Una de les pintures de l’artista Xavier de Torres que s’exposa a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

«Pluja de gener, fa créixer l’herba». Aquesta dita popular resta desbordada enguany per la gloriosa llevantada que ha enaiguat, sallentment i esponerosa, mig país —de sud-est a nord-est— i que ha posat a l’ordre del dia com n’estem de prop de la fi dels temps humans. O, com ens diria un pagès d’aquests contrades, un que treballa la terra encara com en l’antigor, no pas com aquell que es queixa que la Tordera perquè el riu se li ha cruspit cent mil escaroles (!), «la naturalesa fa el seu camí, caigui qui caigui i peti qui peti». Inexorablement.

Aquestes terres de la muntanya del Puigsacalm, de la plana d’en Bas, estan ara en peu de guerra per la variant mal dita de les Preses —que s’ha posat a informació pública. No la volen ni esperen que es faci i com a mal menor en voldrien un altre traçat que no trinxés la connectivitat del Fluvià de tota aquesta riquíssima terra (no n’hi ha ni un pam sense conrear). Però el progrés fins a l’infinit i l’estultícia de l’establisment a l’entorn de l’Eix del Porc sembla que tenen més poder que tibar la corda de la fi d’aquest món fins a l’infinit.

I, precisament, tot aquest territori va restar inundat de cap a cap just per on es vol fer la sacrosanta variant de l’inacabat Eix Transversal fins a Olot i Girona.

A 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res

Mals auguris? Potser sí, però els científics —sovint els últims micos a fer-ne cas— ja fa temps que ho pregonen i si ara en sabem més res, d’ells i del que clamen, és gràcies, precisament, a joves valentes i sense pèls a la llengua com Greta Thunberg. N’hi ha més: som a 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res.

Des de 1947, experts del Bulletin of the Atomic Scientists han establert el rellotge per a l’Apocalipsi, que simbolitza el final del món a mitjanit. Quan es van actualitzar per última vegada, el van cofigurar a només 100 segons del final. Mai no havia estat tan avançat. Les principals amenaces per a la humanitat són la guerra nuclear i el canvi climàtic, però l’agreujament prové, per als científics, sobretot de la incapacitat dels responsables mundials de respondre a l’emergència ecològica.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Just fa uns dies van avançar les busques del rellotge a les 11 hores 58 minuts i 20 segons. Per tant, som a 100 segons de l’apocalipsi. Mai l’agulla no havia estat tan a prop de la fatídica hora. Anteriorment, havia arribat a les 23:58 h dues vegades: el 1953, durant les tensions de la Guerra Freda, i el 2018 a causa del canvi climàtic. «Hem trivialitzat un món molt perillós pel que fa als riscos de la guerra i de l’escalfament global», va dir Robert Rosner, president de l’oficina de Ciències i Seguretat del Bulletin.

Eines de control que erosionen

De moment, els científics no veuen cap esperança que el rellotge es faci enrere. «La humanitat continua enfrontant-se a dos perills existencials simultanis: la guerra nuclear i el canvi climàtic, que s’agreugen per la guerra de la informació, que afebleix la capacitat de resposta de la societat. La situació de la seguretat internacional és desastrosa. No solament perquè hi ha aquestes amenaces, sinó perquè els líders mundials han deixat que les eines polítiques internacionals que els gestionen els erosionin», escriuen.

La primera amenaça és la del retorn a la carrera d’armes nuclears, a causa del debilitament, si no la desaparició, dels tractats de proliferació. «Els conflictes polítics sobre els programes nuclears a l’Iran i a Corea del Nord encara no estan resolts i només empitjoren. La cooperació russoamericana en matèria de control d’armes i de desarmament és pràcticament inexistent », afirmen. «Una guerra nuclear que posi fi a la civilització —ja sigui llançada a propòsit, per error o simplement per icomunicació—, és una possibilitat real» descriuen.

Pel que fa al clima, els científics assenyalen el deteriorament d’esdeveniments climàtics extrems, incendis gegants, fusió de glaceres, grans inundacions… Estan contents de veure com es mobilitzen els joves arreu del món, però denuncien fortament la feble resposta política. «Molts científics utilitzen el terme emergència climàtica. Però les polítiques i les accions proposades pels governs gairebé no responen a cap emergència […] A les reunions de clima de les Nacions Unides de l’any passat, els delegats dels estats van pronunciar bonics discursos, però van presentar pocs plans concrets per a limitar encara més les emissions de CO2».

Tragèdia, de Ramon Calsina [1929], llapis París, acolorit sobre paper (68×50 cm). Es pot veure aquests dies al Museu de la Garrotxa en l’exposició «Realismes a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista.» [Foto: Xavier Borràs.]

Soscavar la pau i el planeta

Finalment, aquestes dues amenaces existencials s’accentuen amb una guerra de desinformació. «Molts governs han utilitzat campanyes de ciberinformació per a sembrar la desconfiança de les institucions i entre les nacions, soscavant els esforços nacionals i internacionals per a promoure la pau i protegir el planeta.» Sense oblidar que aquestes amenaces visibles amaguen altres fonts d’inquietud com el desenvolupament d’armes autònomes controlades per intel·ligència artificial, la guerra per l’espai, el desenvolupament d’armes supersòniques o l’amenaça d’epidèmies, com la que es produeix a hoes d’ara a la Xina amb la sobtada aparició del coronavirus.

La presidenta del Bulletin of the Atomic Scientists, l’experta en geopolítica energètica Rachel Bronson, no té paraules prou dures per a denunciar la situació: «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”». Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019. I afegeix: «Ara ens trobem davant d’una veritable emergència: una situació dels afers  mundials absolutament inacceptable, que ha eliminat tot marge d’error o possibilitat de més endarreriments».

Com també diu una altra dita: «A despit del febrer, al març la garsa fa el niu i pon molt bé». O sigui que tenim encara cent segons, si no aquest febrer, serà al març.

 

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada