Número 41. Juliol-Agost de 2020

Juliol fineix amb l’anunci de la calorada agostenca, que a muntanya segurament durarà quatre dies mal comptats. No pas tants com la gran mascarada a què ens sotmeten en aquesta humiliació perpètua per un virus que si no tothom se n’ha infectat ja, santament i salutíferament, poc hi deu faltar. La màquina de la història, però, ja en farà l’anàlisi pertinent quan toqui (sempre que la censura d’ara no s’imposi perpetuament), per bé que mentrestant roman clar i diàfan que la dictadura franquista perpetuada el 1978 defensa amb unitat de totes les ideologies la seva justícia, els seus privilegis i la seva monarquia corrupta. Des de La Resistència, defensem que totes les organitzacions de l’independentisme —fins i tot del processisme perpetu— , ens tindran al costat, si cal al capdavant, sempre que no anteposin llurs ideologies i llurs miserables molles de poder a la llibertat de Catalunya.

Si el darrer número  vam celebrar la incorporació del jove lletraferit Nil Sabatés, que ara ens obsequia amb els punyents versos de MIra avall, avui obrim una nova secció, [VÍDEOS] Que encara no hem vist, en què tractarem d’oferir-vos-ne alguns audiovisuals que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra.

Una vida que, en temps pretèrits —fins ben bé els anys trenta del segle passat—, subsistia en el món rural gràcies als comunals, els consell oberts i les assembles populars, formes d’autoorganització que l’Estat, tant durant la II República espanyola com, després, quan la dictadura, va anorrear i que la majoria d’historiadors han silenciat volgudament. El nostre editor, Xavier Borràs, ens en parla en el segon lliurament de [TEXTUAL] sota el títol «Els comunals».

Precisament, aquesta forma d’autogestió popular seria el camí radical (arrelat) que reclama l’estudiosa de les polítiques públiques d’adaptació al canvi climàtic des la teoria de l’ecologia política feminista, Maria Borràs, al report «Si els romans aixequessin el cap. Reflexions sobre el Pacte Verd Europeu», en què fa una anàlisi de l’anomenat Pacte Verd Europeu que el capitalisme greenwashing s’ha tret de la màniga per a perpetuar el sistema d’explotació del planeta i el creixement il·limitat que ens mena a l’ecocidi.

Potser per això «Vivim en un món que no vol mirar el dolor», com reflexiona la psicòloga, artterapeuta i directora de l’Institut IATBA, Anna Buxaderas, que defensa que l’art «ens permet expressar-nos i transformar-nos».

O vivim, també, en «L’agonia» permanent, com il·lustra el vídeo amb la veu i el text de Nan Orriols, en què afirma que «només ha faltat que arribés la Covid-19 perquè tot el castell de falsedats s’ensorrés», amb llibres de Sant Jordi (especialment dels «mediàtics» de torn) que no es podran vendre.

Però el Sant Jordi d’enguany, que s’ha intentat celebrar arreu amb més o menys fortuna aquest juliol, va tenir el seu bon moment el dia 23 a Perafita (Lluçanès), com il·lustra el «[VÍDEO] Un Sant Jordi posposat i diferent a Perafita», realitzat per l’amic Albert Bagué.

El territori osonenc també és l’escenari de l’article de Toni Coromina a «El campanar de Sau, símbol meteorològic i referent històric», en què a partir de la icona que ha esdevingut el campanar de Sant Romà de Sau, fa un recorregut històric per aquest singular indret de la vall de Sau, del neolític als ibers, fins a arribar al revolucionari Periple Pantaner de Sau, «una travessa heroica en una barca pneumàtica que portava el nom de Nena, en honor a Josepa Solà, mussa de l’orquestra Sèmola i una bona amiga», com recorda Quimi Portet.

Els microrelats de Jordi Remolins —que testimonien la tendència creixent a l’òbit per qualsevol fotesa—; el nou «[ÀLBUM DE FOTOS] De Ribamala cap al Coll de Jou;», de Nan Orriols; i, els habituals, des del primer dia, Esther Pujadas, amb les Curiositats Lingüístiques, i Nan Orriols, amb els bitllets d’El Serpent, clouen aquest número de juliol-agost de 2020.

