[Fotos de Nan Orriols. Text de Xavier Borràs.]
El ferrocarril del Val de Zafán era una línia de via d’ample ibèric, entre Tortosa (Baix Ebre), la Puebla d’Íxar (Baix Martín) i Alcanyís (Baix Aragó). Formava part d’un projecte més ambiciós que hauria fet arribat el ferrocarril fins al port de Sant Carles de la Ràpita. Actualment és una Via Verda apta per a vianants i bicicletes. Popularment, es coneixia amb el nom de Lo Sarmentero perquè el tren travessava moltes vinyes.
La idea inicial de construir una línia fèrria que connectés la Mediterrània amb la Matarranya i el Baix Aragó data de l’any 1865. Es tractava de donar una nova sortida als productes agrícoles i als lignits, que s’embarcarien cap a noves destinacions. Enl 1882, la Sociedad General de Obras Públicas va rebre la concessió de la línia i la va traspassar a la Compañía de Ferrocarril de la Vall de Zafán, que va iniciar un llarg procés de captació de socis inversors que va cristal·litzar nou anys després. Així, el 1891 es van comenár les obres de la via fèrria que havia d’unir la Puebla d’Íxar amb el port de Sant Carles de la Ràpita.
L’any 1895 va començar l’explotació del primer tram, de 32 quilòemtres, entre la Puebla d’Íxar i Alcanyís. Les obres de prolongació de la línia van patir una aturada important durant anys, i solament s’explotava aquest primer trajecte. L’any 1923, després d’una intervenció de suport per part del rei Alfons XIII, es van reiniciar les obres, que van prendre un nou impuls durant la dictadura de Primo de Rivera.
Durant la guerra d’agressió (Guerra Civil, 1936-1939), en l’anomenada Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes feien servir el traçat entre Alcanyís i Bot per a transportar material bèl·lic i tropes i, també, per a evacuar ferits. Des de les serres de Pàndols i Cavalls, sobre Gandesa, l’Exèrcit Popular Català llençava la seva artilleria, entrada la nit, i castigava durament els proveïments dels feixistes.
Això va propiciar que després de la guerra es reprenguessin les obres –fetes per presoners republicans–, fins al 1942, en què la línia va arribar a Tortosa. Seguidament, es va iniciar la preparació dels terrenys per al tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, però mai no es van arribar a col·locar els rails, en gran part pel fet que el tram de línia en funcionament era altament deficitari.
De fet, aquest ferrocarril va ser concebut més per a transportar mercaderies que no pas viatgers, amb què la majoria de les estacions eren situades fora dels nuclis de població, i això la feia inviable econòmicament.
El 19 de setembre de 1973, l’enfonsament d’un túnel entre les estacions de Prat de Comte i el Pinell de Brai, a la Terra Alta, va comporatr a el tancament definitiu d’aquesta línia, sense que mai no s’arribés a fer l’últim tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita.
La posada en funcionament de la Via Verda entre el Baix Ebre, la Terra Alta, la Matarranya i el Baix Aragó ha obert una nova etapa de reconeixement d’aquestes terres, amb un recorregut de vora 170 km entre municipis i antigues estacions:
La Puebla d’Íxar – Puigmoreno – Alcanuíssi – Est. de Valdealgorfa (túnel de 2.136 m) – Est. de Valljunquera – Est. de la Vall de Tormo – Estació de la Torre del Comte – Est. de Vall-de-roures – Estació de Queretes – Est. d’Arnes i Lledó/Lledó d’Algars – Est. d’Horta de Sant Joan – Bot – Est. de Prat de Comte – La Fontcalda – Est. del Pinell de Brai – Estació de Benifallet – Estació de Xerta (on hi ha el Centre d’Interpretació de Xerta) – Estació d’Aldover – Jesús – Roquetes i pla de l’Estació a la riba dreta de Tortosa – Pont del ferrocarril – Tortosa, riba esquerra. A partir d’aquí la Via Verda segueix el passeig fluvial camí del sud del Baix Ebre.