[Un report d’Eduard Garrell.]
L’Escola Llotja és una peça imprescindible per a entendre la història i el caràcter de la nostra nació.
Fou creada per la Junta del Comerç el 1775 amb el nom inicial d’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts i fou pensada per a formar els dibuixants que feien els dissenys dels estampats per a la indústria tèxtil de la seda i del cotó aplicades a les indianes, els orígens de la Barcelona industrial.
És l’escola gratuïta més antiga d’Espanya i a més facilitava als alumnes el material que necessitaven i els concedien beques i pensions per estimular l’aprenentatge i completar-lo a ciutats com Roma, París i Madrid.
L’escola Llotja compartia l’edifici amb l’Escola Nàutica, que va ser fundada el 1769 a iniciativa del pilot d’altura Sinibald de Mas, amb la intenció de fomentar els coneixements pràctics de la nàutica i afavorir la navegació.
El 1851 i a instàncies de l’Ateneu Català (més tard Ateneu Barcelonès) va proposar la realització d’un pla d’ensenyament artístic de les arts industrials que, a part dels ensenyaments de dibuix, pintura, escultura i gravat es feia la formació de mestres d’obres i directors de camins veïnals.
A finals del segle XIX els estudis van evolucionar cap al modernisme.
De la mateixa manera que des del segle XVIII la Llotja va ser fonamental pel desenvolupament industrial de Catalunya ho fou també pel modernisme. Gaudí, Jujol, Berenguer, Brunet, Arús, Pont , Gensana, Simón, Puig i Cadafalc… i uns cinquanta més, no haurien comptat amb ebenistes, forjadors, vitrallers, esgrafiadors, escultors, ceramistes, mestres de cases, pintors, gravadors… que fessin realitat la seva imaginació, tot i que aquest aspecte, segons el meu criteri, no ha estat prou reconegut.
Passada la guerra es va canviar el nom per Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. (En castellà, és clar)
A l’any 1964, quan jo hi vaig anar a parar, l’EAAOAB, era un mausoleu de mòmies franquistes que hi anaven a passar les tardes i a parar la mà, però hi sobrevivien encara alguns artesans que s’ocupaven de les especialitats artístic-artesanes.
Val a dit que degut al nul interès que tenia el franquisme per a la formació, aquella escola era un desgavell organitzatiu fora de mida, la qual cosa per a mi va ser un avantatge, perquè després de “saltar-me” els tres cursos comuns obligatoris vaig poder-m’hi quedar anys practicant gaire bé totes les disciplines que s’hi impartien.
Vaig aprendre a pastar el fang, a trobar-li el punt d’humitat i l’elasticitat exacte, a conèixer les vetes de les fustes, la pressió decidida de les tenalles sobre el vidre d’un vitrall, el traç del burí o del punxó, el mordent de l’àcid sobre la planxa de coure, el tacte de la pedra litogràfica ben polida, la precisió mil·limètrica d’una impressió tipogràfica o del relligat d’un llibre, la delicadesa de les pinces empeltant un document medieval, el roent del ferro fins a esdevenir mal·leable i dolç. Vaig aprendre sovint amb molt poques paraules, amb llargs silencis sota els enteixinats de la Llotja de Mar o les voltes gòtiques de l’Hospital de la Santa Creu, al costat del mestre, mirant-li les mans, llegint l’expressió de milers d’hores d’ofici. Recordo amb emoció i nostàlgia les mans del professor Bachs, petites i brutes de tinta, volant com ocells damunt la caixa tipogràfica, les d’en Tormo xiflant una pell de cabra, les d’en Torralba arrissant virolles en una xilografia, les d’en Jesús Vallina, el mestre més estimat, restaurant papers de 500 anys amb una delicadesa i un respecte colpidors o les de la Sra. Colom traçant els grisos més tènues i delicats en una punta seca. També hi havia les mans dels alumnes, artesans i artistes de casa i d’arreu del món que s’estaven temporades a l’escola, aprenent i ensenyant, perquè Llotja va ser durant molts anys una escola oberta, va conservar aquell esperit universal fundacional i era un fòrum de trobada i d’intercanvi extraordinàriament enriquidor.
En tot això m’hi va fer pensar una entrevista a en Josep Ricart que en Jordi Vilarrodà cita al 9 Nou, en un article que li dedica amb motiu de la seva mort: «No veure treballar el mestre és una dificultat per a l’aprenentatge».
Josep Ricart va ser alumne de l’Escola d’Arts i Oficis. Sap de què parla.
Vaig conèixer en Josep Ricart sent professor d’escultura de l’escola d’Arts i Oficis de Vic, i com que aquesta era una de les disciplines que no havia tingut temps d’aproximar-m’hi, em vaig proposar que, si encara hi era a temps, en jubilar-me m’inscriuria a escultura amb el propòsit de veure treballar el mestre, d’aprendre del seu gest i del seu ofici. Però l’Escola de Vic ja no era l’escola oberta d’oficis artístics que jo havia conegut, s’havia convertit en l’Escola d’Art i Superior de Disseny.
El disseny pren prerrogativa, l’artista té la idea i l’artesà la porta a la pràctica, només que a l’artesà ja no el formen enlloc, i un artista sense pràctica, tampoc va enlloc.
Així doncs, ja no hi ha aprenents, hi ha genis en potència, i després de no poder-me apropar al mestre i de posar-me al davant d’una massa de plastilina bruta amb la intenció d’estimular la meva imaginació i convertir-me en un artista de renom, vaig engegar l’escola a fer punyetes i ells m’hi van engegar a mi.
Per tant, estem en paus, sense rancor.
Tot i això, l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic em va fer un important favor, sens dubte involuntari: li dec el mestre que no he tingut.
Un desig incomplert és un desig immortal, el desig per sempre de les teves mans, Pep, com a homenatge a la teva bonhomia i a la teva sensibilitat.
Un altre dia parlaré de com, amb aquestes pèrdues, el nostre país s’aboca a la més profunda misèria artística.