«De la pluja del juny, la terra en gruny», diu el refranyer popular a muntanya, just on, efectivament, aquest mes dedicat a la deessa Juno ha enaiguat prats, camps i boscos fins a límits insospitats, poques vegades depassats en els annals de la pluviometria. En aquests temps de manipulació mediàtica i control ferri de les ments a través de la por, potser aquestes tempestes, amb pluges sovint torrencials, són un bon auguri per al present immediat del planeta, que en molts indrets retorna a una certa [a]normalitat com si no hagués passat res i amb molt pocs qüestionaments, tret d’anar competint per veure qui suma més cadàvers o infecciosos i així preparar-nos la nova dosi de «si no vols brou, tassa plena» que s’albira a la tardor per a justificar la ignomínia en què ens han ficat.
- Com que de la missa, a La Resistència, no en sabem ni la meitat —per bé que en podem intuir els motius ocults—, continuem amb els nostres afers i ben contents com un gínjol de poder anunciar-vos la incorporació com a col·laborador del jove pradenc Nil Sabatés, que s’estrena amb força a «Abans tot era molt més fàcil…», un escrit de potència literària inusual dins el panorama actual de les lletres.
- També, de lletres, va la nova secció [TEXTUAL] que ens ofereix l’editor Xavier Borràs amb «L’ombra», una incursió plena de paradoxes, llengua i missatges —ocults o aparents— sobre l’existència humana. Més de tres anys després de l’inici de les «Notes esparses des de la Vall d’en Bas», Borràs sembla que vol tornar a la seva arrel escriptural.
- Ben generós en la lletraferidura s’esplaia Jordi Remolins en els seus microrelats, perquè a les seves tres habituals peces n’afegeix una altra de més, sempre amb la mort de companyia i en les situacions més insòlites de la seva esponerosa imaginació.
- Però, no solament de lletres vivim: l’art també ens pot guarir, com ens conta Toni Coromina en el seu report «Art medicinal», en què dóna fe de l’artteràpia i de la Xarxa de Parelles Artístiques que va iniciar-se a la comarca d’Osona i que s’ha estès com taca d’oli en moltes altres contrades del país per a sanar els éssers humans en els temps pertorbats que patim.
- De pertorbats, certament forassenyats, ens n’aporta Nan Orriols el {VÍDEO] a «Comunistes i fexistes», en què arran de la crisi imposada per l’estat d’alarma fot canya a tort i a dret sense gaires vestigis d’esperança, talment com fa als habituals bitllets d’El Serpent, ben a prop de l’actualitat que el neguiteja.
- Per contra, Jordi Sánchez —sempre més avesat a veure les parts positives de les coses—, augura des de la seva talaia comarcal a «El Baix Penedès, de segona a primera residència» una dinàmica en el mercat immobiliari que pot ser tendència en els pròxims mesos vistos els canvis de domicili que es produeixen ara mateix, especialment pel que fa al lloguer, en què Catalunya sempre ha patit un dèficit força preocupant.
- El sociòleg Dídac S. Costa també trepitja de peus a terra al seu report «L’Ecovila Amat», un llarg projecte cooperatiu personal que comença a prendre forma a les envistes del Puigsacalm, habitada només per un humà i quaranta animals, amb l’esperança de bastir un futur possible en l’autogestió i l’autosuficiència.
- Maria Borràs, sempre amatent als focus que il·luminen, precisament, les polítiques públiques d’adaptació al canvi climàtic des de l’ecologia política feminista, ens du a «La importància de recuperar el sistema alimentari», una ressenya de la conferència COVID-19, un repte de salut planetaria, que es va fer al Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), conjuntament amb el Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS).
- Molt lluny, però no gaire tampoc, a un cop de tren, trobem avui l’àlbum de fotos sobre la Vall de Ribes als inicis del segle XX, centrat especialment en els mitjans de transport i amb l’ull posat en el ferrocarril que arribaria a Ribes de Freser de camí a Puigcerda el 1919.
- D’esparracagecs, d’olors que no oloren i dels dalts més alts en dóna compte Esther Pujadas a les seves «Curiositats lingüístiques», tothora amb noves aportacions i mots que poc se senten a la metròpoli fagocitària de la veritable multiculturalitat lingüística que ens agermana.
Al juny, la falç al puny, però al juliol, bat qui vol. Estigueu bons!