Els microrelats de Jordi Remolins. Setembre de 2020

Qui mirada aguanta, bala empeny

Quan el perillós i despietat pistoler va entrar al saló, els parroquians que s’hi havien donat cita van abaixar la mirada temerosos d’ampliar la popular nòmina de damnificats per la seva arma. Al fons del corredor, entre el piano i l’escala, assegut en una solitària cadira amb un cigar apagat als llavis, un individu va continuar amb la mirada fixa, contemplant l’escena impertèrrit i captant l’atenció del psicòpata assassí que instantàniament va acaronar el mànec del revòlver, moviment que tothom identificava com a fase prèvia d’una carnisseria. Les cinc bales que instants després van impactar en el tòrax del temerari observador no van posar fi a la seva vida, que feia cinc dies que ja l’havia abandonat aprofitant una aturada cardíaca, però van ajudar a intensificar la profunda ferum de descomposició del polsegós local.

La venjança del senglar

Moltes nits, el caçador es despertava sobtadament, aixecant-se de cop amb una suor freda amarant-li el front, somiant que patia un accident frontal d’automòbil contra una tanca de formigó en el seu intent per esquivar un senglar que travessava la carretera. El somni es repetia pràcticament cada dia amb la mateixa seqüència i idèntica reacció, tot i que l’hàbit no va esmorteir-ne mai el traumàtic despertar que el mantenia desvetllat fins a l’hora d’anar a treballar. Dos dies després que l’enterressin a causa d’un coàgul cerebral, el caçador va ressuscitar trasbalsat altre cop pel mateix somni, es va aixecar com una molla, i es va cardar tal hòstia amb la tapa de la caixa que el politraumatisme cranioencefàlic va ser aquest cop sí, mortalment irreversible.

Darrera trucada fallida

Mentre el marit desequilibrat telefona a la policia i els diu que en pocs segons es carregarà la dona i ells no podran fer res per evitar-ho, la seva parella ni tan sols intenta escapar-se. L’home s’ha assegurat prou d’estacar-la prèviament en una cadira que balla, on s’afanya a tallar-li el coll, llençar el cap per la finestra i tirar-s’hi ell mateix al darrere abans no s’hagi d’enfrontar amb les forces de la llei. A l’altra banda de l’aparell telefònic, la iaia sorda a qui l’assassí ha trucat per error escolta el que li semblen unes paraules estranyes i uns crits de dolor, però, farta que ningú li digui res, penja l’aparell i s’asseu davant de la tele per acabar de veure una bonica pel·lícula de terror.

Maledicció blanca

La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins, que no era un bon dia per estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència un cop ja li havia passat amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.

La República Catalana Independent de les Gorgues

Vista exterior del resturant Les Gorgues. [Arxiu de Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

Durant 23 anys (des de 1968 fins a 1991) el restaurant Les Gorgues, a pocs quilòmetres de Roda i al costat del riu Ter, va esdevenir el paradís de la gresca, una illa gastronòmica, lúdica i romàntica enmig de les preocupacions quotidianes. Amb el temps, es va convertir en centre de reunió d’intel·lectuals, artistes, capellans progressistes, bohemis, parelles anònimes, surrealistes i dadàs, joves iconoclastes i colles de tota mena que hi anaven a celebrar noces de plata, casaments, acomiadaments de solteria i congressos de bromistes. Bàsicament, però, era un reducte de militants catalanistes i antifranquistes.

L’any 1968, el vigatà Jaume Panadès i la terrassenca Francina Tort, van obrir les portes del restaurant. S’havien conegut i casat al Brasil, i quan van tornar a Catalunya van decidir començar de zero i provar sort. Mai no s’havien imaginat les hores de bona maror i el fotimer de vetllades agradables que la clientela de les Gorgues acabaria gaudint entre les parets d’una antiga masia desballestada, que van condicionar, decorar i convertir en un hostal digne de l’època del bandoler Serrallonga.

Els començaments van ser difícils; de fet, el mateix Panadès havia fabricat més d’una taula amb les seves mans. De mica en mica, però, el local va anar prosperant; amb tot, algun despistat hi acudia pensant que era una casa de barrets, a causa del lloc apartat on es trobava. Els propietaris van fer-se una clientela molt fidel, s’ho van passar molt bé i es van poder guanyar la vida.

La cuina era casolana, de pagès, especialitzada en pa amb tomàquet i pernil, formatges, escalivades, carn a la brasa, allioli, arengades i teca fàcil de preparar. La decoració, a base d’escopetes antigues, ferros forjats, escultures, repussats elaborats per Antoni. A. Portussach, El Tendre, forques i eines antigues de pagès, conformava un espai típic i acollidor.

