L’educació és una arma de construcció massiva. Marjane Satrapi Qui gosa ensenyar mai no ha de deixar d’aprendre. John Cotton Dana La felicitat és egocèntrica. Alexandre Dumas
L’esperit rebel del meu pare, del cos de professors de català, em va dur a estudiar a l’estranger sense sortir del país. Quan vaig acabar l’escola primària va ser com tornar de l’estranger i des d’aleshores que he viscut exiliat al meu propi país. L’atzar també em va dur a viure des de la més tendra infantesa en l’ambient d’una editorial de llibres de text, en un món de llibres i mestres al qual he dedicat la major part de la meva vida acadèmica, laboral i passional.
Per això, em permetré la impudícia de prendre perspectiva de tots aquests anys i fer la reflexió de com i per què l’ensenyament del meu país, que havia estat capdavanter a Europa, s’ha convertit en un desastre gairebé absolut.
L’ambient de la meva infantesa, doncs, més enllà de l’escola, va ser el de les restes de l’Escola Nova Catalana (ENC),un moviment pedagògic que va sorgir a finals del segle XIX en contrast amb el de l’escola tradicional, influïda pel pensament de Rousseau, Pestalozzi i Fröebel. Aquesta escola, a més dels canvis de rols de mestres i alumnes, es fomentava en els valors de la democràcia, la coeducació, el màxim respecte a la natura i al proïsme i l’estreta participació de la família. Una escola instrument per a la pau i la convivència.
L’Escola del Bosc durant la República. [Foto: Diba.]
Després de la Guerra Civil, la dictadura franquista va eliminar qualsevol vestigi de l’ENC i els mestres que no es van exiliar van ser depurats, val a dir, privats d’exercir llur professió.
L’escola franquista es basava en els obsolets fonaments educatius rígids, inamovibles, memorístics, masclistes, uniformes, dogmàtics, fanàtics, etnocèntrics i colonialistes. El model franquista va ser molt bèstia, però molt fàcil i molt simple: no calia pensar.
La mort de Franco ens va agafar amb els pixats al ventre, el canvi va ser abrupte, sobtat i sense cap preparació. A cap país d’Europa s’havia passat tant de cop d’un sistema autoritari al possible i necessari canvi pedagògic d’una manera tant precipitada i desconcertant.
Imatge d’una escola durant el franquisme. [foto: Arxiu LR.]
De cop i volta, la societat esdevé complexa, la política complexa, es pot pensar, hom pot triar un partit polític, tot es qüestiona de cop, la política, la religió, el matrimoni, el sexe i molta gent cerca on resituar-se en una societat incerta, deixada a la intempèrie i cada cop més individualista.
Un grup de mestres sobrevivents de l’ENC encapçalats per Rosa Sensat, funda el 1965 l’Escola de Mestres Rosa Sensat amb el propòsit de recuperar els valors de l’escola republicana. La intenció és bona i la feina feta positiva, però aviat comença a fallar la matèria primera. La generació de la postguerra ha començat a tenir fills i es necessiten molts mestres. Aquelles generacions de mestres vocacionals d’abans de la guerra són reemplaçades per una gernació de joves provinents de l’escola franquista que aborden la carrera de magisteri per comoditat. Conec mestres que als anys setanta feien classe a les aules amb 16 anys. Així com els mestres de la república provenien generalment d’una classe social treballadora amb interessos culturals, les noves generacions de mestres manifestaven, en general, un nul interès per la cultura.
Aviat les cooperatives de pares i mestres del CEPEPC, on s’havien agrupat mestres capaços de dur endavant projectes pedagògics efectius, esdevenen insostenibles econòmicament i els bons mestres que s’havien format per vocació personal queden diluïts en escoles públiques envoltats de funcionaris de l’ensenyament.
Als anys vuitanta el desgavell està servit. Els fills del franquisme funcional ara són ciutadans del món. Ser ciutadà del món té el gran avantatge d’eludir qualsevol compromís amb la teva pàtria, de renunciar a qualsevol valor, la qual cosa et permet cometre qualsevol vilesa sense càrrec de consciència. Possiblement, això defineix la postmodernitat al nostre país: l’internacionalisme, la indefinició ideològica, la feblesa moral, la renúncia als valors universals, la indiferència davant la injustícia i l’opressió, l’hedonisme… Aquests conceptes, instal·lats a l’ensenyament, no permeten que l’escola s’orienti —no té altra prioritat que el benestar psicològic dels infants—, però no es defineix de manera clara la funció dels pares, ni la formació dels docents. L’escola no pot ser com la d’abans, però no sap què ni com ha de ser. Als anys setanta els mestres es volen assemblar als alumnes i es volen fer tractar de tu i així no costa gaire que els perdin el respecte els alumnes i les famílies.
Ningú ja no sap quin és el seu lloc, el mestre no només ha perdut el respecte dels alumnes, també la seva capacitat d’influència, i el cas és que cada cop més els nens no tenen els límits clars, ni a l’aula ni a casa. Són nens abandonats que no han aprés a utilitzar una subordinada, ni una conjunció, ni els pronoms febles…, el seu món és tant petit que cap en 500 paraules i les paraules són el límit del món.
La postmodernitat augmenta la complexitat i l’escola abaixa cada cop més el llistó. La postmodernitat es una manera de veure i entendre el món, una manera encapsulada, cadascú des de la seva cel·la del rusc.
Per ser millors persones, millors ciutadans, per fer un món més humanitzat i més just, per poder ser útils a la societat, cal mètode, exigència, hàbits i esforç. Això ho diuen els experts amb solvència: els alumnes que segueixen mètodes més tradicionals obtenen més bons resultats. A casa nostra, de la gran diversitat de mètodes pedagògics que coexisteixen, la conselleria no en té cap estudi comparatiu.