Ens tornarem a veure i a llegir al setembre, amb l’esperança que el retrobament serà una nova oportunitat per a ser més conscients del nostre [mal]pas per aquest planeta.


Homentage a la perfecció de l’espècie humana. [Nan Orriols, 2019, acrílic sobre tela, 100 x 70 cm.]

Número 40. Juny de 2020

«De la pluja del juny, la terra en gruny», diu el refranyer popular a muntanya, just on, efectivament, aquest mes dedicat a la deessa Juno ha enaiguat prats, camps i boscos fins a límits insospitats, poques vegades depassats en els annals de la pluviometria. En aquests temps de manipulació mediàtica i control ferri de les ments a través de la por, potser aquestes tempestes, amb pluges sovint torrencials, són un bon auguri per al present immediat del planeta, que en molts indrets retorna a una certa [a]normalitat com si no hagués passat res i amb molt pocs qüestionaments, tret d’anar competint per veure qui suma més cadàvers o infecciosos i així preparar-nos la nova dosi de «si no vols brou, tassa plena» que s’albira a la tardor per a justificar la ignomínia en què ens han ficat.

  • Com que de la missa, a La Resistència, no en sabem ni la meitat —per bé que en podem intuir els motius ocults—, continuem amb els nostres afers i ben contents com un gínjol de poder anunciar-vos la incorporació com a col·laborador del jove pradenc Nil Sabatés, que s’estrena amb força a «Abans tot era molt més fàcil…», un escrit de potència literària inusual dins el panorama actual de les lletres.
  • També, de lletres, va la nova secció [TEXTUAL] que ens ofereix l’editor Xavier Borràs amb «L’ombra», una incursió plena de paradoxes, llengua i missatges —ocults o aparents— sobre l’existència humana. Més de tres anys després de l’inici de les «Notes esparses des de la Vall d’en Bas», Borràs sembla que vol tornar a la seva arrel escriptural.
  • Ben generós en la lletraferidura s’esplaia Jordi Remolins en els seus microrelats, perquè a les seves tres habituals peces n’afegeix una altra de més, sempre amb la mort de companyia i en les situacions més insòlites de la seva esponerosa imaginació.
  • Però, no solament de lletres vivim: l’art també ens pot guarir, com ens conta Toni Coromina en el seu report «Art medicinal», en què dóna fe de l’artteràpia i de la Xarxa de Parelles Artístiques que va iniciar-se a la comarca d’Osona i que s’ha estès com taca d’oli en moltes altres contrades del país per a sanar els éssers humans en els temps pertorbats que patim.
  • De pertorbats, certament forassenyats, ens n’aporta Nan Orriols el {VÍDEO] a «Comunistes i fexistes», en què arran de la crisi imposada per l’estat d’alarma fot canya a tort i a dret sense gaires vestigis d’esperança, talment com fa als habituals bitllets d’El Serpent, ben a prop de l’actualitat que el neguiteja.
  • Per contra, Jordi Sánchez —sempre més avesat a veure les parts positives de les coses—, augura des de la seva talaia comarcal a «El Baix Penedès, de segona a primera residència» una dinàmica en el mercat immobiliari que pot ser tendència en els pròxims mesos vistos els canvis de domicili que es produeixen ara mateix, especialment pel que fa al lloguer, en què Catalunya sempre ha patit un dèficit força preocupant.
  • El sociòleg Dídac S. Costa també trepitja de peus a terra al seu report «L’Ecovila Amat», un llarg projecte cooperatiu personal que comença a prendre forma a les envistes del Puigsacalm, habitada només per un humà i quaranta animals, amb l’esperança de bastir un futur possible en l’autogestió i l’autosuficiència.
  • Maria Borràs, sempre amatent als focus que il·luminen, precisament, les polítiques públiques d’adaptació al canvi climàtic des de l’ecologia política feminista, ens du a «La importància de recuperar el sistema alimentari», una ressenya de la conferència COVID-19, un repte de salut planetaria, que es va fer al Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), conjuntament amb el Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS).
  • Molt lluny, però no gaire tampoc, a un cop de tren, trobem avui l’àlbum de fotos sobre la Vall de Ribes als inicis del segle XX, centrat especialment en els mitjans de transport i amb l’ull posat en el ferrocarril que arribaria a Ribes de Freser de camí a Puigcerda el 1919.
  • D’esparracagecs, d’olors que no oloren i dels dalts més alts en dóna compte Esther Pujadas a les seves «Curiositats lingüístiques», tothora amb noves aportacions i mots que poc se senten a la metròpoli fagocitària de la veritable multiculturalitat lingüística que ens agermana.

