menor que l’actual, i ens trobàvem en casos així cada dos per tres. Una vegada vaig tardar més de dues hores a arribar a casa. La dona ja havia trucat a la policia perquè es pensava que m’havien segrestat. I sap què li van dir?

El dissenyador va contenir les llàgrimes. No podia més. Ni tan sols alçar les mans per tapar-se el nas. O aquell home callava o les cames li defallirien. I no volia ni imaginar-se que sent l’única persona que el veuria perdent el coneixement, podria acabar practicant-li un boca a boca que llavors sí, seria definitiu. Va gemegar lleument, com per mostrar desinterès en allò que li explicava el generador de contaminació més gran que havia trobat en la seva maleïda existència. Lluny d’entendre aquest significat en el gest, l’home va continuar…

— Que si els molestava per una ximpleria, li farien pagar el cost de la recerca. Es pot arribar a creure que ens hem passat tota la vida pagant impostos, no hem molestat mai a la policia ni als bombers ni a una ambulància, i un dia que per culpa d’un servei públic deficient ella va tenir la necessitat de fer-ne ús, encara l’amenacen amb la prepotència dels que estan acostumats a no moure el cul excepte quan és un superior qui els ho ordena?

L’halitosi que expirava cada vegada que pronunciava una síl·laba s’estava convertint en un suplici per al dissenyador, però també per a la resta de l’habitacle. Una jove embarassada va patir una síncope i només la compressió de cossos va evitar que caigués a terra.

Algú va prémer el botó per a obrir la porta des de fora, però va ser impossible aconseguir-ho. Anaven plens de punta a punta de metro. La sort que va tenir de no poder-hi entrar.

— Calleu! —va cridar un home conscient de l’origen d’aquella pudor.

— Que calli! —s’hi va afegir una dona vermella com un senyal d’estop de tant respirar per la boca.

El dissenyador gràfic també va perdre el coneixement, juntament amb quatre persones més.

Un noi va aixecar dificultosament el braç per agafar la maça que hi havia a l’extrem superior de la porta. Volia trencar un dels vidres i que així es renovés una mica l’aire. Va patir una luxació d’espatlla, però va aconseguir agafar l’eina. Tenia tan poc espai per moure’s que només va poder fer una esquerda al vidre. A cops de cap va anar eixamplant un forat, que ja era de la mida d’una pilota de futbol quan va desistir de fer-lo més gran. Portava la cara ensangonada, però l’aire viciat de l’exterior va ser rebut com la pluja en el desert pel centenar de viatgers, sobretot quan finalment la locomotora va arrencar.

Lleument conscient del que acabava de viure, l’home pudent va arribar a casa després d’haver assistit a la reunió anual d’accionistes de la companyia de gas. La dona va rebre’l amb una mascareta d’oxigen i les finestres obertes de bat a bat malgrat ser encara al mes de març.

A sobre la tauleta de la sala d’estar hi havia un catàleg de dutxes que aquella mateixa tarda la soferta senyora havia anat a buscar a cal lampista.