[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
No deixa de ser curiós que, des de sempre, les xifres acabades en zero o cinc –anys de celebracions i commemoracions especialment– ens atreguin d’allò més, i com a exemples, heus ací alguns dels més coneguts: noces d’argent i d’or (25 i 50 anys, respectivament), lustres, decennis, cinquantenaris, centenaris… de naixements o decessos de personatges o institucions il·lustres i, per descomptat, també de publificacions, com és el cas que ens ocupa: els cent números de la revista digital La Resistència. És per aquesta mateixa raó que m’ha semblat prou oportú dedicar aquesta columna a la memòria d’en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), donat que, tant l’esperit de la revista com el que va animar en vida en Ramon, casen a la perfecció. La propera columna, si no hi ha res de nou, sí que estarà dedicada a la memòria del mestre Josep M. Andreu, tal com vaig dir en la darrera entrega; queda pendent, doncs, i també el número serà ben especial: un capicua, el 101.
Calen, crec, poques paraules per definir en Ramon Cotrina, home de biografia marcada per la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes, a més a més de sociòleg, traductor, professor i poeta (formà part del grup de Poetes Estudiants de Vic). Però deixem, millor, que siguin les seves pròpies paraules les que ens marquin el seu perfil biogràfic:
“Jo soc un defensor de la llengua, un militant de la llengua, més que no pas un escriptor. He fet milers de classes de català i m’he dedicat a observar l’evolució de la meva llengua per ajudar-la en uns temps molts difícils”.
Efectivament, aquesta militància ja començà quan encara estava estudiant per ser capellà al seminari de la Gleva, a Vic, per no deixar-la mai més. Havent acabat la seva formació vigatana, cursà sociologia a Roma, i després es desplaçà a Kloster Walo, a Baden-Wurttemberg, Alemanya; fou en aquest darrer lloc on va conèixer l’obra de Wolfgang Borchert, de la qual el captivà la universalitat que desprenia i l’atmosfera de postguerra idèntica a la que es vivia a la Catalunya ocupada aleshores pel franquisme.
De retorn a Catalunya, el més destacable d’entre tot el que va dur a terme és la tasca ingent que desenvolupà com a director del Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, on va jugar un paper fonamental en la seva modernització i el seu creixement, al temps que el convertí en un centre de conreu i promoció de la cultura catalana entre les joves generacions de la comarca d’Osona. Des del primer moment, el 1977, va formar part del nucli promotor de l’Escola de Mestres d’Osona i dels Estudis Universitaris de Vic (EUV), al costat de Ricard Torrents, en un treball que es culminaria el 1997 amb la constitució de la Universitat de Vic, avui UVic-UCCC.
El 1978 va deixar el sacerdoci i passà a dirigir el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), i va mantenir la seva tasca docent fins a la jubilació; fou en aquests mateixos anys que publicà una de les seves obres cabdals, Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Un cop arribada la jubilació, va seguir en tot moment actiu dins del món cultural i en la promoció i defensa de la llengua catalana.
L’any 2016 va publicar Retaule de pols i altres narracions, obra premiada el 1977 a les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra. Aquest mateix any la seva vila nadiua, Sant Joan de les Abadesses, li va retre un més que merescut homenatge, amb la col·locació d’un bust ―d’elegància noucentista, de l’arquitecte Dufran i Reynals― al porxo que dona entrada al que havia estat l’escola nova de nenes de la congregació de les germanes vedrunes, i avui a la Biblioteca Municipal Josep Picola. A la peanya del bust s’hi pot llegir: “Hi ha més enllà una terra lliure que ens espera”.
El 2021, un grup d’amics li dedicaren com a homenatge pòstum la publicació del llibre Estimat Ramon, amb un seguit de textos esparsos que acosten el lector a la personalitat de l’intel·lectual i activista cultural que fou.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.