Som terra i foc
i aire i fulla;
som arbre i cuculla
i aigua i joc.
Camino l’enlloc
on res no m’atura
i hi trobo l’enroc
de mare natura.
D’aquest enderroc
l’humà mai no en sura:
no hi ha contrafoc
per fer-ne costura.
Vivim en un troc
que sempre ens detura.
El Mallol, setembre de 2021
«Calonge és un poble molt curiós i d’una psicologia singular i personalíssima. Calonge, Begur, Cadaqués i Banyuls són quatre localitats que conserven d’una manera més pura característiques de l’antiga civilització empordanesa…, fenicis o semites haurien mantingut a través dels temps de manera més pura…, pel seu aïllament… Emigrants, exaltats, apassionats, solitaris, reservats —l’home lliure en la mar…» [Josep Pella i Forgas, en la seva Historia del Ampurdán: estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883)).
Per motius familiars fa uns mesos que volto per les terres del Baix Empordà, la meva «heimat» (pàtria emocional).
Els vincles que tinc amb Calonge, on vaig passar la infantesa i gran part de la meva joventut, m’han conduït a retrobar-me amb un poble que engega un projecte temerari: Calonge vol ser Poble de Llibres, mal dit book town, i he tingut el privilegi de posar al seu servei els coneixements adquirits al llarg d’una vida en del món del llibre, mal dit «background», perquè aquest projecte suri en un entorn hostil.
A més de visitar els locals que el consistori posa a disposició dels candidats, del castell magníficament restaurat, que possiblement formarà part d’aquest monument al llibre, no he pogut evitar de caure en la temptació de recórrer els paisatges de la infantesa, amb nostàlgia i gran dolor pels canvis que s’hi han produït, la majoria immobiliaris, amb els seus devastadors i irreversibles efectes col·laterals i per l’estat de letargia en què ha caigut aquest poble singular al peu de les Gavarres, ja massa allunyat del mar pel turisme de sol i platja.
La sorpresa, agredolça, va ser quan, en tornar als camps on de vailet dallava fals, arrencava naps i veremava (tasques habituals per a la vida autàrquica de les llars calongines), vaig descobrir 42 hectàrees sembrades de vinyes ufanoses i ben dutes, oliveres centenàries, alzinars, i que un celler hi elabora uns vins d’excel·lent qualitat. Ha creat un espai de turisme cultural al voltant del vi: un gran respecte pel terrer, visites a les caves i a les vinyes, cursos d’enologia, turisme rural, vinoteca…, tot relacionat amb la vinya, les oliveres, les alzines i la llegendària cultura del vi.
És una grata coincidència amb la idea que jo proposo a l’Ajuntament: construir un espai que converteixi el motiu principal, en aquest cas el llibre, en monument i entorn. (D’això, quan toqui, ja us en faré quatre ratlles.)
La part agra ha estat quan, en furgar qui eren els propietaris i organitzadors d’un projecte tant reeixit, ha donat per resultat que són empresaris suïssos. Ai las, les masies del voltant, amb els mateixos ceps, la mateixa terra, el mateix clima, la mateixa aigua…, segueixen fent els vins agres i aspres de sempre, mirant al veí de reüll, aprofundint el seu pou per fotre-li l’aigua, venent-se la terra a bocins o la hisenda sencera, enlloc de treure-li’n profit, i és gent de fora qui posa en valor el patrimoni que s’han venut per quatre xavos, per anar vivint de la cucanya.
El complex d’inferioritat dels empordanesos és encara tan arrelat i tan viu que no han entès que en aquestes terres s’hi poden fer els millors vins, els millors olis, les millors fruites, les millors verdures, els millors taps del món, i que pocs anys fa era un dels llocs més bells de la terra que han esmicolat o se’ls ha escolat entre els dits mentre forasters hi especulen i se n’enriqueixen, la majoria, sense cap respecte.
Vergonya per a qui s’ha venut la terra!
[Text i veu de Nan Orriols.]
Una de les tècniques dels predicadors, siguin ateus, cristians, hindús o fills del santerisme africà, es basa a explicar a l’individu sa, innocent i normal que no es troba bé, que necessita ajuda, que ell creu que està bé però que en realitat està malament. Llavors li expliquen que li manca un déu o energia còsmica i abraçar els arbres o meditar un mes seguit, i així podrà fins i tot levitar.
Això mateix fan molts polítics: creen el problema i després es presenten com a salvadors de tot; ara, inversions milionàries a l’aeroport de Barcelona. Ens han robat durant dècades amb les autopistes de peatge i ara es presenten com els que n’han eliminat el pagament, quan ja tenen una altra taxa preparada per tornar a cobrar.
En fi, que estem tots tarats i ha de venir un polític, un bisbe o un curandero de barri a solucionar-nos la vida: Pedro Sánchez, Junqueras, Aragonès, Puigneró o Colau? Tenim un comissionista internacional, judicis i més judicis presidits per jutges més negres que el carbó. Algú s’atrevirà a criticar l’exbisbe de Solsona?
[Text i fotografies de Nan Orriols.]
Milers d’anys construint piràmides i tombes amagades. Adorant déus. Anubis, xacal o gos, tant li fa, treballava dia i nit com a déu de la momificació. Més tard, déus grecs i romans. Bacus, déu del vi, també va treballar molt i l’hem adorat sempre. Ara, ja més centrats, adorem, per convertir-los en sants, Xirinacs, sor Lucía Caram o Oriol Junqueras, entre altres, no fos cas que d’aquí a dos o tres mil anys no fossin recordats per les seves obres, sempre benefactores.
