Aquests dies d’octubre de guerres i tragèdies i de poca tardor recordo personatges que encara avui són verdaders paràsits de la societat, com Roca i Junyent i Narcís Serra. Però, també, recordo amics íntegres, ja desapareguts, com Toni Coromina. A La Vanguardia del 17 de desembre de 2012 (avui seria impossible que escrivís en aquest diari) Coromina entrevista Perejaume.
En la trajectòria de Perejaume hi ha una presència constant del poeta Verdaguer, de qui explica que «te’l pots trobar a la Rambla, al Puigmal, a Vic, a Girona…, i a l’ungla del dit. Va saber collir tot el que hi havia a la prerenaixença: una cultura allocada, acovardida, derrotada, desvertebrada, però amb molt de lluc per brotar». I afegeix que «tot té dret a ser estimat i a ser el nostre mestre».
L’entrevista és excel·lent, i Perejaume s’entrega al món d’en Toni, que vam tenir la sort que fos un dels escriptors de referència de La Resistència. Perejaume diu que no té cap exposició d’obres plàstiques en perspectiva i que ha aparcat la poesia; que escriu però que deixa de fer moltes coses: «M’amago molt. No paro d’amagar-me».
En Toni Coromina, amagat per sempre. En Perejaume, encara terrenal. I sinistres personatges com Roca i Junyent, a Madrid per celebrar el Día de la Constitución. De la Caixa de Catalunya no en va quedar res. Últim president?: Narcís Serra.