Una de les sales del restaurant Les Gorgues. [Arxiu de Toni Coromina.]
A banda de milers de persones anònimes de la comarca, les parets de les Gorgues van acollir com a clients assidus o ocasionals el doctor Joan Cruells (primer cap de llista del grup d’esquerra Entesa Democràtica, que  Vic va empatar amb CDC a les primeres eleccions democràtiques); el mític pastisser comunista Quim Capdevila; el poeta Joan Brossa; el director teatral Joan Anguera; el poeta Joan Oliver (Pere Quart); Francesc Vallverdú; el cantant Demis Roussos; el grup dramàtic i iconoclasta de fama mundial The Living Teatre; els pintors Artigau i Guinovart; el poeta Miquel Martí i Pol; l’enyorada Mary Santpere; Jaume Aragall; Gemma Cuervo; els actors del programa televisiu Verano azul; Maria del Mar Bonet; Enric Majó; Terenci Moix; Pi de la Serra,; Quimi Portet i Manolo García; actors d’Els Joglars; músics de l’orquestra Gulbenkiam…, i una pila de noms farcida d’artistes i opositors al franquisme.

En Jaume i la Francina conservaven un pergamí en què el director teatral Joan Anguera, avançant-se a Ikea, havia cal·ligrafiat la «Declaració d’Independència de la República Catalana de les Gorgues». El pergamí el conservaven a dins d’un tub de llauna; però, cada vegada que la Guàrdia Civil acudia al restaurant, el propietari treia el document del porta-pergamins i l’amagava en un lloc de difícil localització, per por a les represàlies en cas de registre.

L’anecdotari relacionat amb el restaurant és molt ric i variat. Una vegada, l’escultor, drapaire i poeta Antoni A. Portussach, El Tendre, que tenia la força d’un bou, es va dedicar a arrossegar tot sol una pesadíssima tartana per l’exterior de la casa. En una altra ocasió, el mateix personatge va comprovar com, a l’hora de marxar, la seva moto Lambretta no s’engegava; la solució va ser fàcil: va aixecar la màquina a pes de braços i la va llençar al riu des del pont.

El resturant Les Gorgues per dins. [Arxiu de Toni Coromina.]
En més d’una ocasió, a les Gorgues s’hi havien fet processons laiques, balls, obres de teatre, sainets improvisats, actuacions musicals o cremades d’icones de la dictadura. Alguna vegada s’havia acabat la vetllada amb bona part dels comensals banyant-se al riu a les cinc de la matinada.

Les Gorgues tampoc no es va escapar d’un registre per part dels números de la benemèrita Guàrdia Civil que cercaven un home segrestat per ETA; el resultat va ser que van esbotzar una porta a puntades de peu, que va resultar ser la cuina. Records entranyables d’un temps que no tornarà.

 

Anna Buxaderas

Anna Buxaderas és psicòloga, artterapeuta i directora de l’Institut IATBA, on amb un equip d’artterapeutes transdisciplinaris imparteix classes en un màster d’artteràpia (dirigit per Mònica Sorín), i rep visites privades. Hi atén adults (i a vegades també infants) per crisis personals, depressió, trastorns d’ansietat o trastorns psicòtics.

Si els romans aixequessin el cap. Reflexions sobre el Pacte Verd Europeu

El Pacte Verd Europeu pretén abordar la crisi climàtica i la crisi financera a la manera del New Deal roosveltià. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Maria Borràs.]

La idea per a escriure aquest article se’m va ocórrer la setmana passada, mentre passejava per la història a través de les pedres de la ciutat de Barcelona de la mà del guia i amic Sergi Ducet Aragó. Mentre ens explicava les teories del que es creu que eren les runes que es troben sota la plaça del Rei i la manera en què feien servir els recursos, vaig pensar que després de tants anys no n’havíem aprés gaire, ans al contrari, i que qualsevol mesura, directriu, llei…, o qualsevol altra pantomima que es vulgui fer (com ara el Pacte Verd Europeu) no canviarà res si no és radical, es a dir, si no va a l’arrel del problema i transforma el sistema des de la base.

Fa més de dos mil anys els romans ja reutilitzaven, reciclaven i aprofitaven les forces naturals, com la gravetat, per a les seves construccions. Eren molt més conscients que el planeta tenia uns límits i havien aprés a conviure-hi. Durant els més de mil anys (del segle VIII aC al segle V dC) que va existir la civilització romana, una pràctica habitual en les construccions era la reutilització de les pedres.

Així, doncs, al soterrani del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) hi podem trobar làpides i rodes de molí a les parets, entre d’altres, a les quals se’ls donava una vida útil més llarga quan ja no feien cap servei en la primera funcionalitat atorgada. No solament això, sinó que, també, hi havia uns càntirs a l’entrada de la bugaderia on la gent podia anar a dipositar-hi l’orina, que després es feia servir per a netejar la roba. A més a més, tot el clavegueram estava pensat aprofitant la baixada, una tècnica coneguda com «d’aigua rodada», amb què els excrements anaven a parar fora de la ciutat, on es recollien per a generar adob per als camps que alimentaven Barcino.

