[Escrits de Nil Sabatés.]
Tu vindràs i, entre abraçades, em diràs que m’has trobat a faltar i m’explicaràs que l’altre dia vas parlar amb aquell noi, i que «aquest llibre, te l’has de llegir», que encara no has pogut deixar el tabac però que aquesta vegada t’ho has proposat de debò, i quan menys m’ho esperi arrencaràs a plorar perquè «abans tot era molt més fàcil» i perquè encara enyores aquells temps tan senzills i bonics, i t’aixecaràs del sofà i aniràs a netejar els plats bruts de la pica de la cuina, perquè això és el que fas quan estàs trista, i després et passarà tot i tornaràs a somriure com si res hagués passat, i et queixaràs d’aquells núvols que no amenacen pluja però «no em deixen veure bé el sol», i posaràs els dits llargs sobre les tecles d’aquell piano que fa temps que no toco, i amb la teva veu dolça i trencada entonaràs aquella cançó d’aquella cantautora que et va ensenyar la teva mare quan eres petita, i quan caigui el dia jo encendré un foc i tu em demanaràs el meu jersei de llana perquè «al vespre sempre refreda en aquesta casa», i jo faré veure que no tinc fred perquè voldré ser un amfitrió exemplar i «i tant que te’l deixo», i abans d’anar a dormir, com sempre, encendràs una espelma i estaràs uns minuts mirant a l’horitzó fosc i «avui per Palestina», diràs mentre et cau una llàgrima de l’ull esquerre, que no la veig però sé que hi és, i al tornar a dins riuràs amb els ulls encara humits perquè «quina tonteria, això de les espelmes», i la llum càlida del menjador dibuixarà una ombra amb els teus cabells a la paret que abans havia estat blanca i ara s’ha de tornar a pintar, i pujaràs les escales lentament i amb un got d’aigua a la mà, i sospiraràs a mig camí perquè ja estaràs molt cansada, i quan arribis al llit em demanaràs si et puc llegir aquell poema de Ferrater que tant t’agrada i que no te’n canses mai, i reposaràs el cap sobre el coixí blanc, i quan jo estigui arribant a l’últim vers tu ja hauràs tancat els ulls i finalment t’adormiràs amb un somriure tranquil a la cara, i jo encara em quedaré uns minuts més assegut sobre el matalàs mirant com se’t van relaxant els músculs del rostre sense pressa, i finalment m’aixecaré per apagar el llum i ajustar la porta darrere meu sense fer massa soroll, i mentrestant tu seguiràs somiant en mons més lliures i boscos més florits, i jo pensaré en quina bonica coincidència que s’hagin creuat els nostres camins, i entre pensaments i passos ja tornaré a ser a baix, i jo també m’adormiré, sense que ningú em llegeixi cap poema ni ningú apagui el llum i ajusti la porta darrere seu; m’adormiré pensant en espelmes, en Ferrater, en acords menors de piano i en tu, i m’adormiré perquè, després de tantes comes, el meu cos i el meu alè demanaran un punt final.
[19 de juny de 2020.]
