[Un article d’Eduard Garrell.]
El resultat del desconfinament ha estat una descompressió que ha portat als ciutadans d’aquest país a envair els espais naturals. Com desesperats, els han pres a l’assalt, conscients molts d’ells, que la vida que s’havien imaginat al piset de seixanta metres quadrats era un fracàs absolut si no es comptava amb el bar, les escapades de cap de setmana i disposar d’un espai públic segur. Aquesta invasió inesperada i desproveïda de contenció i conducció, està provocant serioses tensions entre «pixapins» i «indígenes».
Jo m’hi sento com en una frontissa en aquest debat, més que res perquè sóc un barceloní que porto una mica més de mitja vida vivint fora de la gran ciutat. Durant la meva infantesa vaig ser «el noi de ca la Pepita de Barcelona» en el poble on em vaig criar, i tot i que el «ca» em donava dret a casa, no tenia pedigrí. A Vic, on ara visc, tampoc en tinc, perquè no en sóc de «tota la vida». Per tant, sóc un petaner híbrid, nòmada, desconcertant i inclassificable, un intrús enmig de tribus. Però tinc l’avantatge d’haver sentit el menyspreu dels indígenes, que de tant desconfiats que eren et fotien abans que no els fotessis, et venien gat per llebre mentre llençaven la merda al rec, contaminaven les aigües, criaven porcs i conills «de pagès» al garatge de casa… Encara es veuen cases de pagès que semblen deixalleries, es continua especulant amb el paisatge i molts no demostren cap respecte pel país. Això ha anat canviant, però no gaire, i tot gràcies a moviments que han unit les sensibilitats de pagesos, gent dels pobles i de les ciutats.
D’una altra banda, fent de fals indígena, però ben camuflat, he contemplat amb vergonya aliena la ridícula vanitat d’una colla de papanates, mal educats, banals (i és clar que hi ha excepcions) que pul·lulen pels pobles, les platges i les muntanyes, sense cap respecte, dispersant els ramats amb gossos domèstics que van a la dula, sembrant les seves escombraries i enduent-se tot el que hi troben i poden. Ningú té mes drets que cap altre.
Ara el debat consisteix en si aquest desgavell s’arregla amb multes, amb peatges o amb pedagogia.
Però hem comès una errada pedagògica difícil de revertir: haver imposat la definició de territori, a través de la CCMA, per a referir-se a allò que és un país.
Territori: 3 m. [GG] Porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat.
Queda clar, la superfície terrestre és Catalunya i el grup d’individus són bàsicament els habitants de l’àrea metropolitana, a qui se’ls convida a gaudir d’un parc temàtic sense abandonar la seva zona de confort, una extensió de la ciutat, com qui passeja pel Tibidabo.
País: 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
La definició del DIEC em sembla prou interessant per a entretenir-nos-hi un moment: un país és el territori d’una nació, d’un poble, val a dir d’una comunitat de persones que comparteixen un sentiment d’identitat, de cultura, de llengua, jurídic…
Catalunya és un país muntanyós, i tant, i divers i complex, i una selva, que pot passar d’un estat de calma beatífica als extrems més durs i perillosos, com s’ha demostrat manta vegades amb el resultat d’accidents per imprudència i desconeixement, que mobilitzen recursos de salvament de mossos i bombers, si no mortals.
La CCMA, amb aquesta timidesa per parlar de país, demostra la seva conformitat a ser tractats com una província conquerida per les armes. Segurament els hi va la feina.
D’altra banda, els Parcs Naturals, objecte principal d’aquesta depredació, gestionats per la Diputació (hauria de dir per a la Diputació), han estat fins ara les seves hisendes. Una masia ben plantada i ben engiponada per albergar-hi tècnics i gestors que s’han cuidat d’enjardinar-ne els voltants, escarificar i tallar la gespa a l’anglesa, instal·lar algun centre d’informació que sol estar sempre tancat i uns quants cartells, els uns indicant i els altres prohibint. Els aparcaments són insuficients, els accessos compromesos en una situació d’emergència, la regulació de pernoctacions pel turisme itinerant pràcticament inexistent, les acampades incontrolables. La situació els sobrepassa. També, sobrepassa als alcaldes de les zones rurals que tenen la mala sort de tindre un gorg, un riu o una fageda i aparèixer en un programa poca solta de TV3, convidant a descobrir-lo sense avisar que amb les xancletes, la nevera, el para-sol i l’aneguet, la cosa es pot complicar, i molt.
Ara imagino les solucions que vindran: accessos restringits a la capacitat dels aparcaments, tancament d’espais naturals, peatges, cites prèvies, trenets o autobusos per accedir-hi…, la qual cosa no farà més que reblar el concepte de parc temàtic.
Res a veure, doncs, amb aquella gent que el 1876 va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (avui el CEC) amb la finalitat d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals i que van impregnar durant dècades aquests principis als moltíssims centres excursionistes, ateneus, esplais, escoltes, que els seguiren.
Hem perdut molts bagatges pel camí i no anem bé per a recuperar-los. Nosaltres teníem un país. Els nostres gestors no en tenen.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.