[Un article d’Helena Bonals.]
Una d’aquelles situacions incòmodes, un xic esperpèntiques, que et pots trobar a la vida seria el que ens explicava el director de la coral on vaig començar a anar als vint anys. La coral es deia, i es diu encara, Elisard Sala, en honor d’un music amb una cançó que sempre m’ha arribat tant com la frase que diu “portem tanta boira als ulls, sentim tanta covardia”. Aquest músic va morir jove d’un accident, crec recordar, i la seva dona, al cap d’un temps, “va refer la seva vida”. A això em vull referir. Als actes de record del músic, ella hi assistia amb la nova parella. Us adoneu de la delicada situació? On és l’amor etern? En aquesta vida, com a mínim, costa de trobar.
Tot i això, ens continuen arribant cançons com One d’U2, i ens continuen meravellant obres com Retorn a Brideshead. I “Romeu i Julieta hauria de ser la formació sentimental de tots els joves”, deia Pla; aquell Shakespeare que hauríem de tenir superat i que continua sent actual, perquè voldríem que les nostres relacions fossin com les de les seves obres.
Podem continuar creient en el gran amor, o en “com sobreviure a un gran amor sis vegades”, que deia l’obra de Racionero? El que sí que és veritat és que això del “poliamor” no sol ser l’habitual; en tot cas, la majoria de les persones no fan coincidir dos amors en el temps, sempre estimen cada vegada per separat.
Però quan encara n’estàs, del noi que t’ha deixat, no t’agrada de sentir res, com m’ha dit alguna vegada algú, “per un altre”. On és l’amor fet desig i voluntat, que no pertany a un món de pur joc, que defensa Salvador Oliva al pròleg de Nit de Reis? I el que en diu la seva protagonista, que és el més sublim que he llegit mai sobre com arribar al cor d’una dona. És veritat que tots mentim, però que quan mentim, “ho fem especialment sobre l’amor”, he llegit una altra vegada. Doncs, si és així, que ens diguin mentides, moltes mentides, que això és un caramel que no fa doldre mai a ningú.