Ser feliç a l’escola és anar passant cursos sense cap frustració i arribar a la universitat sense saber llegir ni escriure, o arribar a l’escola de magisteri en les mateixes condicions, per afrontar després una societat cruel, indiferent, competitiva, individualista. És una imbecil·litat, és preparar per a l’egoisme i la infelicitat, per convertir-se en un altre membre cruel, insensible i frustrat d’aquesta societat.
Al cap de cinquanta anys hem aconseguit tenir mestres mal preparats, desprestigiats socialment, menystinguts per pares i alumnes i desmotivats professionalment. Han fracassat les aules d’acollida, hem tingut consellers ineptes i uns sindicats de docents que s’han preocupat més pels sous que pels recursos i aquests darrers deu lustres ens ha caigut una llei d’educació cada quatre anys i mig. A Catalunya, un professor de secundària cobra més o menys 35.000 euros bruts, un metge en guanya 38.000 i a la infermeria es paguen entre 26.000 i 30.000, sense triennis ni complements. No cal dir res més.
El resultat de l’L’«informe PISA (Programme for International Student Assessment)» de l’OCDE és un civet que es va començar a marinar als anys setanta del segle passat.
Més de trenta milions de caps de bestiar i quatre milions de bestioles humanes, o inhumanes, qui ho sap. La meitat viuen als departaments de Montevideo i de Canelones. Sorprèn, viatjant per l’interior, els cotxes de tants anys i que ells saben conservar.
El general Artigas els va alliberar de la repressió d’Espanya. Margarida Xirgu hi va deixar petja i molts catalans exiliats pel terror de l’estat espanyol, també.
A Montevideo, més de cent llibreries. Gent tranquil·la.
Uruguai ens va regalar el meravellós exemple del president Pepe Mujica. Amb homes com ell, tot seria diferent.
Sant Jordi a Olot l’any 2015. [Foto: Xavier Borràs.][Un article d’Eduard Garrell.]
Sant Jordi: una estafa mediàtica?
Orígens. Quan l’editor i i escriptor Valencià Vicent Clavel, establert a Barcelona, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona de commemorar l’incerta data del naixement de Miguel de Cervantes, Eduardo Aunós, ministre de Treball, Comerç i Indústria recull favorablement la petició i ho celebra, a través de la Cámara Oficial del Libro, amb una festa que es va establir el 7 d’octubre de 1926 amb la decisió «de fortalecer y facilitar la expansión de la llengua y el alma hispánicas y enaltecer la pàtria y fortificar sus pretigios insuperados del libro español, sagrario imperecedero que difunde y expresa el pensamiento la vida y la tradición de los gloriosos pueblos hispanoamericanos y plasma y perpetúa las concepciones del genio de la raza».
L’habitual discurs arnat i caspós, ignorant totes les llengües i cultures, es veurà superat i desbordat pels successius esdeveniments. A Madrid la festa es converteix en un seguit d’actes solemnes i encarcarats (encara); a Catalunya, per contra, la festa pren un aire més popular i comercial, amb parades als carrers i el 10% de descompte que ha esdevingut tradicional. La festa prospera i amb el temps es considera que l’octubre no és una bona data per a una activitat a l’aire lliure i la festa, el 1930, es trasllada al 23 d’abril, dia de l’enterrament de Cervantes, de la mort de William Shakaespeare, i de les morts o naixements de Maurice Druon, Haidor K. Laknes, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Manuel Mejía Vallejo, William Wordsworth…
Han passat moltes coses, la primera l’afortunada coincidència amb el costum del segle XV de regalar una rosa vermella (com la sang de l’estimada) el dia dels enamorats i la mort del cavaller Jordi l’any 303, més tard, el 15 de novembre del 1995, la UNESCO declara el 23 d’abril dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor.
Les primeres celebracions del Dia del Llibre servien, tant per als editors com per als llibreters, per a liquidar restes d’edicions, buidar magatzems, saldar i sobretot publicar novetats.
Fins ara, la celebració de Sant Jordi no s’ha aturat mai, ni durant la Guerra Civil, ni durant la pandèmia (de moment), només en vuit ocasions i per diverses raons s’ha hagut de canviar la data. Segons Carme Polo (periodista) això es deu al fet que és una festa cultural que no té color polític. «És un dia que no decideix una institució sinó els llibreters i editors, que són els que tenen la potestat d’organitzar aquesta festa, per això malgrat el franquisme i la dictadura no s’ha deixat de celebrar mai.»
Manifesto la meva discrepància, i m’ho permeto per l’experiència singular que he tingut dels Sant Jordi de la meva vida, primer des de la perspectiva de l’editor, després des de la del llibreter i després com a organitzador i responsable directe durant deu anys, des del meu càrrec de secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya, que és com ser el mariner a la cofa del vaixell, que ho veu tot en perspectiva, a dalt, a baix i a 360º. Per tant, fins als 64 anys no he viscut un Sant Jordi com a ciutadà corrent, i fa por adonar-te com t’enreden si no saps de què va.
