Número 37. Març de 2020

Tanquem febrer amb un dels episodis de la història de la humanitat més lamentables que no s’hagi viscut mai: el confinament obligatori, manu militari, de gairebé 3.000 milions de persones per un suposat virus que ni viu ni deixa viure, la «tempesta perfecta» que necessitava el capitalisme biomèdic i el complex militar-industrial dels estats i de les grans financeres per a sotmetre la població, emporuguir-la i anorrear-ne la consciència i l’esperit, just en el moment que es començaven a somoure moviments juvenils arreu del món, empoderats per a revertir l’escalfament global i la crisi climàtica i ecològica que ens aboca a la Sisena Extinció. Aquesta Nova Apocalipsi que, en comptes de ruixar-nos amb el nàpalm que va filmar Coppola, es treu de la màniga un microorganisme híbrid [per tant, d’humana in(ter)venció], no deixa de sorprendre els col·laboradors de La Resistència, que «no es queda a casa», precisament, i surt al carrer, ni que sigui virtualment, per a oferir diverses visions de la realitat que ens toca de patir amb aquest 155 universal.

  • Així, en aquest front viral, podem comptar, d’entrada, amb l’article del sociòleg Dídac Costa, Qui regnarà sobre les cendres de la Covid-19, que analitza la geoestratègia, tant local com internacional, del nou escenari que s’obre amb la crisi pandèmica i quines poden ser les alternatives a seguir per a no acabar en alguna mena d’ecofeixisme universal.
  • El mateix fa, però des de la perspectiva de la informació i del pensament crític que el caracteritza, el nostre editor, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, en què argumenta que la pandèmia, «declarada a correcuita per l’Organització Mundial de la Salut —garant del capitalisme biomèdic i atiada pels mitjans de comunicació públics i privats, també, a cop de clic i de titulars manipulats—, s’ha presentat tothora sota l’empara de diverses fal·làcies» que cal fer conèixer i desbaratar.
  • Des del seu vessant més satíric, ara que per causa del confinament no podem viatjar, Nan Orriols conta, amb un Àlbum de Fotos ad hoc l’època que viatjaven, tots disfressats, fins a la riera Major de Vic —avui claveguera suau—, visitaven el matadero municipal i es rentaven els peus a la bassa de l’escultura de l’insigne pintor i escultor vigatà Enric Pladevall. Orriols, cofundador de La Resistència, continua delectant-nos amb els seus articles a la secció El Serpent, on analitza l’actualitat sense pèls a la llengua.
  • De refilada, també, ens en parla la biòloga i màster en Agroecologia Maria Borràs (actualment amb un projecte de doctorat a Catalunya), i tot seguint la teoria de l’ecologia política feminista ens fa un report complet a Som éssers vulnerables…, i ho celebro!, sobre el seminari obert de tres dies del Programa d’Estudis Independents (PEI), dirigit per Jaime Vindel al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), titulat Cap a una nova imaginació ecosocial: narratives i transicions davant la crisis de la civilització.
  • També, podem esperonar dubtes i preguntar-nos, com en el vídeo del doctor Thomas Cowan, si l’electrificació de la Terra pot provocar les pandèmies de grip que s’han succeït al llarg dels segles. És el el que denuncien organismes mundials com l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) i el Consell d’Europa, que fa temps que adverteixen dels riscos de l’exposició a radiofreqüències i el seu efecte perniciós en els camps electromagnètics.
  • Toni Coromina ens fa viatjar de nou cap a terres marroquines amb el seu article Essaouira, la ciutat del vent, «la Cadaqués marroquina», on va conèixer ara fa vint anys la qui és la seva dona: història, geografia, paisatge, anècdotes solars d’una medina que és pol d’atracció de poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot de pintors d’art contemporani.
  • Per cert, recordeu no sé què d’una taula (que no mesa) de diàleg entre els governs català i espanyol? Doncs, tot i la crisa neoviral, encara cueja. Ens en parlen des de dos punts de vista diferents, Jordi Sánchez, força pragmàtic al seu article La taula de diàleg i de negociació, i Nan Orriols, amb el títol escarit de La Taula, on amb la seva ironia atàvica posa en entredit els interessos dels qui diuen voler parlar per a no arribar enlloc, mentre els presos polítics no poden sostreure’s del seu encarcerament sota la corrupta llei del Tribunal Supremo.
  • De les lletres, destaquem els microrelats de Jordi Remolins, ara immersos en el món científic (és el que toca!) i dels llobarros, i les entenimentades recomanacions d’Esther Pujadas, en les Curiositats Lingüístiques, que aquest cop ens alliçona sobre els somiatruites, els testarruts i els pics i les piques.
  • Finalment, l’estudiant i estudiosa Clàudia Masó, junt amb els seus companys Albert Ruíz i Laura Vidal, ens explica a La història del paisatge al turó del Carmel i al Park Güell, l’estudi regressiu que van dur a terme de la zona de Vallcarca i del Carmel, amb grans canvis en el paisatge i els usos del sòl i, també, en la toponímia.

