Aquest juliol fineix, abans de la vacança, just amb quatre gotes mal comptades, esparses aquí i allà per a treure la pols dels camins i ni tan sols reverdir l’esgrogueïment que s’escampa per boscos, muntanyes i conreus. Sigui pel canvi climàtic, sigui per la inexistent política forestal, sigui per l’abandó (obligat) del camp i de la muntanya —i tot el que això suposa—, o sigui per la manca de poder de la Generalitat de Dalt—encara que ho disfressin de pressupostos ful i crides vàcues i inútils—…, amb tot plegat tenim el país a punt perquè, per fas o per nefàs, els incendis ho cremin tot. Malauradament, els focs no atiaran cap revolució, necessària, ni encendran la flama dels malànimes que cada cop, empesos per la seva mediocritat, maneguen la cosa pública com si fos seva i no del poble que malda a sobreviure enmig de tanta foscor. Això sí, d’atzagaiades, totes les que vulgueu: ara una patètica processó (del procés), ara una consellera que menysté el català, ara un president —reietó dels ordinaris i la genteta—, presentat per la televisió pública com una star system… Però, ai las!, encara hi ha esperança, com ens encarreguem de contar en aquesta 52è lliurament de La Resistència.
Estigueu bons fins al setembre, que a l’agost marxem a inspirar-nos i expirar-nos.