El dilluns, 27 d’abril, dia de la marededéu de Montserrat, a les 21:50 hores de la nit, en Josep Català (@escolteume) escrivia una de les millors piulades que he llegit mai a Twitter des que vaig obrir el meu compte el gener del 2014, fa més de sis anys. Era un joc: segons la combinació del dia del mes —del mes i del dia de la setmana que vas nèixer—, et sortia un possible titular d’un dels articles que Enric Juliana publica a La Vanguardia. Vaig fer el joc i el titular era «Memoràndum alambicado en las cancillerías europeas»; encara em descollono ara!
Enrico Juliana’s bullshit bingo: pic.twitter.com/Vgqqk8VZnL
— Josep Català (@escolteume) April 27, 2020
https://platform.twitter.com/widgets.js
No sóc Enric Juliana, però sí que volia fer-vos quatre cèntims d’un article publicat a La Vanguardia dijous, 23 d’abril, dia de Sant Jordi, «Canal d’Urgell, oportunitat i necessitat», signat per Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri. La primera institució, fundada el 1851, intentà d’allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d’adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana), i s’oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de Contractes de Conreu, el 1934). La segona, fundada el 1771, reclamava a l’inici de la pandèmia facilitar els acomiadaments com a resposta a l’estat d’alarma imposat, malgrat que Espanya fos l’estat amb més mortalitat per 100.000 habitants. Que La Vanguardia publiqui un article al senyor Baldiri Ros és perquè considera que és un representant excel·lent per a opinar sobre el Canal d’Urgell al diari del Grupo Godó. Certament, les institucions que presideix i vicepresideix l’avalen.
L’article, com molts dels que publica La Vanguardia —inclosos els pamflets transintel·lectuals de Juliana— és un rosari d’arguments decimonònics i buits de contingut d’això que en diuen els poders fàctics, amb al·lusions al Fons Monetari Internacional (FMI). En definitiva, un article fidel al model agroindustrial que aporta el 17% al PIB industrial de l’economia principatina. Frases com «vertebrar de forma efectiva el territori», «millorar la productivitat agrícola amb una activitat més sostenible», «els que ens hem dedicat al sector agrícola hem tingut la sensació d’estar oblidats» o «disposar d’un sector agrícola de referència» amaneixen el text de Baldiri Ros.
Però, la meva intenció no és rebatre els arguments de l’article, sinó posar el dit a la nafra en una afirmació que l’autor sentencia per a justificar la modernització —necessària, hi coincideixo-— del Canal d’Urgell: «A més, amb l’aigua alliberada, es podran transformar altres llocs de secà a regadiu amb un efecte multiplicador de la producció i impulsar altres sectors des del Garrigues Sud fins a la Terra Alta». O sia, estalviar aigua al Canal d’Urgell ha de servir per a millorar la productivitat agrícola amb una activitat més sostenible tot i incrementant les hectàrees que ara són de secà en hectàrees de regadiu. Fixeu-vos, sostenibilitat i increment: és sostenible incrementar la superfície de reg agrícola a Catalunya?
Ja hem parlat en aquesta nostra publicació independent de La Resistència de la disminució dels cabals circulants a la conca del Segre com a conseqüència dels impactes del canvi climàtic i els canvis en els usos del sòl, i de quina manera l’increment de les demandes per al reg agrícola (vegeu-ho aquí) hipoteca la gestió de la conca. Un riu que a Lleida, en ple estiu, porta gairebé el mateix cabal que el riu Besòs a Santa Coloma de Gramenet. Però, com que puc arribar a entendre que al senyor Baldiri Ros els arguments exposats en aquell meu article de gener de 2017 (uns arguments que obeeixen a dades científiques contrastades en el marc d’un programa Life) no li plaguin ni li facin el pes, reproduiré literalment l’apartat 2, paràgraf a) de l’article 14 sobre agricultura i ramaderia de la Llei 16/2017, del 1r d’agost, del canvi climàtic:
- Per a reduir la vulnerabilitat i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle del sistema agrari, s’ha de:
a) Incorporar a la planificació del reg agrícola els impactes observats i projectats del canvi climàtic a Catalunya, amb una atenció especial al risc d’una garantia insuficient en la disponibilitat d’aigua per a reg i per a la ramaderia d’acord amb la planificació hidrològica.
I, encara més, també reprodueixo literalment l’apartat 1, paràgraf c) de l’article 16 sobre aigua de la mateixa Llei 16/2017:
- c) La derivació amb caràcter prioritari dels recursos hídrics aconseguits amb millores d’estalvi i eficiència cap a l’assoliment dels objectius de qualitat dels ecosistemes aquàtics i, en cas de sequera extrema, cap a l’abastament urbà.
Com podem comprovar, la Llei catalana del canvi climàtic determina dos fets cabdals:
- Ha de ser la planificació hidrològica la que condicioni la disponibilitat d’aigua per a reg agrícola d’acord amb els impactes del canvi climàtic a Catalunya.
- I, no només això, sinó que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer).
La meva intenció és reforçar els arguments científics amb arguments normatius perquè en l’òrbita de La Vanguardia i d’insignes homenots com el senyor Baldiri Ros són dels qui dia sí i dia també lloen la gestió homicida del govern espanyol en la crisi de la Covid-19, encapçalada per militars i socialistes de la calç i el martini. Dedueixo, per tant, que els arguments científics epidemiològics no són del seu grat; però per la mateixa regla de tres, dedueixo que els arguments normatius, la base substantiva i l’ànima de l’Estat de Dret i de la nostra democràcia —doncs, com bé sabem, no hi ha democràcia sense Llei—, sí que seran de bon grat per al president de la patronal agrícola autonòmica.
I, com el senyor Baldiri Ros prou que sap, anar contra l’Estat de Dret és un delicte penal de sedició.
Vualà.