El president Carles Puigdemont en l’acte de Perpinyà del passat 29 de febrer. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Dídac Costa.]

Després de dos anys d’aparents derrotes per al sobiranisme per la repressió desbocada de l’Estat, que ha seguit a set anys de creixent eufòria sobiranista, veiem aquests dies els que podrien ser els primers símptomes de la ruptura dels fonaments del gran castell de sorra del nacionalisme espanyol. Una ensulsiada que no ens durà a la independència ni a un referèndum aviat, però que crea un escenari més favorable a demòcrates i a sobiranistes, i de més caos i desunió al costat autoanomenat constitucionalista, que avui inclou sense escarafalls als preconstitucionalistes de VOX.

Primer fou la justícia europea qui digué a Espanya que no hi havia cas de sedició ni rebel·lió, davant del que bona part de l’Estat va respondre apartant-se d’aquesta justícia de malignes ignorants estrangers, que no entenen, com sí fa Espanya, com ha de funcionar una justícia patriòtica. Suïssa, Regne Unit, Alemanya i Bèlgica van anar donant la raó al sobiranisme, no des d’una política que ja sabem corrompible per amistats, fidelitats partidistes i interessos diplomàtics, sinó per una justícia que, si es mostrava igual de parcial, deixaria en entredit la credibilitat de l’estat de dret d’aquests països que pretenen ser un far de justícia i de democràcia al planeta. Després van venir els tocs d’atenció d’institucions d’innegable prestigi com Amnistia Internacional o el relator de drets humans de les Nacions Unides. Però, avui entrem en una nova fase més perillosa per a les tesis espanyolistes. Des del discurs del rei, que va cridar a files el PSOE, fent-lo retrocedir de les crítiques evidents al dispositiu policial de l’1-O, el PSOE i un Podemos que sempre hi era, però mai amb responsabilitats de govern, abandona si més no l’agressivitat de la repressió desbocada per les dretes polítiques i judicials.

L’actual conjuntura política comença a produir una sacsejada important que pot fer trontollar els fonaments de l’immens castell de naips, del temible tigre de paper de l’ultranacionalisme espanyol, que podria anunciar un catastròfic enfonsament que potser arrossegui amb ell altres estructures clarament caduques de l’Estat. El procés català ha revelat el franquisme institucional que roman a les escletxes de tota la bastida de l’Estat. Demòcrates i progressistes espanyols estan en deute amb el poble català per com hem aconseguit fer avançar, si no la caiguda del franquisme institucional, si pel cap baix el primer requisit per a això: la comprensió i el reconeixement de com encara domina l’Estat.

Tot i que el catalanisme ja està vacunat de falses esperances d’una reforma d’Espanya, el nou moment polític si que permet albergar esperances que canviï alguna cosa més que els habituals discursos buits de contingut de les operacions de màrqueting polític. I és que els números són tossuts. Catalunya no pot incidir plenament en la configuració de les estructures de l’Estat. Però, també, ha quedat clar que sense comptar políticament amb Catalunya no és possible aconseguir una estabilitat. No és estrany: si l’Estat no pot viure econòmicament sense Catalunya, com pot pretendre viure políticament sense ella, com ha estat com a mínim des de la sentència de l’Estatut? Ho ha intentat per tots els mitjans i només ha aconseguit generar la major crisi institucional i territorial en dècades.

Al PSOE li ha calgut repetir dues eleccions per a entendre-ho, així com per a acceptar que aquesta altra Espanya silenciada de les esquerres també pot existir políticament. Podemos i ERC han aconseguit convèncer el PSOE —o a la seva meitat progressista, avui al timó del partit— que sí pot ser d’esquerres. Que no cal que s’agenolli sempre davant les línies vermelles i els discursos de les dretes, com feia Sánchez encara en aquesta última campanya, on es presentava en el tema català, igual de xulo què els tres machotes de la dreta.

Aquesta nova situació política, a més del canvi de to i l’inici del reconeixement del problema amb més rigor que el plantejament cínic d’entendre’l com un conflicte de convivència entre catalans, té com a primer escenari rellevant la taula de diàleg actual. Les reaccions després de la primera reunió deixen clar que el PSOE sembla voler mantenir-se en un populisme de dilacions i indefinicions, esperant que el temps torni tot al seu lloc i fent de poli bo en tota regla: ‘nosaltres deixem enrere la repressió espanyolista, i vosaltres deixeu enrere les idees sobiranistes’. Però li serà cada cop més difícil perquè ha obert un procés del què potser ell mateix acabi sent-ne víctima.

Doncs el fet que el PSOE comenci a distanciar-se dels discursos apocalíptics, de la set de venjança insaciable i de la implacable falta d’empatia i d’humanitat dels qui volen veure passar dècades a la presó als seus adversaris polítics, fa trontollar tota l’estratègia de l’unionisme. Perquè la repressió violenta a l’independentisme passa de ser una qüestió d’Estat a ser un projecte polític de les dretes. I d’unes dretes que Europa sap que estan a la dreta de les dretes decents. A Europa les dretes van lluitar i lluiten contra el feixisme. Les espanyoles neixen, gaudeixen i es parapeten en les restes del seu feixisme. I com que elles si que mantindran i accentuaran la seva voluntat de repressió com a única via, aquesta quedarà cada cop més en entredit, per a les majories socials espanyoles, i a l’estranger.

Un PSOE més distanciat d’aquests discursos per tal de diferenciar-se per fi del bloc del 155 com a força d’esquerres amb fonaments democràtics, el que el fa pujar a les enquestes enlloc de restar-li pes com temien, deixa en evidència la histèria i les falses faules de les tres dretes. On, cal dir-ho, continua encallada la meitat ultranacionalista del PSOE: Lamban, Borrell, Felipe González i altres barons socialistes que continuen apel·lant a un gran pacte PP-PSOE, tot i que això deixaria VOX de cap de l’oposició. Estranya manera d’estimar l’Estat i la democràcia. Ja fa temps que ho han deixat clar: antes facha que rota.

