A la tevetrès ens van recordant, entre foc i foc, que nosaltres som sospitosos dels incendis que es van produint, per això ens han tallat carreteres, pistes i camins d’accés a boscos i parcs naturals… Segurament fan ben fet, perquè no es pot negar que som una espècie de brètols i d’irresponsables. El que no tenen en compte és que aquests espècimens estan infiltrats arreu i n´hi ha que posen el misto mentre d’altres hi posen la llenya.
Al Parc Natural del cap de Creus, que haureu descobert que no és només la península del far i que comprèn els paratges entre Llançà i Port de la Selva —amb la Vall de la Santa Creu i Selva de Mar incloses—, val a dir que és la zona més humanitzada i urbanitzada del Parc. Aquest espai, entre les Alberes i el Parc Natural, té un històric d’incendis des de l’any 1973. En aquests 48 anys se n’han produït vuit, un incendi cada sis anys de mitjana, i es veu que la cosa continua.
Atesa la situació del país, jo no comparteixo la visió catastròfica que ens transmeten el mitjans. L’incendi d’aquesta part de la serra de Roda i de Verdera, una zona de garrics i ullastres, farà de tallafocs d’un tresor inapreciable com és Sant Pere de Roda (ho sento pels que van tancar la frontera als bombers francesos), a la península del Cap de Creus i a les Gavarres. Els que aneu a veure aquest indret cremat de ben segur que us adonareu de les parets de pedra seca que sostenien les terrasses on hi havia plantada la vinya i les oliveres abans que la fil·loxera foragités la gent del país. El foc ha fet la feina que l’home no fa.
Pocs dies després d’aquest incendi, al matí ben d’hora ben d’hora, m’enfilo al castell del Montgrí pel coll de la Creu. Tot i pujar per ponent, l’aire ja és asfixiant. Al peu del camí de les capelles algú ha fet un enorme aparcament, arbrat, amb serveis i taules de pícnic per a facilitar-ne l’accés a força gent. Hi ha tres grans cartells decoratius que no donen cap informació, ni dels endemismes protegits del Parc, en aquest cas del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, ni dels camins, ni dels usos que se’n pot fer. Res que no siguin fotos del que es veu del lloc estant. Potser sabeu com n’és de ric aquest indret, tot i que sembla un desert.
D’incendis, al nostre terrer, n’hi ha hagut tota la vida. La majoria dels nostres boscos, sobretot els mediterranis, estan formats per espècies piròfites, val a dir que utilitzen l’estratègia del foc en competència per l’aigua, la llum i els nutrients. Son arbres com els pins, que alliberen substàncies volàtils i altament inflamables i escampen les llavors com granades i, gràcies al foc, regeneren els boscos. Les alzines sureres, com els pins pinyoners, es protegeixen del foc amb la seva escorça, les alzines rebroten de l’arrel, com l’arboç i el garric i el llentiscle.
Quan el bosc era explotat per carboners i artigaires, i es pelaven les sureres, també hi havia incendis; he viscut al cor de les Gavarres i n’he vist cada any, i no hi havia bombers. Hi havia pagesos i bosquetans que sabien què havien de fer i sobretot què havien fet perquè les flames no es cruspissin els seu mitjà de vida. Cremaven abans no es cremés tot.
A hores d’ara, per omplir piscines, i abeurar durant dos mesos una població escadussera, s’han assecat els pous, les rieres, les capes freàtiques, s’han canalitzat rieres, s’ha impermeabilitzat el bosc i s´ha abandonat la vinya i els cultius, i s’ha estès una teranyina de línies elèctriques, precàries, que fa dècades que no es renoven, per a alimentar la comoditat del «tot elèctric» de les urbanitzacions i els «no-pobles» de mar on van creixent els aires condicionats, els ascensors, les neveres i congeladors, rentadores i rentaplats: un negoci molt rendible amb molt poca inversió.
Ho Il·lustren unes fotografies que posen de manifest l’estat del manteniment de la xarxa de Endesa al Baix Empordà.
Catalunya cremarà, és inevitable, en qualsevol moment i aprofitant l’augment de calor pel canvi climàtic, la sequera, un ventet sec del nord, potser una burilla, o un transformador reescalfat, o perquè pins, sureres, alzines, llentiscles…, decidiran treure’s de sota aquesta massa de vegetació que els ofega, els segresta l’aigua i la llum i faran holocaust per donar pas a una nova generació, per a sobreviure com a espècie.
Cal beneir, doncs, els petits incendis perquè faran de tallafocs de l’incendi dramàtic que s’està congriant. Si no cremem amb seny cremarà el país sencer. I els mitjans, els gestors dels parcs, la Generalitat, la Diputació, els ajuntaments i els ecopapanates ens en faran responsables, per deixats, imprudents i incívics.