[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Marin.]
Qui dubta de si aquest món és el millor dels mons? Tot fent camí entre mata i mata, veig aranyes que teixeixen a correcuita, amb els seus fils finíssims. Pengen oripells d’una fulla a l’altra, per caçar-hi mosques, per enganxar-hi gotes de rosada… L’aiguat m’ha netejat les voreres. Quin esclat! Tota la terra canta, i jo, el Gurri, el destructor, el foll, em sento amb una nova empenta serena i reposada. Els homes, en veure’m, creuen què sé jo quina gesta han fet perquè tot torna a ser a lloc. Però, ¿quin és el meu lloc? ¿ És que els homes saben també quin és el seu? Deixeu que les aranyes pengin els domassos del triomf, les banderes de la victòria, amb un teixit fi, amb uns fils fràgils. Però vosaltres, els homes, heu d’agafar soques ben fortes per poder sostenir victòries… No tingueu somnis vans, amarreu-los, que no pugin esfumar-se.
Encara és mig llostre quan els homes tornen del treball. Jo els veig com van seguint el caminet entre els camps. Deixen el jou, se’n van de retorn a la llar; el descans, el plaer de les besades, la platxèria de les cançons. Les seves espatlles són afeixugades pel pes de les sembres de la primavera, pels treballs de l’estiu, pel pressentiment de la tardor i de l’hivern. Arran vespre, entre l’olor de l’englantina i del llorer, sento les suors humanes escampades arreu. Quedaren enganxades en els rostolls, han anat caient darrere l’arada i ara barregen amb la terra xopa. Els homes, al capvespre, tornen del treball. Són rostres solcats, forjats per l’esforç: s’apropen a les meves aigües per tal que els esborrin l’empremta que els ha deixat la fatiga, que s’emportin el rastre del sol, les fuetades del vent… Però no, no puc. Tots els homes estan marcats amb l’estigma del treball a les mans, al rostre, al ventre o al pit. És la marca del pecat i del perdó, és la reconciliació del cel i de la terra. Tots els homes estan units també en l’odi, en la destrucció mútua. I, malgrat tot, en veure’ls separadament, descobreixes la bondat, la pietat, l’amor, fins i tot en el més pervers.
Tan brutal pot ser l’home quan odia com quan estima. ¿Com voleu que jo oblidi la remor de les besades? La sang sadolla s’esbrava en abraçades, en cadenes llargues que s’encerclen entre riures i sospirs… Veniu vora meu tots els que esteu assedegats de contactes! Veniu sense temor a desfermar l’impuls amb tot l’esclat! Jo espero… Jo t’espero a tu, i romanc hores i hores vetllant la meva ofrena. He vist alçar-ce el sol, el veig caure en la posta, i tu encara no has arribat. Entre l’ombra del capvespre amago el meu neguit… Tu no hi ets, m’abraço al meu orgull. Però, quan no ets al meu costat, tot el meu urc s’enderroca… Em quedo sol sense tu, ben sol, i nu.
One Comment