El fet que Podem i ERC puguin jugar un paper decisiu podria comportar un viratge històric del PSOE no només cap a posicions més demòcrates i progressistes, sinó cap a la fi aquests deu anys de criminalització de l’independentisme. El que portaria automàticament a entaular negociacions i diàlegs que fins fa pocs mesos semblaven impensables però què es converteixen en escenaris inevitables en començar a desmuntar aquest castell de cartes amb la sortida d’una de les quatre cartes que feia de pilar central.

Veiem, també, un esgotament del que si era un suflé artificial: la repressió fantasiosa del realisme màgic falangista en què ha estat i segueix narcotitzada la totalitat de la premsa de Madrid -excepte el diari Público-, els quatre grans partits amb el seu discurs idèntic, la Judicatura amb les seves rondalles artificials, la policia amb els seus informes que ja ningú es creu o el Rei, que ja va deixar entendre, pel que es desprèn de les seves paraules i accions, que vota a Vox, com bona part dels policies i militars espanyols.

I és que a més dels rèdits polítics per al PSOE d’una certa moderació en aquest camp, també és conscient, ara que vol dirigir el país, que la repressió que hem viscut fins ara, surt massa cara a l’estat. Car econòmicament, com en la despesa milionària de la repressió policial de l’1-O; car institucionalment, amb una dedicació al procés que pren tota l’energia de l’estat, i sobretot car reputacionalment cap enfora, on Espanya deixa de semblar un país que anava aprenent a viure en democràcia malgrat haver estat l’últim a arribar al club, per mostrar-se com un soci amb peus de fang en democràcia, i uns tics autoritaris i ultra massa enquistats. Espanya ha degradat els seus estàndards democràtics per tal de retenir Catalunya a qualsevol preu. I ho sap, com també ho sap la UE o Xina, que en una cimera recent xino-europea va posar l’exemple espanyol per reclamar que la UE tampoc entrés, aleshores, en els seus assumptes interns, i la seva repressió a la dissidència i les nacions internes. La degradació democràtica dels últims deu anys a Espanya, girant l’esquena a reivindicacions de milions al carrer i majories absolutes al Parlament català, responent-hi només amb presó, multes i amenaces, surt car a Europa i surt car al món, que veu com Europa no és l’entorn tan democràtic que semblava.

És evident que la desobediència i la desafecció amb l’estat per part de dos milions de ciutadans no és una qüestió criminal sinó un problema polític que cal abordar políticament. Els sobiranistes catalans i els demòcrates ja ho sabíem. No sabíem quant trigaria, però si sabíem que un dia o altre, quan Espanya aconseguís madurar políticament cap a una democràcia plena, no hi hauria més remei que establir un diàleg, una negociació i un final referendat del conflicte.

Doncs, a més de l’eix social, també en el nacional es pot ser d’esquerra, de dreta o d’ultradreta en funció de com es reacciona davant de desajustos nacionals com el de Catalunya i Espanya, o el de tantes altres nacions sense estat o amb estats en contra al món: s’és d’ultradreta quan només es respon amb repressió i amb un ultranacionalisme d’estat de caràcter ètnic, com aquí o a Turquia. S’és de dretes quan es deixa que les lleis vigents, per definició favorables a l’status quo, siguin implacables. S’és de centre quan s’està obert al diàleg amb les minories nacionals. I s’és d’esquerres quan s’està obert a un canvi en les fronteres si així ho determina la democràcia a través d’un referèndum d’autodeterminació. Aquí, al Tibet, al Sàhara Occidental o entre els Guaranís. Per això quan s’obvia aquest eix, les definicions clàssiques d’un PSOE que es diu d’esquerres però aplica el 155, i un PDCat de dretes que critica i subverteix l’ordre establert a la UE, a la formació convencional dels estats i el rol d’aquests amb la ciutadania, o a un Regne d’Espanya ancorat en un neo franquisme, no s’ajusten a la realitat. Cal combinar ambdós eixos per saber si parlem de progressisme o conservadorisme.

Som per tant davant d’un escenari que en el millor dels casos podria significar una ruptura de l’únic camí que fins avui ha seguit Espanya envers Catalunya: la repressió i la criminalització d’una opció política majoritària. O en el pitjor, en la introducció d’un nou intent d’aturar el sobiranisme a través d’una reducció de l’ímpetu repressiu a canvi d’anar deixant de banda les idees sobiranistes, amb noves eines de distracció i manipulació política que tornin Espanya a l’escenari de 2006.

El problema és que l’Estat no ofereix ni una sola proposta en positiu, tret del rescat dels 44 punts d’en Sánchez fa pocs dies. I aquesta manca de propostes, junt amb la resiliència ja demostrada del sobiranisme català, el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme, que ni demòcrates, ni progressistes, ni sobiranistes podem deixar escapar, ampliant les contradiccions i l’enfrontament que s’obrirà entre dretes i esquerres del nacionalisme espanyol. Les primeres encara dominen bona part de les estructures de l’estat, on mai han posat un peu les esquerres. Aquestes, al seu torn, estan en condicions -i la demoscòpia els dóna la raó- d’anar generant petites transformacions per democratitzar l’Estat. I en una Espanya amb una democràcia més sincera i menys patriotera i ultra, les reivindicacions catalanes, totes justes, històriques, de pes, pacifiques i democràtiques, no podran sinó ser escoltades.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada