[Un poema de Gabriel Salvans.]

He somiat que somiava, i en el somni
pujava a les escales del castell,
els cabells et voleiaven al sol
del dotze d’agost. El camí és més planer
emmirallat al teu somriure.

Tot alçant el cap al cel blau t’he vist
les calces quan les faldilles mostraven
generosament als ulls, el desig,
l’anhel d’altres cabells prou enyorats.

Quan m’has demanat: —T’agraden els meus cabells?
—Sí. Molt —ha dit el somni,
com si parlés el miratge al vailet.

L’endemà vaig veure un petó insuls
que no es mereix ni una ratlla de vers,
ni un segon a un fugaç somni d’estiu.

Però els teus cabells…, la teva veu…, romandrà
sempre en mi per anar a vega.

[12 d’agost de 2020.]

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.