Però, certament, us preguntareu: què tenen a veure els romans amb el Pacte Verd Europeu? Deixeu-me que m’expliqui.

El Pacte Verd Europeu i el capitalisme verd

El Pacte Verd Europeu (EGD per les seves sigles en anglès [European Green Deal]) és un conjunt de propostes polítiques per a ajudar a abordar d’una manera conjunta la crisi climàtica i la crisi financera. Es fa ressò del New Deal, els programes socials i econòmics iniciats pel president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt arran del Crac de 1929 a l’inici de la Gran Depressió. Però, quines són aquestes propostes? Des de quines perspectives s’hi treballa? Quins objectius persegueix realment?

Pretenc donar resposta a aquestes preguntes a partir de diverses fonts:

Extret directament del document oficial de la Comissió Europea el Pacte Verd Europeu és la nova estratègia de creixement «destinada a transformar la Unió Europea (UE) en una societat equitativa i pròspera, amb una economia moderna, eficient en l’ús dels recursos i competitiva, en la qual no hi haurà emissions netes de gasos d’efecte hivernacle el 2050 i el creixement econòmic estarà dissociat de l’ús dels recursos» (European Comission 2019).

El problema bàsic que té la definició d’aquesta nova estratègia es el fet que continua sent una estratègia de creixement que no te en compte els límits biofísics del nostre planeta i que, per tant, com explica Yayo Herrero, no pot promoure la sostenibilitat sense un decreixement de l’esfera material de l’economia (cosa que no es planteja en cap moment).

L’EGD representa en gran mesura el «capitalisme verd», que manté l’èxit econòmic en funció de la reestructuració ecològica de la producció industrial (Bauhardt, 2014), es a dir que no es una estratègia que es plantegi transformar radicalment els fonaments del nostre sistema actual, com pretén en el títol 2.1 del document [Configuració d’una sèrie de polítiques profundament transformadores (European Comission, 2019)], sinó que es simplement un rentat de cara de color verd.

Parar de créixer o decréixer

Si el que se cerqués realment fos crear polítiques transformadores s’hauria de començar per a pensar primer a parar de créixer i, en un segon moment, fins i tot, a decréixer. El moviment decreixentista fa molts anys que existeix, però ha estat darrerament, amb el debat sobre la taula de l’EGD, que ha tornat a prendre força. El plantejament de decreixement es compon de diverses contribucions que aborden el caràcter finit dels recursos naturals (no només el petroli) i que consideren críticament l’orientació al creixement de les economies de mercat (per exemple, Jackson, 2009; Paech, 2012; Speth, 2008).

Entre d’altres, aquest concepte es basa en l’anomenada recerca de la felicitat, que qüestiona el supòsit que si creix la prosperitat material hi hauria una major satisfacció. En canvi, suggereix que el creixement il·limitat no condueix a una major prosperitat per a totes les persones, sinó que més aviat ens precipita cap a una major injustícia social (Bauhardt, 2014) i per tant a un augment de la insatisfacció personal, disfuncions psicològiques, problemes de salut, tensions socials i violència estructural (Wilkinson i Pickett, 2009).
Entrant més en el detall de les mesures concretes que pretén abordar l’EGD [vegeu la Figura 1 aquí sota], es proposa impulsar de manera interconnectada les denominades fonts d’energies renovables, generar economies circulars, renovació i construcció d’edificis eficients energèticament, prevenció en la contaminació de l’aigua i l’aire, preservar la biodiversitat, desenvolupament de models alimentaris més saludables i oferir mitjans de transports sostenibles per a aconseguir el que s’ha denominat com a neutralitat climàtica.

Figura 1. Estructura i continguts del Pacte Verd Europeu. (Font: European Comission, 2019.)

Però quin cost tindran tots aquests canvis? I no em refereixo al cost econòmic, que sembla ser l’únic rellevant. Estic parlant del cost dels nostres cossos, el cost que suposarà al temps de les persones i el cost global que comportarà.

L’EGD és l’oportunitat d’or per a les indústries contaminants per a fer-se un bon rentat de cara (greenwashing) i continuar contaminant i exercint el seu poder sobre les decisions polítiques locals i també globals. A més a més, està enfocat perquè Europa sigui líder mundial en polítiques sostenibles, tal com diu en el document, ja que l’EGD és «una oportunitat per situar a Europa amb fermesa en un nou camí de creixement sostenible i integrador» (European Comission, 2019), deixant de banda el problema evident de totes aquestes mesures, que és que Europa encara pensa, després de més de 500 anys d’història colonial, que està per damunt de la resta de món.

