La idea per a escriure aquest article se’m va ocórrer la setmana passada, mentre passejava per la història a través de les pedres de la ciutat de Barcelona de la mà del guia i amic Sergi Ducet Aragó. Mentre ens explicava les teories del que es creu que eren les runes que es troben sota la plaça del Rei i la manera en què feien servir els recursos, vaig pensar que després de tants anys no n’havíem aprés gaire, ans al contrari, i que qualsevol mesura, directriu, llei…, o qualsevol altra pantomima que es vulgui fer (com ara el Pacte Verd Europeu) no canviarà res si no és radical, es a dir, si no va a l’arrel del problema i transforma el sistema des de la base.
Fa més de dos mil anys els romans ja reutilitzaven, reciclaven i aprofitaven les forces naturals, com la gravetat, per a les seves construccions. Eren molt més conscients que el planeta tenia uns límits i havien aprés a conviure-hi. Durant els més de mil anys (del segle VIII aC al segle V dC) que va existir la civilització romana, una pràctica habitual en les construccions era la reutilització de les pedres.
Així, doncs, al soterrani del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) hi podem trobar làpides i rodes de molí a les parets, entre d’altres, a les quals se’ls donava una vida útil més llarga quan ja no feien cap servei en la primera funcionalitat atorgada. No solament això, sinó que, també, hi havia uns càntirs a l’entrada de la bugaderia on la gent podia anar a dipositar-hi l’orina, que després es feia servir per a netejar la roba. A més a més, tot el clavegueram estava pensat aprofitant la baixada, una tècnica coneguda com «d’aigua rodada», amb què els excrements anaven a parar fora de la ciutat, on es recollien per a generar adob per als camps que alimentaven Barcino.
Però, certament, us preguntareu: què tenen a veure els romans amb el Pacte Verd Europeu? Deixeu-me que m’expliqui.
El Pacte Verd Europeu i el capitalisme verd
El Pacte Verd Europeu (EGD per les seves sigles en anglès [European Green Deal]) és un conjunt de propostes polítiques per a ajudar a abordar d’una manera conjunta la crisi climàtica i la crisi financera. Es fa ressò del New Deal, els programes socials i econòmics iniciats pel president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt arran del Crac de 1929 a l’inici de la Gran Depressió. Però, quines són aquestes propostes? Des de quines perspectives s’hi treballa? Quins objectius persegueix realment?
Pretenc donar resposta a aquestes preguntes a partir de diverses fonts:
- la lectura crítica del document El Pacto Verde Europeo (2019) de la Comissió Europea;
- les aportacions de diverses ponents de La Uni Climàtica; [1]
- articles crítics que analitzen el Pacte Verd Europeu; [2]
- i reflexions conjuntes fruit de converses amb les companyes de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic.
Extret directament del document oficial de la Comissió Europea el Pacte Verd Europeu és la nova estratègia de creixement «destinada a transformar la Unió Europea (UE) en una societat equitativa i pròspera, amb una economia moderna, eficient en l’ús dels recursos i competitiva, en la qual no hi haurà emissions netes de gasos d’efecte hivernacle el 2050 i el creixement econòmic estarà dissociat de l’ús dels recursos» (European Comission 2019).
El problema bàsic que té la definició d’aquesta nova estratègia es el fet que continua sent una estratègia de creixement que no te en compte els límits biofísics del nostre planeta i que, per tant, com explica Yayo Herrero, no pot promoure la sostenibilitat sense un decreixement de l’esfera material de l’economia (cosa que no es planteja en cap moment).
L’EGD representa en gran mesura el «capitalisme verd», que manté l’èxit econòmic en funció de la reestructuració ecològica de la producció industrial (Bauhardt, 2014), es a dir que no es una estratègia que es plantegi transformar radicalment els fonaments del nostre sistema actual, com pretén en el títol 2.1 del document [Configuració d’una sèrie de polítiques profundament transformadores (European Comission, 2019)], sinó que es simplement un rentat de cara de color verd.
Parar de créixer o decréixer
Si el que se cerqués realment fos crear polítiques transformadores s’hauria de començar per a pensar primer a parar de créixer i, en un segon moment, fins i tot, a decréixer. El moviment decreixentista fa molts anys que existeix, però ha estat darrerament, amb el debat sobre la taula de l’EGD, que ha tornat a prendre força. El plantejament de decreixement es compon de diverses contribucions que aborden el caràcter finit dels recursos naturals (no només el petroli) i que consideren críticament l’orientació al creixement de les economies de mercat (per exemple, Jackson, 2009; Paech, 2012; Speth, 2008).
Entre d’altres, aquest concepte es basa en l’anomenada recerca de la felicitat, que qüestiona el supòsit que si creix la prosperitat material hi hauria una major satisfacció. En canvi, suggereix que el creixement il·limitat no condueix a una major prosperitat per a totes les persones, sinó que més aviat ens precipita cap a una major injustícia social (Bauhardt, 2014) i per tant a un augment de la insatisfacció personal, disfuncions psicològiques, problemes de salut, tensions socials i violència estructural (Wilkinson i Pickett, 2009).
Entrant més en el detall de les mesures concretes que pretén abordar l’EGD [vegeu la Figura 1 aquí sota], es proposa impulsar de manera interconnectada les denominades fonts d’energies renovables, generar economies circulars, renovació i construcció d’edificis eficients energèticament, prevenció en la contaminació de l’aigua i l’aire, preservar la biodiversitat, desenvolupament de models alimentaris més saludables i oferir mitjans de transports sostenibles per a aconseguir el que s’ha denominat com a neutralitat climàtica.
Però quin cost tindran tots aquests canvis? I no em refereixo al cost econòmic, que sembla ser l’únic rellevant. Estic parlant del cost dels nostres cossos, el cost que suposarà al temps de les persones i el cost global que comportarà.
L’EGD és l’oportunitat d’or per a les indústries contaminants per a fer-se un bon rentat de cara (greenwashing) i continuar contaminant i exercint el seu poder sobre les decisions polítiques locals i també globals. A més a més, està enfocat perquè Europa sigui líder mundial en polítiques sostenibles, tal com diu en el document, ja que l’EGD és «una oportunitat per situar a Europa amb fermesa en un nou camí de creixement sostenible i integrador» (European Comission, 2019), deixant de banda el problema evident de totes aquestes mesures, que és que Europa encara pensa, després de més de 500 anys d’història colonial, que està per damunt de la resta de món.
«Aquestes reformes polítiques contribuiran a garantir una tarificació eficaç del carboni en tots els sectors econòmics. D’aquesta manera es fomentaran canvis en el comportament dels consumidors i les empreses i es promourà l’augment de les inversions sostenibles, tant públiques com privades» (European Comission, 2019, p. 5.).
És prou sabut que la Comissió Europea neix com a Comissió Econòmica Europea l’any 1957 amb el Tractat de Roma i que, per tant, la seva base ja és una base econòmica, però quan parlem del planeta, que genera tots els recursos dels quals depèn l’economia, és surrealista que estigui subordinat a l’economia o que parlem de la seva sostenibilitat com si fos una cosa externa a nosaltres.
Des dels ecofeminismes em centro que el plantejament de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida és molt més potent que l’enfocament de la sostenibilitat del planeta, que a més té bastants problemes perquè estem parlant de la sostenibilitat del planeta com si fos una cosa externa a la nostra pròpia existència, en aquesta existència occidental que hem après a mirar-lo des de l’exterioritat, la superioritat i la instrumentalització. Des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida a mi em sembla que és molt més fàcil promoure transformacions radicals perquè parlem de seguretat, de salut, de benestar, de vida bona, en aquest marc limitat que a més és translimitat.
Un altre problema evident és la percepció d’aquesta crisi ecològica com una oportunitat dins de la dinàmica mercantilista d’aquest capitalisme del desastre, que intenta abordar-la des d’aquesta perspectiva de pur creixement i que genera, també, importants tensions. Tensions que tenen a veure amb l’acaparament de recursos bàsics que són necessaris per a poder fer les transicions que cal fer. Cal una transició a les renovables, cal l’electrificació del transport, però la qüestió i el dilema roman en l’escala en la qual es pot fer i el treball que comportarà.