Resistim, que ja és molt, després d’aquestes idus de març, i sigui en confinament o ben aviat, pels camins de muntanya, carrers i places, ens trobarem per a exclamar la nostra llibertat. Estigueu sans i bons, estimats i estimades resistents!

Número 36. Febrer de 2020

Tornem a ser aquí, més tard que d’hora, però resistentment fidels malgrat tot, fins i tot malgrat els qui titllen de poc pragmàtics els qui no ens belluguem de l’aspiracio de ser catalans en el món, amb tots els drets i deures. La recent anada del president Carles Puigdemont a Perpinyà és un exemple d’aquest poc pragmatisme, una lliçó que també serveix d’advertiment als qui volen tornar a repartir les molles que Castella, disfressada d’Estat, ens manlleva dia rere dia, mentre continua la seva tasca de repressió contra el poble i les seves avials instiucions. Perquè, no ho obildem: més enllà d’ideologies espúries, el president Puigdemont representa tota la tradició política de les institucions catalanes abans del 155 —i és bo de recordar, també, que la restitució de la Generalitat de Catalunya és, mal que els pesi, preconstitucional. Vivim, doncs, amb un Govern i un Parlament que ara mateix ens són del tot aliens (i així ens va).

  • Tanmateix, a La Resistència d’aquest febrer hi ha opinions per a tots els gustos i tots els disgustos. Així, mentre Nan Orriols ens delecta amb un nou vídeo sobre el Xantatge, on té clar que «tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum».
  • En canvi, el sociòleg Dídac Costa, fincat a la Vall d’en Bas, destaca al seu article «L’inici de l’esfondrament del castell de sorra espanyolista» una certa esperança davant del govern espanyol de PSOE-Podemos, encara que amb cap proposta factible per a Catalunya: «… el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme».
  • I si trepitgem més de peus a terra ens trobem amb les Cròniques esparses de Xavier Borràs, que ens mostra com la niciesa del coronavirus —aquesta grip militaritzada pel sistema—, crea una paradoxa inquietant que revela (amb fotos de la NASA incloses) que durant les últimes tres setmanes la Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior, o «que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».
  • Però passem del fred a la calor amb l’àlbum de fotos sobre l’al-Àndalus que ens ensenya Nan Orriols d’un seu viatge la primavera de 1996, o, encara, tornem al fred amb ell mateix, que dóna veu al cèlebre canonge Jaume Collell en un dels textos del llibre Memòries d’un noi de Vic, «La hivernada a Vic», també en vídeo.
  • En la nostra secció d’«Arts i Lletres», a més de les contribucions de l’imprescindible Jordi Remolins amb els seus microrelats (encara onanistes), i de les magnífiques i enraonades Curiositats Lingüístiques de n’Esther Pujadas, també destaquem el quart lliurament de la crònica de l’alta societat local que el periodista resistent Albert Anglada ens ofereix al llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona.
  • Però, qui torna, sempre a punt, a donar-nos raons d’on venim és el nostre amic Toni Coromina, que amb la seva fina i alhora contundent ploma ens revela, a Verdaguer, verdaguerians i verdagueristes, el combat històric, quasi fraticida —que encara dura—, entre, respectivament, «lletraferits» i «missaires», que tenen les seves capelletes liderades pels respectius popes: «En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.»

Amb aquest número 36 de febrer de 2020 celebrem ja tres anys de camí, amb un bon equip de col·laboradors (que creix a poc a poc), més de 275 articles publicats (amb uns quants vídeos i llibres, també) i al voltant de 13.000 visites i 7.000 fidels lectors anuals. Periodisme no metropolità per a gent amb consciència. Vet-ho aquí.

 

Número 35. Gener de 2020

Gloria!