L’EGD és l’oportunitat d’or per a les indústries contaminants per a fer-se un bon rentat de cara (greenwashing). [Foto: Xavier Borràs.]
Per aquest motiu passa completament per alt la idea de neutralitat climàtica i no es fa càrrec no solament de l’impacte històric que han tingut les seves economies industrialitzades en els últims 200 anys, en termes d’empremta ecològica, sinó també de les múltiples empreses actualment extractives, que amb aquest Pacte Verd Europeu continuaran contaminant igualment als països de Sud Global, per mitjà de megacorporacions energètiques, mineres i agroalimentàries (Valderrama 2019). Així es pal·lesa, una altra vegada, que no hi ha voluntat política de canvi real, sinó que es tracta, segurament, d’una estratègia més per a continuar creixent i acaparant vides i territoris.

«Aquestes reformes polítiques contribuiran a garantir una tarificació eficaç del carboni en tots els sectors econòmics. D’aquesta manera es fomentaran canvis en el comportament dels consumidors i les empreses i es promourà l’augment de les inversions sostenibles, tant públiques com privades» (European Comission, 2019, p. 5.).

És prou sabut que la Comissió Europea neix com a Comissió Econòmica Europea l’any 1957 amb el Tractat de Roma i que, per tant, la seva base ja és una base econòmica, però quan parlem del planeta, que genera tots els recursos dels quals depèn l’economia, és surrealista que estigui subordinat a l’economia o que parlem de la seva sostenibilitat com si fos una cosa externa a nosaltres.

Des dels ecofeminismes em centro que el plantejament de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida és molt més potent que l’enfocament de la sostenibilitat del planeta, que a més té bastants problemes perquè estem parlant de la sostenibilitat del planeta com si fos una cosa externa a la nostra pròpia existència, en aquesta existència occidental que hem après a mirar-lo des de l’exterioritat, la superioritat i la instrumentalització. Des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida a mi em sembla que és molt més fàcil promoure transformacions radicals perquè parlem de seguretat, de salut, de benestar, de vida bona, en aquest marc limitat que a més és translimitat.

Un altre problema evident és la percepció d’aquesta crisi ecològica com una oportunitat dins de la dinàmica mercantilista d’aquest capitalisme del desastre, que intenta abordar-la des d’aquesta perspectiva de pur creixement i que genera, també, importants tensions. Tensions que tenen a veure amb l’acaparament de recursos bàsics que són necessaris per a poder fer les transicions que cal fer. Cal una transició a les renovables, cal l’electrificació del transport, però la qüestió i el dilema roman en l’escala en la qual es pot fer i el treball que comportarà.

Si Europa es pensa com a líder mundial, s’hi pensa en solitari, sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions en altres països, enfrontant-nos també a aquesta dinàmica més mercantilitsta, convertint tot això (crisi ecosocial) en una nova oportunitat de negoci que ve acompanyada, a més, per un procés terrible de securitització del propi canvi climàtic i del propi declivi de l’energia i dels materials. Per exemple, des del fòrum de Davos fins als documents —que són ben interessants— d’una bona part dels exèrcits més grans (l’OTAN, els EUA, l’exèrcit francès…), fan una anàlisi bastant similar a la que podríem fer nosaltres aquí quant a la diagnosi i plantegen el canvi climàtic i també el declivi d’energies i materials com un multiplicador de les amenaces; de fet, aquests exèrcits es postulen com a especialistes en el caos i estableixen una dinàmica que, d’alguna manera, assenyala a aquells subjectes estigmatitzats, colonitzats, subordinats…, com a amenaces.

Parlem de les persones que migren i per això ens trobem amb els discursos dels neopopulismes d’ultradreta que els assenyalen com una amenaça, com a suposats invasors; però parlem, també, de persones dissidents des de diferents punts de vista, com les dones que des del moviment feminista reclamen donar-li la volta com un mitjó al model que tenim, mentre tot són mesures, pràcticament, des del punt de vista de l’amenaça. Llavors, aquí també hi ha un procés de securitització que és important tenir en compte, perquè quan ens plantegem què fer en aquest marc amb totes les dificultats que sorgeixen, tractem de fer-ho des de la perspectiva que aquests processos de transició s’abordin des del mínim dolor possible.

Com bé ho explica Yayo Herrero, per a aquest procés de transició haurem de treballar-nos, i molt:

«…és cert que qualsevol procés de transició i el plantejament, l’abordatge del que suposa ara mateix la crisi ecològica, és un xoc, ja no solament polític i econòmic, sinó un xoc també emocional i antropològic de tal importància que aquest procés cal fer-lo amb una pedagogia social i sobretot amb raigs i dolls d’empatia, per a poder acompanyar els processos de descobriment del món en què estem i del que pot venir si no ho canviem. Jo crec que totes les persones que ens hem introduït aquí (en el moviment decreixentista) hem passat per això, i en aquest procés des d’on estic, des d’un àmbit en el qual estic que entro en disputa amb l’hegemonia cultural, aquesta empatia o aquest procés pedagògic em sembla clau.»
[Yayo Herrero, Uni Climàtica 2020.]