Al juny, la falç al puny, però al juliol, bat qui vol. Estigueu bons!

Número 39. Maig de 2020

En la «Introducció» del llibre Ombres chinoises, del sinòleg Simon Leys (recentment traduït al castellà per José Monreal a Acantilado), Jean-François Revel, en referència al socialisme totalitari, afirma que es tracta d’una categoria mental (una pulsió de mort), confirmada per la literatura dels utopistes, segons el matemàtic rus Igor Shafarevich, que posa en evidència aquesta paradoxa a Le phénomène socialiste (París, Seuil, 1977): Thomas More, Campanella, Plató o Gracchus Babeuf parteixen de la crítica d’una societat les injustícies i constriccions de la qual denuncien per a traçar, amb aterridora minuciositat, el projecte de societats encara més injustes i coercitives, caracteritzades per un complet anivellament (una manera de vestir semblant, cases semblants, ciutats semblants) i per un terror policial absolut, amb una única ideologia, una planificació autoritària de la cultura, treballs forçats i camps de deportació.

Doncs, bé, sense ànim de semblar catastrofistes, els polítics que maneguen les cireres actuals, titelles voluntaris o putxinel·lis involuntaris del sistema capitalista, avancen, ara amb l’excusa de la passa del confinament obligat i a la força, cap al totalitarisme democràtic: només hi ha una sola i única veritat, qui digui el contrari és un criminal i tothom ha de passar per l’adreçador de l’ordeno y mando, ni que sigui amb ordres, decrets i instruccions tan absurdes com haver d’anar per terra, mar i aire amb una mascareta, no poder tocar-nos entre humans —no fos cas que ens agafés un atac d’amor espontani i sanatiu— o, aviat, si hem de pixar apuntant cap amunt o de gairell…

  • De tot plegat i més en parla en aquest nou lliurament de La Resistència l’editor, Xavier Borràs, que blasma, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, el no menys totalitari Josep Bargalló (que prohibeix que millers de nens catalans no puguin assistir a l’escola perquè no s’han posat les imperpertinents vacunes, no obligatòries) o el seu company de viatge a l’època nauseabunda del Tripartit, l’ara nou fitxatge d’Enagàs, l’expresident de la Generalitat José Montilla. Mediocritat i corrupció sempre van de bracet.
  • No menys caut es mostra Nan Orriols —a banda dels seus bitllets d’El Serpent, escrits darrerament en ple arrest domiciliari— quan en el Vídeo. Cultura ens acosta a l’origen rural d’aquest mot, «cultura» (agricultura, horticultura…), i al modus vivendi, que alguns li han trobat gust —i no pas pagesos—, de viure eternament de les subvencions.
  • Hi ha esperances? El sociòleg Dídac S. Costa no solament creu que sí, sinó que les ha practicades i les practica, ara encara amb més força, com explica en el report Ecoviles i comunitat, les alternatives a la ciutat, que ell aposta perquè es basteixin ben lluny de les megalòpolis: «Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament».
  • També, en l’àmbit de la realitat mediàtica, de la por i de l’angoixa encara patides per tants éssers humans, Eulàlia Ventura, a Cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran, manifesta que «mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses».
  • Per contra, Jordi Sánchez trepitja més de peus a terra, cm sol fer, i en proposa a Coronaviurs, decàleg en positiu, unes mesures que semblen simples i senzilles per a poder sortir de la crisi provocada per l’estat d’alarma.
  • Igualment, Jordi Remolins, en el seus microrelats de maig, insisteix en la sinistra criminalitat de l’espècie humana, ara des de la perspectiva més fal·locràtica d’un relats tant escruixidors com sardònics.
  • I d’un lletraferit com Remolins a un «letralisiado» com el periodista vigatà Toni Coromina, que ens fa una deliciosa peça, Topònims absurds i traduccions esbojarrades, en què assaja a traduir faceciosament noms de lloc i, també, dues narracions (del català al castella i a la inversa) amb resultats hilarants.
  • També, de lletra i de mots ens en parlen els cinc nous articles de les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que tant s’endinsa en «apetir» com en l’«espigolar», que no és el mateix que l’«espigolament» i al capdavall ens envia a «Can Pistraus».

