[Text d’Helena Bonals.]
Recordo de quan estudiava disseny gràfic haver llegit que el dissenyador industrial francès Raymond Loewy deia que li era impossible de ser humil amb el que feia, li sortia massa bé; allò seu era l’Eufòria del programa de TV3. L’expressió “mal m’està el dir-ho” s’ha inventat per alguna cosa. I “de vegades ens en sortim” és una molt bona sortida dels Manel.
Quan en una feina, una afició artística, uns estudis, hom veu que se’n surt, que és com un Messi dins l’equip, el qui marca els gols, com pot anar amb el cap baix? Ser capaç d’apreciar el talent en els altres també és un talent. I no tenir-ne gelosia, sinó enveja sana.
D’altra banda, és curiosa una cosa: pots dir de tu mateixa que ets una professora, una metgessa, etc., però no se t’acudeixi de dir que ets poeta! Una de dues, perquè les coses ja són així d’ambivalents: o bé és que estàs més cap allà que cap aquí, per allò de “tocada pel foc”, o és que tens unes ínfules molt grans, perquè la poesia és una cosa molt elevada, fins pels que no hi entren. Una cosa molt gran en una de molt petita, en definitiva. El pot petit amb la bona confitura.
En aquest sentit, no he entès mai per què hi ha tanta tendència a escriure poesia extensa, que per a un amic meu al capdavall no és més que prosa. La poesia sempre hauria de ser com un llamp, com una espurna, com un estel. Per això, fent cas de la persona que em va introduir a La resistència, tot aconsellant-me de ser breu, perquè llegir un text a la pantalla sempre es fa més pesat, acabo la meva col·laboració d’aquest mes aquí.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.