Muntatge d’O.T., amb la cançó Abusey Junction, de Kokoroko.
[Imatge i text de Toni Casassas.]
Aquest setembre ens ha anat regalant unes coreografies monumentals que han sigut teló de fons per a la nostra petita, insignificant, però de vegades intensa i patètica obra teatral diària.
Mentre passem la vida mortificant-nos els uns als altres…, la vida, el cosmos, no deixa de mostrar-se. Què mostra? No ho sé pas, però atura tota creença, tota vanitat, tota esperança d’arreplegar, encara que sigui un xic, el sentit de tot plegat.
Castell de l’Areny, setembre de 2021.
En el període democràtic, des de la Constitució de 1978, en el seu article 2…, es garanteix al dret a l’autonomia de les nacionalitats… El 1936 es va aprovar la divisió comarcal de Catalunya amb vigència fins al 1939, suprimida pel franquisme. L’any1987 la Generalitat adoptà de nou la divisió territorial i avui són 42 les comarques de Catalunya, amb la singularitat del Consell General d’Aran.
La comarca del Baix Penedès està situada en un extrem de la demarcació de Tarragona al límit amb la de Barcelona, un fet que es coneix com a comarca ròtula; li passa el mateix al territori de la Tordera al límit del Maresme amb la Selva. Aquesta posició perifèrica pateix i molt de la desafecció de comandament de les dues àrees metropolitanes de Tarragona-Barcelona (Baix Penedès) i Barcelona-Girona (Maresme), és a dir, que són lluny del poder de decisió política.
Amb la recuperació de les vegueries, en una llei aprovada el 27 de juliol de 2010, el Baix Penedès se situa en la vegueria del Camp de Tarragona. Però, en el territori del Penedès es recupera la voluntat de tenir una vegueria pròpia, que aglutini les quatre comarques següents: una part de l’Anoia (sud), l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.
Aquesta vegueria denominada Penedès és aprovada pel Parlament de Catalunya el 8 de febrer de 2017. S’ha aconseguit gràcies a la gent del territori i a la constància de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, presidida per Fèlix Simón i la seva junta, una constància de 12 anys de treball en el territori. Es publiquen titulars com «El Penedès deixa de ser perifèria per a ser el centre d’una Catalunya descentralitzada i vertebrada».
En el lèxic del planejament urbanístic s’utilitzen capes superposades una sobre l’altra. Al Baix Penedès hi tenim:
Jurídica i electoralment formem part de la demarcació de Tarragona.
Darrerament hi ha el debat de si s’ha d’ampliar l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). A les darreres publicacions que he pogut consultar sembla que va per aquí: es tracta d’ampliar la corona amb l’epicentre a Barcelona fins a Mataró, per a girar cap a Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i —oh, sorpresa!—, cap a Vilanova i la Geltrú.
I el Baix Penedès? Ja tornem a quedar en terra de ningú?
Urgeix el Pla territorial parcial del Penedès que, entre altres qüestions, aclareixi on som. I, si pot ser, que es descarregui de capes i despeses innecessàries.
Així ho veig.
[Narracions de Jordi Remolins.]
El pistoler vestit de negre va alçar una cella, va desenfundar l’arma i abans que pogués disparar va ser abatut per una bala. A l’altra banda del carrer el pistoler vestit de gris va alçar una cella, va desenfundar la seva arma, i una mica més tard que l’autor del tret, que era el germà del pistoler vestit de negre. Afortunadament per a la integritat del pistoler vestit de gris, l’involuntari fratricida curt de vista i vestit de fúcsia era un dels homes amb pitjor punteria de tot l’oest.
El nen de sis anys es mirava fascinat la capsa de bombons des de l’altra banda de l’aparador, però li mancaven deu monedes per a poder-la comprar. A còpia de passejar mirant permanentment a terra, on de tant en tant trobava algun cèntim, va reunir al cap de dos anys els diners que costava. Quan va entrar a la botiga per comprar-la no només ja l’havien venuda, sinó que el futur atracador més popular del país va constatar que ara el nou model era el doble de car.
L’impecable assassí a sou es va arrepenjar a la barana del terrat des d’on podia observar el domicili de la seva futura víctima i va ajustar el visor del fusell amb mira telescòpica. Veient-la arribar acompanyat d’una atractiva jove, no va poder-se estar d’observar com es desvestien, estimulaven, copulaven, practicaven sexe oral i anal i, finalment, es dutxaven junts. Mentre es cordava satisfet els pantalons es va adonar que la parella s’havia vestit de pressa i ja tornava a sortir del pis, maleint per primera vegada en la seva trajectòria que l’únic tret que havia disparat fora de lloc fos una enganxifosa lleterada que li enfigassava els dits.
L’únic gran temor que tenia el cosmonauta en aquesta vida era morir sol. Després de tres anys vivint en una estació espacial, va dedicar-se a procrear una família de deu fills que li van donar el mateix nombre exponencial de néts i besnéts. A la setzena generació la nissaga es va extingir, però l’home més vell de la història de la humanitat continuava amb una salut de ferro tot avorrint-se com en els darrers tres-cents anys a la butaca d’un geriàtric, quan va optar per suïcidar-se en una solitud tan fastigosa que fins al cap d’un parell de mesos una infermera no va adonar-se olfactivament de la seva absència.