Canviem d’any, però les velles rèmores no s’aturen. Al país, a més de la llevantada, que ha posat al descobert que, efectivament, l’emergència ecològica no és cap facècia (va de veres!), la fi del procés —amb el trencament del Govern Torra, després que els tripijocs de l’Esquerra del mossèn i del rufià li retiressin l’escó de diputat al Parlament de Catalunya («Más vale roja que rota»)— és una gran oportunitat per adonar-nos que l’enemic el tenim —sempre l’hem tingut— a casa i que si en alguna cosa s’han dividit els catalans durant segles és en la seva condició real: o bé els defensors de la terra, dels ancestres, de les tradicions, de la llengua, dels qui l’han defensada a mort…, o els que l’únic que pretenen és anar tirant de veta (i de paga!), ni que sigui esclaus a Espanya, amb falsos discursos de «germanor», populisme a doll, mulicuturalisme mal entès i putaramonetisme sibil·lí que desmobilitzen el més sant dels llaçogroguistes. L’eterna pugna entre nyerros i cadells aflora novament en el llindar del segle XXI i no hi ha cap més alternativa que mantenir-nos ferrenys en la defensa de la nostra identitat, sense cap altre objectiu que la llibertat del nostre poble. En aquest primer número de l’any 2020, el trenta-cinquè lliurament de La Resistència (s’acosta, al febrer, el tercer aniversari!,), doncs, hi trobarem reflectit tot això i més.

  • Així, sobre la política i la corrupció i els incendis que arrasen Austràlia, podeu gaudir del vídeo Focs!, amb text i veu del nostre Nan Orriols, que continua amb la seva «gira» de presentació de l’Homo vulgaris —ara de la mà de Montserrat Bacardí o de Jordi Remolins—, a més dels habituals i impertinents bitllets d’El Serpent.
  • I d’en Remolins, precisament, no us perdeu els seus microrelats d’aquest gener, dedicats integrament i exclusiva a l’onanisme en totes les seves versions, maneres i punts de vista.
  • Igualment, de la situació política que vivim, tan localment com globalment, ens n’ofereix una bona anàlisi el sociòleg i activista, també fincat a la Garrotxa, Dídac S. Costa a l’article Feliços anys vint!, en què constata que «el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política» i advoca, més enllà de les esquerres sistèmiques i les socialdemocràcies derrotades, perquè «només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança».
  • El periodista vigatà Toni Coromina ens parla aquest cop —i amb coneixement de causa—, en l’article El vots dels estrangers: el col·lectiu marroquí, d’un important gruix de nous catalans que ni poden votar aquí ni al seu país: «El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics», diu Coromina.
  • D’aquest gener maldestre que ens ha dut la llevantada o el coronavirus ens en fa una anàlisi el nostre editor, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, tot i afegint-hi el recent avís del Bulletin of the Atomic Scientists que només som a 100 segons de la fi del món (i els responsables polítics no fan res). «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”. Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019».
  • Però Les coses son com són…, o no!, com ens recorda l’articulista Jordi Sánchez arran de «la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE», una és de les atzagaiades a què ens avesa l’Estat (de dret) espanyol.
  • Vivim en un món de babaus o de gurripatos? L’Esther Pujadas s’encarrega de desfer aquest tort en les seves Curiositats lingüístiques, en què també aborda orígens i explicacions de mots i expressions com biennal/bianual, Arc de sant Martí o el mot menester, que tant ens ajuden.
  • També ens ajuda i molta la tasca de la jove Clàudia Masó, que en aquest número ens aboca dades de gran interès sobre L’urbanisme al món ibèric, que acompanya d’un gran pòster del treball de recerca que van fer, ella i Laura Vidal, sobre la cova de Can Sadurní, a Begues (Garraf).
  • Finalment —i no pas per citar-lo el darrer deixarà de ser col·laborador des dels inicis— el periodista Josep Maria Sebastian aborda —perquè ho ha patit en pròpia pell— a la seva habitual secció «L’home i els seus límits», els mitjans de comunicació. «En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis», confessa Sebastian, que il·lustra la seva aportació mensual a La Resistència amb una referència, és clar!, al Ciutadà Kane d’Orson Welles i un tràiler d’un film inquietant sobre la manipulació de masses: El gran carnaval, amb el no menys enorme Kirk Douglas.

Febrer potser ens du més bones noves o potser no. Fins i tot és possible que ens meni a la més gran debacle, amb els sense esperança de les metròpolis emergents al voltant de la grossa Barcelona que fugen espaordides cap a muntanya, on podrien desenvolupar una vida plena vora mare natura. És només un somni?