Número breu doncs, aquest magenc de La Resistència, però no menys intens per a l’esperada reculada de l’estat d’alarma imposat, no res més que un estat d’excepció que esperem que no faci més mal del que ja ha fet en la consciència humana universal.

Número 38. Abril de 2020

Fa gairebé una cinquantena de dies que el Regne d’Espanya, per ordeno y mando del govern espanyol, va decretar unilateralment un estat d’alarma que comporta un confinament absurd, inhumà i contraproduent —especialment per als pacients, amb patologies prèvies—, que ni a les residències (magatzems d’ancians, generalment) ni als hospitals (amb teràpies molts cops desesperades i experimentals) han pogut ni sabut tractar, vistos els desastrosos resultats, que segons les xifres que ens maneguen, han comportat milers de morts amb l’anomenada Covid-19 (per bé que sense autòpsies que ho certifiquin, més enllà dels anomenats test o PCR absolutament inespecífics.). Per què no podíem fer com a Suècia i altres països de l’est europeu? La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), potenciadora de l’anomenada pandèmia per SARS-CoV-2, avala ara el model de Suècia pel coronavirus, és a dir, menys confinament i més civisme. Tanmateix, què es pot esperar d’un Estat corrupte que tracta tots els seus ciutadans com a delinqüents sinó mort i desesperança? I tot plegat, no solament amb el suport del capitalisme biomèdic i la imponent indústria farmacèutica, sinó amb els mitjans de comunicació fent de portaveus del poder, sense miraments ni contrast. El dret inalienable dels malalts a ser tractats sanativament ha estat trepitjat. Ara sabem la realitat dels 15.623 morts (26-04-2020) amb Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia en el grup de població vulnerable ja habitualment confinada, és a dir, els usuaris (del sistema de salut) de residències de gent gran a Espanya. Eren persones confinades majors de 65 anys, vacunades totes  de la grip estacional, i tractades pel sistema de salut públic. En aquesta data (26-04-2020 representaven el 67% dels 23.521 morts totals pel nou coronavirus des de l’inici del brot notificats oficialment pel Ministeri de Sanitat de l’Estat espanyol.