A Barcelona, cap i casal d’un Sant Jordi que neix a la Rambla i es va estenent per la ciutat i arreu del país, els llibreters tenen la potestat d’organitzar la festa, sí, sobre el paper, i sempre amb el permís i el vist i plau de l’Ajuntament que és l’amo de l’espai públic, i de tot el que hi passa. El Gremi organitza i reserva d’ofici els espais dels llibreters agremiats i dels professionals no agremiats que li ho demanen directament, i amb previ acord amb cada districte municipal i sobre els plànols que l’Ajuntament li facilita en uns terminis acordats. L’Ajuntament es reserva la facultat de donar permisos a altres sol·licitants que no són llibreters ni professionals i volen muntar parades per fer de llibreters un cop l’any: partits polítics, sectes, boy scouts, casals, escoles, entitats…
Malgrat les protestes insistents dels llibreters per aquest intrusisme sovint degradant de la professió, la resposta de l’Ajuntament és que el dia de Sant Jordi és de tothom, de tothom qui ell vol, és clar. Existeix un pacte amb la majoria d’editors seriosos de no posar parada l’editorial i que siguin els llibreters els qui facin promoció dels seus llibres i autors, tot organitzant de mutu acord les signatures, però és habitual trobar parades d’editors de qui pocs llibreters s’atrevirien a posar els seus llibres a les taules i a qui l’Ajuntament els ha donat el permís. Val a dir que les protestes per la competència deslleial, la majoria de districtes municipals se les passen per l’engonal.
De conflictes amb les parades de roses cada any n’hi ha, són coses que la gent no veu perquè passen a les sis del matí, quan un llibreter arriba amb un carregament de caixes i es troba l’espai que té assenyalat ocupat per una «florista» que hi ha passat la nit. Recórrer a la Guardia Urbana és perdre el temps, la seva animadversió per la Diada és manifesta i gens dissimulada i cal recórrer a instàncies superiors per a resoldre el conflicte.
Si més no en el període de deu anys que em va tocar organitzar la festa, l’Ajuntament del cap i casal de Catalunya era, i com podeu constatar aquests dies, encara ho és, una màquina ben engreixada per «arrencar la crosta catalanista», en paraules d’un alt càrrec de l’Ajuntament, i és clar, Sant Jordi ho és de catalanista, i molt. La prepotència de l’Ajuntament va arribar a l’intent d’imposar identificacions municipals a les parades, o, com enguany, fer un cartell, mediant-hi Turisme de Barcelona per a promoure El dia de San Jorge, sense cap autor, ni autora catalans, quan el Gremi, que és qui té l’exclusiva de fer, o no, el cartell en va deixar de fer fa temps per considerar-los una despesa supèrflua. Si algun esdeveniment no necessita publicitat és el dia del llibre i de la rosa.
Mediàtics o mediats. El Sant Jordi de l’any 2005 es feia el rànquing dels més venuts sense distingir els anomenats mediàtics de la resta. Cada any resultava «guanyador» una pífia de llibre escrit pel negre d’algun futbolista, o d’un programa de la tele, o d’algun presentador o pallasso, famós o folklòric. Escoltar el 23 al vespre la llista de llibres que els mitjans donaven com a preferits pels catalans feia posar els pèls de punta i perdre la fe en la integritat mental de la gent d’aquest país.
Amb la Junta del Gremi es va acordar de donar el rànquing (el Gremi n’és el responsable), per categories: mediàtics en català i castellà, ficció en català i castellà i no ficció en català i castellà i començar a comptar els llibres infantils i juvenils. L’oposició dels mitjans va ser absoluta, la d’alguns editors també. Se’ls va veure el llautó, perquè tots els mediàtics eren dels seus grups editorials i de comunicació. Van esgrimir un arsenal d’arguments contra el concepte «libre mediàtic». Vaig proposar d’anomenar-lo mediat, atès que mediàtic no surt al diccionari. Val a dir: un llibre, l’autor del qual, sigui conegut o no, apareix cada dia als mitjans, els tertulians en parlen, li fan entrevistes…, en definitiva, gaudeix d’uns avantatges publicitaris i promocionals que la resta no podria somniar ni pagant, la qual cosa no ha d’anar necessàriament en detriment de la qualitat de l’obra. Avui és un terme que ja s’utilitza, però en aquell moment en van fer mofa. Així doncs, va quedar el rànquing amb els mediàtics com a categoria pròpia.
Pocs anys després, quan el Gremi va implementar un sistema informàtic de traçabilitat del llibre i ja es van poder comptar i demostrar amb exactitud quants exemplars, i on, s’havien venut, els mediàtics van resultar ser vendes molts menys importants del que aparentaven. Ja us podeu imaginar quins periodistes i de quins mitjans discutien cada any la llista confeccionada pel Gremi intentant imposar els interessos dels seus amos.
El Sant Jordi de 2013, la novel·la de la Pilar Rahola El carrer de l’embut, va aparèixer en la categoria dels mediàtics i com que li va tocar a ella li va semblar indecent, degradant i una imbecil·litat. No ho havia dit mai abans de cap des seus companys quan apareixien en el mateix rànquing. Aquest va ser el meu darrer acte heroic en defensa de la literatura, la de veritat, el meu darrer Sant Jordi professional. El Gremi va passar per l’embut de la Rahola i va retirar la categoria de mediàtics. Jo ja estava jubilat.
Els més venuts. Cap a mitjan març ja es comencen a rebre trucades dels mitjans per si ja se sap quins seran els més venuts. Si no és pel futbol, que no m’interessa gens ni mica, em sembla que no hi ha cap altre esdeveniment que provoqui tant nerviosisme, tant d’interès, tant desplegament d’unitats mòbils, platós, autobusos, tantes entrevistes, ni tanta pressió per la primícia dels més venuts.
