[Narracions de Jordi Remolins.]

Sinergies de la cultura gastronòmica

El fill del regidor de Cultura va mirar-se el primer plat del menú exòtic del restaurant més prestigiós de la capital de la llunyana nació on passaven les vacances i va esclatar a plorar. Tot i la negativa a menjar-se’l, els seus pares van insistir una estona, van clavar forquilla i ganivet damunt del petit animaló cuinat a les fines herbes i van intentar fer-li empassar, tot i l’evidència que per molt exquisit que fos, al nen allò no li agradava. El ratolí estofat va mirar a la cel·lulítica criatura gemegant, sanglotant i tapant-se la cara amb unes mans carregades de polseres de coloraines i un rellotge-calculadora, i va arrencar a córrer amb les tres potes que encara li quedaven senceres convençut que a ell tampoc li agradaria acabar dins l’estómac d’aquell absurd exemplar d’humà ridícul

L’últim cafè

La monotonia de l’asfalt de l’autopista, el ritme cadenciós de la melodia radiofònica que fluïa pels altaveus mig esmorteïda pel motor del cotxe i l’única llum dels dos fars enmig d’una nit fosca i tancada van contribuir a fusionar les parpelles de l’amant furtiu després d’una boja nit de sexe homosexual. Va quedar tan dolçament adormit que ni tan sols va adonar-se que el dipòsit de combustible feia estona que estava en reserva. Al cap de vint quilòmetres de trajecte, el vehicle es va aturar eixut de benzina, i no va ser fins que un camió de gran tonatge el va envestir altre cop per darrere que el conductor no va lamentar per un breu instant no haver-se pres el cafè que li havia preparat el seu company i amant poc abans d’iniciar el viatge per dissimular el regust de les inseminades a la boca.

Repulsiva jornada de fortors

El professor culturista va aguantar la respiració tant com va poder, mentre les aixelles del barber declamaven una òpera sencera de reminiscències sudorípares. La contenció olfactiva va perpetuar-se durant la resta del dia, quan el director de l’entitat bancària va desfer-se en abraçades obsequiant-lo amb una halitosi criminal, amb el cambrer del restaurant aromatitzant el dinar amb la seva fortor corporal o mentre pensava que els vestidors del gimnàs necessitaven amb urgència un aparell extractor. Tan sols l’excitació de tenir el cap entre les cames poc higienitzades de la seva amant, que alhora li devorava la cigala amb un deix de fàstic a la cara, li va permetre oblidar per uns instants i malgrat els intensos aromes del moment, la repulsiva jornada de fortors.

Per un grapat de salsitxes

Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per refer-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un sergent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris mai no haurien advertit la seva veritable identitat.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.