[Veu i text de Gabriel Salvans.]
Em pregunto, davant d’un mur de pedra
seca, simfonia pura de mides
entrelligades i apilonades
sense ordre aparent, per què se m’emporta
fins a la contemplació babaua
de quatre rocs d’abans d’ahir,
i que ara m’atrau mirar com la llum
em fa passar d’una experiència
a una altra sense moure’m del davant,
com si em cridessin atura’t, observa,
som la paret que et descriu el destí.
La miro, i no es mou res més que l’ombra
del gat que maula a l’estiuet de Sant Martí.
22 d’octubre de 2020