Entrevisten, truquen, inquireixen al Gremi, als llibreters, editors, autors…, amb una insistència heroica per veure si els arrenquen alguna cosa, si s’escapa un nom, un títol, i és clar, sempre hi ha algun interessat que deixa anar alguna cosa. El que encara no entenen és que als llibreters els importa un borrall quin es ven més, el que volen és vendre’n molts, i si són cars millor. Els llibreters saben millor que ningú quins llibres es vendran per Sant Jordi i el que volen és estar ben proveïts i temen que un mitjà, al llarg de la jornada, comenci a dir que aquest o aquell s’està venent molt perquè això condiciona la compra i si se’ls acaba, el client anirà a la parada del costat, o a l’altra, o n’acabarà comprant un altre, però no a ell. Per molta imatge carismàtica que donin alguns llibreters, són comerciants i les vendes de Sant Jordi, que per una llibreria grossa poden ser el 20% de la facturació anual, per a una de petita poden ser el 50% o més.
Els més venuts són «els altres». El Gremi de Llibreters disposa d’una eina eficaç i indiscutible per a conèixer les vendes de Sant Jordi, unes vendes que no quedaran reflectides als sistemes informàtics de manera fiable fins l’endemà, amb què la llista que es facilita el mateix dia és orientativa i pot contenir desviacions. Tant se val, demà serà un altre dia i la notícia ja no tindrà cap interès. Amb una bona informació quedarien paleses coses importants.
Sant Jordi és el dia de l’any que es venen, amb diferència, més llibres en català que en castellà. La facturació dels més venuts es compta amb els dits d’una mà, no arriben al 5%. Per tant, mentre els mitjans posen èmfasi en les cues de ciutadans que esperen donar valor a uns llibres que segurament no llegiran, amb l’estampa dels folklòrics de moda, hi ha un 95% de llibres de tota mena que van a parar a mans de lectors que els han escollit sense deixar-se condicionar per pressions interessades.
Entre «els altres» cal comptar els llibres infantils i juvenils, que els darrers anys, abans de la pandèmia, havien començat a figurar a les llistes, i aquest any han tornat a ser oblidats. A Catalunya hi ha 695.000 infants de 3 a 11 anys i cal pensar que molts d’aquests nens i nenes (haurien de ser tots) tenen els seus llibres el dia de Sant Jordi, regalats pels pares, els avis, els padrins, l’escola… Aquesta llista el Gremi la facilita, però fixeu-vos que pocs mitjans la publiquen.
El 24 d’abril. L’endemà de Sant Jordi els llibreters agremiats han buidat les seves vendes en els seus sistemes informàtics homologats i es pot comptar, llibre per llibre, què s‘ha venut. Els llibres mediàtics, els «més venuts» que han sobrat, són els primers a ser immediatament encaixats i preparats per al seu retorn al distribuïdor. Ja no es vendran mai més. Però el dia després ja és massa tard, cap mitjà no pregunta per la veritat, si no és algun periodista a títol personal per veure si la va encertar. En cas contrari, però, no farà cap rectificació.
Ara us proposo que repasseu la premsa dels dia 23 i 24 i que observeu les diferències a l’hora de presentar les llistes. Els mitjans tornen a estar contents, cada un remena els autors i els títols com li convé, els catalans tornem a parèixer uns papanates que seguim les consignes dels «entesos» perquè no sabem triar les nostres lectures i el Gremi, tenint totes les eines per a fer valdre la literatura i donar visibilitat als autors que s’ho valen, continua amb la cua entre les cames per una emprenyada de la marmanyera del regne.
Aquest treball consisteix en comparar la tecnologia més significativa de la Primera Guerra Mundial i de la Segona Guerra Mundial, concretament els tancs i els avions. En primer lloc, descriuré els aspectes del dispositiu en qüestió durant la Primera Guerra Mundial i a continuació els aspectes del mateix durant la segona. D’aquesta manera quedaran plasmades les diferències i innovacions que es van dur a terme durant la segona gran guerra de nivell internacional.
El tancs
ELS TANCS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
Un dels elements més innovadors de la Primera Guerra Mundial va ser el tanc. La seva creació va ser una mena de resposta directa a l’estancament que va suposar la guerra de trinxeres. Aquest, era capaç de travessar els filats que protegien les zones on estaven les trinxeres i els exèrcits. Per aconseguir-ho, els tancs estaven equipats d’una cabina blindada que repelava el foc dels enemics, d’una metralladora o canyó per inutilitzar les metralladores enemigues i el més important, el seu sistema de tracció eruga.
Els britànics van desenvolupar una sèrie de tancs Markcomençant amb l’anomenat Mark I. Aquest tipus de tanc estava proveït d’una tecnologia molt variada; Motor d’explosió, blindatge d’acer, metralladores y sobretot, com ja hem vist, les erugues sobre les quals lliscava. Aquestes, eren la clau. Permetien travessar terrenys impossibles pels vehicles de quatre rodes. Els primers tancs britànics avançaven a casi 5km/h tot i que amb les innovacions posteriors guanyaran una mica de velocitat.
El delicat motor dels tancs era de 100 cavalls de potència i anava descobert dins del vehicle. Tot i que els britànics van fer millores en els seus tancs Mark, el seu interior seguiria essent extremadament incòmode i inclús letal durant la guerra. A dins d’aquests, la temperatura podia superar els 40 graus i, si l’hi sumes la olor d’oli i gasolina que desprenia el motor, encara era més insuportable. Quan les metralladores xocaven amb el blindatge dels tancs, el so que provocaven més el soroll que ja feia el motor per si mateix era horrible. A més, els impactes feien saltar el revestiment interior del tanc provocant talls a la persona que estigués dins. Anar dins un tanc a 5 km/h sense suspensió, a més de 40 graus de temperatura i amb una vestimenta de cuir no era gens còmode ni fàcil. Tot i que el tanc tingués els seus inconvenients era molt millor en comparació a les alternatives.
