La lectura fa a l’home complet, la conversa àgil, l’escriptura precís. Francis Bacon
Quan escric aquest report ja podem tornar a les llibreries, Sant Jordi ha passat i els més venuts ja s’han venut per sempre més, a la majoria ja no els tornarem a veure. Els llibreters ja han tingut temps de fer desaparèixer de les seves taules la misèria intel·lectual finançada pels mitjans i que els distribuïdors els endossen cada any, tant si vols com si no vols.
Així doncs, us faré una pinzellada de tres llibres que són dels que s’haurien de quedar molt de temps als prestatges de les llibreries.
Una les meves freqüents caminades literàries, que repeteixo quatre o cinc cops l’any, són els camins dels voltants de Port de la Selva, Sant Pere de Roda i el cap de Creus. Allí hi evoco poetes estimats i m’acompanya sovint algun dels seus llibres al llarg del recorregut.
Qui també m’acompanya per aquesta geografia literària és en Narcís Garolera (Vic, 1949), d’una banda perquè ell me’ls ha descobert, o els ha prologat, o els ha estudiat i comentat, i, de l’altra, per la seva abrandada i ben argumentada defensa del nom originari del monestir de Sant Pere, bressol del romànic.
Tossudament, cada cartell me’l recorda i el sento en la petita distància que ens separa de Roses, que gairebé albiro, i on l’imagino furgant pels entrellats de llurs obres.
Al peu de la lletra és un assaig publicat a les darreries de l’any passat, que ens descobreix aspectes desconeguts de grans noms de la literatura catalana: Verdaguer, Carner, Sagarra, Rodoreda, Víctor Català, Fages, Ferrater; cartes i poemes inèdits, articles, anècdotes…
És un llibre singular, que va més enllà d’un assaig. És el llibre d’un home que «sap de lletra«, ho dic en el sentit més genuí de l’expressió: sap de lletra qui sap llegir i escriure. Avui hi ha una enorme quantitat de gent que escriu, que publica, o es fa publicar, que va a escoles d’escriptura prestigioses que ensenyen els secrets de l’escriptura i hi ha un munt de novel·les, de poemaris, d’autors que han après a escriure sense gairebé haver llegit, que escriuen per a gent que no sap llegir i que ni se n’adona de l’ensulsiada. No conec, ara per ara, cap escola de lectura.
Al peu de la lletra només el pot escriure qui ha llegit, qui ha posat la importància i el rigor i l’exigència de la lectura al mateix nivell que el de l’escriptura. De fet l’erudició, e-rudire, la virtut de deixar de ser rude, s’adquireix a través de la lectura, la comprensió, la deducció i l’amplitud dels horitzons intel·lectuals.
Al peu de la lletra és un viatge pel món personal dels nostres poetes, que trasbalsa perquè ens en descobreix aspectes desconeguts i insospitats.
Van ser moltes les hores que vaig passar al llarg de dos anys a la classe de tipografia del senyor Bachs, classes particulars, atès que era el seu únic alumne. Als anys setanta la tipografia ja era residual, reservada per a les obres artístiques o especials, la impremta s’havia mecanitzat ràpidament i el llibre s’havia abaratit i popularitzat en detriment de la qualitat. Deu ser un vici molt català invertir tant de temps en causes perdudes, però jo componia com s’havia fet durant més de cinc cents anys.
Només n’he tret emocionar-me fins gairebé plorar quan em cau a les mans un llibre compost a mà, imprès amb la pisada justa sobre un bon paper. Hi ha coses que, per entendre-les, cal haver-les fet. Però l’atractiu de la tipografia no era només l’ofici, sinó qui l’oficiava. Aquells anys, com que també treballava en una editorial en vaig conèixer moltes d’impremtes, tipografies, linotípies, i els homes que hi treballaven. Aquells obrers eren diferents, eren treballadors que sabien de lletra, alguns més que els propis autors dels llibres que componien. Jo havia llegit en algun lloc que a les impremtes del segle XIX s’hi havien cuinat moviments revolucionaris, liderats per aquells obrers il·lustrats i ben informats, però no ha estat fins a la publicació del l’assaig d’en Manuel Vicente Izquierdo, Àcrates. Els tipògrafs de La Academia. Forjadors de l’acratisme societari del segle XIX. Precursors de l’Anarcosindicalisme del segle XX, que ho he pogut constatar: el títol és prou explícit.
Manuel Vicente fa un recorregut exhaustiu, des de la fundació per Manuel Ullastres de la impremta tipogràfica La Academia, una biografia dels homes que hi treballaren, el seu món, les societats d‘obrers tipogràfics a Barcelona, llur presència pública i aportacions teòriques a l’acràcia, a la maçoneria, al lliure pensament i la seva decisiva influència a l’anarcosindicalisme del segle XX. Un llibre imprescindible per saber qui som i d’on venim, que omple un dels molts forats, sembla que expressament buidats, de la nostra història més recent.
Convidem Joaquim Sala-Sanahuja a la nostra «Tertúlia de Poesia» de Vic per a conduir la que tenim programada sobre Gérard de Nerval i els seus poemes. Sota el braç, el convidat porta el llibre que Joana Masó a escrit sobre un psiquiatre: Tosquelles, curar les institucions. Em senyala dos capítols: “La vivència de la fi del món. El testimoni de Gerard de Nerva» i «La bogeria és una creació, no una passivitat». Tosquelles psicoanalitza l’obra de Nerval a través dels seus textos: Aurelia ou Le réve el la vie, Le vécu de la fin du monde dans la folie. Le témoignage de Gérard de Nerval.
També ho fa amb Gabriel Ferrater i la guerra civil (In Memòriam), amb la guàrdia civil, amb l’església, amb les publicacions del POUM, amb l’escola…
A François (Francesc) Tosquelles el coneixen millor a França que a casa nostra. Tosquelles és fill de Reus, com Ferrater, i se’l coneix com a psiquiatre francès, inventor de la psicoteràpia institucional.
Psiquiatre al front, improvisa un hospital en una casa de pagès a Penén-Paraled, a l’Aragó. Al 1939 Tosquelles es refugia a França. Al camp de concentració de Sètfonts s’encarrega d’organitzar l’hospital psiquiàtric. El metge Pau Balvet el rescata per a l’hospital
Psiquiàtric de Saint Alban. Tosquelles revoluciona la psiquiatria: «curar primer l’hospital per poder, després, curar els pacients» el guariment i el tracte social i cultural dels pacients psiquiàtrics.
Tosquelles és un revolucionari: Saint Alban fou també refugi d’activistes i perseguits per la Gestapo.
Un català intel·ligent i murri, en el sentit de sagaç, astut i hàbil per aconseguir allò que persegueix. Oblidat com tants altres genis de collita pròpia, mereix ser conegut i reconegut.
No cal que us interessi la psiquiatria, ni que hi entengueu, la proposta és conèixer un home extraordinari, que utilitza la llengua, la lectura i la literatura com a eina fonamental del seu arsenal terapèutic.
No siguem víctimes de la impostura i llegim llibres d’escriptors que saben de lletra.
[Com a complement a aquest article podeu veure aquest documentari sobre Francesc Tosquelles.]