[RELATS] «Potser adopti un peix», de Carlota Figuerola

He de reconèixer que m’està costant.

Sé que quan parli, la porta serà oberta, ell tindrà l’oportunitat d’anar-se’n i sortirà, amb tota seguretat, alliberat.

Ells són covards, penso, sempre et deixen a tu la clau de la decisió, ni que faci temps que la tinguin presa.

Però és dolorós continuar així.

L’amor no és més que una decisió compartida, i ell mai no l’ha presa. Una permanència no pot ser unilateral per gaire temps, fent veure que sí.

Ha marxat. Al principi encara espero. Les rutines costen d’abandonar. I més si han sigut llargues. No puc deixar de continuar interessant-me per la seva vida d’alguna manera. M’assabento, a través d’algú, que l’endemà mateix ja va començar a sortir amb una altra. Seria una de les que li telefonaven?

Sembla que m’hagi alliberat d’un llastre massa feixuc. Respiro entre les llàgrimes.

Deixo de seguir-lo. L’elimino igualment de totes les meves xarxes socials. No té sentit. Aprenc a no patir per si està bé, a no trucar-li mai. A deixar d’esperar que ell ho faci.

Visca! Ja fa un any. Aconseguit.

M’oblido de pensar que em pugui completar amb una altra persona. Tinc el temps comptat, no el puc perdre així, entre simfonies maldestres.

I llavors, després d’aquella feliç llibertat de fer la meva sense reprovació, sense queixes, sense indirectes, de comprar el que vull, de menjar el que em dona la gana; de ser sincera amb mi mateixa sense buscar l’aprovació de l’altre, i retrobar-me amb la bellesa activa dels meus fantasmes i de les meves glòries interiors, recuperant un temps massa llarg entre parèntesis, apareix allò.

És negra, com la nit que em comença a fer tanta por.

És sorda, com les paraules que dic i ningú escolta.

És cega, tan desesperant com el futur que ja no m’ofrena colors, a una paleta massa plena.

És llarga, perquè ja no m’atreviria a tallar-li el pas.

La solitud.

La solitud aquella que temia, però pensava que arribaria a saber domesticar. Aquella que ara ja no sé, ni puc, ni, malgrat tot, vull foragitar més.

I aprenc a mirar-la als ulls, a plantant-li cara a aquestes hores silencioses d’un món que avança massa en espiral, que sembla un rosegó de pa sec del dia abans, entre el consol alternatiu dels gats que se m’apropen amb l’interès groller i sense gràcia del felí necessitat. I a parlar-li, al gerani del balcó, esperant que reaccioni d’alguna manera, sota el doll d’aigua amorós, de bon matí, abans que em renyi una noia que passa amb la canalla cap al col·legi, i a qui l’aigua deu haver esquitxat.

Però res sembla prou per a foragitar-la. I he d’acabar reconeixent que no sempre la valentia és necessària, ni la franquesa és bona, ni la sinceritat funciona, ni la solitud cura. Al cap del temps tot passa. I l’enamorament, fins i tot el que es pot sentir cap a un mateix, cau en la mesquinesa i cedeix el pas al tedi de tot racó massa conegut, i d’aquí a la por, a la de les terribles hores buides, tan sols hi ha un pas ben curt.

Només és una decisió. I les decisions no sempre són conseqüents ni encertades. I no sempre són permanents, tampoc.

Obro el calaix buscant algun petit objecte d’ell que hagués quedat, per llençar-lo i acabar així d’alliberar-me’n. No hi ha res.

Havia d’haver deixat alguna cosa per poder desfogar-me llençant-la més endavant.

Però potser mai no hi ha hagut res…

Avui aixeco la persiana. Respiro. El sol tebi del matí entra com si tal cosa.

Aniré al mercat cobert a comprar un parell de plantetes més, perquè no estigui tan sol, el meu gerani; i llaunetes de menjar per als gats, que són més i més cada dia que passa. Ah!, i pipes per al lloro, també.

“Apa, Eva”, —em dic, intentant això tan recurrent, entre nosaltres les dones, de ser positiva— “encara tens coses per a fer”.

Ja no ploro mai, però també sé que em costa massa somriure.

Estic definitivament vacunada contra l’amorosintosi.

Una idea m’ha vingut de cop: potser adopti un peix.

Total…