Febrer d’any de traspàs. I quin traspàs: ni una sola gota d’aigua i temperatures primaverals en ple hivern. Anem d’un embat forassenyat (llevantada de les darreries de gener) a un altre (excés de calor quan no toca), amb què l’emergència ecològica que ens assenyala el canvi climàtic es fa present arreu, també amb disrupcions en la fenologia de la flora i de la fauna. Però el sistema capitalista i els mitjans que en són esclaus ens aboquen a una nova crisi econòmica amb un nou virus (SARS-CoV-2) que causa l’anomenat Covid-19, una malaltia respiratòria aguda —amb el focus a la ciutat xinesa de Wuhan, una de les mes contaminades d’aquest estat-nació repressor i depredador—, que causa menys morts que la grip comuna arreu del món. Emulant el que cantava el gran Raimon, jo «no sóc d’eixe món».
De més, cal comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.
Tampoc no som d’aquest món de cretins els qui de sempre hem defensat no solament un decreixement imprescindible, sinó, en paral·lel, un canvi de paradigma quant a la societat de consum que ens ha dut fins aquí. En la recent distorsió causada per la «coonavirusitis», atiada pel complex militar-industrial i els propis estats, descobrim un fet que causa impressió i que la NASA, l’agència espacial nord-americana, ens serveis amb safata de plata. Efectivament, en aquestes imatges es mostra com els nivells de diòxid de nitroge (NO2) a l’espai aeri xinès han minvat sobremanera durant tot el període de sorgiment del 2019-nCov. Vegeu-ho:
L’antropòloga i activista Yayo Herrero explicava a CTXT (Contexto y Acción), en l’article «En guerra con la vida», que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. L’autora, que també esmenta el report de Carbon Brief que hem citat més amunt, argumenta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».
Herreros esmenta, en aquest sentit, un text de Fernando Cembranos («Pérdidas que hacen crecer el PIB», 30/07/2010 | Rebelión), que no ens podem estar de reproduir en versió catalana de La Resistència:
«Si es mira la realitat, sense deixar-se endur per la valoració de l’economia convencional, s’observa que una enorme màquina (formada per autopistes, fàbriques, urbanitzacions, pàrquings, excavadores, antenes, pegats de quitrà, grues, monocultius, abocadors, centrals tèrmiques i residus radioactius entre d’altres), creix i creix i es menja la riquesa ecològica (base de la vida) que troba al seu pas: la capacitat de fer la fotosíntesi, els rius nets, les relacions comunitàries, les varietats de llavors, els boscos autòctons, les relacions cara a cara, la biodiversitat, les joguines autoconstruïdes, els camins de terra, els animals dels que vam tenir notícia en la nostra infància, les maneres poc costoses (energèticament) d’escalfar-nos i refercar-nos, les aigües subterrànies no contaminades, la fertilitat del sòl, etc. El metabolisme de la societat tecno-industrial s’alimenta dels elements que generen la vida mentrestant i va deixant enrere residus tòxics, deserts, sòls pobres i contaminats, riberes mortes, superfícies cimentades, radioactivitat, ments homogènies i un futur incert per a la major part de les persones i les espècies de la Terra.»
No es pot dir més, ni menys, sobre l’atzucac que «ens hem donat entre tots», com la maleïda Constitución que també aliena ments i omple butxaques de sinistres depredadors.