D’aquí a quatre-cents més, qui sap qui escriurà mots al món, si ens perdona.
[Text i fotografia de Gabriel Salvans.]
Potser no ens ho sembla, anem, però,
fent tombes, a la roca del temps excavades,
que un dia ens acolliran terres femades
de cagar o cagar-nos en tot allò
que put a merda. I no sempre és una flor,
ni una tifa de la muntanya el que fa pudor.
Ja ho deia temps ha el que fora rector
de Vallfogona. Pel cul del senyor
hi surt el pregó amb la mateixa fortuna.
Cagui al femer, al prat, a l’àgora o a la comuna…,
fumeja igual que esl fems en el coster.
I clama el cel, sense haver-hi enigma,
que esclati el verb de la paraula digna.
Que no cal folgar al fossar per colgar diner.
No hi caldrà, potser, aigua, ni paper, ni tul,
amb el dit gros ens podrem fregar el cul.
La Cambra,2023
One Comment