El gener de 1916 els britànics van utilitzar els tancs per primer cop a la batalla del Somme, on hi van participar 36 tancs. Durant aquesta batalla els tancs no tingueren gaire rellevància però, un any més tard, a la batalla de Cambrai, es van desplegar al voltant de 400 tancs, els quals van destruir les trinxeres alemanyes i on van demostrar la seva capacitat potencial.
Mentrestant, els francesos desenvolupaven el seu propi tanc amb l’ajuda de la companyia Renault. Els tancs francesos, de 7 tones i mitja, no pesaven ni la quarta part del que pesaven els britànics. El tanc lleuger estàndard francès era el Renault FT-17.Aquest, podia portar una metralladora o un canyó de 37 mm i tenia cavitat per a dos homes. El tanc francès arribava als 10 km/h doblant així la velocitats dels tancs britànics i incorporava una torreta giratòria. Aquesta última innovació va ser molt important; en lloc de tenir 6 o 8 metralladores per tot arreu, n’incorporava una que podia girar 360 graus. Els tancs alemanys, en quan a disseny i fabricació, superaven als tancs dels aliats, però aquestes màquines eren màquines ofensives i Alemanya estava a la defensiva així que no els van servir de gaire durant la Primera Guerra Mundial.
L’impacte dels tancs durant aquesta guerra va ser bastant significatiu a nivell d’assoliment tecnològic, però el seu impacte va ser limitat. Ningú va saber com explotar-los eficientment. En aquell moment encara no concebia l’ús tàctic dels tancs en una batalla limitada perquè eren un concepte nou. Només el 1918 un atac coordinat de tancs de combat van contribuir a expulsar els alemanys de França. L’agressivitat dels tancs en el camp de batalla va demostrar el valor tàctic i estratègic que posseïen. Aquests, van ser decisius en el pla general d’atac per una derrota definitiva dels enemics. La fotografia que hi ha a continuació és la d’un tanc Mark I.
ELS TANCS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
El període d’entre guerres va servir per millorar la potencia, mobilitat i resistència dels tancs de la Segona Guerra Mundial.
Els estudis de Heinz Guderian, inventor de la Guerra Llampec, juntament amb les innovacions dels tancs, van convertir aquests monstres en una arma de combat decisiva per la Segona Guerra Mundial.
El Panzer IV va ser un dels tancs més utilitzats per les tropes alemanyes durant els primers anys de guerra. De fet, va ser el carro de combat alemany més produït de la Segona Guerra Mundial amb més de 8.800 exemplars. Aquest model, inicialment, fou dissenyat per donar recolzament a les maniobres de la infanteria però amb l’aparició del tanc rus T-34, es van condicionar els tancs Panzer IVper poder combatre els tancs soviètics. El Panzer IVva estar present a tots als fronts de la guerra ja que es caracteritzava per la seva robustesa i fiabilitat, a més, les continues millores d’aquest tanc van fer que pogués enfrontar-se als nous tancs de combat dels aliats.
Aquest, pesava 20 tones, amb un blindatge davanter de 50 mm i un motor Maybach HL120 TRM-300 hp. Tenia una autonomia de 200km/h per carretera i de 114 km/h al camp. L’armament que portava incorporat aquest tanc era un canyó de 75mm i 2 metralladores MG34. La imatge de continuació és un Panzer IV alemany.
Els tancs M4 Shermanforen els principals tancs americans de la Segona Guerra Mundial i el segon més fabricat del bàndol aliat després dels T-34 soviètics. Es van produir més de 50.000 unitats de tancs Sherman.Van ser utilitzats per les tropes americanes i posteriorment britàniques, qui van crear les seves pròpies versions.
Es van començar a construir a l’Agost de 1940 com a tanc de combat fiable, ràpid i versàtil. Aquest, va combatre a tots els fronts de batalla que va lliure els Estats Units i Gran Bretanya i a més, va seguir essent utilitzat després de la Segona Guerra Mundial.
El tanc M4 Sherman pesava 30 tones, tenia un blindatge de 51 mm i un motor Continental R975-400 hp. Hi cabien 4 homes i estava equipat d’un canyó de 75 mm i 3 metralladores Browning. A continuació, un M4 Sherman.
El tanc T-34 fou un vehicle blindat soviètic considerat, per molts, el millor tanc de combat de la Segona Guerra Mundial. Aquest model fou el més temut per les tropes alemanyes i, fins i tot, el propi Heinz Guderain va reconèixer la superioritat d’aquests tancs sobre els Panzeralemanys. El T-34va ser capaç de vèncer les divisions Panzerdurant el seu intent per prendre Moscou i Stalingrat. Aquesta bèstia soviètica es caracteritzava per contenir una sèrie de conceptes de disseny avançat per a la època; era dotat d’un motor Dieselmés segur i amb una major autonomia (240km). Pel blindatge, van utilitzar una armadura de 45 mm amb una inclinació de 60 graus que va demostrar ser més eficaç que les armadures rectes dels altres tancs. Pesava 26 tones i mitja, contenia un blindatge davanter de 90 mm i el model del motor era un V-2-34-500-hp. L’armament que contenia era un canyó de 76 mm i 2 metralladores DT.
Els tancs de la Segona Guerra Mundial, a diferència dels de la Primera Guerra Mundial, van tenir un paper excepcionalment important per el transcurs de la guerra.
Encara que fossin més moderns i estiguessin més preparats, seguien essent incòmodes i gens fàcils de suportar un cop a l’interior.
Un altre vehicle que va sorgir durant la Segona Guerra Mundial, a diferència de la Primera que no hi era, foren els camions. Aquests, van tenir un paper semblant als tancs encara que no igual.