Si Europa es pensa com a líder mundial, s’hi pensa en solitari, sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions en altres països, enfrontant-nos també a aquesta dinàmica més mercantilitsta, convertint tot això (crisi ecosocial) en una nova oportunitat de negoci que ve acompanyada, a més, per un procés terrible de securitització del propi canvi climàtic i del propi declivi de l’energia i dels materials. Per exemple, des del fòrum de Davos fins als documents —que són ben interessants— d’una bona part dels exèrcits més grans (l’OTAN, els EUA, l’exèrcit francès…), fan una anàlisi bastant similar a la que podríem fer nosaltres aquí quant a la diagnosi i plantegen el canvi climàtic i també el declivi d’energies i materials com un multiplicador de les amenaces; de fet, aquests exèrcits es postulen com a especialistes en el caos i estableixen una dinàmica que, d’alguna manera, assenyala a aquells subjectes estigmatitzats, colonitzats, subordinats…, com a amenaces.
Parlem de les persones que migren i per això ens trobem amb els discursos dels neopopulismes d’ultradreta que els assenyalen com una amenaça, com a suposats invasors; però parlem, també, de persones dissidents des de diferents punts de vista, com les dones que des del moviment feminista reclamen donar-li la volta com un mitjó al model que tenim, mentre tot són mesures, pràcticament, des del punt de vista de l’amenaça. Llavors, aquí també hi ha un procés de securitització que és important tenir en compte, perquè quan ens plantegem què fer en aquest marc amb totes les dificultats que sorgeixen, tractem de fer-ho des de la perspectiva que aquests processos de transició s’abordin des del mínim dolor possible.
Com bé ho explica Yayo Herrero, per a aquest procés de transició haurem de treballar-nos, i molt:
«…és cert que qualsevol procés de transició i el plantejament, l’abordatge del que suposa ara mateix la crisi ecològica, és un xoc, ja no solament polític i econòmic, sinó un xoc també emocional i antropològic de tal importància que aquest procés cal fer-lo amb una pedagogia social i sobretot amb raigs i dolls d’empatia, per a poder acompanyar els processos de descobriment del món en què estem i del que pot venir si no ho canviem. Jo crec que totes les persones que ens hem introduït aquí (en el moviment decreixentista) hem passat per això, i en aquest procés des d’on estic, des d’un àmbit en el qual estic que entro en disputa amb l’hegemonia cultural, aquesta empatia o aquest procés pedagògic em sembla clau.»
[Yayo Herrero, Uni Climàtica 2020.]
Finalment, m’agradaria deixar-vos amb la proposta que va llençar Yayo en la seva ponència a la Uni Climàtica, sobre els tres principis claus per a la reducció de la esfera material de l’economia:
«Des del meu punt de vista, i sent conscients d’aquesta situació de translimitació, si convenim que aquesta reducció material de l’economia, que des del meu punt de vista no és tant un debat de l’economia en abstracte, per dir-ho així, sinó que és un debat que té mes a veure amb què fer i amb la qüestió cultural de com ho afrontem, crec que hi ha com tres elements bàsics. El futur hauríem de tendir que estigués presidit per tres principis.
»El primer és un principi de suficiència —és molt fàcil dir-ho i més difícil fer-ho—, que rau bàsicament a aprendre a viure amb allò suficient, i suficient és un terreny tremendament ambigu, on hi ha necessitat, i valgui’m la redundància, de debatre sobre les pròpies necessitats, però fer-ho en el marc que planteja la biosfera.
»El segon és un principi de repartiment, de repartiment de la riquesa, de repartiment dels béns, i, també, de repartiment de les obligacions que comporta tenir cos, ser espècie i viure en un planeta amb límits.
»I el tercer i últim seria l’organització de la política sota els eixos de la cura i del comú com a principis polítics.
