El camí de retorn al comunal és necessari per a conviure harmoniosament amb la natura en llibertat. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

L’escriptor, historiador i filòsof polític castellà autodidacta Félix Rodrigo Mora (Sòria, 1951) afirma, amb dades contundents d’anys de recerca, que el comunal «és la institució i, més encara, la formulació integral que permetrà liquidar el capitalisme en les condicions de segle XXI. Retornar als seus fonaments actualitzant-los, va fer possible la crítica del capitalisme i del seu germà gran, l’ens estatal. Després, l’eliminació de tots dos per a constituir una societat de la llibertat, la veritat, la convivència i els valors morals, on la persona s’autoconstrueixi en comptes de ser, com ara, triturada, menyspreada, degradada, resificada, deshumanitzada. És al comunal i no en confuses teorètiques pedants i il·lustrades (en realitat, més illetrades i ignorants que una altra cosa), com el marxisme, on hi ha la clau de futur».

Sempre he volgut expressar l’ànim dels estadants de la muntanya catalana, l’esperit remença que encara perdura, malgrat totes les repressions, en el nostre tarannà i quefer, i sóc molt partidari del fet comunal. Però, de primer, cal conèixer-lo, perquè ha estat amagat sistemàticament de la nostra història. A Catalunya són ben pocs els qui n’han fet recerca, com és el cas de David Algarra i el seu llibre El comú català. La història dels que no surten a la història, que vaig tenir l’honor d’esmenar en la versió catalana de l’any 2015 (hi ha una versió en castella actualitzada el 2018. Qualssevol de les dues edicions es pot adquirir de franc al seu web.).

També, cal comptar amb el mestre de mestres de la nova historiografia catalana, Josep Fontana, que s’hi ha referit sovint tot criticant durament el silenciament de la privatització de terres comunals i les lluites pageses en la historiografia espanyola. En la conferència «Senyors, burgesos i camperols: una vella història» (al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, el 5 de juny de 2014), Fontana hi afirma que «nosaltres havíem heretat la visió legitimadora de la burgesia: la visió dels vencedors. Ens volien fer creure que aquesta era la Història; la victòria de la llibertat burgesa enfront de l’opressió del sistema feudal». Els historiadors van heretar així mateix «un llenguatge destinat a disfressar els beneficis —no sempre lícits— de la burgesia, en nom del dret sagrat de propietat (burgesa), que no reconeixia els drets de la propietat col·lectiva pagesa, ni menys encara els del treballador sobre el producte del seu esforç».

L’autor, entre d’altres, de Pel bé de l’Imperi. Una història del món des de 1945, de proposa un exercici d’història comparada, entre el que ocorre a l’Espanya del segle XIX i el procés que a l’Anglaterra del segle XVIII va expropiar als pagesos dels avantatges que els proporcionaven les terres comunals i els drets comuns, i va acabar amb l’existència d’un món de pagesos autònoms. El poeta John Clare deia: «Va haver-hi un temps en què un tros de terra em feia lliure de l’esclavitud, fins que van arribar els vils tancaments de terres que han fet de mi un esclau de la caritat de la parròquia».

Els comuns, els comunals, eren —tornen a voler ser en molts indrets de la nostra geografia— les formes d’organització popular en «universitas», assemblees populars, consells oberts…, que van estendre’s arreu de la península Ibèrica, sobretot abans de la romanització i, després, durant l’Alta Edat mitjana i ben bé fins a principis del segle XVIII, quan la derrota de 1714 va acabar amb els usos i costums que s’havien atorgat els propis ciutadans i que, en el cas català, haurien format part intrínseca de les pròpies Constitucions catalanes.

Aquesta època d’autoorganització i d’autogestió dels anomenats béns comunals (rius, forests, prades, molins, fargues, forns…) dibuixa una època de llibertat i d’igualtat que ha estat molt poc estudiada o, majoritàriament, ocultada des de la història oficial. Sortosament, però, ja comença a haver-hi diversos treballs publicats que fan recerca en aquestes mateixes línies i que aporten una visió molt diferent pel que fa a les formes de vida catalanes. En aquest sentit, Algarra explica la seva experiència d’espigolament etnogràfica del Costumari Català, de Joan Amades, tot afirmant que «des de l’etnografia i, ara, sovint, també, des de l’antropologia es troben moltes pistes sobre aquestes formes de vida».

Un altre pensador decreixentista, el filòsof Blai Dalmau (Barcelona, 1984), fincat a l’Alt Empordà, incorpora la visió que avui hi ha una «revolució silenciosa», que no surt als mitjans, però que ja comença a ser objecte d’estudi, en relació al retorn d’aquelles assemblees populars i els comuns i que, en certa mesura, estan portant a terme les ecoxarxes. Per a Dalmau, aquestes assemblees populars confederades haurien de ser el fonament de la Catalunya independent, ben allunyats de la visió «estatista» que, de fet, comporta un «més del mateix» quant al capitalisme: individualisme, consumisme, control de la població i dependència, en summa.

Decisions sota un arbre

«Les assemblees dels comuns se celebraven invariablement sota un arbre i, al final de la trobada, la gent s’ajuntava al voltant d’aquest arbre i ballaven i cantaven», explica David Algarra, que intueix que molta de la repressió que es perpetrà des del Papat i la Inquisició contra el que en deien bruixeria i aquelarres, no eren cap altra cosa que atacs directes cap a aquestes formes de llibertat, d’autoorganització i celebració popular.

La història l’escriu qui guanya i té el poder —com també ens recorden Félix Rodrigo Mora i Josep Fonatan—, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i se’n serva poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900. (podeu seguir aquest fil en l’article «Els béns comuns, segles de resistència contra lleis i mesures polítiques de privatització»).

Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un altre marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos en determinen la subsistència.

L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell. Com deia l’historiador Jordi Viñas, «no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó els veïns que pertanyen a les muntanyes».

Si creiem que un nou món és possible només ho podrà ser des de la perspectiva del retorn al fet comunal, que escapa al control del capitalisme (fins i tot del verd amb el seu «greenwashing» actual) i de l’Estat, que durant segles —des de totes les ideologies de poder— han tractat d’anorrear-lo. Per a fer aquest canvi cal preparar-se conscientment.Ho abrodarem aviat en d’altres articles.

Us deixem amb dos vídeos sobre el comunal: un d’una llarga i profitosa conferència de Félix Rodrigo Mora sobre la repressió durant la II República sobre els pagesos que defensaven que se’ls retornessin els comunals arrabassats.

L’altre, la interpretació a Olot, el 2 d’abril de 2016, de Blai Dalmau de la balada «El món es va capgirar» (sobre la revolta dels Diggers el 1649 a Anglaterra) que ell mateix i Joan Pedragosa van traduir i adaptar al català, una cançó que evoca l’esperit de molts moviments populars resistents a la modernitat.


Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.