[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]
A la Glòria i la Maite
M’ho havia cregut, o bé m’havien fet creure
que les havien cremades a la foguera
les bruixes, totes, que no n’havia quedat
ni l’essència, ni el fum, ni l’escombra;
potser la llegenda, de quan rondaven pel gorg Negre
congriant tempestes de llamps i trons.
Però no n’hi he trobat mai ni una, això
que hi he rondat mil vegades, per si de cas.
Alguna de bon veure m’hi ha arrambat
de mala manera; i crec que, bruixa, bruixa, no ho era,
qui sap si dir-ne fada, goja o dona d’aigua,
que prou en sabia d’enfonsar-me en la màgia del gorg.
Quan ja ni hi pensava, va i ensopego
de cara amb un parell de bruixes, bruixes de debò,
carregades de metzines i d’herbes remeieres
i un somriure de traïdoria d’orella a orella.
M’han amenaçat, posat de genolls,
cara a la paret mig despullat, com si fos
un poeta maleït. He hagut de confessar
tots els secrets dels meus versos mentre em punxaven
la por, per tota l’esquena, amb una agulla tremenda.
Enmig d’aquest aquelarre, esporuguit del tot,
m’han fet jurar a damunt d’un llibre antic:
Tornar-hi un altre dia amb un poema a la mà!
Aviam, qui s’hi negaria!
He fugit del lloc a poc a poc, emmetzinat d’estatines
com estava, les cames no em seguien ni el sí,
ni el no, de tan nocives. Més que les de debò.
Gabriel Salvans
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.