»Des d’aquest punt de vista crec que ens hi trobem còmodes i el tema ara és com fer-ho i amb quins ritmes. Estic totalment d’acord amb la necessitat de construir majories socials que vulguin i desitgin aquests canvis, em sembla una qüestió absolutament clau. És a dir, no és possible, si més no si ho volem fer d’una manera democràtica, que puguem emprendre canvis com els que cal fer —que suposen canviar radicalment les formes en les quals s’organitzen les nostres societats, els nostres esquemes de valors, allò que pensem que és important i el que no— sense generar aquesta disputa d’hegemonia cultural que sumi majories. Jo crec que és veritat que hem de fer-ho, a més, partint d’on som perquè no podem fer-ho des d’un altre lloc.
»M’he trobat de vegades amb persones que diuen: “Mira, no li parlis a la gent dels límits, no li parlis a la gent de la qüestió d’un previsible col·lapse si no fem res, no parlis de la situació greu que tenim perquè a les persones en realitat el que els importa i per on hem d’entrar és que pagaran menys a la factura de la llum, pagaran menys…”. Això em sembla que és un menyspreu a les capacitats de les persones, no solament a la seva intel·ligència sinó, també, a la seva sensibilitat.
»Jo crec que cal combinar, i l’art és combinar, aquestes qüestions pràctiques però sense perdre-li el respecte a la gent perquè si nosaltres som capaços de preocupar-nos per coses elevades i tenir consideracions morals és perquè tothom pot tenir-les, a tot el món li importa com viuran els seus fills i les seves filles, els seus nebots i les seves nebodes, la gent a la qual estima, i de fet, la ultradreta guanya moltes vegades espais sense apel·lar de cap manera a allò pràctic, perquè si apel·lessin al fet pràctic una bona part de la gent a la que acaben captant, que és pobre, és precària, que està patint, no aniria amb ells. Apel·len a altres coses que els importen a les persones; per tant, crec que hem de trobar o hem de trobar un equilibri adequat que ho permeti, com ho va fer el moviment obrer a través de la història: la classe obrera no es va moure només per un salari, es va moure per la qualitat de l’aire que respiraven, es va moure per la dignitat de la vida dins i fora de el lloc de treball. Crec que aquí hi ha una feina a fer que és important.»
I doncs? Ja heu vist la relació que té el pacte verd europeu amb els romans? És, basicament, el fet que fa més de dos mil anys ja eren conscients dels límits biofísics del planeta i actuaven en conseqüència. Llavors, com pot ser que dos mil anys després no haguem aprés res i tot i sent conscients de la nostra translimitació continuem encara volent créixer?
Notes
[1] Un espai formatiu promogut per Climàtica, el primer mitjà de l’Estat especialitzat en la crisi climàtica, que es va dur a terme del 13 al 16 de juliol d’enguany. El programa de La Uni Climàtica va incloure 21 sessions formatives de diferent format a càrrec de més de 50 ponents de referència com ara Andreu Escrivà, Yayo Herrero, Nick Buxton, María Sánchez i Alicia Puleo, entre molts d’altres.
[2] A les referències de l’article trobareu les cites esmentades.
Referències
Bauhardt, C. (2014), «Solutions to the crisis? The Green New Deal, Degrowth, and the Solidarity Economy: Alternatives to the capitalist growth economy from an ecofeminist economics perspective», Ecological economics, 102, pp. 60-68.
European Commission, Secretariat-General (2019), Communication from the Commission to the European Parliament, the European Council, the Council, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions: The European Green Deal COM/2019/640 final.
Jackson, T. (2009), Prosperity Without Growth. Economics for a Finite Planet, London (Earthscan).
Paech, N. (2012), Liberation from excess: The road to a post-growth economy, Oekom-Verlag.
Speth, J. G. (2008), The Bridge at the Edge of the World: Capitalism. The environment, and crossing from crisis to sustainability.
Valderrama, A. K. (2019). «Piel blanca, máscaras verdes: una crítica al European Green Deal». Blog nuestrAmérica.
Wilkinson, R., & Pickett, K. (2010), The spirit level. Why equality is better for everyone.
Annex de la comunicació sobre el tractat verd europeu. [Full de ruta: accions clau (en anglès).]
Felicitats per l’article.