  • De tot això en parlem en aquest nou lliurament de La Resistència. Així, Nan Orriols —a més dels seus habituals bitllets d’El Serpent— ens ofereix el text i la veu del Vídeo Supremacista, en què explica que els qui no volien el president Torra fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. «Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.»
  • No gaire lluny, des d’un vessant més crític amb les aclaparadores veus «oficials», quatre plomes si fa no fa habituals signen punts de vista complementaris per a entendre què passa i què pot passar des d’un esguard més sagaç:
  • Així, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, apunta que «a partir del pretext emocional de “protegir els més vulnerables” i de “salvar vides” s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari —basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses—, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un “enemic extern”  — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir».
  • També, la pedagoga Eulàlia Ventura, a La por que anul·la la pròpia consciència, insisteix en el «gran fake  psicosocial que ens han colat, un pols a la nostra capacitat de reacció davant d’un agressor i, per ressonànica, de la nostra capacitat d’obediència».
  • Més des del camp de la sociologia i de l’altermundialisme, Dídac S. Costa, a El post-Covit-19: temps d’imaginar i transformar, assenyala que «els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis», i assenyala que «el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes, cientistes socials, revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre».
  • I, finalment, qui més pragmàtic se’ns mostra és Jordi Sánchez, que a La Covid-19, l’urbanisme i la segona residència, s’endinsa en l’insostenible model dispers de l’urbanisme dens de segona estada al Baix Penedès que, en el cas de la Covid-19, és menys agressiu per al contagi de la malaltia, ja que el resultat a la comarca «ha resultat força contingut, uns 12 morts,  la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca».
  • El biòleg Gabriel Borràs, amb ironia fina i sarcasme sagnant, a Enrico Juliana’s bullshit bingo, parla de l’inefable Juliana, del paperot ja irreciclable de La Vanguardia i d’un pamflet de Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, «dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri», i li rebat «que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer)» i no a les butxaques de l’opulència dels cretins.
  • Sense entrar de ple en el monotema, l’amic Toni Coromina, a Adéu a les fonts d’aigua regalada, ens reporta la incansable i insubstituïble campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès que fa el Grup de Defensa del Ter per analitzar-ne el contingut de nitrats, una contaminació real i realment molt més perillosa que qualsevol virus.
  • I en Jordi Remolins, el nostre grafòman particular, endinsa novament els seus microrelats narratius en la mort associada al cientisme, amb resultats sempre sorprenents.
  • Finalment, Esther Pujadas, des de la saviesa lexicogràfica de les Curiositats lingüístiques ens acosta mots i expressions com enaiguar, andoles, la multitud d’alternatives a «agobiar-se» i les facetes del bacallà.
  • En unes notes de darrera hora, el nostre editor, Xavier Borràs, es fa ressò de l’escarida i malaurada notícia «de la mort del savi i activista de la llengua catalana en Ramon Cotrina Puig (1932-2020), amic des del primer instant de La Resistència. Encara no fa dos anys parlàvem de la seva participació en la presentació d’Home a la muntanya. Ell sempre ens animava a continuar endavant, que és el que farem, també, en el seu honor i remembrança».

Tots els fenòmens són de la naturalesa de la impermanència i aquesta crisi sistèmica no durarà per sempre. No tinguem por! La por afecta la vostra immunitat i ens deixa més vulnerables al poder dels estats i del capital. Com diu un meu mestre, tot canvia, així també les nostres vides. Aquesta transició serà certament difícil per a molta gent. Tanmateix, el que passa no ha estat inesperat: massa missatges no han estat escoltats; massa violència, massa agressivitat, massa egoisme. Qui tingui orelles que escolti!

Estigueu bons!

Número 37. Març de 2020

Tanquem febrer amb un dels episodis de la història de la humanitat més lamentables que no s’hagi viscut mai: el confinament obligatori, manu militari, de gairebé 3.000 milions de persones per un suposat virus que ni viu ni deixa viure, la «tempesta perfecta» que necessitava el capitalisme biomèdic i el complex militar-industrial dels estats i de les grans financeres per a sotmetre la població, emporuguir-la i anorrear-ne la consciència i l’esperit, just en el moment que es començaven a somoure moviments juvenils arreu del món, empoderats per a revertir l’escalfament global i la crisi climàtica i ecològica que ens aboca a la Sisena Extinció. Aquesta Nova Apocalipsi que, en comptes de ruixar-nos amb el nàpalm que va filmar Coppola, es treu de la màniga un microorganisme híbrid [per tant, d’humana in(ter)venció], no deixa de sorprendre els col·laboradors de La Resistència, que «no es queda a casa», precisament, i surt al carrer, ni que sigui virtualment, per a oferir diverses visions de la realitat que ens toca de patir amb aquest 155 universal.

