[Un article d’Eulàlia Ventura.]
«Mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses.»
Søren Kierkegaard deia que el tipus de filosofia que vivim depèn del tipus d’ésser humà que som. El més curiós és que ell va esdevenir el filòsof de l’angoixa.
L’angoixa. Qui no ha trepitjat durant aquests dies de confinament («confitament», que deia aquell pages!) la pròpia ombra: la por, l’agressivitat, la ràbia, el desig…, depenent de l’instint amb què cadascú de nosaltres venim revestits de mena. I és interessant descobrir que puc passar-me la vida creient que sóc del color del vestit que porto, com diu la cançó, o de tots els colors, si em vaig permetent experimentar-los des de la meva nuesa, com diu el conte del vestit del rei (o millor dit: del rei no-vestit, perquè…, quin tipus de rei s’ho permetria?). I tot és sempre un viatge d’anada i tornada, del conscient a l’inconscient, d’anar fent i desfent vestits com a bons aprenents. Com va passar a Barcelona durant aquells dies d’octubre de 2019, on els joves es van llençar als carrers a defensar-se no ja des del silenci que clama, sinó des de l’instint de supervivència d’un futur que veien arrabassat.
L’angoixa neix en el cor conscient. Per això avui dia molts joves l’experimenten: respon a un excés d’informació dins d’un marc que no la pot sostenir. Tampoc no es tria, perquè la sensibilitat també ens ve de mena: arriba i cal afrontar-la, però no pas amb més informació, ni amb explicacions ni conspiracions laberíntiques, sinó alimentant-la del més essencial: de respiració amb la vida. Amb allò que ens és més propi. Amb la natura. Amb l’aire. Amb el silenci. Amb el riure. Amb la creativitat. Amb la bondat. Amb la salut.
I si resultés que el tipus d’ésser humà que s’angoixa és justament el que és humà?
Potser s’ha de baixar a aquests inferns per a saber qui som i anar visitant les pròpies cambres, perquè per molt que ens tanquin confinats o engarjolats, no ens poden amagar de nosaltres mateixos, de l’oportunitat de visitar-nos més endins. Perquè jo també sóc les meves ombres. Potser aquesta és la veritable llibertat, la de no escapar-se malgrat el que visc enfora, ans al contrari: trobar-se amb les vores («edge» que diuen els anglesos), amb el propi perímetre i transitar-lo fins a esborrar-ne les fronteres. Som la terra que caminem, endins i enfora.
Ahir vaig sentir una frase que em va corprendre: cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran.
Mirar, sentir i acollir la pròpia fragilitat (que no feblesa) potser és el que em vesteix d’una nova nuesa, la que em porta un regne més veritable: qui sóc des de l’acceptació i l’acolliment. La meva corona real i reial. És rei només és qui sap portar aquesta corona, no des de l’angoixa sinó des de la humilitat conscient d’aquest viatge misteriós que és la vida. Amic e amat…, amiga e amada.