Els avions
ELS AVIONS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
L’aviació en la primera Guerra Mundial va evolucionar ràpidament. Els globus d’observació lligats ja es van utilitzar en diverses guerres, i els observadors per a l’artilleria els utilitzaven amb freqüència.
Alemanya va emprar zepelinspel reconeixement sobre el mar del Nord i Bàltic, i també per les incursions de bombardejos estratègics a la Gran Bretanya i al Front Oriental.
La imatge següent ens mostra un Zeppelin de la Primera Guerra Mundial.
Durant la primera gran guerra de nivell internacional va ser la primera vegada que es van utilitzar avions a gran escala. La baixa potència que tenien els motors de l’època limitava la càrrega útil que podia ser transportada per un avió. Els aparells eren construïts a partir de fusta i les ales estaven fetes de lli. Aquest equip rudimentari i la falta d’experiència dels enginyers aeronàutics van fer que aquests tipus d’aparells fossin estructuralment fràgils i no era estrany que es trenquessin durant el vol, especialment durant les maniobres violentes de combat.
Al començament de la guerra els avions ja es van utilitzar militarment. En un primer moment, s’utilitzaven principalment per al reconeixement. L’experiència adquirida pels pilots i enginyers va portar al desenvolupament de molts tipus d’avions especialitzats, com caces, bombarders i avions d’atac a terra.
Els millors pilots de combat van ser retratats com a cavallers moderns i molts es van convertir en herois populars.
Els avions servien per a realitzar missions de reconeixement, per exemple, amb la intenció de saber com estaven disposades les trinxeres de les línies enemigues. També es van utilitzar per a bombardejos. Al principi de la Primera guerra Mundial, els avions només podien portar càrregues molt lleugeres; les bombes eren primitives i els sistemes de punteria encara s’estaven desenvolupant. No obstant això, els inicis de bombardeig tàctic i estratègic ja van tenir lloc durant els primers dies de la guerra.
Els primers combats aeris eren molt rars i innocents però això va canviar ràpidament i els pilots van començar a intercanviar maons, granades i altres objectes com cordes, les quals servien perquè s’emboliquessin a les hèlixs.
Finalment, els pilots van començar a utilitzar armes de foc. De fet, l’era del combat aeri va començar realment quan els avions van ser equipats amb metralladores.
Els primers avions de combat van ser els Vickers FB5britànics i els Morane-Saulnier L i Nfrancesos. En un principi, els alemanys es van quedar enrere, però això va canviar radicalment. El juliol de 1915, el Fokker E.IIIva entrar en funcionament. Va ser el primer avió amb una metralladora sincronitzada que podia disparar a través de l’hèlix.
A finals de 1915, els alemanys ja havien guanyat la superioritat aèria, fent que els vols de reconeixement dels aliats fossin més perillosos i el gran impacte moral que va resultar aquest fet va causar un gran escàndol a la premsa britànica. Al cap d’un any, però, els aliats van tornar a recuperar la superioritat aèria. A la foto, un Fokker E.III.
ELS AVIONS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
Els avions de la Segona Guerra Mundial, en comparació als de la primera, eren molt més eficaços en tots els sentits. Després de la primera gran guerra les potències econòmiques van aconseguir grans progressos en matèria de motors i aviació. Van analitzar els defectes dels avions de la Primera Guerra Mundial com ara el pes excessiu o l’escassa potència dels seus motors i van dissenyar models molt més avançats.
Es van realitzar bombarders molt resistents i de gran autonomia amb l’objectiu de recórrer grans quantitats de kilòmetres i bombardejar punts claus de les ciutats enemigues.
Un dels avions més efectius de la Segona Guerra Mundial va ser el famós avió britànic 638 Lancaster, que tenia una autonomia de més de 2.500 kilòmetres i una càrrega de 6.300 kg de bombes. Per altre banda, els nord-americans van dissenyar el Boeing B-17Flying Fortress, capaç de sostenir 13 metralladores i una càrrega de 8.000 kg de bombes, però, l’avió més destacat nord-americà i segurament, de tota la Segona Guerra Mundial, va ser el caca F6F Hellcat, amb un motor de 18 cilindres que li concedia una potència de 2000 cavalls. Aquest avió podia ascendir, amb només 7 minuts, una altura de 6.000 metres i arribar a una velocitat màxima de 610 km/h. Aquest avió va ser dissenyat al 1941 quan els nord-americans se’n van adonar que els japonesos els avantatjaven amb els seus caces. De fet, l’objectiu dels nord-americans era superar el Mitsibishi zerojaponès. També van destacar el Mitsubishi G4Mjaponès, el Heinkel He IIalemany i el IIyushin DB-3 soviètic, capaç d’arribar a una altura de 9.700 metres gràcies a la disposició d’una cabina pressuritzada per a la tripulació.
Els caces, petits avions lleugers i ràpids que tenien com a objectiu abatre els bombarders i caces enemics, van ser dissenyats a conseqüència dels efectes dels bombardejos a les ciutats, els quals eren terrorífics,. El Messerschimitt Me 262alemany complia perfectament la aquesta missió, de fet, aquest avió va arriba a enderrocar més de 500 avions aliats. A la foto, un F6F Hellcat.
Els tancs i els avions foren invents que, a nivell tecnològic, ressonaren mundialment. És cert que ja existien abans del començament de la Primera Guerra Mundial però, els avanços tecnològics que van patir aquests dos grans protagonistes durant les dos grans guerres va ser impressionant. Tant els tancs com els avions, durant la Primera Guerra Mundial eren relativament poc efectius però, durant la Segona, van ser immensament eficaços i sofisticats. El cert és que els avions, durant la Primera guerra Mundial, van tenir també un paper molt important.