Finalment, m’agradaria deixar-vos amb la proposta que va llençar Yayo en la seva ponència a la Uni Climàtica, sobre els tres principis claus per a la reducció de la esfera material de l’economia:

«Des del meu punt de vista, i sent conscients d’aquesta situació de translimitació, si convenim que aquesta reducció material de l’economia, que des del meu punt de vista no és tant un debat de l’economia en abstracte, per dir-ho així, sinó que és un debat que té mes a veure amb què fer i amb la qüestió cultural de com ho afrontem, crec que hi ha com tres elements bàsics. El futur hauríem de tendir que estigués presidit per tres principis.

»El primer és un principi de suficiència —és molt fàcil dir-ho i més difícil fer-ho—, que rau bàsicament a aprendre a viure amb allò suficient, i suficient és un terreny tremendament ambigu, on hi ha necessitat, i valgui’m la redundància, de debatre sobre les pròpies necessitats, però fer-ho en el marc que planteja la biosfera.

»El segon és un principi de repartiment, de repartiment de la riquesa, de repartiment dels béns, i, també, de repartiment de les obligacions que comporta tenir cos, ser espècie i viure en un planeta amb límits.

»I el tercer i últim seria l’organització de la política sota els eixos de la cura i del comú com a principis polítics.

»Des d’aquest punt de vista crec que ens hi trobem còmodes i el tema ara és com fer-ho i amb quins ritmes. Estic totalment d’acord amb la necessitat de construir majories socials que vulguin i desitgin aquests canvis, em sembla una qüestió absolutament clau. És a dir, no és possible, si més no si ho volem fer d’una manera democràtica, que puguem emprendre canvis com els que cal fer —que suposen canviar radicalment les formes en les quals s’organitzen les nostres societats, els nostres esquemes de valors, allò que pensem que és important i el que no— sense generar aquesta disputa d’hegemonia cultural que sumi majories. Jo crec que és veritat que hem de fer-ho, a més, partint d’on som perquè no podem fer-ho des d’un altre lloc.

»M’he trobat de vegades amb persones que diuen: “Mira, no li parlis a la gent dels límits, no li parlis a la gent de la qüestió d’un previsible col·lapse si no fem res, no parlis de la situació greu que tenim perquè a les persones en realitat el que els importa i per on hem d’entrar és que pagaran menys a la factura de la llum, pagaran menys…”. Això em sembla que és un menyspreu a les capacitats de les persones, no solament a la seva intel·ligència sinó, també, a la seva sensibilitat.

»Jo crec que cal combinar, i l’art és combinar, aquestes qüestions pràctiques però sense perdre-li el respecte a la gent perquè si nosaltres som capaços de preocupar-nos per coses elevades i tenir consideracions morals és perquè tothom pot tenir-les, a tot el món li importa com viuran els seus fills i les seves filles, els seus nebots i les seves nebodes, la gent a la qual estima, i de fet, la ultradreta guanya moltes vegades espais sense apel·lar de cap manera a allò pràctic, perquè si apel·lessin al fet pràctic una bona part de la gent a la que acaben captant, que és pobre, és precària, que està patint, no aniria amb ells. Apel·len a altres coses que els importen a les persones; per tant, crec que hem de trobar o hem de trobar un equilibri adequat que ho permeti, com ho va fer el moviment obrer a través de la història: la classe obrera no es va moure només per un salari, es va moure per la qualitat de l’aire que respiraven, es va moure per la dignitat de la vida dins i fora de el lloc de treball. Crec que aquí hi ha una feina a fer que és important.»

I doncs? Ja heu vist la relació que té el pacte verd europeu amb els romans? És, basicament, el fet que fa més de dos mil anys ja eren conscients dels límits biofísics del planeta i actuaven en conseqüència. Llavors, com pot ser que dos mil anys després no haguem aprés res i tot i sent conscients de la nostra translimitació continuem encara volent créixer?


Notes

[1] Un espai formatiu promogut per Climàtica, el primer mitjà de l’Estat especialitzat en la crisi climàtica, que es va dur a terme del 13 al 16 de juliol d’enguany. El programa de La Uni Climàtica va incloure 21 sessions formatives de diferent format a càrrec de més de 50 ponents de referència com ara Andreu Escrivà, Yayo Herrero, Nick Buxton, María Sánchez i Alicia Puleo, entre molts d’altres.

[2] A les referències de l’article trobareu les cites esmentades.


Referències

Bauhardt, C. (2014), «Solutions to the crisis? The Green New Deal, Degrowth, and the Solidarity Economy: Alternatives to the capitalist growth economy from an ecofeminist economics perspective», Ecological economics, 102, pp. 60-68.