  • Així, en aquest front viral, podem comptar, d’entrada, amb l’article del sociòleg Dídac Costa, Qui regnarà sobre les cendres de la Covid-19, que analitza la geoestratègia, tant local com internacional, del nou escenari que s’obre amb la crisi pandèmica i quines poden ser les alternatives a seguir per a no acabar en alguna mena d’ecofeixisme universal.
  • El mateix fa, però des de la perspectiva de la informació i del pensament crític que el caracteritza, el nostre editor, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, en què argumenta que la pandèmia, «declarada a correcuita per l’Organització Mundial de la Salut —garant del capitalisme biomèdic i atiada pels mitjans de comunicació públics i privats, també, a cop de clic i de titulars manipulats—, s’ha presentat tothora sota l’empara de diverses fal·làcies» que cal fer conèixer i desbaratar.
  • Des del seu vessant més satíric, ara que per causa del confinament no podem viatjar, Nan Orriols conta, amb un Àlbum de Fotos ad hoc l’època que viatjaven, tots disfressats, fins a la riera Major de Vic —avui claveguera suau—, visitaven el matadero municipal i es rentaven els peus a la bassa de l’escultura de l’insigne pintor i escultor vigatà Enric Pladevall. Orriols, cofundador de La Resistència, continua delectant-nos amb els seus articles a la secció El Serpent, on analitza l’actualitat sense pèls a la llengua.
  • De refilada, també, ens en parla la biòloga i màster en Agroecologia Maria Borràs (actualment amb un projecte de doctorat a Catalunya), i tot seguint la teoria de l’ecologia política feminista ens fa un report complet a Som éssers vulnerables…, i ho celebro!, sobre el seminari obert de tres dies del Programa d’Estudis Independents (PEI), dirigit per Jaime Vindel al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), titulat Cap a una nova imaginació ecosocial: narratives i transicions davant la crisis de la civilització.
  • També, podem esperonar dubtes i preguntar-nos, com en el vídeo del doctor Thomas Cowan, si l’electrificació de la Terra pot provocar les pandèmies de grip que s’han succeït al llarg dels segles. És el el que denuncien organismes mundials com l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) i el Consell d’Europa, que fa temps que adverteixen dels riscos de l’exposició a radiofreqüències i el seu efecte perniciós en els camps electromagnètics.
  • Toni Coromina ens fa viatjar de nou cap a terres marroquines amb el seu article Essaouira, la ciutat del vent, «la Cadaqués marroquina», on va conèixer ara fa vint anys la qui és la seva dona: història, geografia, paisatge, anècdotes solars d’una medina que és pol d’atracció de poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot de pintors d’art contemporani.
  • Per cert, recordeu no sé què d’una taula (que no mesa) de diàleg entre els governs català i espanyol? Doncs, tot i la crisa neoviral, encara cueja. Ens en parlen des de dos punts de vista diferents, Jordi Sánchez, força pragmàtic al seu article La taula de diàleg i de negociació, i Nan Orriols, amb el títol escarit de La Taula, on amb la seva ironia atàvica posa en entredit els interessos dels qui diuen voler parlar per a no arribar enlloc, mentre els presos polítics no poden sostreure’s del seu encarcerament sota la corrupta llei del Tribunal Supremo.
  • De les lletres, destaquem els microrelats de Jordi Remolins, ara immersos en el món científic (és el que toca!) i dels llobarros, i les entenimentades recomanacions d’Esther Pujadas, en les Curiositats Lingüístiques, que aquest cop ens alliçona sobre els somiatruites, els testarruts i els pics i les piques.
  • Finalment, l’estudiant i estudiosa Clàudia Masó, junt amb els seus companys Albert Ruíz i Laura Vidal, ens explica a La història del paisatge al turó del Carmel i al Park Güell, l’estudi regressiu que van dur a terme de la zona de Vallcarca i del Carmel, amb grans canvis en el paisatge i els usos del sòl i, també, en la toponímia.

Resistim, que ja és molt, després d’aquestes idus de març, i sigui en confinament o ben aviat, pels camins de muntanya, carrers i places, ens trobarem per a exclamar la nostra llibertat. Estigueu sans i bons, estimats i estimades resistents!

