Ens arriba el poemari No cridis, que no et sento (Editorial Oliveras), de Carlota Figuerola, que tot just es va presentar el proppassat 25 de novembre a la Sala Sant Just de Ripoll, on van parlar la batllessa de la comtal vila, na Sílvia Orriols; l’editor, Josep Oliveras; i la pròpia autora, que va recitar alguns dels poemes d’aquest nou llibre.
L’escriptora dedica aquest volum a les dones de la seva generació, que van haver de renunciar a molt; també, a les de la seva família (les d’ara i les que no hi són); a les amigues, de prop i de lluny, algunes de les quals han compartit en algun moment el seu camí…, i una dedicació molt especial a la memòria de la seva àvia Antonyica.
Escrit entre l’abril de 2022 i el maig de 2023 el llibre (amb una introducció de la pròpia Figuerola) es divideix en dues part: la primera, intitulada «Ell, un monosil·lab recurrent», amb 42 poemes, i, la segona, intitulada «Elles, malgrat tot», amb 15 poemes. Tots els versos són, com va dir l’Orriols durant la presentació, «reivindicatius contra la misogínia i la violència vers les dones». Com la mateixa autora diu a la «Introducció», el poemari d’històries vives —algunes particularment traumàtiques— sobre el tracte vergonyós, tan al carrer com a les feines per part d’alguns homes, «per una injusta discriminació només pel fet de ser dones, fet considerat per si sol una marginalitat en les societats dels anys de les nostres àvies, on legalment no tenien cap dret i eren, quasi es podria dir, propietat de l’home, dels homes primordialment, incloent-hi els familiars, pares, germans i fint i tot sometent-se als fills».
Carlota Figuerola Arraut, per bé que nada a Vilanova i la Geltrú(1958), és de fa temps fincada a Ripoll després d’haver viscut a Olot, Sant Quirze de Besora, les Borges Blanques o a Querol. Va estudiar a Barcelona i des de molt jove s’ha dedicat a la pintura. Durant uns anys va dirigir la sala d’exposicions Visuart. De fet, ha relitzat nombroses. exposicions individuals des de 1979 en localitat com Vilafranca del Penedès, Girona, Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Sant Pere de Ribes, Palma, Terrassa, Manresa, entre moltes altres., a més d’exposicions col·lectives per Espanya i França. Ha estat guardonada en diversos premis de pintura a Palamós, Cambrils, Canet de Mar, Granollers, Sitges, Sabadell, Olot, Terrassa, etc.
Com a poetessa també ha publicat Racons invisibles (2022) i va guanyar el premi Maria Moliner (Associació Màtria [València]) amb el poema «Les dones som de cendra». Publica freqüentment en castellà a la revista literària digital veneçolana Letralia.
Com a mostra d’aquest intens poemari us donem el tast del que intitula el llibre:
No em cridis, que no et sento
Em deixes preguntar-te
si resta encara algun sentiment
entre nosaltres?
Des de fa mesos, anys,
el temps passa i no et veig, més que de tant en tant.
Apareix un dia i corres a amagar-te,
com un cargol, del Sol,
com si jo fos horrible, basardosa i estranya.
Ja fins i tot m’hi sento. Mira,
només demano pau i, com em vas prometre,
abans de creuar els dies per un vaixell de dubtes,
la franquesa, el respecte, no evasives constants.
Jo també tinc preguntes i cisello respostes,
jo també tinc dimonis penjats a l’esquena,
i camino
procurant desterrar-los
o habituant-me al pes.
Jo també tinc tenebres i també tinc ferides,
em llepo cada vespre quan el dia descansa,
dolors i ignomínies,
però acullo les teves.
No puc més. Ja fins odio estimar-te.
Només digues-m’ho, tot mirant-me a la cara,
a prop meu, que t’entengui,
que et pugui notar els ulls. I ja veus,
gairebé just m’escoltes,
amb prou feines
la veu sura pels meus llavis de dol.
No em diguis com fas sempre:
— No cridis, que no et sento!—
i te’m giris d’esquena.