Reflexions d’un gandul fracassat. Salut tinguem

“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació].” (sic)

Jorge Fernández Díaz

Aquest canvi d’any m’ha dut a tenir tractes intensos amb l’actual sistema sanitari, des de l’atenció primària fins a l’hospitalària, i no puc evitar de fer la reflexió sobre què ha passat des que Ernest Lluch, el 1984, va emprendre la reforma sanitària que el 1986 el Gobierno de Felipe González va aprovar (Ley 14/1986, General de Sanidad. BOE número 102, de 29/4/1986).

Aquella reforma, a més de la transferència de competències a la Generalitat de Catalunya, va reconèixer el dret a l’assistència de pràcticament el 100 % de la població catalana, va augmentar les prestacions sanitàries en l’atenció primària, la prevenció, la planificació familiar, la salut mental i els transplantaments. Abans de la reforma d’E. Lluch, la sanitat catalana patia un gran desgavell: mútues privades i sectorials, metges d’atenció pública domiciliària que visitaven un parell d’hores a la consulta pública i la resta del dia, pendents dels aconductats, això sí, permanentment disponibles. Una bona part dels hospitals, encara en mans de l’Església, la caritat i les fundacions privades. La reforma no es va dur a terme sense dificultats.

Una campanya —Operación Primavera— impulsada per sectors conservadors de la societat i de la medicina va intentar desprestigiar el canvi, especialment pel que fa a la seva universalitat i les reformes fiscals que es van dur a terme per fer-la possible.

Pel que fa als reformadors, aquelles fornades de joves metges més ben formats i amb uns objectius engrescadors, van posar en marxa els equips d’atenció primària, els centres de salut, la integració de la infermeria i del personal sanitari, les històries clíniques, les activitats de prevenció i promoció de la salut i la docència i les pràctiques dels MIR de medicina familiar. Durant anys es van entestar a detectar hipertensos, diabètics, cardiòpates, fumadors, bevedors… fins a posar en ordre saludable i guanyar-se la confiança d’una societat que temia tant els metges com els advocats, els capellans i la Guàrdia Civil. Es van construir edificis moderns i racionals per encabir tots aquests serveis, unes estructures que, si bé en aquell moment semblaven excessives, avui ja estan obsoletes. Només una crítica els he de fer, que l’entusiasme i la superioritat moral d’alguns els dugués a menystenir injustament els seus antecessors, molts, metges rurals que s’havien dedicat, amb els pocs mitjans que tenien, a atendre sense treva ni descans poblacions rurals i disperses, amb les condicions més dures imaginables. Lamento que entre les seves vocacions no hi destaqui la literària i s’hagi perdut un llegat important de la història del nostre país. També n’hi havia, és clar, que van embrutar les pàgines de la història de la medicina dels nostre país.

Després de la reforma, Ernest Lluch no va ser reelegit. Aquell estudiant catalanista de la Sorbona, impulsor d’un govern autònom al País Valencià i constructor d’una important estructura d’estat catalana, va ser incomprensiblement assassinat per ETA el 21 de novembre de l’any 2000.

Els artífex de la Operación Primavera han persistit al llarg dels anys a canviar el model, reduir la cobertura i les prestacions i traslladar-les a la gestió privada (eufemísticament dit externalització), més fàcilment accessible per a qui ho pot pagar.

El sistema se l’han carregat tant des de dins i com des de fora. Sovint, els més radicals i intransigents, els que consideraven corruptes els seus antecessors per cobrar dels aconductats, van canviar la bata blanca pel vestit i un armari ple de camises del color que més convingui i van dedicar-se a la gestió, al sindicat, a l’externalització i a aplicar les retallades que els successius governs han anat imposant.

Malgrat la resistència i la resiliència de molts professionals, la sanitat catalana avui és un model de destrucció i una guerra freda contra la població. L’Estat espanyol ha utilitzat la sanitat com a arma per atacar i castigar l’independentisme i la vitalitat de Catalunya, i no té cap escrúpol per utilitzar cap mitjà, ni que ens hi vagi la vida. Ja no els cal ni l’ETA.