Número 36. Febrer de 2020

Tornem a ser aquí, més tard que d’hora, però resistentment fidels malgrat tot, fins i tot malgrat els qui titllen de poc pragmàtics els qui no ens belluguem de l’aspiracio de ser catalans en el món, amb tots els drets i deures. La recent anada del president Carles Puigdemont a Perpinyà és un exemple d’aquest poc pragmatisme, una lliçó que també serveix d’advertiment als qui volen tornar a repartir les molles que Castella, disfressada d’Estat, ens manlleva dia rere dia, mentre continua la seva tasca de repressió contra el poble i les seves avials instiucions. Perquè, no ho obildem: més enllà d’ideologies espúries, el president Puigdemont representa tota la tradició política de les institucions catalanes abans del 155 —i és bo de recordar, també, que la restitució de la Generalitat de Catalunya és, mal que els pesi, preconstitucional. Vivim, doncs, amb un Govern i un Parlament que ara mateix ens són del tot aliens (i així ens va).

  • Tanmateix, a La Resistència d’aquest febrer hi ha opinions per a tots els gustos i tots els disgustos. Així, mentre Nan Orriols ens delecta amb un nou vídeo sobre el Xantatge, on té clar que «tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum».
  • En canvi, el sociòleg Dídac Costa, fincat a la Vall d’en Bas, destaca al seu article «L’inici de l’esfondrament del castell de sorra espanyolista» una certa esperança davant del govern espanyol de PSOE-Podemos, encara que amb cap proposta factible per a Catalunya: «… el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme».
  • I si trepitgem més de peus a terra ens trobem amb les Cròniques esparses de Xavier Borràs, que ens mostra com la niciesa del coronavirus —aquesta grip militaritzada pel sistema—, crea una paradoxa inquietant que revela (amb fotos de la NASA incloses) que durant les últimes tres setmanes la Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior, o «que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».
  • Però passem del fred a la calor amb l’àlbum de fotos sobre l’al-Àndalus que ens ensenya Nan Orriols d’un seu viatge la primavera de 1996, o, encara, tornem al fred amb ell mateix, que dóna veu al cèlebre canonge Jaume Collell en un dels textos del llibre Memòries d’un noi de Vic, «La hivernada a Vic», també en vídeo.
  • En la nostra secció d’«Arts i Lletres», a més de les contribucions de l’imprescindible Jordi Remolins amb els seus microrelats (encara onanistes), i de les magnífiques i enraonades Curiositats Lingüístiques de n’Esther Pujadas, també destaquem el quart lliurament de la crònica de l’alta societat local que el periodista resistent Albert Anglada ens ofereix al llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona.
  • Però, qui torna, sempre a punt, a donar-nos raons d’on venim és el nostre amic Toni Coromina, que amb la seva fina i alhora contundent ploma ens revela, a Verdaguer, verdaguerians i verdagueristes, el combat històric, quasi fraticida —que encara dura—, entre, respectivament, «lletraferits» i «missaires», que tenen les seves capelletes liderades pels respectius popes: «En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.»

Amb aquest número 36 de febrer de 2020 celebrem ja tres anys de camí, amb un bon equip de col·laboradors (que creix a poc a poc), més de 275 articles publicats (amb uns quants vídeos i llibres, també) i al voltant de 13.000 visites i 7.000 fidels lectors anuals. Periodisme no metropolità per a gent amb consciència. Vet-ho aquí.

 

Número 35. Gener de 2020

Gloria!