European Commission, Secretariat-General (2019), Communication from the Commission to the European Parliament, the European Council, the Council, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions: The European Green Deal COM/2019/640 final.

Jackson, T. (2009), Prosperity Without Growth. Economics for a Finite Planet, London (Earthscan).

Paech, N. (2012), Liberation from excess: The road to a post-growth economy, Oekom-Verlag.

Speth, J. G. (2008), The Bridge at the Edge of the World: Capitalism. The environment, and crossing from crisis to sustainability.

Valderrama, A. K. (2019). «Piel blanca, máscaras verdes: una crítica al European Green Deal». Blog nuestrAmérica.

Wilkinson, R., & Pickett, K. (2010), The spirit level. Why equality is better for everyone.

Annex de la comunicació sobre el tractat verd europeu. [Full de ruta: accions clau (en anglès).]

 

Anna Buxaderas: «Vivim en un món que no vol mirar el dolor»

https://vimeo.com/260908354

 

[Textos d’Anna Buxaderas. Vídeo d’Albert Alemany.]

[Podem llegir aquestes catorze reflexions que va fer l’autora a les terceres jornades Art i Societat (organitzades per IATBA i l’Associació ATH) on, a través de l’artteràpia, es van fer xerrades, tallers i performances a favor del creixement i la descoberta personal. Recordem, d’altra banda, que Toni Coromina justament va parlar en el seu report «Art medicinal», al número 40 de La Resistència (juny de 2020) de l’artteràpia i de la Xarxa de Parelles Artístiques que va iniciar-se fa temps a la comarca d’Osona per a sanar els éssers humans en els temps pertorbats que patim.]

El rol que tenen algunes persones en les seves famílies els pot fer emmalaltir. Per exemple, una persona pot ser algú en qui tots confien, i això li dona un lloc important en el seu entorn, que la fa sentir valuosa i estimada, però al mateix temps, pot ser un abús inconscientment consentit. Això pot provocar que aquesta persona se senti molt ressentida, i que pensi que si deixa de fer tot el que fa per als altres, deixaran d’estimar-la o de valorar-la. Escollir deixar el lloc des d’on et vincules amb la teva família per crear-ne un de nou et porta a una zona desconeguda. El que passa quan fas el que fas sempre ja ho saps, però el que passarà si canvies de lloc, no. Quan descobreixes que no cal fer tot allò que et fa mal perquè t’estimin, tot millora. I si no t’estimen, també és millor saber-ho.

La por al judici és molt potent. Erich Fromm deia que en una societat del consum la persona es percep a ella mateixa com a objecte de consum, de manera que agradar als altres passa per sobre de ser un mateix. És a dir, el que crec que els altres esperen de mi passa per damunt del que jo vull, necessito i sento. Això arriba a vegades a situacions delirants, com aquesta moda de fer-se selfies en situacions extremadament perilloses per aconseguir més seguidors a Instagram. I que ha portat persones a la mort. Pensant en els adolescents d’ara, això em preocupa molt. És important que puguin reafirmar-se prou en ells mateixos per no caure en aquests paranys.

Moltes persones que venen a estudiar artteràpia i que provenen del món de l’art es troben absolutament bloquejades a nivell creatiu, i deixen de crear perquè es fan mal. Ja que a l’hora de crear donen més poder a la mirada i al judici que fa l’altre del que ells creen, que a la pròpia necessitat d’expressar. Per això és necessari recuperar el sentit propi de l’art des de l’escolta a un mateix. És a dir, que l’art sigui un acompanyant, un lloc on escoltar-te, on sentir-te, on expressar-te tal com ets. I fins i tot un refugi.

Això requereix valentia. A vegades has d’estar molt fart de tot per voler-te mirar de veritat. Ens fa por veure el que portem a dins, perquè tots som humans, i tendim a posar la culpa a fora. A vegades el que volem o sentim realment pot donar lloc a conflictes. El procés de creació et dona l’oportunitat de trobar els teus fantasmes i veure les joies que s’amaguen al darrere. Encarar el dolor. Vivim en un món que relega el dolor, que no el vol mirar. Hi ha una tendència a l’anestèsia, a buscar solucions ràpides, a no aprendre res del que està passant.