Apart dels tancs i els avions, durant les dos guerres, hi va haver un gran ventall de tecnologia utilitzada igual de potent que aquests dos protagonistes com els cuirassats, els submarins, els canyons, la tecnologia química o les bombes nuclears, en el cas de la Segona Guerra Mundial.
Bibliografia
GONZÁLEZ PIOTE, Laura; GAJATE BAJO, María, Guerra y tecnología, 1a ed., Madrid, Editorial Centro de Estudios Ramon Arces, 2016.
Sovint, com a conseqüència de la feina, he de sortir de Barcelona —la capital, que en diuen a la Terra Alta— i viatjar pel país, com aquell qui predica la Bona Nova o l’Apocalipsi: no sempre els auditoris combreguen amb allò que expliques i, per tant, hi ha qui ho desaprova i ho discuteix i hi ha qui ho aprova i assenteix. Sovint, també, les entitats que organitzen els esdeveniments on assisteixo (jornades, tallers, debats, conferències, etc.) ofereixen dietes com a contraprestació; jo sempre les rebutjo perquè el fet d’explicar allò que fem és inherent a la prestació del servei públic. Algunes d’aquestes entitats pagadores pertanyen a l’Administració pública, una qüestió que mai no he acabat d’entendre: cal cobrar per explicar a la gent el que fa l’Administració pública??
Des que treballo a l’àmbit públic, enguany farà 27 anys, he conegut entitats, associacions, grups, federacions, comunitats, consells, mancomunitats, sindicats, partits, col·lectius, organitzacions, etc., de tot tipus, mida i abast. Algunes, efímeres, no han suportat el pas del temps; d’altres, han transmutat en estructures clàssiques, malgrat que inicialment havien de menjar-se el món; i d’altres, permanents i monolítiques, sembla com si des d’abans de la creació de l’univers ja hi fossin. D’aquestes vull parlar-vos-en breument i, en concret, de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE).
La FENACORE es defineix com «una asociación apolítica para la defensa de los intereses y derechos del agua” perquè “con monarquía, república o dictadura, siempre hay que regar”. L’objectiu fonamental d’aquesta federació, creada l’any 1955, és “defender apolíticamente los intereses y derechos del agua, armonizando el esfuerzo y el trabajo de todas las partes involucradas en el regadío español y colaborando estrechamente con las distintas administraciones públicas en el diseño de la política del agua del país». Agrupen 700.000 regants, que suposen al voltant de dos milions d’hectàrees (més del 80% de la superfície de reg de l’Estat); els regants del Canal d’Urgell, de l’Aragó-Catalunya i del Delta de l’Ebre (dreta i esquerra) són algunes de les comunitats catalanes que formen part de FENACORE.
Les declaracions a Agrodiario del president de FENACORE, Andrés del Campo.
El juny del 2018, en el marc d’una trobada de regants de França, Itàlia, Portugal i Espanya, el president de la Federación, Andrés del Campo, va fer unes declaracions en relació a la Política agrària comuna (PAC), la Directiva marc de l’aigua (DMA) i el canvi climàtic. Us reprodueixo a continuació les que més m’interessa subratllar; aquí van:
«Hay mucho desconocimiento en torno al regadío por la presión de ecologistas, los países del norte de Europa —que no lo necesitan— y legislaciones como la DMA, que ha contribuido a un desprestigio del regadío.»
«En este sentido, los regantes del sur de Europa perseguirán que, a la hora de fijar el reparto de agua, la directiva marco del agua no priorice en extremo los objetivos ambientales sobre los socioeconómicos: a su juicio, elevar innecesariamente los caudales ecológicos reduciría los recursos para regadío, con el impacto negativo que supone para el crecimiento del PIB y la creación de empleo.»
«El presidente de los regantes ha advertido, por otra parte, de que en un clima mediterráneo (árido y semiárido) un campo abandonado no se convierte en un bosque mediterráneo, sino en desierto o basurero de las ciudades más próximas.»
I, per acabar, la cirereta del pastís:
«A su juicio, son necesarias las obras de regulación en un escenario de cambio climático para resistir épocas de lluvias torrenciales o de sequías cada vez más prolongadas para embalsar la mayor cantidad de agua posible para momentos de escasez hídrica.»
Com podeu comprovar, es tracta d’una posició ideològica però gens «apolítica», coherent amb l’essència de FENACORE… No vaig poder-me estar de fer arribar un missatge de correu electrònic al mitjà digital que publicà la notícia per a expressar la meva més radical oposició arran dels resultats obtinguts en el desenvolupament del projecte Life MEDACC sobre l’adaptació dels sistemes agroforestals als impactes del canvi climàtic a les conques de la Muga, el Segre i el Ter. Aquí teniu el missatge de correu electrònic que vaig enviar:
De:Borras Calvo, Gabriel Enviat:divendres, 22 de juny de 2018 12:00 Per a:‘redaccion@agrodiario.com’ Tema:Regantes de España, Francia, Italia y Portugal defienden la importancia del regadío en la PAC y en la Directiva Marco del Agua
Buenos días,
Acabo de leer con interés las declaraciones del Sr. Andrés del Campo, Presidente de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE) sobre la Directiva Marco del Agua publicadas hoy en vuestro boletín.
En calidad de coordinador técnico del proyecto Life MEDACC (Adaptando el Mediterráneo al Cambio Climático: http://medacc-life.eu/es) me complace hacerles llegar el resumen de los resultados obtenidos durante el desarrollo de los cinco años de nuestro proyecto, cuyo objetivo ha sido el de implementar medidas de adaptación en los ámbitos agroforestales y de gestión del agua en tres cuencas de ríos mediterráneos.