Canviem d’any, però les velles rèmores no s’aturen. Al país, a més de la llevantada, que ha posat al descobert que, efectivament, l’emergència ecològica no és cap facècia (va de veres!), la fi del procés —amb el trencament del Govern Torra, després que els tripijocs de l’Esquerra del mossèn i del rufià li retiressin l’escó de diputat al Parlament de Catalunya («Más vale roja que rota»)— és una gran oportunitat per adonar-nos que l’enemic el tenim —sempre l’hem tingut— a casa i que si en alguna cosa s’han dividit els catalans durant segles és en la seva condició real: o bé els defensors de la terra, dels ancestres, de les tradicions, de la llengua, dels qui l’han defensada a mort…, o els que l’únic que pretenen és anar tirant de veta (i de paga!), ni que sigui esclaus a Espanya, amb falsos discursos de «germanor», populisme a doll, mulicuturalisme mal entès i putaramonetisme sibil·lí que desmobilitzen el més sant dels llaçogroguistes. L’eterna pugna entre nyerros i cadells aflora novament en el llindar del segle XXI i no hi ha cap més alternativa que mantenir-nos ferrenys en la defensa de la nostra identitat, sense cap altre objectiu que la llibertat del nostre poble. En aquest primer número de l’any 2020, el trenta-cinquè lliurament de La Resistència (s’acosta, al febrer, el tercer aniversari!,), doncs, hi trobarem reflectit tot això i més.

  • Així, sobre la política i la corrupció i els incendis que arrasen Austràlia, podeu gaudir del vídeo Focs!, amb text i veu del nostre Nan Orriols, que continua amb la seva «gira» de presentació de l’Homo vulgaris —ara de la mà de Montserrat Bacardí o de Jordi Remolins—, a més dels habituals i impertinents bitllets d’El Serpent.
  • I d’en Remolins, precisament, no us perdeu els seus microrelats d’aquest gener, dedicats integrament i exclusiva a l’onanisme en totes les seves versions, maneres i punts de vista.
  • Igualment, de la situació política que vivim, tan localment com globalment, ens n’ofereix una bona anàlisi el sociòleg i activista, també fincat a la Garrotxa, Dídac S. Costa a l’article Feliços anys vint!, en què constata que «el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política» i advoca, més enllà de les esquerres sistèmiques i les socialdemocràcies derrotades, perquè «només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança».
  • El periodista vigatà Toni Coromina ens parla aquest cop —i amb coneixement de causa—, en l’article El vots dels estrangers: el col·lectiu marroquí, d’un important gruix de nous catalans que ni poden votar aquí ni al seu país: «El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics», diu Coromina.
  • D’aquest gener maldestre que ens ha dut la llevantada o el coronavirus ens en fa una anàlisi el nostre editor, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, tot i afegint-hi el recent avís del Bulletin of the Atomic Scientists que només som a 100 segons de la fi del món (i els responsables polítics no fan res). «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”. Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019».
  • Però Les coses son com són…, o no!, com ens recorda l’articulista Jordi Sánchez arran de «la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE», una és de les atzagaiades a què ens avesa l’Estat (de dret) espanyol.
  • Vivim en un món de babaus o de gurripatos? L’Esther Pujadas s’encarrega de desfer aquest tort en les seves Curiositats lingüístiques, en què també aborda orígens i explicacions de mots i expressions com biennal/bianual, Arc de sant Martí o el mot menester, que tant ens ajuden.
  • També ens ajuda i molta la tasca de la jove Clàudia Masó, que en aquest número ens aboca dades de gran interès sobre L’urbanisme al món ibèric, que acompanya d’un gran pòster del treball de recerca que van fer, ella i Laura Vidal, sobre la cova de Can Sadurní, a Begues (Garraf).
  • Finalment —i no pas per citar-lo el darrer deixarà de ser col·laborador des dels inicis— el periodista Josep Maria Sebastian aborda —perquè ho ha patit en pròpia pell— a la seva habitual secció «L’home i els seus límits», els mitjans de comunicació. «En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis», confessa Sebastian, que il·lustra la seva aportació mensual a La Resistència amb una referència, és clar!, al Ciutadà Kane d’Orson Welles i un tràiler d’un film inquietant sobre la manipulació de masses: El gran carnaval, amb el no menys enorme Kirk Douglas.

Febrer potser ens du més bones noves o potser no. Fins i tot és possible que ens meni a la més gran debacle, amb els sense esperança de les metròpolis emergents al voltant de la grossa Barcelona que fugen espaordides cap a muntanya, on podrien desenvolupar una vida plena vora mare natura. És només un somni?