[Veu i versos de Gabriel Salvans.]
Vint-i-vuit de juliol de 2021
Encara mantinc amarantines albades
d’aquells dies de la infància, imatges
engroguides, latents, d’un temps en blanc i negre,
en aquells camins que m’acompanyen encara
on vaig entendre per què i qui vol robar els signes.
No m’han robat les rialles, ni la memòria.
No en tinc enyor, però en guardo enyorances
d’un temps bell que m’ha dut on sóc, i des d’on tresco
cap a llocs imaginaris. En vaig i en vinc,
de llocs que ja conec, i vull anar a d’altres
per conèixer. Escodrinyo tancant els ulls
un munt de paraules, murmuris i silencis,
on mirar és un prodigi i escoltar sons
i sorolls de la vida, una meravella.
Són el perfum dels records, clarors, poesies.
Poesia és el que intento en aquest full
blanc, preservar l’instant, i viatjar amb pinzells
de cel amarantí de la posta, en somnis
que mai sabré del tot en tot on portaran.
Però les cançons cantades vora els camins
aixequen ressenyes damunt dels nostres caps,
em fan d’espill en la nit de les hores fosques.
Els peus en terra, la senyera al vent, l’amor
i la paraula ben endins al dins de l’ànima.
Amb la fermesa de ser qui sóc quan dic jo.
L’endemà sempre és present el dia després
en tu. Que el camí no és planer ni solitari.
El corb planeja entremig de la carronya
i cal esquivar en les paraules vanes tanta set.