Este resumen, disponible aquí http://medacc-life.eu/sites/medacc-life.eu/files/docuemnts/layman_medaccfinal_es.pdf es extremadamente útil para argumentar declaraciones basadas en resultados objetivos y no en elocubraciones decimonónicas como las realizadas por el sr. Presidente de FENACORE, absolutamente legítimas pero igualmente carentes de objetividad. Cordialmente,
Gabriel Borràs
Oficina Catalana del Canvi Climàtic
Departament de Territori i Sostenibilitat
Generalitat de Catalunya
Mai no he obtingut resposta i, de fet, tampoc no l’esperava per diverses raons. La primera: no em sorprèn gens aquesta profunda càrrega política de qui defensa encara, en ple segle XXI, que l’aigua és un bé sotmès als interessos privats, infinit i immutable. M’estranya que Déu Nostre Senyor no sigui membre de la FENACORE. La segona: aquesta immutabilitat vers un bé natural, que pertany al comú, i que és fràgil i finit, és intrínseca a la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de «la unidad de cuenca en el destino universal», incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè. D’un estat que encapçala l’incompliment en la normativa ambiental comunitària. La tercera: les argumentacions del front patriòtic espanyol de la indústria agroalimentària —perquè d’això es tracta, no us enganyeu— em recorden les que Espanya utilitza per a negar l’existència de presos polítics, és a dir, ignorar la tossuda realitat dels fets i inventar un món paral·lel en base a mentides, fal·làcies i sentències que no aguanten cap mena d’anàlisi objectiva. La quarta: la ignorància supina d’aquesta gent tan superba és avalada no només per les entitats que integren FENACORE, sinó també per la gent que vota per la pervivència d’aquestes estructures fòssils d’un poder polític i econòmic inabastables. No cal fixar-se en Donald Trump, només…
I mentre tot això passa, resulta que durant l’any 2018 han hagut de retirar-se més de 15 milions de tones de fruita dolça dels mercats per a no rebentar els preus; avui mateix, com a trist exemple d’aquest malbaratament, milers de tones de taronges i mandarines es podreixen al Baix Ebre i al Montsià. Si tenim en compte que per a produir un quilo de pomes necessitem al voltant de 300 litres d’aigua, vol dir que han estat necessaris, aproximadament, 4.500 hm3 d’aigua per a produir aquests 15 milions de tones de fruita que ha estat retirada de la cadena alimentària. Fixem, com a hipòtesi, que d’aquest immens volum d’aigua, la meitat és aigua de pluja que ha precipitat sobre els camps de fruiters, i l’altra meitat és aigua que ha calgut aportar fins als arbres mitjançant algun sistema de reg. Això suposa que ha estat necessària l’aportació de, pel cap baix, 2.250 hm3, és a dir, un volum equivalent a multiplicar per quatre la demanda d’aigua de les xarxes municipals d’abastament de Catalunya (572 hm3/any).
Però, res tu, en un escenari de canvi climàtic com el que estem patint i on el principal repte que cal afrontar és la progressiva disminució en la disponibilitat d’aigua, la solució és sacrificar els cabals de manteniment dels nostres rius i fer més embassaments. Per cert, del malbaratament subvencionat de més de 2.000 hm3 d’aigua, FENACORE i la indústria agroalimentària no en diuen res. Ora pro nobis.
Recuperem, gràcies a J. Marfany i Alacarta.cat, un vídeo sobre les conclusions que es van presentar el passat 15 de setembre per part de l’àrea de l’Equilibri amb la natura del Congrés Participatiu Catalunya i Futur relatives al subàmbit de Gestió de l’aigua que va resumir, entre d’altres, el nostre col·laborador de capçalera, el biòleg Gabriel Borràs, exdirector de planificació de l’aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i actualment responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.
Cliqueu damunt la imatge de Gabriel Borràs per veure el vídeo.
La gestió de l’aigua de les conques exclusivament catalanes realitzada en els darrers anys pel Govern autonòmic ha obert un camí a seguir en la definició de les polítiques hídriques, que han de seguir sent projectades des de la visió de les necessitats i possibilitats del conjunt país. Els episodis viscuts en el passat recent i, sobretot, pensant en el futur immediat posen damunt la taula la necessitat d’intervenir, en pla d’igualtat amb els altres països amb qui es comparteix la conca, en la gestió i els usos del riu Ebre i, en menor grau, de la Garona. Els assentaments humans, però també la fauna i el mateix territori, per sobreviure necessiten l’aigua dolça que es canalitza de forma natural per mitjà del sistema fluvial, format no només pels rius sinó també pels aqüífers subterranis.
Aquest sistema que, exceptuant la Garona, aboca totes les seves aigües a la Mediterrània té unes característiques molt semblants en tot el territori català. Tots els rius menys l’Ebre així com els seus afluents (el Segre i les Nogueres), neixen en el propi país i, per tant, són de curt trajecte i amb cabdals clarament estacionals. El dret a l’accés a l’aigua potable i al sanejament no és només un dret humà reconegut per les Nacions Unides des de l’any 2010, sinó una condició necessària en un estat del món occidental al segle XX. També és un dret medi ambiental en el sentit de la sostenibilitat i un dret de ciutadania en el sentit d ?accés. L’aigua ha de ser considerada un bé comú i un recurs limitat i, per tant, sotmès a la regulació de l’ús. A Catalunya segle XXI parlem de l’aigua com a dret humà bàsic i de la seva gestió.