Recordo una sessió amb una pacient que estava molt atrapada pel que no li agradava d’ella mateixa. Li vaig demanar que pintés el monstre que veia en ella, va ser preciós el que va passar. Quan el va dibuixar i se’l va trobar al davant, aquell monstre que projectava i que li feia por mirar no era tan monstruós. Només eren les seves debilitats, i en aquelles debilitats hi havia molta humanitat. Va entendre amb profunditat per què va sentir tendresa davant del seu dibuix: les seves debilitats no eren un monstre a erradicar, sinó que necessitava estimar-se tal com era, amb les seves llums i ombres. A fora tot seguia igual, la seva parella, la seva feina, la seva família, però la manera amb què mirava la vida i es mirava a ella mateixa ja era una altra.
Estimar-se tal com ets passa per acceptar la nostra humanitat. Per ser-ne responsable i tenir la llibertat de decidir què comparteixo i des de quin lloc ho faig. Ets lliure de compartir des del ressentiment, però és difícil que això et porti a un bon lloc. Al final tots som molt semblants, però molt diferents alhora, i es tracta de poder celebrar la riquesa del que cadascú pot i vol aportar des del que és. Si no veus el teu ressentiment, és difícil que hi puguis fer alguna cosa. Si no veus les teves pors, tindràs una aparent tranquil·litat però no podràs fer-hi res, no et podràs acompanyar bé a tu mateix. L’art ens permet expressar i transformar. No hi ha ningú que sàpiga com ho has de fer, cadascú pot trobar la seva manera, amb els seus temps, i aquesta també és la riquesa de l’art: que obre tots els fractals, tots els possibles.
Vivim en una societat que ho vol controlar tot, que vol saber què passarà i evitar els danys. Posaria la mà al foc que els consultoris de tarot estan més sol·licitats que els dels psicòlegs i dels artterapeutes junts. És més fàcil que et diguin què has de fer que pensar-ho per tu mateix, ja que no has d’assumir la responsabilitat de decidir. Però aprendre a pensar i a sentir des de tu mateix és molt més ric.
La culpa i la por ens impedeix mirar-nos, però arribar a treure el que portes dins t’allibera. El més important és què fas amb allò que portes dins, en què ho transformes. No és una vomitada, és poder donar-hi un sentit estètic, però no per agradar als altres, sinó per la bellesa de crear. És el plaer i la necessitat de «transformar el que és patètic en meravellós», en paraules de la psiquiatra Enrique Pichon Rivière. Com deia el pintor Georges Braque «l’art és una ferida feta llum», com el Concierto de Aranjuez que Joaquim Rodrigo va compondre quan la seva dona estava malalta a l’hospital i no sabia què fer amb la seva angoixa.
He vist persones que carreguen molta culpa per alguna cosa que senten, que creuen que no és bona, però que quan l’expressen el resultat és delicat i preciós. Es produeix una resignificació d’aquell sentiment i llavors ja no s’ha d’amagar, perquè ha transcendit, s’ha transformat.
Hi ha una tendència a l’ansietat. La societat està més focalitzada a semblar que a ser. Hi ha poca connexió amb el que realment sentim. Cal descongelar-se per sentir. M’emociona molt quan veig els alumnes que venen per primera vegada a l’introductori del màster. Hi ha un moment en què els proposem ballar amb els ulls tancats només pel goig de ballar amb ells mateixos, de regalar-se una dansa. Trobar-se amb un mateix, quan feia temps que no et veies o senties, és màgic. Cauen llàgrimes de felicitat. És un moment d’una gran bellesa, i és llavors quan reconec la voracitat i el congelament. És difícil assimilar i assumir tot el que passa al món, sense tenir espais on escoltar-te, ni eines per enfrontar-t’hi.
John O’Donohue té un poema que m’agrada molt que es diu Wisdom. Diu que massa sovint ens passem la vida voltant d’una experiència a l’altra, anant de superfície en superfície sense entrar en el més profund. I que és per això que totes les experiències ens deixen una sensació de buidor. Diu que els arbres poden créixer cap a la llum perquè estan arrelats. Que cal anar cap a la foscor, per poder anar cap a la llum. Vivim en un món que té massa pressa, voraç, que busca acumular experiències i negar el dolor.
Molta gent ve a la consulta buscant remeis, pastilles, que els digui què han de fer. Però el que passa és absolutament el contrari: veuen que a dins tenen potències i fortaleses per transformar la situació. Una dona a la consulta em va dir que se sentia perduda com si estigués a l’espai, vam buscar una foto de l’espai amb què se sentís identificada. Davant de la imatge ella intentava ordenar el que veia com a caos. Tot era molt mental. La sorpresa va ser que on ella veia caos jo hi veia molta bellesa. Quan l’hi vaig dir, ella també ho va veure i, per sorpresa seva i meva, va esclatar a plorar. Va ser un moment preciós: adonar-te que quan vols controlar-ho tot, et tornes cec davant de la bellesa.
John O’Donohue parla d’anar cap a les arrels, d’estar quiet (que no vol dir bloquejat) per poder acollir el dolor, la frustració, tot el que ens interroga i ens molesta. Per poder anar cap a fora has de poder anar també cap a dins. Aquest poema m’ha inspirat molt per treballar. L’arbre al cap i a la fi és un reflex de les seves arrels: si les arrels són dèbils, l’arbre podrà ser molt bonic per fora però no resistirà una tempesta, tard o d’hora caurà la màscara. Si les arrels són fortes, l’arbre creixerà segur i confiat i podrà entomar tot el que li vingui.
Connectar amb l’art és connectar amb la veritat que duem a dins. A vegades, hi ha persones que fa tant de temps que se la tapen, que la por és justificada: perquè et pot capgirar la vida o trobar-te molt dolor amagat. Però posar capes i capes sobre el dolor tampoc fa que desaparegui. Viure confrontant és molt més ric, perquè si t’anestesies del dolor també t’antestesies del plaer.

