[Reflexions d’un gandul fracassat.] «Ara Pla!» d’Eduard Garrell

Ara Pla!*

«És tan obert l’Empordà, ample, esbatanat i llis, que l’home que escriu més pla ha pres el nom del país.»

Carles Fages de Climent – Aforismes

Com cada any, uns quants dies abans de Sant Jordi furgo per la llibreria. Tinc temps de triar i remenar i sorprendre’m amb la quantitat de novetats que provisionalment cobriran les taules. Aquest cop, a la Nollegiu de Palafrugell, hi vaig amb una jove italiana de la família. Ella ha après el català pel seu compte, el parla amb una correcció sorprenent i el llegeix. Li comento que un dels llibres més importants que s’ha editat aquest any és la biografia de Josep Pla Un cor furtiu, de Xavier Pla. Ella no coneix Pla, encara no n’ha llegit res.

Li parlo de la seva obra, de la seva vida i de com que som a Palafrugell, i puc fer referència dels llocs comuns que ella coneix: Llofriu, Tamariu, Calella, Aigua Xellida, el cap de Creus, Cadaqués…

Cerco en la memòria quin llibre li puc oferir que sigui un primer tast del grafòman empordanès i se m’acut que Contraban, del qual se’n van fer més d’una dotzena d’edicions, pot ser una bona tria, però a la llibreria no hi és i no hi serà; tampoc tenen Cinc històries del mar (només en castellà); estan exhaurits de fa anys, com gran part de l’obra de Pla. A la lleixa d’autors locals hi ha El quadern gris, alguns llibres de viatges i d’altres que les novetats que inunden la sala emmascaren provisionalment. L’«Obra completa», de 46 volums, en té 28 d’exhaurits; Edicions 62 ofereix impressió sota demanda d’aquests volums, que és una magnífica solució per a mantenir títols vius, però molta gent ho desconeix o desconfia d’aquesta opció. Tímidament es van reeditant alguns títols en format butxaca.

La patum literària del país no té prou demanda, no obstant és el més conegut i profusament citat. A Palafrugell gairebé tothom que no sigui foraster o massa jove et dirà que n’era amic o conegut i que l’havia tractat, i entre els escriptors contemporanis desperta tant l’enveja com l’admiració, fins al punt que a les lleixes dels escriptors locals hi ha més llibres que parlen de Pla que dels seus propis, tots d’escriptors que l’han conegut o en saben molt o s’ho inventen, però que tots se n’aprofiten. És una mena de canibalisme literari.

D’edicions crítiques, l’edició d’alta complexitat que requereix un treball professional molt especialitzat, només en conec una, la de l’erudit Narcís Garolera, que recupera l’original eliminant les ultracorreccions imposades pel català normatiu de la ploma de l’admirat Bartomeu Bardagí, el seu corrector i traductor més tenaç, i també les de Jordi Pla i les personals i morals del seu editor Cruzet.

Garolera assumeix la feina ingent de posar ordre a totes les passades de mans pel damunt d’El quadern gris i l’omple de notes a peu de pàgina, que és el que dona a l’obra la categoria de crítica. Unes notes i un apèndix proposats per Garolera que l’editor (Grup 62) elimina. Així doncs, excepte aquesta revisió d’aquesta obra, el Pla que llegim, ultracorregit, manipulat i mitificat per dotzenes de mans, és un consumible editorial, com un precuinat preparat per al gust majoritari i digerible.

Llegiu Josep Pla, demaneu-ne els llibres exhaurits per espavilar els de la 62, llegiu Un cor furtiu de Xavier Pla per conèixer-lo i desmitificar-lo i llegiu El quadern gris revisat per Narcís Garolera per saber com escrivia de veritat.