He començat la meva particular reflexió entorn si aniré o no a votar a les eleccions del Parlament regional de la Comunitat Autònoma de Catalunya. A penes resten quatre mesos i el neguit és cada dia més angoixant. Una angoixa que tant la provoca la pressió dels coneguts més íntims —diguem-ne amics i amigues—, com la dels coneguts més llunyans —usuaris de Twitter. Per això, escric aquestes quatre ratlles, a mode de psicoteràpia electoral, a veure si vomitar en un paper tot el que tinc a la clepsa ajuda a decidir-m’hi.
Sempre he estat poc procliu a exercir el meu dret de votar pel fet que durant decennis (des de 1982 que vaig fer 18 anys), l’independentisme ni era això que ara anomenen la «centralitat política» i, en conseqüència, poc múscul polític tenia, ni les successives escissions de l’espai polític independentista engrescaven gaire a votar-lo. He estat, doncs, un abstencionista militant en la majoria de cites electorals fins que esclatà el que coneixem com a procés. El meu èxtasi electoral arribà, com imagino succeí a la majoria de vosaltres, el Primer d’Octubre de 2017: aquell dia vaig entendre què significa l’empoderament popular, la força del poble, l’empenta de la gent. Malgrat el que va passar el 10 i el 27 d’octubre d’aquell any, encara vaig gosar tornar a votar el 21 de desembre: «Vota, no sigui cas que…».
No sigui cas que governin els del 155, no sigui cas que s’incrementi la repressió, no sigui cas que imputin més compatriotes, no sigui cas que titllin de terrorisme la lluita popular entorn els CDR, no sigui cas que haguem de tornar a agenollar-nos, no sigui cas que el govern no sigui eficaç, no sigui cas que Europa deixi de mirar-nos, no sigui cas que les estructures d’estat s’ensorrin, no sigui cas que els “nostres” oblidin les lleis que van aprovar al Parlament i no compleixin amb el mandat del Primer d’Octubre, no sigui cas que espanyolitzin la política catalana i els mitjans de comunicació públics, no sigui cas que haguem d’enyorar els grisos dels anys setanta davant la brutalitat parafeixista de la BRIMO, no sigui cas que muntem un Urquinaona i ens facin tornar cap a casa, no sigui cas que realment no ens mereixem la independència perquè cadascú té les seves prioritats, no sigui cas que ADIF ens maltracti pel fet de viure a Catalunya, no sigui cas que per dir qui som i què volem ens titllin de nazis i supremacistes, no sigui cas que ens facin avergonyir de ser qui som, no sigui cas que amb els vots dels nostres diputats aprovem pressupostos espanyols i mocions de censura espanyoles i fem president el secretari general del partir del GAL, no sigui cas que siguem els guardians de les claus de les presons on la justícia espanyola empresona polítics i líders civils catalans, no sigui cas que el Parlament de Catalunya rebutgi publicar resolucions al DOGC, nomenar presidents de la Generalitat i ratificar diputats per por a la magistratura espanyola, no sigui cas que no ho tornem a fer mai més, no sigui cas que acabem esdevenint una comunitat autònoma més que suplica un estat d’alarma per a justificar un cobrefoc mentre els professionals sanitaris (metges MIR, infermeria, cel·ladors) guanyen sous de misèria, no sigui cas que els qui ens havien de dur a la independència només puguin dur-nos a «las Comisiones Territoriales de las Comunidades Autónomas con el Gobierno de la Nación», no sigui cas que la mediocritat impregni molts estaments de les administracions catalanes, no sigui cas que tenir carnet sigui un criteri de selecció laboral, no sigui cas que continuï l’espoli fiscal, no sigui cas que hi hagi cases sense gent i gent sense cases, no sigui cas que no passin comptes amb el poble que els ha votat …
El «no sigui cas que» seria interminable.
Tan interminable que agraeixo a La Resistència aquesta breu psicoteràpia electoral. Ja tinc el meu no vot decidit: mai més no em fotreu el pèl. Visca la terra i mori el mal govern! Cuideu-vos, cuidem-nos.