«L’imbècil és aquella persona a qui no importa què passa al seu entorn i només li importa què fa ell. La nostra espècie es comporta així.» Eudald Carbonell, arqueòleg
Baixo amb el tren cap a Barcelona. Al vagó només som tres, un noi que no pot dormir, jo que no puc llegir els versos d’en Josep Checa i una dona que dedica el temps de viatge a trucar a les amigues, una rere l’altra, sense cap moderació en el volum ni els comentaris, fins que me li adreço demanant-li educadament que els doni records de part meva, atès que amb tanta informació ja dec formar part de la família. Sort que se n’adona i calla.
Aquesta escena d’imbecil·litat em recorda algunes de les que ens hem hagut d’empassar al llarg d’aquest estiu.
Centenars de milers de súbdits fan cues de 38 quilòmetres per retre vassallatge al carnús d’una monarquia casposa, anacrònica, sanguinària i lladre i «la nostra» ens atabala durant deu dies amb l’espectacle decadent.
L’Anna Gabriel torna fresca i perdonada de Suïssa on ha estat «lluitant» durant quatre anys al front d’una secció d’un sindicat, amb un sou suïs de 100.000 euros l’any, diuen. Ella s’hi quedarà a Suïssa, perquè, és clar, hi ha adquirit compromisos. De tant en tant, però, tornarà a casa disposada a menjar-se els rics, els rics catalans, que els suïssos son fats. Confiem que no li surti cap antropòfag a les seves files.
El demiürg de la secta messiànica que fa veure que governa brama i insulta els qui no pensem com ell i el critiquem.
L’Ajuntament de Begur privatitza la meitat de la superfície de les seves platges i hi instal·la para-sols i gandules per als que poden pagar 50 euros al dia, per a estar amples, mentre el «poble corrent» s’amuntega a banda i banda. Vint buarencs es manifesten. Potser són els darrers indígenes.
També es manifesten en lenta derrota marítima els capitans de cap de setmana perquè troben massa cares les boies on fondegen les barquetes que tapen l’horitzó i malmeten el paisatge de les cales de Palafrugell.
Mentrestant, molts restauradors de la costa es carreguen el prestigi de la cuina empordanesa amb elaboracions pensades per adobar amb quètxup.
Així acabem aquest estiu post pandèmic amb la desesperació per a recuperar el temps perdut i havent perdut totes aquells intents de solidaritat que es veu que només obeïen a la por d’estar sols i aïllats, i de morir-nos ofegats.
També, sembla que les il·lusions dels llibreters d’haver recuperat lectors se’n van en orris. El fet passarà desapercebut i amb la indiferència més absoluta de la majoria que es mira el melic: la llibreria Vitel·la de Palafrugell tanca definitivament.
Val a dir que el poble que va veure néixer Josep Pla no tindrà llibreria a partir del 9 d’octubre vinent.
Fa quatre anys, la Montse Cargol tancava la Gavina de Palamós després de 42 anys, a causa de les dificultats de seguir mantenint el negoci i pels problemes endèmics del sector del llibre.
Fa dos anys, la Gemma Garcia, editora d’edicions Vitel·la de Bellcaire i regent de la llibreria del mateix nom a l’Escala, recupera l’antiga Mediterrània-Espai Fòrum, que en Joan Aliu va deixar per manca de relleu generacional. La nova Vitel·la de Palafrugell engega en plena pandèmia i així que pot segueix la tradició d’aglomerar i activar l’ambient cultural de l’entorn amb presentacions, exposicions i activitats singulars i imaginatives com les lectures de poesia navegant per les aigües de Palamós
La Vitel·la tanca per inviabilitat econòmica, que vol dir que no ven prou llibres per a sostenir-la i segurament també pels problemes endèmics del sector, entre els que cal destacar els de la distribució en les zones de baixa densitat de llibreries, com ara és el cas d’aquesta costa catalana.
Mantenir una llibreria a Palafrugell, una de les deu ciutats més pobres de Catalunya, amb un índex de préstec bibliotecari per habitant any molt per sota de la mitjana i un abandonament escolar preocupant, és una temeritat. També, ho seria mantenir un forn, una carnisseria o qualsevol altre negoci que no sigui una funerària si no fos per les allaus de visitants que vénen per Setmana Santa i a l’estiu. Però es veu que tota aquesta gernació de visitants, indígenes i forasters, tampoc no basten per a mantenir viva una llibreria.
Abans de la pandèmia la Biblioteca Municipal de Palafrugell, sota la direcció de na Carme Fenoll, qui després fou la cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat, i activista cultural, es va arribar a instal·lar una biblioplatja a Tamariu.
L’any 2013 hi va haver 63 biblioplatges i bibliopiscines a Catalunya, l’any 2022 n’hi ha hagut 91. Però cap ni una a les platges de Palafrugell, ni de Begur, tampoc a Palamós, tot i que els palamosins han ofert un servei de biblioteca a l’aire lliure a tres places allunyades del centre durant el mes d’agost. Sembla ser, doncs, que el foment de la lectura no forma part del projecte municipal d’unes quantes poblacions de la costa brava i que els nostres visitants més enllà de les paelles amb quètxup i un preu raonable per a una ostentació sostenible tampoc no tenen gaire interès per la lectura, ni que sigui per a conèixer la cuina de veritat del país o per a trobar una carta nàutica de la costa i saber on fondejar sense malmetre res.
Així doncs, entre Calonge i Torroella de Montgrí 50.000 habitants mal comptats no tenen llibreria. A la capital gironina n’hi ha una per cada 10.000 habitants i en tenim 5,7 per cada 100.000 habitants a la resta de Catalunya.
El turisme és un miratge que emmascara la misèria material i intel·lectual i ens hi arrossega a tots.
Un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble. Un país necessita llibreries per ser una nació. Les llibreries són estructures d’estat i l’únic recurs per a eludir la manipulació i l’entotsolament a què ens condemnen els mitjans de comunicació i per a no caure en la imbecil·litat imperant.
I el 2023 farem la DUI!
Callo!