[VÍDEO] L’agonia

[Text i veu de Nan Orriols.]

L’agonia és l’estat que experimenta un ser viu abans de la mort. L’agonia no té temps definit. També, utilitzem la paraula per a descriure situacions impossibles de mantenir. Agonitza, la monarquia espanyola? I el sistema de partits? I el sistema econòmic basat en el consum i el creixement constants?

Només ha faltat que arribés la Covid-19 perquè tot el castell de falsedats s’ensorrés. Els llibres previstos per Sant Jordi no es podran vendre; els dels autors de TV3 (Nadal, Rahola, etc.), tampoc. Les quotes dels partits als mitjans públics destrossen els propis mitjans. Vergonyós.

La monarquia arriba al monestir de Poblet en un acte de provocació i amenaça. Els més inútils encara volen salvar el règim del 1978. Per això, també, volen salvar la monarquia.

L’agonia serà llarga. Veurem molta misèria, però passa que al PP, Vox, Ciudadanos, PSOE i ara també a Podemos i els Comuns, l’excusa de l’estat de dret amb jutges i policia franquista els va de meravella.

Ningú no vol renunciar a res. Ah!, a res, sí: a la democràcia, a la igualtat, als drets humans, etc. A això hi renuncien cada dia. Sí, sí, senyor Asens, senyora Jéssica Albiach i senyora Colau, qui ho havia de dir?

Els microrelats de Jordi Remolins. Juliol de 2020

El suïcidi del covard

Tip d’aguantar les putades de la dona, dels fills i dels veïns de l’escala, l’antropòleg jubilat va sospesar seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Acovardit però pel dolor físic que podia reportar-li un suïcidi convencional va idear un sistema de mort sense patiment on un complicat mecanisme d’electrovàlvules, condensadors i braços articulats el conduirien a la més dolça fi que mai cap humà hagi conegut. Tan complex era l’invent i tant es va involucrar en la seva construcció, que ben aviat va oblidar-se de la dona, dels fills i dels veïns, molts dels quals curiosament van precedir-lo camí cap al cementiri, abans que ell mateix també morís de forma natural sense haver-lo posat encara en funcionament.

«A caza de dientes». [Gravat de Los Caprichos, de Francisco de Goya,1799.]

El pes de la humanitat

Quan tot feia pensar que el banyista moriria ofegat arrossegat al fons de la bassa per un endimoniat remolí, l’home va treure finalment forces d’allà on no n’hi havia i va començar a remuntar dins de l’aigua. Al mateix temps, un inexpert però voluntariós testimoni de l’escena va llençar-se a la riera, tot i ser conscient que ni tan sols sabia nedar. Quan el sofert banyista estava a punt de sortir a la superfície vencent la força de la naturalesa, va ser el pes de la humanitat del seu presumpte salvador qui els va enfonsar irremissiblement a tots dos a una mort segura.

Desajustaments aeronàutics

L’empresari multimilionari va rebre amb llàgrimes als ulls la notícia que l’avió on viatjava la seva senyora havia tingut un accident mentre intentava aterrar d’emergència a l’aeroport d’un país llunyà. Molt més dolorós va ser encara saber que l’única supervivent havia estat precisament ella. L’única alegria de la jornada va sobtar-lo en adonar-se que gràcies a l’inesperat atac de cor que ell mateix acabava de patir, podria alliberar-se definitivament de la dona, i que de retruc, s’estalviaria el segon pagament al mecànic que ho havia preparat tot perquè el motor de l’avió s’avariés a 8.000 metres d’altitud.

La vida en un instant

Un instant abans de morir, la mediocre vida sencera de l’antic entrenador d’educació física va passar pel seu record. El naixement, la infantesa, l’escola, la primera comunió, l’adolescència, el servei militar, la feina, el festeig i el casament, el futbol dels diumenges, els fills, els capvespres mirant la televisió i la jubilació anticipada, van ser rememorats amb gran realisme en un sol moment. Per això, en lloc de morir de la pulmonia terminal que feia mesos que l’estava portant tortuosament a la tomba, va acabar-ho fent ofegat en els seus propis vòmits generats per l’evidència d’una existència miserablement malaguanyada.